L’adéu dels gegants

El temps passa inexorablement. Arriba una edat en la que els mesos i els anys comencen a accelerar de forma vertiginosa, sense que siguem conscients que el temps corre entre les nostre mans. No ens adonem, i ens hem fet grans. La nostra etapa com jugadors de rugbi (en actiu) s’acaba al voltant dels trenta o trenta-cinc anys, ja que les lesions, les obligacions familiars o laborals t’imposen tancar una etapa de la teva vida.

Enguany s’han retirat dos grans llegendes del rugbi mundial. Brian O’Driscoll i Jonny Wilkinson. Encara recordo, com si fos ahir, els primers dies que vaig començar a interessar-me i jugar a rugbi gràcies a un company de la universitat. Era l’any 2003 i Anglaterra va completar un Grand Slam històric al imposar-se per més de quaranta punts a Lansdowne Road, davant una Irlanda emergent on destacava un jove centre que ja era el capità i líder de la seva selecció.

Aquella Anglaterra no acabava allà, però. Aquell XV de la Rosa va toca rel cel al guanyar la Copa del Món de rugbi a Austràlia, en una final apassionant al últim minut contra l’equip amfitrió. El drop de Wilkinson. Possiblement el primer gran record que conservo quan penso en rugbi d’elit. Possiblement sigui el record.

D’aquells fets ja fa onze anys. I aviat en faran dotze, tretze… Els anys passen, però la memòria, absolutament selectiva, persisteix.

Jonny Wilkinson

Cavaller dins i fora del camp, ja vam parlar d’ell i el seu adéu a la selecció ja fa uns mesos. El millor obertura de la història d’Anglaterra, i qui sap si del món.

WilkinsonKick_468x368.jpg

Wilko va revolucionar el 10. Fins aleshores, l’obertura era un jugador constructor, de vocació ofensiva, que dirigia el seu equip a cops de peu i joc de mà a la zona oberta del camp. Aquest era el guió d’un obertura fins que va arribar ell i ho va canviar tot. El mag de Frimley ha estat el primer obertura que es comportava al camp com un davanter més quan tocava defensar, i com el més estilista dels tres quarts quan tocava atacar. Mai es va fer enrere davant de cap rival.Retirat de la selecció de fa un parell d’anys, Wilkinson ha acabat aquest juny la seva vinculació amb el rugbi professional, i ho ha fet per la porta gran: conquerint un doblet màgic amb el seu segon i darre club, el Toló, amb el que ha guanyat enguany la Copa d’Europa de rugbi -Heineken Cup- i la lliga francesa -Top 14-.

Brian O’Driscoll

 Brian O’Driscoll ha estat un mite, una llegenda viva, un ídol i un referent. O’Driscoll ha estat capaç de fer història, al ser el capità d’un país sencer dividit en dos estats, en dues administracions. Brian O’Driscoll ha estat l’orgull del rugbi irlandès i europeu durant els darrers deu anys.

Brian-ODriscoll.jpg

 A nivell anecdòtic, podem explicar que O’Driscoll va començar jugant a futbol gaèlic durant la seva infantesa, i gràcies a això va adquirir unes destreses tècniques que marcarien la diferència a l’hora de passar-se a l’oval, ja a l’etapa d’educació secundària, a la prestigiosa escola secundària de Blackrock College (la mateixa escola on va anar a parar Jordi Murphy després de la seva estada a Barcelona).

 Ràpid, intuïtiu, elèctric i elegant, BOD (abreviació emprada als seu país al referir-se al geni) ha fet història al seu país durant els seus quinze anys de professional (1999-2014).

 Home d’un sol club, el Leinster de la seva província natal, O’Driscoll pot presumir, als seus trenta-cinc anys, d’un palmarès impressionant: quatre lligues celtes, tres copes d’Europa i una Amlin Cup (segona competició continental) conquerides amb la samarreta blau de Leinster. De fet, el seu darrer partit fou la final d’¡enguany a la lliga celta contra Glasgow, que va acabar amb victòria irlandesa i amb O’Driscoll lesionat i havent de marxar del camp rebent una espectacular ovació del públic , i aixecant el seu darrer títol com professional després de la victòria dels seus companys.

 A nivell de seleccions, BOD ha conquerit una Copa del Món sub19 amb Irlanda (1998), quatre Triples Corones (2004, 2005, 2007, 2009) i dos tornejos de les Sis Nacions (2009 amb Grand Slam i 2014, any de la seva retirada).

 Però aquí no acaben els èxits i rècords del millor 13 de la història europea, del millor jugador del segle XXI. O’Driscoll és el jugador que més assajos ha anotat a la història del Sis Nacions (amb un total de vint-i-sis), i va ser escollit millor jugador del Torneig durant tres temporades (2006,2007 i 2009). A més a més, al prestigiosa revista “Rugby World” el va escollir millor jugador de la dècada 2000-2010 . A tot això cal afegir-hi l’honor d’haver anat fins a quatre ocasions de gira amb els British&Irish Lions (2001, 2005, 2009 i 2013). De fet, l’únic gran títol que li manca a O’Drsicoll és la Copa del Món absoluta, que molts pensaven que havia d’aconseguir de la mà del seu company i rival Ronan O’Gara, que es va retirar l’any passat.

 Més enllà dels números, caps, títols i victòries, queda la qualitat del jugador. No hi ha cap altre jugador que desperti l’admiració que desperta O’Driscoll al rugbi actual. De fet, a les escoles de rugbi d’Austràlia s’ensenyen els vídeos tècnics i tàctics de BOD. També a Nova Zelanda els centres s’emmirallen en O’Driscoll, i no pas en cap All Black com Nonu o Smith. El 13 d’Irlanda és seu, com seva és la admiració de tots els aficionats del rugbi.

 O’Driscoll marxa per la porta gran, campió amb Irlanda i Leinster. O’Driscoll marxa sabent que encara podria estirar la seva carrera uns anys més. O’Driscoll marxa per què vol marxar essent un campió.

 O’Driscoll ho deixa, i el 13 queda orfe. Wilkinson ho deixa, i cap 10 podrà omplir el seu buit. Els meus dos primers grans ídols, els grans referents de tots els de la meva generació.Dos grans genis, rivals de nacions enfrontades, però per sobre de tot, dos homes plens de valors. Dos RUGBIERS. Amb majúscules. Amb això ja està tot dit.

[youtube ry_VcuymsWc]

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús