Rugbi, esport “pijo”?

No hi ha cap esport que sigui de dretes o d’esquerres, obrer o elitista. De fet, el joc per si mateix no deixa de ser una activitat lúdica sense cap vinculació ideològica, social o política. Són les persones que juguen a aquest esport les que poden tenir (o no) una ideologia definida, o pertanyen a una determinada classe social.

Molts cops he escoltat que el rugbi (XV) és un esport exclusiu de les classes socials altes i més afavorides, mentre que el futbol és l’esport popular, amb un gran arrelament obrerista. Aquesta afirmació segurament ha reflectit una realitat social, esportiva i econòmica durant molts anys al sud d’Anglaterra, a Sud-Àfrica i a l’Argentina, països on el rugbi era l’esport favorit de les classes socials més afavorides, i l’activitat esportiva estrella dels centres educatius privats. De fet, les prestigioses “public schools” angleses i sud-africanes (que no signifiquen escoles públiques, si no escoles elitistes de pagament) sovint mesuren una part del seu prestigi en els campionats escolars de rugbi provincials, generant autèntiques rivalitats on s’hi juga quelcom més que un simple esdeveniment esportiu.

També és cert que el rugbi ha tingut un fort arrrelament universitari -fins i tot al nostre país- i que històricament el rugbi XV ha estat molt lligat a joves universitaris que disposaven de les aptituds físiques i el temps necessari per dedicar-se a l’esport de la pilota ovalada.

Fins i tot a Sud-Àfrica el rugbi es va arribar a convertir en un símbol de l’apartheid, ja que l’esport practicat pels blancs era el rugbi, i el dels negres el futbol. Aquesta divisió va arribar al seu màxim quan es va prohibir l’inclusió de jugadors d’ètnia negre a la selecció nacional sud-africana, cosa que els va valer l’expulsió de les competicions internacionals per part de l’IRB, màxim organisme internacional d’aquest esport.

El rugbi popular

Malgrat tot, no podem qualificar el rugbi com un esport elitista i de tendència social conservadora, especialment en el seu conjunt. Afirmar que els ruggers són majoritàriament conservadors és una mostra d’ignorància al respecte el nostre esport i una manifestació d’anglocentrisme -si més no- preocupant. A Gal·les, Nova Zelanda, França (o més ben dit, Occitània), Irlanda o Austràlia el rugbi és l’esport rei i el seu radi d’acció arriba a tots els racons de la societat, fonent el teixit esportiu amb el teixit social, associatiu i polític dels seus pobles i ciutats.

Tenim molts exemples de ruggers provinents de sectors socials obreristes i ideològicament d’esquerres com ara els miners de Gal·les, els obrers del nord d’Anglaterra o els petits agicultors, ramaders i treballadors de les fàbriques occitanes. Fins i tot algunes de les icones de l’esquerra mundial com el Che Guevara, el dictador comunista romanès Ceaucescu o els dirigents socialdemòcrates europeus Jaques Chirac, Gordon Brown i Tony Blair van ser jugadors i grans amants del rugbi. Per no parlar de casa nostre, on existeixen clubs de rugbi antifeixistes amb una gran història al darrere, com ara el Cornellà, una de les poques entitats esportives que va aportar homes i dones al front de batalla l’any 1936 per combatre, fusell en mà, contra el feixisme en defensa de la llibertat i la democràcia.

Cornella antifeixista.jpg

Rugbi a 13

Però si un esport exemplifica com cap altre la classe obrera sorgida de la Revolució Industrial, aquest és, sens e cap mena de dubte, el rugbi 13 o Rugby League. El 13 o League va sorgir a les darreries del segle XIX a Anglaterra, quan els clubs del nord del país, vinculats a les ciutats industrials i formats majoritàriament per treballadors fabrils, van trencar amb els clubs del sud -considerats “pijos”, ja que estaven formats per estudiants de les “public schools- i van organitzar la seva pròpia lliga. Va ser el trencament social i esportiu més gran de la història del rugbi. El motiu no va ser cap altre que la no acceptació, per part dels clubs del sud del país, del cobrament de dietes o sous als esportistes.

Arribats a aquest punt convé recordar que el rugbi XV va ser un esport amateur fins als anys 90 del segle passat, i feien de la no acceptació del professionalisme la bandera diferencial dels dos grans codis de rugbi. Però, per què els obrers del nord volien cobrar dietes i sous per practicar l’esport? La raó cal buscar-la en la composició social dels jugadors d’aquest esport: els obrers del nord posaven en risc la seva integritat física durant els partits, i qualsevol lesió important podia suposar perdre la feina -en una època sense cap tipus de subsidi d’atur o malaltia- i condemnava el jugador i la seva família a la misèria més absoluta. Per contra, els practicants del sud eren majoritàriament membres de la classe mitja-alta, i no tenien cap perill de perdre la feina en cas de lesionar-se jugant a rugbi, ja que la majoria dels membres de les universitats i public schools no eren assalariats o si més no, la seva feina no depenia de les seves capacitats i destresses físiques.

1 comentari

  • jose gamez

    29/10/2013 1:39

    com sempre el professor Ferran Vital l’encerta agafant allò que en teoria és un debat per fer propaganda (en el bon sentit) del rugbi. com aficionat ‘aquest esport no puc sinó agrair la seva aportació a la difusió del nostre estimat esport.

    per una altra banda, afegir que aquells que veuen el rugbi com un esport “elitista” ho fan principalment des del desconeixement – un dia vaig caminar per una platja a Punta Cana (República Dominicana) amb una pilota de rugbi i algú em va advertir que allà, un país enterament aficionat al Baseball, ningú sabria jugar aquest esport “de guiris”.

    la veritat és que no els culpo – a mi em passa també una mica amb el Polo – vull dir que des de la distància em sembla una cosa molt “pija”

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús