Arxiu de la categoria ‘Copa del Món NZ 2011’

Highlanders, els escocesos de Nova Zelanda

dimarts , 3/12/2013

Nova Zelanda és el bressol de la cultura Maori. Especialment a l’illa nord, els aborígens encara avui mantenen bona part dels seus trets culturals, socials i lingüístics ben presents. Però si la cultura maori s’associa ràpidament amb el país del núvol blanc, ni de bon tros passa el mateix amb la segona comunitat del país, la dels descendents dels immigrants escocesos, especialment importants a l’illa sud.

La gran migració escocesa

A mitjans del segle XIX Escòcia estava vivint els efectes de la industrialització, el pas de comunitats rurals a urbanització massiva de les grans ciutats del país, especialment Glasgow i Edimburg. Lligat al procés industrialitzador es va produir una dràstica disminució de la mortaldat infantil gràcies als avenços mèdics i la incipient cobertura sanitària. En pocs anys la població escocesa es va duplicar, creant un excedent de mà d’obra especialment important a les zones rurals del país (les Highlands del nord d’Escòcia) i als subrbis dels nous centres industrials.

Davant aquesta realitat, molts escocesos van emigrar a altres indrets cercant un futur millor allunyats de la vella pàtria. Alguns van marxar al nord d’Anglaterra, altres als Estats Units, Sud-Àfrica o el Canadà, i una part important, a Nova Zelanda. La majoria d’escocesos que es van establir a Nova Zelanda ho van fer al sud de l’illa sud, a la zona de l’actual Otago i Southland, fundant noves ciutats (de fet el nom de la capital del sud, Dunedin, deriva del mot gaèlic “Dùn Èidann”, l’antic nom celta d’Edimburg, la capital escocesa).

La majoria dels immigrants escocesos arribats a Nova Zelanda buscava un futur millor, dedicant-se a la ramaderia o al comerç, però una part molt important d’aquests nouvinguts van escollir emigrar a Nova Zelanda per motius religiosos: la majoria de colons arribats a l’illa sud eren presbiterians escocesos, que pretenien fundar una comunitat cristiana lluny dels pecats de l’Escòcia terrenal del segle XIX. Però també van arribar immigrants amb idees socialistes i igualitàries, que escapaven del control i la persecució política al Regne Unit. La diversitat ideològica dels colons escocesos va forjar un interessant grisol que va mantenir molt viva la flama de la cultura escocesa i gaèlica a Nova Zelanda.

Els immigrants escocesos, molts d’ells parlants de gaèlic, van adaptar-se ràpidament al seu nou país, malgrat no perdre bona part dels seus trets distintius, com ara les gaites, la música celta i els “Céilidh” (ball gaèlic tradicional) el culte al poeta Robert Burns o l’ús del tartà i el “kilt” o faldilla escocesa. Entre les desenes de milers de nouvinguts, majoritàriament vinculats als sectors progressistes i esquerrans, aviat van aparèixer personatges molt i molt rellevants per la història universal, tals com les activistes feministes Kate Sheppard (líder i icona del sufragi femení) o Elizabeth Yates, la primera alcaldessa de la història de l’Imperi Britànic i de tot el planeta. També era d’origen escocès en Peter Fraser, primer ministre socialista de Nova Zelanda durant els anys de la Segona Guerra Mundial i líder carismàtic que va col·laborar decisivament en la victòria aliada (un altre dia parlarem de la batalla d’El-Alamein) i en la creació d’una Nova Zelanda independent sota l’aixopluc de la Commonwealth britànica.

Els Highlanders, orgull d’un passat

Els primers nouvinguts escocesos van batejar les terres muntanyoses i fredes d’Otago i Southland com les Highlands, imitant el nom que reben les terres altes i fredes d’Escòcia. Fins i tot van batejar diverses muntanyes, turons i rius amb noms que evocaven a la vella pàtria. Per això, quan es va crear la franquícia per jugar el Super Rugby -la gran competició a escala de clubs de l’hemisferi sud que disputen equips australians, sud-africans i neozelandesos- els dirigents d’Otago i Southland ho van tenir molt clar: el nou club s’havia d’anomenar Highlanders, en honor al passat escocès de la majoria d’habitants de la zona.

352px-Highlanders_NZ_rugby_union_team_logo.svg.png

El logo dels Highlanders és un guerrer escocès vestit amb un “kilt” abans de la batalla, i la samarreta i els colors dels Highlanders evoquen als de la bandera d’Escòcia.  A més a més, l’equip ha fet seus els valors que identifiquen als habitants de la zona, descendents dels primers colons escocesos: fortalesa, lleialtat, honestedat i treball. També és habitual veure banderes escoceses o escoltar gaites durant els partits dels Highlanders al nou i flamant Forsuth Barr Stadium de Dunedin, especialment si els rivals provenen de l’illa nord.

Un moment especialment emotiu es va viure durant la Copa del Món de 2011 disputada a Nova Zelanda. La selecció d’Escòcia, enquadrada al Grup B amb les seleccions d’Anglaterra, Argentina, Geòrgia i Romania, va disputar els seus dos primers partits -contra Geòrgia i contra Romania- a Invercargill, Southland. Totes les Highlands neozelandeses es van mobilitzar per fer sentir als escocesos com a casa: flors, banderes, festivals de múscica celta… Evidentment Escòcia va derrotar als seus rivals, però per desgràcia no va poder classificar-se pels quarts de final de la Copa del Món, ja que Anglaterra i l’Argentina van derrotar el XV del Card i van privar-lo de les dues primeres places del grup.

Kilted Kiwis

“Kilted Kiwis” és el sobrenom que reben els jugadors de rugbi neozelandesos i d’origen escocès que han defensat els colors del XV del Card. El primer “Kilted Kiwi” va ser Sean Lineen, que va conquerir com jugador el Grand Slam de 1990 amb la samarreta d’Escòcia. Actualment Lineen és el tècnic de la selecció sub-20 d’Escòcia.

Maitland, el darrer "Kilted Kiwi"

Seguint l’exemple de Lineen altres jugadors nascuts a Nova Zelanda van vestir la samarreta dels seus avantpassats: els germans John i Martin Leslie, Gleen Metcalfe, Cameron Mather o Sean Maitland -encara en actiu- són alguns exemples dels “Kilted Kiwis”, herència d’un llegat cultural que segueix ben viu a Nova Zelanda.

El tercer temps

Un dels “Kilted Kiwis” dels que parlàvem durant el post és el rugger Gordon Simpson, un genial jugador neozelandès que va jugar a Catalunya, a les files del Cornellà, abans de marxar a Escòcia per disputar el torneig de les Cinc Nacions (aleshores encara no havia entrat Itàlia), i a qui dedicarem un post sencer explicant la seva història.

Els millors de 2011

dimecres, 28/12/2011

El 2011 s’està acabant, i amb ell, un dels millors anys de rugbi dels darrers temps. Enguany hem vist rugbi de nivell a tots dos hemisferis, amb equips que han passat per diversos alts i baixos al llarg dels mesos. Per això, avui us demano la vostra col·laboració, en forma de comentaris, per escollir els millors equips i jugadors del 2011.

A nivell de clubs, l’any ha vist la coronació definitiva dels irlandesos de Leinster, campions de la Heineken Cup desprès d’imposar-se als Northampton Saints en una final impossible. Gran triomf del conjunt irlandès, dirigit per l’etern Brian O’Driscoll i el jove Jonathan Sexton, l’home cridat a substituir una llegenda celta com Ronan O’Gara. Tanmateix, els de Dublín no van poder fer un doblet màgic i van perdre la final de la Celtic League amb els seus eterns rivals del sud, el Munster. La vella guàrdia irlandesa (O’Callaghan, O’Driscoll, du Preez, O’Gara…) va mostrar tot el seu poder en la gran final del campionat celta.

munster-v-leinster.jpg

Els jugadors de Munster i Leinster intercanvien opinions durant la final de la Lliga Celta a Croke Park.

Al Top 14, el campionat de clubs més prestigiós d’Europa, ha vist la confirmació de l’hegemonia del Tolouse a l’hexàgon. Els de Tolosa tenen alguns dels millors jugadors europeus, i segurament podrien plantar cara als millors clubs del Super15. Dusatoir, Botha, Picamoles, Servat, Clerc, Burgess, Médard, Poitrenaud, Albacete, Luke McAlister…un conjunt destinat a regnar a França i a Europa durant molts anys.

A la Premier ha brillat, per sobre de tots, un sorprenent Saracens, un conjunt alegre, dinàmic i atractiu que ha trencat esquemes al rugbi anglès. El mig de melé Wigglesworth ens ha enamorat i ens fa creure que un altre XV de la rosa encara és possible. Per fi un “9” pur, que no busca el contacte o el xut, si no la continuïtat i els desplaçaments continuats de l’equip. Caldrà estar molt atents a l’evolució del conjunt de Watford.

Richard Wigglesworth, l'ànima dels Saracens, i esperança de futur del XV de la Rosa.

Però si hem de parlar de consagracions a nivell de clubs durant el 2011, cal que parlem dels Queensland Reds, campions del Super15, la competició de clubs més exigent del món. Els australians van imposar-se en una vibrant final als totpoderosos Canterbury Crusaders. La clau de l’èxit dels aussies, la connexió Will Genia-Quade Cooper al mig del camp, i el gran nivell de peçes clau com Rob Simmons, Radike Samo, Anthony Fainga’a o Digby Ioane. Precisament Will Genia (de només 23 anys) s’ha consagrat com el millor mig de melé del món i un dels millors jugadors australians de tots els temps. Atents a les seves evolucions.

Will Genia i els Queensland Reds, grans triomfadors del Super15.

A nivell de seleccions, el 2011 ens ha deixat un clar triomfador: els All Blacks, campions del món 23 anys desprès al mateix escenari. Els kiwis han mostrat una solidesa defensiva brutal al llarg de la Copa del Món que els hi ha servit per endur-se el preuat trofeu Webb Ellis. Nova Zelanda ha estat campiona gràcies als clàssics Richi McCaw, Mealamu, Brad Thorn, Woodcock i Ma’a Nonu, però també han brillat joves promeses com Aaron Cruden o els sorprenents Israel Dagg i Richard Kahui, que tanquen un temible back line.

Però aquest mateix 2011 ens deixa altres triomfadors: per un cantó, els wallabies australians, que es van imposar al Tres Nacions davant els poderosos All Blacks setmanes abans del inici de la Copa del Món, però als que ha semblat que els ha faltat benzina per fer un paper més digne a la Copa del Món. Un cop més, cal assenyalar a Will Genia com el gran responsable del joc explosiu, preciosista i ofensiu dels australians, cridats a discutir l’hegemonia neozelandesa al món oval durant els propers anys. L’altre gran triomfador de l’any ha estat la selecció gal·lesa i el seu joc obert, dinàmic i sorprenent. Els miners van fer un gran mundial, amb l’únic però de la semifinal perduda contra França i que els va barrar el pas de la gran final. A la retina ens quedarà l’expulsió de Warbuton i les llàgrimes dels jugadors i aficionats desprès de l’oportunitat perduda.

Els jugadors de Gal·les, desconsolats desprès de la derrota a semifinals contra els francesos.

Per acabar, un equip que em deixa sorprès. Anglaterra ha mostrat a aquest 2011 com tocar el cel i caure al infern en només sis mesos. Els anglesos van endur-se el Sis Nacions 2011 completant un Gran Slam, per desprès caure en la vergonya, el ridícul i l’escàndol més absolut a Nova Zelanda. Sortides nocturnes del “cavaller” Mike Tindall i la seva expulsió del XV de la Rosa, renúncies del tècnic Marthin Johnson i retirada del símbol Wilkinson per tancar un 2011 esperpèntic.

I vosaltres què penseu? Quins han estat els millors equips i jugadors del 2011?

 

Els estadis de la Copa del Món 2015

dijous, 1/12/2011

Tot just acabada la Copa del Món de rugbi de Nova Zelanda, els amants del rugbi ja pensem en la propera cita mundialista a Anglaterra, d’aquí a quatre anys. Per anar fent boca, podem anar repassant quins seran els escenaris a on els millors equips del món lluitaran per conquerir el Trofeu Webb Ellis, de moment en mans neozelandeses. La veritat és que els dotze estadis seleccionats fan molta patxoca:

  1. Wembley (Londres, 90.000 espectadors)
  2. Twickenham (Londres, 82.000 espectadors)
  3. Old  Trafford (Manchester, 76.212 espectadors)
  4. Millenium Stadium (Cardiff, 74.500 espectadors)
  5. Emirates Stadium (Londres, 60.335 espectadors)
  6. St James’ Park (Newcastle, 52.000 espectadors)
  7. Anfield Road (Liverpool, 38.300 espectadors)
  8. Elland Road (Leeds, 35.000 espectadors)
  9. St Mary’s Stadium (Southampton,  32.500 espectadors)
  10. Ricoh Arena (Coventry, 32.500 espectadors)
  11. Welford Road (Leicester, 30.000 espectadors)
  12. Kingsholm Stadium (Gloucester, 19.000 espectadors)

A priori, sobta que Cardiff (Gal·les) sigui seu d’una Copa del Món que es juga a Anglaterra. Tot té una explicació: les principals candidatures europees busquen el suport dels miners per organitzar la Copa del Món de rugbi, a canvi de disputar-hi alguns partits. Ja ho va fer França al 2007 i ho farà Anglaterra al 2015.

Segons sembla, tots els estadis seran seu de partits a la fase de grups. Els quarts de final es repartiran entre diverses seus: un partit a Twickenham, un altre a Wembley i els dos restants, al Millenium Stadium. Les semifinals es disputarien a Twickenham (tot i que es pensa que una semifinal pot jugar-se a Manchester, Wembley o Newcastle), i el partit pel tercer i quart lloc es celebraria al Emirates Stadium, l’estadi de l’Arsenal. Per últim, la gran final es jugaria a Twickenham, la catedral del rugbi anglès.

wembley rugby.jpg

Wembley, santuari del barcelonisme, es vestirà de llarg per hostatjar partits de la propera Copa del Món.

 

Us deixo amb un vídeo amb imatges dels estadis que acolliran la propera Copa del Món. Encara queden quatre llargs anys…

[youtube x1vGRgwo8HA&feature=related]

Els secrets tàctics de Gal·les

dimarts , 1/11/2011

Gal·les ha estat, sense cap tipus de dubte, l’equip revelació d’aquesta Copa del Món. L’equip capitanejat per l’etern Shane Williams (de qui s’escolten rumors de retirada de fa més d’un any) ha enamorat al planeta oval gràcies al seu nivell de joc, l’alegria del seu rugbi i l’atreviment del seu plantejament.

bandera-gales-wales--cymru.gif

Però el nivell mostrat per Gal·les no és flor d’un dia. Tot va començar fa quatre anys, quan el tècnic neozelandès Warren Gatland es va fer càrrec dels miners i va canviar la mentalitat d’un grup històricament molt fort tècnicament però amb una mentalitat poc guanyadora i un pel anàrquica a nivell tàctic. D’alguna manera, en Warren Gatland va importar l’esperit combatiu dels All Blacks a un equip amb una qualitat tècnica superior a la dels altres equips europeus (no debades, al XV de Gal·les també se’l coneix com els Maoris del Nord).  El nou tècnic va saber construir uns fonaments tàctics molt interessants a un equip poc equilibrat a nivell defensiu, i va poder jugar amb la motivació i les ganes dels seus jugadors per conquerir el sis nacions de l’any 2008 desprès de completar un Gran Slam històric (victòria a tots els partits), victòria a Twickenham inclosa.

Quines eren les fortaleses d’aquell gran Gal·les de 2008 i d’aquests miners que ens han fet vibrar al llarg de la opa del Món de 2011? Bàsicament, podem establir un seguit de punts molt generals que ens poden donar alguns indicis.

En primer lloc, en Warren Gatland va trobar un equip poc compensat a nivell defensiu, que pateix quan no té la pilota. Per a solucionar-ho, el tècnic neozelandès va intentar crear un XV que volgués sempre la possessió de la pilota, que no la rifi amb xuts a la banda o per sortir de la pressió rival, buscant sempre trobar canals per on circular l’oval, tal com podem apreciar en el següent vídeo:

[youtube eVtWPwZ-Uvk&feature=related]

Un altre aspecte molt característic dels miners és la velocitat amb que mouen la pilota del costat tancat a l’obert i la ràpida transició entre davanters i tres quarts. Fixeu-vos que Gal·les gairebé mai es demora en les fases estàtiques, conscient que ralentitzar el joc perjudica el seu plantejament, i els miners intenten alliberar ben ràpid l’oval de les formacions espontànies per intentar agafar el rival desendreçat defensivament i avançar el màxim possible (un recurs molt típic de Nova Zelanda). Mai veureu els miners aplicant el típic joc anglès de xuts a la banda, servei de toc i “pick and go“, ja que possiblement els propis gal·lesos ho considerarien poc menys que un sacrilegi (per molt que el plantejament pogués reportar bons resultats).

Les esquadres europees, més pesades i lentes que no pas els miners, acaben esgotades davant el joc gal·lès. Ara bé, aquest sistema de joc té un risc evident, que no és cap altre que t’aparegui el XV de la rosa de torn i t’amagui la pilota durant els vuitanta minuts jugant amb la seva davantera fins a tancar-te les opcions per endur-se el partit (casos de la majoria d’equips europeus, que van prendre la matrícula als dracs de Gal·les a les acaballes de 2008). De qualsevol manera, és de celebrar que els gal·lesos mantinguin el seu plantejament ofensiu i valent independentment dels resultats obtinguts durant aquests anys.

De cara a la Copa del Món els miners encara han evolucionat encara més el seu joc, utilitzant molt més el recorregut ofensiu del mig de melé (generalment ocupat per en Mike Phillips o pels joves Tavis Knoyle i Lloyd Williams), que sovint guanya uns metres decisius per obrir l’entrellat defensiu rival, acompanyat del tercera línea clau (o número vuit), enguany ocupat per en Toby Faletau, l’home que ha donat molt més equilibri defensiu al mig del camp miner. A més a més, cal sumar-hi l’estelar irrupció dels arriers i ales Leigh Halfpenny i George North, que han alliberat de moltes responsabilitats a l’etern Shane Williams, autèntica ànima d’aquesta selecció. Per acabar d’apuntalar aquests tres quarts explosius, els clàssics James Hook i Stephen Jones han trobat en els joves Jonathan Davies, Scott Williams i Rhys Priestland els seus “alter ego“, homes capaços de moure l’oval a una velocitat i amb una precisió mai vistes a l’hemisferi nord. Us deixo un altre vídeo per a que podeu contrastar aquestes observacions:

[youtube eoRfaUnu1IE]

De fet, m’atreveixo a dir que els propers cinc anys seran de domini miner al vell continent, ja que no veig cap altre esquadra amb un nivell de joc i una aposta esportiva tant atractiva com la dels dracs gal·lesos. Això no vol dir que s’imposi a tots els sis nacions i partits amistosos que disputi els propers anys, però si que aconseguirà figurar com la referència de rugbi ofensiu al vell continent i que molts tècnics voldran imitar.

Tant de bo la proposta gal·lesa guanyi adeptes al llarg i ample del vell continent (que bona falta fa)! Segurament Gal·les és l’única potència europea capaç de tractar de tu als gegants de l’hemisferi sud i rebatre els seus arguments desplegant un joc valent, ofensiu i atractiu.

 

Les notes de la Copa del Món

dimarts , 25/10/2011

Ja ha acabat la Copa del Món. Nova Zelanda ha repetit la història de 1987 i ha estat campiona a casa seva, tot i que ho ha fet per la porta petita, al doblegar amb massa patiment a una França que va plantejar correctament el seu partit. Aquesta Copa del Món ha batut rècords d’audiència i d’espectacularitat. Mai cap equip havia fet tretze (tretze!!) assajos en un partit de Copa del Món (cas del Nova Zelanda-Japó). Mai un quadre final de la Copa del Món havia enfrontat a Europa contra l’hemisferi sud (amb la tradicional derrota europea). Mai el nivell físic i tàctic dels equips havia estat tant alt, amb una colla de jugadors que semblen super-homes, amb unes prestacions físiques fora del que podem considerar humà.

RWC_2011.jpg

Però més enllà de tot això, aquesta Copa del Món ha estat la del suport popular, amb un país on el rugbi és una religió i el seu equip, l’orgull nacional. Estadis plens, bon ambient, un poble acollidor i respectuós, colors, gresca i zero incidents són els ingredients essencials per la fórmula secreta del bon rugbi. I Nova Zelanda ha complert amb escreix tots els requisits.

A nivell esportiu, hem tingut sorpreses i decepcions (com sempre). A continuació passo a avaluar cadascuna de les principals seleccions participants en aquesta Copa del Món (de forma totalment subjectiva, és clar):

  • Nova Zelanda: Notable alt (8’5). La selecció amb millor nivell del torneig, la seva final (on no va trobar-se a si mateixa) la priva de l’excel·lent. Les lesions han castigat un equip que ha perdut els seus tres homes al mig del camp.
  • França: Bé (6’5). Els gals van fer una primera fase per oblidar, però el seu bon partit a quarts de final contra el XV de la Rosa i la seva bona final el fan millorar una mica la nota final.
  • Austràlia: Insuficient (4’5). Els wallabies no van trobar el seu joc en cap moment del torneig. Genia i Quade-Cooper no va carburar com s’esperava, i l’equip se’n va ressentir. La tercera posició final, un fracàs.
  • Gal·les: Excel·lent (9’5). La gran sorpresa d’aquesta Copa del Món. Rugbi a la mà, fresc, agradable amb una clara aposta ofensiva. Una sola pega: poca consistència defensiva en les agrupacions.
  • Argentina: Notable alt (8’5). Típic joc de davanters, dur i molt ben endreçat, amb poques fissures. Defensivament molt ben plantats, els pumes van tenir contra les cordes als All Blacks durant seixanta minuts.
  • Sud-àfrica: Bé alt (6’75). Esperàvem més dels defensors del títol mundial. Una tres quarts fluixeta i una davantera lenta, que patia massa amb els xuts a les seves esquenes.
  • Anglaterra: Suficient (5). Va fer una gris fase de grups (tot i guanyar tots els seus partits) i va caure estrepitosament davant el gran rival gal. Poruc plantejament del seu tècnic Marthin Johnson.
  • Irlanda: Notable (8). Ha estat la gran animadora del mundial, juntament amb els seus cosins de Gal·les. La generació d’or del rugbi irlandès marxa sense cap títol mundial, sempre cauen a quarts de final. Llàstima.
  • Tonga: Notable (7). Eliminada a la primera fase, va mostrar nivell contra França, a la que va derrotar.
  • Escòcia: Notable (7’5). M’agrada molt el nou plantejament de rugbi escocès, valent, ofensiu.
  • Itàlia: Bé (6). Va complir quedant com tercera de grup. Els transalpins evolucionen al seu ritme.
  • Samoa: Excel·lent (9). No es mereixien quedar fora de la Copa del Món a la primera fase. Han enamorat.
  • Canadà: Notable (8). Els cannucks han millorat força. Davantera dura, tres quarts valents i directes. M’ha agradat.
  • Geòrgia: Bé (6). Una davantera dura de pelar, va posar contra les cordes al XV del Card. Ineficaç contra Anglaterra o Argentina, els georgians basen el seu joc en un “pick and go” continuat.
  • Estats Units: Bé (6). Les àguiles continuen millorant el seu nivell.
  • Fiji: Insuficient (4). Esperàvem una mica més dels polinesis. Va caure estrepitosament contra els miners i contra els Manu Samoa. Molt tova defensivament, inoperant en atac.
  • Japó: Excel·lent (9). Emocionant derrota davant els All Blacks. Van caure de molts punts, amb l’espasa a la mà, plantant cara i atacant. Mai havia vist un equip amb el seu cor.
  • Romania: Suficient (5). Va complir l’objectiu d’anotar un assaig en la fase final de la Copa del Món. Manca qualitat tècnica, sobra duresa a la davantera.
  • Rússia: Bé (6). Debut mundialista correcte pels óssos. Fases estàtiques ben treballades.
  • Namíbia: Bé (6’5). Els africans han millorat molt el seu nivell respecte fa quatre anys.

Per últim, volia lloar la feina dels àrbitres i assistents, sovint massa criticats de forma injusta. Sense ells, no hi hauria rugbi. Gràcies a ells podem jugar. Lloable també l’actuació d’ofici dels membres de l’IRB, aplicant de forma veloç les sancions a aquells jugadors que han infringit en faltes greus, com ara en Ghiraldini o en Warburton. Cal garantir, per sobre de tot, la seguretat  dels jugadors i l’essència del joc.

Reflexions de la fase final de la Copa del Món

diumenge, 16/10/2011

Ja tenim finalistes. Els All Blacks se les veuran amb una selecció francesa que ha anat de menys a més al llarg d’aquesta Copa del Món, en la reedició de la final de 1987. I és que ningú apostava un euro pels gals, sobretot desprès de perdre contra Tonga a la darrera jornada de la fase de grups. Quan en Lievrèmont (que deixarà el seu lloc al capdavant de la selecció nacional desprès d’aquesta Copa del Món) semblava més discutit que mai, els seus homes s’han encarregat de donar un cop de taula sobre la taula i plantar-se a la final d’una Copa del Món per tercera vegada a la seva història.

frança campiona del sis nacions 2010.jpg

Podrà França reeditar l'èxit del Sis Nacions 2010 en aquesta Copa del Món?

El camí dels francesos no ha estat fàcil, ja que ha hagut de guanyar a una Anglaterra en plena forma (que partia com a favorita desprès de proclamar-se campiona del seu grup i haver-se adjudicat la darrera edició del Sis Nacions) als quarts de final per 19 a 12, i fer el propi a les semifinals contra un Gal·les que ens havia enamorat a tots per la poesia dels seus tres quarts i el seu bon joc a la mà, més propi de l’hemisferi sud que d’una esquadra britànica. Precisament a la semifinal entre França i Gal·les es va produir la jugada polèmica d’aquesta Copa del Món, l’expulsió per vermella directa de Sam Warburton per un placatge de tres temps sobre en Vincent Clerc i que va influir decisivament al llarg del partit. Per al meu entendre, justa expulsió del tercera gal·lès:

[youtube cps2a0i1Klw&feature=share]

Per la seva banda, els All Blacks arriben a la final del “seu” mundial desprès d’haver signat una fantàstica fase de grups, de doblegar una dura Argentina als quarts de final (33-10) i de consumar la revenja dels Tres Nacions contra la poderosa selecció Australiana (20-6). Fa unes setmanes ja vam analitzar les claus del sistema tàctic dels All Blacks, una formació compacte i gairebé perfecte, molt difícil d’aturar malgrat el canvi de peçes clau tals com la substitució per lesió de Dan Carter per Colin Slade i definitivament per Aaron Cruden a l’obertura, o la d’Israel Dagg a l’arrier substituint en Mulianina o el “gordo” Piri Weepu al mig de melé substituint en Jimmy Cowan. La davantera neozelandesa és la més poderosa que mai he vist en un camp de rugbi, un autèntic tractor capaç de trencar qualsevol rival en les fases estàtiques. Si a aquest poder li sumem la capacitat ofensiva i defensiva dels seus tres quarts, el resultat és el del millor equip de rugbi de l’actualitat (i un dels millors que jo mai he vist al llarg de la meva vida).

all-blacks-iveco-poster.jpg

Els All Blacks són una de les esquadres més equilibrades que mai he vist en un camp de rugbi.

El partit pel tercer i quart lloc entre Gal·les i Austràlia es presenta d’allò més emocionant, dos equips que estimen l’oval i volen ocupar l’ample del camp en les seves fases dinàmiques. Veurem quin dels dos imposa el seu joc. Els Wallabies van guanyar als Springboks als quarts de final en un partit força polèmic amb una èpica final apassionant que va acabar en un ajustat 11 a 9, mentre que els miners van enviar a casa a Irlanda, en la darrera oportunitat mundialista de la generació d’or del rugbi irlandès. Trobarem molt a faltar veure en Ronan O’Gara vestint el verd!!

Dels equips eliminats a quarts de final, vull destacar el paper dels argentins. Argentina ha plantat cara als millors equips del món amb un equip semi-professional, amb alguns jugadors amateurs. Els Pumas van mostrar les seves millors armes contra els All Blacks, desprès d’haver-se classificat com a subcampiona del grup de la mort, havent estat millor que els anglesos i sabent fer el necessari per derrotar a Escòcia i les sempre difícils Escòcia i Romania. Les claus tàctiques dels Pumas han estat senzilles: pressió extrema (prop de dos-cents placatges per partit), empenta, sacrifici i valor per suplir les carències tècniques pròpies. Els Pumas sempre han intentat jugar amb la davantera a camp rival per tal de minimitzar els riscos defensius i mantenir la pilota lluny de la zona d’assaig pròpia. D’aquesta manera, van noquejar als totpoderosos All Blacks durant més de cinquanta minuts. Serà molt interessant veure el Quarte Nacions de l’any vinent ( l’antic Tres Nacions amb l’entrada dels argentins) per avaluar el nivell real dels Pumas de cara als propers anys.

Argentina All Blacks.jpg

Els Pumas van fer més de dos-cents placatges en el seu partit contra els All Blacks.

I vosaltres? Quines són les vostres reflexions sobre la fase final d’aquesta Copa del Món?

Llocs on veure (i beure) el rugbi (segona part)

divendres, 14/10/2011

Ja arriba el final d’aquesta Copa del Món (trobo que s’ha fet curta!) i molta gent m’ha preguntat on i com veure els partits de la fase final de la Copa del Món de rugbi. Tal com ja vaig esmentar al post titulat “Guia per veure (beure) el rugbi” publicat fa poca cosa més d’un mes Barcelona (i Catalunya en general) disposen d’una àmplia oferta per gaudir dels millors partits d’aquest fantàstic esport.

Una opció és la de veure els partits a casa, sobretot si ets abonat de Canal+ Deportes, plataforma televisiva de pagament que s’ha fet amb els drets d’aquesta Copa del Món. Si no esteu abonats a aquesta plataforma televisiva, sempre podeu fer una petita recerca per aquest mateix blog (fixeu-vos en els enllaços de la dreta de la vostra pantalla) i trobareu alguns llocs web amb enllaços directes als partits de la Copa del Món i la resta de competicions (a nivell de club i selecció) del planeta oval.

Una segona opció és veure els partits en un pub. En l’anterior post teniu una llarga llista amb alguns dels indrets on podeu gaudir dels partits.

Per últim, existeix una tercera opció per tots aquells que voleu fugir d’ambients carregats i voleu veure els partits en indrets més especialitzats i amb menor aglomeració, rodejats d’autèntics ruggers que us explicaran qualsevol dubte amb el reglament o incidència durant el partit. Parlo de veure el partit en les seus socials dels clubs. Us recomano específicament dos llocs on veure els partits i fer un mos rodejats del millor ambient possible: el clubhouse de la Santboiana (c/Baldiri Aleu s/n) i el local del Cornellà (c/Rubio i Ors, 149), obert tots els dies que hi ha partit al llarg d’aquesta Copa del Món.

 

Anàlisi de la primera fase de la Copa del Món. Grups A i B.

dimarts , 4/10/2011

Sense gairebé adonar-nos, ja hem creuat l’equador d’aquesta Copa del Món que s’està celebrant a Nova Zelanda. De moment, el Mundial ens està deixant bon rugbi, sorpreses i alguna decepció, però per sobre de tot, vull destacar un fet que considero essencial: les diferències entre les potències rugbístiques (TIER1) i les de segon o tercer nivell (TIER2 o TIER3) s’estan escurçant, pel bé de l’esport i l’espectacle. Bona prova d’aquest apropament de nivell ha estat més que evident en els casos de les nacions emergents del Pacífic (Tonga, Samoa, Japó i Fiji), les grans davanteres de l’est europeu (Geòrgia, Romania i Rússia) o l’aposta per un rugbi potent i ràpid per part dels nord-americans (Estats Units i el Canadà). Si us sembla, anem a analitzar-ho de forma més pausada i detallada grup per grup:

GRUP A

El Grup A ens ha deixat bocabadats. Hem vist uns All Blacks intractables, que han guanyat tots els seus partits sumant bonus ofensiu i generant un rugbi preciós, capaç de trencar qualsevol sistema defensiu. Especialment brillant ha estat l’ala neozelandès Richard Kahui, escollit millor jugador del Grup A per les seves brillants intervencions al llarg de la primera fase. En certs moments, la força i velocitat d’en Kahui ens ha recordat a la de Jonah Lomu (salvant les distàncies) i ha fet oblidar ben ràpidament en Rokocoko. Destaquem també la tasca de Weepu, SBW, Ma’a Nonu i Colin Slade (que tindrà la difícil papereta de substituir el lesionat Dan Carter a l’obertura dels All Blacks).

kahui.jpg

Richard Kahui, nomenat millor jugador del Grup A.

França ha estat la gran decepció del Grup A. Passa com a segona de grup, però la derrota contra Tonga (una nació de 70.000 habitants, menys que Sabadell o Reus) a la darrera jornada de grup deixa molt tocada l’imatge dels “bleus“. Els experiments de Lièvremont (tècnic gal) i els seus estranys plantejaments han portat al XV del gall a haver de patir per classificar-se en un grup on els equips petits han posat en entredit la “grandieur” francesa. A més a més, el XV del gall va plantejar un partit ultradefensiu en el seu enfrontament contra els All Blacks, substituint el tradicional talent dels tres quarts gals pel múscul i la força.

Tonga ha estat la sorpresa agradable d’aquest grup. Els del pacífic, comandats pel “sevillà” Kurt Morath (va jugar al Cajasol Ciencias fa uns anys) i el “bucaner” Ephraim Taukafa (ex del BUC) van plantar cara contra els All Blacks i van derrotar a França (19 a 14) en un partit històric. Si no arriba a ser per la seva sorprenent derrota contra Canadà, Tonga hauria acabat segona de grup i jugaria uns quarts de final per primer cop a la història.

Tonga-overcomes-France-in-their-last-match-of-Rugby-World-Cup-2011-101295.jpg

Tonga celebra la històrica victòria contra França

Els “barbuts” del Canadà han acabat en la quarta posició final, amb l’honor d’haver derrotat a Tonga (25 a 20), haver plantat cara a França i haver empatat un partit molt difícil contra el Japó. Precisament els nipons han estat una de les sorpreses més agradables d’aquesta Copa del Món. Japó ha plantat cara amb un plantejament molt valent, tacant sense complexos als totpoderosos All Blacks o disputant la possessió de l’oval als francesos. Va ser molt emotiu veure el mig de melé japonés Atsushi Hiwasa, de només 166 centímetres i 70 quilos placar a All Blacks de dos metres i cent vint quilos, o com el pilar Nozomu Fujita els enganyava fent passades d’esquenes i mostrant unes capacitats tècniques brutals.

 

GRUP B

El Grup B era, sense cap mena de dubtes, el grup de la mort. La primera plaça de grup ha estat per Anglaterra, que amb el seu joc de davantera habitual i els xuts entre pals del veterà Wilkinson han aconseguit derrotar a tots els rivals del seu grup. El XV de la rosa segueix sense generar un rugbi atractiu i horitzontal, i fins i tot m’atreviria a dir que els anglesos estan més còmodes defensant que creant jugades d’atac, però no li podem retreure la seva efectivitat. Els de sa majestat han guanyat (sense fer massa mèrits) als Argentins i als Escocesos, plantejant partits lents i pesats, amb molt desgast físic i on els davanters anglesos (Sheridan, Cole, Palmer, Mears, Easter…) han fet el seu paper a la perfecció: generar faltes a favor en les fases estàtiques per a que en Wilkinson (o el seu substitut Flood) anotessin per Anglaterra.

Tot i l’aparent èxit anglès, sóc molt crític amb el seu plantejament,ja que el tècnic de sa majestat Martin Johnson ha sacrificat els homes amb més capacitat tècnica (com ara el mig de melé Wigglesworth o l’obertura Flood) per donar entrada a jugadors molt més físics, com ara Ben Youngs, Tindall, Manu Tuilagi o Mark Cueto, i posant en Ben Foden d’arrier per tancar l’entramat defensiu del XV de la rosa. A les ales, el tècnic ha preferit les cames d’Armitage o Ashton en comptes de l’habilitat i la pólvora de Banahan. Anglaterra guanya (és l’actual campiona del sis nacions), però no enamora.

Wilko.jpg

En Wilkinson ha tornat a ser decisiu pel XV de la rosa.

En segon lloc ha quedat l’Argentina. Els Pumas s’han tornat a mostrar competitius, i de la mà de Felipe Contempomi han derrotat a tots els rivals de grup excepte a Anglaterra, amb la que va caure a la jornada inaugural al derbi de les Malvines per un ajustat 9 a 12. Dels argentins convé destacar la feina de Juan Figallo (nomenat millor jugador del Grup B) i l’ofici de la seva davantera, amb homes com Roncero (que es va lesionar i es perdrà al aresta de Mundial), Scelzo, Albacete o Bustos. Als tres quarts argentins, els “francesos” Tiesi, Martín Rodríguez Burruchaga o Felipe Contempomi (tots ells jugadors de l’Stade Français de Paris) han guiat als Pumas durant el seu trajecte a la fase de grups. La lesió inoportuna de Tiesi al primer partit de grup va obrir les portes a Lucas González Amorosino, Agustín Gosio i als “catalans” Marcelo Bosch, Horacio Agulla i Lucas Borges per mostrar el seu nivell amb el XV argentí. Argentina va derrotar sense problemes a Geòrgia i a Romania, i va patir exageradament contra Escòcia (en un partit on els Pumas segurament no es mereixien la victòria però van gunyar, al contrari del que va succeïr en el seu partit contra Anglaterra).

Escòcia va quedar tercera de grup. És la primera vegada a la història que Escòcia queda eliminada en una fase de grups d’una Copa del Món. A més a més, ho ha fet quan el XV del card havia canviat el seu paradigma de joc, substituint la tradicional verticalitat en el joc gràcies al xoc i la força física per un rugbi més horitzontal, que cerca el joc a la mà i la construcció pausada del joc ofensiu. Escòcia ha estat un equip al que li ha agradat jugar a rugbi, mantenir l’oval i buscar forats en la defensa rival, però no ha obtingut els resultats esperats. El XV del card ha patit en excés contra Geòrgia i Romania (que li van plantejar partits molt físics on la davantera escocesa va patir molt) i ha caigut derrotada tot i jugar millor que el rival en els partits contra Anglaterra i Argentina. Contra els Pumas, un error en defensa aprofitat per en Amorosino va significar una derrota molt dolorosa, i contra l’etern rival anglès el XV del card es va doblegar als darrers deu minuts de partit, desprès d’haver dominat clarament gairebé totes les facetes del partit en els primers setanta minuts.

Escòcia eliminada.jpg

Escòcia ha estat eliminida a la fase de grups d'un Mundial per primer cop a la història.

Per últim, Geòrgia i Romania se’n van del mundial havent fet un paper més digne del que van fer fa quatre anys. Els georgians van guanyar a Romania en el partit directe entre els dos equips (25 a 9) i van plantar cara a Escòcia i a l’Argentina durant la primera part dels dos partits, tot i que es va acabar ensorrant ala segona meitat en els dos partits. Per banda georgiana cal destacar en Mamuka Gorgodze, tercera línea que actualment milita al Montpellier i que és conegut com “Gorgodzilla” o “la bèstia” i l’obertura i xutador Merab Kvirikashvili, que juga a la divisió federal (amateur) de França.

SBW, un boxejador musulmà amb els All Blacks

dimecres, 28/09/2011

En Sonny Bill Williams s’està convertint, per mèrits propis, en la sensació dels All Blacks durant aquesta Copa del Món que es celebra al seu país. En SBW (nom amb el que l’anomenen els mitjans anglosaxons) destaca per la seva corpulència (191 centímetres d’alçada i 108 quilos de pes), la seva velocitat i el seu joc de mà, a més de la seva imatge física i el seu caràcter extrovertit, que el converteixen en una gran celebritat entre el públic femení.

SBW.jpg

En SBW s'ha convertit en tota una celebritat mediàtica.

En Superman (un dels altres renoms amb el que l’han batejat els mitjans locals) té només 26 anys i juga de primer centre i té en la capacitat de donar continuïtat al joc un cop placat la seva millor virtut. Fixeu-vos en aquest vídeo, on s’aprecien les característiques del joc de Sonny Bill Williams:

[youtube 1IM5hVcNJXQ]

En SBW és poc conegut entre els cercles del XV ja que no és un esportista gens convencional, ni políticament correcte. El crack neozelandès, nascut a Auckland, va iniciar la seva carrera esportiva jugant a rugbi XIII tot seguint la tradició familiar iniciada pel seu pare Jon Williams, una antiga llegenda samoana del rugby league. En SBW destacava tant en aquest esport que els Sydney Bulldogs (club australià professional de rugbi XIII) van fitxar-lo amb només setze anys, l’any 2002, per ingressar a les categories inferiors del club. Dos anys desprès, amb només divuit anys, va debutar amb el primer equip i es va convertir en un jugador fixe en les alineacions del club del sud de Sydney i ben aviat va ser convocat per la selecció nacional de Nova Zelanda de rugbi XIII. Durant aquell 2004 en SBW va tocar la glòria al ser nomenat millor jugador de rugbi XIII del món, despertant l’interès dels principals clubs del món i ampliant el seu salari a mesura que pujava la seva popularitat.

El nostre crack va jugar durant quatre anys més a rugbi XIII amb els Bulldogs i amb la selecció de Nova Zelanda, però la fama, l’èxit i els diners no li van fer cap bé a un noi a qui la riquesa li havia arribat quan el cap encara no estava del tot assentat. A més a més, el fet d’estar allunyat de la seva família des de tant jove, va passar factura a la vida personal de’n SBW. Dins dels camps, en SBW era sancionat freqüentment per les baralles i els placatges perillosos que practicava a cada partit, però era fora del camp on els problemes de Sonny Bill Williams eren més grans.  Al 2007 va ser detingut per conduir begut amb una taxa d’alcohol a la sang de 0.75, cosa que li va valer una estada a la presó d’un parell de setmanes. Però un cop va recuperar la llibertat, en Sonny Bill Williams va tornar a ser detingut per orinar en públic i buscar brega a la porta d’un pub cèntric de Sydney. A més a més, la premsa australiana va destapar alguns escàndols sexuals d’en SBW amb diverses models i actrius com l’australiana Candice Falzon (fins i tot van arribar a sortir suposades fotos de les relacions que mantenien), quan l’atleta tenia una relació sentimental amb Genna Shaw. Arribats a aquest punt, el jove jugador va haver de reconèixer públicament el seu alcoholisme i les seves infidelitats i va iniciar un tractament de desintoxicació de la beguda i de les sortides nocturnes mitjançant diverses teràpies d’autocontrol i ajuda. A més a més, en SBW s’havia convertit en un dels jugadors de rugbi XIII més odiats d’Austràlia a causa del seu comportament dins i fora del camp.

En SBW va decidir que calia fer un canvi en la seva vida si volia redreçar la seva carrera. L’any 2008 en SBW va rebre una oferta per jugar a rugbi XV a França, al Toulon (l’equip més ric del sud del país). L’oferta li oferia canviar determinats hàbits i costums de la seva vida a Austràlia, a més d’una interessant aposta econòmica i suposar un nou repte esportiu. Sense necessitat de pensar-ho massa, en SBW va fer les maletes i va marxar a provar fortuna a Europa. Un cop a França en SBW va canviar d’hàbits, i va trobar en la motivació religiosa el camí per allunyar-se del alcohol i la vida nocturna. El mateix 2008 en Sonny Bill Williams es va convertir a l’Islam, i l’espiritualitat religiosa va ser un pilar per ajudar a superar els seus problemes d’alcoholisme i d’agressivitat dins i fora del camp.

A més de la motivació religiosa, en SBW l’any 2009 va començar a practicar de forma seriosa un altre esport de contacte, la boxa. La boxa suposa una vàlvula d’escapament de l’energia i l’agressivitat de’n SBW, i les seves qualitats físiques extraordinàries van permetre que s’hi dediqués (amb permís del seu club) de forma professional. El 29 de maig de 2009 en SBW va debutar com a boxejador de pesos pesants a un combat a Brisbane (Austràlia) contra en Garry Gurr. L’oponent li va durar dos assalts, fins que el crack neozelandès va deixar KO al seu rival. Tres dies després va fer el seu segon combat, contra l’australià Ryan Hogan, al que va deixar KO en només dos minuts i mig:

[youtube _oJak7Su5iY]

Al Toulon en SBW va completar dues temporades, amb molt bons partits i demostrant unes qualitats físiques i tècniques excepcionals, que van cridar l’atenció dels tècnics de la NZRU(Federació de rugbi de Nova Zelanda), que va proposar a en SBW la possibilitat de jugar amb els All Blacks si tornava a Nova Zelanda (recordem que per ser seleccionat amb els All Blacks, has de jugar a un club del país). En SBW va acceptar la proposta de la Federació amb la condició que el deixessin boxejar de tant en tant.

Amb una nova il·lusió sota el braç, en SBW va tornar a Nova Zelanda l’any 2010, vuit anys desprès de que marxés, amb hàbits i costums totalment diferents, amb el cap més assentat i practicant l’altre codi de rugbi, el XV. En SBW va fitxar pels Canterbury Crusaders, el club de rugbi més potent del món. El 3 de setembre de 2010 va debutar amb els Crusaders, deixant bocabadat l’exigent públic neozelandès. En només un mes en SBW va guanyar-se la confiança del seleccionador nacional de Nova Zelanda i va debutar amb els All Blacks el 6 de novembre de 2010, ni més ni menys que a Twickenham contra la poderosa selecció d’Anglaterra, i convertint-se en el primer musulmà que defensa la samarreta dels All Blacks. En el seu segon partit amb els All Blacks (uns dies després, contra Escòcia a Murrayfield) en SBW ja va ser l’home del partit.

Però tot l’èxit del món és poc per la gana del geni neozelandès. En SBW va tornar a pujar al ring durant la pretemporada del seu club, al gener del present any, per lluitar contra un boxejador molt més experimentat, en Scott Lewis (combat que va guanyar als punts, però on es va fer una fissura a la tíbia de la cama dreta). A més a més, en SBW va marxar a esquiar (un altre de les seves passions) durant un període de recuperació d’una lesió lleu durant la pretemporada, cosa que li va valer una multa del seu club. Lluny d’empenedir-se, el nostre crack va tornar a marxar a esquiar unes setmanes més tard, durant una concentració del seu club abans d’un partit vital del Super15, i el mateix president del club va haver de recordar-li llurs obligacions. EN SBW també ha estat objectiu de la premsa del cor del seu país durant tot aquest temps, ja que aparentment ha tingut diverses parelles durant els darrers anys. Però els escàndols esportius i extraesportius no feien més que fer créixer la popularitat d’en SBW, tal com podeu comprovar en aquest anunci de la Federació de rugbi de Nova Zelanda, on apareix en SBW acompanyat de Brad Thorn (llegenda All Black i del rugbi XIII) i de Ma’a Nonu, amb qui forma el centre de més pes (i més curiós) de tota la història dels All Blacks:

[youtube da8D1ZEYBqQ&feature=related]

Però en SBW també és capaç d’organitzar actes benèfics, com el combat de boxa que va organitzar al juny d’aquest any contra el boxejador de Tonga Alipate Liava’a a Auckland per recollir fons per les víctimes del terratrèmol de Christchurch. EN SBW va donar als damnificats els més de 100.000 € que va recaptar en el combat (que per cert, va tornar a guanyar).

Ara mateix tenim el nostre crack disputant la Copa del Món de rugbi amb els All Blacks, però el seu contracte amb els Canterbury Crusaders i la NZRU finalitza a final d’any. De moment, en SBW té ofertes molt importants dels millors clubs de rugbi XIII i rugbi XV de tot el món, i dels promotors de combat de boxa de mig món. Qui sap on estarà jugant (i a quin esport) el nostre crack d’aquí a uns mesos? Personalment, crec que ni ell mateix ho sap. Rugbi XIII, rugbi XV, boxa, esquí…

SBW, un esportista poc habitual.

Despullant tàcticament els All Blacks

dimecres, 21/09/2011

Els All Blacks són el millor equip de rugbi del món (independentment del seu paper als mundials), i un dels equips esportius de qualsevol disciplina més treballats tàcticament. Per això, voler extreure les claus del seu joc és molt presumptuós per algú com jo, amb coneixements tàctics força limitats (diguem-ne a nivell usuari). Però intentarem explicar un parell d’aspectes tàctics i tècnics que fan dels All Blacks un equip gairebé perfecte a nivell ofensiu i defensiu.

ASPECTES OFENSIUS

Els All Blacks tenen un munt de recursos ofensius, d’acord a la seva gran qualitat tècnica individual (que els permet sortir-se’n gairebé totes les accions del joc gràcies a un toc de qualitat o una genialitat). Fins i tot el seu pilar Woodcock és reconegut internacionalment com el primera línia de més qualitat tècnica al món. D’un equip on els seus pilars són capaços de fer-te una creu o passar-la d’esquenes sense mirar, pots esperar-te que qualsevol home et trenqui en una genialitat. Però més enllà de la tècnica individual, els All Blacks tenen molt ben treballades un parell de situacions del joc que vull destacar per sobre de tot:

La primera clau tàctica diferencial amb la resta d’equips al món és la disposició tàctica dels seus terceres (flankers i número vuit). A diferència de qualsevol altre equip del món, per norma general a Nova Zelanda els terceres no són considerats part del paquet davanter en les jugades d’atac, si no que s’intercalen entre els tres quarts a la línia per donar superioritat física i numèrica a les seves accions ofensives. Així, en comptes de tenir set homes desplegats en formació d’atac, en tenen deu, i tres d’ells són de gran envergadura, força i velocitat. Mireu si no els millors assajos d’aquest 2011 en els partits pre-mundialistes, i fixeu-vos que sempre hi ha el número sis, set o vuit ben a la vora de la pilota:

[youtube EcgmHe4G-fs]

Per a que aquesta primera tàctica surti bé, no et serveixen uns terceres qualsevol. Necessites homes molt forts, ràpids i grans placadors, capaços d’assegurar la possessió a tota costa (si convé, amb accions antireglamentàries), amb unes qualitats tècniques de més enllà d’aquest món. Aquestes condicions les compleixen sobradament els terceres neozelandesos, ja que gent com Richie McCaw (que personalment no m’agrada, però reconec el seu paper i el seu valor dins d’aquest equip), Victor Vito, Kieran Read, Jérome Kaino o fins i tot Whitelock poden desenvolupar a la perfecció el paper dels terceres neozelandesos.

La segona clau tàctica ofensiva és la velocitat i la continuïtat en les accions ofensives que els All Blacks proposen al llarg dels seus partits, gràcies a una resistència anaeròbica fora del que podem considerar humà. La base és molt senzilla: si el jugador que porta la pilota és placat, cal que l’oval surti ben aviat del punt de reunió a la màxima velocitat i distància possible, per estirar les línies defensives del rival i generar espais per on penetrar amb facilitat. Per aconseguir aquest efecte convé que el portador de la pilota sempre vagi acompanyat d’un o dos homes forts i ràpids (preferentment un tercera o fins i tot un segona o primera). Aquest plantejament és utilitzat per molts clubs i seleccions, però ningú té tanta capacitat física i disciplina tàctica com els All Blacks per aguantar els vuitanta minuts a la mateixa intensitat. Fixeu-vos en aquesta velocitat en el resum del partit amistós que els All Blacks van jugar contra Escòcia i com van trencar la defensa escocesa per velocitat i per acompanyar l’home que porta la pilota per garantir la continuïtat en el joc:

[youtube PBosJGyNJb0]

ASPECTES DEFENSIUS

Els All Blacks són un equip gran a qui li agrada manar sobre el camp. Com a equip gran que és, Nova Zelanda pateix si el rival li disputa la possessió de l’oval amb fases lentes i joc de davanters que adormin el partit i baixin la intensitat en la circulació de la pilota. Per tant, el gran punt feble dels All Blacks és el joc sense pilota. Tanmateix, aquesta aparent debilitat defensiva ha estat durant molt temps treballada gràcies a la defensa en línia, l’orde rigorós i la pressió defensiva de tots els homes sobre el camp, del primer fins l’últim home de negre.

De fet, per coordinar una defensa capaç i sòlida convé treballar de forma molt seriosa la pressió i la línia defensiva. M’explico: quan l’equip rival té la pilota, convé que el nostre equip formi una línia compacte i ordenada, on l’equip treballi com un sol home. Si la línia defensiva és compacte i capaç de bascular en funció dels moviments ofensius del rival, obligarem als atacants a buscar punts de reunió (rucks o mauls) per trencar el nostre sistema defensiu.

La defensa activa en línia és un invent relativament nou, que beu molt del sistema i mecanismes defensius del rugbi XIII, que al meu entendre té més treballats els automatismes defensius que no pas el XV, i la defensa neozelandesa té molt a deure a les aportacions tàctiques del XIII (sovint menyspreades per tècnics de l’hemisferi nord). Les noves tendències semblen indicar que cada cop més les principals seleccions del planeta ( amb França i Nova Zelanda com a abanderats) tendeixen a posar menys jugadors en les agrupacions i els punts de contacte (un altre aportació del XIII) per tal de no quedar-se en inferioritat numèrica en la zona ample del camp. Fixeu-vos que els francesos i especialment els All Blacks només posen a tres o quatre davanters als rucks, buscant una sortida fluïda de la pilota i una major continuïtat al joc. Per donar un exemple il·lustratiu, us deixo amb la genial defensa dels All Blacks, o com defensar a la teva 22 i fer de la defensa, un gran atac:

[youtube GTvdqO1AZ3s&feature]

Ara bé, el sistema defensiu de defensa activa en línia té alguns perills, i és que si algun jugador falla al placatge o avança la seva posició a la resta dels seus companys, podem trencar la línia tot deixant un forat en la formació defensiva que pot esdevenir fatal, tal com li va passar als All Blacks durant la final del Tres Nacions contra Austràlia, quan la poderosa tres quarts australiana va ser capaç de trencar els mecanismes defensius dels All Blacks.