Arxiu del mes: maig 2013

L’adéu de Ronan O’Gara, el republicà irlandès

divendres, 24/05/2013

Ronan O’Gara, l’irlandès rebel, ha anunciat la seva retirada. El màgic Ronan O’Gara deixarà els terrenys de joc als trenta-sis anys, després d’una gran carrera amb la franquícia de la província de Munster i amb la selecció irlandesa.

rog.jpg

O'Gara és l'home rècord del rugbi europeu, i el jugador més important de la història de Munster.

Curiosament, l’obertura de més talent de l ‘illa maragda dels darrers anys, el màgic O’Gara, no és natural d’Irlanda si no de San Diego (Califòrnia, Estats Units), on va néixer ja que el seu pare Fergal O’Gara –qui havia jugat d’aler a Connacht- es trobava en aquella ciutat californiana acabant el seu màster en microbiologia. Quan el pare de família va finalitzar els seus estudis, la famñilia en ple va retornar al seu país d’origen per establir-se a la ciutat de Cork, al sud d’Irlanda, a la província de Munster. Va ser a Cork on Ronan O’Gara va començar a destacar en l’esport de la pilota ovalada, convertint-se en un fixe en les alineacions de l’UCC (University College of Cork) -centre universitari on O’Gara va finalitzar la carrera d’econòmiques- i del Cork Constitution, el club amb millor palmarès de tota Irlanda i autèntic filial de la franquícia de Munster i de la selecció irlandesa.

Ronan O’Gara va fer el salt a la franquícia de Munster l’any 1997, quan el talentós jugador només tenia vint anys. El dia del seu debut contra Connacht –equip on havia jugat el seu pare- el jove O’Gara va mostrar les seves millors habilitats i va signar quinze punts. Curiosament, aquell dia el seu equip va sortir derrotat de Galway (48-40). Home d’un sol club, O’Gara ha desenvolupat tota la seva trajectòria al club vermell, on és considerat un ídol i un heroi.

El seu estil de joc, elèctric i dinàmic, i el seu encert de cara a pals amb xuts de sobrebot (drop) o mitjançant cops de càstig li van obrir ben aviat les portes de la selecció irlandesa. El seu peu de seda i la seva visió de joc li van obrir el camí entre els més grans ben aviat. Ronan O’Gara va debutar l’any 2000 amb la selecció al Sis Nacions d’aquell any. D’aleshores ençà el geni de Munster es va fer amb la titularitat del mig del camp irlandès.

Finalment, l’irlandès rebel, un home de conviccions nacionalistes i republicanes- capaç de negar la mà a la reina d’Anglaterra en un acte oficial- ha anunciat la seva retirada del rugbi professional. Ho fa després d’acceptar la proposta del Racing Métro parisenc, que li ha ofert la possibilitat d¡’esdevenir entrenador de tres quarts i de xutadors d’un dels clubs amb més projecció del Top14, on es retrobarà amb Jonathan Sexton, l’home que ha des ser el seu substitut a la selecció irlandesa (si arriba a un acord satisfactori amb la IRFU).

queen.jpg

O'Gara li nega la mà a la reina d'Anglaterra. "She's not my Queen", va dir el republicà.

O’Gara deixa un reguitzell de rècords i honors que difícilment ningú podrà superar en molts anys: màxim anotador de la història de Munster, amb 2.625 punts, home que més cops ha jugat amb Munster, amb 240 partits, home que més partits de Copa d’Europa ha disputat, amb 110 partits, màxim anotador de la història de la Copa d’Europa, amb 1.365 punts, màxim anotador de la història d’Irlanda, amb 1.083 punts, jugador que més cops ha jugat amb la selecció irlandesa, amb 128 internacionalitats, i màxim anotador de la història del Sis Nacions, amb 557 punts, i més partits jugats al Sis Nacions, amb 63 partits.

A aquests mèrits individuals cal sumar una lliga irlandesa, conquerida amb el Cork Constitution l’any 1999, tres lligues celtes amb Munster (anys 2003, 2009 i 2011), dues copes d’Europa, també amb Munster (2006 i 2008), a més d’un Grand Slam, una Triple Corona i un Sis Nacions conquerits amb la selecció nacional l’any 2009. A més a més, O’Gara ha estat seleccionat tres vegades per jugar amb els British&Irish Lions a les gires de 2001, 2005 i 2009.

Amb l’adéu de Ronan O’Gara acomiadem un dels millors obertures de la història d’Irlanda, un home,que en paraules del seu company a mil batalles Donncha O’Callaghan “fa millors als companys que l’envolten”. O’Gara marxa quan encara podia seguir en actiu. Tal i com ell mateix ha confirmat, el club li oferia una any més de contracte, però segons les seves pròpies paraules “m’adonava que el meu temps havia passat. Cada cop em costava més entrenar-me per mantenir-me al màxim nivell i no volia acabar arrossegant-me pel camp”. Home de conviccions fortes, O’Gara deixa una empremta profunda entre els seus companys, rivals i aficionats. De caràcter difícil, sempre s’exigia al màxim i esperava el mateix dels seus companys.

La seva figura despertava certa controvèrsia, especialment als darrers anys, quan a Irlanda es debatia la necessitat de jugar amb O’Gara al mig del camp o reemplaçar-lo per homes més joves com Sexton, Madigan o Jackson. Fins i tot hi havia algun sector d’aficionats (bàsicament de la capital irlandesa), que retreien al gran capità irlandès -O’Gara és l’home que més cops ha exercit de capità de la selecció, amb 83 partits- el no haver passat dels quarts de final de cap Mundial i només haver guanyat un cop el Sis Nacions (això sí, guanyant Grand Slam i Triple Corona). Certament O’Gara, líder de la generació d’or del rugbi irlandès, no ha estat capaç de respondre les elevadíssimes expectatives que els aficionats hi tenien dipositades. Copes del Món al marge, la carrera de ROG (sigles de Ronan O’Gara) ha estat brillant, tant per la qualitat del jugador com pel comportament, gairebé sempre exemplar, del gran capità irlandès. Per acomiadar-nos d’aquest jugador singular, us deixo un vídeo amb alguns dels seus millors moments:

[youtube Ur6ze5icKnA]

Entrevista a Diego Fucks, ex-seleccionador català.

dilluns, 20/05/2013

En Diego Fucks és un dels personatges més rellevants del rugbi català. Un home que tocar el cel com jugador al màxim nivell estatal al proclamar-se campió europeu amb la selecció espanyola, i que ha seguit realitzat grans fites com a tècnic, com haver portat al Sant Cugat, un club modest de la Tercera Divisió Catalana, fins les portes de Divisió d’Honor. Actualment es troba entrenant el primer equip d’un històric com el R.C. Cornellà, club amb el que va aconseguir un ascens en la seva primera temporada i que ha sabut consolidar a la Primera Divisió Catalana. A més a més, en Diego Fucks ha estat seleccionador català i un dels tècnics més valorats pels jugadors que han estat a les seves ordres. Us deixo amb l’entrevista:

420168_3485996395489_1766342687_n.jpg

Diego Fucks dirigint un entrenament del Cornellà.

Com vas començar a jugar a rugbi? La passió et ve per herència familiar o generació espontània?

L’esport en si és herència familiar, en el rugbi la passió em va arribar a l’escola, va ser el primer lloc en el qual vaig jugar.

 

Quin era el teu club a l’Argentina? ¿En quina posició jugaves?

El meu club era Pueyrredón i allà jugava de pilar o de talonador.

 

Quan vas arribar a Catalunya? ¿Que et va semblar el nivell del rugbi a Catalunya i Espanya en aquell moment?

Em va semblar que era d’un nivell alt, especialment pel que fa al contacte físic, molt dur.

 

Com a jugador, vas arribar a jugar al màxim nivell possible a Espanya, Divisió d’Honor i en la selecció espanyola. Vist des de la distància, com valores aquesta experiència?

I selecció catalana, la veritat que és increïble, és una cosa excepcional per a qualsevol jugador de rugbi, haver estat en aquest nivell és una cosa amb la que somia tothom, indescriptible.

Vas estar amb el grup de jugadors que va disputar el mundial de rugbi de Gal · les en 1999. Pots explicar alguna anècdota d’aquells anys?

Hi ha una molt graciosa, va ser en un viatge a Heidelberg jugar contra Alemanya, vam anar a fer una passejada tot l’equip i ens van portar a visitar un castell molt emblemàtic d’aquella ciutat a la part alta d’un turó, un lloc espectacular. Abans d’entrar per la porta principal, en què a un costat de la mateixa lluïa un fris en relleu molt gran amb l’escut d’armes del castell. La guia que ens acompanyava ens va explicar que una de les seves principals característiques d’orgull de la ciutat era haver resistit invasions d’exèrcits i guerres de tota mena. A continuació tothom va passar dins menys quatre o cinc jugadors que encara estàvem fora, just abans d’entrar, un d’ells (no donaré noms) ens demana que li fem una foto a la part alta de l’escut d’armes. Quan arriba a dalt de sobte se sent un soroll molt fort i tot el fris cau a terra en trossos molt grans.
Nosaltres podem dir que el castell va aguantar tot el que va aguantar era perquè mai havia estat envaït per la selecció espanyola de rugbi.

 

Tots els jugadors que han estat a les teves ordres destaquen la qualitat física, tècnica i esportiva de les teves mètodes d’entrenament. ¿Com has adquirit tots aquests coneixements?

Bé, jo crec que és un cúmul de coses: l’experiència com a jugador, herència dels diferents entrenadors que vaig tenir de diferents nacionalitats, cadascun d’ells amb la seva visió pròpia del joc, investigar, formar-me constantment en cursos i veure rugbi, molt rugbi i suposo que també haver estudiat INEF.


Quin tipus de joc t’agrada més, el model britànic de joc pausat i predomini de la davantera i les accions estàtiques o el model francès, basat en el dinamisme i el desenvolupament del joc ràpid ia la mà?

Realment per a mi el joc ha de ser molt dinàmic, molt ràpid, amb suports constants intentant que la pilota no pari de circular.

 

Com a entrenador vas peça clau per al desenvolupament del Sant Cugat, club que vas portar de Tercera Divisió Catalana fins a les portes de Divisió d’Honor “B”. Quines van ser les claus d’aquell èxit?

Suposo que creure molt fermament en el que faig, en el joc que vull desenvolupar i en el mètode de treball que ocupació i especialment aconseguir que els jugadors siguin partícips del mateix i penso que també una de les claus és transmetre’ls el caràcter competitiu que sempre he tingut com a jugador.

 

Actualment al comandament de la parcel · la esportiva d’un històric com el Rugbi Club Cornellà (club en què ja havies jugat anys enrere), on ja has aconseguit ascendir el club a Primera Catalana i consolidar-lo en aquesta nova categoria. Creus possible repetir una part de la gesta aconseguida a Sant Cugat?

Si no ho cregués no podria seguir treballant com entrenador.

 

A més de tècnic d’aquests clubs, també vas ser seleccionador nacional català. Què creus que ha de fer el rugbi català per seguir creixent al país?

És un tema molt complicat, jo crec que apostar molt més per la base, les escoles dels clubs catalans i no únicament estar pensant en generar talents per poder portar-los a la USAP.

 

Els últims anys hi ha hagut un debat molt interessant sobre la professionalització del rugbi. Veus factible crear una elit professionalitzada o això és començar la casa per la teulada?

La base és fonamental, cal tenir jugadors per arribar a un grup professional i sense anar molt lluny Cornellà no té juvenils per exemple, com altres clubs i altres categories, primer cal corregir això.

 

Per acabar, explica’ns el teu moment més memorable en el rugbi, com a jugador i com a tècnic.

Si he de triar un sol moment dels centenars que recordo és haver estat campió d’Europa a la final que li vam guanyar a Portugal al central de Madrid i com a entrenador sens dubte el viscut a Sant Cugat, un rècord per estar realment orgullós.

 

 

Nous canvis a la melé

dissabte, 11/05/2013

El blog de la Penya Avant ens va avançar, tot just fa un parell de dies, els nous canvis aprovats per la IRB de cara a la temporada vinent i que afecten a la melé. Els principals canvis afecten als temps d’entrada a la melé, que passen d’anomenar-se ” posició, tocar, entrin” (crouch, touch, set) a “posició, agafar, entrin” (crouch, bind, set).

Agafar (bind) i no pas tocar (touch). Aquest és el canvi significatiu. A partir de l’any vinent les dues primeres línies s’hauran d’agafar abans d’entrar a la melé, per reduir el risc de lesions en els violents xocs de pilars i talonadors. Anem a pams. Certament la IRB busca la seguretat dels jugadors -massa melés caigudes, que entraven abans de temps, pilotes introduides directament a  les cames de la segona línia-, però en el fons de tot trobem el que ha passat els darrers anys al rugbi professional.

Club-rugby-600x337.jpg

La nova melé, amb jugadors agafats abans d'introduir la pilota, minimitzant l'impacte a coll i esquena.

Fa uns quants anys, quan el rugbi era amateur, la melé no començava a disputar-se fins que les dues primeres línies estaven col·locades, i la pilota entrava pel passadís central, no pas directament a les cames de la segona línia. Però la Nova Zelanda dels anys 90 va començar a aprofitar un buit normatiu per empènyer abans de la introducció de la pilota, cosa que els facilitava un avantatge decisiu en les melés (que recordem, s’utilitzen per ordenar el joc després d’una infracció lleu o quan la pilota és injugable). Ràpidament el nou sistema es va escampar per arreu del planeta oval. Xocs brutals entre pilars molt forts que arriscaven el coll -literalment- en cada melé. Va ser aleshores quan la IRB va inventar-se això dels tres (o quatre) temps per entrar a disputar la melé.

Però els dos darrers anys hem vist com molts equips busquen la melé per forçar una infracció rival en l’entrada de la melé per aconseguir un cop de càstig a favor i la possibilitat de passar l’oval entre pals, cosa que contradiu la funció de la melé, que com ja hem dit abans, és la de reintroduir i endreçar el joc.

Molts experts, aficionats, periodistes i entrenadors clamaven per un canvi significatiu en la melé, per tal d’acabar amb aquesta pràctica poc esportiva i contrària a la filosofia del rugbi, que a més a més, castigava els colls dels jugadors. Quants dilluns no hem maleït el partit del dia abans quan a la feina som incapaços de girar el coll! Podeu apreciar la nova norma explicada en aquest vídeo a partir del minut 2:20

[youtube QKmzqcXp7zE]

Agafar el rival abans d’entrar a la melé. Solució definitiva o solució provisional? Només el temps ho dirà. Veient els darrers canvis que la IRB ha imposat al voltant de la melé començo a ser pessimista, i no són poques les veus que demanen melés pactades, al més pur estil del rugbi XIII.

 

British&Irish Lions, gira del 125è aniversari

divendres, 3/05/2013

El tècnic Warren Gatland ja ha fet pública la llista de jugadors que integraran els British&Irish Lions de cara a la gira australiana que començarà el mes vinent. Com molts ja sabeu, els Lions són un equip format per jugadors de les Home Unions (és a dir, Anglaterra, Gal·les, Irlanda i Escòcia) que realitzen gires a l’hemisferi sud des de 1888, és a dir, fa 125 anys.

Actualment els Lions només són convocats cada quatre anys i formar part dels escollits és un dels màxims honors que hi ha al món oval. A més a més, la rivalitat dels equips del sud amb els Lions és enorme, ja que en joc hi ha l’honor i l’orgull del rugbi europeu –per bé que sense jugadors francesos i italians- contra les grans potències del sud.

images.jpg

Com dèiem, enguany es compleixen 125 anys de la primera gira dels Lions a Nova Zelanda i Austràlia, i per tant la gira que començarà aquest proper mes de juny esdevindrà molt especial. Els Lions se les veuran amb les cinc franquícies australianes del Super Rugby (Western Force, Queensland Reds, Waratahs, Brumbies i Rebels) i amb una selecció de l’estat de Queensland abans d’iniciar una sèrie de tres partits contra els Wallabies.

La convocatòria del tècnic Warren Gatland no ha estat exempta de polèmica. La pressió mediàtica i popular per tal d’incloure el llegendari Wilkinson a l’equip dels Lions (ja havia realitzat dues gires defensant el vermell) van propiciar que el tècnic oferís a l’obertura anglès la possibilitat de formar part de la llista de convocats, segons informava el diari The Guardian i la BBC. Però el veterà jugador anglès va declinar aquesta possibilitat al·legant esgotament físic i mental i un necessari temps de recuperació per superar unes molèsties musculars que està arrossegant aquest final de temporada.

La llista definitiva és una verdadera selecció de primer nivell, capaç de plantar cara als equips australians i a la seva selecció nacional amb garanties d’èxit. El capità serà el gal·lès Sam Warbuton, que als seus 24 anys es converteix en el capità més jove de la història dels llegendaris British&Irish Lions. La llista de 37 homes -amb forta presència anglesa, amb deu homes, i sobretot gal·lesa, amb quinze- la formen els següents jugadors:

  • Talonadors: Hartley (ENG), Hibbard (WAL) i Tom Youngs (ENG).
  • Pilars: Dan Cole (ENG), Cian Healy (IRE), Jenkins (WAL), Adam Jones (WAL), Stevens (ENG) i Vunipola (ENG).
  • Segona línia: Evans (WAL), Gray (SCO), Alun Wyn Jones (WAL), Paul O’Connell (IRE) i Geoff Parling (ENG).
  • Tercera línia: Tom Croft (ENG), Dan Lydiate (WAL), Sean O’Brian (IRE), Tipuric (WAL), Warbuton (WAL), Heaslip (IRE) i Faletau (WAL).
  • Mig de melé: Coonor Murray (IRE), Mike Phillips (WAL) i Ben Youngs (ENG).
  • Mig d’obertura: Owen Farrell (ENG) i Jonathan Sexton (IRE).
  • Centres: Jonathan Davies (WAL), Brian O’Driscoll (IRE), Jamie Roberts (WAL) i Manu Tuilagi (ENG).
  • Alers: Bowe (IRE), Cuthbert (WAL), Maitland (SCO) i North (WAL).
  • Darrers: Leigh Halfpenny (WAL), Hogg (SCO) i Kearney (IRE).

La col·lecció de noms és espectacular, amb una mitjana d’edat molt jove i acompanyada d’un fort accent gal·lès. La darrera gira a Austràlia (l’any 2001) va acabar amb un parcial favorable als Wallabies per dues victòries a una, però el global històric de partits entre Wallabies i Lions és favorable als europeus, amb un 75% de victòries. Percentatge que de ben segur voldran mantenir els joves homes de Gatland. De fet, estic segur que no veurem el XV de gala fins els primer i el tercer partit contra els australians.

rfu-116791.jpg

Tercer Temps

Com que cada aficionat té el seu XV ideal,i ja sabeu que m’agrada jugar i fer alineacions, jo ja he pensat el meu equip ideal (obert a suggerències, és clar): 1-Adam Jones, 2-Hartley, 3-Cian Healy; 4-O’Connel, 5-Parling; 6-O’Brian, 7-Warbuton, 8-Heaslip; 9-Ben Youngs; 10-Farrell; 11- Maitland, 12-Davies, 13-O’Driscoll, 14-North, 15-Halfpenny. Què us sembla?