Arxiu del mes: gener 2013

Torna el (súper) rugbi

dimecres, 30/01/2013

Aquest cap de setmana vinent és un d’aquells caps de setmana que tots els amants del bon rugbi tenim marcat al nostre calendari. Amb el primer cap de setmana de febrer arriba l’inici del Torneig de les Sis Nacions (que podreu anar seguint al vostre Diari ARA en edició impresa i digital), però també arriba l’inici de les principals competicions de rugbi XV i de rugbi XIII.

Super15

El proper 15 de febrer comença l’edició 2013 del SuperRugby, la competició de rugbi unió (o XV) amb quinze equips participants, divits en grups de cinc d’acord al seu país d’origen -bé sigui Austràlia, Nova Zelanda o Sud-Àfrica-. Els actuals campions, els Chiefs de Waikato (Nova Zelanda) hauran de suar sang per defensar el títol conquerit l’any passat, ja que els habituals Stormers sud-africans i els Reds australians no ho posaran gens fàcil. A més a més, cal comptar amb el paper que puguin fer els Brumbies de Canberra o els Waratahs de Sydney a la conferència australiana, els sempre perillosos Crusaders de Canterbury i els Highlanders de Dunedin a la conferència neozelandesa, o els Bulls i els Sharks sud-africans.

L’edició d’enguany serà menys brillant que altres temps, per la marxa de les millors figures de l’hemisferi sud cap al Top14 francès, cridats pels milions que mou la lliga de l’hexàgon. En aquest sentit, cal destacar la marxa de Taumalolo a la USAP o de Michalak al seu país d’origen, o l’anunci de l’aler Bryan Habana, que deixarà el Super15 per vestir els milions de Toló. Un altre marxa sensible va ser la de Sony Bill Williams als Japó, pas previ per tornar a la NRL australiana.

Com de costum, el Super15 ens garanteix espectacle pur, diversió i hores de rugbi d’alt nivell. No debades, el Super15 està considerat la millor competició de rugbi XV al món a nivell de clubs, i cada any ens descobreixen nous jugadors destinats a regnar al planeta oval.

SuperLeague

Aquest cap de setmana comença també la SuperLeague, la lliga anglesa de rugbi a XIII, on prenen part els Catalans Dragons, l’equip tretzista de Perpinyà i que representa, de forma no oficial, al rugbi català en la modalitat tretzista. Els Leeds Rhinos defensen el títol guanyat fa uns mesos a Old Trafford, davant uns Warrington Wolves que van completar una gran temporada. A més a més, cal sumar els històrics St. Helens i Wigan Warriors de cara a la graella de favorits.

Els Catalans Dragons voldran repetir la bona temporada de l’any passat, on l’equip va quedar classificats en quarta posició a la fase regular. Als Bosc (nou capità de l’equip), Casty, Dureau, Blanch i Fakir cal sumar els tres nou fitxatges de la temporada, els australians Brent Webb i Zeb Taia, i la del francès Olivier Elima, que han de fer oblidar marxes sensibles com la de Clint Greenshields (que torna a la NRL) o el retirat David Ferriol, una llegenda del club del Rosselló.

c_dragons_home_jersey_r.png

La nova samarreta dels Catalans Dragons per 2013.

L’objectiu dels Catalans ha de ser recuperar el bon patró de joc exhibit al començament de la temporada anterior, i la contundència ofensiva del darrer tram de la temporada. D’aquesta manera podem aspirar a classificar-nos pels Play-off pel títol i a fer un bon paper a la Challenge Cup, que torni a portar els segadors a la megafonia de Wembley.

NRL

I aquest mes de febrer comença la pretemporada de la NRL, la National Rugby League australiana. La temporada comença, com és habitual, amb el partit d’All Stars al Suncorp Stadium de Brisbane. La gran novetat d’aquesta temporada a nivell mediàtic és el retorn del polèmic i polifacètic Sonny Bil Williams al rugbi XIII australià, on és una figura estimada i odiada a parts iguals.

Els favorits d’enguany són els equips habituals: Canterbury Bulldogs, Melburne Stroms, Brisbane Broncos, Sydney Roosters (l’equip de Sonny Bill Williams) i South Sydney Rabbitohs. A aquests equips “grans” cal sumar-hi els clubs més petits, capaços de convertir-se en la revelació de la fase regular, com ara els Canberra Raiders, els North Queensland Cowboys o els Manly Warrigah Sea Eagles. Per acabar, us deixo un vídeo promocional de la NRL per anar fent boca:

[youtube rypwpaVQxL4]

 

Anàlisi dels quarts de final de la Heineken Cup i l’Amlin Cup

dilluns, 21/01/2013

Amlin Cup

Tal com informàvem ahir al Diari ARA la USAP s’ha classificat pels quarts de final de l’Amlin Cup, la segona competició europea a nivell de clubs. El rival, el totpoderós Stade Toulousain, l’etern rival dels nord-catalans. La resta d’emparellaments dels quarts de final de l’Amlin Cup han estat Bath-Stade Française, Gloucester-Biarritz i London Wasps-Leinster (l’equip del català Jordi Murphy). Recordem que l’eliminatòria es juga a partit únic en el camp de l’equip que figura com a local. De tots aquest, m’atreveixo a assenyalar els equips favorits per passar ronda, per bé que l’eliminatòria a un partit pot generar sorpreses en la lògica del joc.

USAP. Pere Virgili..jpg

La USAP se les tornarà a veure amb l'Stade Toulousain.

En el cas del Bath-Stade Française, el més lògic seria pensar que l’equip de Gary Gold (actualment vuitè classificat de la Premier) fes valer el factor camp contra els parisencs. Els anglesos tenen un equip compacte (amb homes com Batty o Guiñazú a la davantera) i molta rapidesa al tres quarts (gràcies al treball de Banahan, Cuthbert i l’argentí d’origen català Horacio Agulla).

El segon emparellament, Gloucester-Biarritz, sembla molt més igualat. L’equip anglès (on hi juga el veterà Mike Tindall, una llegenda del rugbi anglès) és un equip molt potent i aplica el tradicional joc de davantera anglès, basat en l’ús del “pick&go”, la pressió intensa a la zona de creació rival i el recurs del xut a l’esquena del rival per avançar metres. L’equip basc, per la seva banda, és un equip amb més talent però menor capacitat de sacrifici. Els tradicionals Barcella,Harinordoquy, Yachivili, Nwgenya i el “puma català” Marcelo Bosch poden imposar la seva llei si els anglesos es dispersen.

El darrer partit de quarts de final de l’Amlin Cup, que enfrontarà a London Wasps contra Lenister, té un clar color visitant. Els irlandesos, sorprenentment eliminats de la Copa d’Europa, després d’haver-la guanyat les dues darreres temporades, hauran de redimir els seus pecats a la segona competició continental, ja que a la competició domèstica veuen molt lluny al líder de la lliga celta, l’Ulster. Segurament els London Wasps seran el boc expiatori dels O’Driscoll, Cian Healy, Sean O’Brien, Heaslip i companyia. Sense cap mena de dubte, els homes de la “Blue Army” són els favorits per guanyar la final que es jugarà el proper mes de maig a la seva ciutat, Dublín.

Heineken Cup

La màxima competició europea a nivell de clubs ens ha deixat uns quarts de final sorprenents i apassionants. Harlequins rebrà la visita de Munster, Clarmont rebrà Montpeller, Toló a Leicester i els contraculturals Saracens se les veuran amb el poderós Ulster.

El primer emparellament, Harlequins-Munster, sembla tenir cert color local. Els Harlequins són els actuals líders de la Premier, i un dels equips més forts d’Europa. Sembla molt difícil que un Munster en hores baixes pugui assaltar un Twickenham Stoop que enguany és un fortí. Els Joe Marler, Fa’Asavalu, Robshaw, Easter i Danny Care, per citar alguns dels seus jugadors, semblen garantia suficient per garantir un lloc a les semifinals de la Copa d’Europa.

El duel francès (o millor dit, occità) entre Clarmont i Montpeller exemplifica el poder dels clubs occitans a Europa. Molts analistes aposten per una victòria local, donada la qualitat i la quantitat dels seus homes (Parra, Fofana, Rougerie, Sivivatu..) i per la bellesa estètica i plàstica del seu joc. Per la seva banda, els de la ciutat que fou bressol del gran Jaume I, no posaran les coses fàcils als seus rivals occitans, per bé que no són -ni de bon tros- favorits d’aquesta eliminatòria.

El Toló-Leicester serà un partit apassionant. L’equip milionari de la costa blava rebrà a un dels màxims exponents del rugbi anglès. Serà molt interessant veure com els “mercenaris” de Toló afronten el desafiament d’un equip expert, veterà i amb un patró de joc oposat a l’individualisme dels milionaris. Dos conceptes de joc oposats, dues maneres d’entendre l’esport. Treball col·lectiu contra talent individual. Per principis, molts desitjarem una victòria anglesa, no ens enganyem. Ara bé, sobre el paper el Toló surt com favorit per accedir a les semifinals.

Per acabar aquest anàlisi dels quarts de final europeus, he reservat un caramel. Així és com jo veig el Saracens-Ulster. M’explico. Abans he qualificat els Saracens d’equip contracultural. I ho és. Els Saracens (segons classificats de la Premier i amb opcions reals de revalidar el títol domèstic aconseguit fa dos anys) són l’equip menys britànic del Regne Unit (i amb això incloc voluntàriament Escòcia i Gal·les). Els Saracens del tècnic irlandès Mark McCall són un conjunt que s’ha guanyat el qualificatiu d’equip de culte, gràcies al seu joc preciosista, obert i dinàmic. Els Saracens (i en menor mesura, també els Harlequins) representen el canvi de paradigma del patró de joc anglès, evolucionant cap un model que podem qualificar d’ofensiu, obert i atrevit. Veure els Saracens a camp obert és un plaer visual i estètic, gràcies al millor mig del camp de tots els equips anglesos, formats per la parella Wigglesworth i  Owen Farrell, enllaçant amb Barritt i Ashton a la zona de finalització. No debades, el XV de la Rosa ha apostat pel model de Saracens de cara al proper Sis Nacions, que comença en poc més d’una setmana.

Wigglesworth, mig de melé dels Saracens, exemplifica el canvi de paradigma del joc anglès.

Per la seva banda, l’Ulster arriba com líder de la Lliga Celta, en un estat de gràcia similar al de la temporada passada, quan van arribar a la gran final de la màxima competició continental. Els de Belfast són un equip temible, amb una davantera potent i uns tres quarts letals en les fases dinàmiques, pràcticament invencible a Ravenhill, el seu estadi. Però el partit de quarts el juga com visitant, i aquest pot ser un factor decisiu en aquesta eliminatòria. Ara bé, passi qui passi -Saracens o Ulster- estic gairebé segur que haurem vist la final anticipada d’aquesta edició de la Copa d’Europa.

 

La revenja de Croke Park

dijous, 10/01/2013

Irlanda havia estat sota control i domini anglès des del segle XII, quan el rei Enric II d’Anglaterra va conquerir Dublín i la zona de Leinster, iniciant una ocupació progressiva de tota l’illa. Els nous ocupants van implantar el feudalisme a Irlanda, ocupant l’aristocràcia militar i convertint-se en una oligarquia terratinent que controlava el país. Les insurreccions populars eren fortament reprimides i durant molts segles a Irlanda va existir un seriós problema de subsistència.

Després de segles de lluita contra l’ocupant anglès i per la millora de les condicions de vida dels irlandesos (amb tristos episodis com les grans fams del segle XIX i la emigració massiva als Estats Units), l’any 1919 va esclatar la guerra d’independència d’Irlanda. Una guerrilla formada per voluntaris irlandesos, organitzats sota el nom d’IRA (Irish Republican Army, o Exèrcit Republicà Irlandès en català) va enfrontar-se amb el totpoderós exèrcit imperial britànic, exultant després de la seva victòria a la Primera Guerra Mundial tot just un any abans.

Dirigits pel llegendari Michael Collins, els milicians de l’IRA van plantejar una guerra de guerrilles al totpoderós exèrcit britànic, molt superior en mitjans i recursos als voluntaris irlandesos. La tàctica consistia en atacs contra objectius militars clau o si més no, simbòlics, de les forces ocupants.Per la seva banda, les forces ocupants, formades per la policia britànica -els temibles “Black and Tans”, la força paramilitar de la “Royal Irish Constabulary”, la policia reial irlandesa, encarregada de mantenir la lleialtat a la corona de Westminster- practicaven detencions massives i aleatòries sense poder causar un autèntic daltabaix als milicians de l’IRA.

El diumenge sagnant

El diumenge 21 de novembre de 1920 el mateix Michael Collins va encarregar a un escamot de l’IRA a Dublín la execució dels membres del servei d’intel·ligència enviats per Londres, coneguts popularment com “la patrulla del Caire”, que tenien l’encàrrec d’infiltrar-se a l’IRA.

L’escamot de Michael Collins va localitzar i executar els divuit membres dels serveis d’intel·ligència britànics, i executant també a dos soldats més durant la seva fugida. La missió havia estat un èxit pels milicians de l’IRA, que havien deixat ferida de mort a la xarxa d’intel·ligència britànica a Irlanda. Tanmateix, les forces britàniques van copsar molt malament el cop de gràcia dels republicans als seus serveis d’intel·ligència, i van rebre ordres immediates de Londres reclamant la detenció dels responsables de l’acció i l’empresonament i execució del líder republicà Michael Collins.

La desgràcia va voler que la tarda d’aquell mateix dia es disputés un partit de Futbol Gaèlic entre els equips de Dublín i Tipperary a Croke Park, que aleshores ja era el gran temple dels esports gaèlics. Les tropes auxiliars de l’exèrcit britànic van aparèixer al bell mig del partit i van entrar amb les tanquetes sobre la gespa de Croke Park. Aquesta escena de la pel·lícula “Michael Collins” il·lustra molt bé el que va passar aquell dia:

[youtube QOiQRkK1tyg]

Aquell diumenge sagnant catorze persones van perdre la vida a l’estadi de Croke Park a mans de l’exèrcit britànic. Seixanta-cinc més van ser ferides, algunes d’elles de gravetat. Els soldats britànics havien obert foc contra la població civil, utilitzant un dels símbols més preuats dels irlandesos: un atac a la seva cultura, a les seves tradicions, al seu esport. Entre els morts d’aquella tragèdia hi figuren tres nens, amb edats que oscil·laven entre els deu i els catorze anys.

BloodySunday5.jpg

Cossos inerts de les víctimes de Croke Park.

Fins i tot un jugador que havia intentat seguir jugant amb les tanquetes sobre la gespa va ser executat per les bales del exèrcit de sa majestat. El seu nom era Michael Hogan, i es va convertir en un mite i un heroi pels esports gaèlics. Tant és així, que la GAA (Gael Athletic Association) va posar el seu nom a una de les grades de Croke Park, la Hogan Stand. Encara àvids de sang, els soldats britànics van executar tres presoners al Castell de Dublín aquell mateix vespre, tornant de la matança de Croke Park. El pretext va ser que aquells presoners republicans havien intentat fugir de la presó.

Vista inferior de la Hogan Stand, a l'estadi de Croke Park.

La guerra va finalitzar dos anys més tard, amb la proclamació de l’Estat Lliure d’Irlanda presidit per Eamon de Valera, malgrat que sis comtats de l’Ulster van continuar sota sobirania britànica (malgrat competir a la Federació Irlandesa de Rugbi,  permetent que el rugbi sigui l’únic esport on Irlanda juga com una sola nació malgrat estar dividida en sues administracions diferents). Altrament, el ressò del Diumenge Sagnant de 1920 va ser enorme, i va causar un gran debat i una gran consternació al llarg i ample del Regne Unit, suscitant les crítiques de l’oposició laboralista al govern conservador del Regne Unit. Malauradament, aquell diumenge sagnant de 1920 no va ser el darrer diumenge sagnant de la història d’Irlanda.

 La revenja irlandesa

Vuitanta-set anys després, les seleccions d’Irlanda i d’Anglaterra es veien les cares al Torneig de les Sis Nacions. Aquest fet, per si mateix, no suposava una gran novetat. Irlanda i Anglaterra ja s’havien vist les cares una pila de vegades al mític Lansdowne Road de Dublín o a Twickenham, la catedral del rugbi anglès.

Però l’edició de 2007 havia de ser diferent. El vell Lansdowne Road havia desaparegut, per construir un nou estadi al mateix lloc adequat a les necessitats del segle XXI, símbol de la modernitat de tot el país. Mentrestant, les federacions de futbol i rugbi d’Irlanda es van quedar sense estadi on disputar el seus partits.

Croke Park era (i és) l’estadi més gran d’Irlanda, i està entre els principals estadis europeus. Però la seva propietat correspon a la GAA (Gaelic Athletic Association), que només permetia jugar a esports irlandesos a les seves instal·lacions, cosa que impossibilitava el seu ús per part de les federacions d’esports estrangers, especialment si aquests eren d’origen anglès. A més a més, la sang dels màrtirs de 1920 fa de Croke Park una mena de santuari del nacionalisme irlandès. Finalment, i després de moltes converses a tres bandes entre el govern d’Irlanda, la GAA i les federacions de rugbi i futbol, l’any 2006 la GAA va accedir a obrir les seves instal·lacions a la disputa dels partits de les seleccions de rugbi i de futbol, generant un gran debat entre partidaris i detractors d’obrir el santuari dels esports irlandesos a dos esports anglesos.

I el Sis Nacions de 2007 va arribar. El 24 de Febrer de 2007 Anglaterra havia de visitar Irlanda en la segona jornada del Sis Nacions d’aquell any. I ho havia de fer sobre la sagrada gespa de Croke Park, allà on s’havia vessat la sang de tanta gent innocent la tarda d’aquell fatídic diumenge de 1920. Per primer cop a la història s’escoltaria l’himne britànic al tempe dels esports gaèlics. Per primer cop les notes del “God save the Queen” ressonarien al lloc de la pitjor matança de civils de la Guerra d’Independència d’Irlanda. Seria el primer cop que els anglesos trepitgessin Croke Park en vuitanta-set anys.

Les autoritats estaven una mica espantades per la resposta que poguessin tenir els 82.300 espectadors que omplien les grades de Croke Park el 24 de febrer de 2007. Temien aldarulls, temien una gran xiulada a l’himne britànic en record als fets de 1920. Res de tot això va passar. L’himne britànic va sonar. El públic va callar. Silenci absolut a Croke Park. I llavors van sonar els himnes de la República d’Irlanda, “The Soldier’s Song”, i l’himne de la Federació Irlandesa, l'”Ireland’s Call”. I Croke Park va cantar a ple pulmó. Croke Park s’ensorrava en les llàgrimes d’emoció dels jugadors que sentien el pes de la història sobre seu. Llegendes com Ronan O’Gara i Hayes no van poder contenir les llàgrimes, O’Driscoll, O’Callaghan i O’Connell cantaven amb la mirada perduda, recordant els fets que havien passat allà vuitanta-set anys abans. Trimble i D’Arcy semblaven absents. I així podríem repassar les sensacions intenses que van viure els jugadors aquella tarda, però una imatge val més que mil paraules:

[youtube CQ6-bYixpYE]

Els himnes van acabar. Els jugadors irlandesos es van abraçar a la gespa de Croke Park, escenari tràgic de la bogeria humana. I aquell partit va començar. Personalment, mai he vist un partit com aquell. Mai he vist jugar al rugbi amb tanta passió, amb tantes ganes i amb tanta intensitat com la que vaig veure sobre la sagrada gespa de Croke Park. Cada placatge, cada incursió, cada agrupació i cada pilota robada pels irlandesos encenia un Croke Park que es va convertir en el fortí de la pàtria irlandesa en una atmosfera màgica i especial. No crec en fantasmes ni esperits, però crec en la motivació que dóna a uns jugadors el fet de sentir-se en un partit històric. El peu de Ronan O’Gara i els assajos de Dempsey i Wallace al primer temps van deixar el marcador en un clar parcial de 23 a 3 al final del primer temps. Els jugadors irlandesos empenyien les agrupacions amb una força sobrehumana. Els davanters s’imposaven a tots els serveis de toc i guanyaven totes les melés. Aquell dia el paquet de davanters irlandès semblava més alt, més fort i més compacte que mai. A més a més, els tres quarts celtes entraven com fletxes a les esquerdes defensives del rival, perforant un cop i un altre la defensa anglesa.

La segona part va seguir amb el mateix guió. Irlanda atacava i pressionava, amagava la pilota i perforava la defensa d’un rival que ostentava el títol de Campió del Món. Shane Horgan i Isaac Boss van signar dos assajos més pels irlandesos, deixant el marcador en un clar 43 a 13 a favor dels locals. Va ser la victòria més gran de la història dels irlandesos sobre Anglaterra en tota la història (l’anterior victòria havia estat un 22 a 0 aconseguit l’any 1947), però també va ser la major derrota de la selecció de rugbi anglesa en tota la seva història. Aquí teniu alguns dels moments més destacats del partit:

[youtube NXTUu5PAzR4]

La revenja irlandesa s’havia complert al mateix escenari, amb una victòria històrica sobre l’etern rival jugant al seu esport. Els jugadors es van quedar una estona llarga celebrant la victòria sobre la sagrada gespa de Croke Park, però van oferir el passadís d’honor al rival vençut. El públic també va acomiadar amb aplaudiments a l’etern rival anglès. Finalitzava una batalla simbòlica que va demostrar el grau de maduresa i de saber estar dels aficionats irlandesos, que van tenir un comportament exquisit al llarg de tot el partit. El “dissabte verd” va enterrar els fantasmes del diumenge sagnant de 1920. Les ferides de Croke Park van començar a cicatritzar aquell 24 de febrer de 2007.

O'Driscoll celebra la victòria sobre la gespa de Croke Park

Tercer temps

Si us interessa el periode de la guerra d’independència d’Irlanda i la guerra civil irlandesa, no podeu deixar de veure (si no ho heu fet ja) el film “El vent que agita la civada“, del director Ken Loach. En un altre perfil, molt més comercial, farcit d’errades històriques i imprecisions i amb un argument menys profund, també us recomano la pel·lícula “Michael Collins“, dirigida per Neil Jordan i protagonitzada per Liam Nesson.

Si esteu interessants en un llibre sobre la història d’Irlanda us recomano l’obra de John O’Beirne Ranelagh, autor del llibre “A Short History of Ireland“, que trobareu traduïda al castellà per l’editorial Cambridge.