Arxiu de la categoria ‘Catalunya’

USAP, crònica d’un descens anunciat

dimecres, 7/05/2014

Ja és oficial. La USAP és equip de segona divisió. Els arlequinats han consumat el primer descens de categoria de la seva centenària història. I ho han fet de la manera més cruel: a la darrera jornada, a un sol cop de càstig de la permanència. I el que és pitjor, ho fa de manera merescuda, ja que ens agradi o no, aquesta USAP no és ni una ombra del que va ser el conjunt que va enlluernar Europa ara fa cinc anys. El que va passar a Clermont no és més que la confirmació d’un descens anunciat, tal com hauria titulat el gran Gabriel Garcia Márquez, traspassat fa pocs dies.

Però quines han estat les causes del descens usapista? Sense por d’equivocar-nos podem concloure i assenyalar que la USAP ha perdut la categoria a causa d’una mala gestió administrativa, social i esportiva.

La marxa de Brunel

Esportivament, la USAP no ha pogut recuperar-se mai de la marxa de Jaques Brunel, D’ençà que l’Astèrix va abandonar la banqueta de l’Aimat Giralt rumb a Itàlia, els de Perpinyà no han sabut recuperar el seu nivell de joc.

La USAP dels anys 2009 i 2010 -les millors versions de l’equip de Brunel, al meu entendre- era un conjunt dinàmic, amb un paquet de davanters molt contundent, i un paper protagonista de la tercera línia, que en tot moment oscil·lava entre el paquet de davanters i la zona de tres quarts per donar una major consistència al mig del camp, minimitzant el risc de perdre pilotes i optimitzant els recursos d’atac multiplicant-se en tasques ofensives. Aquella era una USAP amb una gran personalitat, que volia imposar la seva llei al seu rival, independentment d’on o contra qui juguessin.

Un joc matusser

Com a col·laborador del Diari ARA, he tingut un privilegi enorme a les darreres festes del rugbi català. Vaig poder accedir als entrenaments previs a l’Estadi Olímpic de Montjuïc els dos darrers anys, i vaig poder observar, de primera mà, com entrenava la USAP de Delpoux i De Carli, i com ho feien el Tolosa de Guy Novés i el Toló de Laporte.

Sense ser un gran especialista ni un entrenador de primer nivell, les diferències de preparació entre els equips eren més que notables: mentre la USAP treballava molt les jugades estàtiques i l’atac frontal de davanters, fent un ús gairebé malaltís del “pick and go”, el Tolosa de Novés i el Toló de Laporte entrenaven d’una manera molt més creativa, assajant situacions pràctiques de joc en espais reduïts, observant els moviments que els jugadors haurien de realitzar en cada moment i automatitzant cada acció fins al punt de trobar un equilibri gairebé perfecte entre les fases d’atac i defensa, entre moviments estàtics i dinàmics.

Aquesta observació, totalment subjectiva i poc experta, lliga amb el model de joc de la USAP a les darreres temporades: l’equip ha passat de l’excel·lència tècnica i tàctica de Brunel a un model vulgar, que prima el joc directe i físic per sobre dels moviments tàctics. Un conjunt sense idees que es llença amb moltes ganes i valor sobre les línies enemigues, però que ho fa sense un projecte definit. Evidentment aquests jugadors s’hi han deixat la pell, però cal molt més que això.

Ja sé que històricament el rugbi nord-català s’ha caracteritzat per la seva duresa i pel valor dels seus jugadors, ja sé que a Perpinyà -i bona part del Principat de Catalunya- agrada aquest joc directe, potent i un pèl agressiu. Ja sé que molts aficionat aplaudeixen més un assaig de davantera, trencant el sistema defensiu rival per ganes i empenta que no pas el joc elaborat a foc lent a la zona de màquines que proposava Brunel. Però quan el talent és substituït pel múscul, i la intel·ligència es veu arraconada per la força, és molt difícil poder competir contra les grans potències europees. No es pot pretendre tenir èxit en ple segle XXI amb models de joc heretats del segle XIX. Aquesta és la crua realitat de la USAP. El joc que planteja és superat fàcilment per conjunts més treballats a nivell tàctic, i més intel·ligents a l’hora de moure l’oval. Fixeu-vos en les darreres posicions del Top14, hi trobareu que els equips que proposen un patró de joc més directe són precisament aquells que han perillat al llarg de la temporada. Per contra, observeu el rendiment de conjunts que proposen un joc més dinàmic i evolucionat, a l’estil de Brunel: Toló, Montpeller, Tolosa i Clermont han ocupat el “top four” de la lliga francesa. Casualitat? Jo opino que no…

USAP Enri tugali.jpg

LA USAP no ha recuperat mai el nivell de l'any 2009-2010

La marxa de jugadors emblemàtics, primer símptoma crisi social

Entenent l’empobriment tàctic de la USAP es comprèn també molt millor la marxa de grans jugadors de la USAP, molts d’ells autèntics emblemes del club, com Porical, Guirado, Mas, Schuster, Chouly, Tchale-Watchou, Planté i Bosch, o de futures estrelles del rugbi com Camille López, Sofiuane Guitone o Romain Taofifenua.

Des de molts mitjans de comunicació, i fins i tot des de dins del propi club, s’ha presentat aquesta fuga de jugadors de forma esbiaixada, presentant els jugadors com autèntics mercenaris que abandonen el club per motius econòmics.

La realitat és que darrere de totes aquestes sortides de jugadors s’amaga una realitat més amarga, la de casos en que alguns jugadors es veuen obligats a sortir -o se’ls presenta la porta de sortida del club- per minimitzar qualsevol crítica interna o veu discordant amb la direcció esportiva o amb la junta directiva.

Goze i la crisi administrativa

L’últim pla que podem analitzar per explicar la trista realitat usapista és la crisi administrativa. La presidència de Paul Goze (2007-2012) no va estar exempta de polèmica. Alguns dits l’assenyalaven a ell com el responsable de la delicada situació econòmica del club, que si bé semblava estar ben sanejat, es troba en una fase de certa fragilitat, que complicaven els fitxatges de jugadors de més qualitat. No cal dir que amb l’equip a segona divisió, les finances del club es veuran seriosament afectades, ja que els ingressos per drets d’imatge, televisions i taquilles seran molt menors a la Pro2.

La marxa de Goze a la presidència de la Lliga Nacional de rugbi (LNR) va ser interpretada per alguns opositors a la directiva com una fugida d’un personatge al que s’atribueixen, de forma especulativa, rumors d’opacitat en algunes transaccions, primes i salaris de jugadors.

La marxa del president va deixar un buit a la presidència del club del Rosselló, obrint una etapa de certa incertesa que no va ajudar a estabilitzar la situació d’una entitat en decadència. La presidència de Daniel Besson va ser un període d’inestabilitat institucional constant, que van portar-lo a deixar la presidència a l’inici de l’actual temporada. Algunes informacions apuntaven que el propi Goze podria haver mogut alguns fils per provocar la caiguda en desgràcia del seu successor.

A l’agost de 2013, tot començant l’actual temporada, els divuit membres del consell d’administració van escollir president de l’entitat al senyor François Rivière, un empresari d’èxit vinculat als partits de dreta francesa, que prometia augmentar el pressupost del club rascant-se la seva pròpia butxaca (segons sembla, invertint un milió i escaig d’euros).

Un futur millor?

El propi Rivière ha anunciat una remodelació profunda del club. Segons ell “seria estúpid mantenir allò que no funciona”, i ha promès un pressupost d’onze milions d’euros per la temporada vinent,, el pressupost més alt de la segona divisió. Un altre cosa és la credibilitat d’una directiva que volia tornar a fer la USAP campiona en tres anys i que l’han portat a segona divisió per primera vegada en la seva història…

Gordon Simpson, de Cornellà al Sis Nacions

divendres, 6/12/2013

Fa pocs dies vam parlar dels “Kilted Kiwis”, jugadors d’origen neozelandès i sang escocesa que han defensat els colors del XV del Card. Avui parlarem el cas d’un “Kilted Kiwi” que va deixar empremta a casa nostra.

I és que pocs jugadors que hagin jugat a clubs de rugbi sud-catalans poden dir que han jugat un campionat del món, i encara menys poden presumir d’haver jugat al Cinc i al Sis Nacions (després de l’entrada d’Itàlia al torneig l’any 2000). De fet, l’únic jugador que ha vestit la samarreta d’un club al sud de les alberes i d’una selecció del Sis Nacions és Gordon Simpson, exjugador del Cornellà.

En Gordon Leslie Simpson va néixer l’any 1971 a la petita població neozelandesa de Takapuna, un dels diversos suburbis d’Auckland,  a l’illa nord. Des de ben jove va destacar pel seu físic i les seves habilitats tant a la primera línia com a la tercera línia, on actuava al cantó tancat (número 6). La seva qualitat i la seva polivalència a la davantera va convertir en Gordon Simpson en una de les grans promeses del rugbi neozelandès. L’any 1989 en Gordon Simpson va ser seleccionat per jugar amb la selecció sub-18 (oficialment anomenada “Secundary Schools”) i l’any 1992 va ser convocat diverses vegades per jugar amb els New Zeland Colts, que podem considerar tercera selecció nacional i sub-21.

La carrera professional de Gordon Simpson va començar l’any 1988, amb l’equip provincial de North Harbour a la NPC (màxima competició del rugbi a Nova Zelanda a nivell nacional. La NPC també s’ha anomenat, per ranos de patrocini, ITM Cup). El seu joc i les seves bones actuacions amb North Harbour li van valer a en Gordon Simpson un traspàs al poderós Wellington l’any 1994, quan només tenia 23 anys.  Va ser precisament a Wellington on el jove Gordon va tocar el cel amb els dits de la mà, al ser escollit millor jugador de l’any 1995.

Però en Gordon Simpson no va rebre mai la trucada dels “All Blacks”, que aquell 1995 havien perdut la final de la Copa del Món contra Sud-Àfrica. El gran Josh Kronfeld li barrava el pas a la selecció nacional. Tampoc podia anar convocat amb NZ Maori, ja que en Gordon Simpson no tenia avantpassats maoris, si no escocesos.

Així doncs, quan en Gordon Simpson va acabar el seu contracte amb North Harbour, i abans de fitxar per Wellington, a finals de 1993, va decidir iniciar la seva aventura europea. Després de passar per Itàlia i França, va arribar a Catalunya per establir-se durant uns mesos. El seu destí va ser Cornellà, club on va arribar l’octubre de l’any 1993. El seu objectiu, amb vint-i-dos anys, era el de seguir practicant el rugbi coneixent un nou país i una nova cultura tot preparant-se físicament per intentar tornar al primer nivell del rugbi neozelandès després del seu any sabàtic a Europa. En Gordon Simpson va deixar una gran petjada al club del Baix Llobregat, on encara avui en dia és venerat i recordat amb tots els honors, i entre els clubs catalans i espanyols en general. De fet, molts veterans d’aquells anys segurament recorden el cap rapat d’en Gordon i la seva capacitat tècnica, fins aleshores mai vistos als camps de la Catalunya del sud. El seus 185 centímetres i els seu cent deu quilos de pes van passejar-se sense massa dificultat als camps de rugbi catalans.

En Gordon Simpson era un exemple del que els anglosaxons anomenen “work hard, party hard”, és a dir, treballa dur però diverteix-te al límit després dels partits. En Gordon seguia un entrenament a banda dels entrenaments conjunts del Cornellà, i de fet arribava i marxava dels entrenaments corrent. Durant el temps que va estar a Cornellà mai se’l va veure excessivament cansat, i la Divisió d’Honor “B” espanyola se li quedava molt petita al neozelandès, fins al punt de fer pujar al Cornellà ala màxima divisió estatal pràcticament tot sol. Però de la mateixa manera que treballava al màxim i feia manifesta la seva superioritat física i tècnica allà on jugava, els companys i rivals encara recorden les mítiques gresques i tercer temps on participava. De fet, encara avui existeixen llegendes i rumors sobre les festes del neozelandès, que mai podrem saber de ciència certa si són reals o no. Els mites ho són precisament gràcies a les llegendes que hi ha al seu voltant.

Després de la seva breu estada a Cornellà -va marxar l’abril de 1994-, en Gordon va tornar a Nova Zelanda, per fitxar per Wellington, però tot i els seus intents, en Gordon Simpson no va aconseguir obrir mai les portes dels “All Blacks”, i els contractes amb equips del seu país no el seduïen. Aleshores va aparèixer la possibilitat de fitxar pel Glasgow Caledonians (actualment anomenats Glasgow Warriors) i de ser convocat amb el XV del Card, ja que en Gordon Simpson té ascendents escocesos. Així les coses, l’any 1998 en Gordon Simpson ja va ser convocat amb la selecció escocesa per disputar partits amistosos, i el 1999 ja va debutar en partit oficial del Cinc Nacions, repetint els anys 2000 i 2001 (ja sota format Sis Nacions, incloent-hi Itàlia).

Gordon Simpson.jpg

En Gordon va jugar un total de 22 partits amb el XV del Card i 95 partits de Lliga Celta i Heineken Cup amb Glasgow, i va col·laborar decisivament en la victòria escocesa al torneig de 1999, la darrera vegada que els homes del nord del mur d’Adrià han guanyat el campionat. Aquell 1999 es celebrava la Copa del Món a Gal·les, i en Gordon Simpson hi va participar amb la selecció escocesa. Precisament Escòcia va quedar enquadrada al mateix grup que Espanya, que debutava per primer i últim cop en una Copa del Món. Escòcia va passar la primera fase, escombrant -no cal dir-ho- a Espanya amb un clar 48-0 amb els suplents. Aquella Espanya comptava amb alguns jugadors catalans de la Santboiana com Jordi Camps, Víctor Torres, Albert Malo o Oriol Ripol, així que aquell partit entre Escòcia i Espanya es va viure amb certa intensitat a les dues ribes del Llobregat.

Però el zenit del nostre jugador va arribar al juny de l’any 2000, quan va anotar un assaig a Nova Zelanda en un partit amistós disputat a Carisbrook. En Gordon es revenjava així de la selecció que no l’havia volgut donar la possibilitat de demostrar les seves capacitats vestint el negre. Després d’anotar el seu assaig, el públic va aplaudir el jugador d’origen neozelandès, reconeixent la seva vàlua.

simpson415_1475sue.jpg

Malauradament la carrera internacional d’en Gordon Simpson podia haver estat molt més profitosa de no haver-se vist esquitxat per escàndols, com el de novembre del mateix 2000, quan en Gordon es va escapar de la concentració de l’hotel de la selecció per marxar de gresca amb companys i amics la nit abans d’un partit contra els Estats Units i haver tornat a la matinada begut i generant un escàndol. L’aleshores tècnic escocès Ian McGeechan va decidir castigar-lo expulsant-lo de la selecció i obrint-li un expedient sancionador que el va apartar gairebé un any i mig del XV del Card.

El nostre protagonista va viure a Escòcia fins a l’any 2004, quan va retornar a Nova Zelanda per treballar a la cervesera DB Breweries i seguir jugant de manera amateur. Finalment, l’any 2008 en Gordon Simpson va marxar a la ciutat de North Shore per treballar com publicista i seguir jugant, de manera amateur, amb l’equip de la ciutat, amb el que va superar la barrera dels 100 partits amb 37 anys.

 

Nous espais web de rugbi en català

dijous, 17/10/2013

Aviat farà quatre anys que vaig començar a escriure sobre rugbi de manera regular al meu blog Ruc-bi català. Primer ho vaig fer sobre un format wordpress i des de fa tres anys, ens vam allotjar en aquest espai web del Diari Ara. I no us podeu imaginar com em complau veure l’evolució del rugbi en espais digitals en tot aquest temps.

No fa pas tant, a inicis de 2011, vaig decidir començar a escriure sobre rugbi donat que no hi havien gaires espais de difusió de l’esport oval a casa nostre: feia un temps que el blog del rugbi-pensador o el del tretzista gracienc (dels quals jo em considero alumne i deixeble) estaven inactius i que l’espai web RugbyCatala.org no actualitzava les seves dades. Malgrat que en Adam Majó sí que parlava -parla- de rugbi al seu blog, no podem considerar-lo un blog exclusivament dedicat al rugbi, i només La Lleganya, espai veterà i degà del rugbi en català a internet ens regalava els seus continguts de forma periòdica. En un altre línia, el mestre Germà Capdevila ens regala grans articles de rugbi a la seva columna al diari El9Esportiu des de ja fa uns quants anys, disponibles també a internet.

La nova fornada

Però per fortuna, tots aquests espais han trobat substituts de molta qualitat que han mantingut viva la flama del rugbi en català a internet. És el cas del blog de la Penya Avant -actualitzat pel Xavier-Albert Canal- i del magnífic espai RugbiXV, dirigit pel company Jose Gámez, una de les persones que més en sap del nostre esport a tota Catalunya. Aquests dos grans espais han estat cabdals per la difusió i la didàctica del rugbi en la nostra llengua i han aportat molts nous seguidors al nostre esport. A més a més, han aparegut espais personals que dediquen molt espai al nostre esport, com ara el blog de Marian, una gran seguidora del rugbi i de la USAP.

Però els diaris digitals en català també han contribuït decisivament en la tasca de portar el rugbi a la primera línia mediàtica i allunyar-lo d’un ostracisme immerescut. Aquests espais tals com l’espai de rugbi del propi Diari ARA, on el company Martí Molina ha fet una feina incansable de seguiment del rugbi català i de la Unió Esportiva Santboiana o l’espai del diari TitularDigital.cat, on el bucaner Pol Camprubí ens ha narrat els millors partits de l’any. Per últim, l’espai del Diari Liffey, diari en català escrit a Dublín -per bé que d’informació generalista-, també ha parlat del nostre esport en diverses ocasions.

Però si alguna cosa evidencia el bon estat de salut del rugbi en català, aquesta és l’aparició de més espais que volen explicar l’actualitat del rugbi a casa nostre i la seva cultura implicada a la societat. En aquest sentit, als darrers mesos han aparegut els blogs del Comunicador Ovalat, dirigit pel company Víctor López i el blog rugbiciats, del jove jugador del SEL Vilanova Andreu Rodríguez.

Els últims en arribar han estat els creadors de l’espai rugbycat.cat, una plataforma que vol aglutinar l’actualitat oval de casa nsotre, dirigida pel Francesc Gómez, llicenciat en Periodisme i jugador dels Enginyers de Poble Nou.

Tercer temps: la polèmica rugbi-rugby

Segurament us  haureu fixat que uns quants blogs utilitzen la forma normativa rugbi i uns altres l’incorrecte “rugby”. El debat “rugbi o rugby?” segueix igual de vigent!

 

Tordera i Anoia, nous clubs de rugbi catalans

dilluns, 7/10/2013

Amb la temporada 2013-14 a punt de començar a totes les categories del rugbi català, podem anunciar amb orgull que l’afició pel rugbi està creixent arreu de Catalunya, omplint espais buits al mapa del Principat on fins a la data no hi havia clubs de rugbi locals que exercissin de motor de divulgació rugbístic i punt de trobada dels aficionats de la pilota ovalada.

Si enguany celebrem el debut oficial del Ripollès RC aquest any també podem incloure, amb molt d’orgull, el naixement i la posada en marxa de dos nous clubs a zones on fins ara no hi havia cap club que exercís de far pels aficionats al rugbi de les seves localitats: parlem del Tordera Rugbi Club i l’Anoia Rugby Club.

Tordera.jpg

Tots dos equips es troben en fase de creixement, captant nous jugadors i aficionats de totes les edats i omplint de rugbi les seves respectives zones d’influència. De fet, el Tordera ja disposa d’equips inferiors -i fins i tot ja ha celebrat la seva primera trobada d’escoles de rugbi a la vila de Tordera- i entrena regularment totes les categories des de sub-10 fins als sèniors i veterans.

Per la seva banda, l’Anoia Rugby Club aglutina diversa gent de la comarca i entrena regularment a la ciutat d’Igualada i a la vila d’Òdena. De fet, alguns dels seus jugadors sènior ja han disputat alguns partits amistosos amb l’equip dels Centaures de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

anoia.jpg

Jugadors de l'Anoia durant un entrenament.

Sempre és un plaer veure que el rugbi a poc a poc va guanyant nous espais i va consolidant la seva presència arreu de Catalunya. De fet, opino que hauríem d’intentar disposar d’un club a cada nucli de població superior als 10.000 habitants, i mirar d’expandir l’esport oval a zones amb poca presència com les terres de Ponent, on ja fa molts anys que l’INEF Lleida exerceix d’únic representant de tota la província.

PS: Si mai us interessa el rugbi i no esteu vinculats a cap club, no dubteu en posar-vos en contacte amb el club més proper, on sereu més que benvinguts. Al rugbi sempre hi cal gent, per jugar, per ajudar o per divertir-se, independentment del nivell físic, l’edat o el sexe.

 

Colomièrs, rugbi en català al cor de l’Occitània

dilluns, 30/09/2013

Colomièrs és una ciutat dels afores de Tolosa, al cor del Llenguadoc. Un suburbi obrer de la regió metropolitana de la capital occitana, bressol de grans líders socialistes com Eugène Montel, combatent antifeixista i polític de base que va arribar a ser la mà dreta del socialista León Blum. En un altre fil ideològic, cal destacar que també l’expresident de la República francesa François Mitterrand va créixer en els carrers de la ciutat de Colomièrs. No és d’estranyar, doncs, que Colomièrs sigui famosa per ser la primera ciutat del món on el servei de transport públic és gratuït i universal, on els serveis socials reben atenció preferent per part del consistori o que els ciutadans tinguin un dels índexs de participació social i política més alts del continent.

colomiers p.jpg

Esquadra del Colomièrs que va aconseguir l'ascens la temporada passada.

Però Colomièrs ha estat -i és- rugbi. Rugbi occità en estat pur. No debades el club de la ciutat, la Unió Sportive Colomiers Rugby, és un dels clubs amb més història de tot l’Hexàgon. Malgrat viure a l’ombra d’un gegant del rugbi a escala mundial com l’Stade Toulousain, el club de la petita ciutat de Colomièrs s’ha fet un lloc per mèrits propis al món de la pilota ovalada.

De fet, aquest club modest que va viure els seus anys d’or durant el canvi de mil·lenni pot presumir de ser campió europeu de la Challenge Cup -la segona competició continental a nivell de clubs-, fita assolida l’any 1998. Aquella gesta li va valer al club occità la classificació directa per la Heineken Cup, la Copa d’Europa de rugbi. I el Colomièrs va aprofitar aquella ocasió per plantar-se a la final de la màxima competició europea, havent eliminat equips a priori més potents ala fase de grups com ara el Treviso italià, el desaparegut Pontypridd gal·lès o el Glasgow. Consolidats com “outsiders”, els occitans van derrotar el totpoderós Munster als quarts de final i a la USAP a les semifinals. Però la gesta dels de Colomièrs no es va poder completar, ja que l’Ulster va derrotar als occitans a la final jugada al vell Lansdowne Road de Dublín.

Però lluny de caure en el desànim, el club de Colomièrs va seguir lluitant. Fruit de la seva feina, el club occità va arribar a la final del Top14 la temporada següent, després de deixar fora de combat els orgullosos veïns de Tolosa. David havia mort Goliat i tot estava preparat per la conquesta del Planxot, però una desafortunada final a Sant Denis davant l’Stade Français per un ajustat 28 a 23 van privar als occitans de fer saltar la banca a la capital francesa.

Però després dels anys de glòria i de tocar el cel amb la punta dels dits, el club va caure en una profunda crisis esportiva i institucional que va portar l’equip fins a la Federal 1, tercera divisió del rugbi gal. Aleshores va ser quan la directiva del club va decidir apostar per dotar al seu equip d’un marcat accent català, amb la contractació de l’exjugador i entrenador de davanters de la USAP Bernat Goutta.

Gotta.jpg

Goutta, "l'home miracle" del Colomièrs.

La tasca de Goutta amb el Colomièrs ha estat genial: va treure l’equip del pou i va ascendir el Colomièrs a la Pro2, segona divisió del rugbi francès. A més a més, ha dotat l’equip d’una forta personalitat, amb valors molt identificats a l’escola catalana com ara la lluita, el sacrifici i l’intensitat en el joc.

Goutta ha apostat per regenerar el rugbi formatiu d’un equip on es van formar grans jugadors com David Skrela i el seu pare Jean-Claude Skrela, Jean-Luc Sadourny, Jannik Jauzion, Thierry Dusatoir o el mediàtic Fabien Galthé. Però a més a més de promocionar nous i joves valors, Goutta va emportar-se alguns jugadors catalans -de la USAP o d’altres clubs catalans, com el Ceret o el Voló- que poc a poc han format una autèntica colònia catalana al cor de l’Occitània. Goutta va emportar-se a Colomièrs jugadors com l’aler Armand Batlle (un dels millors alers catalans del segle XXI), el centre Fabrice Català, el mig d’obertura Cédric Coll, el tercera línia Fabià Berenau, el segona Yohann Vivalda i el jove pilar Thomas Dubois.

Tots aquests jugadors formen la columna vertebral d’un equip capitanejat pel retornat Skrela i que enguany busca consolidar-se entre els clubs capdavanters per retornar a la màxima divisió del rugbi francès. I ho fa amb una aposta decidida per un estil de rugbi amb marcat accent català.

Tercer Temps

Ara fa més o menys un any que al web de la Penya La Lleganya, petita joia i espai de culte dels amants del rugbi en català, va aparèixer un article del company Jan Faidit amb fotografies de l’Ivan Font, titulat “Colomièrs, el fil retrobat” i lectura obligatòria per entendre la realitat social i cultural que envolta el club de les afores de Tolosa.

 

Anàlisi final de temporada i nous grups 2013-2014

dimecres, 10/07/2013

La temporada 2012-2013 ja ha arribat a la seva fi. En general, podem considerar que aquesta ha estat una gran temporada pel rugbi català a escala esportiva i social. Els clubs més forts del Principat s’han consolidat a totes les categories, i amb un segell de joc i un estil que caracteritzen al nou rugbi català. L’emergent rugbi del Principat de Catalunya ha estat capaç de posicionar-se al capdavant de l’estat espanyol després d’una colla d’anys en què els nostres clubs i seleccions no acabaven de trobar la formula per imposar un patró definit de joc i un estil propi. Enguany, gràcies a la feina de jugadors, tècnics, aficionats i estaments federatius el nostre rugbi està en una etapa de creixement i expansió en l’àmbit esportiu i social.

“Vella rel i fresca saba”

Poc s’imaginava el mestre Josep Carner que amb un fragment seu podríem definir l’estat actual del rugbi català. A escala de clubs, la temporada de la Unió Esportiva Santboiana a Divisió d’Honor i del Sant Cugat a Divisió d’Honor “B” han estat excel·lents, malgrat haver-se quedat només a un pam de la glòria (el títol en el cas dels del Baix Llobregat i l’ascens en el cas dels del Vallès). Tots dos clubs han collit enguany l’esforç de molts i molts anys de dedicació a les categories inferiors, el rugbi de base, que vehicula i arrela socialment els clubs catalans amb les seves ciutats i els converteixen en autèntics referents esportius. Tant Sant Boi com Sant Cugat han completat una gran temporada amb una aposta decidida pel planter, pel rugbi atrevit, alegre i combinatiu, amb un gran dinamisme a les fases obertes del joc i amb potents davanteres que consoliden la possessió de l’oval. Equips joves, ofensius i que practiquen un joc molt atractiu per l’espectador, i que de ben segur seguiran collint els fruits de la feina feta anys enrere durant les temporades vinents.

Pel que fa a categoria femenina, enguany les noies de l’INEF Barcelona han tornat a guanyar la Divisió d’Honor, consolidant un any més el seu domini en el rugbi espanyol, i mostrant-se com el gran rival a batre. De fet, les noies catalanes són un dels equips més potents del sud d’Europa i poden jugar al màxim nivell sense haver de tenir por de ningú.

En un altre nivell, també cal felicitar-se pel bon joc desenvolupat pel Barça i L’Hospitalet,clubs de Divisió d’Honor “B” que han millorat les seves prestacions respecte a l’any passat i ho han fet amb una millora substancial del seu joc. A més a més, la temporada vinent tindrem un nou club català a Divisió d’Honor “B”, a més de l’històric BUC, ja que els Enginyers del Poble Nou (un dels clubs amb més prestigi de la ciutat) puja a la segona competició estatal.

BARÇA-Sant Cugat.JPG

Barça-Sant Cugat, dos clubs que exemplifiquen la millora del rugbi català.

A Primera Nacional hi ascendeixen dos clubs molt joves que segueixen el patró i el model de Santboiana i Sant Cugat, com són l’ARPN i els Químics. Si els dos clubs de Barcelona segueixen treballant el teixit social i esportiu amb la cura que ho han fet fins ara, aquests dos clubs donaran molt i molt de parlar en un futur no massa llunyà. El model català de gestió de clubs funciona, i l’ARPN i Químics en són un bon exemple.

A les divisions catalanes destaquem el bon paper del SEL Vilanova, un altre club que treballa molt bé la seva base i l’arrelament social i cultural a la ciutat de Vilanova, i del Tarragona, que ascendeixen a Primera Catalana. El Manresa, un club molt jove i amb una implicació enorme dels seus jugadors al teixit social del Bages i el BUC “B” tanquen el grup d’equips que ascendeixen de categoria, ja que l’any vinent jugaran a Segona Catalana.

Per acabar d’arrodonir l’èxit esportiu del rugbi català cal esmentar el gran paper de les seleccions catalanes sub20 i sub18 en els diversos campionats estatals, on s’han consolidat a l’elit del rugbi espanyol, constatant el “savoir faire” del rugbi formatiu del Principat, i augurant un futur encara més brillant pel rugbi al sud de l’Albera.

Nous grups temporada 2013-2014

Per acabar aquest darrer post de la temporada, ja podem avançar la configuració dels grups de cara a la temporada vinent. Els canvis més importants es veuran a Divisió d’Honor “B” i a Primera Nacional, fruit de la reorganització territorial que vol fer la nova junta directiva de la Federació Espanyola de Rugbi (FER). D’acord a aquesta reorganització l’any vinent hi haurà cinc clubs catalans al Grup 2 de la divisió de plata del rugbi estatal, que jugaran contra equips valencians (i Balears, si mai en puja cap), formant una veritable lliga dels “Països Catalans”: La Vila, Les Abelles, València R.C. i CAU València pel País Valencià i Sant Cugat, Barça, L’Hospitalet, BUC i Enginyers-Poble Nou per part del Principat.

La Primera Nacional no varia massa i els equips catalans -Sitges, GEiEG, Santboiana “B”, ARPN i Químics- se les veuran amb els balears Ponent i Eivissa i amb els aragonesos del Fénix RC.

A nivell català no varia massa la configuració dels grups -més enllà d’equips ascenidts i descendits-, que queden igualment enquadrats en tres divisions amb deu participants cadascuna, per bé que l’any vinent veurem debutar un nou club: els Senglars de Ripoll. Benvinguts!

Entrevista a Diego Fucks, ex-seleccionador català.

dilluns, 20/05/2013

En Diego Fucks és un dels personatges més rellevants del rugbi català. Un home que tocar el cel com jugador al màxim nivell estatal al proclamar-se campió europeu amb la selecció espanyola, i que ha seguit realitzat grans fites com a tècnic, com haver portat al Sant Cugat, un club modest de la Tercera Divisió Catalana, fins les portes de Divisió d’Honor. Actualment es troba entrenant el primer equip d’un històric com el R.C. Cornellà, club amb el que va aconseguir un ascens en la seva primera temporada i que ha sabut consolidar a la Primera Divisió Catalana. A més a més, en Diego Fucks ha estat seleccionador català i un dels tècnics més valorats pels jugadors que han estat a les seves ordres. Us deixo amb l’entrevista:

420168_3485996395489_1766342687_n.jpg

Diego Fucks dirigint un entrenament del Cornellà.

Com vas començar a jugar a rugbi? La passió et ve per herència familiar o generació espontània?

L’esport en si és herència familiar, en el rugbi la passió em va arribar a l’escola, va ser el primer lloc en el qual vaig jugar.

 

Quin era el teu club a l’Argentina? ¿En quina posició jugaves?

El meu club era Pueyrredón i allà jugava de pilar o de talonador.

 

Quan vas arribar a Catalunya? ¿Que et va semblar el nivell del rugbi a Catalunya i Espanya en aquell moment?

Em va semblar que era d’un nivell alt, especialment pel que fa al contacte físic, molt dur.

 

Com a jugador, vas arribar a jugar al màxim nivell possible a Espanya, Divisió d’Honor i en la selecció espanyola. Vist des de la distància, com valores aquesta experiència?

I selecció catalana, la veritat que és increïble, és una cosa excepcional per a qualsevol jugador de rugbi, haver estat en aquest nivell és una cosa amb la que somia tothom, indescriptible.

Vas estar amb el grup de jugadors que va disputar el mundial de rugbi de Gal · les en 1999. Pots explicar alguna anècdota d’aquells anys?

Hi ha una molt graciosa, va ser en un viatge a Heidelberg jugar contra Alemanya, vam anar a fer una passejada tot l’equip i ens van portar a visitar un castell molt emblemàtic d’aquella ciutat a la part alta d’un turó, un lloc espectacular. Abans d’entrar per la porta principal, en què a un costat de la mateixa lluïa un fris en relleu molt gran amb l’escut d’armes del castell. La guia que ens acompanyava ens va explicar que una de les seves principals característiques d’orgull de la ciutat era haver resistit invasions d’exèrcits i guerres de tota mena. A continuació tothom va passar dins menys quatre o cinc jugadors que encara estàvem fora, just abans d’entrar, un d’ells (no donaré noms) ens demana que li fem una foto a la part alta de l’escut d’armes. Quan arriba a dalt de sobte se sent un soroll molt fort i tot el fris cau a terra en trossos molt grans.
Nosaltres podem dir que el castell va aguantar tot el que va aguantar era perquè mai havia estat envaït per la selecció espanyola de rugbi.

 

Tots els jugadors que han estat a les teves ordres destaquen la qualitat física, tècnica i esportiva de les teves mètodes d’entrenament. ¿Com has adquirit tots aquests coneixements?

Bé, jo crec que és un cúmul de coses: l’experiència com a jugador, herència dels diferents entrenadors que vaig tenir de diferents nacionalitats, cadascun d’ells amb la seva visió pròpia del joc, investigar, formar-me constantment en cursos i veure rugbi, molt rugbi i suposo que també haver estudiat INEF.


Quin tipus de joc t’agrada més, el model britànic de joc pausat i predomini de la davantera i les accions estàtiques o el model francès, basat en el dinamisme i el desenvolupament del joc ràpid ia la mà?

Realment per a mi el joc ha de ser molt dinàmic, molt ràpid, amb suports constants intentant que la pilota no pari de circular.

 

Com a entrenador vas peça clau per al desenvolupament del Sant Cugat, club que vas portar de Tercera Divisió Catalana fins a les portes de Divisió d’Honor “B”. Quines van ser les claus d’aquell èxit?

Suposo que creure molt fermament en el que faig, en el joc que vull desenvolupar i en el mètode de treball que ocupació i especialment aconseguir que els jugadors siguin partícips del mateix i penso que també una de les claus és transmetre’ls el caràcter competitiu que sempre he tingut com a jugador.

 

Actualment al comandament de la parcel · la esportiva d’un històric com el Rugbi Club Cornellà (club en què ja havies jugat anys enrere), on ja has aconseguit ascendir el club a Primera Catalana i consolidar-lo en aquesta nova categoria. Creus possible repetir una part de la gesta aconseguida a Sant Cugat?

Si no ho cregués no podria seguir treballant com entrenador.

 

A més de tècnic d’aquests clubs, també vas ser seleccionador nacional català. Què creus que ha de fer el rugbi català per seguir creixent al país?

És un tema molt complicat, jo crec que apostar molt més per la base, les escoles dels clubs catalans i no únicament estar pensant en generar talents per poder portar-los a la USAP.

 

Els últims anys hi ha hagut un debat molt interessant sobre la professionalització del rugbi. Veus factible crear una elit professionalitzada o això és començar la casa per la teulada?

La base és fonamental, cal tenir jugadors per arribar a un grup professional i sense anar molt lluny Cornellà no té juvenils per exemple, com altres clubs i altres categories, primer cal corregir això.

 

Per acabar, explica’ns el teu moment més memorable en el rugbi, com a jugador i com a tècnic.

Si he de triar un sol moment dels centenars que recordo és haver estat campió d’Europa a la final que li vam guanyar a Portugal al central de Madrid i com a entrenador sens dubte el viscut a Sant Cugat, un rècord per estar realment orgullós.

 

 

Sant Cugat, la història d’un èxit

dilluns, 8/04/2013

Ja fa un temps vaig parlar del Sant Cugat i la seva bona feina al món ovalat català. Tal com dèiem fa un any i mig (quan el primer equip encara militava a Primera Nacional) el Sant Cugat és un club que malgrat la seva relativa joventut (va ser fundat l’any 1987) ha sabut treballar molt bé la seva base esportiva i social, especialment des de l’any 1995, quan el club del Vallès va crear la seva escola de rugbi.

sant cu.jpg

De 1995 ençà el club de Sant Cugat ha apostat molt pel treball de base, prioritzant la didàctica i la difusió del rugbi a la seva localitat, gràcies a una feina incommensurable de jugadors, monitors, entrenadors, pares i aficionats, que han sumat esforços durant tots aquests anys per fer del rugbi una realitat esportiva i social a la ciutat.

L’aposta va començara adonar els seus fruits una dècada després de la creació de l’escola de rugbi: ben aviat les categories inferiors del club van començar a dominar els campionats de Catalunya, plantant cara -i en molts casos derrotant- als equips inferiors de la Unió Esportiva Santboiana, el gran referent del rugbi sud-català. Aquell 2011 (data en que vaig escriure el post a l’anterior adreça del blog) el Sant Cugat va imposar-se en les categories Cadet i Infantil, a més de fer-ho en el Campionat de Catalunya sub-23 mostrant ” un rugbi endreçat i molt atractiu, amb molt poques fissures i mostrant una capacitat tècnica excel·lent i un domini de les fases dels partits gairebé perfecte”.

Molts d’aquells nois ara són integrants del primer equip del Sant Cugat, que en la seva primera temporada a Divisió d’Honor “B” ha assolit una fita inimaginable: acabar en segona posició final i guanyar una plaça per jugar la promoció d’ascens a Divisió d’Honor contra l’Alcobendas, un club amb major potencial econòmic -però no m’atreveixo a dir que superior social ni esportivament-. I aquesta fita el Sant Cugat l’ha assolida amb gent de la casa, que coneix els valors del rugbi, que estima el seu club i representa amb orgull la seva ciutat. Una base esportiva a la que cal sumar la gran feina desenvolupada pel tècnic Diego Fucks que fins fa un parell d’anys dirigia l’embrió de l’actual equip i la gran tasca de Jordi Justícia, tècnic actual del Sant Cugat.

No sé si el Sant Cugat acabarà ascendint enguany (recordem que l’Alcobendas és un equip molt dur i difícil de batre). El que sé segur és que cal treure’s el barret davant d’aquesta excepcional fornada de jugadors, que es troben lluitant per situar l’equip de la seva ciutat a l’elit del rugbi estatal. Pugin o no aquesta temporada, el San Cugat ha fet una feina excel·lent. I veient la qualitat i l’empenta dels joves jugadors del club, estic molt segur que no trigarem gaire en veure el Sant Cugat a la màxima divisió del rugbi espanyol. Un clar exemple que l’ànima d’un equip és molt més decisiva que no pas el seu pressupost. La suor, la dedicació i la feina diària son valors que no es poden comprar. Bravo, Sant Cugat!

PS: Avui podem afirmar que altres clubs molt joves han pres el Sant Cugat com un model a imitar per créixer. És el cas de clubs com el SEL Vilanova, el Martorell, els Taus d’Amposta o els Carboners de Terrassa, clubs que han apostat per la vessant formativa i social de l’esport ovalat alhora que han difós el rugbi en les seves respectives àrees d’influència. Tant de bo en uns quants anys tot el rugbi català pugui gaudir de la seva tasca.

 

Itàlia, Catalunya i els jugadors nacionalitzats

dimecres, 27/02/2013

Amb l’actual edició del torneig de les Sis Nacions en marxa ha sorgit un debat a nivell europeu (des de el Daily Mail a L’Equipe, passant per Marca o la Gazetta dello Sport) sobre els jugadors nacionalitzats en les seleccions nacionals europees, especialment en el cas italià, o el debat que es va generar a Espanya quan la Federació d’aquell país va decidir no convocar els jugadors francesos d’origen espanyol que havien fet un gran paper en l’edició de l’any passat al Sis Nacions “B”.

El cas italià com paradigma

Generalment s’ha utilitzat el cas italià com exemple d’una esquadra que ha crescut molt els darrers anys sobre una base estrangera. Res més lluny de la realitat. El paradigma del rugbi italià es basa en una professionalització de les estructures formatives del seu rugbi, així com la consolidació de clubs potents com el Treviso a l’elit europea.

rugby-italia.jpg

Segons alguns mitjans, la selecció italiana juga amb set estrangers. Un cop més, aquesta és una estadística esbiaixada i tendenciosa. A saber, aquest 2013 el seleccionador italià Jaques Brunel ha convocat vuit jugadors no nascuts al país transalpí, però no per això menys italians que un noi nascut a Pàdua, Treviso o L’Aquila, per posar un exemple.

Si voleu, analitzem el tema cas a cas. Roberto Barbieri va néixer al Canadà, fill d’un emigrant italià que va marxar per motius laborals, i es va casar amb una canadenca. En Barbieri té la nacionalitat italiana d’acord al dret civil italià, que passa la nacionalitat per “ius sanguinis”, és a dir, per dret de sang. És el mateix cas de Manoa Vosawai, jugador d’origen samoà fill d’una italiana i un polinesi, o de Kris Burton, jugador nascut a Austràlia també fill de mare italiana, i per tant, italià per dret de sang. El segona Grey Geldenhuys és neozelandès, però d’àvis italians, i per tant, també té la nacionalitat italiana per “ius sanguinis”, d’acord al dret civil transalpí. Què no dir dels casos de Parisse (fill d’italians que treballaven a l’Argentina), Canale, Orquera o Castrogiovanni, tots ells jugadors argentins amb pares o avis italians i amb dret a la nacionalitat italiana de ple dret.

Així doncs, Itàlia només té tres jugadors que ha “nacionalitzat” per la seva selecció, que són els casos del sud-africà Tobias Botes i els australians Joshua Furno -finalment descartat per Brunel- i Luke McLean. Tant McLean com Botes fa més de cinc anys que viuen a Itàlia, i en els dos casos s’han casat amb noies italianes i han tingut fills italians, i per tant, si bé es cert que no juguen amb el “seu” país, bé ho fan amb el dels seus fills.

Altres casos europeus

No és Itàlia, si no Anglaterra, la selecció que presenta més jugadors nascuts fora de les seves fronteres, per bé que tot ells provinents de les antigues colònies de l’Imperi Britànic i gairebé sempre amb avis o pares d’origen anglès. Però curiosament Anglaterra presenta més “nacionalitzats” per residència i no per sang que la criticada Itàlia, ja que els neozelandesos Waldrom, Hartley o Vunipola no tenen pares o avis anglesos, com tampoc els té el petit de la saga Tuilagi, el samoà Manu Tuilagi o el sud-africà Maurice Botha, d’origen afrikaaner.

england-rugby-union-team-455972889.jpg

Anglaterra és la selecció de rugbi amb més nacionalitzats del món.

Irlanda no té cap jugador nacionalitzat per residència, ja que els nascuts fora d’Irlanda (O’Gara, Heaslip, Fritzpatrick, Boss, Bent o Tom Court) són tots fills o néts dels milions d’emigrants irlandesos repartits arreu del món. A més a més, la selecció sub-20 té el català Jordi Murphy com capità, i de ben segur que debutarà amb el primer equip en un parell d’anys, convertint-se en el primer jugador sud-català en jugar el Sis Nacions.

Gal·les té dos jugadors nacionalitzats per residència, ell cas del sud-africà Pretorius i el tongà Toby Faletau. La resta de jugadors no nascuts a Gal·les són fills o néts dels emigrans gal·lesos que van marxar a Anglaterra com mà d’obra barata per les fàbriques de Manchester, Liverpool o els suburbis londinencs.

França ja fa anys que és una selecció multicultural, i no podem compatibilitzar com estrangers jugadors com Dusatoir, Ouedraogo o Nyanga, que van arribar a l’hexàgon quan eren molt petits provinents de l’Àfrica acompanyant uns pares que buscaven un futur a Europa. Tots tres són formats a l’escola francesa i els hem de considerar 100% gals. Diferent és el cas de Vincent Debaty, exjugador de la USAP i natural de la regió francòfona de la Valònia (Bèlgica) que va optar per jugar amb França pel millor nivell de la seva selecció nacional.

Per acabar aquest bloc, cal esmentar la selecció d’Escòcia. Durant molts anys, la selecció del “XV del Card” era la més restrictiva a l’hora d’incorporar jugadors no nascuts al nord del mur d’Adrià, però quan ha obert la seva selecció a jugadors d’origen anglès o neozelandès fills i néts d’emigrants escocesos, el nivell del Card ha millorat molt sensiblement. Evans, Hamilton, Hartley, Wilson, Visser i sobretot el Kiwi Sean Maitland han donat un plus a la selecció revelació d’aquest Sis Nacions.

El cas català

Personalment (i és la meva opinió) Catalunya no ha de repetir els errors que ha fet Espanya amb el tema dels nacionalitzats. Espanya tenia un bon equip amb base de jugadors fills i néts d’emigrants espanyols que van provar fortuna a França. Els resultats van ser bons, i per primer cop en molts anys, la selecció espanyola era certament competitiva, capaç de derrotar potències mundialistes com Geòrgia, Romania o Rússia. Però l’orgull hispànic i la seva miopia nacionalista mal entesa van excloure aquests jugadors “que no saben hablar español ni sienten la Roja en el corazón”, volent enfrontar-los amb els seus clubs d’origen -que al cap i la fi, són els que els donen de menjar-, fent coincidir compromisos internacionals fora de les dates oficials que la IRB reserva a les seleccions nacionals.

D’aquí a uns anys (pocs o molts, no ho sé) Catalunya serà un estat independent. I personalment (segueix la meva opinió parcial i absolutament criticable) crec que ens n’hem d’estar, i molt, de buscar puresa de sang i mostres d'”hidalguía”, i construir una selecció oberta i competitiva, on tinguin lloc jugadors de la Catalunya Nord (parlin francès o català) i de qualsevol banda del món, independentment del seu color de pell, cognom o religió. Comento això per què recordo molts comentaris racistes al Facebook de la Plataforma Pro-Seleccions catalanes o a mitjans de comunicació espanyolistes vinculats a l’extrema dreta, on es ridiculitzava la selecció catalana de criquet per l’origen indi o paquistanès dels seus jugadors.

Catalunya críquet.JPG

La selecció catalana de críquet júnior va ser ridiculitzada per l'origen dels seus jugadors.

De fet, -i m’allunyo un moment del rugbi per parlar de l’esport i la societat en general- el fet que uns nois d’origen immigrant defensin amb orgull la samarreta del seu nou país és un fet que m’omple de felicitat, ja que és un símptoma d’integració, un èxit de la comunitat educativa i de tota la societat civil.

Tant de bo arribi el dia en que la selecció catalana tingui jugadors d’orígens diferents que enriqueixin la cultura, la societat i les costums del país (seguint una mica el model francès). Malauradament, sempre existirà el discurs identitari-racista que consideri als nouvinguts o als fills dels emigrants del país com estrangers perillosos per les essències del país (seguint també el model del francès Le Pen i el nostrat Josep Anglada). I si, seguint el model italià, la selecció tingués la possibilitat de convocar jugadors nascuts de l’emigració catalana del segle XX a les Amèriques o França, fugint de la Guerra Civil i la repressió franquista (ara penso en el cas dels germans argentins Horacio i Belisario Agulla, el també argentino-català Marcelo Bosch o el francès d’origen català Mathieu Roca) sincerament penso que ho hauria de fer. Seria una victòria esportiva, però també social, ja que tancaria algunes ferides d’un capítol fosc de la nostra història, com és l’exili dels milers de republicans que van haver de marxar del país. Un darrer homenatge als milers de catalans i catalanes que van patir la tortura, la por i la repressió de la bogeria i la barbàrie nazi i feixista.

VAL-CAT1.jpg

La selecció catalana de rugbi ja té alguns jugadors nascuts fora del país.

Els Senglars del Ripollès, un nou equip de rugbi català

dimecres, 6/02/2013

Durant els darrers mesos s’ha anat formant un nou equip de rugbi al Ripollès (tal com explicava aquest reportatge de l’Arnau Urgell al diari El Ripollèsinfo), una comarca amb poca tradició oval. Nascuts de la iniciativa d’un grup d’entusiastes d’aquest esport, tenen com objectiu disputar les competicions federades la propera temporada. Sempre és bo que neixin nous clubs de rugbi, especialment si aquests sorgeixen en àmbits geogràfics fins ara inèdits en la història del rugbi català. De fet, un objectiu de la Federació i de tot el rugbi català hauria de ser intentar que el 75% de les poblacions -capitals de comarca o no- de més de 10.000 habitants tinguessin un club de rugbi que els representés.

senglars ripollès.jpeg

El nou club té el nom de Senglars del Ripollès Rugbi Club (no confondre amb uns altres il·lustres senglars, els de Torroella), i disposa d’una vintena d’efectius que efectua entrenaments de manera regular a l’estadi municipal de Ripoll. Tant de bon aquest club tingui una vida ben llarga i exitosa, seguint l’exemple de clubs amb menys de cinc ans de vida i molt ben arrelats socialment a les seves poblacions, com ara els amics de Mataró, de Manresa, els i les Carboners de Terrassa o els Taus d’Amposta. Malauradament, durant aquests anys també han desaparegut diversos equips, com ara els Bandolers de Santa Coloma de Farners, el Calella o l’Arenys de Munt (per bé que aquest darrer club encara entrena de forma regular i potser el veiem tornar a competir de forma oficial als campionats de casa nostre), als que cal sumar la desaparició, aquest any, d’alguns sènior “B”, com és el cas del Sitges “B”, ARPN “B” i Cornellà “B”.