Arxiu de la categoria ‘General’

Rugbi, esport “pijo”?

dimecres, 23/10/2013

No hi ha cap esport que sigui de dretes o d’esquerres, obrer o elitista. De fet, el joc per si mateix no deixa de ser una activitat lúdica sense cap vinculació ideològica, social o política. Són les persones que juguen a aquest esport les que poden tenir (o no) una ideologia definida, o pertanyen a una determinada classe social.

Molts cops he escoltat que el rugbi (XV) és un esport exclusiu de les classes socials altes i més afavorides, mentre que el futbol és l’esport popular, amb un gran arrelament obrerista. Aquesta afirmació segurament ha reflectit una realitat social, esportiva i econòmica durant molts anys al sud d’Anglaterra, a Sud-Àfrica i a l’Argentina, països on el rugbi era l’esport favorit de les classes socials més afavorides, i l’activitat esportiva estrella dels centres educatius privats. De fet, les prestigioses “public schools” angleses i sud-africanes (que no signifiquen escoles públiques, si no escoles elitistes de pagament) sovint mesuren una part del seu prestigi en els campionats escolars de rugbi provincials, generant autèntiques rivalitats on s’hi juga quelcom més que un simple esdeveniment esportiu.

També és cert que el rugbi ha tingut un fort arrrelament universitari -fins i tot al nostre país- i que històricament el rugbi XV ha estat molt lligat a joves universitaris que disposaven de les aptituds físiques i el temps necessari per dedicar-se a l’esport de la pilota ovalada.

Fins i tot a Sud-Àfrica el rugbi es va arribar a convertir en un símbol de l’apartheid, ja que l’esport practicat pels blancs era el rugbi, i el dels negres el futbol. Aquesta divisió va arribar al seu màxim quan es va prohibir l’inclusió de jugadors d’ètnia negre a la selecció nacional sud-africana, cosa que els va valer l’expulsió de les competicions internacionals per part de l’IRB, màxim organisme internacional d’aquest esport.

El rugbi popular

Malgrat tot, no podem qualificar el rugbi com un esport elitista i de tendència social conservadora, especialment en el seu conjunt. Afirmar que els ruggers són majoritàriament conservadors és una mostra d’ignorància al respecte el nostre esport i una manifestació d’anglocentrisme -si més no- preocupant. A Gal·les, Nova Zelanda, França (o més ben dit, Occitània), Irlanda o Austràlia el rugbi és l’esport rei i el seu radi d’acció arriba a tots els racons de la societat, fonent el teixit esportiu amb el teixit social, associatiu i polític dels seus pobles i ciutats.

Tenim molts exemples de ruggers provinents de sectors socials obreristes i ideològicament d’esquerres com ara els miners de Gal·les, els obrers del nord d’Anglaterra o els petits agicultors, ramaders i treballadors de les fàbriques occitanes. Fins i tot algunes de les icones de l’esquerra mundial com el Che Guevara, el dictador comunista romanès Ceaucescu o els dirigents socialdemòcrates europeus Jaques Chirac, Gordon Brown i Tony Blair van ser jugadors i grans amants del rugbi. Per no parlar de casa nostre, on existeixen clubs de rugbi antifeixistes amb una gran història al darrere, com ara el Cornellà, una de les poques entitats esportives que va aportar homes i dones al front de batalla l’any 1936 per combatre, fusell en mà, contra el feixisme en defensa de la llibertat i la democràcia.

Cornella antifeixista.jpg

Rugbi a 13

Però si un esport exemplifica com cap altre la classe obrera sorgida de la Revolució Industrial, aquest és, sens e cap mena de dubte, el rugbi 13 o Rugby League. El 13 o League va sorgir a les darreries del segle XIX a Anglaterra, quan els clubs del nord del país, vinculats a les ciutats industrials i formats majoritàriament per treballadors fabrils, van trencar amb els clubs del sud -considerats “pijos”, ja que estaven formats per estudiants de les “public schools- i van organitzar la seva pròpia lliga. Va ser el trencament social i esportiu més gran de la història del rugbi. El motiu no va ser cap altre que la no acceptació, per part dels clubs del sud del país, del cobrament de dietes o sous als esportistes.

Arribats a aquest punt convé recordar que el rugbi XV va ser un esport amateur fins als anys 90 del segle passat, i feien de la no acceptació del professionalisme la bandera diferencial dels dos grans codis de rugbi. Però, per què els obrers del nord volien cobrar dietes i sous per practicar l’esport? La raó cal buscar-la en la composició social dels jugadors d’aquest esport: els obrers del nord posaven en risc la seva integritat física durant els partits, i qualsevol lesió important podia suposar perdre la feina -en una època sense cap tipus de subsidi d’atur o malaltia- i condemnava el jugador i la seva família a la misèria més absoluta. Per contra, els practicants del sud eren majoritàriament membres de la classe mitja-alta, i no tenien cap perill de perdre la feina en cas de lesionar-se jugant a rugbi, ja que la majoria dels membres de les universitats i public schools no eren assalariats o si més no, la seva feina no depenia de les seves capacitats i destresses físiques.

Ruc-bi Català, guanyador dels Premis Blocs Catalunya 2012

diumenge, 7/10/2012

Per primer cop a la història, un blog (o bloc, d’acord a la normativa) dedicat al rugbi i en català és considerat el millor bloc esportiu del país. Increïble, però cert. Hem guanyat a grans espais dedicats al futbol, l’hoquei, el bàsquet… i ho hem fet junts. Moltes gràcies a tots per ajudar-me a empényer aquesta melé fins la zona d’assaig rival. Sense la vostra empenta, res hauria estat possible.

Premi_Blocs_Cat2012small.jpg

Hem de ser realistes, però. Sincerament, no crec pas ser el millor blcaire esportiu del país (ni molt menys!) ni el nostre esport té encara el reconeixement social i esportiu que li pertoca al país. Ara bé, poc a poc som cada dia més visibles, ja que cada cop som més dones, homes, veterans, nois i noies, nenes i nens que dediquen part dels pensaments del seu dia al rugbi. Que patim aquesta malaltia, que som dins d’aquesta secta, que comptem els dies que falten per tornar a sentir la força d’una melé o el plaer de placar i ser placat, que dormen de costat pel dolor a l’esquena, que fan veure que no tenen cap lesió per poder tornar al camp, que anyoren el soroll dels tacs d’alumini al vestidor i l’olor a gespa, fang, suor i sang. Un milió de gràcies a tots i totes per haver dipositat la vostra confiança en aquest espai. A partir d’ara toca seguir treballant i generant llocs de trobada i intercanvi entre tots. Ens veiem a la propera melé, al proper tercer temps o a la propera entrada d’aquest mateix bloc.

Ruc-bi.jpeg

 

Finalistes Premis Blocs Catalunya 2012

dimarts , 2/10/2012

Fa un parell de setmanes es van anunciar els finalistes als Premis Blocs Catalunya d’enguany, que es celebraran en una gala a la ciutat de Reus divendres vinent. Contra tot pronòstic, el blog Ruc-bi Català figura entre els quatre blogs finalistes de 2012. Moltes gràcies a tots i totes els que vau votar aquest blog, i per haver fet possible aquesta grata sorpresa a nivell personal, i espero a nivell corporatiu, de tots aquells que estimem l’esport de la pilota ovalada.

PREMIS-BLOC-CATALUNYA.png

Els altres finalistes en la categoria d’esports han estat dos blogs més hostatjats al Diari Ara (els blogs L’Orella de Chigrinsky, d’Ignasi Trapero, i ARA Bàsquet, d’Àlex Gonzalvo), i un blog dedicat a l’actualitat del esport (encara que en realitat parlen gairebé en la totalitat de futbol) al Camp de Tarragona.

Certament, hem de ser realistes. Catalunya és un país on (de moment) el futbol és l’esport rei, i només el bàsquet li pot fer certa ombra a nivell de ressò mediàtic. Per tant competir amb blogs dedicats al futbol i al bàsquet, i d’un nivell altíssim, és sinònim de lluita desigual, de David contra Goliat. Personalment, considero que el fet de col·locar un espai dedicat al rugbi entre els quatre blogs esportius més votats al país ja és tot un èxit i un orgull que vull compartir amb tots vosaltres, ja que sense la vosaltres, aquest espai no té massa sentit.

Celebro (i molt) la presència d’aquest blog entre els finalistes, però encara celebro més haver pogut col·laborar (mínimament) en fer del rugbi un esport molt més visible socialment. Els valors associats al rugbi (lluita, honor, noblesa, sacrifici, esforç, solidaritat, afany de superació, però sobretot respecte) són valors associats també a la catalanitat i molt arrelats al teixit social i cultural del nostre país.  No hi ha res més català que una bona melé, simbiosi perfecte de la força dels castells i el ball de peus de les sardanes.

Vota Ruc-bi Català als Premis Blocs Catalunya 2012!

dilluns, 16/07/2012

Segurament sóc un inconscient i un il·lús, però he presentat aquest bloc als Premis Blocs Catalunya 2012, a la categoria d’esports. En un país com la Catalunya del Sud, on l’atenció mediàtica i social del món de l’esport el monopolitzen el futbol, el bàsquet i el motor, optar a la victòria amb un bloc que parla de rugbi segurament no deixa de ser un exercici quixotesc, i no per això menys apassionant.

PREMIS-BLOC-CATALUNYA.png

Per què us demano el vostre vot? Us enumero algunes raons:

  • De blocs de rugbi en català en tenim uns quants, i tots ells d’un gran nivell. El bloc Rugbi XV del Jose Gómez és excel·lent, com també ho són els blocs de la Penya Avant i de la Penya La Lleganya. Tanmateix, cap d’ells participa en l’edició d’enguany, i és per això que (si em permeteu) em sento el “representant no oficial” del rugbi català.
  • El rugbi és un esport amb gran tradició a Catalunya, i nexe d’unió de la Catalunya Nord (on és l’esport més popular dels catalans al nord de l’Albera) i els catalans del sud. També el rugbi ha servit per unir l’Alguer i el Principat, País Valencià i Illes Balears. No hi ha res més català que una bona melé, simbiosi perfecte de la força castellera i el joc de peus de la sardana.
  • Els ruggers som gent feta d’una pasta especial. No som millors ni pitjors que la resta de la gent, però tots sabem que és creuar una mirada d’orgull i satisfacció quan et trobes amb un desconegut o desconeguda pel carrer que porta un polo de rugbi. Automàticament, aquella persona ja no és una desconeguda, és un company o companya, independentment dels colors que porti la seva samarreta. El rugbi és amistat, sacrifici, honor, orgull, honestedat. Si els ruggers sabem fer alguna cosa, aquesta és aixecar-nos cada vegada que estem a terra. Suar per cada centímetre que vols guanyar. Jugar-te la pell pels teus companys, pel col·lectiu. Respectar els rivals i els àrbitres, part essencial del nostre joc. Valors que la nostra societat necessita ara més que mai per afrontar la crisi.

Per aquestes raons, em faria especial il·lusió que aquest bloc guanyés els Premis Blocs Catalunya 2012. Fer visible el nostre esport, la nostra cultura, la nostra manera d’entendre la vida. Empènyer plegats la melé per arribar, entre tots, a la zona d’assaig rival. Si em voleu ajudar, el procés votació és força senzill. Cal que aneu a la pàgina web dels Premis Blocs Catalunya 2012, mitjançant aquest link. Un cop allà, us haureu de donar s’alta com a usuaris indicant el vostre correu electrònic i la vostra contrasenya (es fa molt ràpid i no envien correu brossa). Un cop donats d’alta, podeu entrar al panell d’usuari on podeu emetre quinze vots, corresponents a les quinze categories que hi ha (atenció! Només podeu emetre un sol vot per categoria!). El bloc Ruc-bi Català el trobareu en la categoria d’esports, i si voleu, el podeu votar.

PD: Finalment, em permeto fer-vos una suggerència. A la categoria Història, tradicions i patrimoni s’hi presenta el bloc Ciències Socials en Xarxa, una petita gran joia que us recomano vivament.

 

És el rugbi modern massa perillós?

divendres, 6/07/2012

Fa un parell d’anys la BBC gal·lesa va elaborar un reportatge sobre la perillositat del rugbi modern, professionalitzat i en ocasions massa directe, on sovint prima la capacitat física dels jugadors per sobre de les habilitats tècniques. A més, el número de lesions serioses ha anat creixent de forma progessiva durant les darreres dècades, coincidint amb la professionalització d’aquest esport.

[youtube RIc80k1TxiY&feature=g-like]

El reportatge exposa alguns continguts amb els que no estic d’acord, però penso fa esment d’un tema que em sembla molt important, l’excessiva duresa que mostren molts jugadors (sobretot davanters) en les fases estàtiques del joc, especialment als agrupaments (melés espontànies o rucks, essencialment). En més d’una ocasió el jugador defensor busca netejar l’agrupació rival tot etzibant forts cops als rivals que poden comportar lesions serioses, cas especialment flagrant quan la conquesta de la pilota és impossible. La permissivitat arbitral (molts cops aquestes jugades no són sancionades, o com a molt castigades amb 10 minuts en el sin bin) clama al cel, i potser seria interessant que la IRB modifiqués alguna de les lleis que regulen aquestes accions del joc, ja que no podem deixar perdre els valors que ens fan ser un esport diferent, i la cavallerositat i el fair-play són un dels pilars bàsics de la nostra filosofia de joc, de la nostra manera d’entendre el món.

Rugbi, Euskadi i Audiència Nacional

dimecres, 20/06/2012

Ja fa temps que volia escriure un post al blog sobre rugbi, política i Euskadi. El País Basc és una terra de rugbiers, on l’esport de la pilota oval es troba tant o més arrelat que al nostre país. Sense anar més lluny, mentre que nosaltres tenim un equip competint al Top14 (la USAP) ells en tenen dos (Baiona i Biarritz), i mentre nosaltres tenim un equip a Divisió d’Honor (Santboiana), els bascos, amb un potencial demogràfic molt inferior al nostre en tenen quatre (Ordizia, Getxo, Hernani i Gernika, per bé que podien haver estat cinc si el Bera-Bera hagués superat la promoció d’ascens a Divisió d’Honor).

Landare Toki.jpg

El mític camp Landare Toki, a Hernani.

A Euskadi (especialment a Iparralde, Biscaia i Guipúscoa) el rugbi és especialment fort en nuclis urbans no massa grans, preferentment en viles i petites ciutats de caire industrial on l’esport de la pilota ovalada va arrelar amb força durant la segona meitat del segle passat. I no és gens estrany que sigui precisament al País Basc, una terra noble, orgullosa i treballadora, que valora la feina en equip, l’actitud responsable i favorable al treball com pilars socials i econòmics del país, on els valors del rugbi (honestedat, noblesa, duresa, treball en equip…) el fessin especialment atractiu per a molts treballadors bascos. Així doncs, trobem equips potents de rugbi a les ja mencionades ciutats i vil·les d’ Ordizia, Getxo, Gernika i Hernani, però també trobem equips potents a Zarautz (que precisament va perdre una eliminatòria d’ascens a Divisió d’Honor “B” contra el BUC), Durango, Eibar o els equips de Donosti (Bera-Bera i Atlético de Sant Sebastià).

Hernani i Gernika, dos casos paradigmàtics

Precisament avui volia parlar d’un parell de clubs molt especials, amb històries força paral·leles: Hernani i Gernika. Hernani és una ciutat industrial guipuscoana, on històricament els partits polítics abertzales han comptat amb un suport majoritari del conjunt de la població (sense anar més lluny, Bildu és la força més votada de la ciutat amb gairebé el 50% dels vots). Hernani va patir el flagell de les guerres carlistes al segle XIX, i també va patir, en primera persona, la Guerra Civil i la repressió política i cultural franquista. Esportivament, el club més potent d’Hernani és el seu club de rugbi, anomenat Hernani Rugby Taldea. Aquest club, que tot just ha aconseguit l’ascens a Divisió d’Honor aquesta temporada, va arribar a ser subcampió de la màxima competició estatal la temporada 1983-84, i destaca per la seva gran feina de cantera. El mític camp de rugbi de l’Hernani, el Landare Toki, ha donat grans jugadors de rugbi que es caracteritzen per la seva duresa i el seu joc directe, inspirat clarament en l’escola anglesa.

Però lamentablement l’Hernani Rugby Taldea va començar a tenir ressò als mitjans de comunicació no gràcies a la seva gran tasca de difusió de la cultura de l’esport entre els joves de la ciutat i del voltant, si no per haver tingut a tres membres d’ETA entre les seves files. Els mitjans de comunicació espanyols van iniciar una campanya de desprestigi d’aquesta institució i del rugbi basc en general. De fet, algun mitjà de comunicació d’extrema dreta havia trobat el Sant Grial, i va teoritzar en suposades conxorxes entre ETA i Al-Qaeda amb el rugbi com a suposat nexe d’unió entre les dues bandes criminals, en un dels delirants episodis de la “teoria de la conspiració”. Més enllà del soroll mediàtic, aquest afer va provocar que l’Audiència Nacional aixequés les catifes del club guipuscoà tot cercant membres i simpatitzants d’ETA.

Gernika-Hernani 1.jpg

Imatge d'un partit entre Gernika i Hernani, els dos clubs protagonistes d'aquesta història.

Precisament va ser l’Audiència Nacional la que va iniciar una investigació que ens serveix per enllaçar amb la història del Gernika Rugby Taldea. A l’igual que Hernani, Gernika és una ciutat industrial d’Euskadi, que va patir en primera persona els efectes devastadors de la Guerra Civil (cal recordar que Gernika fou la primera ciutat bombardejada deliberadament per un esquadró militar, en aquest cas la legió Còndor nazi al servei del General Franco). A l’igual que Hernani, Gernika és una ciutat governada històricament per partits partidaris de la independència d’Euskal Herria. També val a dir que Gernika és una ciutat on el rugbi té una rellevància especial dins l’entramat social i esportiu de la ciutat.

La polèmica va saltar a l’estiu de l’any 2009, en el marc de les festes locals de la ciutat. Aquell any l’Ajuntament de la població biscaina va encarregar al club de rugbi de la ciutat recitar el pregó de festes en reconeixement a la gran temporada esportiva del club, que havia aconseguit l’anhelat ascens a Divisió d’Honor. A més a més, el consistori va encarregar al president de l’entitat l’impressió del programa de festes de la ciutat.

Fins aquí, tot correcte. La polèmica va sorgir quan es va relacionar el club de rugbi amb el programa de festes de la localitat, on hi figurava el logo d’Etxerat (associació que defensa els drets dels presoners abertzales) i les fotos d’alguns presoners etarres. Automàticament l’Audiència Nacional va encendre totes les alarmes i va iniciar una investigació per un presumpte delicte d’enaltiment del terrorisme. Un altre vegada els mitjans de comunicació estatals d’extrema dreta van iniciar una campanya de desprestigi contra un club de rugbi basc, demonitzant-lo i associant-lo a una mena de tapadora de gent violenta i criminal.

No era pas la primera vegada que el Gernika estava sota sospita. De fet, era força habitual que durant alguns dels partits dels seus equips les forces i cossos de seguretat fessin acte de presència i efectués algunes detencions (que en algun cas, podien haver arribat a esser arbitràries). El motiu, ben evident. Molts dels jugadors pertanyen a l’esquerra abertzale (no necessàriament violenta, com ja sabeu, però ja és una tradició ben coneguda etiquetar tot el moviment polític sota l’etiqueta del terrorisme).

Com a epíleg d’aquesta història, volia destacar que l’any vinent el Gernika jugarà a Europa, gràcies a la seva participació a l’Amlin Cup, on coincidirà amb el Rovigo italià, el Worcester anglès, i la USAP. De ben segur que per a més d’un català el partit entre la USAP i el Gernika serà molt especial. I de ben segur que a molts ens farà especial il·lusió veure al club biscaí jugant un partit de competició oficial a la gespa de l’Aimé Giral, catedral del rugbi català.

 

Anàlisi de la primera fase de la Copa del Món. Grups C i D.

dimecres, 5/10/2011

Continuem analitzant la primera fase d’aquesta Copa del Món de rugbi de Nova Zelanda 2011 amb l’anàlisi dels dos grups restants, el C i el D. Tal com dèiem ahir, en aquesta primera fase hem vist equips que ens han sorprès positivament pel seu nivell de joc (casos de Samoa o Irlanda), d’altres que han complert amb una nota ben justeta i generant alguns dubtes (cas d’Austràlia, Itàlia o Sud-àfrica) i d’altres que han superat les expectatives generades malgrat la seva eliminació (cas dels Estats Units o Namíbia).

GRUP C

El Grup C ens ha generat una sorpresa certament agradable, i és el primer lloc final d’Irlanda, una de les seleccions amb més seguidors a casa nostre. El XV del trèvol arribava a Nova Zelanda amb molts dubtes i interrogants, desprès d’haver perdut tots els partits de preparació previs a aquesta Copa del Món i sense generar un joc fluid i atractiu, i havent naufragat al Sis Nacions d’enguany, on només van salvar l’honor en la darrera jornada derrotant a l’etern rival anglès a Lansdowne Road i deixant-lo sense Grand Slam i Triple Corona.

Irlanda ha plantejat partits molts seriosos, amb una davantera molt potent (fonamentada en Cian Healy, el millor pilar europeu en l’actualitat), i en homes molt experimentats com O’Callaghan, Heaslip i Rory Best, mestres de la nova generació de davanters celtes, encapçalats per Sean O’Brien, Sean Cronin o Stephen Ferris. Gràcies a la potència dels seus davanters, els irlandesos van ser capaços de derrotar als totpoderosos wallabies australians. El plantejament ofensiu del tècnic Declan Kidney és força senzill i efectiu: plantejar la pressió a camp rival emprant els teus davanters per no deixar sortir amb fluïdesa al rival i forçant cops de càstig a favor per assegurar punts fàcils gràcies als teus xutadors. Als tres quarts Irlanda té dinamita pura: el veterà Ronan O’Gara (que es retira de la selecció desprès d’aquesta Copa del Món), Brian O’Driscoll, D’Arcy, Earls o l’emergent Jonathan Sexton, cridat a ser el millor 10 europeu del futur. La millor generació de la història d’Irlanda ja ha començat el seu camí, i són conscients que poden fer història i escriure una darrera pàgina daurada del rugbi irlandès.

Ronan_OGara.jpg

El veterà Ronan O'Gara fou decisiu per derrotar el wallabies.

En segon lloc de grup trobem a Austràlia. Els wallabies arribaven pletòrics a aquesta Copa del Món, desprès de tancar un Tres Nacions brillant i amb la base dels Queensland Reds, el club campió del Super15 (millor competició a nivell de clubs del món). Però la connexió Will Genia – Quade Cooper no ha donat els resultats esperats, i Austràlia ha patit massa en partits contra rivals inferiors com Itàlia (tot i guanyar clarament el partit per 32 a 6) i sobretot la derrota contra Irlanda, on els wallabies no van mostrar recursos ofensius suficients per trencar la defensa irlandesa. La davantera australiana ha estat el taló d’Aquil·les d’aquesta magnífica selecció, i homes com Anthony Fainga’a, Kurtley Beale, O’Connor, McCabe, Ashley-Cooper, Pocock o els mencionats Genia i Quade Cooper han rendit per sota dle que s’esperava d’ells. tot i això, Austràlia continua essent un conjunt temible, capaç de derrotar a qualsevol equip gràcies a la seva explosivitat ofensiva.

El tercer lloc del Grup C ha estat per Itàlia. L‘azzurra ha fet bons els pronòstics que la situaven com a tercera de grup, donat el seu potencial mitjà, capaç de derrotar nacions emergents com els EUA o Rússia però dos graons per sota d’Austràlia o Irlanda. La Copa del Món ha estat l’adéu definitiu del tècnic Nick Mallet (que serà substituït per Jaques Brunel, “ex” de la USAP). Itàlia ha jugat a estones, oferint un bon rugbi de davanters i discutint les primeres parts contra els Wallabies o el XV del trèvol per caure estrepitosament en les segones meitats. Destaquem el treball de Sergio Parisse al 8, de Castrogiovanni comandant la primera línia transalpina i dels “Gonzalos” García i Canale als centres italians.

Per últim, els Estats Units han quedat quarts i Rússia, últims. Els EUA van guanyar als russos al “derbi de la Guerra Freda” i van plantar cara a Irlanda, Austràlia i Itàlia tot i caure derrotats. Haurem d’estar atents a les evolucions de les àguiles americanes els propers anys. Els russos, per la seva banda, van debutar a la fase final d’un Mundial i van pagar cara la seva inexperiència amb errors que li van costar molt cars.

GRUP D

El Grup D ens ha deixat un campió que ho ha guanyat tot però no ha enamorat (Sud-àfrica), un segon que promet molt (Gal·les), un tercer que ens ha emocionat (Samoa), un quart que ens ha defraudat una mica (Fiji) i un últim que ens ha guanyat la nostra simpatia pel seu plantejament desacomplexat (Namíbia).

Els Springboks sud-africans han passat com a primers de grup desprès de guanyar tots els seus partits del grup. Els Springboks (actuals defensors del títol) han demostrat el seu ofici en la victòria contra Gal·les (17 a 16), l’únic rival que els ha posat algun problema. Sud-àfrica juga com e costum: una davantera molt forta i física, amb homes com la “bèstia” Mtawarira, Botha, Matfield, Steenkamp, Du Pleesis, Burger o Spies, capaços de derrotar a qualsevol melé del món, i uns tres qurts ràpids i amb bon peu com les ales Habana i Pietersen, el centre Morné Steyn, De Villiers i Fourie, o el mig de melé Du Preez (considerat per molts el millor 9 del món). Veurem com es sobreposen a la lesió de Frans Steyn, l’obertura titular dels Springboks.

Gal·les ha estat la segona selecció classificada d’aquest grup. Els miners han generat un rugbi molt dinàmic, veloç i ofensiu, fidels al seu estil tradicional que els ha fet guanyar-se el sobrenom de “maoris del nord”. Gal·les és l’equip menys britànic del Regne Unit, i ha estat la selecció europea que millor rugbi ha desplegat en la fase de grups, especialment en els partits contra Fiji i Namíbia. L’usapista Hook, el “dur” Sam Warbuton, en Shane Williams i Halfpenny han destacat especialment en un XV molt equilibrat i amb una progressió enorme de cara als propers anys.

La tercera classificada ha estat Samoa. Samoa, un estat de 179.000 habitants, ocupa actualment el novè lloc del rànquing internacional practicant un rugbi total que ens ha enamorat a tots. Increïble la potència dels Alesana Tuilagi, Fa’asavalu, els germans Pisi, Ta’alaufo o Paul Williams. Els Manu Samoa (anomenats així en honor al seu mític rei fundador) han demostrat ser un equip molt capaç, sense cap mena de por a cap rival, que aposta per un patró de joc ràpid, àgil i potent.

Samoa.jpg

Samoa, una de les sorpreses d'aquesta Copa del Món.

Fiji ha estat una petita decepció, ja que els polinesis no han plantat cara a Gal·les o Samoa de la manera que esperàvem. Un equip amb Lovobavalu, Matadigo, Ma’afu o Vuli Vuli per citar alguns noms, hauria d’haver presentat més batalla contra els veïns polinesis o contra els gegants del grup, però enguany no ha pogut ser.

Per últim, Namíbia ha estat una sorpresa agradable. Tot i perdre tots els partits del grup, ho ha fet per menys diferència que fa quatre anys (tot un èxit) i a més, no ha renunciat mai a jugar l’oval per tancar la seva defensa (cos a que fan la majoria d’equips petits i mitjans d’Europa). Els africans, amb un XV gairebé desconegut i amateur, han complert amb l’únic objectiu que podien marcar-se: passar-ho bé i deixar una bona imatge. A la seva manera, també són una mica campions.