Arxiu de la categoria ‘Heineken Cup’

S’acaba la Heineken Cup?

dissabte, 14/09/2013

La Heineken Cup, nom comercial de la Copa d’Europa de rugbi, podria tenir les hores comptades. Ja fa temps que es rumoreja sobre la possibilitat que els principals clubs anglesos i francesos organitzin la seva pròpia competició continental per la seva disconformitat amb el repartiment dels beneficis obtinguts per l’explotació comercial de la competició i els drets d’imatge.

Heineken_Cup_web.jpg
Cal recordar que aquesta competició va aparèixer l’any 1995 quan les potències de l’aleshores Cinc Nacions -Itàlia encara no formava part del selecte grup- van decidir organitzar una competició continental professional de màxim nivell amb els principals clubs europeus, per fomentar la pràctica i la difusió del rugbi i per explotar comercialment el terreny. Des d’aleshores, l’ERC (European Rugby Council) ha estat l’encarregada de vetllar per la organitzció i aprofitament comercial de la Heineken Cup i l’Amlin Challenge Cup, la segona competició a escala continental.

Els clubs francesos i anglesos ja van anunciar fa un temps la seva disconformitat amb la gestió de l’ERC, i ara negocien la possibilitat de boicotejar la competició europea i gestionar una competició pròpia amb els principals conjunts del continent. En principi es busca crear un torneig complementari a les lligues domèstiques, però no es descarta la creació a mitjà o llarg termini, d’una gran super lliga europea. Caldrà estar molt atent a les possibles evolucions d’una hipotètica lliga europea, o si més no, una mena de Super15 a escala europea que -qui sap- podria obrir el camí a noves franquícies i/o clubs, fet que podria obrir -per què no?- la porta d’una possible participació sud-catalana al màxim nivell europeu a escala de clubs.

Anàlisi dels rivals de la USAP a la Heineken Cup

dimecres, 5/06/2013

En el sorteig celebrat aquest mateix migdia a Londres, la USAP ha quedat enquadrada al Grup 6 de la màxima competició continental, la Heineken Cup. Després de dos anys d’absència, el conjunt català se les veurà en un grup molt difícil en una de les edicions més igualades d’aquesta competició als darrers anys. Els de Perpinyà jugaran contra Munster, Edimburg i Gloucester.

Munster, el gran rival

El fet de no sortir com cap de sèrie ha provocat que la USAP se les vegi amb un gegant del rugbi europeu com Munster, equip del que ja vam parlar a aquest mateix blog fa unes setmanes. Què dir dels rebels irlandesos que no sabem ja? Certament Munster és un equip que ha perdut potencial els darrers anys (i que s’haurà de recompondre després de l’anunci de la retirada de Ronan O’Gara, la seva gran estrella), però que encara conserva una de les columnes vertebrals més perilloses de l’hemisferi nord. Botha, Cronin, Donncha O’Callaghan, O’Mahony, Connor Murray, Keith Earls, Laulala, O’Dea, Zebo… una plantilla que fa tremolar i pràcticament inexpugnable quan juga al màgic Thomond Park. La USAP haurà de suar sang per doblegar els rebels irlandesos a l’Aimé Giral i per plantar cara a la catedral celta.

Thomond Park nou.jpg

La USAP visitarà Thomond Park, el temple irlandès.

Edimburg, el tapat

Sobre el paper, l’equip de la capital d’Escòcia és el més fluix del grup. La USAP hauria de poder guanyar a casa i intentar treure profit de la seva visita a Murrayfield, el temple del rugbi escocès. Els escocesos van ser la sensació de la Heineken Cup fa dos anys, quan van arribar a semifinals després de doblegar al totpoderós Toulouse i fer tremolar el potent Ulster, però a la competició domèstica, la Lliga Celta, els d’Edimburg no han estat a l’alçada i han mostrat algunes de les seves mancances. Un equip poc compacte i que cedeix massa espais en defensa, que sovint li acaba costant el partit. Ara bé, la debilitat defensiva dels escocesos es veu compensada pel seu encert ofensiu: homes com Laidlaw, De Luca, Scott o Tim Visser són capaços de trencar qualsevol defensa gràcies a la seva velocitat d’execució. La USAP haurà de privar als escocesos de la possessió de l’oval si vol aconseguir algun resultat positiu.

El talent de Laidlaw, el gran perill de la USAP.

 

Gloucester, el tapat

Els “Cherry & Whites” segurament són un dels equips més infravalorats de la Premier anglesa. Només així em puc explicar el poc respecte que molts analistes dels mitjans de comunicació britànics mostren cap un club històric com Gloucester. Segurament el fet de pertànyer a una lliga dominada pels “big four” (Northampton, Leicester, Harlequins i Saracens) resten atenció mediàtica a l’equip del gal·lès Nigell Davies.

gloucester.jpg

Gloucester representa a la perfecció els principals valors del rugbi tradicional anglès. Joc lent i travat, potència física, joc directe, domini de les fases estàtiques… però per sobre de tot, l’equip de Davies és un bloc compacte amb poques fissures i una figura emergent (Twelvetrees), cridat a ser una peça clau del XV de la Rosa al seu Mundial…

 

L’adéu de Ronan O’Gara, el republicà irlandès

divendres, 24/05/2013

Ronan O’Gara, l’irlandès rebel, ha anunciat la seva retirada. El màgic Ronan O’Gara deixarà els terrenys de joc als trenta-sis anys, després d’una gran carrera amb la franquícia de la província de Munster i amb la selecció irlandesa.

rog.jpg

O'Gara és l'home rècord del rugbi europeu, i el jugador més important de la història de Munster.

Curiosament, l’obertura de més talent de l ‘illa maragda dels darrers anys, el màgic O’Gara, no és natural d’Irlanda si no de San Diego (Califòrnia, Estats Units), on va néixer ja que el seu pare Fergal O’Gara –qui havia jugat d’aler a Connacht- es trobava en aquella ciutat californiana acabant el seu màster en microbiologia. Quan el pare de família va finalitzar els seus estudis, la famñilia en ple va retornar al seu país d’origen per establir-se a la ciutat de Cork, al sud d’Irlanda, a la província de Munster. Va ser a Cork on Ronan O’Gara va començar a destacar en l’esport de la pilota ovalada, convertint-se en un fixe en les alineacions de l’UCC (University College of Cork) -centre universitari on O’Gara va finalitzar la carrera d’econòmiques- i del Cork Constitution, el club amb millor palmarès de tota Irlanda i autèntic filial de la franquícia de Munster i de la selecció irlandesa.

Ronan O’Gara va fer el salt a la franquícia de Munster l’any 1997, quan el talentós jugador només tenia vint anys. El dia del seu debut contra Connacht –equip on havia jugat el seu pare- el jove O’Gara va mostrar les seves millors habilitats i va signar quinze punts. Curiosament, aquell dia el seu equip va sortir derrotat de Galway (48-40). Home d’un sol club, O’Gara ha desenvolupat tota la seva trajectòria al club vermell, on és considerat un ídol i un heroi.

El seu estil de joc, elèctric i dinàmic, i el seu encert de cara a pals amb xuts de sobrebot (drop) o mitjançant cops de càstig li van obrir ben aviat les portes de la selecció irlandesa. El seu peu de seda i la seva visió de joc li van obrir el camí entre els més grans ben aviat. Ronan O’Gara va debutar l’any 2000 amb la selecció al Sis Nacions d’aquell any. D’aleshores ençà el geni de Munster es va fer amb la titularitat del mig del camp irlandès.

Finalment, l’irlandès rebel, un home de conviccions nacionalistes i republicanes- capaç de negar la mà a la reina d’Anglaterra en un acte oficial- ha anunciat la seva retirada del rugbi professional. Ho fa després d’acceptar la proposta del Racing Métro parisenc, que li ha ofert la possibilitat d¡’esdevenir entrenador de tres quarts i de xutadors d’un dels clubs amb més projecció del Top14, on es retrobarà amb Jonathan Sexton, l’home que ha des ser el seu substitut a la selecció irlandesa (si arriba a un acord satisfactori amb la IRFU).

queen.jpg

O'Gara li nega la mà a la reina d'Anglaterra. "She's not my Queen", va dir el republicà.

O’Gara deixa un reguitzell de rècords i honors que difícilment ningú podrà superar en molts anys: màxim anotador de la història de Munster, amb 2.625 punts, home que més cops ha jugat amb Munster, amb 240 partits, home que més partits de Copa d’Europa ha disputat, amb 110 partits, màxim anotador de la història de la Copa d’Europa, amb 1.365 punts, màxim anotador de la història d’Irlanda, amb 1.083 punts, jugador que més cops ha jugat amb la selecció irlandesa, amb 128 internacionalitats, i màxim anotador de la història del Sis Nacions, amb 557 punts, i més partits jugats al Sis Nacions, amb 63 partits.

A aquests mèrits individuals cal sumar una lliga irlandesa, conquerida amb el Cork Constitution l’any 1999, tres lligues celtes amb Munster (anys 2003, 2009 i 2011), dues copes d’Europa, també amb Munster (2006 i 2008), a més d’un Grand Slam, una Triple Corona i un Sis Nacions conquerits amb la selecció nacional l’any 2009. A més a més, O’Gara ha estat seleccionat tres vegades per jugar amb els British&Irish Lions a les gires de 2001, 2005 i 2009.

Amb l’adéu de Ronan O’Gara acomiadem un dels millors obertures de la història d’Irlanda, un home,que en paraules del seu company a mil batalles Donncha O’Callaghan “fa millors als companys que l’envolten”. O’Gara marxa quan encara podia seguir en actiu. Tal i com ell mateix ha confirmat, el club li oferia una any més de contracte, però segons les seves pròpies paraules “m’adonava que el meu temps havia passat. Cada cop em costava més entrenar-me per mantenir-me al màxim nivell i no volia acabar arrossegant-me pel camp”. Home de conviccions fortes, O’Gara deixa una empremta profunda entre els seus companys, rivals i aficionats. De caràcter difícil, sempre s’exigia al màxim i esperava el mateix dels seus companys.

La seva figura despertava certa controvèrsia, especialment als darrers anys, quan a Irlanda es debatia la necessitat de jugar amb O’Gara al mig del camp o reemplaçar-lo per homes més joves com Sexton, Madigan o Jackson. Fins i tot hi havia algun sector d’aficionats (bàsicament de la capital irlandesa), que retreien al gran capità irlandès -O’Gara és l’home que més cops ha exercit de capità de la selecció, amb 83 partits- el no haver passat dels quarts de final de cap Mundial i només haver guanyat un cop el Sis Nacions (això sí, guanyant Grand Slam i Triple Corona). Certament O’Gara, líder de la generació d’or del rugbi irlandès, no ha estat capaç de respondre les elevadíssimes expectatives que els aficionats hi tenien dipositades. Copes del Món al marge, la carrera de ROG (sigles de Ronan O’Gara) ha estat brillant, tant per la qualitat del jugador com pel comportament, gairebé sempre exemplar, del gran capità irlandès. Per acomiadar-nos d’aquest jugador singular, us deixo un vídeo amb alguns dels seus millors moments:

[youtube Ur6ze5icKnA]

Thomond Park, la reserva espiritual del rugbi europeu

diumenge, 14/04/2013

Segurament l’estadi de Thomond Park no hagi estat mai l’estadi amb més glamur del món del rugbi. Segurament tampoc és l’estadi més maco del món, ni el més antic, ni tan sols un dels més grans d’Europa. Però si preguntes a un manat del rugbi per un estadi on les hauria agradat jugar i/o veure un partit, de ben segur que l’estadi de Thomond Park estaria al capdamunt de les preferències del rugbiers de mig món. L’atmosfera i l’ambient de Thomond Park són únics i irrepetibles, un dels refugis espirituals i materials dels valors del rugbi i de la seva cultura. Un llogarret gaèlic que resisteix, ara i sempre, a les tendències globalitzadores del esports professionalitzats. Un reducte de l’esportivitat i el respecte als rivals. De fet, no és estrany veure el públic de Thomond Park aplaudint als jugadors rivals quan aquests elaboren jugades de mèrit, o com l’estadi guarda un silenci absolut quan el rival xuta a pals.

L’estadi de Thomond Park es troba a Limerik, una petita ciutat portuària de la província de Munster, a la desembocadura del riu Shannon (el riu més important d’Irlanda), a la costa occidental de l’illa maragda. La ciutat de Limerik, i per extensió la província de Munster, ha estat històricament, una de les regions més populars d’Irlanda. Àrees econòmicament deprimides, allunyades de les principals universitats de la capital i amb pocs recursos naturals, les poblacions de Munster han estat, al llarg de la història, un constant focus d’emigració cap els Estats Units, Austràlia o el Regne Unit. Pel seu caràcter obrer, popular i fins a cert punt rural, la província de Munster va ser el bressol de la independència d’Irlanda (recordem que Michael Collins era de Cork), de l’IRA i del seu braç polític, el Sinn Féinn. De fet, gran part del suport electoral del Sinn Féinn al Dáil Éireann -el Parlament de la República d’Irlanda- prové dels comtats de Munster.

L’estadi de Thomond Park va ser construït l’any 1940 (recordem que la República d’Irlanda no va entrar a la Segona Guerra Mundial) per hostatjar els dos clubs de rugbi més exitosos de la ciutat, el Shannon RFC i el Bohemians RFC. Tot i compartir camp, cadascun dels dos equips ocupaven una part diferenciada de l’estadi, instaurant una rivalitat esportiva entre els dos clubs que competien a l’hora de mobilitzar la seva massa social a Thomond Park.

2928277187_acabeac724_z.jpg

El vell Thomond Park, escenari on van caure les totpoderoses seleccions d'Austràlia i Nova Zelanda.

Thomond Park va acollir alguns partits de primer nivell durant aquells anys. El 1958 Thomond Park s’estrenava acollint un partit entre la selecció de Munster i la selecció australiana, que estava fent una gira a Europa. El resultat va ser d’un inusual i sorprenent empat a tres. D’aleshores ençà, Munster va acollir partits contra les princiapals seleccions de l’hemisferi sud fent gires per Europa. La glòria es va tocar el 1978, quan la selecció de Munster va sorprendre als totpoderosos All Blacks, quan els va derrotar per un contundent 12 a 0 davant l’èxtasi dels milers d’espectadors que omplien Thomond Park. La següent selecció en doblegar el genoll al feu del rugbi del sud irlandès va ser Austràlia, que va caure derrotada per 15 a 6 al mateix escenari tres anys més tard. La llegenda de Thomond Park i dels valents soldats de Munster havia nascut.

 

Cap al rugbi professional

La professionalització del rugbi i la creació de quatre franquícies irlandeses per participar a les principals competicions europees a nivell de clubs van suposar una necessària remodelació del vell Thomond Park per adequar-lo a les necessitats del segle XXI. D’aquesta manera es va introduir l’enllumenat artificial, millores en l’accessibilitat a l’estadi, la construcció de lavabos o la remodelació de les graderies. L’aforament va fixar-se en 15.100 seients (tots ells sota cobert als dos laterals del camp), per bé que l’estadi pot hostatjar fins 26.500 persones si hi sumem els dos fons de l’estadi, que no són coberts i tampoc disposen de seients. L’atmosfera del nou Thomond Park era (és) espectacular. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que l’atmosfera que es viu a l’estadi de Limerik és la més especial del món de l’esport. Enlloc he vist un respecte total i absolut al rival, independentment dels seus colors i origen. Enlloc he vist tant orgull i amor propi per uns colors com els que es viuen a Munster. Mai he vist una afició aplaudir els seus rivals incondicionalment, reconeixent l’esforç en la derrota i el mèrit del triompf. Als rivals els hi tremolen les cames quan trepitjen Thomond Park. Només així s’explica que el feu de Musnter estigués més de dotze anys imbatut, i que encara avui es comptin amb els dits d’una mà els equips capaços de guanyar a l’estadi del sud d’Irlanda.

Thomond Park nou.jpg

El nou Thomond Park, l'estadi amb l'atmosfera més espectacular al món de l'esport.

El públic de Munster, majoritàriament obrerista i nacionalista, canta a ple pulmó els dos himnes no oficials del sud irlandès, “The Fields of Antheny” i “Stand Up And Fight”, cançons obertament nacionalistes que es van utilitzar durant l’ocupació britànica i la Guerra d’Independència d’Irlanda. De fet, és molt habitual escoltar com Thomond Park canta a ple pulmó aquestes cançons de lluita per animar els seus homes, especialment si els visitants són un equip anglès (i si no, mireu les cares dels jugadors anglesos dels Sale Sharks mentre Thomond cantava a ple pulmó “The Fields of Antheny”):

[youtube IJMf6XBS4H8]

Però més enllà de les cançons republicanes, Thomond Park es caracteritza per ser l’estadi més carismàtic del rugbi europeu. Com apuntàvem abans, ningú xiula als xutadors rivals, i l’estadi en ple aplaudeix les accions de mèrit dels rivals, encara que aquests siguin anglesos o els eterns rivals de l’Ulster o Leinster. A més a més, els jugadors s’identifiquen plenament amb el caràcter popular i obrer, tradicional i republicà, del club del sud d’Irlanda. Molts encara recordareu quan Ronan O’Gara (la llegenda i líder dels homes de vermell) es va negar a donar la mà a la reina d’Anglaterrashe’s not my Queen“, va dir l’obertura de Cork (nét de lluitadors de l’IRA contra l’invasor anglès a la dècada dels anys 20 del segle passat). Formar part de l’equip de Munster és quelcom més que jugar per una franquícia. Només així sé explicar que els jugadors cantin l’himne al vestuari després de les importants victòries o que no escoltin les milionàries ofertes que provenen dels clubs anglesos o francesos. Vestir el vermell no es paga amb diners.

Anàlisi dels quarts de final de la Heineken Cup i l’Amlin Cup

dilluns, 21/01/2013

Amlin Cup

Tal com informàvem ahir al Diari ARA la USAP s’ha classificat pels quarts de final de l’Amlin Cup, la segona competició europea a nivell de clubs. El rival, el totpoderós Stade Toulousain, l’etern rival dels nord-catalans. La resta d’emparellaments dels quarts de final de l’Amlin Cup han estat Bath-Stade Française, Gloucester-Biarritz i London Wasps-Leinster (l’equip del català Jordi Murphy). Recordem que l’eliminatòria es juga a partit únic en el camp de l’equip que figura com a local. De tots aquest, m’atreveixo a assenyalar els equips favorits per passar ronda, per bé que l’eliminatòria a un partit pot generar sorpreses en la lògica del joc.

USAP. Pere Virgili..jpg

La USAP se les tornarà a veure amb l'Stade Toulousain.

En el cas del Bath-Stade Française, el més lògic seria pensar que l’equip de Gary Gold (actualment vuitè classificat de la Premier) fes valer el factor camp contra els parisencs. Els anglesos tenen un equip compacte (amb homes com Batty o Guiñazú a la davantera) i molta rapidesa al tres quarts (gràcies al treball de Banahan, Cuthbert i l’argentí d’origen català Horacio Agulla).

El segon emparellament, Gloucester-Biarritz, sembla molt més igualat. L’equip anglès (on hi juga el veterà Mike Tindall, una llegenda del rugbi anglès) és un equip molt potent i aplica el tradicional joc de davantera anglès, basat en l’ús del “pick&go”, la pressió intensa a la zona de creació rival i el recurs del xut a l’esquena del rival per avançar metres. L’equip basc, per la seva banda, és un equip amb més talent però menor capacitat de sacrifici. Els tradicionals Barcella,Harinordoquy, Yachivili, Nwgenya i el “puma català” Marcelo Bosch poden imposar la seva llei si els anglesos es dispersen.

El darrer partit de quarts de final de l’Amlin Cup, que enfrontarà a London Wasps contra Lenister, té un clar color visitant. Els irlandesos, sorprenentment eliminats de la Copa d’Europa, després d’haver-la guanyat les dues darreres temporades, hauran de redimir els seus pecats a la segona competició continental, ja que a la competició domèstica veuen molt lluny al líder de la lliga celta, l’Ulster. Segurament els London Wasps seran el boc expiatori dels O’Driscoll, Cian Healy, Sean O’Brien, Heaslip i companyia. Sense cap mena de dubte, els homes de la “Blue Army” són els favorits per guanyar la final que es jugarà el proper mes de maig a la seva ciutat, Dublín.

Heineken Cup

La màxima competició europea a nivell de clubs ens ha deixat uns quarts de final sorprenents i apassionants. Harlequins rebrà la visita de Munster, Clarmont rebrà Montpeller, Toló a Leicester i els contraculturals Saracens se les veuran amb el poderós Ulster.

El primer emparellament, Harlequins-Munster, sembla tenir cert color local. Els Harlequins són els actuals líders de la Premier, i un dels equips més forts d’Europa. Sembla molt difícil que un Munster en hores baixes pugui assaltar un Twickenham Stoop que enguany és un fortí. Els Joe Marler, Fa’Asavalu, Robshaw, Easter i Danny Care, per citar alguns dels seus jugadors, semblen garantia suficient per garantir un lloc a les semifinals de la Copa d’Europa.

El duel francès (o millor dit, occità) entre Clarmont i Montpeller exemplifica el poder dels clubs occitans a Europa. Molts analistes aposten per una victòria local, donada la qualitat i la quantitat dels seus homes (Parra, Fofana, Rougerie, Sivivatu..) i per la bellesa estètica i plàstica del seu joc. Per la seva banda, els de la ciutat que fou bressol del gran Jaume I, no posaran les coses fàcils als seus rivals occitans, per bé que no són -ni de bon tros- favorits d’aquesta eliminatòria.

El Toló-Leicester serà un partit apassionant. L’equip milionari de la costa blava rebrà a un dels màxims exponents del rugbi anglès. Serà molt interessant veure com els “mercenaris” de Toló afronten el desafiament d’un equip expert, veterà i amb un patró de joc oposat a l’individualisme dels milionaris. Dos conceptes de joc oposats, dues maneres d’entendre l’esport. Treball col·lectiu contra talent individual. Per principis, molts desitjarem una victòria anglesa, no ens enganyem. Ara bé, sobre el paper el Toló surt com favorit per accedir a les semifinals.

Per acabar aquest anàlisi dels quarts de final europeus, he reservat un caramel. Així és com jo veig el Saracens-Ulster. M’explico. Abans he qualificat els Saracens d’equip contracultural. I ho és. Els Saracens (segons classificats de la Premier i amb opcions reals de revalidar el títol domèstic aconseguit fa dos anys) són l’equip menys britànic del Regne Unit (i amb això incloc voluntàriament Escòcia i Gal·les). Els Saracens del tècnic irlandès Mark McCall són un conjunt que s’ha guanyat el qualificatiu d’equip de culte, gràcies al seu joc preciosista, obert i dinàmic. Els Saracens (i en menor mesura, també els Harlequins) representen el canvi de paradigma del patró de joc anglès, evolucionant cap un model que podem qualificar d’ofensiu, obert i atrevit. Veure els Saracens a camp obert és un plaer visual i estètic, gràcies al millor mig del camp de tots els equips anglesos, formats per la parella Wigglesworth i  Owen Farrell, enllaçant amb Barritt i Ashton a la zona de finalització. No debades, el XV de la Rosa ha apostat pel model de Saracens de cara al proper Sis Nacions, que comença en poc més d’una setmana.

Wigglesworth, mig de melé dels Saracens, exemplifica el canvi de paradigma del joc anglès.

Per la seva banda, l’Ulster arriba com líder de la Lliga Celta, en un estat de gràcia similar al de la temporada passada, quan van arribar a la gran final de la màxima competició continental. Els de Belfast són un equip temible, amb una davantera potent i uns tres quarts letals en les fases dinàmiques, pràcticament invencible a Ravenhill, el seu estadi. Però el partit de quarts el juga com visitant, i aquest pot ser un factor decisiu en aquesta eliminatòria. Ara bé, passi qui passi -Saracens o Ulster- estic gairebé segur que haurem vist la final anticipada d’aquesta edició de la Copa d’Europa.

 

Els millors de 2012

dimarts , 18/12/2012

Hemisferi Nord

Aquest 2012 que està a punt d’acabar ens ha deixat una pila de novetats a nivell de clubs i seleccions. Per ordre cronològic, 2012 ens va deixar un primer campió europeu, la selecció de Gal·les, que es va emportar l”edició de 2012 completant un Grand Slam antològic, amb uns que ja formen part de la llegenda del XV del drac: Adam Jones, Charteris, Wyn Jones, Warburton, Faletau, Jonathan Davies, George North o Leigh Halfpenny, entre d’altres ja formen part de la llegenda minera. A aquests noms cal afegir la direcció tècnica de Warren Gatland, el tècnic de moda en el continent europeu, i que es rifen els millors clubs i seleccions. El joc alegre, dinàmic i associatiu dels galesos mostrat al llarg del torneig ha servit per encapçalar una petita revolució en el conjunt del rugbi europeu, creant escola entre els principals equips de l’hemisferi nord.

Wales Grand Slam.jpg

Gal·les va aconseguir un brillant Grand Slam gràcies a un patró de joc dinàmic, alegre i ofensiu.

Aquesta mateixa edició del Sis Nacions ens va presentar una Anglaterra molt forta, que només va cedir una derrota en tot el torneig, precisament contra Gal·les, i a Twickenham. La nova Anglaterra de Lancaster ha apostat pels valors tradicionals del rugbi anglès (xut a seguir, davantera de ferro, pressió asfixiant sobre la zona de creació rival i ús desproporcionat del “pick and go”) amb una nova generació de jugadors que garanteixen el futur del XV de la Rosa durant els propers anys. Els  Manu Tuilagi, Barritt, Owen Farrell, Robshaw, Corbisiero i companyia són la gran esperança anglesa de cara al Mundial de 2015 que disputaran a casa.

A nivell de clubs, i seguint el curs cronològic de l’any, trobem els mateixos dos equips que encapçalen el rugbi europeu a nivell de clubs: Toulouse i Leinster. Els irlandesos de Leinster van repetir victòria a la Copa d’Europa (la Heineken Cup) al imposar-se als també irlandesos de l’Ulster per un clar 42 a 14, tot sumant la seva segona corona europea i allargant la dictadura del rugbi irlandès en aquesta competició (en els darrers cinc anys, hi ha hagut quatre campions irlandesos). La “Blue Army” (nom popular de l’equip de Dublín) allarga la seva pròpia llegenda gràcies a una de les millors plantilles del continent (no debades, la columna vertebral de la selecció irlandesa és el Leinster), amb noms com Cian Healy, Sean O’Brian, Heaslip, Sexton o l’etern Brian O’Driscoll.

Leinster HCUP.jpg

La "Blue Army" va repetir victòria a la Heineken Cup.

Però si Leinster va sumar el seu segon campionat europeu consecutiu, no va passar el mateix a la lliga domèstica, la Celtic League, on els gegants de Dublín van caure, contra tot pronòstic i als darrers minuts, contra els Ospreys de Swansea, amb un decisiu assaig sobre la botzina del genial Shane Williams, que es retirava del rugbi en actiu en aquella final. Final èpic i poètic per un dels millors jugadors europeus del segle XXI.

Al Top-14 francès es va allargar el regnat del Toulouse (en català, Tolosa), que va tornar a conquerir el Planxot en una final contra els multimilionaris del Toulon (o Toló). L’equip occità va mostrar-se eficaç i fiable, i va fer valer la seva llei a l’hexàgon amb el seu tradicional joc obert i la contundència d’una davantera que no es cansa mai. Amb la millor plantilla europea, el Tolosa pot allargar el seu regnat uns quants anys més i marcar una època a l’hemisferi nord.

Per tancar el bloc dedicat a Europa, cal esmentar la victòria dels Harlequins a la Premier, agafant el relleu del contracultural Saracens, campió la temporada anterior. Els Harlequins van guanyar per un ajustat 30 a 23 a Northampton, el gegant del rugbi anglès, en un partit trepidant. Els Quins són un equip molt compacte, típicament anglès, amb una davantera que fa tremolar qualsevol equip (amb noms com Marler, Robson, Fa’asavalu, Easter o Robshaw) i el polèmic Danny Care dirigint els fils de l’equip des del mig del camp, enllaçant amb una tres quarts més ràpida i potent que no pas tècnica.

Hemisferi Sud

Tot seguint amb l’ordre natural de 2012, l’hemisferi sud ens va oferir un Super15 més obert, igualat i espectacular que mai. Primer de tot, cal constatar l’enfonsament del rugbi australià (que no va classificar cap equip per les semifinals del torneig tot i que els actuals campions eren els Queenland Reds), que ha perdut tota la força i energia, brillantor i rapidesa que el caracteritzaven. Els Reds van tornar a ser el millor equip australià a la fase regular, el que tampoc vol dir gran cosa, donat el baix perfil dels equips de Melbourne Stormers o els Brumbies de Camberra.

Per contra, els Chiefs d’Auckland (Nova Zelanda) van tocar el cel contra tot pronòstic, al imposar-se als Sharks sud-africans per un contundent 37 a 6 i sumant el primer títol de la seva història. Els Chiefs van generar un patró de joc molt atractiu, gràcies al gran paper d’Aaron Cruden al centre del camp, distribuïnt el joc i l’espai de l’equip i generant connexions letals amb els centres Richard Kahui i Sonny Bill Williams.

Chiefs.jpg

Els Chiefs de Cruden, Kahui i SBW van dictar a l'hemisferi sud.

 

Per part dels finalistes, els Sharks de Durban (Sud-àfrica) van arribar a la final gràcies a un patró de joc diametralment oposat, amb un domini del joc de davanters basat en la pausa i la força, picant com un ariet a la defensa rival fins que s’obre alguna escletxa. En aquest sentit, cal destacar el paper d’homes com “la bèstia” Mtawarira, du Plessis o el jove Coetzee, la gran esperança “springbok” pels propers anys.

Per la seva banda, els Canterbury Crusaders (segurament l’equip més fort del món, base de la selecció neozelandesa) dels McCaw, Dan Carter i companyia, només van poder ser tercers, al caure contra els sorprenents Chiefs a la semifinal. Aviat farà cinc anys del seu darrer títol, cosa gairebé impensable tenint en compte els homes que integren la seva plantilla.

A nivell de seleccions, 2012 ha estat l’any dels primer “Rugby Championship” de la història, que ha acabat amb una victòria incontestable dels “All Blacks”, que a més, han completat un Grand Slam antològic. Els neozelandesos es van mostrar molt superiors als seus rivals en el còmput global del torneig, especialment contra uns “wallabies” que defensaven el títol del darrer Tres Nacions de la història. El “Rugby Championship” ens deixa la sorpresa agradable dels “pumas” argentins, competitius com sempre, que van plantar cara a australians i sud-africans, especialment en els partits disputats a territori argentí. Caldrà veure l’evolució de l’Argentina durant els propers anys, ja que sembla que ho té tot a favor per engegar un salt qualitatiu en el seu nivell i patró de joc. Per últim, els “springboks” sud-africans continuen en un procés de renovació de la seva selecció , que comença a mostrar alguns joves interessants (Etzebeth, Coetzee, Arno Botha, Lambie…) que de ben segur donaran molta guerra en un futur no massa llunyà.

Rugbi 13

Abans de tancar el repàs als millors del rugbi de l’any 2012, farem un cop d’ull al rugbi 13 ( també rugbi a XIII o rugbi lliga) als dos principals escenaris internacionals, la Super League anglesa i la National Rugby League (NRL) australiana.

Aquest any, la Super League arribava a la seva dissetena edició, amb uns Leeds Rhinos que defensaven el títol guanyat a 2011, i els eterns gegants del nord anglès lluitant per coronar-se millor equip de l’hemisferi nord. La fase regular ens va deixar uns Wigan Warriors espectaculars, que dirigits des de la banqueta per Shaun Wane van mostrar-se l’equip més sòlid de la fase regular, gràcies a un conjunt molt compacte on sobresortien figures com l’australià Brett Finch, els anglesos Josh Charnley, Sam Tomkins Liam Farrell (cosí de l’internacional Andy Farrell) o el gran capità Sean O’Loughlin. Ara bé, el conjunt de Wigan va punxar en els play-off pel títol al caure a semifinals contra els Leeds Rhinos, que van acabar revalidant el títol de l’any passat. Els de Leeds, que havien finalitzat en quarta posició la fase regular, van acabar emportant-se la Super League gràcies al talent de Kevin Sinfield (màxim anotador de la competició) i a l’aportació ofensiva de Ryan Hall i Danny McGuire. L’altre gran competició de l’any a Europa, la Challenge Cup, va ser conquerida pels Warrington Wolves en una final vibrant a Wembley precisament contra els Leeds Rhinos, que es van quedar a les portes de fer un doblet memorable aquesta temporada.

Leluluai Leeds.jpg

Leeds va tornar a emportar-se la Super League al derrotar Wigan a la gran final de Wembley.

 

Per acabar el nostre repàs al rugbi durant l’any 2012, fem una ràpida repassada a la NRL australiana, possiblement la competició de rugbi de clubs més espectacular del món, amb permís del Super15. Contra tot pronòstic, els Melbourne Storm van emportar-se l’edició de 2012, gràcies a una bona ratxa inicial a la fase regular (nou victòries consecutives) que van portar a l’equip de Victòria als capdamunt de la classificació (per bé que va acabar la fase regular en segon lloc, a dos punts dels Canterbury Bulldogs, als que van guanyar a la gran final disputada a l’ANZ Stadium (l’Estadi Olímpic de Sydney) per un ajustat 14 a 4. Cal destacar la gran temporada de l’aborigen australià Ben Barba, jugador dels Canterbury Bulldogs i una peça clau pel seu rendiment.

 

 

 

El Sis Nacions, l’esdeveniment esportiu més multitudinari de 2012

dijous, 13/12/2012

El rugbi és un esport de masses. Milions de persones miren, segueixen, juguen i gaudeixen amb aquest esport, en qualsevol de les seves modalitats (XV o Unió, 13 o Lliga, 7’s i Touch). De fet, el Mundial de rugbi és el tercer esdeveniment amb més audiència televisiva del món, just per darrera del Mundial de futbol i dels Jocs Olímpics, i per davant dels Mundials de bàsquet, de la Fòrmula 1, de Moto GP…

Però on el rugbi és el rei indiscutible és en el camp d’assistència als estadis en competicions entre nacions. El Sis Nacions no és el millor campionat del món de rugbi (de fet la Copa del Món, la NRL de rugbi a 13 o el Rugby Championship de l‘hemisferi sud són millors en termes d’espectacle) però és el torneig més antic del món, i amb més rellevància social, política i econòmica del món de l’esport. Les xifres ho demostren.

 6 nacions.jpg

El Sis Nacions d’enguany, és a dir, l’edició de 2012, ha tingut una mitjana d’espectadors als estadis de 68.995 persones, molt per sobre de la Copa del Món de futbol de 2010 a Sud-àfrica (amb una mitjana de 49.670 espectadors) o que l’Eurocopa d’aquest any a Polònia i Ucraïna (amb una mitjana de 46.481 espectadors). A nivell televisiu el Sis Nacions està per sota de les dades globals del s grans esdeveniments de futbol, però és força curiós i revelador que es segueixi més per televisió el rugbi de nacions que no pas el futbol a països com ara el Regne Unit o França. Aquestes deades globals ens permeten copsar l’enorme pes que té la competició internacional de rugbi a nivell de nacions als principals països europeus.

El rugbi de clubs, a anys llum del de nacions

A nivell de clubs, la cosa canvia, ja que les mitjanes d’assitència als partits de rugbi no són tant elevades com les de futbol, tot i que la NRL (la National Rugby League australiana), per exemple, està per sobre de la mitjana d’assistència de públic als circuits de F1, MotoGP i de la NBA. Malgrat tot, es dóna la paradoxa que les finals continentals amb més espectadors de 2012 han estat la final de la Heineken Cup (Copa d’Europa de rugbi XV), amb 81.744 espectadors omplint les grades de Twickenham i la Challenge Cup de rugbi a 13, amb 78.500 persones a les grades de Wembley, força per sobre de les 69.901 persones que va presenciar en directe la final de la Champions League de futbol a l’estadi Allianz Arena de Munic.

Ara bé, si mirem l’assitència mitjana total de la competició, la Champions League de futbol té millor mitjana d’assistència (44.306 espectadors) que la Heineken Cup o la Challenge Cup (amb només uns 20.000 espectadors de mitjana), però també cal dir que el Super Rugby (competició que aglutina els millors 15 equips de l’hemisferi sud) està per sobre en nivells d’assitència que la UEFA Europa League o la Copa Libertadores de futbol, per un petit marge (21.987 espectadors del Super Rugby per 21.734 i 21.443 de l’Europa League i la Libertadores, respectivament.

En resum, totes aquestes xifres demostren la força i la vitalitat del rugbi (tant de XV com de 13 i 7’s), i el gran potencial de creixement que encara té. De fet, el rugbi és l’esport que més ha crescut a l’Àfrica durant tot l’any (en especiala països com Senegal o Madagascar, on està al nivell del futbol) i a països emergents com ara el Brasil.

Els grups de la Heineken Cup 2012/13

dissabte, 16/06/2012

Ja tenim els grups de la propera edició de la Copa d’Europa de rugbi. Com de costum, hi hauran sis grups de quatre equips cadascun, dels que passaran a quarts de final els sis campions de grup i els dos millors segons classificats de tots sis grups. Els quatre equips classificats per a quarts de final amb millors resultats en aquesta fase prèvia són els que disputaran el partit de quarts de final com a locals, amb el factor camp a favor. Enguany la Heineken Cup es presenta més competitiva que mai, amb més de dotze dels vint equips que la disputaran amb opcions de classificar-se pels quarts de final i aspirar a la victòria final.

Heineken_Cup_web.jpg

Al Grup 1 hi trobem les esquadres d’Edimburg (equip revelació de la passada temporada, al arribar a les semifinals de la competició), els vells però sempre perillosos cérvols de Munster, els parisencs del Racing Metro i els Saracens, campions de la Premier fa un parell de temporades. A priori el grup es presenta molt obert, amb quatre equips molt igualats que lluitaran per obtenir una plaça als quarts de final.

Al Grup 2 hi trobem el totpoderós Stade Toulousain (campió del Top14 francès), els sempre durs Leicester Tigers, els Ospreys de Swansea (actuals campions de la Lliga Celta) i els italians de la Benetton de Treviso. A priori els de Tolosa de Llenguadoc surten com el rival a batre, però un seguit de temporades irregulars a Europa li donen força opcions als sempre difícils Leicester Tigers i als sorprenents Ospreys gal·lesos.

El Grup 3 està integrat per les esquadres de Harlequins, Biarritz, Connacht i els desconeguts Zebre italians (club amb base a Parma que reemplacen als també italians de l’Aironi). A priori, els Harlequins (campions de la Premier anglesa) no haurien de patir per derrotar a la resta d’equips, per bé que els bascos de Biarritz poden tenir algunes opcions de classificar-se.

El Grup 4 és considerat per a molts analistes com el “grup de la mort”, amb tres equips de potencial molt similar (Northampton Saints, Ulster i Castres) i un darrer equip que pot donar un disgust a qualsevol dels altres grans, els Glasgow Warriors.

 

Heineken-Cup-Launch---Car-006.jpg

El campió actual (i de fa dues temporades), el Leinster irlandès, defensarà títol encapçalant el Grup 5, amb la clara intenció d’allargar la seva dictadura sobre els altres clubs del continent. La resta d’equips del seu grup intentar frenar els de Dublín, per bé que a priori ni els Scarlets gal·Lesos ni els Exeter anglesos haurien de representar cap gran problema pels defensor del títol. Potser els francesos del Clarmont són l’únic equip que pot fer cert mal a la “blue army” especialment al partit que juguin com a locals.

Per últim, el Grup 6 sembla una mica més descafeïnat que la resta. Els multimilionaris de Toló surten com els grans candidats a quedar campions d’aquest grups que comparteixen amb equips de menor entitat com els Sale Sharks anglesos o el Montpeller occità. A priori, l’alternativa als milionaris de la costa blava ha de ser el conjunt dels Cardiff Blues, un equip amb gran qualitat als tres quarts però massa irregulars al llarg de les temporades, que sempre se’ls acaben fent massa llargues.