Arxiu del mes: desembre 2013

2013, l’any en negre

divendres, 27/12/2013

L’any 2013 ha estat l’any dels “All Blacks”. El millor equip esportiu del món, fent les gestes més grans en la història del rugbi. Un any que quedarà gravat a la memòria dels aficionats i amants del rugbi. 2013 ha estat, sense cap mena de dubte, l’any en negre.

all blacks.jpg

Us reprodueixo l’article que vam publicar al diari Ara el dia després de la gesta neozelandesa a Dublín:

Els “All Blacks” de Nova Zelanda són l’equip esportiu amb un major percentatge de victòries a tot el planeta. Els homes de negre (que abans de cada partit executen la “Haka” o dansa tribal maori en honor de l’equip contra qui juguen) són un mite del món de l’esport, un grisol cultural dels aborígens maoris i dels colons anglosaxons, l’orgull de tot un país. Actuals campions del món i referent mundial del rugbi, els “All Blacks” han conquerit la darrera gran fita que els hi faltava, la de completar un any natural amb ple de victòries en cadascun dels partits disputats.

Durant el 2013 els “All Blacks” han sumat catorze victòries en cadascun dels catorze partits que han disputat al llarg de l’any. Per assolir la seva gesta, els neozelandesos han completat un històric ple de victòries al “Rugby Championship” -torneig que disputen les quatre potències de l’hemisferi sud, és a dir, l’Argentina, Austràlia, Sud-Àfrica i la pròpia Nova Zelanda durant els mesos d’hivern austral-. Però no contents amb la gesta de conquerir el primer “Grand Slam” de la història al campionat de l’hemisferi sud havent conquerit grans places fortes de l’hemisferi sud com Johannesburg, Sydney o La Plata, els “All Blacks” han seguit la seva ratxa triomfal durant la visita de la selecció francesa -actual subcampiona del món- a l’hemisferi sud al mes de juny que va acabar amb tres victòries locals als tres partits disputats a terres neozelandeses i que ha seguit durant la tradicional gira europea dels neozelandesos al mes de novembre. Precisament ha estat durant la gira europea d’aquest mes de novembre que els neozelandesos han conquerit les tres grans catedrals del rugbi europeu, amb ple de victòries a Londres, París i Dublín, completant els millors registres en un any natural en tota la història del rugbi internacional.

Més enllà dels grans resultats dels “All Blacks”, primera selecció de rugbi que tanca un any natural amb ple de victòries en més de cent vint-i-cinc anys d’història i campions enguany dels dos títols oficials que ha disputat -el “Rugby Championship”, i la “Bledisloe Cup”, competició anual que disputen les seleccions de Nova Zelanda i Austràlia-, el mèrit més gran de la selecció oceànica ha estat el de reinventar el rugbi. Nova Zelanda ha estat capaç d’innovar nous sistemes tàctics i executar-los amb una precisió i una rapidesa gairebé sobrehumanes, generant un joc fluid i elèctric que permet estirar les línies defensives dels seus rivals i generar espais per trencar amb facilitat l’esquema defensiu dels seus oponents. Un total de 430 punts a favor i només 217 en contra que exemplifiquen el domini pràcticament abusiu dels homes de negre sobre els seus rivals al llarg dels catorze partits disputats al 2013. Els “All Blacks” tancaran el millor any de la seva història, havent imposat una hegemonia que ara com ara sembla no acabar-se mai.

I per acabar, us deixo amb el vídeo dels millors moments de l’any dels homes de negre, absolutament brillant, una delícia pels sentits:

[youtube BREqs_sk59M&feature=youtu.be]

Gordon Simpson, de Cornellà al Sis Nacions

divendres, 6/12/2013

Fa pocs dies vam parlar dels “Kilted Kiwis”, jugadors d’origen neozelandès i sang escocesa que han defensat els colors del XV del Card. Avui parlarem el cas d’un “Kilted Kiwi” que va deixar empremta a casa nostra.

I és que pocs jugadors que hagin jugat a clubs de rugbi sud-catalans poden dir que han jugat un campionat del món, i encara menys poden presumir d’haver jugat al Cinc i al Sis Nacions (després de l’entrada d’Itàlia al torneig l’any 2000). De fet, l’únic jugador que ha vestit la samarreta d’un club al sud de les alberes i d’una selecció del Sis Nacions és Gordon Simpson, exjugador del Cornellà.

En Gordon Leslie Simpson va néixer l’any 1971 a la petita població neozelandesa de Takapuna, un dels diversos suburbis d’Auckland,  a l’illa nord. Des de ben jove va destacar pel seu físic i les seves habilitats tant a la primera línia com a la tercera línia, on actuava al cantó tancat (número 6). La seva qualitat i la seva polivalència a la davantera va convertir en Gordon Simpson en una de les grans promeses del rugbi neozelandès. L’any 1989 en Gordon Simpson va ser seleccionat per jugar amb la selecció sub-18 (oficialment anomenada “Secundary Schools”) i l’any 1992 va ser convocat diverses vegades per jugar amb els New Zeland Colts, que podem considerar tercera selecció nacional i sub-21.

La carrera professional de Gordon Simpson va començar l’any 1988, amb l’equip provincial de North Harbour a la NPC (màxima competició del rugbi a Nova Zelanda a nivell nacional. La NPC també s’ha anomenat, per ranos de patrocini, ITM Cup). El seu joc i les seves bones actuacions amb North Harbour li van valer a en Gordon Simpson un traspàs al poderós Wellington l’any 1994, quan només tenia 23 anys.  Va ser precisament a Wellington on el jove Gordon va tocar el cel amb els dits de la mà, al ser escollit millor jugador de l’any 1995.

Però en Gordon Simpson no va rebre mai la trucada dels “All Blacks”, que aquell 1995 havien perdut la final de la Copa del Món contra Sud-Àfrica. El gran Josh Kronfeld li barrava el pas a la selecció nacional. Tampoc podia anar convocat amb NZ Maori, ja que en Gordon Simpson no tenia avantpassats maoris, si no escocesos.

Així doncs, quan en Gordon Simpson va acabar el seu contracte amb North Harbour, i abans de fitxar per Wellington, a finals de 1993, va decidir iniciar la seva aventura europea. Després de passar per Itàlia i França, va arribar a Catalunya per establir-se durant uns mesos. El seu destí va ser Cornellà, club on va arribar l’octubre de l’any 1993. El seu objectiu, amb vint-i-dos anys, era el de seguir practicant el rugbi coneixent un nou país i una nova cultura tot preparant-se físicament per intentar tornar al primer nivell del rugbi neozelandès després del seu any sabàtic a Europa. En Gordon Simpson va deixar una gran petjada al club del Baix Llobregat, on encara avui en dia és venerat i recordat amb tots els honors, i entre els clubs catalans i espanyols en general. De fet, molts veterans d’aquells anys segurament recorden el cap rapat d’en Gordon i la seva capacitat tècnica, fins aleshores mai vistos als camps de la Catalunya del sud. El seus 185 centímetres i els seu cent deu quilos de pes van passejar-se sense massa dificultat als camps de rugbi catalans.

En Gordon Simpson era un exemple del que els anglosaxons anomenen “work hard, party hard”, és a dir, treballa dur però diverteix-te al límit després dels partits. En Gordon seguia un entrenament a banda dels entrenaments conjunts del Cornellà, i de fet arribava i marxava dels entrenaments corrent. Durant el temps que va estar a Cornellà mai se’l va veure excessivament cansat, i la Divisió d’Honor “B” espanyola se li quedava molt petita al neozelandès, fins al punt de fer pujar al Cornellà ala màxima divisió estatal pràcticament tot sol. Però de la mateixa manera que treballava al màxim i feia manifesta la seva superioritat física i tècnica allà on jugava, els companys i rivals encara recorden les mítiques gresques i tercer temps on participava. De fet, encara avui existeixen llegendes i rumors sobre les festes del neozelandès, que mai podrem saber de ciència certa si són reals o no. Els mites ho són precisament gràcies a les llegendes que hi ha al seu voltant.

Després de la seva breu estada a Cornellà -va marxar l’abril de 1994-, en Gordon va tornar a Nova Zelanda, per fitxar per Wellington, però tot i els seus intents, en Gordon Simpson no va aconseguir obrir mai les portes dels “All Blacks”, i els contractes amb equips del seu país no el seduïen. Aleshores va aparèixer la possibilitat de fitxar pel Glasgow Caledonians (actualment anomenats Glasgow Warriors) i de ser convocat amb el XV del Card, ja que en Gordon Simpson té ascendents escocesos. Així les coses, l’any 1998 en Gordon Simpson ja va ser convocat amb la selecció escocesa per disputar partits amistosos, i el 1999 ja va debutar en partit oficial del Cinc Nacions, repetint els anys 2000 i 2001 (ja sota format Sis Nacions, incloent-hi Itàlia).

Gordon Simpson.jpg

En Gordon va jugar un total de 22 partits amb el XV del Card i 95 partits de Lliga Celta i Heineken Cup amb Glasgow, i va col·laborar decisivament en la victòria escocesa al torneig de 1999, la darrera vegada que els homes del nord del mur d’Adrià han guanyat el campionat. Aquell 1999 es celebrava la Copa del Món a Gal·les, i en Gordon Simpson hi va participar amb la selecció escocesa. Precisament Escòcia va quedar enquadrada al mateix grup que Espanya, que debutava per primer i últim cop en una Copa del Món. Escòcia va passar la primera fase, escombrant -no cal dir-ho- a Espanya amb un clar 48-0 amb els suplents. Aquella Espanya comptava amb alguns jugadors catalans de la Santboiana com Jordi Camps, Víctor Torres, Albert Malo o Oriol Ripol, així que aquell partit entre Escòcia i Espanya es va viure amb certa intensitat a les dues ribes del Llobregat.

Però el zenit del nostre jugador va arribar al juny de l’any 2000, quan va anotar un assaig a Nova Zelanda en un partit amistós disputat a Carisbrook. En Gordon es revenjava així de la selecció que no l’havia volgut donar la possibilitat de demostrar les seves capacitats vestint el negre. Després d’anotar el seu assaig, el públic va aplaudir el jugador d’origen neozelandès, reconeixent la seva vàlua.

simpson415_1475sue.jpg

Malauradament la carrera internacional d’en Gordon Simpson podia haver estat molt més profitosa de no haver-se vist esquitxat per escàndols, com el de novembre del mateix 2000, quan en Gordon es va escapar de la concentració de l’hotel de la selecció per marxar de gresca amb companys i amics la nit abans d’un partit contra els Estats Units i haver tornat a la matinada begut i generant un escàndol. L’aleshores tècnic escocès Ian McGeechan va decidir castigar-lo expulsant-lo de la selecció i obrint-li un expedient sancionador que el va apartar gairebé un any i mig del XV del Card.

El nostre protagonista va viure a Escòcia fins a l’any 2004, quan va retornar a Nova Zelanda per treballar a la cervesera DB Breweries i seguir jugant de manera amateur. Finalment, l’any 2008 en Gordon Simpson va marxar a la ciutat de North Shore per treballar com publicista i seguir jugant, de manera amateur, amb l’equip de la ciutat, amb el que va superar la barrera dels 100 partits amb 37 anys.

 

Highlanders, els escocesos de Nova Zelanda

dimarts , 3/12/2013

Nova Zelanda és el bressol de la cultura Maori. Especialment a l’illa nord, els aborígens encara avui mantenen bona part dels seus trets culturals, socials i lingüístics ben presents. Però si la cultura maori s’associa ràpidament amb el país del núvol blanc, ni de bon tros passa el mateix amb la segona comunitat del país, la dels descendents dels immigrants escocesos, especialment importants a l’illa sud.

La gran migració escocesa

A mitjans del segle XIX Escòcia estava vivint els efectes de la industrialització, el pas de comunitats rurals a urbanització massiva de les grans ciutats del país, especialment Glasgow i Edimburg. Lligat al procés industrialitzador es va produir una dràstica disminució de la mortaldat infantil gràcies als avenços mèdics i la incipient cobertura sanitària. En pocs anys la població escocesa es va duplicar, creant un excedent de mà d’obra especialment important a les zones rurals del país (les Highlands del nord d’Escòcia) i als subrbis dels nous centres industrials.

Davant aquesta realitat, molts escocesos van emigrar a altres indrets cercant un futur millor allunyats de la vella pàtria. Alguns van marxar al nord d’Anglaterra, altres als Estats Units, Sud-Àfrica o el Canadà, i una part important, a Nova Zelanda. La majoria d’escocesos que es van establir a Nova Zelanda ho van fer al sud de l’illa sud, a la zona de l’actual Otago i Southland, fundant noves ciutats (de fet el nom de la capital del sud, Dunedin, deriva del mot gaèlic “Dùn Èidann”, l’antic nom celta d’Edimburg, la capital escocesa).

La majoria dels immigrants escocesos arribats a Nova Zelanda buscava un futur millor, dedicant-se a la ramaderia o al comerç, però una part molt important d’aquests nouvinguts van escollir emigrar a Nova Zelanda per motius religiosos: la majoria de colons arribats a l’illa sud eren presbiterians escocesos, que pretenien fundar una comunitat cristiana lluny dels pecats de l’Escòcia terrenal del segle XIX. Però també van arribar immigrants amb idees socialistes i igualitàries, que escapaven del control i la persecució política al Regne Unit. La diversitat ideològica dels colons escocesos va forjar un interessant grisol que va mantenir molt viva la flama de la cultura escocesa i gaèlica a Nova Zelanda.

Els immigrants escocesos, molts d’ells parlants de gaèlic, van adaptar-se ràpidament al seu nou país, malgrat no perdre bona part dels seus trets distintius, com ara les gaites, la música celta i els “Céilidh” (ball gaèlic tradicional) el culte al poeta Robert Burns o l’ús del tartà i el “kilt” o faldilla escocesa. Entre les desenes de milers de nouvinguts, majoritàriament vinculats als sectors progressistes i esquerrans, aviat van aparèixer personatges molt i molt rellevants per la història universal, tals com les activistes feministes Kate Sheppard (líder i icona del sufragi femení) o Elizabeth Yates, la primera alcaldessa de la història de l’Imperi Britànic i de tot el planeta. També era d’origen escocès en Peter Fraser, primer ministre socialista de Nova Zelanda durant els anys de la Segona Guerra Mundial i líder carismàtic que va col·laborar decisivament en la victòria aliada (un altre dia parlarem de la batalla d’El-Alamein) i en la creació d’una Nova Zelanda independent sota l’aixopluc de la Commonwealth britànica.

Els Highlanders, orgull d’un passat

Els primers nouvinguts escocesos van batejar les terres muntanyoses i fredes d’Otago i Southland com les Highlands, imitant el nom que reben les terres altes i fredes d’Escòcia. Fins i tot van batejar diverses muntanyes, turons i rius amb noms que evocaven a la vella pàtria. Per això, quan es va crear la franquícia per jugar el Super Rugby -la gran competició a escala de clubs de l’hemisferi sud que disputen equips australians, sud-africans i neozelandesos- els dirigents d’Otago i Southland ho van tenir molt clar: el nou club s’havia d’anomenar Highlanders, en honor al passat escocès de la majoria d’habitants de la zona.

352px-Highlanders_NZ_rugby_union_team_logo.svg.png

El logo dels Highlanders és un guerrer escocès vestit amb un “kilt” abans de la batalla, i la samarreta i els colors dels Highlanders evoquen als de la bandera d’Escòcia.  A més a més, l’equip ha fet seus els valors que identifiquen als habitants de la zona, descendents dels primers colons escocesos: fortalesa, lleialtat, honestedat i treball. També és habitual veure banderes escoceses o escoltar gaites durant els partits dels Highlanders al nou i flamant Forsuth Barr Stadium de Dunedin, especialment si els rivals provenen de l’illa nord.

Un moment especialment emotiu es va viure durant la Copa del Món de 2011 disputada a Nova Zelanda. La selecció d’Escòcia, enquadrada al Grup B amb les seleccions d’Anglaterra, Argentina, Geòrgia i Romania, va disputar els seus dos primers partits -contra Geòrgia i contra Romania- a Invercargill, Southland. Totes les Highlands neozelandeses es van mobilitzar per fer sentir als escocesos com a casa: flors, banderes, festivals de múscica celta… Evidentment Escòcia va derrotar als seus rivals, però per desgràcia no va poder classificar-se pels quarts de final de la Copa del Món, ja que Anglaterra i l’Argentina van derrotar el XV del Card i van privar-lo de les dues primeres places del grup.

Kilted Kiwis

“Kilted Kiwis” és el sobrenom que reben els jugadors de rugbi neozelandesos i d’origen escocès que han defensat els colors del XV del Card. El primer “Kilted Kiwi” va ser Sean Lineen, que va conquerir com jugador el Grand Slam de 1990 amb la samarreta d’Escòcia. Actualment Lineen és el tècnic de la selecció sub-20 d’Escòcia.

Maitland, el darrer "Kilted Kiwi"

Seguint l’exemple de Lineen altres jugadors nascuts a Nova Zelanda van vestir la samarreta dels seus avantpassats: els germans John i Martin Leslie, Gleen Metcalfe, Cameron Mather o Sean Maitland -encara en actiu- són alguns exemples dels “Kilted Kiwis”, herència d’un llegat cultural que segueix ben viu a Nova Zelanda.

El tercer temps

Un dels “Kilted Kiwis” dels que parlàvem durant el post és el rugger Gordon Simpson, un genial jugador neozelandès que va jugar a Catalunya, a les files del Cornellà, abans de marxar a Escòcia per disputar el torneig de les Cinc Nacions (aleshores encara no havia entrat Itàlia), i a qui dedicarem un post sencer explicant la seva història.