Arxiu de la categoria ‘Hemisferi Sud’

2013, l’any en negre

divendres, 27/12/2013

L’any 2013 ha estat l’any dels “All Blacks”. El millor equip esportiu del món, fent les gestes més grans en la història del rugbi. Un any que quedarà gravat a la memòria dels aficionats i amants del rugbi. 2013 ha estat, sense cap mena de dubte, l’any en negre.

all blacks.jpg

Us reprodueixo l’article que vam publicar al diari Ara el dia després de la gesta neozelandesa a Dublín:

Els “All Blacks” de Nova Zelanda són l’equip esportiu amb un major percentatge de victòries a tot el planeta. Els homes de negre (que abans de cada partit executen la “Haka” o dansa tribal maori en honor de l’equip contra qui juguen) són un mite del món de l’esport, un grisol cultural dels aborígens maoris i dels colons anglosaxons, l’orgull de tot un país. Actuals campions del món i referent mundial del rugbi, els “All Blacks” han conquerit la darrera gran fita que els hi faltava, la de completar un any natural amb ple de victòries en cadascun dels partits disputats.

Durant el 2013 els “All Blacks” han sumat catorze victòries en cadascun dels catorze partits que han disputat al llarg de l’any. Per assolir la seva gesta, els neozelandesos han completat un històric ple de victòries al “Rugby Championship” -torneig que disputen les quatre potències de l’hemisferi sud, és a dir, l’Argentina, Austràlia, Sud-Àfrica i la pròpia Nova Zelanda durant els mesos d’hivern austral-. Però no contents amb la gesta de conquerir el primer “Grand Slam” de la història al campionat de l’hemisferi sud havent conquerit grans places fortes de l’hemisferi sud com Johannesburg, Sydney o La Plata, els “All Blacks” han seguit la seva ratxa triomfal durant la visita de la selecció francesa -actual subcampiona del món- a l’hemisferi sud al mes de juny que va acabar amb tres victòries locals als tres partits disputats a terres neozelandeses i que ha seguit durant la tradicional gira europea dels neozelandesos al mes de novembre. Precisament ha estat durant la gira europea d’aquest mes de novembre que els neozelandesos han conquerit les tres grans catedrals del rugbi europeu, amb ple de victòries a Londres, París i Dublín, completant els millors registres en un any natural en tota la història del rugbi internacional.

Més enllà dels grans resultats dels “All Blacks”, primera selecció de rugbi que tanca un any natural amb ple de victòries en més de cent vint-i-cinc anys d’història i campions enguany dels dos títols oficials que ha disputat -el “Rugby Championship”, i la “Bledisloe Cup”, competició anual que disputen les seleccions de Nova Zelanda i Austràlia-, el mèrit més gran de la selecció oceànica ha estat el de reinventar el rugbi. Nova Zelanda ha estat capaç d’innovar nous sistemes tàctics i executar-los amb una precisió i una rapidesa gairebé sobrehumanes, generant un joc fluid i elèctric que permet estirar les línies defensives dels seus rivals i generar espais per trencar amb facilitat l’esquema defensiu dels seus oponents. Un total de 430 punts a favor i només 217 en contra que exemplifiquen el domini pràcticament abusiu dels homes de negre sobre els seus rivals al llarg dels catorze partits disputats al 2013. Els “All Blacks” tancaran el millor any de la seva història, havent imposat una hegemonia que ara com ara sembla no acabar-se mai.

I per acabar, us deixo amb el vídeo dels millors moments de l’any dels homes de negre, absolutament brillant, una delícia pels sentits:

[youtube BREqs_sk59M&feature=youtu.be]

Gordon Simpson, de Cornellà al Sis Nacions

divendres, 6/12/2013

Fa pocs dies vam parlar dels “Kilted Kiwis”, jugadors d’origen neozelandès i sang escocesa que han defensat els colors del XV del Card. Avui parlarem el cas d’un “Kilted Kiwi” que va deixar empremta a casa nostra.

I és que pocs jugadors que hagin jugat a clubs de rugbi sud-catalans poden dir que han jugat un campionat del món, i encara menys poden presumir d’haver jugat al Cinc i al Sis Nacions (després de l’entrada d’Itàlia al torneig l’any 2000). De fet, l’únic jugador que ha vestit la samarreta d’un club al sud de les alberes i d’una selecció del Sis Nacions és Gordon Simpson, exjugador del Cornellà.

En Gordon Leslie Simpson va néixer l’any 1971 a la petita població neozelandesa de Takapuna, un dels diversos suburbis d’Auckland,  a l’illa nord. Des de ben jove va destacar pel seu físic i les seves habilitats tant a la primera línia com a la tercera línia, on actuava al cantó tancat (número 6). La seva qualitat i la seva polivalència a la davantera va convertir en Gordon Simpson en una de les grans promeses del rugbi neozelandès. L’any 1989 en Gordon Simpson va ser seleccionat per jugar amb la selecció sub-18 (oficialment anomenada “Secundary Schools”) i l’any 1992 va ser convocat diverses vegades per jugar amb els New Zeland Colts, que podem considerar tercera selecció nacional i sub-21.

La carrera professional de Gordon Simpson va començar l’any 1988, amb l’equip provincial de North Harbour a la NPC (màxima competició del rugbi a Nova Zelanda a nivell nacional. La NPC també s’ha anomenat, per ranos de patrocini, ITM Cup). El seu joc i les seves bones actuacions amb North Harbour li van valer a en Gordon Simpson un traspàs al poderós Wellington l’any 1994, quan només tenia 23 anys.  Va ser precisament a Wellington on el jove Gordon va tocar el cel amb els dits de la mà, al ser escollit millor jugador de l’any 1995.

Però en Gordon Simpson no va rebre mai la trucada dels “All Blacks”, que aquell 1995 havien perdut la final de la Copa del Món contra Sud-Àfrica. El gran Josh Kronfeld li barrava el pas a la selecció nacional. Tampoc podia anar convocat amb NZ Maori, ja que en Gordon Simpson no tenia avantpassats maoris, si no escocesos.

Així doncs, quan en Gordon Simpson va acabar el seu contracte amb North Harbour, i abans de fitxar per Wellington, a finals de 1993, va decidir iniciar la seva aventura europea. Després de passar per Itàlia i França, va arribar a Catalunya per establir-se durant uns mesos. El seu destí va ser Cornellà, club on va arribar l’octubre de l’any 1993. El seu objectiu, amb vint-i-dos anys, era el de seguir practicant el rugbi coneixent un nou país i una nova cultura tot preparant-se físicament per intentar tornar al primer nivell del rugbi neozelandès després del seu any sabàtic a Europa. En Gordon Simpson va deixar una gran petjada al club del Baix Llobregat, on encara avui en dia és venerat i recordat amb tots els honors, i entre els clubs catalans i espanyols en general. De fet, molts veterans d’aquells anys segurament recorden el cap rapat d’en Gordon i la seva capacitat tècnica, fins aleshores mai vistos als camps de la Catalunya del sud. El seus 185 centímetres i els seu cent deu quilos de pes van passejar-se sense massa dificultat als camps de rugbi catalans.

En Gordon Simpson era un exemple del que els anglosaxons anomenen “work hard, party hard”, és a dir, treballa dur però diverteix-te al límit després dels partits. En Gordon seguia un entrenament a banda dels entrenaments conjunts del Cornellà, i de fet arribava i marxava dels entrenaments corrent. Durant el temps que va estar a Cornellà mai se’l va veure excessivament cansat, i la Divisió d’Honor “B” espanyola se li quedava molt petita al neozelandès, fins al punt de fer pujar al Cornellà ala màxima divisió estatal pràcticament tot sol. Però de la mateixa manera que treballava al màxim i feia manifesta la seva superioritat física i tècnica allà on jugava, els companys i rivals encara recorden les mítiques gresques i tercer temps on participava. De fet, encara avui existeixen llegendes i rumors sobre les festes del neozelandès, que mai podrem saber de ciència certa si són reals o no. Els mites ho són precisament gràcies a les llegendes que hi ha al seu voltant.

Després de la seva breu estada a Cornellà -va marxar l’abril de 1994-, en Gordon va tornar a Nova Zelanda, per fitxar per Wellington, però tot i els seus intents, en Gordon Simpson no va aconseguir obrir mai les portes dels “All Blacks”, i els contractes amb equips del seu país no el seduïen. Aleshores va aparèixer la possibilitat de fitxar pel Glasgow Caledonians (actualment anomenats Glasgow Warriors) i de ser convocat amb el XV del Card, ja que en Gordon Simpson té ascendents escocesos. Així les coses, l’any 1998 en Gordon Simpson ja va ser convocat amb la selecció escocesa per disputar partits amistosos, i el 1999 ja va debutar en partit oficial del Cinc Nacions, repetint els anys 2000 i 2001 (ja sota format Sis Nacions, incloent-hi Itàlia).

Gordon Simpson.jpg

En Gordon va jugar un total de 22 partits amb el XV del Card i 95 partits de Lliga Celta i Heineken Cup amb Glasgow, i va col·laborar decisivament en la victòria escocesa al torneig de 1999, la darrera vegada que els homes del nord del mur d’Adrià han guanyat el campionat. Aquell 1999 es celebrava la Copa del Món a Gal·les, i en Gordon Simpson hi va participar amb la selecció escocesa. Precisament Escòcia va quedar enquadrada al mateix grup que Espanya, que debutava per primer i últim cop en una Copa del Món. Escòcia va passar la primera fase, escombrant -no cal dir-ho- a Espanya amb un clar 48-0 amb els suplents. Aquella Espanya comptava amb alguns jugadors catalans de la Santboiana com Jordi Camps, Víctor Torres, Albert Malo o Oriol Ripol, així que aquell partit entre Escòcia i Espanya es va viure amb certa intensitat a les dues ribes del Llobregat.

Però el zenit del nostre jugador va arribar al juny de l’any 2000, quan va anotar un assaig a Nova Zelanda en un partit amistós disputat a Carisbrook. En Gordon es revenjava així de la selecció que no l’havia volgut donar la possibilitat de demostrar les seves capacitats vestint el negre. Després d’anotar el seu assaig, el públic va aplaudir el jugador d’origen neozelandès, reconeixent la seva vàlua.

simpson415_1475sue.jpg

Malauradament la carrera internacional d’en Gordon Simpson podia haver estat molt més profitosa de no haver-se vist esquitxat per escàndols, com el de novembre del mateix 2000, quan en Gordon es va escapar de la concentració de l’hotel de la selecció per marxar de gresca amb companys i amics la nit abans d’un partit contra els Estats Units i haver tornat a la matinada begut i generant un escàndol. L’aleshores tècnic escocès Ian McGeechan va decidir castigar-lo expulsant-lo de la selecció i obrint-li un expedient sancionador que el va apartar gairebé un any i mig del XV del Card.

El nostre protagonista va viure a Escòcia fins a l’any 2004, quan va retornar a Nova Zelanda per treballar a la cervesera DB Breweries i seguir jugant de manera amateur. Finalment, l’any 2008 en Gordon Simpson va marxar a la ciutat de North Shore per treballar com publicista i seguir jugant, de manera amateur, amb l’equip de la ciutat, amb el que va superar la barrera dels 100 partits amb 37 anys.

 

British&Irish Lions, gira del 125è aniversari

divendres, 3/05/2013

El tècnic Warren Gatland ja ha fet pública la llista de jugadors que integraran els British&Irish Lions de cara a la gira australiana que començarà el mes vinent. Com molts ja sabeu, els Lions són un equip format per jugadors de les Home Unions (és a dir, Anglaterra, Gal·les, Irlanda i Escòcia) que realitzen gires a l’hemisferi sud des de 1888, és a dir, fa 125 anys.

Actualment els Lions només són convocats cada quatre anys i formar part dels escollits és un dels màxims honors que hi ha al món oval. A més a més, la rivalitat dels equips del sud amb els Lions és enorme, ja que en joc hi ha l’honor i l’orgull del rugbi europeu –per bé que sense jugadors francesos i italians- contra les grans potències del sud.

images.jpg

Com dèiem, enguany es compleixen 125 anys de la primera gira dels Lions a Nova Zelanda i Austràlia, i per tant la gira que començarà aquest proper mes de juny esdevindrà molt especial. Els Lions se les veuran amb les cinc franquícies australianes del Super Rugby (Western Force, Queensland Reds, Waratahs, Brumbies i Rebels) i amb una selecció de l’estat de Queensland abans d’iniciar una sèrie de tres partits contra els Wallabies.

La convocatòria del tècnic Warren Gatland no ha estat exempta de polèmica. La pressió mediàtica i popular per tal d’incloure el llegendari Wilkinson a l’equip dels Lions (ja havia realitzat dues gires defensant el vermell) van propiciar que el tècnic oferís a l’obertura anglès la possibilitat de formar part de la llista de convocats, segons informava el diari The Guardian i la BBC. Però el veterà jugador anglès va declinar aquesta possibilitat al·legant esgotament físic i mental i un necessari temps de recuperació per superar unes molèsties musculars que està arrossegant aquest final de temporada.

La llista definitiva és una verdadera selecció de primer nivell, capaç de plantar cara als equips australians i a la seva selecció nacional amb garanties d’èxit. El capità serà el gal·lès Sam Warbuton, que als seus 24 anys es converteix en el capità més jove de la història dels llegendaris British&Irish Lions. La llista de 37 homes -amb forta presència anglesa, amb deu homes, i sobretot gal·lesa, amb quinze- la formen els següents jugadors:

  • Talonadors: Hartley (ENG), Hibbard (WAL) i Tom Youngs (ENG).
  • Pilars: Dan Cole (ENG), Cian Healy (IRE), Jenkins (WAL), Adam Jones (WAL), Stevens (ENG) i Vunipola (ENG).
  • Segona línia: Evans (WAL), Gray (SCO), Alun Wyn Jones (WAL), Paul O’Connell (IRE) i Geoff Parling (ENG).
  • Tercera línia: Tom Croft (ENG), Dan Lydiate (WAL), Sean O’Brian (IRE), Tipuric (WAL), Warbuton (WAL), Heaslip (IRE) i Faletau (WAL).
  • Mig de melé: Coonor Murray (IRE), Mike Phillips (WAL) i Ben Youngs (ENG).
  • Mig d’obertura: Owen Farrell (ENG) i Jonathan Sexton (IRE).
  • Centres: Jonathan Davies (WAL), Brian O’Driscoll (IRE), Jamie Roberts (WAL) i Manu Tuilagi (ENG).
  • Alers: Bowe (IRE), Cuthbert (WAL), Maitland (SCO) i North (WAL).
  • Darrers: Leigh Halfpenny (WAL), Hogg (SCO) i Kearney (IRE).

La col·lecció de noms és espectacular, amb una mitjana d’edat molt jove i acompanyada d’un fort accent gal·lès. La darrera gira a Austràlia (l’any 2001) va acabar amb un parcial favorable als Wallabies per dues victòries a una, però el global històric de partits entre Wallabies i Lions és favorable als europeus, amb un 75% de victòries. Percentatge que de ben segur voldran mantenir els joves homes de Gatland. De fet, estic segur que no veurem el XV de gala fins els primer i el tercer partit contra els australians.

rfu-116791.jpg

Tercer Temps

Com que cada aficionat té el seu XV ideal,i ja sabeu que m’agrada jugar i fer alineacions, jo ja he pensat el meu equip ideal (obert a suggerències, és clar): 1-Adam Jones, 2-Hartley, 3-Cian Healy; 4-O’Connel, 5-Parling; 6-O’Brian, 7-Warbuton, 8-Heaslip; 9-Ben Youngs; 10-Farrell; 11- Maitland, 12-Davies, 13-O’Driscoll, 14-North, 15-Halfpenny. Què us sembla?

Torna el (súper) rugbi

dimecres, 30/01/2013

Aquest cap de setmana vinent és un d’aquells caps de setmana que tots els amants del bon rugbi tenim marcat al nostre calendari. Amb el primer cap de setmana de febrer arriba l’inici del Torneig de les Sis Nacions (que podreu anar seguint al vostre Diari ARA en edició impresa i digital), però també arriba l’inici de les principals competicions de rugbi XV i de rugbi XIII.

Super15

El proper 15 de febrer comença l’edició 2013 del SuperRugby, la competició de rugbi unió (o XV) amb quinze equips participants, divits en grups de cinc d’acord al seu país d’origen -bé sigui Austràlia, Nova Zelanda o Sud-Àfrica-. Els actuals campions, els Chiefs de Waikato (Nova Zelanda) hauran de suar sang per defensar el títol conquerit l’any passat, ja que els habituals Stormers sud-africans i els Reds australians no ho posaran gens fàcil. A més a més, cal comptar amb el paper que puguin fer els Brumbies de Canberra o els Waratahs de Sydney a la conferència australiana, els sempre perillosos Crusaders de Canterbury i els Highlanders de Dunedin a la conferència neozelandesa, o els Bulls i els Sharks sud-africans.

L’edició d’enguany serà menys brillant que altres temps, per la marxa de les millors figures de l’hemisferi sud cap al Top14 francès, cridats pels milions que mou la lliga de l’hexàgon. En aquest sentit, cal destacar la marxa de Taumalolo a la USAP o de Michalak al seu país d’origen, o l’anunci de l’aler Bryan Habana, que deixarà el Super15 per vestir els milions de Toló. Un altre marxa sensible va ser la de Sony Bill Williams als Japó, pas previ per tornar a la NRL australiana.

Com de costum, el Super15 ens garanteix espectacle pur, diversió i hores de rugbi d’alt nivell. No debades, el Super15 està considerat la millor competició de rugbi XV al món a nivell de clubs, i cada any ens descobreixen nous jugadors destinats a regnar al planeta oval.

SuperLeague

Aquest cap de setmana comença també la SuperLeague, la lliga anglesa de rugbi a XIII, on prenen part els Catalans Dragons, l’equip tretzista de Perpinyà i que representa, de forma no oficial, al rugbi català en la modalitat tretzista. Els Leeds Rhinos defensen el títol guanyat fa uns mesos a Old Trafford, davant uns Warrington Wolves que van completar una gran temporada. A més a més, cal sumar els històrics St. Helens i Wigan Warriors de cara a la graella de favorits.

Els Catalans Dragons voldran repetir la bona temporada de l’any passat, on l’equip va quedar classificats en quarta posició a la fase regular. Als Bosc (nou capità de l’equip), Casty, Dureau, Blanch i Fakir cal sumar els tres nou fitxatges de la temporada, els australians Brent Webb i Zeb Taia, i la del francès Olivier Elima, que han de fer oblidar marxes sensibles com la de Clint Greenshields (que torna a la NRL) o el retirat David Ferriol, una llegenda del club del Rosselló.

c_dragons_home_jersey_r.png

La nova samarreta dels Catalans Dragons per 2013.

L’objectiu dels Catalans ha de ser recuperar el bon patró de joc exhibit al començament de la temporada anterior, i la contundència ofensiva del darrer tram de la temporada. D’aquesta manera podem aspirar a classificar-nos pels Play-off pel títol i a fer un bon paper a la Challenge Cup, que torni a portar els segadors a la megafonia de Wembley.

NRL

I aquest mes de febrer comença la pretemporada de la NRL, la National Rugby League australiana. La temporada comença, com és habitual, amb el partit d’All Stars al Suncorp Stadium de Brisbane. La gran novetat d’aquesta temporada a nivell mediàtic és el retorn del polèmic i polifacètic Sonny Bil Williams al rugbi XIII australià, on és una figura estimada i odiada a parts iguals.

Els favorits d’enguany són els equips habituals: Canterbury Bulldogs, Melburne Stroms, Brisbane Broncos, Sydney Roosters (l’equip de Sonny Bill Williams) i South Sydney Rabbitohs. A aquests equips “grans” cal sumar-hi els clubs més petits, capaços de convertir-se en la revelació de la fase regular, com ara els Canberra Raiders, els North Queensland Cowboys o els Manly Warrigah Sea Eagles. Per acabar, us deixo un vídeo promocional de la NRL per anar fent boca:

[youtube rypwpaVQxL4]

 

Els millors de 2012

dimarts , 18/12/2012

Hemisferi Nord

Aquest 2012 que està a punt d’acabar ens ha deixat una pila de novetats a nivell de clubs i seleccions. Per ordre cronològic, 2012 ens va deixar un primer campió europeu, la selecció de Gal·les, que es va emportar l”edició de 2012 completant un Grand Slam antològic, amb uns que ja formen part de la llegenda del XV del drac: Adam Jones, Charteris, Wyn Jones, Warburton, Faletau, Jonathan Davies, George North o Leigh Halfpenny, entre d’altres ja formen part de la llegenda minera. A aquests noms cal afegir la direcció tècnica de Warren Gatland, el tècnic de moda en el continent europeu, i que es rifen els millors clubs i seleccions. El joc alegre, dinàmic i associatiu dels galesos mostrat al llarg del torneig ha servit per encapçalar una petita revolució en el conjunt del rugbi europeu, creant escola entre els principals equips de l’hemisferi nord.

Wales Grand Slam.jpg

Gal·les va aconseguir un brillant Grand Slam gràcies a un patró de joc dinàmic, alegre i ofensiu.

Aquesta mateixa edició del Sis Nacions ens va presentar una Anglaterra molt forta, que només va cedir una derrota en tot el torneig, precisament contra Gal·les, i a Twickenham. La nova Anglaterra de Lancaster ha apostat pels valors tradicionals del rugbi anglès (xut a seguir, davantera de ferro, pressió asfixiant sobre la zona de creació rival i ús desproporcionat del “pick and go”) amb una nova generació de jugadors que garanteixen el futur del XV de la Rosa durant els propers anys. Els  Manu Tuilagi, Barritt, Owen Farrell, Robshaw, Corbisiero i companyia són la gran esperança anglesa de cara al Mundial de 2015 que disputaran a casa.

A nivell de clubs, i seguint el curs cronològic de l’any, trobem els mateixos dos equips que encapçalen el rugbi europeu a nivell de clubs: Toulouse i Leinster. Els irlandesos de Leinster van repetir victòria a la Copa d’Europa (la Heineken Cup) al imposar-se als també irlandesos de l’Ulster per un clar 42 a 14, tot sumant la seva segona corona europea i allargant la dictadura del rugbi irlandès en aquesta competició (en els darrers cinc anys, hi ha hagut quatre campions irlandesos). La “Blue Army” (nom popular de l’equip de Dublín) allarga la seva pròpia llegenda gràcies a una de les millors plantilles del continent (no debades, la columna vertebral de la selecció irlandesa és el Leinster), amb noms com Cian Healy, Sean O’Brian, Heaslip, Sexton o l’etern Brian O’Driscoll.

Leinster HCUP.jpg

La "Blue Army" va repetir victòria a la Heineken Cup.

Però si Leinster va sumar el seu segon campionat europeu consecutiu, no va passar el mateix a la lliga domèstica, la Celtic League, on els gegants de Dublín van caure, contra tot pronòstic i als darrers minuts, contra els Ospreys de Swansea, amb un decisiu assaig sobre la botzina del genial Shane Williams, que es retirava del rugbi en actiu en aquella final. Final èpic i poètic per un dels millors jugadors europeus del segle XXI.

Al Top-14 francès es va allargar el regnat del Toulouse (en català, Tolosa), que va tornar a conquerir el Planxot en una final contra els multimilionaris del Toulon (o Toló). L’equip occità va mostrar-se eficaç i fiable, i va fer valer la seva llei a l’hexàgon amb el seu tradicional joc obert i la contundència d’una davantera que no es cansa mai. Amb la millor plantilla europea, el Tolosa pot allargar el seu regnat uns quants anys més i marcar una època a l’hemisferi nord.

Per tancar el bloc dedicat a Europa, cal esmentar la victòria dels Harlequins a la Premier, agafant el relleu del contracultural Saracens, campió la temporada anterior. Els Harlequins van guanyar per un ajustat 30 a 23 a Northampton, el gegant del rugbi anglès, en un partit trepidant. Els Quins són un equip molt compacte, típicament anglès, amb una davantera que fa tremolar qualsevol equip (amb noms com Marler, Robson, Fa’asavalu, Easter o Robshaw) i el polèmic Danny Care dirigint els fils de l’equip des del mig del camp, enllaçant amb una tres quarts més ràpida i potent que no pas tècnica.

Hemisferi Sud

Tot seguint amb l’ordre natural de 2012, l’hemisferi sud ens va oferir un Super15 més obert, igualat i espectacular que mai. Primer de tot, cal constatar l’enfonsament del rugbi australià (que no va classificar cap equip per les semifinals del torneig tot i que els actuals campions eren els Queenland Reds), que ha perdut tota la força i energia, brillantor i rapidesa que el caracteritzaven. Els Reds van tornar a ser el millor equip australià a la fase regular, el que tampoc vol dir gran cosa, donat el baix perfil dels equips de Melbourne Stormers o els Brumbies de Camberra.

Per contra, els Chiefs d’Auckland (Nova Zelanda) van tocar el cel contra tot pronòstic, al imposar-se als Sharks sud-africans per un contundent 37 a 6 i sumant el primer títol de la seva història. Els Chiefs van generar un patró de joc molt atractiu, gràcies al gran paper d’Aaron Cruden al centre del camp, distribuïnt el joc i l’espai de l’equip i generant connexions letals amb els centres Richard Kahui i Sonny Bill Williams.

Chiefs.jpg

Els Chiefs de Cruden, Kahui i SBW van dictar a l'hemisferi sud.

 

Per part dels finalistes, els Sharks de Durban (Sud-àfrica) van arribar a la final gràcies a un patró de joc diametralment oposat, amb un domini del joc de davanters basat en la pausa i la força, picant com un ariet a la defensa rival fins que s’obre alguna escletxa. En aquest sentit, cal destacar el paper d’homes com “la bèstia” Mtawarira, du Plessis o el jove Coetzee, la gran esperança “springbok” pels propers anys.

Per la seva banda, els Canterbury Crusaders (segurament l’equip més fort del món, base de la selecció neozelandesa) dels McCaw, Dan Carter i companyia, només van poder ser tercers, al caure contra els sorprenents Chiefs a la semifinal. Aviat farà cinc anys del seu darrer títol, cosa gairebé impensable tenint en compte els homes que integren la seva plantilla.

A nivell de seleccions, 2012 ha estat l’any dels primer “Rugby Championship” de la història, que ha acabat amb una victòria incontestable dels “All Blacks”, que a més, han completat un Grand Slam antològic. Els neozelandesos es van mostrar molt superiors als seus rivals en el còmput global del torneig, especialment contra uns “wallabies” que defensaven el títol del darrer Tres Nacions de la història. El “Rugby Championship” ens deixa la sorpresa agradable dels “pumas” argentins, competitius com sempre, que van plantar cara a australians i sud-africans, especialment en els partits disputats a territori argentí. Caldrà veure l’evolució de l’Argentina durant els propers anys, ja que sembla que ho té tot a favor per engegar un salt qualitatiu en el seu nivell i patró de joc. Per últim, els “springboks” sud-africans continuen en un procés de renovació de la seva selecció , que comença a mostrar alguns joves interessants (Etzebeth, Coetzee, Arno Botha, Lambie…) que de ben segur donaran molta guerra en un futur no massa llunyà.

Rugbi 13

Abans de tancar el repàs als millors del rugbi de l’any 2012, farem un cop d’ull al rugbi 13 ( també rugbi a XIII o rugbi lliga) als dos principals escenaris internacionals, la Super League anglesa i la National Rugby League (NRL) australiana.

Aquest any, la Super League arribava a la seva dissetena edició, amb uns Leeds Rhinos que defensaven el títol guanyat a 2011, i els eterns gegants del nord anglès lluitant per coronar-se millor equip de l’hemisferi nord. La fase regular ens va deixar uns Wigan Warriors espectaculars, que dirigits des de la banqueta per Shaun Wane van mostrar-se l’equip més sòlid de la fase regular, gràcies a un conjunt molt compacte on sobresortien figures com l’australià Brett Finch, els anglesos Josh Charnley, Sam Tomkins Liam Farrell (cosí de l’internacional Andy Farrell) o el gran capità Sean O’Loughlin. Ara bé, el conjunt de Wigan va punxar en els play-off pel títol al caure a semifinals contra els Leeds Rhinos, que van acabar revalidant el títol de l’any passat. Els de Leeds, que havien finalitzat en quarta posició la fase regular, van acabar emportant-se la Super League gràcies al talent de Kevin Sinfield (màxim anotador de la competició) i a l’aportació ofensiva de Ryan Hall i Danny McGuire. L’altre gran competició de l’any a Europa, la Challenge Cup, va ser conquerida pels Warrington Wolves en una final vibrant a Wembley precisament contra els Leeds Rhinos, que es van quedar a les portes de fer un doblet memorable aquesta temporada.

Leluluai Leeds.jpg

Leeds va tornar a emportar-se la Super League al derrotar Wigan a la gran final de Wembley.

 

Per acabar el nostre repàs al rugbi durant l’any 2012, fem una ràpida repassada a la NRL australiana, possiblement la competició de rugbi de clubs més espectacular del món, amb permís del Super15. Contra tot pronòstic, els Melbourne Storm van emportar-se l’edició de 2012, gràcies a una bona ratxa inicial a la fase regular (nou victòries consecutives) que van portar a l’equip de Victòria als capdamunt de la classificació (per bé que va acabar la fase regular en segon lloc, a dos punts dels Canterbury Bulldogs, als que van guanyar a la gran final disputada a l’ANZ Stadium (l’Estadi Olímpic de Sydney) per un ajustat 14 a 4. Cal destacar la gran temporada de l’aborigen australià Ben Barba, jugador dels Canterbury Bulldogs i una peça clau pel seu rendiment.

 

 

 

El Sis Nacions, l’esdeveniment esportiu més multitudinari de 2012

dijous, 13/12/2012

El rugbi és un esport de masses. Milions de persones miren, segueixen, juguen i gaudeixen amb aquest esport, en qualsevol de les seves modalitats (XV o Unió, 13 o Lliga, 7’s i Touch). De fet, el Mundial de rugbi és el tercer esdeveniment amb més audiència televisiva del món, just per darrera del Mundial de futbol i dels Jocs Olímpics, i per davant dels Mundials de bàsquet, de la Fòrmula 1, de Moto GP…

Però on el rugbi és el rei indiscutible és en el camp d’assistència als estadis en competicions entre nacions. El Sis Nacions no és el millor campionat del món de rugbi (de fet la Copa del Món, la NRL de rugbi a 13 o el Rugby Championship de l‘hemisferi sud són millors en termes d’espectacle) però és el torneig més antic del món, i amb més rellevància social, política i econòmica del món de l’esport. Les xifres ho demostren.

 6 nacions.jpg

El Sis Nacions d’enguany, és a dir, l’edició de 2012, ha tingut una mitjana d’espectadors als estadis de 68.995 persones, molt per sobre de la Copa del Món de futbol de 2010 a Sud-àfrica (amb una mitjana de 49.670 espectadors) o que l’Eurocopa d’aquest any a Polònia i Ucraïna (amb una mitjana de 46.481 espectadors). A nivell televisiu el Sis Nacions està per sota de les dades globals del s grans esdeveniments de futbol, però és força curiós i revelador que es segueixi més per televisió el rugbi de nacions que no pas el futbol a països com ara el Regne Unit o França. Aquestes deades globals ens permeten copsar l’enorme pes que té la competició internacional de rugbi a nivell de nacions als principals països europeus.

El rugbi de clubs, a anys llum del de nacions

A nivell de clubs, la cosa canvia, ja que les mitjanes d’assitència als partits de rugbi no són tant elevades com les de futbol, tot i que la NRL (la National Rugby League australiana), per exemple, està per sobre de la mitjana d’assistència de públic als circuits de F1, MotoGP i de la NBA. Malgrat tot, es dóna la paradoxa que les finals continentals amb més espectadors de 2012 han estat la final de la Heineken Cup (Copa d’Europa de rugbi XV), amb 81.744 espectadors omplint les grades de Twickenham i la Challenge Cup de rugbi a 13, amb 78.500 persones a les grades de Wembley, força per sobre de les 69.901 persones que va presenciar en directe la final de la Champions League de futbol a l’estadi Allianz Arena de Munic.

Ara bé, si mirem l’assitència mitjana total de la competició, la Champions League de futbol té millor mitjana d’assistència (44.306 espectadors) que la Heineken Cup o la Challenge Cup (amb només uns 20.000 espectadors de mitjana), però també cal dir que el Super Rugby (competició que aglutina els millors 15 equips de l’hemisferi sud) està per sobre en nivells d’assitència que la UEFA Europa League o la Copa Libertadores de futbol, per un petit marge (21.987 espectadors del Super Rugby per 21.734 i 21.443 de l’Europa League i la Libertadores, respectivament.

En resum, totes aquestes xifres demostren la força i la vitalitat del rugbi (tant de XV com de 13 i 7’s), i el gran potencial de creixement que encara té. De fet, el rugbi és l’esport que més ha crescut a l’Àfrica durant tot l’any (en especiala països com Senegal o Madagascar, on està al nivell del futbol) i a països emergents com ara el Brasil.

Les millors imatges del Rugby Championship 2012

dimecres, 17/10/2012

El primer Rugby Championship de la història ha acabat amb la victòria final de Nova Zelanda, que a més ha completat un històric Grand Slam, tal i com heu pogut seguir a les cròniques que hem anat penjant a l’edició digital del Diari Ara.

Us deixo amb un vídeo que recull algunes de les millors imatges del campionat. Que vagi de gust!!

[youtube G6p21wzBClY]

Els Chiefs guanyen el Super Rugby 2012

dilluns, 6/08/2012

Els Chiefs han imposat la seva llei a l’hemisferi sud després de guanyar la final del Super Rugby (o també conegut com Super15) en la final disputada al seu estadi, el Waikato Stadium de Hamilton, als Sharks sud-africans per un contundent 37 a 6.

El partit no va tenir massa història, ja que la defensa dels de Durban tot just va aguantar vint minuts, el temps necessari per a que els de Hamilton perforessin la zona d’assaig gràcies a una bona jugada ofensiva culminada per Nanai-Williams, que avançava els Chiefs al marcador, aventange que van saber conservar i augmentar fins la fi del partit.

El segon temps va ser de clar domini kiwi, ja que els Chiefs van perforar la defensa sud-africana fins a tres vegades més, mitjançant Thompson, Masaga i Sonny Bill Williams, que deixarà el rugbi a XV havent guanyat el Super Rugby i la Copa del Món en una mateixa temporada.

També va ser l’acomiadament del pilar Sona Taumalolo, un tros de davanter a l’elit mundial, que s’incorporarà a la disciplina de la USAP les properes setmanes. Amb les marxes de Taumalolo i Sonny Bill Williams, els flamants campions neozelandesos perden dos dels seus puntals aquesta temporada. Per bé que els Chiefs pateixen aquestes terribles baixes, cal destacar un home en la victòria dels Chiefs en aquest campionat: Aaron Cruden.

cruden chiefs.jpg

Aaron Cruden capitaneja el Haka que els Chiefs van fer per celebrar la seva històrica victòria.

L’obertura de Manawatu ha revolucionat als Chiefs amb la seva arribada aquesta temporada procedent dels Hurricanes. En Cruden és un talent pur, un home capaç de trencar la pressió defensiva rival amb un acurat xut a esquenes de la defensa rival, un talent amb l’oval a la mà i un 10 que no s’arronsa gens ni mica a l’hora d’entrar en contacte amb el rival. El seu punt més fluix, l’efectivitat amb els xuts a pals, l’ha anat millorant al llarg de tota la temporada. Personalment, penso que Aaron Cruden s’ha guanyat el privilegi de lluir el 10 dels All Blacks durant el proper Quatre Nacions, que comença en dues setmanes.

Us deixo amb les millors imatges de la final del Super15 d’enguany:

[youtube oI8uLb6zQVM]