Arxiu del mes: març 2013

Les notes del Sis Nacions 2013

dimecres, 27/03/2013

Ja han passat uns dies per poder digerir i començar a copsar i avaluar el torneig de les Sis Nacions d’enguany. Per començar, he de ser un pèl crític: feia molts anys que no m’avorria tant veient rugbi. Esquemes ultradefensius, predomini del joc amb el peu que no pas amb la mà, actituds pròpies del futbol a la gespa (amb casos com els d’Owen Farrell o fins i tot O’Driscoll), melés que es col·lapsen i s’enfonsen i escàs espectacle esportiu, amb marcadors més aviat baixos. Tant és així que Anglaterra gairebé s’emporta el torneig practicant un joc especialment lleig i resultadista, que delega tota responsabilitat ofensiva a l’encert de cara a pals de Farrell o Flood.

6 nacions.jpg

No vull ser especialment negatiu. Em quedo sobretot amb alguns aspectes positius, com ara el gran ressò mediàtic del torneig (que va arribar a més de cinc-cents milions de persones, que van seguir en directe el campionat mitjançant el televisor), i els molts milers de rugbiers catalans que van seguir el campionat als pubs i seus dels principals clubs del país i que van fer “Trending Topic” diversos moments del campionat, com ara les paraules #Irlanda, #Gal·les o #6Nations. El comportament de les aficions al camp, tant bo com de costum, per bé que vull recordar les moltes senyeres i estelades que vam poder veure per televisor als diversos camps de rugbi europeus, portades pels aficionats i aficionades de l’oval al nostre país.

També sabeu que a més de malalt del rugbi sóc professor de secundària (quan el Departament d’Ensenyament em deixa), i per tant no m’he pogut estar d’avaluar amb els clàssics ítems les actuacions dels sis equips participants. Evidentment són unes notes que poden (i han de ser) consensuades, així que si teniu ganes de comentar i avaluar vosaltres també, us convido a fer-ho. Sense més, comencem:

Gal·les: Notable (7)

Gal·les s’ha emportat la victòria final del Sis Nacions havent jugat només un dels cinc partits del torneig. El primer temps del partit inaugural contra Irlanda va ser desastrós, i en la resta de partits els tres quarts gal·lesos van brillar per la seva absència. No va ser fins la batalla final al Millenium Stadium de Cardiff que el Drac va despertar l’orgull del poble miner i van pansir la Rosa anglesa passant per sobre dels anglesos en tots els aspectes del joc. Un últim partit de 10, però les avaluacions no tenen en compte només l’examen final. També cal fer els deures cada dia.

Anglaterra: Bé (6)

El XV de la Rosa és un bloc fort i potent, que treu petroli del seu tradicional mètode de joc, basat en el “pick and go“. Tanmateix, feia temps que no veia una Anglaterra tant fosca, que es va veure superada per Itàlia i Gal·les als darrers dos partits del campionat. Un equip molt jove i amb un gran potencial de creixement, que podria fer molt més si no es conformés amb treballar per sota de les seves possibilitats.

Escòcia: Excel·lent (9)

Els homes del XV del Card començaven el campionat amb l’etiqueta de ventafocs, però tal com vam analitzar minuciosament a un anterior escrit, els homes de Scott Johnson van brillar per emportar-se el bronze i silenciar les crítiques d’un equip que ha sabut portar amb orgull el seu passat gloriós.

Itàlia: Excel·lent (9)

La progressió del rugbi italià és espectacular. Actualment Itàlia està per sobre de França i Irlanda, i no massa lluny d’Anglaterra, a la que va tancar i espantar a casa seva, fent callar Twickenham com feia molts anys que no passava. Els homes de Jaques Brunel ja són una realitat, un equip capaç de derrotar a qualsevol equip de l’hemisferi nord -i com vam veure al mes de novembre passat, fer passar una mala estona a Roma als All Blacks i als Wallabies-. Amb un patró de joc molt elaborat, un treball diari constant i el lideratge de Parisse al camp, els gladiadors han completat un torneig per recordar, que hauria pogut ser de 10 si no fos per la relliscada de Murrayfield a la segona jornada.

Irlanda: Suficient (5)

Irlanda és un equip bipolar, anàrquic i que funciona a batzegades. Dotada d’un indubtable talent natural, la selecció irlandesa té moments de glòria (com el primer temps al Millenium a la jornada inaugural) seguits de partits sencers on sembla que el XV del Trèvol no hagi sortit al camp. Aquest autisme temporal dificulta molt la continuïtat de la generació d’or del rugbi a l’illa maragda, ja que els eterns O’Callaghan, O’Gara, O’Driscoll o Hayes no tenen substituts de garanties. De fet, ja veiem que els clubs de Leinster i Munster ja no tallen el bacallà a Europa, i ha de ser l’Ulster qui -irònicament- formi la columna vertebral dels exèrcits irlandesos.

França: Insuficient (4)

Quan tens els millors jugadors d’Europa i acabes últim un Sis Nacions, tens un gran problema. De fet, França arriba al 4 final només gràcies a l’empat a Lansdowne Road i la victòria a París a les dues darreres jornades. El XV del Gall no pot acabar últim un torneig de les Sis Nacions. El que més em sorprèn és que el tècnic Phillipe Saint-André encara tingui el cap enganxat al cos, metafòricament parlant.

Per acabar, us deixo amb un vídeo amb les millors imatges del campionat d’enguany. A gaudir-lo!

[youtube hdxydIlXo7k]

 

INEF Barcelona, campiones un any més

diumenge, 24/03/2013

Les noies d’INEF Barcelona continuen la seva particular dictadura al rugbi ibèric, al renovar un any més el títol de campiones de Divisió d’Honor femenina, al haver guanyat tots els seus partits al llarg de la lliga (que es juga a una sola volta, seguint el format del Sis Nacions).

rugby inef.jpg

Les noies d'INEF Barcelona, campiones un any més.

Les osses han tingut aquest any unes rivals molt complicades, les noies de l’Olímpico Pozuelo, que han finalitzat la temporada en segona posició i que només van doblegar el genoll a la segona jornada, precisament contra les barcelonines, en un partit molt igualat que va acabar en un ajustat 12 a 17 a favor de les catalanes. Les noies de l’Universidade de La Corunya, que també havien plantat cara a les catalanes la temporada passada, han finalitzat la temporada en tercera posició.

Els altres dos clubs catalans, GEiEG i Gòtics, han ocupat les dues últimes places de la classificació, i en el cas del Gòtics (últimes classificades i cullera de fusta, amb ple de derrotes), hauran de jugar la promoció de descens contra les campiones del Sanse Scrum, campiones de la Divisió d’Honor “B” el proper 6 d’abril.

Per què guanya Escòcia?

dimecres, 6/03/2013

La revelació del Sis Nacions d’enguany ha estat Escòcia. Sense cap mena de dubtes, i independentment del que faci les properes dues jornades, el conjunt del Card ha soprés a propis i estranys amb una sèrie de bons resultats contra Itàlia i Irlanda a Murrayfield, i plantant cara ni més ni menys que a Anglaterra a Twickenham. Avui intentarem analitzarr les claus tàctiques de la revolució escocesa, dirigida per l’entrenador interí Scott Johnson (que es postula com principal candidat a quedar-se en propietat la plaça de seleccionador escocès).

Scottish_Rugby_001.jpg

El bon estat escocès no és flor (o Card) d’un sol dia. Molts ja veníem alabant el bon joc practicat els darrers dos anys, sota la direcció tècnica d’Andy Robinson. L’anglès havia canviat el patró de joc escocès, havia perfeccionat els seus mecanismes ofensius i defensius, fent del XV del Card un conjunt potent, fiable i amb dosis de bon joc, que incomprensiblement no es traduïa en bons resultats esportius. Les decepcions de la Copa del Món i del passat Sis Nacions i especialment els mals resultats als darrers test de novembre van empènyer el tècnic anglès a la dimissió. En un acte de cavallerositat i honestedat el seleccionador va reconèixer la seva incapacitat per treure bons resultats d’un grup que mostrava habilitats i maneres com per plantar cara als seus rivals. De fet, alguns ja van preveure l’actual estat de gràcia escocès en un partit a Austràlia al mes de juny de l’any passat, quan el XV del Card va aconseguir una victòria de prestigi contra els Wallabies. Els fruits del treball de Robinson els està recollint el seu antic ajudant i successor Scott Johnson, que ha consolidat el XV del Card com la gran revelació de l’any, gràcies a una sòlida defensa i un bloc potent, especialment a la davantera.

La derrota contra Anglaterra, el primer avís

La derrota (injusta) de la selecció escocesa a la primera jornada del Sis Nacions ja va suposar un avís per a navegants. Els escocesos van començar molt bé el partit, sorprenent als anglesos amb la seva pressió a la zona alta del camp i forçant-lo a tancar-se dins del seu camp. Però amb el pas dels minuts, i gràcies al tradicional “pick and go” anglès i al letal peu de Farrell, els homes del XV de la Rosa van aconseguir generar escletxes defensives al seu rival, especialment amb els xuts a l’esquena dels tres quarts escocesos i entrant per les bandes un cop castigat el centre de la defensa escocesa, a base de punts de trobada continuats a l’eix de l’atac anglès.

[youtube uGQldWRVQ0Y]

El partit contra Itàlia, la confirmació del Card

A la segona jornada del torneig, Escòcia rebia Itàlia (el seu gran rival esportiu aquests darrers anys i que enguany semblava més fort que el Card) a Murrayfield, en el que havia de ser el partit per decidir la cullera de fusta del campionat (per bé que Itàlia ja havia donat la campanada a Roma una setmana abans al guanyar a França).

Els escocesos van cedir l’oval als italians, conscients de la poca efectivitat transalpina a la zona de creació, i preparant un parany al seu propi camp. Escòcia cedia molts metres als davanters italians, potents però massa pesats, per robar-li la possessió i generar ràpids contraatacs que destrossaven una defensa transalpina desorganitzada. A més a més, la superioritat dels davanters escocesos al llarg del partit va ser total, ja que van dominar pràcticament totes les jugades estàtiques del partit, desgastant la vella guàrdia de les legions italianes i obligant-la a cometre infraccions que Laidlaw s’encarregava de convertir entre els pals de Murrayfield.

[youtube drgcrDg7FmM]

La victòria contra Irlanda, el cènit escocès

Irlanda arribava a Murrayfield amb la idea de sumar els punts en joc i no perdre pistonada amb Anglaterra, la líder del campionat. Allà es van trobar amb la millor defensa que he vist en un partit del Sis Nacions dels darrers cinc anys. Els homes de Jonhson van limitar-se a deixar que els del Trèvol es desgastessin al llarg de la primera part, frenant gairebé totes les incursions irlandeses del primer temps, i cedint la iniciativa del joc i la possessió de l’oval al seu rival.

Però a la segona part la davantera escocesa va desplegar el seu potencial, i conscient de la seva inferioritat tècnica, va forçar les errades dels rivals a les jugades estàtiques generant quatre penalitats que en Laidlaw va aprofitar per posar per davant el seu equip i endur-se el partit contra tot pronòstic.

[youtube I5xwiE4OCs0]

En conclusió, podem afirmar que el joc del XV del Card ha passat a ser essencialment efectiu i resultadista -per sobre de la voluntat de joc preciosista del rugbi típica dels conjunts dirigits per entrenadors australians- basant el seu joc en una defensa sòlida i contundent (tot i que té el seu taló d’Aquil·les en els dos flancs del camp) i a una gran efectivitat de cara a pals. Les peces clau del XV del Card són, sense cap mena de dubte, el paquet de davanters que formen Dickinson, Euan Murray i Ross Ford a la prímera línia (una de les més competitives del torneig) Richie Gray, Hamilton i Kellock a la segona i que tanquen el gran capità Kelly Brown (ànima de l’equip), l’usapista Strockosch i Beattie a la tercera línia del mur escocès. Laidlaw i Jackson dominen el mig del camp, enllaçant amb els centres Evans i Lamont (més físics que no pas tècnics) i els alers Maitland (exjugador dels Crusaders neozelandesos) i Tim Visser. El jove Sturat Hogg tanca l’equip, una interessant barreja de veterans i joves jugadors que han revolucionat el panorama del rugbi escocès.