Entrevista a Diego Fucks, ex-seleccionador català.

En Diego Fucks és un dels personatges més rellevants del rugbi català. Un home que tocar el cel com jugador al màxim nivell estatal al proclamar-se campió europeu amb la selecció espanyola, i que ha seguit realitzat grans fites com a tècnic, com haver portat al Sant Cugat, un club modest de la Tercera Divisió Catalana, fins les portes de Divisió d’Honor. Actualment es troba entrenant el primer equip d’un històric com el R.C. Cornellà, club amb el que va aconseguir un ascens en la seva primera temporada i que ha sabut consolidar a la Primera Divisió Catalana. A més a més, en Diego Fucks ha estat seleccionador català i un dels tècnics més valorats pels jugadors que han estat a les seves ordres. Us deixo amb l’entrevista:

420168_3485996395489_1766342687_n.jpg

Diego Fucks dirigint un entrenament del Cornellà.

Com vas començar a jugar a rugbi? La passió et ve per herència familiar o generació espontània?

L’esport en si és herència familiar, en el rugbi la passió em va arribar a l’escola, va ser el primer lloc en el qual vaig jugar.

 

Quin era el teu club a l’Argentina? ¿En quina posició jugaves?

El meu club era Pueyrredón i allà jugava de pilar o de talonador.

 

Quan vas arribar a Catalunya? ¿Que et va semblar el nivell del rugbi a Catalunya i Espanya en aquell moment?

Em va semblar que era d’un nivell alt, especialment pel que fa al contacte físic, molt dur.

 

Com a jugador, vas arribar a jugar al màxim nivell possible a Espanya, Divisió d’Honor i en la selecció espanyola. Vist des de la distància, com valores aquesta experiència?

I selecció catalana, la veritat que és increïble, és una cosa excepcional per a qualsevol jugador de rugbi, haver estat en aquest nivell és una cosa amb la que somia tothom, indescriptible.

Vas estar amb el grup de jugadors que va disputar el mundial de rugbi de Gal · les en 1999. Pots explicar alguna anècdota d’aquells anys?

Hi ha una molt graciosa, va ser en un viatge a Heidelberg jugar contra Alemanya, vam anar a fer una passejada tot l’equip i ens van portar a visitar un castell molt emblemàtic d’aquella ciutat a la part alta d’un turó, un lloc espectacular. Abans d’entrar per la porta principal, en què a un costat de la mateixa lluïa un fris en relleu molt gran amb l’escut d’armes del castell. La guia que ens acompanyava ens va explicar que una de les seves principals característiques d’orgull de la ciutat era haver resistit invasions d’exèrcits i guerres de tota mena. A continuació tothom va passar dins menys quatre o cinc jugadors que encara estàvem fora, just abans d’entrar, un d’ells (no donaré noms) ens demana que li fem una foto a la part alta de l’escut d’armes. Quan arriba a dalt de sobte se sent un soroll molt fort i tot el fris cau a terra en trossos molt grans.
Nosaltres podem dir que el castell va aguantar tot el que va aguantar era perquè mai havia estat envaït per la selecció espanyola de rugbi.

 

Tots els jugadors que han estat a les teves ordres destaquen la qualitat física, tècnica i esportiva de les teves mètodes d’entrenament. ¿Com has adquirit tots aquests coneixements?

Bé, jo crec que és un cúmul de coses: l’experiència com a jugador, herència dels diferents entrenadors que vaig tenir de diferents nacionalitats, cadascun d’ells amb la seva visió pròpia del joc, investigar, formar-me constantment en cursos i veure rugbi, molt rugbi i suposo que també haver estudiat INEF.


Quin tipus de joc t’agrada més, el model britànic de joc pausat i predomini de la davantera i les accions estàtiques o el model francès, basat en el dinamisme i el desenvolupament del joc ràpid ia la mà?

Realment per a mi el joc ha de ser molt dinàmic, molt ràpid, amb suports constants intentant que la pilota no pari de circular.

 

Com a entrenador vas peça clau per al desenvolupament del Sant Cugat, club que vas portar de Tercera Divisió Catalana fins a les portes de Divisió d’Honor “B”. Quines van ser les claus d’aquell èxit?

Suposo que creure molt fermament en el que faig, en el joc que vull desenvolupar i en el mètode de treball que ocupació i especialment aconseguir que els jugadors siguin partícips del mateix i penso que també una de les claus és transmetre’ls el caràcter competitiu que sempre he tingut com a jugador.

 

Actualment al comandament de la parcel · la esportiva d’un històric com el Rugbi Club Cornellà (club en què ja havies jugat anys enrere), on ja has aconseguit ascendir el club a Primera Catalana i consolidar-lo en aquesta nova categoria. Creus possible repetir una part de la gesta aconseguida a Sant Cugat?

Si no ho cregués no podria seguir treballant com entrenador.

 

A més de tècnic d’aquests clubs, també vas ser seleccionador nacional català. Què creus que ha de fer el rugbi català per seguir creixent al país?

És un tema molt complicat, jo crec que apostar molt més per la base, les escoles dels clubs catalans i no únicament estar pensant en generar talents per poder portar-los a la USAP.

 

Els últims anys hi ha hagut un debat molt interessant sobre la professionalització del rugbi. Veus factible crear una elit professionalitzada o això és començar la casa per la teulada?

La base és fonamental, cal tenir jugadors per arribar a un grup professional i sense anar molt lluny Cornellà no té juvenils per exemple, com altres clubs i altres categories, primer cal corregir això.

 

Per acabar, explica’ns el teu moment més memorable en el rugbi, com a jugador i com a tècnic.

Si he de triar un sol moment dels centenars que recordo és haver estat campió d’Europa a la final que li vam guanyar a Portugal al central de Madrid i com a entrenador sens dubte el viscut a Sant Cugat, un rècord per estar realment orgullós.

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús