Wigan, l’orgull de l’esport anglès

Aquest cap de setmana la modesta població de Wigan ha entrat a l’Olimp de l’esport britànic. Mai cap població havia aconseguit guanyar al mateix any les dues competicions més antigues i prestigioses del món a nivell de clubs, la FA Cup de futbol i la Challenge Cup de rugbi XIII (o “Rugby League”). A més a més, en totes dues ocasions ho ha fet al mateix escenari, el londinenc estadi de Wembley -de grat record pels aficionats culers-, un estadi que té prou capacitat per acollir a tota la població resident a Wigan.

Wigan, bressol de la Revolució Industrial

Wigan és una petita ciutat del nord d’Anglaterra, de poc més de 90.000 habitants (per fer-nos una idea, la meitat de població de ciutats com Sabadell o Terrassa, i una mica gran més que poblacions com Sant Boi o Manresa), que va vincular el seu creixement al desenvolupament industrial de la zona al llarg del segle XVIII. Wigan es troba al comtat de Lancashire, tot i que la ciutat sempre ha tingut uns lligams econòmics, socials i demogràfics molt més forts amb la metròpolis de  Manchester que no pas amb Lancaster, la capital administrativa de Lancashire.

La riquesa de la ciutat va ser -ja des de la baixa edat mitja- l’extracció minera del carbó, combustible essencial del gran “take-off” econòmic de les industries tèxtils de les veïnes metròpolis de Liverpool, Manchester o Bolton. Aquest fet va convertir la població de Wigan en una ciutat eminentment obrera, on el treball infantil formava part de la realitat quotidiana i on l’índex de mortaldat era molt superior al d’altres zones d’Anglaterra. Aquesta realitat social va forjar el caràcter de la gent de la ciutat, acostumada a patir i a suar per poder subsistir. No debades, un jove George Orwell va escriure “The Road to Wigan Pier“, una obra que volia exposar als seus lectors les condicions de vida de la classe obrera del nord d’Anglaterra.

time_3318.jpg

"Dinner Hour, Wigan" (1874) obra d'Eyre Crowe que ens ensenya el treball femení a les fàbriques tèxtils.

A aquesta zona tan industrial va arrelar-hi amb força el rugbi, durant la segona meitat del segle XIX. Com a la resta del nord d’Anglaterra, eren els obrers els que fundaven equips de fàbriques i clubs de barris a les principals zones industrials. I va ser al nord d’Anglaterra on va néixer el “Rugby League” o rugbi XIII, la modalitat que va trencar amb l’aleshores elitista i totpoderosa RFU (Rugby Football Union) pel tema del professionalisme. Els obrers del nord volien cobrar una quantitat de diners en concepte d’assegurança en cas de lesió que els impossibilités anar a treballar, cosa que al segle XIX -on no existien els serveis socials ni la cobertura social mínima- podia significar que la família del jugador lesionat no pogués subsistir. Precisament Wigan va ser un dels clubs fundadors de la “Northern Rugby Football Union”, l’escissió de la RFU que al 1895 va assentar les bases del que avui coneixem com “Rugby League” o rugbi XIII.

Warriors i Latics, orgull de la “working-class”

Va ser doncs a aquest nord industrialitzat on el rugbi XIII va créixer amb força, i ben aviat Wigan (i la veïna St.Helens) es va convertir en la capital d’aquesta modalitat. El rugbi XIII era (és) l’esport estrella de les ciutats industrials del nord d’Anglaterra, l’esport de les “working-class”. De fet, no era estrany que els sindicats locals, les associacions de treballadors i els partits comunistes i socialistes de la zona es vinculessin, des d’un primer moment, als clubs de rugbi XIII. Entre ells, cal destacar el Wigan Warriors, el club de la ciutat fundat l’any 1872 i que ha esdevingut en el millor equip de rugbi XIII de l’hemisferi nord.

La vinculació emocional i política dels obrers de Wigan amb el seu club de rugbi ha estat (i és) tan gran que els jugadors professionals del primer equip recolzaven les vages dels treballadors de les mines de carbó de la ciutat als anys 20 del segle passat, i no en poques ocasions els clubs de rugbi de la ciutat -i els Warriors no n’eren cap excepció- servien d’aixopluc pels socis i aficionats que eren perseguits per la policia reial britànica per la seva militància dissident o pels nombrosos conflictes violents contra els “British Union of Fascists” d’Oswald Mosley -el pare de Max Mosley-, que sembraven el terror als carrers de les ciutats obreres del nord amb actes violents, i que sovint eren contestats pels obrers en baralles que s’acabaven convertint en autèntiques batalles campals i on la policia no era sempre del tot imparcial.

Fins i tot mig centenar de “wiganers” van inscriure’s al II Batalló Britànic de la XV Brigada Internacional i van lluitar voluntàriament contra el feixisme durant la Guerra Civil Espanyola (1936-39). Molts d’ells van lluitar -i alguns van morir- a les batalles del Jarama, de Terol i a l’Ebre, en defensa de la democràcia i la llibertat. Entre els lluitadors d’aquell Segon Batalló de la XV Brigada també hi trobem, un cop més, l’escriptor George Orwell.

British_Brigades.JPG-for-web-LARGE.jpg

Durant aquells mateixos anys s’havia fundat el Wigan Athletic, el cinqué intent de crear un club de futbol associació. Popularment coneguts com “The Latics” -abreviatura del mot “Athletic”-, mai van ser un referent esportiu per la ciutat fins ben entrat el segle XXI. En una ciutat que viu orgullosa del seu equip de rugbi XIII, els aficionats de l’esport de la pilota rodona eren (i encara són) una minoria. Però l’any 1995 va accedir a la presidència de l’entitat l’empresari David Whelan, que va professionalitzar el club i va portar-lo a la Premier League, on el tècnic català Robert “Bob” Martínez va dirigir el conjunt durant cinc temporades. Va ser amb el tècnic català a la banqueta que el modest Wigan Athletic va arrribar al seu zenit esportiu: guanyar la FA Cup, la competició de clubs de futbol més antiga del món. I amb ell es va obrar el miracle: els seguidors dels Warriors, que durant molts anys havien girat l’esquena al futbol, van començar a interessar-se també per l’esport de la pilota rodona i van acompanyar el club de la ciutat fins la final disputada a Wembley al mes de maig de 2013. En aquell partit el Wigan va derrotar per un gol a zero al Manchester City, el club més popular de la ciutat de Manchester, actualment propietat d’una família reial de l’Orient Mitjà i acostumat a treballar amb pressupostos moltes vegadessuperiors als de la resta d’equips de la lliga. En una mena de metàfora de la lluita de classes, els obrers de Wigan es van coronar a Wembley davant els multimilionaris “citizens”, en la gesta més gran de la història dels “Latics”. Arribats a aquest punt, us recomano un escrit del gran Axel Torres titulat “Wigan es fútbol y es Europa” al seu blog del diari Marca.

Tres mesos després, la ciutat de Wigan va tornar a organitzar una expedició cap a Wembley, amb motiu de la disputa de la final de la Challenge Cup, que disputaven els Warriors contra el Hull. La victòria dels Warriors per un clar 16 a 0 va suposar que per primer cop a la història els dos trofeus més preuats de l’esport anglès es trobin a la mateixa ciutat. I aquesta ciutat no és la llegendària Londres, la potent Manchester o l’orgullosa Liverpool, sinó la modesta i obrera Wigan, que en un final de conte de fades, ha demostrat que els valors, el treball i el sacrifici donen més fruits que els diners fàcils i l’ostentació. Una lliçó del món de l’esport totalment aplicable a la vida que no podem oblidar.

El Tercer Temps

Al llarg del nostre recorregut, hem parlat de Brigades Internacionals, de Wigan i fins i tot una mica de futbol. Sobre les Brigades Internacionals -en especial els batallons britànics i irlandesos- us recomano la lectura (en anglès) del llibre de Richard Braxton “British Volunteers in the Spanish Civil War: The British Battalion in the International Brigades“, el millor estudi que s’ha realitzat fins a la data sobre els voluntaris britànics a la Guerra Civil Espanyola. També us recomano la pel·lícula de Ken Loach “Tierra y Libertad” (originalment titulada “Land and Freedom”), que explica les peripècies d’un voluntari britànic al llarg de la Guerra Civil Espanyola. Però si parlem de Wigan i Guerra Civil, és totalment imprescindible la lectura (si pot ser, seguida) de “The Road to Wigan Pier” i “Homage to Catalonia” de George Orwell.

Wigan ha estat, és i serà una ciutat obrera i minera. En aquest sentit és molt interessant llegir la biografía de Joe Gromley, líder del sindicat de miners majoritari a Anglaterra, el “National Union of Mineworkers”, que va mantenir intensos conflictes -sovint violents- amb el govern de Margaret Thatcher, que sovint manipulava els mitjans de comunicació afins al seu govern per presentar els miners de Wigan i rodalies com autèntics terroristes i traïdors a la Gran Bretanya. El llibre es diu “Battered Cherub“, i com sovint passa amb aquesta mena de títols, no el trobareu més que en la seva versió original.

En un altre registre, si esteu interessats en la Premier League de futbol i en la presència de jugadors catalans -especialment a Wigan-, és absolutament recomanable la lectura del llibre “We are the Catalans”, dels periodistes de TV3 Àlex Castells i Jordi Sunyer, un recorregut molt interessant pels aficionats al món de l’esport en general i del futbol en particular.

 


2 comentaris

  • XAC

    26/08/2013 12:26

    Ben tornat crack!

  • Ferran Vital

    26/08/2013 15:14

    Moltes gràcies, XAC! Ja tenia ganes d’escriure una mica!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús