Arxiu del mes: febrer 2013

Itàlia, Catalunya i els jugadors nacionalitzats

dimecres, 27/02/2013

Amb l’actual edició del torneig de les Sis Nacions en marxa ha sorgit un debat a nivell europeu (des de el Daily Mail a L’Equipe, passant per Marca o la Gazetta dello Sport) sobre els jugadors nacionalitzats en les seleccions nacionals europees, especialment en el cas italià, o el debat que es va generar a Espanya quan la Federació d’aquell país va decidir no convocar els jugadors francesos d’origen espanyol que havien fet un gran paper en l’edició de l’any passat al Sis Nacions “B”.

El cas italià com paradigma

Generalment s’ha utilitzat el cas italià com exemple d’una esquadra que ha crescut molt els darrers anys sobre una base estrangera. Res més lluny de la realitat. El paradigma del rugbi italià es basa en una professionalització de les estructures formatives del seu rugbi, així com la consolidació de clubs potents com el Treviso a l’elit europea.

rugby-italia.jpg

Segons alguns mitjans, la selecció italiana juga amb set estrangers. Un cop més, aquesta és una estadística esbiaixada i tendenciosa. A saber, aquest 2013 el seleccionador italià Jaques Brunel ha convocat vuit jugadors no nascuts al país transalpí, però no per això menys italians que un noi nascut a Pàdua, Treviso o L’Aquila, per posar un exemple.

Si voleu, analitzem el tema cas a cas. Roberto Barbieri va néixer al Canadà, fill d’un emigrant italià que va marxar per motius laborals, i es va casar amb una canadenca. En Barbieri té la nacionalitat italiana d’acord al dret civil italià, que passa la nacionalitat per “ius sanguinis”, és a dir, per dret de sang. És el mateix cas de Manoa Vosawai, jugador d’origen samoà fill d’una italiana i un polinesi, o de Kris Burton, jugador nascut a Austràlia també fill de mare italiana, i per tant, italià per dret de sang. El segona Grey Geldenhuys és neozelandès, però d’àvis italians, i per tant, també té la nacionalitat italiana per “ius sanguinis”, d’acord al dret civil transalpí. Què no dir dels casos de Parisse (fill d’italians que treballaven a l’Argentina), Canale, Orquera o Castrogiovanni, tots ells jugadors argentins amb pares o avis italians i amb dret a la nacionalitat italiana de ple dret.

Així doncs, Itàlia només té tres jugadors que ha “nacionalitzat” per la seva selecció, que són els casos del sud-africà Tobias Botes i els australians Joshua Furno -finalment descartat per Brunel- i Luke McLean. Tant McLean com Botes fa més de cinc anys que viuen a Itàlia, i en els dos casos s’han casat amb noies italianes i han tingut fills italians, i per tant, si bé es cert que no juguen amb el “seu” país, bé ho fan amb el dels seus fills.

Altres casos europeus

No és Itàlia, si no Anglaterra, la selecció que presenta més jugadors nascuts fora de les seves fronteres, per bé que tot ells provinents de les antigues colònies de l’Imperi Britànic i gairebé sempre amb avis o pares d’origen anglès. Però curiosament Anglaterra presenta més “nacionalitzats” per residència i no per sang que la criticada Itàlia, ja que els neozelandesos Waldrom, Hartley o Vunipola no tenen pares o avis anglesos, com tampoc els té el petit de la saga Tuilagi, el samoà Manu Tuilagi o el sud-africà Maurice Botha, d’origen afrikaaner.

england-rugby-union-team-455972889.jpg

Anglaterra és la selecció de rugbi amb més nacionalitzats del món.

Irlanda no té cap jugador nacionalitzat per residència, ja que els nascuts fora d’Irlanda (O’Gara, Heaslip, Fritzpatrick, Boss, Bent o Tom Court) són tots fills o néts dels milions d’emigrants irlandesos repartits arreu del món. A més a més, la selecció sub-20 té el català Jordi Murphy com capità, i de ben segur que debutarà amb el primer equip en un parell d’anys, convertint-se en el primer jugador sud-català en jugar el Sis Nacions.

Gal·les té dos jugadors nacionalitzats per residència, ell cas del sud-africà Pretorius i el tongà Toby Faletau. La resta de jugadors no nascuts a Gal·les són fills o néts dels emigrans gal·lesos que van marxar a Anglaterra com mà d’obra barata per les fàbriques de Manchester, Liverpool o els suburbis londinencs.

França ja fa anys que és una selecció multicultural, i no podem compatibilitzar com estrangers jugadors com Dusatoir, Ouedraogo o Nyanga, que van arribar a l’hexàgon quan eren molt petits provinents de l’Àfrica acompanyant uns pares que buscaven un futur a Europa. Tots tres són formats a l’escola francesa i els hem de considerar 100% gals. Diferent és el cas de Vincent Debaty, exjugador de la USAP i natural de la regió francòfona de la Valònia (Bèlgica) que va optar per jugar amb França pel millor nivell de la seva selecció nacional.

Per acabar aquest bloc, cal esmentar la selecció d’Escòcia. Durant molts anys, la selecció del “XV del Card” era la més restrictiva a l’hora d’incorporar jugadors no nascuts al nord del mur d’Adrià, però quan ha obert la seva selecció a jugadors d’origen anglès o neozelandès fills i néts d’emigrants escocesos, el nivell del Card ha millorat molt sensiblement. Evans, Hamilton, Hartley, Wilson, Visser i sobretot el Kiwi Sean Maitland han donat un plus a la selecció revelació d’aquest Sis Nacions.

El cas català

Personalment (i és la meva opinió) Catalunya no ha de repetir els errors que ha fet Espanya amb el tema dels nacionalitzats. Espanya tenia un bon equip amb base de jugadors fills i néts d’emigrants espanyols que van provar fortuna a França. Els resultats van ser bons, i per primer cop en molts anys, la selecció espanyola era certament competitiva, capaç de derrotar potències mundialistes com Geòrgia, Romania o Rússia. Però l’orgull hispànic i la seva miopia nacionalista mal entesa van excloure aquests jugadors “que no saben hablar español ni sienten la Roja en el corazón”, volent enfrontar-los amb els seus clubs d’origen -que al cap i la fi, són els que els donen de menjar-, fent coincidir compromisos internacionals fora de les dates oficials que la IRB reserva a les seleccions nacionals.

D’aquí a uns anys (pocs o molts, no ho sé) Catalunya serà un estat independent. I personalment (segueix la meva opinió parcial i absolutament criticable) crec que ens n’hem d’estar, i molt, de buscar puresa de sang i mostres d'”hidalguía”, i construir una selecció oberta i competitiva, on tinguin lloc jugadors de la Catalunya Nord (parlin francès o català) i de qualsevol banda del món, independentment del seu color de pell, cognom o religió. Comento això per què recordo molts comentaris racistes al Facebook de la Plataforma Pro-Seleccions catalanes o a mitjans de comunicació espanyolistes vinculats a l’extrema dreta, on es ridiculitzava la selecció catalana de criquet per l’origen indi o paquistanès dels seus jugadors.

Catalunya críquet.JPG

La selecció catalana de críquet júnior va ser ridiculitzada per l'origen dels seus jugadors.

De fet, -i m’allunyo un moment del rugbi per parlar de l’esport i la societat en general- el fet que uns nois d’origen immigrant defensin amb orgull la samarreta del seu nou país és un fet que m’omple de felicitat, ja que és un símptoma d’integració, un èxit de la comunitat educativa i de tota la societat civil.

Tant de bo arribi el dia en que la selecció catalana tingui jugadors d’orígens diferents que enriqueixin la cultura, la societat i les costums del país (seguint una mica el model francès). Malauradament, sempre existirà el discurs identitari-racista que consideri als nouvinguts o als fills dels emigrants del país com estrangers perillosos per les essències del país (seguint també el model del francès Le Pen i el nostrat Josep Anglada). I si, seguint el model italià, la selecció tingués la possibilitat de convocar jugadors nascuts de l’emigració catalana del segle XX a les Amèriques o França, fugint de la Guerra Civil i la repressió franquista (ara penso en el cas dels germans argentins Horacio i Belisario Agulla, el també argentino-català Marcelo Bosch o el francès d’origen català Mathieu Roca) sincerament penso que ho hauria de fer. Seria una victòria esportiva, però també social, ja que tancaria algunes ferides d’un capítol fosc de la nostra història, com és l’exili dels milers de republicans que van haver de marxar del país. Un darrer homenatge als milers de catalans i catalanes que van patir la tortura, la por i la repressió de la bogeria i la barbàrie nazi i feixista.

VAL-CAT1.jpg

La selecció catalana de rugbi ja té alguns jugadors nascuts fora del país.

El vell Lansdowne Road (1872-2007)

dijous, 21/02/2013

El món del rugbi té diverses catedrals. Algunes de llegendàries, com Twickenham, Murrayfield o l’Eden Park. Altres més recents, com l’Estadi Olímpic de Roma, l’Olímpic de Sydney o l’estadi de Sant-Denis. Però cap d’aquestes catedrals era comparable a l’estadi per excel·lència, el vell Lansdowne Road de Dublín, l’estadi de rugbi i de futbol més antic del món.

Els inicis d’un temple

Lansdowne Road va contruïr-se l’any 1872 per acollir els partits del Lansdowne Football Club, un dels clubs de rugbi (no de futbol associació o “soccer”) més antics d’Irlanda. El club prenia nom del carrer on estava la seu social del club i l’estadi, a l’encreuament dels carrers Lansdowne i Shelbourne. Un grapat d’anys després -al 1880- un altre equip de rugbi de la ciutat, el Wanderers Football Club (fundat l’any 1860) també va passar a disputar els seus partits a Lansdowne Road.

Durant el darrer terç del segle XIX Lansdowne Road es va convertir en l’estadi de rugbi més important d’Irlanda. L’any 1878 hostatjava el primer partit internacional de la història de l’esport a l’illa maragda, amb un partit entre les seleccions d’Irlanda i Anglaterra. Aquell primer partit va acabar amb victòria de la Rosa sobre el Trèvol. La primera victòria irlandesa no arribaria fins l’any 1887 -en el marc del Home Nations Championship, predecessor de l’actual Torneig de les Sis Nacions, i que es jugava des de 1883-, quan els irlandesos van aconseguir, finalment, derrotar al seu etern rival.

La federació irlandesa de rugbi (anomenada IRFU, sigles d’IrishRugby Football Union) va fixar l’estadi de Lasndowne com la seva seu oficial, i va projectar la tribuna principal (totalment coberta) l’any 1908, a sobre de les vies del tren, que passaven a pocs metres del camp i per sota de la tribuna de Lansdowne Road.

lansdowne_g.jpg

El ferrocarril del DART passava sota la tribuna principal.

Amb el canvi de segle, el futbol (un esport mai majoritari a Irlanda) va establir-se també a Lansdowne Road. El dia de Sant Patrici de 1900 es va celebrar el primer partit de futbol entre les seleccions d’Irlanda (Ulster inclòs) contra Anglaterra, amb victòria dels pross per 0 a 2. El següent partit de futbol trigaria més d’un quart de segle en produir-se. No va ser fins l’any 1926 que Lansdowne Road va acollir un partit entre l’Estat Lliure d’Irlanda (avui República d’Irlanda, és a dir, els 26 comtats del sud sense incloure l’Ulster) contra la selecció d’Itàlia.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’any 1914, Lansdowne Road va servir d’escenari per a que vora uns tres-cents voluntaris irlandesos (gairebé tots rugbies, i comandats per Francis Browning, president de la IRFU) formessin el setè batalló dels Royal Dublin Fusiliers, en defensa del Regne Unit. Gairebé tots ells van caure en la batalla dels Dardanels, l’agost de 1915. En memòria seva, es va alçar una placa commemorativa a la catedral del rugbi irlandès.

L’edat d’or

Amb la independència d’Irlanda (si més no, dels vint-i-sis comtats que formaven l’Estat Lliure i més tard, la República d’Irlanda), el paper i la rellevància de la selecció de rugbi (que continuava representant tota la nació irlandesa malgrat estar dividida en dos administracions diferents) a la societat irlandesa va esdevenir cabdal. Guanyar a Anglaterra a Dublín era una qüestió d’estat i una reivindicació nacional de primer ordre. La construcció de la graderia est es va acabar l’any 1927, i així es va definir la fisonomia d’un estadi únic al món de l’esport. L’aforament va arribar als 36.000 seients, però a Lansdowne Road poca gent seguia el partit assegut. Amb la gent dempeus, l’aforament arribava fàcilment als 50.000 espectadors, i hi ha qui diu que en alguns moments encara hi havia uns quants milers de persones més a les grades del vell Lansdowne Road.

Lansdowne Road es va convertir en un temple on els jugadors de rugbi de mig món somiaven jugar. A Lansdowne van caure les orgulloses seleccions d’Anglaterra, França i Gal·les, però també hi van caure els sud-africans de l’apartheid (amb càntics i pancartes antiracistes incloses), o fins i tot les seleccions d’Austràlia i Nova Zelanda (memorable fou el dia que els irlandesos van plantar-se davant del Haka neozelandès per posar nerviosos als All Blacks).

Un partit entre Irlanda i Escòcia, any 1927.

I és que l’ambient de Lansdowne Road era excepcional. No hi ha hagut un camp més calent, però alhora educat, en el món de l’esport. Lansdowne tremolava quan els homes del trèvol guanyaven els seus partits, però mai es va xiular l’equip rival. Lansdowne Road bategava amb força amb les visites dels rivals, però mai hi va haver cap incident remarcable durant un partit de rugbi, fins i tot durant els anys de plom dels “troubles” a l’Ulster, durant la dècada dels 70 del segle passat.

Lansdowne es converteix en un camp de futbol

Tot i que ja hi havia jugat esporàdicament, la selecció de futbol de la República d’Irlanda va fixar la seva seu local a Lansdowne Road l’any 1990, ja que el vell estadi de futbol de Dalymount Park -amb un aforament de poc més de 4.000 persones- s’havia quedat petit per acollir els partits de la seva selecció. Com que el futbol jugava els seus partits al vespre, Es va fer necessari que Lansdowne incorporés enllumenat elèctric artificial. D’aquesta manera, els focus van arribar al temple del rugbi irlandès l’any 1993.

old lansdowne road.jpg

El vell estadi a finals del segle XX.

Però amb l’arribada del futbol Lansdowne Road també va haver de conviure amb casos de violència i incivisme dins del camp. Els episodis violents que no havien passat mai en més d’un segle de Torneig de les Cinc Nacions (Itàlia encara no hi havia entrat) van arribar a Lansdowne Road per esquitxar i tacar la imatge de l’estadi.

L’any 1995 Lansdowne Road era l’escenari d’un partit internacional de futbol entre Irlanda i Anglaterra. Feia poc més d’un any que l’IRA havia anunciat un alto al foc, però milers de hooligans anglesos -molts d’ells membre del grup neonazi Combat 88- van envair Dublín amb l’excusa d’animar la seva selecció. Els irlandesos es van avançar al marcador gràcies a un gol de David Kelly, cosa que va despertar l’instint violent dels neonazis anglesos, que van començar a rebentar la graderia i a llençar objectes contra els espectadors irlandesos, contra la policia i al terreny de joc. Veient la situació -absolutament inèdita als més de cent vint anys de vida del vell estadi- l’àrbitre va decidir suspendre el partit. La policia va carregar contra els hooligans, que van contestar de la mateixa manera. Ja fora de l’estadi, els neonazis que no havien estat detinguts van decidir terroritzar el centre de Dublín durant tota la nit, mitjançant pallisses, agressions verbals i sexuals a les noies i destrossant alguns pubs i establiments. Va ser el dia més trist de la història de Lansdowne Road. Fins i tot la UEFA va amenaçar a la Federació Anglesa amb suspendre la Eurocopa que s’havia de jugar l’any següent, precisament a Anglaterra. Us deixo el vídeo del-que va passar aquella nit:

[youtube YOhQp8ENmzs]

Cap un nou mil·leni

Per sort, el malson va acabar, i Lansdowne Road va seguir allotjat esdeveniments esportius de primer ordre sense cap incidència. De fet, Anglaterra tornaria a Lansdowne l’any 1997, en el format del Torneig de les Cinc Nacions (Itàlia no entraria fins l’any 2000). Aquell dia els aficionats del rugbi van tenir un comportament exemplar, com és habitual, malgrat la dolorosa derrota encaixada (6 a 46 a favor del XV de la Rosa), la més gran que Irlanda mai ha rebut en un partit actuant com local.

Amb el canvi de segle es va fer patent la necessitat de remodelar a fons el vell estadi. La “old lady”, com li deien a Irlanda, ja no garantia els estàndards de seguretat i requisits demanats per la UEFA ni per la IRB, i el govern de la República va decidir construir un nou estadi al mateix emplaçament, que hauria de simbolitzar la modernització del país.

Encara va haver-hi temps per a que Lansdowne organitzés una darrera final de la Copa d’Europa de rugbi -la Heineken Cup, per raons comercials- que van disputar l’Stade Toulousain i la USAP. Era la primera vegada que la USAP arribava a una final de competició europea, i més de vint mil catalans van acompanyar el seu equip a Dublín. Molts aficionats encara tenim malsona amb el desastrós primer temps del nostre equip. Al descans, la USAP anava 19 punts per sota al marcador, i amb el seu marcador a zero. La reacció va arribar al segon temps, però no va haver prou temps per capgirar el marcador, que va acabar amb un ajustat 22 a 19 a favor dels occitans.

La vida de Lansdowne Road arribava al seu final. Les seleccions de rugbi i de futbol van jugar els seus darrers partits al novembre de 2006, i el 31 de desembre de 2006 Lansdowne Road va acollir espectadors per darrer cop: era un partit de la lliga celta entre Leinster i Ulster, amb victòria local (20 a 12). Enrere quedaven més de 125 anys d’història, de passions, d’un públic sempre entregat, de somnis, de llàgrimes, de somriures, d’abraçades, de frustracions. L’ “old lady” deixava pas a un nou estadi, símbol d’uns temps, que no per ser moderns, han de ser necessàriament millors:

[youtube Ly1XEikWyco]

Epíleg

El nou estadi va obrir les portes el mes de maig de 2010, amb un cost total de més de 350 milions d’euros. L’aforament del nou estadi és idèntic a l’antic, ja que és de 50.000 persones, per bé que totes amb seient. Per raons de patrocini, el nou Lansdowne Road era rebatejat amb el nom d’Aviva Stadium, un fet mai acceptat a Dublín ni a Irlanda, on els aficionats encara anomenen l’estadi Lansdowne Road. Aquest 2013 la final de la Heineken Cup torna a Lansdowne Road, deu anys després de la derrota usapista al temple irlandès.

aviva-stadium-interior-north-west-(small)-(2).jpg

El nou "Aviva Stadium".

Malgrat la construcció del nou i futurista estadi (que personalment em sembla un calc de l’estadi d’Anoeta) el fantasma del vell Lansdowne Road segueix ben present entre els amants del rugbi. En l’imaginari col·lectiu de molts de nosaltres, encara apareix el fantasma del vell estadi quan pensem en un partit de rugbi a Dublín. El nou estadi és més accessible, més funcional i segur. Però ha perdut aquella essència que el feia únic, original i especial. Suposo que en el futur el nou Lansdowne Road tindrà la seva pròpia llegenda, el seu propi aroma i la seva màgia, però per als que vam conviure amb l’antic estadi, el vell Lansdowne Road sempre serà la casa del rugbi irlandès.

Els Senglars del Ripollès, un nou equip de rugbi català

dimecres, 6/02/2013

Durant els darrers mesos s’ha anat formant un nou equip de rugbi al Ripollès (tal com explicava aquest reportatge de l’Arnau Urgell al diari El Ripollèsinfo), una comarca amb poca tradició oval. Nascuts de la iniciativa d’un grup d’entusiastes d’aquest esport, tenen com objectiu disputar les competicions federades la propera temporada. Sempre és bo que neixin nous clubs de rugbi, especialment si aquests sorgeixen en àmbits geogràfics fins ara inèdits en la història del rugbi català. De fet, un objectiu de la Federació i de tot el rugbi català hauria de ser intentar que el 75% de les poblacions -capitals de comarca o no- de més de 10.000 habitants tinguessin un club de rugbi que els representés.

senglars ripollès.jpeg

El nou club té el nom de Senglars del Ripollès Rugbi Club (no confondre amb uns altres il·lustres senglars, els de Torroella), i disposa d’una vintena d’efectius que efectua entrenaments de manera regular a l’estadi municipal de Ripoll. Tant de bon aquest club tingui una vida ben llarga i exitosa, seguint l’exemple de clubs amb menys de cinc ans de vida i molt ben arrelats socialment a les seves poblacions, com ara els amics de Mataró, de Manresa, els i les Carboners de Terrassa o els Taus d’Amposta. Malauradament, durant aquests anys també han desaparegut diversos equips, com ara els Bandolers de Santa Coloma de Farners, el Calella o l’Arenys de Munt (per bé que aquest darrer club encara entrena de forma regular i potser el veiem tornar a competir de forma oficial als campionats de casa nostre), als que cal sumar la desaparició, aquest any, d’alguns sènior “B”, com és el cas del Sitges “B”, ARPN “B” i Cornellà “B”.