El vell Lansdowne Road (1872-2007)

El món del rugbi té diverses catedrals. Algunes de llegendàries, com Twickenham, Murrayfield o l’Eden Park. Altres més recents, com l’Estadi Olímpic de Roma, l’Olímpic de Sydney o l’estadi de Sant-Denis. Però cap d’aquestes catedrals era comparable a l’estadi per excel·lència, el vell Lansdowne Road de Dublín, l’estadi de rugbi i de futbol més antic del món.

Els inicis d’un temple

Lansdowne Road va contruïr-se l’any 1872 per acollir els partits del Lansdowne Football Club, un dels clubs de rugbi (no de futbol associació o “soccer”) més antics d’Irlanda. El club prenia nom del carrer on estava la seu social del club i l’estadi, a l’encreuament dels carrers Lansdowne i Shelbourne. Un grapat d’anys després -al 1880- un altre equip de rugbi de la ciutat, el Wanderers Football Club (fundat l’any 1860) també va passar a disputar els seus partits a Lansdowne Road.

Durant el darrer terç del segle XIX Lansdowne Road es va convertir en l’estadi de rugbi més important d’Irlanda. L’any 1878 hostatjava el primer partit internacional de la història de l’esport a l’illa maragda, amb un partit entre les seleccions d’Irlanda i Anglaterra. Aquell primer partit va acabar amb victòria de la Rosa sobre el Trèvol. La primera victòria irlandesa no arribaria fins l’any 1887 -en el marc del Home Nations Championship, predecessor de l’actual Torneig de les Sis Nacions, i que es jugava des de 1883-, quan els irlandesos van aconseguir, finalment, derrotar al seu etern rival.

La federació irlandesa de rugbi (anomenada IRFU, sigles d’IrishRugby Football Union) va fixar l’estadi de Lasndowne com la seva seu oficial, i va projectar la tribuna principal (totalment coberta) l’any 1908, a sobre de les vies del tren, que passaven a pocs metres del camp i per sota de la tribuna de Lansdowne Road.

lansdowne_g.jpg

El ferrocarril del DART passava sota la tribuna principal.

Amb el canvi de segle, el futbol (un esport mai majoritari a Irlanda) va establir-se també a Lansdowne Road. El dia de Sant Patrici de 1900 es va celebrar el primer partit de futbol entre les seleccions d’Irlanda (Ulster inclòs) contra Anglaterra, amb victòria dels pross per 0 a 2. El següent partit de futbol trigaria més d’un quart de segle en produir-se. No va ser fins l’any 1926 que Lansdowne Road va acollir un partit entre l’Estat Lliure d’Irlanda (avui República d’Irlanda, és a dir, els 26 comtats del sud sense incloure l’Ulster) contra la selecció d’Itàlia.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’any 1914, Lansdowne Road va servir d’escenari per a que vora uns tres-cents voluntaris irlandesos (gairebé tots rugbies, i comandats per Francis Browning, president de la IRFU) formessin el setè batalló dels Royal Dublin Fusiliers, en defensa del Regne Unit. Gairebé tots ells van caure en la batalla dels Dardanels, l’agost de 1915. En memòria seva, es va alçar una placa commemorativa a la catedral del rugbi irlandès.

L’edat d’or

Amb la independència d’Irlanda (si més no, dels vint-i-sis comtats que formaven l’Estat Lliure i més tard, la República d’Irlanda), el paper i la rellevància de la selecció de rugbi (que continuava representant tota la nació irlandesa malgrat estar dividida en dos administracions diferents) a la societat irlandesa va esdevenir cabdal. Guanyar a Anglaterra a Dublín era una qüestió d’estat i una reivindicació nacional de primer ordre. La construcció de la graderia est es va acabar l’any 1927, i així es va definir la fisonomia d’un estadi únic al món de l’esport. L’aforament va arribar als 36.000 seients, però a Lansdowne Road poca gent seguia el partit assegut. Amb la gent dempeus, l’aforament arribava fàcilment als 50.000 espectadors, i hi ha qui diu que en alguns moments encara hi havia uns quants milers de persones més a les grades del vell Lansdowne Road.

Lansdowne Road es va convertir en un temple on els jugadors de rugbi de mig món somiaven jugar. A Lansdowne van caure les orgulloses seleccions d’Anglaterra, França i Gal·les, però també hi van caure els sud-africans de l’apartheid (amb càntics i pancartes antiracistes incloses), o fins i tot les seleccions d’Austràlia i Nova Zelanda (memorable fou el dia que els irlandesos van plantar-se davant del Haka neozelandès per posar nerviosos als All Blacks).

Un partit entre Irlanda i Escòcia, any 1927.

I és que l’ambient de Lansdowne Road era excepcional. No hi ha hagut un camp més calent, però alhora educat, en el món de l’esport. Lansdowne tremolava quan els homes del trèvol guanyaven els seus partits, però mai es va xiular l’equip rival. Lansdowne Road bategava amb força amb les visites dels rivals, però mai hi va haver cap incident remarcable durant un partit de rugbi, fins i tot durant els anys de plom dels “troubles” a l’Ulster, durant la dècada dels 70 del segle passat.

Lansdowne es converteix en un camp de futbol

Tot i que ja hi havia jugat esporàdicament, la selecció de futbol de la República d’Irlanda va fixar la seva seu local a Lansdowne Road l’any 1990, ja que el vell estadi de futbol de Dalymount Park -amb un aforament de poc més de 4.000 persones- s’havia quedat petit per acollir els partits de la seva selecció. Com que el futbol jugava els seus partits al vespre, Es va fer necessari que Lansdowne incorporés enllumenat elèctric artificial. D’aquesta manera, els focus van arribar al temple del rugbi irlandès l’any 1993.

old lansdowne road.jpg

El vell estadi a finals del segle XX.

Però amb l’arribada del futbol Lansdowne Road també va haver de conviure amb casos de violència i incivisme dins del camp. Els episodis violents que no havien passat mai en més d’un segle de Torneig de les Cinc Nacions (Itàlia encara no hi havia entrat) van arribar a Lansdowne Road per esquitxar i tacar la imatge de l’estadi.

L’any 1995 Lansdowne Road era l’escenari d’un partit internacional de futbol entre Irlanda i Anglaterra. Feia poc més d’un any que l’IRA havia anunciat un alto al foc, però milers de hooligans anglesos -molts d’ells membre del grup neonazi Combat 88- van envair Dublín amb l’excusa d’animar la seva selecció. Els irlandesos es van avançar al marcador gràcies a un gol de David Kelly, cosa que va despertar l’instint violent dels neonazis anglesos, que van començar a rebentar la graderia i a llençar objectes contra els espectadors irlandesos, contra la policia i al terreny de joc. Veient la situació -absolutament inèdita als més de cent vint anys de vida del vell estadi- l’àrbitre va decidir suspendre el partit. La policia va carregar contra els hooligans, que van contestar de la mateixa manera. Ja fora de l’estadi, els neonazis que no havien estat detinguts van decidir terroritzar el centre de Dublín durant tota la nit, mitjançant pallisses, agressions verbals i sexuals a les noies i destrossant alguns pubs i establiments. Va ser el dia més trist de la història de Lansdowne Road. Fins i tot la UEFA va amenaçar a la Federació Anglesa amb suspendre la Eurocopa que s’havia de jugar l’any següent, precisament a Anglaterra. Us deixo el vídeo del-que va passar aquella nit:

[youtube YOhQp8ENmzs]

Cap un nou mil·leni

Per sort, el malson va acabar, i Lansdowne Road va seguir allotjat esdeveniments esportius de primer ordre sense cap incidència. De fet, Anglaterra tornaria a Lansdowne l’any 1997, en el format del Torneig de les Cinc Nacions (Itàlia no entraria fins l’any 2000). Aquell dia els aficionats del rugbi van tenir un comportament exemplar, com és habitual, malgrat la dolorosa derrota encaixada (6 a 46 a favor del XV de la Rosa), la més gran que Irlanda mai ha rebut en un partit actuant com local.

Amb el canvi de segle es va fer patent la necessitat de remodelar a fons el vell estadi. La “old lady”, com li deien a Irlanda, ja no garantia els estàndards de seguretat i requisits demanats per la UEFA ni per la IRB, i el govern de la República va decidir construir un nou estadi al mateix emplaçament, que hauria de simbolitzar la modernització del país.

Encara va haver-hi temps per a que Lansdowne organitzés una darrera final de la Copa d’Europa de rugbi -la Heineken Cup, per raons comercials- que van disputar l’Stade Toulousain i la USAP. Era la primera vegada que la USAP arribava a una final de competició europea, i més de vint mil catalans van acompanyar el seu equip a Dublín. Molts aficionats encara tenim malsona amb el desastrós primer temps del nostre equip. Al descans, la USAP anava 19 punts per sota al marcador, i amb el seu marcador a zero. La reacció va arribar al segon temps, però no va haver prou temps per capgirar el marcador, que va acabar amb un ajustat 22 a 19 a favor dels occitans.

La vida de Lansdowne Road arribava al seu final. Les seleccions de rugbi i de futbol van jugar els seus darrers partits al novembre de 2006, i el 31 de desembre de 2006 Lansdowne Road va acollir espectadors per darrer cop: era un partit de la lliga celta entre Leinster i Ulster, amb victòria local (20 a 12). Enrere quedaven més de 125 anys d’història, de passions, d’un públic sempre entregat, de somnis, de llàgrimes, de somriures, d’abraçades, de frustracions. L’ “old lady” deixava pas a un nou estadi, símbol d’uns temps, que no per ser moderns, han de ser necessàriament millors:

[youtube Ly1XEikWyco]

Epíleg

El nou estadi va obrir les portes el mes de maig de 2010, amb un cost total de més de 350 milions d’euros. L’aforament del nou estadi és idèntic a l’antic, ja que és de 50.000 persones, per bé que totes amb seient. Per raons de patrocini, el nou Lansdowne Road era rebatejat amb el nom d’Aviva Stadium, un fet mai acceptat a Dublín ni a Irlanda, on els aficionats encara anomenen l’estadi Lansdowne Road. Aquest 2013 la final de la Heineken Cup torna a Lansdowne Road, deu anys després de la derrota usapista al temple irlandès.

aviva-stadium-interior-north-west-(small)-(2).jpg

El nou "Aviva Stadium".

Malgrat la construcció del nou i futurista estadi (que personalment em sembla un calc de l’estadi d’Anoeta) el fantasma del vell Lansdowne Road segueix ben present entre els amants del rugbi. En l’imaginari col·lectiu de molts de nosaltres, encara apareix el fantasma del vell estadi quan pensem en un partit de rugbi a Dublín. El nou estadi és més accessible, més funcional i segur. Però ha perdut aquella essència que el feia únic, original i especial. Suposo que en el futur el nou Lansdowne Road tindrà la seva pròpia llegenda, el seu propi aroma i la seva màgia, però per als que vam conviure amb l’antic estadi, el vell Lansdowne Road sempre serà la casa del rugbi irlandès.

3 comentaris

  • jose gamez

    21/02/2013 18:33

    molt l’article, de debò.

    rugbi didàctic = cultura de rugbi

    t’hauries de plantejar fer-ne la idea de fer un d’igual per cada estadi: Eden Park i la primera final d’un Mundial de rugbi, Ellis Park i Nelson Mandela lliurant la copa Webb Ellis a François Pienaar; etc.

  • Sir William Temple

    21/02/2013 18:40

    La veritat és que això de la història i els mites està molt bé però jo vaig anar al darrer partit de rugbi que es va jugar al vell Lansdowne Road (31 de desembre del 2006) i era evident que li calia una renovació a fons. Per al record sempre hi haurà fotos però s’ha d’evolucionar i em quedo de totes totes amb la modernitat d’ara.
    Per cert, s’hauria de diferenciar entre Ulster i Irlanda del Nord perquè hi ha tres comtats que formen part de l’Ulster (Cavan, Monaghan i Donegal) però no d’Irlanda del Nord.

  • Ferran Vital

    23/02/2013 9:39

    Moltes gràcies pels comentaris, companys!

    @Jose Gamez: Tinc pensat fer algunes entrades de “temples i catedrals”, havia pensat en Twickenham, Murrayfield… però merci per l’aportació, també caurà l’hemisferi sud!

    @Sir William Temple: Estic molt d’acord amb que Lansdowne Road estava envellot, però tirar-lo per gastar-se 350 milions en un calc d’Anoeta…

    I sobre el tema Ulster-Irlanda del Nord tens raó (de fet tinc amics de Cavan que viuen a Gràcia), però parlo de l’Ulster com concepte. Armagh i Donegal són Ulster, malgrat estar en administracions diferents, passa que em costa parlar d’ “Irlanda del Nord”, prefereixo dir-li Ulster. No sé si m’entens…

    Merci i fins aviat!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús