La revenja de Croke Park

Irlanda havia estat sota control i domini anglès des del segle XII, quan el rei Enric II d’Anglaterra va conquerir Dublín i la zona de Leinster, iniciant una ocupació progressiva de tota l’illa. Els nous ocupants van implantar el feudalisme a Irlanda, ocupant l’aristocràcia militar i convertint-se en una oligarquia terratinent que controlava el país. Les insurreccions populars eren fortament reprimides i durant molts segles a Irlanda va existir un seriós problema de subsistència.

Després de segles de lluita contra l’ocupant anglès i per la millora de les condicions de vida dels irlandesos (amb tristos episodis com les grans fams del segle XIX i la emigració massiva als Estats Units), l’any 1919 va esclatar la guerra d’independència d’Irlanda. Una guerrilla formada per voluntaris irlandesos, organitzats sota el nom d’IRA (Irish Republican Army, o Exèrcit Republicà Irlandès en català) va enfrontar-se amb el totpoderós exèrcit imperial britànic, exultant després de la seva victòria a la Primera Guerra Mundial tot just un any abans.

Dirigits pel llegendari Michael Collins, els milicians de l’IRA van plantejar una guerra de guerrilles al totpoderós exèrcit britànic, molt superior en mitjans i recursos als voluntaris irlandesos. La tàctica consistia en atacs contra objectius militars clau o si més no, simbòlics, de les forces ocupants.Per la seva banda, les forces ocupants, formades per la policia britànica -els temibles “Black and Tans”, la força paramilitar de la “Royal Irish Constabulary”, la policia reial irlandesa, encarregada de mantenir la lleialtat a la corona de Westminster- practicaven detencions massives i aleatòries sense poder causar un autèntic daltabaix als milicians de l’IRA.

El diumenge sagnant

El diumenge 21 de novembre de 1920 el mateix Michael Collins va encarregar a un escamot de l’IRA a Dublín la execució dels membres del servei d’intel·ligència enviats per Londres, coneguts popularment com “la patrulla del Caire”, que tenien l’encàrrec d’infiltrar-se a l’IRA.

L’escamot de Michael Collins va localitzar i executar els divuit membres dels serveis d’intel·ligència britànics, i executant també a dos soldats més durant la seva fugida. La missió havia estat un èxit pels milicians de l’IRA, que havien deixat ferida de mort a la xarxa d’intel·ligència britànica a Irlanda. Tanmateix, les forces britàniques van copsar molt malament el cop de gràcia dels republicans als seus serveis d’intel·ligència, i van rebre ordres immediates de Londres reclamant la detenció dels responsables de l’acció i l’empresonament i execució del líder republicà Michael Collins.

La desgràcia va voler que la tarda d’aquell mateix dia es disputés un partit de Futbol Gaèlic entre els equips de Dublín i Tipperary a Croke Park, que aleshores ja era el gran temple dels esports gaèlics. Les tropes auxiliars de l’exèrcit britànic van aparèixer al bell mig del partit i van entrar amb les tanquetes sobre la gespa de Croke Park. Aquesta escena de la pel·lícula “Michael Collins” il·lustra molt bé el que va passar aquell dia:

[youtube QOiQRkK1tyg]

Aquell diumenge sagnant catorze persones van perdre la vida a l’estadi de Croke Park a mans de l’exèrcit britànic. Seixanta-cinc més van ser ferides, algunes d’elles de gravetat. Els soldats britànics havien obert foc contra la població civil, utilitzant un dels símbols més preuats dels irlandesos: un atac a la seva cultura, a les seves tradicions, al seu esport. Entre els morts d’aquella tragèdia hi figuren tres nens, amb edats que oscil·laven entre els deu i els catorze anys.

BloodySunday5.jpg

Cossos inerts de les víctimes de Croke Park.

Fins i tot un jugador que havia intentat seguir jugant amb les tanquetes sobre la gespa va ser executat per les bales del exèrcit de sa majestat. El seu nom era Michael Hogan, i es va convertir en un mite i un heroi pels esports gaèlics. Tant és així, que la GAA (Gael Athletic Association) va posar el seu nom a una de les grades de Croke Park, la Hogan Stand. Encara àvids de sang, els soldats britànics van executar tres presoners al Castell de Dublín aquell mateix vespre, tornant de la matança de Croke Park. El pretext va ser que aquells presoners republicans havien intentat fugir de la presó.

Vista inferior de la Hogan Stand, a l'estadi de Croke Park.

La guerra va finalitzar dos anys més tard, amb la proclamació de l’Estat Lliure d’Irlanda presidit per Eamon de Valera, malgrat que sis comtats de l’Ulster van continuar sota sobirania britànica (malgrat competir a la Federació Irlandesa de Rugbi,  permetent que el rugbi sigui l’únic esport on Irlanda juga com una sola nació malgrat estar dividida en sues administracions diferents). Altrament, el ressò del Diumenge Sagnant de 1920 va ser enorme, i va causar un gran debat i una gran consternació al llarg i ample del Regne Unit, suscitant les crítiques de l’oposició laboralista al govern conservador del Regne Unit. Malauradament, aquell diumenge sagnant de 1920 no va ser el darrer diumenge sagnant de la història d’Irlanda.

 La revenja irlandesa

Vuitanta-set anys després, les seleccions d’Irlanda i d’Anglaterra es veien les cares al Torneig de les Sis Nacions. Aquest fet, per si mateix, no suposava una gran novetat. Irlanda i Anglaterra ja s’havien vist les cares una pila de vegades al mític Lansdowne Road de Dublín o a Twickenham, la catedral del rugbi anglès.

Però l’edició de 2007 havia de ser diferent. El vell Lansdowne Road havia desaparegut, per construir un nou estadi al mateix lloc adequat a les necessitats del segle XXI, símbol de la modernitat de tot el país. Mentrestant, les federacions de futbol i rugbi d’Irlanda es van quedar sense estadi on disputar el seus partits.

Croke Park era (i és) l’estadi més gran d’Irlanda, i està entre els principals estadis europeus. Però la seva propietat correspon a la GAA (Gaelic Athletic Association), que només permetia jugar a esports irlandesos a les seves instal·lacions, cosa que impossibilitava el seu ús per part de les federacions d’esports estrangers, especialment si aquests eren d’origen anglès. A més a més, la sang dels màrtirs de 1920 fa de Croke Park una mena de santuari del nacionalisme irlandès. Finalment, i després de moltes converses a tres bandes entre el govern d’Irlanda, la GAA i les federacions de rugbi i futbol, l’any 2006 la GAA va accedir a obrir les seves instal·lacions a la disputa dels partits de les seleccions de rugbi i de futbol, generant un gran debat entre partidaris i detractors d’obrir el santuari dels esports irlandesos a dos esports anglesos.

I el Sis Nacions de 2007 va arribar. El 24 de Febrer de 2007 Anglaterra havia de visitar Irlanda en la segona jornada del Sis Nacions d’aquell any. I ho havia de fer sobre la sagrada gespa de Croke Park, allà on s’havia vessat la sang de tanta gent innocent la tarda d’aquell fatídic diumenge de 1920. Per primer cop a la història s’escoltaria l’himne britànic al tempe dels esports gaèlics. Per primer cop les notes del “God save the Queen” ressonarien al lloc de la pitjor matança de civils de la Guerra d’Independència d’Irlanda. Seria el primer cop que els anglesos trepitgessin Croke Park en vuitanta-set anys.

Les autoritats estaven una mica espantades per la resposta que poguessin tenir els 82.300 espectadors que omplien les grades de Croke Park el 24 de febrer de 2007. Temien aldarulls, temien una gran xiulada a l’himne britànic en record als fets de 1920. Res de tot això va passar. L’himne britànic va sonar. El públic va callar. Silenci absolut a Croke Park. I llavors van sonar els himnes de la República d’Irlanda, “The Soldier’s Song”, i l’himne de la Federació Irlandesa, l'”Ireland’s Call”. I Croke Park va cantar a ple pulmó. Croke Park s’ensorrava en les llàgrimes d’emoció dels jugadors que sentien el pes de la història sobre seu. Llegendes com Ronan O’Gara i Hayes no van poder contenir les llàgrimes, O’Driscoll, O’Callaghan i O’Connell cantaven amb la mirada perduda, recordant els fets que havien passat allà vuitanta-set anys abans. Trimble i D’Arcy semblaven absents. I així podríem repassar les sensacions intenses que van viure els jugadors aquella tarda, però una imatge val més que mil paraules:

[youtube CQ6-bYixpYE]

Els himnes van acabar. Els jugadors irlandesos es van abraçar a la gespa de Croke Park, escenari tràgic de la bogeria humana. I aquell partit va començar. Personalment, mai he vist un partit com aquell. Mai he vist jugar al rugbi amb tanta passió, amb tantes ganes i amb tanta intensitat com la que vaig veure sobre la sagrada gespa de Croke Park. Cada placatge, cada incursió, cada agrupació i cada pilota robada pels irlandesos encenia un Croke Park que es va convertir en el fortí de la pàtria irlandesa en una atmosfera màgica i especial. No crec en fantasmes ni esperits, però crec en la motivació que dóna a uns jugadors el fet de sentir-se en un partit històric. El peu de Ronan O’Gara i els assajos de Dempsey i Wallace al primer temps van deixar el marcador en un clar parcial de 23 a 3 al final del primer temps. Els jugadors irlandesos empenyien les agrupacions amb una força sobrehumana. Els davanters s’imposaven a tots els serveis de toc i guanyaven totes les melés. Aquell dia el paquet de davanters irlandès semblava més alt, més fort i més compacte que mai. A més a més, els tres quarts celtes entraven com fletxes a les esquerdes defensives del rival, perforant un cop i un altre la defensa anglesa.

La segona part va seguir amb el mateix guió. Irlanda atacava i pressionava, amagava la pilota i perforava la defensa d’un rival que ostentava el títol de Campió del Món. Shane Horgan i Isaac Boss van signar dos assajos més pels irlandesos, deixant el marcador en un clar 43 a 13 a favor dels locals. Va ser la victòria més gran de la història dels irlandesos sobre Anglaterra en tota la història (l’anterior victòria havia estat un 22 a 0 aconseguit l’any 1947), però també va ser la major derrota de la selecció de rugbi anglesa en tota la seva història. Aquí teniu alguns dels moments més destacats del partit:

[youtube NXTUu5PAzR4]

La revenja irlandesa s’havia complert al mateix escenari, amb una victòria històrica sobre l’etern rival jugant al seu esport. Els jugadors es van quedar una estona llarga celebrant la victòria sobre la sagrada gespa de Croke Park, però van oferir el passadís d’honor al rival vençut. El públic també va acomiadar amb aplaudiments a l’etern rival anglès. Finalitzava una batalla simbòlica que va demostrar el grau de maduresa i de saber estar dels aficionats irlandesos, que van tenir un comportament exquisit al llarg de tot el partit. El “dissabte verd” va enterrar els fantasmes del diumenge sagnant de 1920. Les ferides de Croke Park van començar a cicatritzar aquell 24 de febrer de 2007.

O'Driscoll celebra la victòria sobre la gespa de Croke Park

Tercer temps

Si us interessa el periode de la guerra d’independència d’Irlanda i la guerra civil irlandesa, no podeu deixar de veure (si no ho heu fet ja) el film “El vent que agita la civada“, del director Ken Loach. En un altre perfil, molt més comercial, farcit d’errades històriques i imprecisions i amb un argument menys profund, també us recomano la pel·lícula “Michael Collins“, dirigida per Neil Jordan i protagonitzada per Liam Nesson.

Si esteu interessants en un llibre sobre la història d’Irlanda us recomano l’obra de John O’Beirne Ranelagh, autor del llibre “A Short History of Ireland“, que trobareu traduïda al castellà per l’editorial Cambridge.

10 comentaris

  • sean thornton

    10/01/2013 12:42

    vols dir que la foto de la dona no és del bloody sunday del 1972?

  • Ferran Vital

    10/01/2013 15:57

    No n’estava segur, però buscant he trobat una foto encara més impactant…

  • XAC

    10/01/2013 16:47

    Com sempre, brillant article. Jo vaig veure el partit al Michael Collins de BCN. Ple de gom a gom. Evidentment, com vaig arribar just, el vaig veure a peu dret, envoltat d’irlandesos amb la samarreta verda. Malgrat que els partits en què no juguen els meus preferits, com era el cas, els acostumo a veure amb tranquil·litat, aquell dia va ser impossible. Cada xut i cada assaig em feien vibrar, primer pensava que era pel moviment dels irlandesos del meu voltant, després em vaig adonar que no, que era jo que estava nerviós i emocionat veient com queien els punts a favor d’Irlanda. Un dels partits que he vist dels que guardo un grat i emocionat record.

  • Sir William Temple

    10/01/2013 17:37

    Aquell dia vam mirar el partit estrenant la tele que m’havien regalat.
    El que més recordo del 24 de febrer del 2007 és que era el meu aniversari i al meu DÚPLEX, futura redacció del Liffey, hi va haver una festa que va acabar en despelote. L’endemà al matí el pis de baix era a dalt i el pis de dalt era a baix, mai més!!!
    Fa un any Nike va donar la campanada anomenant “Black and Tan” a unes vambes.

  • Ferran Vital

    11/01/2013 18:22

    Moltes gràcies XAC i Sir William!!

    El fet que us recordeu, sis anys després, del que estàveu fent aquell dia diu molt de la importància del partit (bé, en el cas de Sir William, segurament deu recordar molts 24 de febrer).

    Jo vaig veure’l en un pub del carrer Tallers, on vivia. Recordo plorar al escoltar l’himne. I hauré vist el vídeo més de cent cops, però cada vegada que el miro em posa la pell de gallina.

    Salut!

  • Narcís Macau

    13/01/2013 9:17

    M´ha encantat el teu post Ferran. Per desgràcia, no tinc l´experiència dels altres companys, llavors era complicat veure rugby, més que ara, malgrat la xarxa.
    Felicitats.

  • Jan Faidit

    20/01/2013 17:03

    La imatge de Sean Hayes, l’ala reconvertit a pilar, plorant mentre canta l’himne nacional, o de Flannery mentre sona l’Ireland’s Call, és d’aquelles que difícilment s’esborren de la memòria.
    També t’haig de dir, Ferran, i no vull sonar “sectari”, que l’absència de Trimble em sembla que tenia més a veure amb el seu origen que no pas amb la intensitat del moment. M’encantaria, però, equivocar-me.

  • Ferran Vital

    23/01/2013 22:14

    Gràcies pels comentaris, Jan i Narcís!!

    Jan, jo de moment no buscaria tant una conspiració ulsteriana com un esdeveniment més del joc. I els jugadors d’Irlanda del Nord, sempre ho han donat tot, penso, sobre el camp.

  • Marti lloveras

    24/01/2013 8:11

    Gracies pel post. Efectivament jo també recordo aquest partit – i de manera obvia i particularment els himnes – com un dels moments mes emocionants proporcionats per aquest meravellós esport, que gracies a Déu han estat molts.

  • eloi illa

    01/02/2013 15:07

    Gran escrit. Va ser un partit memorable, però sens dubte queda per la història que fos a Croke Park, amb tot el que simbolitza per Irlanda. Veure una altra vegada els himnes i com s’aplaudeix i es respecte el “God save the Queen” és un exemple per la societat actual.

    PD. l’oposició parlamentària són els laboristes, no els laboralistes (el que era advocat laboralista era en Companys xD)

    Sempre és un plaer llegir-te, i més si són articles com aquest.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús