Thomond Park, la reserva espiritual del rugbi europeu

Segurament l’estadi de Thomond Park no hagi estat mai l’estadi amb més glamur del món del rugbi. Segurament tampoc és l’estadi més maco del món, ni el més antic, ni tan sols un dels més grans d’Europa. Però si preguntes a un manat del rugbi per un estadi on les hauria agradat jugar i/o veure un partit, de ben segur que l’estadi de Thomond Park estaria al capdamunt de les preferències del rugbiers de mig món. L’atmosfera i l’ambient de Thomond Park són únics i irrepetibles, un dels refugis espirituals i materials dels valors del rugbi i de la seva cultura. Un llogarret gaèlic que resisteix, ara i sempre, a les tendències globalitzadores del esports professionalitzats. Un reducte de l’esportivitat i el respecte als rivals. De fet, no és estrany veure el públic de Thomond Park aplaudint als jugadors rivals quan aquests elaboren jugades de mèrit, o com l’estadi guarda un silenci absolut quan el rival xuta a pals.

L’estadi de Thomond Park es troba a Limerik, una petita ciutat portuària de la província de Munster, a la desembocadura del riu Shannon (el riu més important d’Irlanda), a la costa occidental de l’illa maragda. La ciutat de Limerik, i per extensió la província de Munster, ha estat històricament, una de les regions més populars d’Irlanda. Àrees econòmicament deprimides, allunyades de les principals universitats de la capital i amb pocs recursos naturals, les poblacions de Munster han estat, al llarg de la història, un constant focus d’emigració cap els Estats Units, Austràlia o el Regne Unit. Pel seu caràcter obrer, popular i fins a cert punt rural, la província de Munster va ser el bressol de la independència d’Irlanda (recordem que Michael Collins era de Cork), de l’IRA i del seu braç polític, el Sinn Féinn. De fet, gran part del suport electoral del Sinn Féinn al Dáil Éireann -el Parlament de la República d’Irlanda- prové dels comtats de Munster.

L’estadi de Thomond Park va ser construït l’any 1940 (recordem que la República d’Irlanda no va entrar a la Segona Guerra Mundial) per hostatjar els dos clubs de rugbi més exitosos de la ciutat, el Shannon RFC i el Bohemians RFC. Tot i compartir camp, cadascun dels dos equips ocupaven una part diferenciada de l’estadi, instaurant una rivalitat esportiva entre els dos clubs que competien a l’hora de mobilitzar la seva massa social a Thomond Park.

2928277187_acabeac724_z.jpg

El vell Thomond Park, escenari on van caure les totpoderoses seleccions d'Austràlia i Nova Zelanda.

Thomond Park va acollir alguns partits de primer nivell durant aquells anys. El 1958 Thomond Park s’estrenava acollint un partit entre la selecció de Munster i la selecció australiana, que estava fent una gira a Europa. El resultat va ser d’un inusual i sorprenent empat a tres. D’aleshores ençà, Munster va acollir partits contra les princiapals seleccions de l’hemisferi sud fent gires per Europa. La glòria es va tocar el 1978, quan la selecció de Munster va sorprendre als totpoderosos All Blacks, quan els va derrotar per un contundent 12 a 0 davant l’èxtasi dels milers d’espectadors que omplien Thomond Park. La següent selecció en doblegar el genoll al feu del rugbi del sud irlandès va ser Austràlia, que va caure derrotada per 15 a 6 al mateix escenari tres anys més tard. La llegenda de Thomond Park i dels valents soldats de Munster havia nascut.

 

Cap al rugbi professional

La professionalització del rugbi i la creació de quatre franquícies irlandeses per participar a les principals competicions europees a nivell de clubs van suposar una necessària remodelació del vell Thomond Park per adequar-lo a les necessitats del segle XXI. D’aquesta manera es va introduir l’enllumenat artificial, millores en l’accessibilitat a l’estadi, la construcció de lavabos o la remodelació de les graderies. L’aforament va fixar-se en 15.100 seients (tots ells sota cobert als dos laterals del camp), per bé que l’estadi pot hostatjar fins 26.500 persones si hi sumem els dos fons de l’estadi, que no són coberts i tampoc disposen de seients. L’atmosfera del nou Thomond Park era (és) espectacular. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que l’atmosfera que es viu a l’estadi de Limerik és la més especial del món de l’esport. Enlloc he vist un respecte total i absolut al rival, independentment dels seus colors i origen. Enlloc he vist tant orgull i amor propi per uns colors com els que es viuen a Munster. Mai he vist una afició aplaudir els seus rivals incondicionalment, reconeixent l’esforç en la derrota i el mèrit del triompf. Als rivals els hi tremolen les cames quan trepitjen Thomond Park. Només així s’explica que el feu de Musnter estigués més de dotze anys imbatut, i que encara avui es comptin amb els dits d’una mà els equips capaços de guanyar a l’estadi del sud d’Irlanda.

Thomond Park nou.jpg

El nou Thomond Park, l'estadi amb l'atmosfera més espectacular al món de l'esport.

El públic de Munster, majoritàriament obrerista i nacionalista, canta a ple pulmó els dos himnes no oficials del sud irlandès, “The Fields of Antheny” i “Stand Up And Fight”, cançons obertament nacionalistes que es van utilitzar durant l’ocupació britànica i la Guerra d’Independència d’Irlanda. De fet, és molt habitual escoltar com Thomond Park canta a ple pulmó aquestes cançons de lluita per animar els seus homes, especialment si els visitants són un equip anglès (i si no, mireu les cares dels jugadors anglesos dels Sale Sharks mentre Thomond cantava a ple pulmó “The Fields of Antheny”):

[youtube IJMf6XBS4H8]

Però més enllà de les cançons republicanes, Thomond Park es caracteritza per ser l’estadi més carismàtic del rugbi europeu. Com apuntàvem abans, ningú xiula als xutadors rivals, i l’estadi en ple aplaudeix les accions de mèrit dels rivals, encara que aquests siguin anglesos o els eterns rivals de l’Ulster o Leinster. A més a més, els jugadors s’identifiquen plenament amb el caràcter popular i obrer, tradicional i republicà, del club del sud d’Irlanda. Molts encara recordareu quan Ronan O’Gara (la llegenda i líder dels homes de vermell) es va negar a donar la mà a la reina d’Anglaterrashe’s not my Queen“, va dir l’obertura de Cork (nét de lluitadors de l’IRA contra l’invasor anglès a la dècada dels anys 20 del segle passat). Formar part de l’equip de Munster és quelcom més que jugar per una franquícia. Només així sé explicar que els jugadors cantin l’himne al vestuari després de les importants victòries o que no escoltin les milionàries ofertes que provenen dels clubs anglesos o francesos. Vestir el vermell no es paga amb diners.

3 comentaris

  • Macià 1995

    19/04/2013 22:19

    La localització del camp el fa diferent a la resta. Sent Limerick, una població clau aportant milers i milers d’homes a la guerra d’independència. Però el cost va ser molt alt, fins ben entrat el s.XX l’ economia no va donar mostres d’una certa recuperació. I en aquest context el rugbi va ser el gran aliat d’una desgraciada clase popular faltada de felicitat i alegria, demostrant un cop més que el rugbi és molt més que un esport.
    Les cendres d’Angela, és una mena d’autobiografia que et situa molt i molt bé en l’Irlanda de l’època, molt recomanable.
    Molt bon article Ferran, m’encanta aquesta barreja de rugbi,cultura i història!

  • Ferran Vital

    20/04/2013 16:38

    Moltes gràcies pel teu comentari, Macià 1995!!

  • Bernat Tort

    08/12/2013 12:19

    Comparteixo l’opinió del Macià!
    Dues seleccione (Irlanda i N.Zelanda) em tenen el cor robat per diferents motius, amés d’un equip, l’USAP, per clares connotacions polítiques.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús