James O’Connor, talent sense control

Pocs esportistes poden escollir quina selecció nacional desitgen representar. I encara menys són els que poden fer-ho entre les tres grans potències de l’esport que practica la persona en qüestió. En aquest sentit, James O’Connor sempre ha estat un privilegiat. Nascut a Austràlia fill d’una parella neozelandesa establerta a Gold Coast, en James O’Connor va passar gran part de la seva infantesa a Nova Zelanda, però amb onze anys va retornar a la seva Austràlia natal, per motius laborals dels seus progenitors. A l’estat de Queensland va començar a destacar jugant al rugbi, i ben aviat va cridar l’atenció dels caçadors de talents de l’hemisferi sud.

Fill de neozelandesos, en O’Connor podia haver escollit defensar el negre, però va rebutjar aquesta possibilitat. Com també va rebutjar la possibilitat de jugar amb Sud-Àfrica (els avis materns eren sud-africans), i fins i tot la possibilitat de jugar amb Irlanda, pàtria d’on l’avi O’Connor va haver de marxar per buscar un futur millor a l’hemisferi sud.

L’any 2008, amb només 17 anys, el jove O’Connor ja havia debutat al rugbi professional, de la mà dels Western Force, franquícia establert a Perth on va sorprendre a tothom amb el seu joc de peus, la seva habilitat amb la mà i la seva impressionant capacitat tècnica. En O’Connor, capaç d’ocupar qualsevol demarcació als tres quarts -i de fer-ho bé- va trigar només uns mesos a ser convocat amb la selecció absoluta australiana. Precisament va ser en el seu debut amb els “Wallabies” quan va donar-se a conèixer globalment anotant un “hat-trick” contra Itàlia.

james-oconnor-001.jpg

O'Connor anotant un assaig al seu debut amb els "Wallabies". Aquell dia va fer un "hat-trick".

El descens a l’infern

La seva joventut, la seva enorme qualitat i el seu aspecte físic -els companys l’anomenen Justin Biber- van convertir-lo en un fenomen social a Austràlia i en un dels esportistes més seguits del país. Escollit “rookie” de l’any al Super15 i a la selecció australiana els anys 2008 i 2009, l’estrella del jove O’Connor semblava destinada a regnar a l’hemisferi sud durant molts anys. Res més lluny de la realitat. El polivalent tres quarts va començar a estancar el seu nivell de joc a partir de 2010, coincidint amb la davallada general del nivell dels “Wallabies”. El seu mal estat de forma -el jugador havia perdut espurna, velocitat i semblava haver engreixat uns quants quilos- va provocar que no renovés contracte amb Western Force a finals de 2011 i iniciés una segona etapa al Super15 amb els Melbourne Rebels a partir de 2012.

Durant els primers mesos de 2012 O’Connor va recuperar part del seu nivell habitual, i va ser escollit, amb només 21 anys, un dels capitans de la selecció australiana, juntament a gegants com Will Genia, Pockock, McCabe i Horwill. Però el descens als inferns del jove O’Connor no s’havia aturat. Els seus propis companys d’equip a Melbourne ja van avisar als tècnics que en O’Connor allargava massa els tercers temps i era massa generós amb la beguda. Una manera subtil per alertar un principi d’alcoholisme.

Durant l’any 2013 en O’Connor no va estar al seu nivell de forma i de joc, però malgrat tot va seguir convocat amb els “wallabies” durant la gira dels “Lions” al juny passat. Va ser llavors quan vam veure el pitjor O’Connor que mai havíem vist. Un noi de 22 anys que s’arrosegava al camp, incapaç de generar joc, de córrer cinc metres o de trencar la defensa. Els capitans de la selecció australiana van recriminar-li el seu pèssim estat de forma i la seva poca professinalitat. La seva desmesurada afició a la beguda i el poc rigurós control de la seva dieta alimentària havien penalitzat un dels millors talents del rugbi mundial.

063844-james-o-039-connor.jpg

Però en O’Connor va tocar fons al setembre passat, quan el jugador, totalment ebri, va protagonitzar un lamentable episodi a l’aeroport de Perth que va acabar amb el jugador al calabós, detingut per la policia federal per desordre públic i desobediència a l’autoritat. Era la gota que feia vessar el got. La Unió Australiana de Rugbi (ARU) va decidir apartar el jugador de la selecció i del seu club, suspenent el seu contracte i enviant al jove talent a l’atur.

London Irish, destí ideal per un “exile”

L’incident, a més a més, va servir per destapar el que ja era més o menys sabut per tothom. James O’Connor era un jugador problemàtic, amb pocs amics dins dels vestidors on ha anat,  lluny de la seva millor forma i tenia problemes de control de pes i de la seva afició a l’alcohol.

Amb el jugador a l’atur, van començar a sorgir rumors que parlaven de la possibilitat d’un fitxatge amb algun club de rugbi 13 de la NRL (National Rugby League) o la possibilitat d’estar un temps entrenant pel seu compte. Però aleshores va aparèixer la possibilitat de fitxar pels London Irish, l’equip dels “exiles” que disputa la Premier League. O’Connor ha decidit acceptar la proposta dels exiliats per vestir el verd -recordem que la família O’Connor és originària d’Irlanda- durant la temporada 2013-2014.

El fitxatge pel club londinenc pot ser un punt d’inflexió per la carrera de James O’Connor. Amb només 23 anys és a temps de reconduir els seus hàbits i la seva conducta a Europa, ja que el jugador té l’objectiu de recuperar el seu millor estat de forma per tornar a Austràlia i formar part dels “Wallabies” de cara a la Copa del Món de 2015. Si ho aconsegueix, el rugbi hi sortirà guanyant.

 

3 comentaris

  • XAC

    04/11/2013 11:53

    Com sempre brillant. Pel bé del rugby tant de bo que el noi es recuperi. Les seves primeres aparicions als Wallabies van demostrar el seu talent. Esperem que no acabi sent una joguina trencada. Prohibim el tercer temps?

  • Ferran Vital

    04/11/2013 18:05

    Gràcies, XAC! El problema no és prohbir el Tercer Temps, el que passa és que O’Connor (i molts d’altres) l’allargaven una mica massa.

  • jose gamez

    02/12/2013 2:06

    en primer lloc demanar disculpes per anar “una mica tard” en opinar sobre aquest – i altres temes relacionats al rugbi. malauradament encara no he complert del tot la meva transició de “vida errant de mariner” a estalblir-me de forma permanent a Catalunya – la qual cosa no em deixa tot el temps que voldria per dedicar-ho al que mes m’agrada.

    bé, comença per dir que el cas d’en O’Connor és simplement no només una mala notícia per Austràlia sinó també pel rugbi en general. jo vaig començar a seguir-li practicament des de que va debutar al rugbi professional i la veritat que és una pena la cursa “cap avall” que aquest nano està encaparrat en fer-li a la seva mateixa carrera professional.

    ara, també dir que no només ell ha sigut responsable de tots els rotllos en que s’hi ha vist embolicat. m’agradaria completar la informació que ens deixa el professor Ferran Vital aqui a dalt perquè es pugui entendre el per què del seu “exil” aqui a Europa cals London Irish.

    hi ha també molta responsabilitat a Austràlia pel fa el seu tema “vida personal”: jo diria (i això és una interpretació meva) que en el seu país no acaben d’entendre que el rugbi no és pas el futbol; encara que no sembli la ARU tampoc es que hagi ajudat gaire pensant erroneament que permitin que la seva vida es convertís en un circ trobarien al “Dan Carter australià” que tanta falta els hi fa falta (per allò d’ingressos publicitaris extres, etc).

    practiment tot això és una amalgama de mala sort i trobar-se (o que el van posar a ell) en el lloc equivocat. a aquest nano ja amb 17 anys la premsa australiana li havien convertit en la figura adoslecent més popular del país, entre altres ell s’hi havia queixat llavors que li havien col.lapsat el seu Facebook amb fans, admiradores, quan ell ja portava una relació seriosa amb la mateixa xicota des del 15 anys (i que per descomptat el va deixar). ja sigui perquè la premsa rosa li agradi “burxar” – i també perquè ell era molt jove el van practicament “explotar” mediaticament amb reportatges, excés de patrocinatge, rumors i desmentits, invitacions a programes del cor, “que si s’havia follat la meitat de les germanes McLeod”, etc, etc,etc

    una altra cosa que tampoc li va jugar al seu favor va ser coincidir a Melbourne i amb un altre “mala peça” com és el cas de Kurtley Beale que va ser quin li va donar l’empenta cap a les sustancies “toxiques” i el seu gamberrisme actual. jo que em va tocar viure breument en aquesta fantastica ciutat del sud d’Austràlia (a la que jo anomenaria la Barcelona australiana – per això que competix amb la capital del país, el turisme, sol i platja, la vida nocturna, etc). de fet, a Austràlia aquesta ciutat gaudeix de tenir reputació d'”espatllar” als estudiants – que suposadament venen a estudiar però que en realitat “pel que venen és a emborratxar-se, etc”. bé, comparacions apart !!

    el cas és que, sigui com sigui, aquest nano va tenir la mala sort de llençar per terra la seva carrera molt d’hora i ara – segons els rumors – l’ARU “li ha permès exiliar-se” en terres on tindrà lloc el proper Mundial 2015 – i que “potser” segons el seu rendiment podria tornar a les convocatòries.

    tan de bo, així siguí – i també serveix per ratificar el que dit abans “el rugbi no és pas el futbol”

    millor deixar als ruggers que gaudeixen d’una vida esportiva sana, lluny del focs de la premsa rosa, etc.

    un salut !!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús