Japó, el rugbi emergent

Aquest mes de novembre s’estan disputant els test de tardor a l’hemisferi nord. Les principals potències mundials de l’hemisferi sud i dels continents asiàtic i americà viatgen als principals estadis europeus per disputar partits amistosos internacionals d’alt nivell. Entre les seleccions que enguany han viatjat a Europa hi trobem el Japó, una nació emergent en el món del rugbi que ben aviat donarà molt per parlar. La seva lliga domèstica millora el seu nivell any rere any, i els jugadors nipons no tenen res a envejar a les segones seleccions europees (tals com Romania, Geòrgia, Espanya o Rússia). De fet, la Copa del Món de 2019 es disputarà a les terres del sol naixent, i les màximes autoritats esportives del país volen que la selecció amfitriona ofereixi una bona imatge al món del rugbi.

Una llarga tradició

El rugbi va arribar al Japó al darrer terç del segle XIX. Ben aviat es va fer molt popular entre els estudiants universitaris japonesos, penetrant en àmplies capes de la societat nipona, ja que els valors, la noblesa i l’honor del rugbi casen perfectament amb els valors tradicionals dels guerrers nipons i el “Bushido”, el que vindria a ser el codi de conducta dels samurais. Tradicionalment s’ha considerat que en Ginnosuke Tanaka va ser l’introductor i gran difusor del rugbi i la seva cultura al Japó. Fos com fos, l’èxit d’aquest esport al país nipó va ser brutal: l’any 1920 existien més de 60.000 llicències de jugadors, superant de llarg les llicències de nacions tradicionals com Irlanda, Escòcia o Gal·les.

La popularitat del rugbi japonès tocava el cel a l’inici dels anys 30 del segle passat. El 30 de gener de 1932 el Japó derrotava a la selecció de Canadà (un altre gran potència mundial) per un contundent 38 a 5 a Tòkio davant de 25.000 espectadors. Dos anys més tard, el Japó derrotava en dues ocasions a la selecció universitària d’Austràlia (una mena de selecció sub-23) amb més de 20.000 espectadors omplint els camps universitaris de la capital nipona.

La passió pel rugbi fins i tot va arribar a la família imperial nipona. Els membres de la família imperial eren aficionats al rugbi, i fins i tot el príncep Chichibu (germà petit de l’emperador Hirohito) va jugar al rugbi durant la seva estada a Oxford i Sandhurst, per convertir-se en el padrí del rugbi nipó durant la primera meitat del segle XX.

Prince_Chichibu2.jpg

El príncep Chichibu, padrí del rugbi japonès

El feixisme i la II Guerra Mundial

Però el creixement del rugbi nipó -aleshores un esport molt més popular que el futbol- va veure’s ferit de mort pel règim filofeixista dels militars japonesos i per la Segona Guerra Mundial. El règim dels almiralls Konoe, Tojo, Koizo i Suzuki menyspreava el rugbi, al considerar-lo un esport estranger que atemptava contra la identitat tradicional japonesa. La paranoia dels militars japonesos va arribar fins al punt de canviar el nom a l’esport, batejant-lo amb el nom de “Tokyu”.

A més a més, la mobilització total dels joves japonesos al camp de batalla va tallar de soca-rel la progressió d’una generació d’or. Els jugadors morien al front i els camps de rugbi eren reconvertits pels militars en instal·lacions amb finalitats bèl·liques, bé com magatzems, o com camps d’entrenament o fins i tot bases aèries.

La derrota total dels japonesos a la II Guerra Mundial va comportar l’ocupació nord-americana del Japó a càrrec del general Douglas McArthur, i l’aparició del bèisbol, un esport que causaria furor al Japó i reemplaçaria al rugbi com esport de masses.

El renaixement japonès

Durant el segon terç del segle XX el rugbi va convertir-se en el tercer esport més practicat del país, però la seva incidència mediàtica era força restringida. El fet de ser un esport amateur va provocar que els seu radi d’acció i difusió es veiés restringit a les universitats i a les lligues d’empreses, una tradició cultural japonesa que va ser molt polèmica: alguns equips d’empresa acusaven als rivals de contractar jugadors per la seva empresa amb l’objectiu de millorar el nivell del seu equip de rugbi i no pas amb finalitats productives.

Però els darrers anys del segle XX i l’inici del XXI han estat els anys de ressorgiment del rugbi nipó. La professionalització del rugbi ha permès al Japó millorar molt les seves instal·lacions i sistemes d’entrenament, millorant el nivell tècnic i tàctic del seu rugbi.

Com a resultat, el rugbi japonès del segle XXI és un rugbi valent, eficaç i ofensiu. La progressió de la  selecció nipona als darrers anys ha estat espectacular. Sense anar més lluny, segurament recordeu el partit de la fase de grups de la passada Copa del Món entre Japó i Nova Zelanda, on els asiàtics van perdre per un marcador molt abultat però van demostrar sobre la gespa la seva valentia. Els japonesos van voler tractar de tu al millor equip de la història, pressionant als homes de negre a la seva zona de creació i buscant el joc a la mà per trencar el mur defensiu rival. Una tàctica que alguns analistes consideraven “kamikaze”, però que va enamorar a propis i estranys. Si voleu, us recupero la crònica d’aquell dia que vaig fer pel Diari Ara, que podeu llegir si punxeu aquí. Sempre em quedarà gravat el fet que el públic local animés als japonesos contra la seva pròpia selecció, l’orgull de Nova Zelanda, premiant l’esforç d’un equip valent. Pell de gallina. Per si ho desitgeu, també us recupero el vídeo amb les “highlights” del partit:

[youtube wSTFO5NcjbY]

D’aleshores ençà, el nivell de la selecció de la flor de cirera -sobrenom poètic de la seva selecció nacional- no ha fet més que millorar. Els deixebles del tècnic Eddie Jones s’han convertit en un equip temible, amb una davantera que carrega l’adversari com un veritable tifó des del primer fins al darrer minut, i uns tres quarts àgils que busquen i troben els espais als intervals de les defenses rivals. En defensa, el XV de la flor de cirera és un conjunt valent, que no deixa segones cortines defensives per cobrir els espais a l’esquena (una característica que qualsevol equip de primer nivell consideraria una temeritat, però que els japonesos han convertit en marca de la casa), i que permet ràpids i letals contraatacs cada cop que es recupera la pilota. A més a més, els japonesos mai rifen una possessió, i prefereixen avançar amb la pilota a la mà que no pas mitjançant xuts a l’esquena del rival. Una puresa i un bon gust en el joc que es veu reforçat per l’enorme capacitat de sacrifici dels jugadors japonesos, que mai es rendeixen malgrat la seva manifesta inferioritat física en termes d’alçada i pes. L’honor i la disciplina supleixen la manca de força, centímetres i quilos als agrupaments. Segurament no dic cap bajanada quan afirmo que el Japó és un dels equips que millor rugbi juga i que més fa gaudir als aficionats d’aquest esport.

La millora tècnica i tàctica es va plasmar el passat 15 de juny de 2013, quan una sorpenent selecció nipona va derrotar l’orgullosa campiona europea, la selecció de Gal·les, per un clar 23 a 8. Aquell dia els homes de la flor de cirerer van derrotar als homes del drac en un partit històric.

4756456-3x2-700x467.jpg

El Japó va derrotar els campions europeus, Gal·les, fa uns mesos.

El darrer pas d’aquesta selecció ha estat la seva gira d’enguany a terres europees. El seu darrer partit a terres escoceses ha deixat un gran gust de boca als aficionats d’aquest esport, demostrant les millors armes dels dos conjunts:

[youtube 1CeOWwVlM5s]

Avui dia, el Japó es pot considerar un conjunt sòlid i creïble. No debades, alguns dels seus internacionals juguen al SuperRugby, com el cas del talonador Shota Horie (Melbourne Rebels) o el mig de melé Fumiaki Tanaka (Highlanders, NZ). De seguir la seva progressió, no podem descartar-los al top 10 del rànquing de l’IRB o als quarts de final de la Copa del Món en uns anys.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús