Per què guanya Escòcia?

La revelació del Sis Nacions d’enguany ha estat Escòcia. Sense cap mena de dubtes, i independentment del que faci les properes dues jornades, el conjunt del Card ha soprés a propis i estranys amb una sèrie de bons resultats contra Itàlia i Irlanda a Murrayfield, i plantant cara ni més ni menys que a Anglaterra a Twickenham. Avui intentarem analitzarr les claus tàctiques de la revolució escocesa, dirigida per l’entrenador interí Scott Johnson (que es postula com principal candidat a quedar-se en propietat la plaça de seleccionador escocès).

Scottish_Rugby_001.jpg

El bon estat escocès no és flor (o Card) d’un sol dia. Molts ja veníem alabant el bon joc practicat els darrers dos anys, sota la direcció tècnica d’Andy Robinson. L’anglès havia canviat el patró de joc escocès, havia perfeccionat els seus mecanismes ofensius i defensius, fent del XV del Card un conjunt potent, fiable i amb dosis de bon joc, que incomprensiblement no es traduïa en bons resultats esportius. Les decepcions de la Copa del Món i del passat Sis Nacions i especialment els mals resultats als darrers test de novembre van empènyer el tècnic anglès a la dimissió. En un acte de cavallerositat i honestedat el seleccionador va reconèixer la seva incapacitat per treure bons resultats d’un grup que mostrava habilitats i maneres com per plantar cara als seus rivals. De fet, alguns ja van preveure l’actual estat de gràcia escocès en un partit a Austràlia al mes de juny de l’any passat, quan el XV del Card va aconseguir una victòria de prestigi contra els Wallabies. Els fruits del treball de Robinson els està recollint el seu antic ajudant i successor Scott Johnson, que ha consolidat el XV del Card com la gran revelació de l’any, gràcies a una sòlida defensa i un bloc potent, especialment a la davantera.

La derrota contra Anglaterra, el primer avís

La derrota (injusta) de la selecció escocesa a la primera jornada del Sis Nacions ja va suposar un avís per a navegants. Els escocesos van començar molt bé el partit, sorprenent als anglesos amb la seva pressió a la zona alta del camp i forçant-lo a tancar-se dins del seu camp. Però amb el pas dels minuts, i gràcies al tradicional “pick and go” anglès i al letal peu de Farrell, els homes del XV de la Rosa van aconseguir generar escletxes defensives al seu rival, especialment amb els xuts a l’esquena dels tres quarts escocesos i entrant per les bandes un cop castigat el centre de la defensa escocesa, a base de punts de trobada continuats a l’eix de l’atac anglès.


El partit contra Itàlia, la confirmació del Card

A la segona jornada del torneig, Escòcia rebia Itàlia (el seu gran rival esportiu aquests darrers anys i que enguany semblava més fort que el Card) a Murrayfield, en el que havia de ser el partit per decidir la cullera de fusta del campionat (per bé que Itàlia ja havia donat la campanada a Roma una setmana abans al guanyar a França).

Els escocesos van cedir l’oval als italians, conscients de la poca efectivitat transalpina a la zona de creació, i preparant un parany al seu propi camp. Escòcia cedia molts metres als davanters italians, potents però massa pesats, per robar-li la possessió i generar ràpids contraatacs que destrossaven una defensa transalpina desorganitzada. A més a més, la superioritat dels davanters escocesos al llarg del partit va ser total, ja que van dominar pràcticament totes les jugades estàtiques del partit, desgastant la vella guàrdia de les legions italianes i obligant-la a cometre infraccions que Laidlaw s’encarregava de convertir entre els pals de Murrayfield.


La victòria contra Irlanda, el cènit escocès

Irlanda arribava a Murrayfield amb la idea de sumar els punts en joc i no perdre pistonada amb Anglaterra, la líder del campionat. Allà es van trobar amb la millor defensa que he vist en un partit del Sis Nacions dels darrers cinc anys. Els homes de Jonhson van limitar-se a deixar que els del Trèvol es desgastessin al llarg de la primera part, frenant gairebé totes les incursions irlandeses del primer temps, i cedint la iniciativa del joc i la possessió de l’oval al seu rival.

Però a la segona part la davantera escocesa va desplegar el seu potencial, i conscient de la seva inferioritat tècnica, va forçar les errades dels rivals a les jugades estàtiques generant quatre penalitats que en Laidlaw va aprofitar per posar per davant el seu equip i endur-se el partit contra tot pronòstic.


En conclusió, podem afirmar que el joc del XV del Card ha passat a ser essencialment efectiu i resultadista -per sobre de la voluntat de joc preciosista del rugbi típica dels conjunts dirigits per entrenadors australians- basant el seu joc en una defensa sòlida i contundent (tot i que té el seu taló d’Aquil·les en els dos flancs del camp) i a una gran efectivitat de cara a pals. Les peces clau del XV del Card són, sense cap mena de dubte, el paquet de davanters que formen Dickinson, Euan Murray i Ross Ford a la prímera línia (una de les més competitives del torneig) Richie Gray, Hamilton i Kellock a la segona i que tanquen el gran capità Kelly Brown (ànima de l’equip), l’usapista Strockosch i Beattie a la tercera línia del mur escocès. Laidlaw i Jackson dominen el mig del camp, enllaçant amb els centres Evans i Lamont (més físics que no pas tècnics) i els alers Maitland (exjugador dels Crusaders neozelandesos) i Tim Visser. El jove Sturat Hogg tanca l’equip, una interessant barreja de veterans i joves jugadors que han revolucionat el panorama del rugbi escocès.

1 comentari

  • Les notes del Sis Nacions 2013 – Ara.cat

    27/03/2013 17:35

    [...] homes del XV del Card començaven el campionat amb l’etiqueta de ventafocs, però tal com vam analitzar minuciosament a un anterior escrit, els homes de Scott Johnson van brillar per emportar-se el bronze i silenciar les crítiques [...]

Comenta

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús