Arxiu de la categoria ‘Claus tàctiques’

Prèvia Sis Nacions 2014

dimecres, 15/01/2014

El torneig de les Sis Nacions de 2014 està a punt de començar. Un any més, les potències del rugbi europeu es veuran les cares a les grans catedrals del continent per decidir qui és el gran campió europeu. De fet, l’edició d’enguany es presenta molt atractiva i igualada, ja que no hi ha cap equip que sembli molt superior als altres, i tal com hem estat veient en els darrers anys, qualsevol selecció “petita” (entenent com selecció petita a conjunts extraordinaris com Itàlia o Escòcia) pot complicar-li la vida a qualsevol selecció potent.

Anglaterra

El XV de la Rosa segueix el seu procès de renovació i millora que els ha de portar al seu millor estat de forma a la Copa del Món de l’any vinent en la que seran amfitrions. Els homes de Stuart Lancaster són un conjunt encara jove, on els jugadors de Northampton i Leicester formen la columna vertebral de la selecció (Hartley, Lawes, Tom Wood pels Saints i Tom Youngs, Dan Cole i Dan Youngs per part dels Tigers). La clau de l’evolució del joc del XV de la Rosa ha de ser el seu mig del camp: si Lancaster confia en la parella de Saracens Wiggleswoth-Farrell, podem esperar una Anglaterra mecànica, que abusa del joc de davanters i que no regula les transaccions al costat obert del camp.

França-Anglaterra.jpg

A favor:Un equip poc atractiu plàsticament però molt fort i ben treballat que aspira a tot, especialment perillós enguany: amb l’orgull ferit per la humiliació del Milleniu, els homes de Sa Majestat voldran arrasar Europa per demostrar al món del rugbi qui són els inventors d’aquest esport. En contra: Anglaterra té un calendari complicat. Començarà el Sis Nacions a Paris, i haurà de visitar el sempre difícil Murrayfield l’any del referèndum per la independència d’Escòcia, en un partit que es preveu intens i simbòlic. Per contra rebrà a Irlanda i a Gal·les a Twickenham, en la gran oportunitat de revenjar l’afronta del Millenium. Per acabar, haurà de despalaçar-se a Roma i superar els valerosos italians.

França

El XV del Gall inicia l’any de la seva recuperació cercant la seva pròpia identitat. Després d’un desastrós 2013 en què els homes de Philippe Saint-André van fer el ridícul, el conjunt gall haurà de suar de valent per tornar a regnar a Europa. PSA confia en la seva guàrdia veterana (Dusatoir, Mas, Skrela, Papé, Picamoles, Nyanga, Basteraud, Mermoz i Médard), homes que van arribar a la final de la Copa del Món fa dos anys i que van mantenir contra les cordes als All Blacks al seu Mundial. A més a més, una nova generació de jugadors puja amb molta força (Guitone, Huget, Fofana, Vahaamina, Le Roux i Plisson). Si França troba les peces adequades al mig del camp, on fa anys que cap obertura és capaç de dignificar l’enorme herència del dorsal 10 gal, França pot aspirar a tot. Els homes de Saint-André tenen les millors individualitats d’Europa, amb diferència. Ara caldrà veure si PSA pot convertir-los en un equip, un bloc granític. Si ho fa, França pot recuperar la “grandeur”.

A favor: Els noms i la qualitat dels seus jugadors. En contra: No sembla que PSA encara hagi trobat la fórmula per fer rutllar la maquinària de la selecció francesa. De fet, centres com Basteraud no responen al patró de joc tradicional dels “bleus”. Caldrà veure com el relleu generacional dels Fickou, Plisson o Doussain prenen posicions en una nau que és a la vora de perdre’s a la deriva. La darrera oportunitat de Saint-André.

Irlanda

El XV del Trebol comença l’any I sense Ronan O’Gara i l’any 0 sense Brian O’Driscoll. El genial centre de Leinster disputa enguany el seu darrer gran campionat amb la seva selecció, i de ben segur que tant ell com els seus companys volen acomiadar el millor jugador europeu del segle XXI amb un bon gust de boca. Altrament, els celtes del tècnic neozelandès debutant Joe Schmidt ja han començat a oblidar els temps de la “generació d’or” del tombant de segle i han trobat recanvis de garanties per un conjunt amb molt de talent però excessivament anàrquic, que funciona a batzegades. Irlanda pot fer front i derrotar a qualsevol rival, però també pot desaparèixer partits sencers de la gespa i fer vagar quinze homes sense ànima per les catedrals europees. Els Best, Cronin, O’Callaghan, O’Brien, Heaslip, Murray, Jackson, Sexton, Madigan, Keith Earls, Marshall i Bowe acompanyaran a les darreres batalles del gran capità Brian O’Driscoll. I si troben la tecla adequada, poden fer saltar la banca a Londres, objectiu històric dels irlandesos.

Jamie+Roberts+Tomas+O+Leary+Ireland+v+Wales+apDeR_TjrbHl.jpg

A favor: un conjunt que tothom coneix de memòria i que pot derrotar a qualsevol equip del món gràcies al seu joc elèctric i letal. A més a més, tenen un calendari propici a Dublín (contra Gal·les, Escòcia i Itàlia com locals). En contra: L’equip s’apaga de forma inexplicable i es perd durant molts minuts, que impossibiliten, en molts casos, les victòries irlandeses. A més a més, ha de visitar Londres i París, pel que un nou Grand Slam sembla una tasca impossible.

Itàlia

L'”azzurra” ha estat la selecció que més ha progressat al rugbi mundial els darrers anys. Els homes de Jaques Brunel ja fa anys que van deixar de ser la ventafocs del Sis Nacions i ara són un conjunt capaç de plantar cara i derrotar a qualsevol selecció europea. Gràcies a una davantera molt eficaç i compacte i a una gran tasca de pressió a la zona de creació rival, Itàlia s’ha convertit en un rival molt dur, capaç de fer tremolar Anglaterra a Twickenham o derrotar a França a l’Olímpic de Roma. De fet, molts analistes coincideixen a dir que la parella Zanni-Parisse a la tercera línia és la millor del món en el traball de pressió a camp obert, amb permís dels  neozelandesos. Una Itàlia amb cert regust usapista (el seleccionador Brunel va ser entrenador de la USAP, i el jove obertura Tommasso Allan i l’aler Tommasso Benvenutti són integrants del conjunt nord-català) i comandada pels eterns Castrogiovanni, Ghiraldini, Rizzo, García i els germans Mauro i Mirco Bergamasco buscarà fer saltar la banca a Cardiff, Dublín i París, i intentar derrotar a anglesos i escocesos a Roma.

A favor: Un equip molt compacte i equilibrat, amb una base que porta molts anys treballant junta i que sap a què vol jugar. En contra: Itàlia pateix massa a la zona ample del camp, contra equips amb tres quarts ràpids i potents. La defensa italiana es basa en el joc d’agrupaments i fases estàtiques, i no és capaç de frenar els rivals quan aquests plantegen accions ràpides a la zona oberta del camp.

Escòcia

El XV del Card va viure un cert ressorgiment durant la passada edició del Sis Nacions. Escòcia, de la mà de l’interí Scott Johnson, es presenta al Sis Nacions de 2014 envoltada de misteri i dubtes. El XV del Card tornarà a ser l’equip competitiu i compacte que es va intuir en algus partits de l’any passat o tornarà a ser l’equip acomplexat incapaç de finalitzar les accions ofensives a la zona de marca rival?

A favor: La solvència d’homes com Ross Ford, Euan Murray, Richie Gray, Laidlaw o el jove Fusaro permet pensar que el XV del Card pot plantar cara als seus rivals, especialment als partits de Murrayfield. En contra: Escòcia és un conjunt certament irregular, que encara no ha acabat de definir quin patró de joc vol seguir. Poc expeditius en la tres quarts, els escocesos tampoc destaquen per tenir la millor davantera del campionat.

Gal·les

El campió de les dues darreres edicions del Sis Nacions busca enguany el tercer títol consecutiu, si pot ser, completant un nou Grand Slam, tal com van fer al 2012. Els homes de Warren Gatland són els favorits a la victòria final, ja que a més del seu exquisit tracte a l’oval i el seu joc dinàmic, alegre, plàstic i combinatiu, cal sumar-hi l’enorme estat de forma d’alguns dels seus jugadors, que es troben en els millors anys de la seva carrera. Els Warbuton, Halfpenny, Adam Jones i companyia volen repetir els èxits de la màgica selecció gal·lesa dels anys setanta del segle passat i instaurar la seva hegemonia a Europa. Un conjunt que encara segueix en creixement amb la vista posada, en un horitzó no massa llunyà, en la Copa del Món de l’any vinent.

Wales Grand Slam.jpg

A favor: Gal·les és l’actual campió. Defensa títol amb el millor seleccionador europeu (Gatland) i amb el XV més equilibrat de tot l’hemisferi nord. En contra: els seus rivals ja coneixen el sistema tàctic dels dracs i els moviments de les seves estrelles. A més a més, el fet de ser el rival a guanyar motivarà especialment als anglesos, ansiosos de revenjar el seu honor a Twickenham.

Anàlisi final de temporada i nous grups 2013-2014

dimecres, 10/07/2013

La temporada 2012-2013 ja ha arribat a la seva fi. En general, podem considerar que aquesta ha estat una gran temporada pel rugbi català a escala esportiva i social. Els clubs més forts del Principat s’han consolidat a totes les categories, i amb un segell de joc i un estil que caracteritzen al nou rugbi català. L’emergent rugbi del Principat de Catalunya ha estat capaç de posicionar-se al capdavant de l’estat espanyol després d’una colla d’anys en què els nostres clubs i seleccions no acabaven de trobar la formula per imposar un patró definit de joc i un estil propi. Enguany, gràcies a la feina de jugadors, tècnics, aficionats i estaments federatius el nostre rugbi està en una etapa de creixement i expansió en l’àmbit esportiu i social.

“Vella rel i fresca saba”

Poc s’imaginava el mestre Josep Carner que amb un fragment seu podríem definir l’estat actual del rugbi català. A escala de clubs, la temporada de la Unió Esportiva Santboiana a Divisió d’Honor i del Sant Cugat a Divisió d’Honor “B” han estat excel·lents, malgrat haver-se quedat només a un pam de la glòria (el títol en el cas dels del Baix Llobregat i l’ascens en el cas dels del Vallès). Tots dos clubs han collit enguany l’esforç de molts i molts anys de dedicació a les categories inferiors, el rugbi de base, que vehicula i arrela socialment els clubs catalans amb les seves ciutats i els converteixen en autèntics referents esportius. Tant Sant Boi com Sant Cugat han completat una gran temporada amb una aposta decidida pel planter, pel rugbi atrevit, alegre i combinatiu, amb un gran dinamisme a les fases obertes del joc i amb potents davanteres que consoliden la possessió de l’oval. Equips joves, ofensius i que practiquen un joc molt atractiu per l’espectador, i que de ben segur seguiran collint els fruits de la feina feta anys enrere durant les temporades vinents.

Pel que fa a categoria femenina, enguany les noies de l’INEF Barcelona han tornat a guanyar la Divisió d’Honor, consolidant un any més el seu domini en el rugbi espanyol, i mostrant-se com el gran rival a batre. De fet, les noies catalanes són un dels equips més potents del sud d’Europa i poden jugar al màxim nivell sense haver de tenir por de ningú.

En un altre nivell, també cal felicitar-se pel bon joc desenvolupat pel Barça i L’Hospitalet,clubs de Divisió d’Honor “B” que han millorat les seves prestacions respecte a l’any passat i ho han fet amb una millora substancial del seu joc. A més a més, la temporada vinent tindrem un nou club català a Divisió d’Honor “B”, a més de l’històric BUC, ja que els Enginyers del Poble Nou (un dels clubs amb més prestigi de la ciutat) puja a la segona competició estatal.

BARÇA-Sant Cugat.JPG

Barça-Sant Cugat, dos clubs que exemplifiquen la millora del rugbi català.

A Primera Nacional hi ascendeixen dos clubs molt joves que segueixen el patró i el model de Santboiana i Sant Cugat, com són l’ARPN i els Químics. Si els dos clubs de Barcelona segueixen treballant el teixit social i esportiu amb la cura que ho han fet fins ara, aquests dos clubs donaran molt i molt de parlar en un futur no massa llunyà. El model català de gestió de clubs funciona, i l’ARPN i Químics en són un bon exemple.

A les divisions catalanes destaquem el bon paper del SEL Vilanova, un altre club que treballa molt bé la seva base i l’arrelament social i cultural a la ciutat de Vilanova, i del Tarragona, que ascendeixen a Primera Catalana. El Manresa, un club molt jove i amb una implicació enorme dels seus jugadors al teixit social del Bages i el BUC “B” tanquen el grup d’equips que ascendeixen de categoria, ja que l’any vinent jugaran a Segona Catalana.

Per acabar d’arrodonir l’èxit esportiu del rugbi català cal esmentar el gran paper de les seleccions catalanes sub20 i sub18 en els diversos campionats estatals, on s’han consolidat a l’elit del rugbi espanyol, constatant el “savoir faire” del rugbi formatiu del Principat, i augurant un futur encara més brillant pel rugbi al sud de l’Albera.

Nous grups temporada 2013-2014

Per acabar aquest darrer post de la temporada, ja podem avançar la configuració dels grups de cara a la temporada vinent. Els canvis més importants es veuran a Divisió d’Honor “B” i a Primera Nacional, fruit de la reorganització territorial que vol fer la nova junta directiva de la Federació Espanyola de Rugbi (FER). D’acord a aquesta reorganització l’any vinent hi haurà cinc clubs catalans al Grup 2 de la divisió de plata del rugbi estatal, que jugaran contra equips valencians (i Balears, si mai en puja cap), formant una veritable lliga dels “Països Catalans”: La Vila, Les Abelles, València R.C. i CAU València pel País Valencià i Sant Cugat, Barça, L’Hospitalet, BUC i Enginyers-Poble Nou per part del Principat.

La Primera Nacional no varia massa i els equips catalans -Sitges, GEiEG, Santboiana “B”, ARPN i Químics- se les veuran amb els balears Ponent i Eivissa i amb els aragonesos del Fénix RC.

A nivell català no varia massa la configuració dels grups -més enllà d’equips ascenidts i descendits-, que queden igualment enquadrats en tres divisions amb deu participants cadascuna, per bé que l’any vinent veurem debutar un nou club: els Senglars de Ripoll. Benvinguts!

Anàlisi dels rivals de la USAP a la Heineken Cup

dimecres, 5/06/2013

En el sorteig celebrat aquest mateix migdia a Londres, la USAP ha quedat enquadrada al Grup 6 de la màxima competició continental, la Heineken Cup. Després de dos anys d’absència, el conjunt català se les veurà en un grup molt difícil en una de les edicions més igualades d’aquesta competició als darrers anys. Els de Perpinyà jugaran contra Munster, Edimburg i Gloucester.

Munster, el gran rival

El fet de no sortir com cap de sèrie ha provocat que la USAP se les vegi amb un gegant del rugbi europeu com Munster, equip del que ja vam parlar a aquest mateix blog fa unes setmanes. Què dir dels rebels irlandesos que no sabem ja? Certament Munster és un equip que ha perdut potencial els darrers anys (i que s’haurà de recompondre després de l’anunci de la retirada de Ronan O’Gara, la seva gran estrella), però que encara conserva una de les columnes vertebrals més perilloses de l’hemisferi nord. Botha, Cronin, Donncha O’Callaghan, O’Mahony, Connor Murray, Keith Earls, Laulala, O’Dea, Zebo… una plantilla que fa tremolar i pràcticament inexpugnable quan juga al màgic Thomond Park. La USAP haurà de suar sang per doblegar els rebels irlandesos a l’Aimé Giral i per plantar cara a la catedral celta.

Thomond Park nou.jpg

La USAP visitarà Thomond Park, el temple irlandès.

Edimburg, el tapat

Sobre el paper, l’equip de la capital d’Escòcia és el més fluix del grup. La USAP hauria de poder guanyar a casa i intentar treure profit de la seva visita a Murrayfield, el temple del rugbi escocès. Els escocesos van ser la sensació de la Heineken Cup fa dos anys, quan van arribar a semifinals després de doblegar al totpoderós Toulouse i fer tremolar el potent Ulster, però a la competició domèstica, la Lliga Celta, els d’Edimburg no han estat a l’alçada i han mostrat algunes de les seves mancances. Un equip poc compacte i que cedeix massa espais en defensa, que sovint li acaba costant el partit. Ara bé, la debilitat defensiva dels escocesos es veu compensada pel seu encert ofensiu: homes com Laidlaw, De Luca, Scott o Tim Visser són capaços de trencar qualsevol defensa gràcies a la seva velocitat d’execució. La USAP haurà de privar als escocesos de la possessió de l’oval si vol aconseguir algun resultat positiu.

El talent de Laidlaw, el gran perill de la USAP.

 

Gloucester, el tapat

Els “Cherry & Whites” segurament són un dels equips més infravalorats de la Premier anglesa. Només així em puc explicar el poc respecte que molts analistes dels mitjans de comunicació britànics mostren cap un club històric com Gloucester. Segurament el fet de pertànyer a una lliga dominada pels “big four” (Northampton, Leicester, Harlequins i Saracens) resten atenció mediàtica a l’equip del gal·lès Nigell Davies.

gloucester.jpg

Gloucester representa a la perfecció els principals valors del rugbi tradicional anglès. Joc lent i travat, potència física, joc directe, domini de les fases estàtiques… però per sobre de tot, l’equip de Davies és un bloc compacte amb poques fissures i una figura emergent (Twelvetrees), cridat a ser una peça clau del XV de la Rosa al seu Mundial…

 

Nous canvis a la melé

dissabte, 11/05/2013

El blog de la Penya Avant ens va avançar, tot just fa un parell de dies, els nous canvis aprovats per la IRB de cara a la temporada vinent i que afecten a la melé. Els principals canvis afecten als temps d’entrada a la melé, que passen d’anomenar-se ” posició, tocar, entrin” (crouch, touch, set) a “posició, agafar, entrin” (crouch, bind, set).

Agafar (bind) i no pas tocar (touch). Aquest és el canvi significatiu. A partir de l’any vinent les dues primeres línies s’hauran d’agafar abans d’entrar a la melé, per reduir el risc de lesions en els violents xocs de pilars i talonadors. Anem a pams. Certament la IRB busca la seguretat dels jugadors -massa melés caigudes, que entraven abans de temps, pilotes introduides directament a  les cames de la segona línia-, però en el fons de tot trobem el que ha passat els darrers anys al rugbi professional.

Club-rugby-600x337.jpg

La nova melé, amb jugadors agafats abans d'introduir la pilota, minimitzant l'impacte a coll i esquena.

Fa uns quants anys, quan el rugbi era amateur, la melé no començava a disputar-se fins que les dues primeres línies estaven col·locades, i la pilota entrava pel passadís central, no pas directament a les cames de la segona línia. Però la Nova Zelanda dels anys 90 va començar a aprofitar un buit normatiu per empènyer abans de la introducció de la pilota, cosa que els facilitava un avantatge decisiu en les melés (que recordem, s’utilitzen per ordenar el joc després d’una infracció lleu o quan la pilota és injugable). Ràpidament el nou sistema es va escampar per arreu del planeta oval. Xocs brutals entre pilars molt forts que arriscaven el coll -literalment- en cada melé. Va ser aleshores quan la IRB va inventar-se això dels tres (o quatre) temps per entrar a disputar la melé.

Però els dos darrers anys hem vist com molts equips busquen la melé per forçar una infracció rival en l’entrada de la melé per aconseguir un cop de càstig a favor i la possibilitat de passar l’oval entre pals, cosa que contradiu la funció de la melé, que com ja hem dit abans, és la de reintroduir i endreçar el joc.

Molts experts, aficionats, periodistes i entrenadors clamaven per un canvi significatiu en la melé, per tal d’acabar amb aquesta pràctica poc esportiva i contrària a la filosofia del rugbi, que a més a més, castigava els colls dels jugadors. Quants dilluns no hem maleït el partit del dia abans quan a la feina som incapaços de girar el coll! Podeu apreciar la nova norma explicada en aquest vídeo a partir del minut 2:20

[youtube QKmzqcXp7zE]

Agafar el rival abans d’entrar a la melé. Solució definitiva o solució provisional? Només el temps ho dirà. Veient els darrers canvis que la IRB ha imposat al voltant de la melé començo a ser pessimista, i no són poques les veus que demanen melés pactades, al més pur estil del rugbi XIII.

 

Per què guanya Escòcia?

dimecres, 6/03/2013

La revelació del Sis Nacions d’enguany ha estat Escòcia. Sense cap mena de dubtes, i independentment del que faci les properes dues jornades, el conjunt del Card ha soprés a propis i estranys amb una sèrie de bons resultats contra Itàlia i Irlanda a Murrayfield, i plantant cara ni més ni menys que a Anglaterra a Twickenham. Avui intentarem analitzarr les claus tàctiques de la revolució escocesa, dirigida per l’entrenador interí Scott Johnson (que es postula com principal candidat a quedar-se en propietat la plaça de seleccionador escocès).

Scottish_Rugby_001.jpg

El bon estat escocès no és flor (o Card) d’un sol dia. Molts ja veníem alabant el bon joc practicat els darrers dos anys, sota la direcció tècnica d’Andy Robinson. L’anglès havia canviat el patró de joc escocès, havia perfeccionat els seus mecanismes ofensius i defensius, fent del XV del Card un conjunt potent, fiable i amb dosis de bon joc, que incomprensiblement no es traduïa en bons resultats esportius. Les decepcions de la Copa del Món i del passat Sis Nacions i especialment els mals resultats als darrers test de novembre van empènyer el tècnic anglès a la dimissió. En un acte de cavallerositat i honestedat el seleccionador va reconèixer la seva incapacitat per treure bons resultats d’un grup que mostrava habilitats i maneres com per plantar cara als seus rivals. De fet, alguns ja van preveure l’actual estat de gràcia escocès en un partit a Austràlia al mes de juny de l’any passat, quan el XV del Card va aconseguir una victòria de prestigi contra els Wallabies. Els fruits del treball de Robinson els està recollint el seu antic ajudant i successor Scott Johnson, que ha consolidat el XV del Card com la gran revelació de l’any, gràcies a una sòlida defensa i un bloc potent, especialment a la davantera.

La derrota contra Anglaterra, el primer avís

La derrota (injusta) de la selecció escocesa a la primera jornada del Sis Nacions ja va suposar un avís per a navegants. Els escocesos van començar molt bé el partit, sorprenent als anglesos amb la seva pressió a la zona alta del camp i forçant-lo a tancar-se dins del seu camp. Però amb el pas dels minuts, i gràcies al tradicional “pick and go” anglès i al letal peu de Farrell, els homes del XV de la Rosa van aconseguir generar escletxes defensives al seu rival, especialment amb els xuts a l’esquena dels tres quarts escocesos i entrant per les bandes un cop castigat el centre de la defensa escocesa, a base de punts de trobada continuats a l’eix de l’atac anglès.

[youtube uGQldWRVQ0Y]

El partit contra Itàlia, la confirmació del Card

A la segona jornada del torneig, Escòcia rebia Itàlia (el seu gran rival esportiu aquests darrers anys i que enguany semblava més fort que el Card) a Murrayfield, en el que havia de ser el partit per decidir la cullera de fusta del campionat (per bé que Itàlia ja havia donat la campanada a Roma una setmana abans al guanyar a França).

Els escocesos van cedir l’oval als italians, conscients de la poca efectivitat transalpina a la zona de creació, i preparant un parany al seu propi camp. Escòcia cedia molts metres als davanters italians, potents però massa pesats, per robar-li la possessió i generar ràpids contraatacs que destrossaven una defensa transalpina desorganitzada. A més a més, la superioritat dels davanters escocesos al llarg del partit va ser total, ja que van dominar pràcticament totes les jugades estàtiques del partit, desgastant la vella guàrdia de les legions italianes i obligant-la a cometre infraccions que Laidlaw s’encarregava de convertir entre els pals de Murrayfield.

[youtube drgcrDg7FmM]

La victòria contra Irlanda, el cènit escocès

Irlanda arribava a Murrayfield amb la idea de sumar els punts en joc i no perdre pistonada amb Anglaterra, la líder del campionat. Allà es van trobar amb la millor defensa que he vist en un partit del Sis Nacions dels darrers cinc anys. Els homes de Jonhson van limitar-se a deixar que els del Trèvol es desgastessin al llarg de la primera part, frenant gairebé totes les incursions irlandeses del primer temps, i cedint la iniciativa del joc i la possessió de l’oval al seu rival.

Però a la segona part la davantera escocesa va desplegar el seu potencial, i conscient de la seva inferioritat tècnica, va forçar les errades dels rivals a les jugades estàtiques generant quatre penalitats que en Laidlaw va aprofitar per posar per davant el seu equip i endur-se el partit contra tot pronòstic.

[youtube I5xwiE4OCs0]

En conclusió, podem afirmar que el joc del XV del Card ha passat a ser essencialment efectiu i resultadista -per sobre de la voluntat de joc preciosista del rugbi típica dels conjunts dirigits per entrenadors australians- basant el seu joc en una defensa sòlida i contundent (tot i que té el seu taló d’Aquil·les en els dos flancs del camp) i a una gran efectivitat de cara a pals. Les peces clau del XV del Card són, sense cap mena de dubte, el paquet de davanters que formen Dickinson, Euan Murray i Ross Ford a la prímera línia (una de les més competitives del torneig) Richie Gray, Hamilton i Kellock a la segona i que tanquen el gran capità Kelly Brown (ànima de l’equip), l’usapista Strockosch i Beattie a la tercera línia del mur escocès. Laidlaw i Jackson dominen el mig del camp, enllaçant amb els centres Evans i Lamont (més físics que no pas tècnics) i els alers Maitland (exjugador dels Crusaders neozelandesos) i Tim Visser. El jove Sturat Hogg tanca l’equip, una interessant barreja de veterans i joves jugadors que han revolucionat el panorama del rugbi escocès.

Anàlisi dels quarts de final de la Heineken Cup i l’Amlin Cup

dilluns, 21/01/2013

Amlin Cup

Tal com informàvem ahir al Diari ARA la USAP s’ha classificat pels quarts de final de l’Amlin Cup, la segona competició europea a nivell de clubs. El rival, el totpoderós Stade Toulousain, l’etern rival dels nord-catalans. La resta d’emparellaments dels quarts de final de l’Amlin Cup han estat Bath-Stade Française, Gloucester-Biarritz i London Wasps-Leinster (l’equip del català Jordi Murphy). Recordem que l’eliminatòria es juga a partit únic en el camp de l’equip que figura com a local. De tots aquest, m’atreveixo a assenyalar els equips favorits per passar ronda, per bé que l’eliminatòria a un partit pot generar sorpreses en la lògica del joc.

USAP. Pere Virgili..jpg

La USAP se les tornarà a veure amb l'Stade Toulousain.

En el cas del Bath-Stade Française, el més lògic seria pensar que l’equip de Gary Gold (actualment vuitè classificat de la Premier) fes valer el factor camp contra els parisencs. Els anglesos tenen un equip compacte (amb homes com Batty o Guiñazú a la davantera) i molta rapidesa al tres quarts (gràcies al treball de Banahan, Cuthbert i l’argentí d’origen català Horacio Agulla).

El segon emparellament, Gloucester-Biarritz, sembla molt més igualat. L’equip anglès (on hi juga el veterà Mike Tindall, una llegenda del rugbi anglès) és un equip molt potent i aplica el tradicional joc de davantera anglès, basat en l’ús del “pick&go”, la pressió intensa a la zona de creació rival i el recurs del xut a l’esquena del rival per avançar metres. L’equip basc, per la seva banda, és un equip amb més talent però menor capacitat de sacrifici. Els tradicionals Barcella,Harinordoquy, Yachivili, Nwgenya i el “puma català” Marcelo Bosch poden imposar la seva llei si els anglesos es dispersen.

El darrer partit de quarts de final de l’Amlin Cup, que enfrontarà a London Wasps contra Lenister, té un clar color visitant. Els irlandesos, sorprenentment eliminats de la Copa d’Europa, després d’haver-la guanyat les dues darreres temporades, hauran de redimir els seus pecats a la segona competició continental, ja que a la competició domèstica veuen molt lluny al líder de la lliga celta, l’Ulster. Segurament els London Wasps seran el boc expiatori dels O’Driscoll, Cian Healy, Sean O’Brien, Heaslip i companyia. Sense cap mena de dubte, els homes de la “Blue Army” són els favorits per guanyar la final que es jugarà el proper mes de maig a la seva ciutat, Dublín.

Heineken Cup

La màxima competició europea a nivell de clubs ens ha deixat uns quarts de final sorprenents i apassionants. Harlequins rebrà la visita de Munster, Clarmont rebrà Montpeller, Toló a Leicester i els contraculturals Saracens se les veuran amb el poderós Ulster.

El primer emparellament, Harlequins-Munster, sembla tenir cert color local. Els Harlequins són els actuals líders de la Premier, i un dels equips més forts d’Europa. Sembla molt difícil que un Munster en hores baixes pugui assaltar un Twickenham Stoop que enguany és un fortí. Els Joe Marler, Fa’Asavalu, Robshaw, Easter i Danny Care, per citar alguns dels seus jugadors, semblen garantia suficient per garantir un lloc a les semifinals de la Copa d’Europa.

El duel francès (o millor dit, occità) entre Clarmont i Montpeller exemplifica el poder dels clubs occitans a Europa. Molts analistes aposten per una victòria local, donada la qualitat i la quantitat dels seus homes (Parra, Fofana, Rougerie, Sivivatu..) i per la bellesa estètica i plàstica del seu joc. Per la seva banda, els de la ciutat que fou bressol del gran Jaume I, no posaran les coses fàcils als seus rivals occitans, per bé que no són -ni de bon tros- favorits d’aquesta eliminatòria.

El Toló-Leicester serà un partit apassionant. L’equip milionari de la costa blava rebrà a un dels màxims exponents del rugbi anglès. Serà molt interessant veure com els “mercenaris” de Toló afronten el desafiament d’un equip expert, veterà i amb un patró de joc oposat a l’individualisme dels milionaris. Dos conceptes de joc oposats, dues maneres d’entendre l’esport. Treball col·lectiu contra talent individual. Per principis, molts desitjarem una victòria anglesa, no ens enganyem. Ara bé, sobre el paper el Toló surt com favorit per accedir a les semifinals.

Per acabar aquest anàlisi dels quarts de final europeus, he reservat un caramel. Així és com jo veig el Saracens-Ulster. M’explico. Abans he qualificat els Saracens d’equip contracultural. I ho és. Els Saracens (segons classificats de la Premier i amb opcions reals de revalidar el títol domèstic aconseguit fa dos anys) són l’equip menys britànic del Regne Unit (i amb això incloc voluntàriament Escòcia i Gal·les). Els Saracens del tècnic irlandès Mark McCall són un conjunt que s’ha guanyat el qualificatiu d’equip de culte, gràcies al seu joc preciosista, obert i dinàmic. Els Saracens (i en menor mesura, també els Harlequins) representen el canvi de paradigma del patró de joc anglès, evolucionant cap un model que podem qualificar d’ofensiu, obert i atrevit. Veure els Saracens a camp obert és un plaer visual i estètic, gràcies al millor mig del camp de tots els equips anglesos, formats per la parella Wigglesworth i  Owen Farrell, enllaçant amb Barritt i Ashton a la zona de finalització. No debades, el XV de la Rosa ha apostat pel model de Saracens de cara al proper Sis Nacions, que comença en poc més d’una setmana.

Wigglesworth, mig de melé dels Saracens, exemplifica el canvi de paradigma del joc anglès.

Per la seva banda, l’Ulster arriba com líder de la Lliga Celta, en un estat de gràcia similar al de la temporada passada, quan van arribar a la gran final de la màxima competició continental. Els de Belfast són un equip temible, amb una davantera potent i uns tres quarts letals en les fases dinàmiques, pràcticament invencible a Ravenhill, el seu estadi. Però el partit de quarts el juga com visitant, i aquest pot ser un factor decisiu en aquesta eliminatòria. Ara bé, passi qui passi -Saracens o Ulster- estic gairebé segur que haurem vist la final anticipada d’aquesta edició de la Copa d’Europa.

 

Els millors de 2012

dimarts , 18/12/2012

Hemisferi Nord

Aquest 2012 que està a punt d’acabar ens ha deixat una pila de novetats a nivell de clubs i seleccions. Per ordre cronològic, 2012 ens va deixar un primer campió europeu, la selecció de Gal·les, que es va emportar l”edició de 2012 completant un Grand Slam antològic, amb uns que ja formen part de la llegenda del XV del drac: Adam Jones, Charteris, Wyn Jones, Warburton, Faletau, Jonathan Davies, George North o Leigh Halfpenny, entre d’altres ja formen part de la llegenda minera. A aquests noms cal afegir la direcció tècnica de Warren Gatland, el tècnic de moda en el continent europeu, i que es rifen els millors clubs i seleccions. El joc alegre, dinàmic i associatiu dels galesos mostrat al llarg del torneig ha servit per encapçalar una petita revolució en el conjunt del rugbi europeu, creant escola entre els principals equips de l’hemisferi nord.

Wales Grand Slam.jpg

Gal·les va aconseguir un brillant Grand Slam gràcies a un patró de joc dinàmic, alegre i ofensiu.

Aquesta mateixa edició del Sis Nacions ens va presentar una Anglaterra molt forta, que només va cedir una derrota en tot el torneig, precisament contra Gal·les, i a Twickenham. La nova Anglaterra de Lancaster ha apostat pels valors tradicionals del rugbi anglès (xut a seguir, davantera de ferro, pressió asfixiant sobre la zona de creació rival i ús desproporcionat del “pick and go”) amb una nova generació de jugadors que garanteixen el futur del XV de la Rosa durant els propers anys. Els  Manu Tuilagi, Barritt, Owen Farrell, Robshaw, Corbisiero i companyia són la gran esperança anglesa de cara al Mundial de 2015 que disputaran a casa.

A nivell de clubs, i seguint el curs cronològic de l’any, trobem els mateixos dos equips que encapçalen el rugbi europeu a nivell de clubs: Toulouse i Leinster. Els irlandesos de Leinster van repetir victòria a la Copa d’Europa (la Heineken Cup) al imposar-se als també irlandesos de l’Ulster per un clar 42 a 14, tot sumant la seva segona corona europea i allargant la dictadura del rugbi irlandès en aquesta competició (en els darrers cinc anys, hi ha hagut quatre campions irlandesos). La “Blue Army” (nom popular de l’equip de Dublín) allarga la seva pròpia llegenda gràcies a una de les millors plantilles del continent (no debades, la columna vertebral de la selecció irlandesa és el Leinster), amb noms com Cian Healy, Sean O’Brian, Heaslip, Sexton o l’etern Brian O’Driscoll.

Leinster HCUP.jpg

La "Blue Army" va repetir victòria a la Heineken Cup.

Però si Leinster va sumar el seu segon campionat europeu consecutiu, no va passar el mateix a la lliga domèstica, la Celtic League, on els gegants de Dublín van caure, contra tot pronòstic i als darrers minuts, contra els Ospreys de Swansea, amb un decisiu assaig sobre la botzina del genial Shane Williams, que es retirava del rugbi en actiu en aquella final. Final èpic i poètic per un dels millors jugadors europeus del segle XXI.

Al Top-14 francès es va allargar el regnat del Toulouse (en català, Tolosa), que va tornar a conquerir el Planxot en una final contra els multimilionaris del Toulon (o Toló). L’equip occità va mostrar-se eficaç i fiable, i va fer valer la seva llei a l’hexàgon amb el seu tradicional joc obert i la contundència d’una davantera que no es cansa mai. Amb la millor plantilla europea, el Tolosa pot allargar el seu regnat uns quants anys més i marcar una època a l’hemisferi nord.

Per tancar el bloc dedicat a Europa, cal esmentar la victòria dels Harlequins a la Premier, agafant el relleu del contracultural Saracens, campió la temporada anterior. Els Harlequins van guanyar per un ajustat 30 a 23 a Northampton, el gegant del rugbi anglès, en un partit trepidant. Els Quins són un equip molt compacte, típicament anglès, amb una davantera que fa tremolar qualsevol equip (amb noms com Marler, Robson, Fa’asavalu, Easter o Robshaw) i el polèmic Danny Care dirigint els fils de l’equip des del mig del camp, enllaçant amb una tres quarts més ràpida i potent que no pas tècnica.

Hemisferi Sud

Tot seguint amb l’ordre natural de 2012, l’hemisferi sud ens va oferir un Super15 més obert, igualat i espectacular que mai. Primer de tot, cal constatar l’enfonsament del rugbi australià (que no va classificar cap equip per les semifinals del torneig tot i que els actuals campions eren els Queenland Reds), que ha perdut tota la força i energia, brillantor i rapidesa que el caracteritzaven. Els Reds van tornar a ser el millor equip australià a la fase regular, el que tampoc vol dir gran cosa, donat el baix perfil dels equips de Melbourne Stormers o els Brumbies de Camberra.

Per contra, els Chiefs d’Auckland (Nova Zelanda) van tocar el cel contra tot pronòstic, al imposar-se als Sharks sud-africans per un contundent 37 a 6 i sumant el primer títol de la seva història. Els Chiefs van generar un patró de joc molt atractiu, gràcies al gran paper d’Aaron Cruden al centre del camp, distribuïnt el joc i l’espai de l’equip i generant connexions letals amb els centres Richard Kahui i Sonny Bill Williams.

Chiefs.jpg

Els Chiefs de Cruden, Kahui i SBW van dictar a l'hemisferi sud.

 

Per part dels finalistes, els Sharks de Durban (Sud-àfrica) van arribar a la final gràcies a un patró de joc diametralment oposat, amb un domini del joc de davanters basat en la pausa i la força, picant com un ariet a la defensa rival fins que s’obre alguna escletxa. En aquest sentit, cal destacar el paper d’homes com “la bèstia” Mtawarira, du Plessis o el jove Coetzee, la gran esperança “springbok” pels propers anys.

Per la seva banda, els Canterbury Crusaders (segurament l’equip més fort del món, base de la selecció neozelandesa) dels McCaw, Dan Carter i companyia, només van poder ser tercers, al caure contra els sorprenents Chiefs a la semifinal. Aviat farà cinc anys del seu darrer títol, cosa gairebé impensable tenint en compte els homes que integren la seva plantilla.

A nivell de seleccions, 2012 ha estat l’any dels primer “Rugby Championship” de la història, que ha acabat amb una victòria incontestable dels “All Blacks”, que a més, han completat un Grand Slam antològic. Els neozelandesos es van mostrar molt superiors als seus rivals en el còmput global del torneig, especialment contra uns “wallabies” que defensaven el títol del darrer Tres Nacions de la història. El “Rugby Championship” ens deixa la sorpresa agradable dels “pumas” argentins, competitius com sempre, que van plantar cara a australians i sud-africans, especialment en els partits disputats a territori argentí. Caldrà veure l’evolució de l’Argentina durant els propers anys, ja que sembla que ho té tot a favor per engegar un salt qualitatiu en el seu nivell i patró de joc. Per últim, els “springboks” sud-africans continuen en un procés de renovació de la seva selecció , que comença a mostrar alguns joves interessants (Etzebeth, Coetzee, Arno Botha, Lambie…) que de ben segur donaran molta guerra en un futur no massa llunyà.

Rugbi 13

Abans de tancar el repàs als millors del rugbi de l’any 2012, farem un cop d’ull al rugbi 13 ( també rugbi a XIII o rugbi lliga) als dos principals escenaris internacionals, la Super League anglesa i la National Rugby League (NRL) australiana.

Aquest any, la Super League arribava a la seva dissetena edició, amb uns Leeds Rhinos que defensaven el títol guanyat a 2011, i els eterns gegants del nord anglès lluitant per coronar-se millor equip de l’hemisferi nord. La fase regular ens va deixar uns Wigan Warriors espectaculars, que dirigits des de la banqueta per Shaun Wane van mostrar-se l’equip més sòlid de la fase regular, gràcies a un conjunt molt compacte on sobresortien figures com l’australià Brett Finch, els anglesos Josh Charnley, Sam Tomkins Liam Farrell (cosí de l’internacional Andy Farrell) o el gran capità Sean O’Loughlin. Ara bé, el conjunt de Wigan va punxar en els play-off pel títol al caure a semifinals contra els Leeds Rhinos, que van acabar revalidant el títol de l’any passat. Els de Leeds, que havien finalitzat en quarta posició la fase regular, van acabar emportant-se la Super League gràcies al talent de Kevin Sinfield (màxim anotador de la competició) i a l’aportació ofensiva de Ryan Hall i Danny McGuire. L’altre gran competició de l’any a Europa, la Challenge Cup, va ser conquerida pels Warrington Wolves en una final vibrant a Wembley precisament contra els Leeds Rhinos, que es van quedar a les portes de fer un doblet memorable aquesta temporada.

Leluluai Leeds.jpg

Leeds va tornar a emportar-se la Super League al derrotar Wigan a la gran final de Wembley.

 

Per acabar el nostre repàs al rugbi durant l’any 2012, fem una ràpida repassada a la NRL australiana, possiblement la competició de rugbi de clubs més espectacular del món, amb permís del Super15. Contra tot pronòstic, els Melbourne Storm van emportar-se l’edició de 2012, gràcies a una bona ratxa inicial a la fase regular (nou victòries consecutives) que van portar a l’equip de Victòria als capdamunt de la classificació (per bé que va acabar la fase regular en segon lloc, a dos punts dels Canterbury Bulldogs, als que van guanyar a la gran final disputada a l’ANZ Stadium (l’Estadi Olímpic de Sydney) per un ajustat 14 a 4. Cal destacar la gran temporada de l’aborigen australià Ben Barba, jugador dels Canterbury Bulldogs i una peça clau pel seu rendiment.

 

 

 

Anàlisi tàctica del USAP-Toulouse

dilluns, 17/09/2012

Segurament cap de nosaltres apostàvem per una victòria clara de la USAP. Tots dèiem que el Toulouse era força favorit, malgrat que molts encara teníem l’esperança que Montjuïc fos el talismà necessari per motivar els usapistes i poder derrotar al totpoderós Stade Toulousain. L’any vinent es compliran 800 anys de la derrota de Muret, que suposà la fi del somni de crear un regne catalano-occità potent a banda i banda dels Pirineus. 800 anys més tard, catalans i occitans se les veien de nou en el camp de batalla, en un clàssic del TOP14 com és un partit entre aquests dos equips.

Després d’un parell de dies de reflexió, crec que puc enumerar algunes de les claus del partit i que van contribuir decisivament a la victòria del conjunt català sobre l’equip occità.

1. Possessió de l’oval. El Tolosa no està gens acostumat a que el rival li amagui la pilota, i sense possessió efectiva, els temibles mecanismes ofensius dels occitans no poden rutllar. Com aconseguir una òptima possessió de pilota? Cal que la teva tercera línia no s’arronsi gens ni mica i que no estigui mai a més de cinc o deu metres del mig de melé i de la pilota. D’aquesta manera s’apuntalen els possibles punts de trobades (melés espontànies o rucks) i s’agilitza la circulació de la pilota en les fases dinàmiques d’atac.

2. Tallar la connexió Burguer-McAlister. L’ànima del joc tolosí és la connexió al mig del camp entre els dos Luke (Burger i McAlister). Gràcies a la gran feina de Cazenave i Melé dirigint la davantera i controlant espais pels tres quarts, el mig del camp dels campions de França va ser inexistent durant els primers seixanta minuts. Descol·locats, sense pilota i superats defensivament, el mig del camp de Tolosa no va saber contrarestar les accions dels catalans.

3. Anul·lar el joc de Dusatoir i Picamoles. Ja fa anys que “el gitano” Guy Novès (l’entrenador del Toulouse) utilitza els seus terceres línies per apuntalar els centres en les accions ofensives. Copiant un vell esquema dels “All Blacks”, l’Stade Toulousain situa a Dusatoir entre el 12 i el 13 (això és, entre Fritz i Jauzion) i a Picamoles entre el 13 i el 14 (és a dir, entre Jauzion i Clerc). D’aquesta manera busca força en atac i la possibilitat d’apuntalar i garantir una sortida ràpida de la pilota en cas d’agrupament. Conscient d’aquesta realitat, en Marc Delpoux (entrenador de la USAP) va ordenar als centres usapistes (Marty i Liefemi Mafi) atacar per la banda dreta, defensada per un Huget que va resultar ser un amic, i allunyant la pilota i les accions dels perillosos Dusatoir i Picamoles.

4. Rapidesa i verticalitat. La USAP va plantejar un partit de ràtzies ofensives ràpides i curtes, per treure el màxim botí possible de les seves accions. En aquesta realitat, l’aportació de James Hook i la rapidesa de Farid Sid i Adrié Planté als flancs, amb les penetracions de Joffrey Michel i Richard Haughton escorats a les bandes, van permetre trencar (sempre pels laterals) la muralla defensiva occitana.

5- Aportació ofensiva dels davanters. Generalment els davanters usapistes brillen per la seva força i la seva valentia, però històricament mai han estat homes que es sumessin ràpidament a l’atac seguint l’estela dels tres quarts. Tanmateix, a Montjuïc vam veure una de les millors actuacions ofensives del paquet de davanters en fases dinàmiques que jo recordi. La força i la verticalitat de Taumalolo (vital per obrir escletxes a la defensa occitana), la intel·ligència tàctica dels nouvinguts Strokosch i Charteris (sempre ben posicionats i amb arguments per fer mal a la defensa rival), el lideratge de Guirado a falta del lesionat Mas, endreçant i liderant l’atac dels homes forts, i la força de Guiry, Taofifenua i Narraway netejant les fases estàtiques i avançant molts metres pel seu equip van sorprendre a la totpoderosa davantera occitana, que durant seixanta minuts no va poder fer més que recular davant les forces catalanes.

6. L’efecte Montjuïc. La fúria catalana. La USAP va sortir disposada a mossegar i a menjar-se el rival, desplegant tota la fúria catalana que no fa tants anys els nord-catalans patentaven com a segell de la casa. Personalment, no veia una USAP tant ben plantada al camp i amb tantes ganes des de fa anys, potser de 2009 ençà. El famós “quart d’hora català” va durar seixanta minuts en els que un dels millors equips europeus no va poder fer absolutament res per aturar el vendaval català.

USAP. Pere Virgili..jpg

La USAP va superar per 34 a 20 al Tolosa. Foto de Pere Virgili.

Aspectes a millorar

Malgrat la gran victòria catalana, cal apuntar que hi ha un parell d’aspectes que la USAP encara ha de millorar per esdevenir un equip temible. En primer lloc, cal que la melé catalana sigui més compacte per intentar proporcionar més possessions de qualitat als tres quarts. De fet, a l’entrenament previ de la USAP no vaig veure que els davanters treballessin gaire la melé i la sortida de pilota, si no els serveis de toc (o touches) i els agrupaments espontanis (rucks i mauls, sobretot).

En segon lloc, la USAP hauria de millorar la seva capacitat de recuperació de pilota, ja que a les acaballes del partit els tolosans van tenir excessives facilitats per conservar la pilota, cosa que va provocar un parell d’errades que la USAP va pagar molt cares en forma de dos assajos en contra.

Per últim, cal lamentar la tràgica mort del conductor de l’autobús de la USAP per un atac de cor a Barcelona durant el partit. Tot el meu condol per família, amics i companys del difunt.

Nous canvis en el reglament

diumenge, 1/07/2012

Fa un parell de setmanes ja vam parlar del polèmic canvi que suposava la introducció a les melés, que passaven de quatre temps a només tres. Tanmateix, aquesta no és l’única novetat del reglament que la IRB ha adoptat per la temporada vinent. Algunes de les novetats més interessants afecten a la modificació de la Llei 6, que amplia la potestat dels jutges TMO (l’àrbitre que veu el partit per una pantalla televisiva i pot aconsellar a l’àrbitre principal de camp en els jugades dubtoses) i ala de la Llei 4, que permeten l’entrada de tecnologia GPS a disposició dels tècnics i entrenadors durant el partit.

IRB.jpg

La IRB ha efectuat unes polèmiques modificacions de cara a la propera temporada.

Molt més polèmiques han estat les modificacions de les lleis 9, 12 i 16. Anem a pams. La Llei 9 estableix com s’ha de fer la conversió a pals després d’un assaig. Amb la nova normativa, l’equip que ha anotat l’assaig no pot trigar més de 90 segons a efectuar el xut de conversió a pals o perdrà aquesta oportunitat de sumar dos punts a favor.

Per la seva banda, La Llei 12 recull el càstig per efectuar un avançat (o un avant, una passada endavant) o cometre un knock-on, és a dir, que a un jugador se li caigui la pilota endavant, en el cas que aquesta surti fora del camp . Fins ara aquestes situacions es resolien amb un servei de toc en contra de l’equip infractor, però a partir de la propera temporada l’equip beneficiat podrà efectuar un cop franc o sortir jugant al peu de forma immediata.

Per últim, la modificació de la Llei 16 està esdevenint la més polèmica (més, si voleu, que la dels temps d’entrada a la melé). La Llei 16 regula els rucks (en català, melés espontànies o agrupacions estàtiques). Amb la modificació d’aquesta Llei, l’equip en possessió de l’oval i que resulta placat ha de posar-lo en moviment en un interval de temps no superior als cinc segons. Si passat aquest temps no ha alliberat la pilota, l’àrbitre xiularà un cop de càstig en contra.

ruck.jpg

La sortida de l'oval en les melés espontànies no pot superar el cinc segons.

La IRB busca dinamitzar el joc amb aquestes modificacions, i fer-lo més atractiu i dinàmic a la vista de l’espectador. De fet (i és una opinió personal), puc arribar a entendre i fins i tot a compartir les modificacions de les Lleis 9 i 12, però no comparteixo els postulats de la Llei 16. Qualsevol aficionat de rugbi ja sap que els davanters són homes forts, però pesats, i que com a tal, els costarà molt arribar en menys de cinc segons al punt de contacte on hagi caigut el company portador de pilota, o en cas contrari, l’equip defensor haurà d’arribar molt ràpid als punts de contacte si vol tenir opcions de recuperar l’oval. Amb aquesta modificació, penso que es pot perdre bona part de l’esperit de les fases estàtiques d’aquest esport. Imagineu-vos un equip que visqui de la força de la seva davantera, com Anglaterra o Sud-Àfrica, i de l’art del pick and go. Aquesta modificació farà que els punts de trobada i les fases estàtiques siguin molt més curtes, és clar, però també pot afectar al desenvolupament del joc. O és que no forma part de l’espectacle veure en Marler i en Mtawarira trencant-se la cara (literalment) per recuperar la pilota?

Noves regles a la melé

dimarts , 19/06/2012

La IRB, màxim òrgan rector del rugbi a nivell internacional ha decretat un seguit de novetats de cara a la propera temporada que afecten, sobretot, a la melé i als temps d’introducció a aquesta.

Fa molts anys, les melés eren agrupacions on els davanters entraven en contacte de forma anàrquica, sense cap mena de protocol d’introducció per part de l’àrbitre, cosa que provocava no poques lesions de cervicals. Amb el pas dels temps, va fer-se evident la necessitat de regular els temps d’entrada a la melé, precisament per minimitzar els riscos de lesió i garantir al màxim la seguretat i integritat física dels jugadors de rugbi, en especial dels primers línies.

448532-scrum.jpg

Fins ara, l’àrbitre organitzava l’entrada a les melés marcant quatre temps, corresponents als moviments específics que havien de realitzar els davanters a l’hora d’entrar a la melé i disputar la pilota. Aquests quatre temps eren cantats amb els ítems o moviments “posició..toquin…pausa…entrin!!“. El gran problema és que ben sovint els davanters d’un o altre equip s’avançaven al darrer moviment i entraven a la melé abans que els seus rivals, ensorrant la formació i provocant situacions de perill.

A més a més, l’àrbitre podia (i pot) fer repetir la melé si creu que aquesta no s’ha format de forma òptima, pausant els partits en aquestes fases estàtiques. La IRB i les televisions creuen que aquestes interrupcions de joc (els minuts de muntar la formació i haver-la de repetir) incidien directament sobre la qualitat de l’espectacle esportiu, i per això han pressionat a la IRB per reformar els sistemes de formació de les melés.

A partir de la propera temporada, la introducció a la melé constarà de tres temps (“posició, toquin, entrin!”) tot eliminant el temps corresponent a la “pausa”, que era el moment quan les primeres línies aixecaven el cap i es preparaven per l’embranzida que havia de precedir a l’entrada de la melé.

Personalment, no veig massa clar que aquestes noves mesures millorin l’espectacle del nostre esport (de fet, la melé és un dels signes diferencials del rugbi a XV), i el que és més important, no sé fins a quin punt es primen els interessos comercials i publicitaris per sobre de la seguretat dels jugadors de rugbi. Hi ha alguns que encara no han entès que al rugbi, el resultat no és el més important…