Arxiu del divendres, 7/12/2012

Tacs de goma o tacs d’alumini?

divendres, 7/12/2012

De ben segur que he escoltat aquesta pregunta un milió de vegades. Segurament, si heu jugat o jugueu encara a rugbi, més d’un cop heu dubtat a l’hora de comprar-vos unes botes noves a començaments de temporada. Hi ha tot un petit gran debat dins i fora dels vestidors dels clubs de rugbi d’arreu del món amb partidaris i detractors de totes dues opcions.De fet, m’he fixat que darrerament es veuen cada cop menys tacs d’alumnini als partits de rugbi d’alt nivell, ja que al Sis Nacions, a la Copa del Món o al Rugby Championship veiem cada vegada més jugadors utilitzant botes amb tacs de goma.

Anem a pams, però. Aquest és un debat exclusiu de davanters (espero que els meus amics tres quarts no s’enfadin), ja que els tacs d’alumini només són realment útils a les tres primeres línies del camp. Certament he vist algun tres quarts utilitzar tacs d’alumini, però generalment aquests són terceres línies reciclats a la posició de primer o segon centre. També és un debat exclusiu del rugbi XV, ja que ni els jugadors de tretze, touch o 7’s tenen raons per utilitzar tacs d’alumini, i la goma monopolitza les sabates dels jugadors i jugadores d’aquestes modalitats de rugbi.

Quan el camp en el què anem a jugar és de gespa artificial (un altre dia parlarem del debat entre partidaris i detractors de gespa artificial), aquest debat ja no té sentit, ja que aquesta superfície obliga als jugadors haver d’utilitzar botes amb tacs de goma per no fer malbé la gespa artificial.

botes rugby.jpg

Tacs d’alumini, una vella tradició

Històricament, els jufgadors de rugbi han utilitzat botes amb tacs d’alumini. Antigament les botes eren de canya alta, per protegir els turmells (i de fet, encara se’n veuen d’aqueste botes als camps de rugbi catalans), rígides i una mica pesades, que limitaven i perjudicaven la velocitat i l’agilitat dels jugadors. Amb la professionalització progressiva del rugbi, les botes van evolucionar (molts cops seguint l’estela de les innovacions tècniques aplicades al món del futbol) cap a models més lleugers i anatòmics, que permitien un major confort dels peus dels jugadors.

Les botes amb tacs d’alumini tenen una llarga tradició al món del rugbi, i han arribat en un estat de salut excel·lent fins els nostres dies (no així a altres esports com l’hoquei, el futbol o el futbol americà, on han estat substituïts pels tacs de goma). La principal aventatge d’aquest sistema de calçat és que permet intercanviar i moldejar la posició dels tacs de les botes de rugbi en funció de les necesitats especifíques de cada posició dins del camp. Per entendre’ns, no ha de ser igual la disposició dels tacs d’una bota d’un pilar o un talonador que la d’un tercera, ja que els primers necessiten molta adherència (o “grip“, com diuen al món del motor), mentre que els terceres prioritzen la velocitat i agilitat per sobre de l’adherència al camp.

Però darrerament les botes amb tacs d’alumini tendeixen a disminuir, especialment al rugbi d’elit. Quines són les causes d’aquesta tendència? Podem enumerar-ne algunes, però la més important de totes elles és una constatació científica: l’ús de botes amb tacs de goma disminueix el risc de lesió a turmells i genolls, al no clavar en excés als jugadors a la gespa durant l’activitat esportiva. Un davanter de rugbi pesa, pel cap baix, entre 90 i 110 quilos. Per tant, el pes que suporten les botes fan que el jugador es clavi molt a terra i dificulti les accions en carrera i augmenti significativament el risc de lesió per placatage, melé o servei de toc, quan el tronc del cos gira en sec i no és acompanyat degudament per les articulacios del genoll i/o el turmell, causant una severa lesió al jugador. També és cert i de sobres conegut per tots els que hem jugat a rugbi la perillositat que suposen els tacs d’alumini en les melés espontànies o rucks, quan jugadors d’un i altre equip trepitjen tot el que hi hagi a terra per asegurar la possessió de la pilota, fent mal a companys i rivals de forma colateral a l’acció principal de joc.

botes rugbi canya alta.jpg

Botes de rugbi de canya alta i amb tacs d'alumini, una combinació "tradicional" que no es veu massa.

 

Tacs de goma, el futur del rugbi?

Els tacs de goma són més lleugers i permeten moviments més elàstics que no pas els d’alumini. Permeten fer canvis de direcció o amortiguar l’impacte del contacte amb un risc de lesió sensiblement inferior que els tacs d’alumini. Ara bé, també és ben cert que no tenen les mateixes prestacions d’aherència a la gespa, un element molt valorat pels davanters (especialment a la primera i segona línia). Per últim, els tacs de goma no só tan perillosos en els agrupaments (rucks o melés espontànies), on les trepitjades als jugadros que cauen a terra formen part del joc. Els tacs de goma són menys agressius i en conseqüència minimitzen el risc de causar ferides, esgarrapades i traus als jugadors que són a terra.

En els darrers anys estem veient també que la IRB prioritza la homologació  dels camps de gespa artificials o mixtes per jugar-hi a rugbi, superfícies on els tacs d’alumini perden bona part de les seves prestacions habituals i multipliquen el risc de lesions.

botes rugbi.jpg

Els tacs de goma són el futur del rugbi?

De ben segur que encara queden uns quants anys de debat entre partidaris dels tacs de goma o els tacs d’alumini. Segurament entrem en el terreny de la opinió personal, basada en les experiències pròpies i en la tradició de cada jugador. Però accidents com els de Valenin Courent ajuden a que la IRB començi a plantejar-se la supressió dels tacs d’alumini:

[youtube 9Lkw6dTF6bQ&feature=player_embedded]

 Actualització: El company Roger Ripol, que molts ja coneixeu per la seva trajectòria professional a França i per pertànyer a una família de grans rugbiers, m’ha facilitat una foto amb les botes que ell (professional amb molts anys d’experiència) fa servir. Cal fer notar que en Roger és talonador, i per tant, ha adaptat les seves botes a les necessitats específiques dels davanters.

botes.jpg

Les botes de'n Roger Ripol, una solució intermitja.