Itàlia, Catalunya i els jugadors nacionalitzats

Amb l’actual edició del torneig de les Sis Nacions en marxa ha sorgit un debat a nivell europeu (des de el Daily Mail a L’Equipe, passant per Marca o la Gazetta dello Sport) sobre els jugadors nacionalitzats en les seleccions nacionals europees, especialment en el cas italià, o el debat que es va generar a Espanya quan la Federació d’aquell país va decidir no convocar els jugadors francesos d’origen espanyol que havien fet un gran paper en l’edició de l’any passat al Sis Nacions “B”.

El cas italià com paradigma

Generalment s’ha utilitzat el cas italià com exemple d’una esquadra que ha crescut molt els darrers anys sobre una base estrangera. Res més lluny de la realitat. El paradigma del rugbi italià es basa en una professionalització de les estructures formatives del seu rugbi, així com la consolidació de clubs potents com el Treviso a l’elit europea.

rugby-italia.jpg

Segons alguns mitjans, la selecció italiana juga amb set estrangers. Un cop més, aquesta és una estadística esbiaixada i tendenciosa. A saber, aquest 2013 el seleccionador italià Jaques Brunel ha convocat vuit jugadors no nascuts al país transalpí, però no per això menys italians que un noi nascut a Pàdua, Treviso o L’Aquila, per posar un exemple.

Si voleu, analitzem el tema cas a cas. Roberto Barbieri va néixer al Canadà, fill d’un emigrant italià que va marxar per motius laborals, i es va casar amb una canadenca. En Barbieri té la nacionalitat italiana d’acord al dret civil italià, que passa la nacionalitat per “ius sanguinis”, és a dir, per dret de sang. És el mateix cas de Manoa Vosawai, jugador d’origen samoà fill d’una italiana i un polinesi, o de Kris Burton, jugador nascut a Austràlia també fill de mare italiana, i per tant, italià per dret de sang. El segona Grey Geldenhuys és neozelandès, però d’àvis italians, i per tant, també té la nacionalitat italiana per “ius sanguinis”, d’acord al dret civil transalpí. Què no dir dels casos de Parisse (fill d’italians que treballaven a l’Argentina), Canale, Orquera o Castrogiovanni, tots ells jugadors argentins amb pares o avis italians i amb dret a la nacionalitat italiana de ple dret.

Així doncs, Itàlia només té tres jugadors que ha “nacionalitzat” per la seva selecció, que són els casos del sud-africà Tobias Botes i els australians Joshua Furno -finalment descartat per Brunel- i Luke McLean. Tant McLean com Botes fa més de cinc anys que viuen a Itàlia, i en els dos casos s’han casat amb noies italianes i han tingut fills italians, i per tant, si bé es cert que no juguen amb el “seu” país, bé ho fan amb el dels seus fills.

Altres casos europeus

No és Itàlia, si no Anglaterra, la selecció que presenta més jugadors nascuts fora de les seves fronteres, per bé que tot ells provinents de les antigues colònies de l’Imperi Britànic i gairebé sempre amb avis o pares d’origen anglès. Però curiosament Anglaterra presenta més “nacionalitzats” per residència i no per sang que la criticada Itàlia, ja que els neozelandesos Waldrom, Hartley o Vunipola no tenen pares o avis anglesos, com tampoc els té el petit de la saga Tuilagi, el samoà Manu Tuilagi o el sud-africà Maurice Botha, d’origen afrikaaner.

england-rugby-union-team-455972889.jpg

Anglaterra és la selecció de rugbi amb més nacionalitzats del món.

Irlanda no té cap jugador nacionalitzat per residència, ja que els nascuts fora d’Irlanda (O’Gara, Heaslip, Fritzpatrick, Boss, Bent o Tom Court) són tots fills o néts dels milions d’emigrants irlandesos repartits arreu del món. A més a més, la selecció sub-20 té el català Jordi Murphy com capità, i de ben segur que debutarà amb el primer equip en un parell d’anys, convertint-se en el primer jugador sud-català en jugar el Sis Nacions.

Gal·les té dos jugadors nacionalitzats per residència, ell cas del sud-africà Pretorius i el tongà Toby Faletau. La resta de jugadors no nascuts a Gal·les són fills o néts dels emigrans gal·lesos que van marxar a Anglaterra com mà d’obra barata per les fàbriques de Manchester, Liverpool o els suburbis londinencs.

França ja fa anys que és una selecció multicultural, i no podem compatibilitzar com estrangers jugadors com Dusatoir, Ouedraogo o Nyanga, que van arribar a l’hexàgon quan eren molt petits provinents de l’Àfrica acompanyant uns pares que buscaven un futur a Europa. Tots tres són formats a l’escola francesa i els hem de considerar 100% gals. Diferent és el cas de Vincent Debaty, exjugador de la USAP i natural de la regió francòfona de la Valònia (Bèlgica) que va optar per jugar amb França pel millor nivell de la seva selecció nacional.

Per acabar aquest bloc, cal esmentar la selecció d’Escòcia. Durant molts anys, la selecció del “XV del Card” era la més restrictiva a l’hora d’incorporar jugadors no nascuts al nord del mur d’Adrià, però quan ha obert la seva selecció a jugadors d’origen anglès o neozelandès fills i néts d’emigrants escocesos, el nivell del Card ha millorat molt sensiblement. Evans, Hamilton, Hartley, Wilson, Visser i sobretot el Kiwi Sean Maitland han donat un plus a la selecció revelació d’aquest Sis Nacions.

El cas català

Personalment (i és la meva opinió) Catalunya no ha de repetir els errors que ha fet Espanya amb el tema dels nacionalitzats. Espanya tenia un bon equip amb base de jugadors fills i néts d’emigrants espanyols que van provar fortuna a França. Els resultats van ser bons, i per primer cop en molts anys, la selecció espanyola era certament competitiva, capaç de derrotar potències mundialistes com Geòrgia, Romania o Rússia. Però l’orgull hispànic i la seva miopia nacionalista mal entesa van excloure aquests jugadors “que no saben hablar español ni sienten la Roja en el corazón”, volent enfrontar-los amb els seus clubs d’origen -que al cap i la fi, són els que els donen de menjar-, fent coincidir compromisos internacionals fora de les dates oficials que la IRB reserva a les seleccions nacionals.

D’aquí a uns anys (pocs o molts, no ho sé) Catalunya serà un estat independent. I personalment (segueix la meva opinió parcial i absolutament criticable) crec que ens n’hem d’estar, i molt, de buscar puresa de sang i mostres d'”hidalguía”, i construir una selecció oberta i competitiva, on tinguin lloc jugadors de la Catalunya Nord (parlin francès o català) i de qualsevol banda del món, independentment del seu color de pell, cognom o religió. Comento això per què recordo molts comentaris racistes al Facebook de la Plataforma Pro-Seleccions catalanes o a mitjans de comunicació espanyolistes vinculats a l’extrema dreta, on es ridiculitzava la selecció catalana de criquet per l’origen indi o paquistanès dels seus jugadors.

Catalunya críquet.JPG

La selecció catalana de críquet júnior va ser ridiculitzada per l'origen dels seus jugadors.

De fet, -i m’allunyo un moment del rugbi per parlar de l’esport i la societat en general- el fet que uns nois d’origen immigrant defensin amb orgull la samarreta del seu nou país és un fet que m’omple de felicitat, ja que és un símptoma d’integració, un èxit de la comunitat educativa i de tota la societat civil.

Tant de bo arribi el dia en que la selecció catalana tingui jugadors d’orígens diferents que enriqueixin la cultura, la societat i les costums del país (seguint una mica el model francès). Malauradament, sempre existirà el discurs identitari-racista que consideri als nouvinguts o als fills dels emigrants del país com estrangers perillosos per les essències del país (seguint també el model del francès Le Pen i el nostrat Josep Anglada). I si, seguint el model italià, la selecció tingués la possibilitat de convocar jugadors nascuts de l’emigració catalana del segle XX a les Amèriques o França, fugint de la Guerra Civil i la repressió franquista (ara penso en el cas dels germans argentins Horacio i Belisario Agulla, el també argentino-català Marcelo Bosch o el francès d’origen català Mathieu Roca) sincerament penso que ho hauria de fer. Seria una victòria esportiva, però també social, ja que tancaria algunes ferides d’un capítol fosc de la nostra història, com és l’exili dels milers de republicans que van haver de marxar del país. Un darrer homenatge als milers de catalans i catalanes que van patir la tortura, la por i la repressió de la bogeria i la barbàrie nazi i feixista.

VAL-CAT1.jpg

La selecció catalana de rugbi ja té alguns jugadors nascuts fora del país.

14 comentaris

  • Sir William Temple

    27/02/2013 18:51

    A Irlanda quan es parla de polèmiques sobre nacionalitzacions, avantpassats emigrants, la iaia de va marxar de Tipperary als anys vint, etc., sobresurt una història per sobre de totes, la del gran Tony Cascarino. “I didn’t qualify for Ireland. I was a fraud. A fake Irishman”

  • Oriol Andrés

    27/02/2013 20:23

    Podries comentar també el cas de la selecció espanyola, que s’ha farcit de jugadors francesos, això sí fills o nets d’espanyols.

  • xOriols

    27/02/2013 21:24

    Estic content de discrepar almenys un cop de la teva opinió! Ja començava a estar preocupat!

    Bé, penso que s’ha de distingir entre el que fa Irlanda, que és convocar irlandesos que per diferents circumstàncies van néixer a l’estranger però que es senten tant irlandesos com el primer independentment del fet de ser professionals d’un esport, al que fan altres seleccions que és aprofitar les diferents lleis per fitxar jugadors de qualitat indiscriminadament. No he parlat amb ells, però dóna la sensació que els irlandesos exiliats que han nascut a USA o a Anglaterra, per exemple, senten el trèvol ben dins seu, fet que dóna certa legitimitat (des del meu punt de vista, és clar) a defensar la selecció nacional que senten. En canvi, altres seleccions, i ara penso sobretot en el futbol, tenen casos com els de Portugal, que “fitxa” indiscriminadament a brasilers com Pepe i Deco als que estic gairebé segur que els és igual jugar amb Portugal o amb Bielorrússia mentre això els permeti ser europeus. Un altre exemple és el de Suïssa, les seleccions inferiors de la qual estan plenes de jugadors balcànics (sobretot bòsnis i kosovars) exiliats de guerra, que en la seva majoria acaben jugant amb la selecció absoluta de Croàcia, Bòsnia o Sèrbia, demostrant així que el seu amor pels colors del país transalpí són una mica circumstancials. Crec que aquest segon model, esportivament, no aporta absolutament res al país d’acollida, però és clar que s’hauria de comentar cas per cas individualment i això és impossible.

  • xOriols

    27/02/2013 21:26

    Per últim, una reflexió sobre un fet que em va marcar molt en la passada Eurocopa de futbol i que demostra que el color de pell no hi té res a veure (per si algú pensava que els meus comentaris eren xenòfobs, res més lluny de la realitat): dos països amb models d’immigració absolutament oposats com són Anglaterra i França es van enfrontar a la fase de grups i només cal veure l’actitud d’uns i altres cap als propis himnes per veure aquesta diferència. Va ser un moment on vaig pensar que si fos francès, estaria realment dolgut, perquè alguna cosa han hagut de fer molt malament.

  • xOriols

    27/02/2013 21:30

    Per últim, una reflexió sobre un fet que em va marcar molt en la passada Eurocopa de futbol i que demostra que el color de pell no hi té res a veure (per si algú pensava que els meus comentaris eren xenòfobs, res més lluny de la realitat): dos països amb models d’immigració absolutament oposats com són Anglaterra i França es van enfrontar a la fase de grups i només cal veure l’actitud d’uns i altres cap als propis himnes per veure aquesta diferència. Va ser un moment on vaig pensar que si fos francès, estaria realment dolgut, perquè alguna cosa han hagut de fer molt malament amb la gent a la que han acollit i que fan aquesta cara de desgana a l’escoltar “La Marsellesa”.

  • Ferran Vital

    27/02/2013 22:08

    Moltes gràcies a tots pels vostres comentaris!

    @Sir William, no coneixia el cas del Tony Cascarino. Tanmateix, la norma FIFA és diferent de la IRB pels jugadors nacionalitzats, em penso (no sóc massa expert en futbol), però a tot arreu ha d’haver-hi un aprofitat del sistema. Tanmateix, si ell volia jugar amb Irlanda i no havia jugat amb cap altre selecció abans, per què no fer-ho? Segurament va defensar la samareta maragda amb tot honor (imagino, no ho sé).

    @Oriol Andrés: Crec que ja en parlo, del cas espanyol, i insisteixo en que no s’ha de copiar pas el seu model.

    @xOriols: hahah! La discrepància i el debat sempre són bons, company! Passa, que com deia a Sir William, jo no conec massa la normativa FIFA, i per això tampoc comparo gaire amb el nostre esport. Tanmateix, sí que és cert el tema dels himnes, però passa també amb la selecció argentina de rugbi i futbol (i tots són originaris del mateix país). És un altre tema….

    Gràcies i fins aviat, amics!

  • XAC

    27/02/2013 23:37

    Refet de l’ensurt de trobar-me de cop amb una foto dels azurri´, només matisar una cosa i comentar-ne una altra.
    La IRB és molt més flexible pel que fa a la participació de no nacionals en una selecció d’una federació. Fet que, si vols que et digui la veritat, personalment em sembla perfecte.
    Comentari: els que em conèixen ja ho saben. Les seleccions no hauríen de representar estats o nacions-estat, sinó que hauríen de representar a les federacions. En teoria això és així. Llevat dels casos coneguts d’Itàlia i Espanya, on la selecció representa a l’estat -per això els seus escuts no són els de la seva federació sinó la bandera amb les sigles de la federació en un cas i l’escut anomenat constitucional en l’altra, les seleccions són de federacions i llueixen en la samarreta el seu escut o el de l’animal, vegetal o qualsevol altra pel que són coneguts. A la pràctica sabem que això no és així. Vulguem o no, sóc dels segons, la selecció és la representant del territori. Sincerament, veure un esportista plorar escoltant l’himne del seu país no m’emociona en absolut. Hi ha coses, en la meva humil opinió, més importants perquè l’emoció et porti el plor. En definitiva, que jugui qui vulgui on el seleccionin i, si pot ser, eliminem banderes i himnes dels esdeveniments esportius. Sobretot els d’elit que ni tant sols són esport, sinó espectacle

  • Emilio

    28/02/2013 2:29

    ja ho sabem XAC, però sempre he pensat q era un truc de bon advocat. Per`Sr Vital, a tot arreu la presència de jugadors nacionalitzats ha sigut conflitctiu arreu, el fet diferèncial Espanyol és que aquests jugadors juguen en competicions profesionals o semiprofesional organitzdes per altres federacions i això implica moltes complicacions. Econòmiques i esportives. Hi ha federacions motl potents que no convoquen a la selecció jugadors nascuts en el territori q aquesta federació representa, t’agrada aixi XAC?, si marxen a jugar competicions organitzades per altres federacions en altres territoris, NZ crec que és una d’elles.

  • jose gamez

    28/02/2013 3:59

    el fet de demanar-se si és legitim que un jugador forani sigui seleccionable per una federació és un debat que té molts matisos, ha anat canviant al llarg del temps i ho seguirà fent.

    el primer és que se n’hauria és de treure la part emocional; en el cas del rugbi o el futbol són simplement lleis – de la mateixa manera que si es volgués demanar a una persona, per exemple a un metge si té competències per postular per un càrrec en un hospital – només cal certificar que en tinguin coneixements i estigui certificat per fer-ho. en el cas d’un jugador “no depèn de les lleis nacionals de cap país” és l’òrgan regent (FIFA, IRB, etc) al qual hi estan afiliats les federacions que “regula” quin han de ser les condicions en que un jugador pot representar una federació u altre (no països, això és un altre tema). normalment és un fet consensuat entre algun club i la federació. el que passa que com els politics els hi agrada ficar-ne cullerada i tenir-ho tot controlar a dins de les seves fronteres fan “d’altres lleis” per evitar 1- ja sigui la dispersió d’opinions o interessos entre clubs de diferents regions 2- que territoris com identitat pròpia a dins d’un estat puguin competir amb l’entitat nacional creant confusió de cares enfora.

    del primer exemple Nova Zelanda; la NZRU (New Zealand Rugby Union) està composta per “d’altres 26 unions” provenint de cada regió: Auckland, Bay of Plenty, Counties-Manukau, Canterbury, Waikato, etc,

    del segon exemple Catalunya; perquè si algú encara no sap les federacions catalanes de futbol, rugbi i d’altres existeixen, si no competeixen internacionalment no és pas per una llei sinó pas per l’amenaça del boicot: “si ells juguen nosaltres no”, i això pot crear problemes.

    ara, que fa que un jugador “senti o no senti la samarreta, que plori o no plori al sentir l’himne” és una circunstància emocional – i a vegades interessada. els jugadors saben perfectament que hi ha milers de persones que aquell moment estant mirant el partit per la tele i “guanyar-se el cor” de molts aficionats és la millor eina per renegociar un contracte: si Messi, per exemple, sortís un dia parlant en català i demanant el vot per la independència Sandro Rosell li hauria de fer fer un xec en blanc i sotmetre’s a la seva absoluta voluntat.

    esclar que aquesta podria ser l’excepció però en la majoria de casos els jugadors “acepten” una convocatòria o un altra per diferents motius: perquè ja n’hi ha algú imprescindible en la mateixa posició de la selecció que li correspon, per la dóna, la família, un contracte sucós amb un club d’aquell país, beneficis fiscals, etc, etc. no n’hi ha un sol exemple.

    per acabar, en la regla de mesurar “l’estima” d’un jugador per la samarreta que representa també n’hi ha de tot: des de mercenaris fins a persones que emigren a un país i se n’acaben arrelant; jo estic segur, per exemple, que a Andres Iniesta li faria molta il.lusió jugar amb una selecció catalana. és això possible? crec que no.

    no us oblideu d’un cosa, els jugadors de futbol o rugbi són “inmigrants” igualment que un xinés o un paquistaní que ve a obrir una botiga en la cantonada, el que hi pensin o s’estimin del país on van gaire sempre depèn més de com el tractin els autòctons, però al cap i la fí es tracta de lo mateix de sempre: una feina per guanyar calés

  • jose gamez

    28/02/2013 5:38

    per complementar allò exposat a dalt per XAC; en el cas del rugbi s’ha de recordar que en la majoria dels casos – sobretot el criquet – era una entre d’altres eines colonitzadores de l’època: si algú no sap encara la història de la Calcutta Cup se la recomano.

    també és veritat que en molts casos va ser portat a aquells països per estudiants que tornaven d’estudiar en la metropoli anglesa.

    curiosament en el cas del rugbi, van ser els British & Irish Lions – que van començar fent gires per les colònies de l’imperi amb la intenció de difondre la pràctica de l’esport (donant sempre la imatge que l’imperi volia vendre: la unitat del regne). després, amb la discrepància amb el rugbi league – que seguia el patró comercial del Futbol Association – el Rugby Union (rugbi xv) se n’ha anat refugiant en el vell discurs “dels valors” i tot allò.

    quan en 1987 la mateixa IRB accepta i reconeix el professionalisme queden paleses un seguit de qüestions de les que simplement abans no es parlava: per què en l’època dels Lions era bo convocar-ne escocesos i irlandesos i ara no agrada si ells fan debutar el fill d’un immigrant? per què molts jugadors sud-africans havien de jugar amb un altre país i no la Sud-àfrica de l’apartheid? per què la selecció neozelandesa hi incloia des de sempre jugadors d’altres etnies (maoris) i la de l’imperi no?

    tot això no té més que una resposta. per no esguerrar l’imatge de la selecció, avui en dia la selecció anglesa i la política del seu imperi. fins i tot, en l’actual model d’associació de federacions (IRB) Anglaterra és l’unica que té (3) delegats quan tota la resta en té un. el rugbi no ha anat més que “acomodant-se” a les exigencies angleses per poder sobreviure. és molt fort de dir però és la realitat; si avui poden gaudir d’aquest esport és perquè des sempre hem anat acceptant les condicions que s’imposen des de Londres – ja ho veurem en el cas de la reacomadament de la lliga celta que és d’actualitat.

    també seria bo recordar que gràcies precisament a la flexibilitat de poder convocar jugadors d’altres indrets va evitar molts conflictes que més d’una vegada van posar en perill el futur del rugbi, recomano que algú llegeixi quan pugui la història de “Dally” Messenger – que sent australià va haver de venir a jugar a Europa en 1907 amb els All Blacks perquè al seu país era considerat un traïdor per haver acceptat cobrar diners per jugar Rugby League.

    en algun cas més actual, la federació escocesa ja ha manifestat que seguirà convocant més jugadors “seleccionables” de cara al proper Mundial 2015. els anglesos van posar el crit al cel – perquè en realitat el que no acaban de pair és que l’holandès Tim Visser no hagi volgut debutar amb el XV de la Rosa. si Manu Tuilagi és un exemple d’arrelament social que algú m’expliqui llavors perquè van estar a punt de fer-li fora quan li va expirar el visat quan ningú el coneixia.

    tot es fa segons els hi vagi bé a ells: “no volen que els jugadors gal.lesos marxin al Top 14, doncs que hi incloguin als seus clubs en al Premiership”. perquè seva va ser l’actual estructura de la Rabodirect PRO12 – que és més que evident ser un fracàs esportiu i economic. fins tot alguna regió gal.lesa està a punt de desaparèixer.

    ah, guaita! després que van fer tot per no cedir-los l’ascens als London Welsh que legalment s’ho havien guanyat ara resultat que el club s’enfronta a una possible relegació per “alineació indeguda”. què passa, què no eren aliats del regne els gal.lesos?

  • A. Lopez

    28/02/2013 7:09

    Buen analisis y de acuerdo con todo. Pero esto quita el debate de fondo, la profesionalización de un deporte amater, que provoca el undimiento de las escuelas de rugby (Vease RC Cornellà y los extrangeros)

  • sean thornton

    28/02/2013 13:20

    no hi part emocional en aquest tema.res de sentiments, és una qüestió d’interessos. a la federació li va bé reforçar la seva selecció, i als jugadors els va bé poder jugar una sèrie de competicions que d’altra manera no podrien jugar.
    cap jugador ho fa per sentiments respecte als seus avis, els “italians” no tenen nivell per jugar ni amb NZ, ni amb Samoa, ni amb els pumes (potser Parisse i Castro ara podrien, però no fa uns anys) i per això accepten la invitació d’Itàlia. o Maitland, podria Maitland jugar amb NZ?diria que no.
    i després hi ha el cas de jugadors que al reves, van a una selecció de més nivell: o’gara no jugara amb usa quan pot jugar amb Irlanda, o Dusatoir no jugara amb Costa d’Ivori quan pot jugar amb França.
    si us fixeu és rar el cas de jugador que va a una selecció inferior.
    i ximple el que no s’aprofita d’aquesta situació, com els “quijotes” de la federació espanyola

  • xavcap

    28/02/2013 16:34

    Fantàstic. Sempre interessants articles que toquen el rugby i quelcom més. Sempre donant una volta més. Enhorabona.

  • Josep40

    02/03/2013 21:02

    Només un apunt.
    Molt bonica la foto de la selecció catalana.
    La foto és del camp de rugby del riu a la ciutat de València.
    Els valencians també voldrem jugar amb Catalunya…

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús