Arxiu de la categoria ‘Llegendes’

L’adéu dels gegants

dimarts , 1/07/2014

El temps passa inexorablement. Arriba una edat en la que els mesos i els anys comencen a accelerar de forma vertiginosa, sense que siguem conscients que el temps corre entre les nostre mans. No ens adonem, i ens hem fet grans. La nostra etapa com jugadors de rugbi (en actiu) s’acaba al voltant dels trenta o trenta-cinc anys, ja que les lesions, les obligacions familiars o laborals t’imposen tancar una etapa de la teva vida.

Enguany s’han retirat dos grans llegendes del rugbi mundial. Brian O’Driscoll i Jonny Wilkinson. Encara recordo, com si fos ahir, els primers dies que vaig començar a interessar-me i jugar a rugbi gràcies a un company de la universitat. Era l’any 2003 i Anglaterra va completar un Grand Slam històric al imposar-se per més de quaranta punts a Lansdowne Road, davant una Irlanda emergent on destacava un jove centre que ja era el capità i líder de la seva selecció.

Aquella Anglaterra no acabava allà, però. Aquell XV de la Rosa va toca rel cel al guanyar la Copa del Món de rugbi a Austràlia, en una final apassionant al últim minut contra l’equip amfitrió. El drop de Wilkinson. Possiblement el primer gran record que conservo quan penso en rugbi d’elit. Possiblement sigui el record.

D’aquells fets ja fa onze anys. I aviat en faran dotze, tretze… Els anys passen, però la memòria, absolutament selectiva, persisteix.

Jonny Wilkinson

Cavaller dins i fora del camp, ja vam parlar d’ell i el seu adéu a la selecció ja fa uns mesos. El millor obertura de la història d’Anglaterra, i qui sap si del món.

WilkinsonKick_468x368.jpg

Wilko va revolucionar el 10. Fins aleshores, l’obertura era un jugador constructor, de vocació ofensiva, que dirigia el seu equip a cops de peu i joc de mà a la zona oberta del camp. Aquest era el guió d’un obertura fins que va arribar ell i ho va canviar tot. El mag de Frimley ha estat el primer obertura que es comportava al camp com un davanter més quan tocava defensar, i com el més estilista dels tres quarts quan tocava atacar. Mai es va fer enrere davant de cap rival.Retirat de la selecció de fa un parell d’anys, Wilkinson ha acabat aquest juny la seva vinculació amb el rugbi professional, i ho ha fet per la porta gran: conquerint un doblet màgic amb el seu segon i darre club, el Toló, amb el que ha guanyat enguany la Copa d’Europa de rugbi -Heineken Cup- i la lliga francesa -Top 14-.

Brian O’Driscoll

 Brian O’Driscoll ha estat un mite, una llegenda viva, un ídol i un referent. O’Driscoll ha estat capaç de fer història, al ser el capità d’un país sencer dividit en dos estats, en dues administracions. Brian O’Driscoll ha estat l’orgull del rugbi irlandès i europeu durant els darrers deu anys.

Brian-ODriscoll.jpg

 A nivell anecdòtic, podem explicar que O’Driscoll va començar jugant a futbol gaèlic durant la seva infantesa, i gràcies a això va adquirir unes destreses tècniques que marcarien la diferència a l’hora de passar-se a l’oval, ja a l’etapa d’educació secundària, a la prestigiosa escola secundària de Blackrock College (la mateixa escola on va anar a parar Jordi Murphy després de la seva estada a Barcelona).

 Ràpid, intuïtiu, elèctric i elegant, BOD (abreviació emprada als seu país al referir-se al geni) ha fet història al seu país durant els seus quinze anys de professional (1999-2014).

 Home d’un sol club, el Leinster de la seva província natal, O’Driscoll pot presumir, als seus trenta-cinc anys, d’un palmarès impressionant: quatre lligues celtes, tres copes d’Europa i una Amlin Cup (segona competició continental) conquerides amb la samarreta blau de Leinster. De fet, el seu darrer partit fou la final d’¡enguany a la lliga celta contra Glasgow, que va acabar amb victòria irlandesa i amb O’Driscoll lesionat i havent de marxar del camp rebent una espectacular ovació del públic , i aixecant el seu darrer títol com professional després de la victòria dels seus companys.

 A nivell de seleccions, BOD ha conquerit una Copa del Món sub19 amb Irlanda (1998), quatre Triples Corones (2004, 2005, 2007, 2009) i dos tornejos de les Sis Nacions (2009 amb Grand Slam i 2014, any de la seva retirada).

 Però aquí no acaben els èxits i rècords del millor 13 de la història europea, del millor jugador del segle XXI. O’Driscoll és el jugador que més assajos ha anotat a la història del Sis Nacions (amb un total de vint-i-sis), i va ser escollit millor jugador del Torneig durant tres temporades (2006,2007 i 2009). A més a més, al prestigiosa revista “Rugby World” el va escollir millor jugador de la dècada 2000-2010 . A tot això cal afegir-hi l’honor d’haver anat fins a quatre ocasions de gira amb els British&Irish Lions (2001, 2005, 2009 i 2013). De fet, l’únic gran títol que li manca a O’Drsicoll és la Copa del Món absoluta, que molts pensaven que havia d’aconseguir de la mà del seu company i rival Ronan O’Gara, que es va retirar l’any passat.

 Més enllà dels números, caps, títols i victòries, queda la qualitat del jugador. No hi ha cap altre jugador que desperti l’admiració que desperta O’Driscoll al rugbi actual. De fet, a les escoles de rugbi d’Austràlia s’ensenyen els vídeos tècnics i tàctics de BOD. També a Nova Zelanda els centres s’emmirallen en O’Driscoll, i no pas en cap All Black com Nonu o Smith. El 13 d’Irlanda és seu, com seva és la admiració de tots els aficionats del rugbi.

 O’Driscoll marxa per la porta gran, campió amb Irlanda i Leinster. O’Driscoll marxa sabent que encara podria estirar la seva carrera uns anys més. O’Driscoll marxa per què vol marxar essent un campió.

 O’Driscoll ho deixa, i el 13 queda orfe. Wilkinson ho deixa, i cap 10 podrà omplir el seu buit. Els meus dos primers grans ídols, els grans referents de tots els de la meva generació.Dos grans genis, rivals de nacions enfrontades, però per sobre de tot, dos homes plens de valors. Dos RUGBIERS. Amb majúscules. Amb això ja està tot dit.

[youtube ry_VcuymsWc]

Murrayfield, el temple escocès

divendres, 4/04/2014

L’estadi de Murrayfield (Edimburg) és un dels estadis amb més tradició del rugbi europeu. L’estadi de Murrayfield és propietat de la Scottish Rugby Union, i és l’escenari on el XV del Card disputa els seus partits com locals.

La federació escocesa va comprar els territoris sobre els que actualment es troba l’estadi de Murrayfield ‘any 1924, i no va ser fins un any més tard, al 1925, que l’estadi va ser inaugurat. La data d’inauguració oficial de l temple escocès fou el 21 de març de 1925, aprofitant un Escòcia-Anglaterra que va acabar amb victòria dels locals sobre l’ auld enemy. Aquell 1925 Escòcia s’emportaria el Torneig de les Cinc Nacions, completant el primer Grand Slam de la història del rugbi escocès.

old murrayfield.jpg

El vell Murrayfield vist des de l'aire. Any 1929.

Durant la Segona Guerra Mundial l’estadi de Murrayfield es va posar a disposició de les forces armades del Regne Unit, que el van fer servir com magatzem i camp d’instrucció dels soldats britànics. Durant aquells anys es van disputar dos partits internacionals contra Anglaterra (seguint la tradició de la Copa Calcutta) entre militars de nord i sud del Mur d’Adrià. La recaptació de les taquilles generades aquells dies va ser destinada al suport econòmic de les forces armades, immerses en la guerra contra el nazisme i el feixisme.

Un cop acabada la guerra l’estadi va tornar a ser utilitzat per la federació escocesa, que va tornar a fer de l’estadi la seu oficial de la selecció del Card. De fet, va ser a Murrayfield l’any 1975 on es va batre el rècord d’assistència en un partit de rugbi fins aquell moment, amb 104.000 espectadors a les grades de Murrayfield gaudint d’un partit contra la màgica selecció de Gal·les dels anys 70. Aquell rècord seria superat per Sydney trenta anys després, però encara avui roman com l’esdeveniment esportiu amb més espectadors a la història del Regne Unit.

L’estadi dels anys 20 s’estava envellint, i la Scottish Rugby Union va decidir reformar el seu estadi per adaptar-lo a les necessitats del rugbi modern, tals com la construcció de modernes i segures graderies de formigó, amb tots els espectadors asseguts i a cobert de les freqüents precipitacions i amb l’ instal·lació d’enllumenat artificial que permetia practicar rugbi fora de les hores centrals del dia. La modernització de Murrayfield va culminar el 1995, i va convertir el temple del rugbi escocès en un dels estadis més segurs i confortables de tot el Regne Unit. L’aforament final de l’estadi es va fixar en 67.000 espectadors, i es va conservar una recta d’atletisme de 100 metres just al davant de la tribuna principal de l’estadi.

El segle XXI i l’obertura a nous esports

Gràcies al seu confort i seguretat, Murrayfield es va convertir en la llar de la franquícia celta Edinburg Rugby, equip professional escocès que disputa la Celtic League, amb altres equips d’Escòcia, Irlanda, Gal·les i el nord d’Itàlia. Ara bé, les assistències als partits de l’equip d’Edimburg volten els 10.000 o els 15.000 espectadors, cosa que provoca certa sensació de buidor a les grades de Murrayfield, fins al punt que els responsables d’Edimburg Rugby i de la Scottish Rugby Union hagin decidit construir un nou estadi (molt més petit) per la franquícia de la capital escocesa.

Murrayfield_1400190c.jpg

Vista parcial del nou Murrayfield.

Però no només el rugbi ha utilitzat l’estadi en alguna ocasió. Murrayfield va ser l’escenari on els Hearts (un club de futbol d’Edimburg) va disputar els partits de local de la Copa de la UEFA de la temporada 2004-2005 al temple escocès, i també l’Hibernian (l’altre gran club d’Edimburg) va utilitzar Murrayfield com escenari per jugar un partit amistós de pre-temporada l’any 2008 contra el Barça, en el primer partit que Pep Guardiola es va asseure a la banqueta del Futbol Club Barcelona.

Murrayfield va ser també l’escenari de diverses finals de la Challenge Cup de rugbi XIII als anys 2000, 2002 i 2003. També va hostatjar el Magic Weekend de 2009. A Murrayfield fins i tot s’hi van disputar partits de futbol americà, ja que la franquícia escocesa de la NFL Europe, els Scottish Claymores, van utilitzar el temple del rugbi escocès i Hampden Park (el gran temple del futbol a Escòcia) com a estadis on disputaven els seus partits de local entre els anys 1995 i el 2004.

Per últim, fa uns mesos la BBC Sports va anunciar que la Scottish Rugby Union havia obert la porta a un possible i eventual acord de patrocini de l’estadi, seguin el model de Lansdowne Road (patrocinat per Aviva) o el també mític Ellis Park (patrocinat per Coca Cola). Aquesta possibilitat va obrir un intens debat entre els aficionats i amants del rugbi escocesos, que (al igual que irlandesos i sud-africans) no veuen amb bons ulls vincular a determinades multinacionals els noms d’estadis que formen part del patrimoni emocional i esportiu col·lectiu.

Gordon Simpson, de Cornellà al Sis Nacions

divendres, 6/12/2013

Fa pocs dies vam parlar dels “Kilted Kiwis”, jugadors d’origen neozelandès i sang escocesa que han defensat els colors del XV del Card. Avui parlarem el cas d’un “Kilted Kiwi” que va deixar empremta a casa nostra.

I és que pocs jugadors que hagin jugat a clubs de rugbi sud-catalans poden dir que han jugat un campionat del món, i encara menys poden presumir d’haver jugat al Cinc i al Sis Nacions (després de l’entrada d’Itàlia al torneig l’any 2000). De fet, l’únic jugador que ha vestit la samarreta d’un club al sud de les alberes i d’una selecció del Sis Nacions és Gordon Simpson, exjugador del Cornellà.

En Gordon Leslie Simpson va néixer l’any 1971 a la petita població neozelandesa de Takapuna, un dels diversos suburbis d’Auckland,  a l’illa nord. Des de ben jove va destacar pel seu físic i les seves habilitats tant a la primera línia com a la tercera línia, on actuava al cantó tancat (número 6). La seva qualitat i la seva polivalència a la davantera va convertir en Gordon Simpson en una de les grans promeses del rugbi neozelandès. L’any 1989 en Gordon Simpson va ser seleccionat per jugar amb la selecció sub-18 (oficialment anomenada “Secundary Schools”) i l’any 1992 va ser convocat diverses vegades per jugar amb els New Zeland Colts, que podem considerar tercera selecció nacional i sub-21.

La carrera professional de Gordon Simpson va començar l’any 1988, amb l’equip provincial de North Harbour a la NPC (màxima competició del rugbi a Nova Zelanda a nivell nacional. La NPC també s’ha anomenat, per ranos de patrocini, ITM Cup). El seu joc i les seves bones actuacions amb North Harbour li van valer a en Gordon Simpson un traspàs al poderós Wellington l’any 1994, quan només tenia 23 anys.  Va ser precisament a Wellington on el jove Gordon va tocar el cel amb els dits de la mà, al ser escollit millor jugador de l’any 1995.

Però en Gordon Simpson no va rebre mai la trucada dels “All Blacks”, que aquell 1995 havien perdut la final de la Copa del Món contra Sud-Àfrica. El gran Josh Kronfeld li barrava el pas a la selecció nacional. Tampoc podia anar convocat amb NZ Maori, ja que en Gordon Simpson no tenia avantpassats maoris, si no escocesos.

Així doncs, quan en Gordon Simpson va acabar el seu contracte amb North Harbour, i abans de fitxar per Wellington, a finals de 1993, va decidir iniciar la seva aventura europea. Després de passar per Itàlia i França, va arribar a Catalunya per establir-se durant uns mesos. El seu destí va ser Cornellà, club on va arribar l’octubre de l’any 1993. El seu objectiu, amb vint-i-dos anys, era el de seguir practicant el rugbi coneixent un nou país i una nova cultura tot preparant-se físicament per intentar tornar al primer nivell del rugbi neozelandès després del seu any sabàtic a Europa. En Gordon Simpson va deixar una gran petjada al club del Baix Llobregat, on encara avui en dia és venerat i recordat amb tots els honors, i entre els clubs catalans i espanyols en general. De fet, molts veterans d’aquells anys segurament recorden el cap rapat d’en Gordon i la seva capacitat tècnica, fins aleshores mai vistos als camps de la Catalunya del sud. El seus 185 centímetres i els seu cent deu quilos de pes van passejar-se sense massa dificultat als camps de rugbi catalans.

En Gordon Simpson era un exemple del que els anglosaxons anomenen “work hard, party hard”, és a dir, treballa dur però diverteix-te al límit després dels partits. En Gordon seguia un entrenament a banda dels entrenaments conjunts del Cornellà, i de fet arribava i marxava dels entrenaments corrent. Durant el temps que va estar a Cornellà mai se’l va veure excessivament cansat, i la Divisió d’Honor “B” espanyola se li quedava molt petita al neozelandès, fins al punt de fer pujar al Cornellà ala màxima divisió estatal pràcticament tot sol. Però de la mateixa manera que treballava al màxim i feia manifesta la seva superioritat física i tècnica allà on jugava, els companys i rivals encara recorden les mítiques gresques i tercer temps on participava. De fet, encara avui existeixen llegendes i rumors sobre les festes del neozelandès, que mai podrem saber de ciència certa si són reals o no. Els mites ho són precisament gràcies a les llegendes que hi ha al seu voltant.

Després de la seva breu estada a Cornellà -va marxar l’abril de 1994-, en Gordon va tornar a Nova Zelanda, per fitxar per Wellington, però tot i els seus intents, en Gordon Simpson no va aconseguir obrir mai les portes dels “All Blacks”, i els contractes amb equips del seu país no el seduïen. Aleshores va aparèixer la possibilitat de fitxar pel Glasgow Caledonians (actualment anomenats Glasgow Warriors) i de ser convocat amb el XV del Card, ja que en Gordon Simpson té ascendents escocesos. Així les coses, l’any 1998 en Gordon Simpson ja va ser convocat amb la selecció escocesa per disputar partits amistosos, i el 1999 ja va debutar en partit oficial del Cinc Nacions, repetint els anys 2000 i 2001 (ja sota format Sis Nacions, incloent-hi Itàlia).

Gordon Simpson.jpg

En Gordon va jugar un total de 22 partits amb el XV del Card i 95 partits de Lliga Celta i Heineken Cup amb Glasgow, i va col·laborar decisivament en la victòria escocesa al torneig de 1999, la darrera vegada que els homes del nord del mur d’Adrià han guanyat el campionat. Aquell 1999 es celebrava la Copa del Món a Gal·les, i en Gordon Simpson hi va participar amb la selecció escocesa. Precisament Escòcia va quedar enquadrada al mateix grup que Espanya, que debutava per primer i últim cop en una Copa del Món. Escòcia va passar la primera fase, escombrant -no cal dir-ho- a Espanya amb un clar 48-0 amb els suplents. Aquella Espanya comptava amb alguns jugadors catalans de la Santboiana com Jordi Camps, Víctor Torres, Albert Malo o Oriol Ripol, així que aquell partit entre Escòcia i Espanya es va viure amb certa intensitat a les dues ribes del Llobregat.

Però el zenit del nostre jugador va arribar al juny de l’any 2000, quan va anotar un assaig a Nova Zelanda en un partit amistós disputat a Carisbrook. En Gordon es revenjava així de la selecció que no l’havia volgut donar la possibilitat de demostrar les seves capacitats vestint el negre. Després d’anotar el seu assaig, el públic va aplaudir el jugador d’origen neozelandès, reconeixent la seva vàlua.

simpson415_1475sue.jpg

Malauradament la carrera internacional d’en Gordon Simpson podia haver estat molt més profitosa de no haver-se vist esquitxat per escàndols, com el de novembre del mateix 2000, quan en Gordon es va escapar de la concentració de l’hotel de la selecció per marxar de gresca amb companys i amics la nit abans d’un partit contra els Estats Units i haver tornat a la matinada begut i generant un escàndol. L’aleshores tècnic escocès Ian McGeechan va decidir castigar-lo expulsant-lo de la selecció i obrint-li un expedient sancionador que el va apartar gairebé un any i mig del XV del Card.

El nostre protagonista va viure a Escòcia fins a l’any 2004, quan va retornar a Nova Zelanda per treballar a la cervesera DB Breweries i seguir jugant de manera amateur. Finalment, l’any 2008 en Gordon Simpson va marxar a la ciutat de North Shore per treballar com publicista i seguir jugant, de manera amateur, amb l’equip de la ciutat, amb el que va superar la barrera dels 100 partits amb 37 anys.

 

Highlanders, els escocesos de Nova Zelanda

dimarts , 3/12/2013

Nova Zelanda és el bressol de la cultura Maori. Especialment a l’illa nord, els aborígens encara avui mantenen bona part dels seus trets culturals, socials i lingüístics ben presents. Però si la cultura maori s’associa ràpidament amb el país del núvol blanc, ni de bon tros passa el mateix amb la segona comunitat del país, la dels descendents dels immigrants escocesos, especialment importants a l’illa sud.

La gran migració escocesa

A mitjans del segle XIX Escòcia estava vivint els efectes de la industrialització, el pas de comunitats rurals a urbanització massiva de les grans ciutats del país, especialment Glasgow i Edimburg. Lligat al procés industrialitzador es va produir una dràstica disminució de la mortaldat infantil gràcies als avenços mèdics i la incipient cobertura sanitària. En pocs anys la població escocesa es va duplicar, creant un excedent de mà d’obra especialment important a les zones rurals del país (les Highlands del nord d’Escòcia) i als subrbis dels nous centres industrials.

Davant aquesta realitat, molts escocesos van emigrar a altres indrets cercant un futur millor allunyats de la vella pàtria. Alguns van marxar al nord d’Anglaterra, altres als Estats Units, Sud-Àfrica o el Canadà, i una part important, a Nova Zelanda. La majoria d’escocesos que es van establir a Nova Zelanda ho van fer al sud de l’illa sud, a la zona de l’actual Otago i Southland, fundant noves ciutats (de fet el nom de la capital del sud, Dunedin, deriva del mot gaèlic “Dùn Èidann”, l’antic nom celta d’Edimburg, la capital escocesa).

La majoria dels immigrants escocesos arribats a Nova Zelanda buscava un futur millor, dedicant-se a la ramaderia o al comerç, però una part molt important d’aquests nouvinguts van escollir emigrar a Nova Zelanda per motius religiosos: la majoria de colons arribats a l’illa sud eren presbiterians escocesos, que pretenien fundar una comunitat cristiana lluny dels pecats de l’Escòcia terrenal del segle XIX. Però també van arribar immigrants amb idees socialistes i igualitàries, que escapaven del control i la persecució política al Regne Unit. La diversitat ideològica dels colons escocesos va forjar un interessant grisol que va mantenir molt viva la flama de la cultura escocesa i gaèlica a Nova Zelanda.

Els immigrants escocesos, molts d’ells parlants de gaèlic, van adaptar-se ràpidament al seu nou país, malgrat no perdre bona part dels seus trets distintius, com ara les gaites, la música celta i els “Céilidh” (ball gaèlic tradicional) el culte al poeta Robert Burns o l’ús del tartà i el “kilt” o faldilla escocesa. Entre les desenes de milers de nouvinguts, majoritàriament vinculats als sectors progressistes i esquerrans, aviat van aparèixer personatges molt i molt rellevants per la història universal, tals com les activistes feministes Kate Sheppard (líder i icona del sufragi femení) o Elizabeth Yates, la primera alcaldessa de la història de l’Imperi Britànic i de tot el planeta. També era d’origen escocès en Peter Fraser, primer ministre socialista de Nova Zelanda durant els anys de la Segona Guerra Mundial i líder carismàtic que va col·laborar decisivament en la victòria aliada (un altre dia parlarem de la batalla d’El-Alamein) i en la creació d’una Nova Zelanda independent sota l’aixopluc de la Commonwealth britànica.

Els Highlanders, orgull d’un passat

Els primers nouvinguts escocesos van batejar les terres muntanyoses i fredes d’Otago i Southland com les Highlands, imitant el nom que reben les terres altes i fredes d’Escòcia. Fins i tot van batejar diverses muntanyes, turons i rius amb noms que evocaven a la vella pàtria. Per això, quan es va crear la franquícia per jugar el Super Rugby -la gran competició a escala de clubs de l’hemisferi sud que disputen equips australians, sud-africans i neozelandesos- els dirigents d’Otago i Southland ho van tenir molt clar: el nou club s’havia d’anomenar Highlanders, en honor al passat escocès de la majoria d’habitants de la zona.

352px-Highlanders_NZ_rugby_union_team_logo.svg.png

El logo dels Highlanders és un guerrer escocès vestit amb un “kilt” abans de la batalla, i la samarreta i els colors dels Highlanders evoquen als de la bandera d’Escòcia.  A més a més, l’equip ha fet seus els valors que identifiquen als habitants de la zona, descendents dels primers colons escocesos: fortalesa, lleialtat, honestedat i treball. També és habitual veure banderes escoceses o escoltar gaites durant els partits dels Highlanders al nou i flamant Forsuth Barr Stadium de Dunedin, especialment si els rivals provenen de l’illa nord.

Un moment especialment emotiu es va viure durant la Copa del Món de 2011 disputada a Nova Zelanda. La selecció d’Escòcia, enquadrada al Grup B amb les seleccions d’Anglaterra, Argentina, Geòrgia i Romania, va disputar els seus dos primers partits -contra Geòrgia i contra Romania- a Invercargill, Southland. Totes les Highlands neozelandeses es van mobilitzar per fer sentir als escocesos com a casa: flors, banderes, festivals de múscica celta… Evidentment Escòcia va derrotar als seus rivals, però per desgràcia no va poder classificar-se pels quarts de final de la Copa del Món, ja que Anglaterra i l’Argentina van derrotar el XV del Card i van privar-lo de les dues primeres places del grup.

Kilted Kiwis

“Kilted Kiwis” és el sobrenom que reben els jugadors de rugbi neozelandesos i d’origen escocès que han defensat els colors del XV del Card. El primer “Kilted Kiwi” va ser Sean Lineen, que va conquerir com jugador el Grand Slam de 1990 amb la samarreta d’Escòcia. Actualment Lineen és el tècnic de la selecció sub-20 d’Escòcia.

Maitland, el darrer "Kilted Kiwi"

Seguint l’exemple de Lineen altres jugadors nascuts a Nova Zelanda van vestir la samarreta dels seus avantpassats: els germans John i Martin Leslie, Gleen Metcalfe, Cameron Mather o Sean Maitland -encara en actiu- són alguns exemples dels “Kilted Kiwis”, herència d’un llegat cultural que segueix ben viu a Nova Zelanda.

El tercer temps

Un dels “Kilted Kiwis” dels que parlàvem durant el post és el rugger Gordon Simpson, un genial jugador neozelandès que va jugar a Catalunya, a les files del Cornellà, abans de marxar a Escòcia per disputar el torneig de les Cinc Nacions (aleshores encara no havia entrat Itàlia), i a qui dedicarem un post sencer explicant la seva història.

James O’Connor, talent sense control

diumenge, 3/11/2013

Pocs esportistes poden escollir quina selecció nacional desitgen representar. I encara menys són els que poden fer-ho entre les tres grans potències de l’esport que practica la persona en qüestió. En aquest sentit, James O’Connor sempre ha estat un privilegiat. Nascut a Austràlia fill d’una parella neozelandesa establerta a Gold Coast, en James O’Connor va passar gran part de la seva infantesa a Nova Zelanda, però amb onze anys va retornar a la seva Austràlia natal, per motius laborals dels seus progenitors. A l’estat de Queensland va començar a destacar jugant al rugbi, i ben aviat va cridar l’atenció dels caçadors de talents de l’hemisferi sud.

Fill de neozelandesos, en O’Connor podia haver escollit defensar el negre, però va rebutjar aquesta possibilitat. Com també va rebutjar la possibilitat de jugar amb Sud-Àfrica (els avis materns eren sud-africans), i fins i tot la possibilitat de jugar amb Irlanda, pàtria d’on l’avi O’Connor va haver de marxar per buscar un futur millor a l’hemisferi sud.

L’any 2008, amb només 17 anys, el jove O’Connor ja havia debutat al rugbi professional, de la mà dels Western Force, franquícia establert a Perth on va sorprendre a tothom amb el seu joc de peus, la seva habilitat amb la mà i la seva impressionant capacitat tècnica. En O’Connor, capaç d’ocupar qualsevol demarcació als tres quarts -i de fer-ho bé- va trigar només uns mesos a ser convocat amb la selecció absoluta australiana. Precisament va ser en el seu debut amb els “Wallabies” quan va donar-se a conèixer globalment anotant un “hat-trick” contra Itàlia.

james-oconnor-001.jpg

O'Connor anotant un assaig al seu debut amb els "Wallabies". Aquell dia va fer un "hat-trick".

El descens a l’infern

La seva joventut, la seva enorme qualitat i el seu aspecte físic -els companys l’anomenen Justin Biber- van convertir-lo en un fenomen social a Austràlia i en un dels esportistes més seguits del país. Escollit “rookie” de l’any al Super15 i a la selecció australiana els anys 2008 i 2009, l’estrella del jove O’Connor semblava destinada a regnar a l’hemisferi sud durant molts anys. Res més lluny de la realitat. El polivalent tres quarts va començar a estancar el seu nivell de joc a partir de 2010, coincidint amb la davallada general del nivell dels “Wallabies”. El seu mal estat de forma -el jugador havia perdut espurna, velocitat i semblava haver engreixat uns quants quilos- va provocar que no renovés contracte amb Western Force a finals de 2011 i iniciés una segona etapa al Super15 amb els Melbourne Rebels a partir de 2012.

Durant els primers mesos de 2012 O’Connor va recuperar part del seu nivell habitual, i va ser escollit, amb només 21 anys, un dels capitans de la selecció australiana, juntament a gegants com Will Genia, Pockock, McCabe i Horwill. Però el descens als inferns del jove O’Connor no s’havia aturat. Els seus propis companys d’equip a Melbourne ja van avisar als tècnics que en O’Connor allargava massa els tercers temps i era massa generós amb la beguda. Una manera subtil per alertar un principi d’alcoholisme.

Durant l’any 2013 en O’Connor no va estar al seu nivell de forma i de joc, però malgrat tot va seguir convocat amb els “wallabies” durant la gira dels “Lions” al juny passat. Va ser llavors quan vam veure el pitjor O’Connor que mai havíem vist. Un noi de 22 anys que s’arrosegava al camp, incapaç de generar joc, de córrer cinc metres o de trencar la defensa. Els capitans de la selecció australiana van recriminar-li el seu pèssim estat de forma i la seva poca professinalitat. La seva desmesurada afició a la beguda i el poc rigurós control de la seva dieta alimentària havien penalitzat un dels millors talents del rugbi mundial.

063844-james-o-039-connor.jpg

Però en O’Connor va tocar fons al setembre passat, quan el jugador, totalment ebri, va protagonitzar un lamentable episodi a l’aeroport de Perth que va acabar amb el jugador al calabós, detingut per la policia federal per desordre públic i desobediència a l’autoritat. Era la gota que feia vessar el got. La Unió Australiana de Rugbi (ARU) va decidir apartar el jugador de la selecció i del seu club, suspenent el seu contracte i enviant al jove talent a l’atur.

London Irish, destí ideal per un “exile”

L’incident, a més a més, va servir per destapar el que ja era més o menys sabut per tothom. James O’Connor era un jugador problemàtic, amb pocs amics dins dels vestidors on ha anat,  lluny de la seva millor forma i tenia problemes de control de pes i de la seva afició a l’alcohol.

Amb el jugador a l’atur, van començar a sorgir rumors que parlaven de la possibilitat d’un fitxatge amb algun club de rugbi 13 de la NRL (National Rugby League) o la possibilitat d’estar un temps entrenant pel seu compte. Però aleshores va aparèixer la possibilitat de fitxar pels London Irish, l’equip dels “exiles” que disputa la Premier League. O’Connor ha decidit acceptar la proposta dels exiliats per vestir el verd -recordem que la família O’Connor és originària d’Irlanda- durant la temporada 2013-2014.

El fitxatge pel club londinenc pot ser un punt d’inflexió per la carrera de James O’Connor. Amb només 23 anys és a temps de reconduir els seus hàbits i la seva conducta a Europa, ja que el jugador té l’objectiu de recuperar el seu millor estat de forma per tornar a Austràlia i formar part dels “Wallabies” de cara a la Copa del Món de 2015. Si ho aconsegueix, el rugbi hi sortirà guanyant.

 

Wigan, l’orgull de l’esport anglès

dilluns, 26/08/2013

Aquest cap de setmana la modesta població de Wigan ha entrat a l’Olimp de l’esport britànic. Mai cap població havia aconseguit guanyar al mateix any les dues competicions més antigues i prestigioses del món a nivell de clubs, la FA Cup de futbol i la Challenge Cup de rugbi XIII (o “Rugby League”). A més a més, en totes dues ocasions ho ha fet al mateix escenari, el londinenc estadi de Wembley -de grat record pels aficionats culers-, un estadi que té prou capacitat per acollir a tota la població resident a Wigan.

Wigan, bressol de la Revolució Industrial

Wigan és una petita ciutat del nord d’Anglaterra, de poc més de 90.000 habitants (per fer-nos una idea, la meitat de població de ciutats com Sabadell o Terrassa, i una mica gran més que poblacions com Sant Boi o Manresa), que va vincular el seu creixement al desenvolupament industrial de la zona al llarg del segle XVIII. Wigan es troba al comtat de Lancashire, tot i que la ciutat sempre ha tingut uns lligams econòmics, socials i demogràfics molt més forts amb la metròpolis de  Manchester que no pas amb Lancaster, la capital administrativa de Lancashire.

La riquesa de la ciutat va ser -ja des de la baixa edat mitja- l’extracció minera del carbó, combustible essencial del gran “take-off” econòmic de les industries tèxtils de les veïnes metròpolis de Liverpool, Manchester o Bolton. Aquest fet va convertir la població de Wigan en una ciutat eminentment obrera, on el treball infantil formava part de la realitat quotidiana i on l’índex de mortaldat era molt superior al d’altres zones d’Anglaterra. Aquesta realitat social va forjar el caràcter de la gent de la ciutat, acostumada a patir i a suar per poder subsistir. No debades, un jove George Orwell va escriure “The Road to Wigan Pier“, una obra que volia exposar als seus lectors les condicions de vida de la classe obrera del nord d’Anglaterra.

time_3318.jpg

"Dinner Hour, Wigan" (1874) obra d'Eyre Crowe que ens ensenya el treball femení a les fàbriques tèxtils.

A aquesta zona tan industrial va arrelar-hi amb força el rugbi, durant la segona meitat del segle XIX. Com a la resta del nord d’Anglaterra, eren els obrers els que fundaven equips de fàbriques i clubs de barris a les principals zones industrials. I va ser al nord d’Anglaterra on va néixer el “Rugby League” o rugbi XIII, la modalitat que va trencar amb l’aleshores elitista i totpoderosa RFU (Rugby Football Union) pel tema del professionalisme. Els obrers del nord volien cobrar una quantitat de diners en concepte d’assegurança en cas de lesió que els impossibilités anar a treballar, cosa que al segle XIX -on no existien els serveis socials ni la cobertura social mínima- podia significar que la família del jugador lesionat no pogués subsistir. Precisament Wigan va ser un dels clubs fundadors de la “Northern Rugby Football Union”, l’escissió de la RFU que al 1895 va assentar les bases del que avui coneixem com “Rugby League” o rugbi XIII.

Warriors i Latics, orgull de la “working-class”

Va ser doncs a aquest nord industrialitzat on el rugbi XIII va créixer amb força, i ben aviat Wigan (i la veïna St.Helens) es va convertir en la capital d’aquesta modalitat. El rugbi XIII era (és) l’esport estrella de les ciutats industrials del nord d’Anglaterra, l’esport de les “working-class”. De fet, no era estrany que els sindicats locals, les associacions de treballadors i els partits comunistes i socialistes de la zona es vinculessin, des d’un primer moment, als clubs de rugbi XIII. Entre ells, cal destacar el Wigan Warriors, el club de la ciutat fundat l’any 1872 i que ha esdevingut en el millor equip de rugbi XIII de l’hemisferi nord.

La vinculació emocional i política dels obrers de Wigan amb el seu club de rugbi ha estat (i és) tan gran que els jugadors professionals del primer equip recolzaven les vages dels treballadors de les mines de carbó de la ciutat als anys 20 del segle passat, i no en poques ocasions els clubs de rugbi de la ciutat -i els Warriors no n’eren cap excepció- servien d’aixopluc pels socis i aficionats que eren perseguits per la policia reial britànica per la seva militància dissident o pels nombrosos conflictes violents contra els “British Union of Fascists” d’Oswald Mosley -el pare de Max Mosley-, que sembraven el terror als carrers de les ciutats obreres del nord amb actes violents, i que sovint eren contestats pels obrers en baralles que s’acabaven convertint en autèntiques batalles campals i on la policia no era sempre del tot imparcial.

Fins i tot mig centenar de “wiganers” van inscriure’s al II Batalló Britànic de la XV Brigada Internacional i van lluitar voluntàriament contra el feixisme durant la Guerra Civil Espanyola (1936-39). Molts d’ells van lluitar -i alguns van morir- a les batalles del Jarama, de Terol i a l’Ebre, en defensa de la democràcia i la llibertat. Entre els lluitadors d’aquell Segon Batalló de la XV Brigada també hi trobem, un cop més, l’escriptor George Orwell.

British_Brigades.JPG-for-web-LARGE.jpg

Durant aquells mateixos anys s’havia fundat el Wigan Athletic, el cinqué intent de crear un club de futbol associació. Popularment coneguts com “The Latics” -abreviatura del mot “Athletic”-, mai van ser un referent esportiu per la ciutat fins ben entrat el segle XXI. En una ciutat que viu orgullosa del seu equip de rugbi XIII, els aficionats de l’esport de la pilota rodona eren (i encara són) una minoria. Però l’any 1995 va accedir a la presidència de l’entitat l’empresari David Whelan, que va professionalitzar el club i va portar-lo a la Premier League, on el tècnic català Robert “Bob” Martínez va dirigir el conjunt durant cinc temporades. Va ser amb el tècnic català a la banqueta que el modest Wigan Athletic va arrribar al seu zenit esportiu: guanyar la FA Cup, la competició de clubs de futbol més antiga del món. I amb ell es va obrar el miracle: els seguidors dels Warriors, que durant molts anys havien girat l’esquena al futbol, van començar a interessar-se també per l’esport de la pilota rodona i van acompanyar el club de la ciutat fins la final disputada a Wembley al mes de maig de 2013. En aquell partit el Wigan va derrotar per un gol a zero al Manchester City, el club més popular de la ciutat de Manchester, actualment propietat d’una família reial de l’Orient Mitjà i acostumat a treballar amb pressupostos moltes vegadessuperiors als de la resta d’equips de la lliga. En una mena de metàfora de la lluita de classes, els obrers de Wigan es van coronar a Wembley davant els multimilionaris “citizens”, en la gesta més gran de la història dels “Latics”. Arribats a aquest punt, us recomano un escrit del gran Axel Torres titulat “Wigan es fútbol y es Europa” al seu blog del diari Marca.

Tres mesos després, la ciutat de Wigan va tornar a organitzar una expedició cap a Wembley, amb motiu de la disputa de la final de la Challenge Cup, que disputaven els Warriors contra el Hull. La victòria dels Warriors per un clar 16 a 0 va suposar que per primer cop a la història els dos trofeus més preuats de l’esport anglès es trobin a la mateixa ciutat. I aquesta ciutat no és la llegendària Londres, la potent Manchester o l’orgullosa Liverpool, sinó la modesta i obrera Wigan, que en un final de conte de fades, ha demostrat que els valors, el treball i el sacrifici donen més fruits que els diners fàcils i l’ostentació. Una lliçó del món de l’esport totalment aplicable a la vida que no podem oblidar.

El Tercer Temps

Al llarg del nostre recorregut, hem parlat de Brigades Internacionals, de Wigan i fins i tot una mica de futbol. Sobre les Brigades Internacionals -en especial els batallons britànics i irlandesos- us recomano la lectura (en anglès) del llibre de Richard Braxton “British Volunteers in the Spanish Civil War: The British Battalion in the International Brigades“, el millor estudi que s’ha realitzat fins a la data sobre els voluntaris britànics a la Guerra Civil Espanyola. També us recomano la pel·lícula de Ken Loach “Tierra y Libertad” (originalment titulada “Land and Freedom”), que explica les peripècies d’un voluntari britànic al llarg de la Guerra Civil Espanyola. Però si parlem de Wigan i Guerra Civil, és totalment imprescindible la lectura (si pot ser, seguida) de “The Road to Wigan Pier” i “Homage to Catalonia” de George Orwell.

Wigan ha estat, és i serà una ciutat obrera i minera. En aquest sentit és molt interessant llegir la biografía de Joe Gromley, líder del sindicat de miners majoritari a Anglaterra, el “National Union of Mineworkers”, que va mantenir intensos conflictes -sovint violents- amb el govern de Margaret Thatcher, que sovint manipulava els mitjans de comunicació afins al seu govern per presentar els miners de Wigan i rodalies com autèntics terroristes i traïdors a la Gran Bretanya. El llibre es diu “Battered Cherub“, i com sovint passa amb aquesta mena de títols, no el trobareu més que en la seva versió original.

En un altre registre, si esteu interessats en la Premier League de futbol i en la presència de jugadors catalans -especialment a Wigan-, és absolutament recomanable la lectura del llibre “We are the Catalans”, dels periodistes de TV3 Àlex Castells i Jordi Sunyer, un recorregut molt interessant pels aficionats al món de l’esport en general i del futbol en particular.

 


L’adéu de Ronan O’Gara, el republicà irlandès

divendres, 24/05/2013

Ronan O’Gara, l’irlandès rebel, ha anunciat la seva retirada. El màgic Ronan O’Gara deixarà els terrenys de joc als trenta-sis anys, després d’una gran carrera amb la franquícia de la província de Munster i amb la selecció irlandesa.

rog.jpg

O'Gara és l'home rècord del rugbi europeu, i el jugador més important de la història de Munster.

Curiosament, l’obertura de més talent de l ‘illa maragda dels darrers anys, el màgic O’Gara, no és natural d’Irlanda si no de San Diego (Califòrnia, Estats Units), on va néixer ja que el seu pare Fergal O’Gara –qui havia jugat d’aler a Connacht- es trobava en aquella ciutat californiana acabant el seu màster en microbiologia. Quan el pare de família va finalitzar els seus estudis, la famñilia en ple va retornar al seu país d’origen per establir-se a la ciutat de Cork, al sud d’Irlanda, a la província de Munster. Va ser a Cork on Ronan O’Gara va començar a destacar en l’esport de la pilota ovalada, convertint-se en un fixe en les alineacions de l’UCC (University College of Cork) -centre universitari on O’Gara va finalitzar la carrera d’econòmiques- i del Cork Constitution, el club amb millor palmarès de tota Irlanda i autèntic filial de la franquícia de Munster i de la selecció irlandesa.

Ronan O’Gara va fer el salt a la franquícia de Munster l’any 1997, quan el talentós jugador només tenia vint anys. El dia del seu debut contra Connacht –equip on havia jugat el seu pare- el jove O’Gara va mostrar les seves millors habilitats i va signar quinze punts. Curiosament, aquell dia el seu equip va sortir derrotat de Galway (48-40). Home d’un sol club, O’Gara ha desenvolupat tota la seva trajectòria al club vermell, on és considerat un ídol i un heroi.

El seu estil de joc, elèctric i dinàmic, i el seu encert de cara a pals amb xuts de sobrebot (drop) o mitjançant cops de càstig li van obrir ben aviat les portes de la selecció irlandesa. El seu peu de seda i la seva visió de joc li van obrir el camí entre els més grans ben aviat. Ronan O’Gara va debutar l’any 2000 amb la selecció al Sis Nacions d’aquell any. D’aleshores ençà el geni de Munster es va fer amb la titularitat del mig del camp irlandès.

Finalment, l’irlandès rebel, un home de conviccions nacionalistes i republicanes- capaç de negar la mà a la reina d’Anglaterra en un acte oficial- ha anunciat la seva retirada del rugbi professional. Ho fa després d’acceptar la proposta del Racing Métro parisenc, que li ha ofert la possibilitat d¡’esdevenir entrenador de tres quarts i de xutadors d’un dels clubs amb més projecció del Top14, on es retrobarà amb Jonathan Sexton, l’home que ha des ser el seu substitut a la selecció irlandesa (si arriba a un acord satisfactori amb la IRFU).

queen.jpg

O'Gara li nega la mà a la reina d'Anglaterra. "She's not my Queen", va dir el republicà.

O’Gara deixa un reguitzell de rècords i honors que difícilment ningú podrà superar en molts anys: màxim anotador de la història de Munster, amb 2.625 punts, home que més cops ha jugat amb Munster, amb 240 partits, home que més partits de Copa d’Europa ha disputat, amb 110 partits, màxim anotador de la història de la Copa d’Europa, amb 1.365 punts, màxim anotador de la història d’Irlanda, amb 1.083 punts, jugador que més cops ha jugat amb la selecció irlandesa, amb 128 internacionalitats, i màxim anotador de la història del Sis Nacions, amb 557 punts, i més partits jugats al Sis Nacions, amb 63 partits.

A aquests mèrits individuals cal sumar una lliga irlandesa, conquerida amb el Cork Constitution l’any 1999, tres lligues celtes amb Munster (anys 2003, 2009 i 2011), dues copes d’Europa, també amb Munster (2006 i 2008), a més d’un Grand Slam, una Triple Corona i un Sis Nacions conquerits amb la selecció nacional l’any 2009. A més a més, O’Gara ha estat seleccionat tres vegades per jugar amb els British&Irish Lions a les gires de 2001, 2005 i 2009.

Amb l’adéu de Ronan O’Gara acomiadem un dels millors obertures de la història d’Irlanda, un home,que en paraules del seu company a mil batalles Donncha O’Callaghan “fa millors als companys que l’envolten”. O’Gara marxa quan encara podia seguir en actiu. Tal i com ell mateix ha confirmat, el club li oferia una any més de contracte, però segons les seves pròpies paraules “m’adonava que el meu temps havia passat. Cada cop em costava més entrenar-me per mantenir-me al màxim nivell i no volia acabar arrossegant-me pel camp”. Home de conviccions fortes, O’Gara deixa una empremta profunda entre els seus companys, rivals i aficionats. De caràcter difícil, sempre s’exigia al màxim i esperava el mateix dels seus companys.

La seva figura despertava certa controvèrsia, especialment als darrers anys, quan a Irlanda es debatia la necessitat de jugar amb O’Gara al mig del camp o reemplaçar-lo per homes més joves com Sexton, Madigan o Jackson. Fins i tot hi havia algun sector d’aficionats (bàsicament de la capital irlandesa), que retreien al gran capità irlandès -O’Gara és l’home que més cops ha exercit de capità de la selecció, amb 83 partits- el no haver passat dels quarts de final de cap Mundial i només haver guanyat un cop el Sis Nacions (això sí, guanyant Grand Slam i Triple Corona). Certament O’Gara, líder de la generació d’or del rugbi irlandès, no ha estat capaç de respondre les elevadíssimes expectatives que els aficionats hi tenien dipositades. Copes del Món al marge, la carrera de ROG (sigles de Ronan O’Gara) ha estat brillant, tant per la qualitat del jugador com pel comportament, gairebé sempre exemplar, del gran capità irlandès. Per acomiadar-nos d’aquest jugador singular, us deixo un vídeo amb alguns dels seus millors moments:

[youtube Ur6ze5icKnA]

Thomond Park, la reserva espiritual del rugbi europeu

diumenge, 14/04/2013

Segurament l’estadi de Thomond Park no hagi estat mai l’estadi amb més glamur del món del rugbi. Segurament tampoc és l’estadi més maco del món, ni el més antic, ni tan sols un dels més grans d’Europa. Però si preguntes a un manat del rugbi per un estadi on les hauria agradat jugar i/o veure un partit, de ben segur que l’estadi de Thomond Park estaria al capdamunt de les preferències del rugbiers de mig món. L’atmosfera i l’ambient de Thomond Park són únics i irrepetibles, un dels refugis espirituals i materials dels valors del rugbi i de la seva cultura. Un llogarret gaèlic que resisteix, ara i sempre, a les tendències globalitzadores del esports professionalitzats. Un reducte de l’esportivitat i el respecte als rivals. De fet, no és estrany veure el públic de Thomond Park aplaudint als jugadors rivals quan aquests elaboren jugades de mèrit, o com l’estadi guarda un silenci absolut quan el rival xuta a pals.

L’estadi de Thomond Park es troba a Limerik, una petita ciutat portuària de la província de Munster, a la desembocadura del riu Shannon (el riu més important d’Irlanda), a la costa occidental de l’illa maragda. La ciutat de Limerik, i per extensió la província de Munster, ha estat històricament, una de les regions més populars d’Irlanda. Àrees econòmicament deprimides, allunyades de les principals universitats de la capital i amb pocs recursos naturals, les poblacions de Munster han estat, al llarg de la història, un constant focus d’emigració cap els Estats Units, Austràlia o el Regne Unit. Pel seu caràcter obrer, popular i fins a cert punt rural, la província de Munster va ser el bressol de la independència d’Irlanda (recordem que Michael Collins era de Cork), de l’IRA i del seu braç polític, el Sinn Féinn. De fet, gran part del suport electoral del Sinn Féinn al Dáil Éireann -el Parlament de la República d’Irlanda- prové dels comtats de Munster.

L’estadi de Thomond Park va ser construït l’any 1940 (recordem que la República d’Irlanda no va entrar a la Segona Guerra Mundial) per hostatjar els dos clubs de rugbi més exitosos de la ciutat, el Shannon RFC i el Bohemians RFC. Tot i compartir camp, cadascun dels dos equips ocupaven una part diferenciada de l’estadi, instaurant una rivalitat esportiva entre els dos clubs que competien a l’hora de mobilitzar la seva massa social a Thomond Park.

2928277187_acabeac724_z.jpg

El vell Thomond Park, escenari on van caure les totpoderoses seleccions d'Austràlia i Nova Zelanda.

Thomond Park va acollir alguns partits de primer nivell durant aquells anys. El 1958 Thomond Park s’estrenava acollint un partit entre la selecció de Munster i la selecció australiana, que estava fent una gira a Europa. El resultat va ser d’un inusual i sorprenent empat a tres. D’aleshores ençà, Munster va acollir partits contra les princiapals seleccions de l’hemisferi sud fent gires per Europa. La glòria es va tocar el 1978, quan la selecció de Munster va sorprendre als totpoderosos All Blacks, quan els va derrotar per un contundent 12 a 0 davant l’èxtasi dels milers d’espectadors que omplien Thomond Park. La següent selecció en doblegar el genoll al feu del rugbi del sud irlandès va ser Austràlia, que va caure derrotada per 15 a 6 al mateix escenari tres anys més tard. La llegenda de Thomond Park i dels valents soldats de Munster havia nascut.

 

Cap al rugbi professional

La professionalització del rugbi i la creació de quatre franquícies irlandeses per participar a les principals competicions europees a nivell de clubs van suposar una necessària remodelació del vell Thomond Park per adequar-lo a les necessitats del segle XXI. D’aquesta manera es va introduir l’enllumenat artificial, millores en l’accessibilitat a l’estadi, la construcció de lavabos o la remodelació de les graderies. L’aforament va fixar-se en 15.100 seients (tots ells sota cobert als dos laterals del camp), per bé que l’estadi pot hostatjar fins 26.500 persones si hi sumem els dos fons de l’estadi, que no són coberts i tampoc disposen de seients. L’atmosfera del nou Thomond Park era (és) espectacular. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que l’atmosfera que es viu a l’estadi de Limerik és la més especial del món de l’esport. Enlloc he vist un respecte total i absolut al rival, independentment dels seus colors i origen. Enlloc he vist tant orgull i amor propi per uns colors com els que es viuen a Munster. Mai he vist una afició aplaudir els seus rivals incondicionalment, reconeixent l’esforç en la derrota i el mèrit del triompf. Als rivals els hi tremolen les cames quan trepitjen Thomond Park. Només així s’explica que el feu de Musnter estigués més de dotze anys imbatut, i que encara avui es comptin amb els dits d’una mà els equips capaços de guanyar a l’estadi del sud d’Irlanda.

Thomond Park nou.jpg

El nou Thomond Park, l'estadi amb l'atmosfera més espectacular al món de l'esport.

El públic de Munster, majoritàriament obrerista i nacionalista, canta a ple pulmó els dos himnes no oficials del sud irlandès, “The Fields of Antheny” i “Stand Up And Fight”, cançons obertament nacionalistes que es van utilitzar durant l’ocupació britànica i la Guerra d’Independència d’Irlanda. De fet, és molt habitual escoltar com Thomond Park canta a ple pulmó aquestes cançons de lluita per animar els seus homes, especialment si els visitants són un equip anglès (i si no, mireu les cares dels jugadors anglesos dels Sale Sharks mentre Thomond cantava a ple pulmó “The Fields of Antheny”):

[youtube IJMf6XBS4H8]

Però més enllà de les cançons republicanes, Thomond Park es caracteritza per ser l’estadi més carismàtic del rugbi europeu. Com apuntàvem abans, ningú xiula als xutadors rivals, i l’estadi en ple aplaudeix les accions de mèrit dels rivals, encara que aquests siguin anglesos o els eterns rivals de l’Ulster o Leinster. A més a més, els jugadors s’identifiquen plenament amb el caràcter popular i obrer, tradicional i republicà, del club del sud d’Irlanda. Molts encara recordareu quan Ronan O’Gara (la llegenda i líder dels homes de vermell) es va negar a donar la mà a la reina d’Anglaterrashe’s not my Queen“, va dir l’obertura de Cork (nét de lluitadors de l’IRA contra l’invasor anglès a la dècada dels anys 20 del segle passat). Formar part de l’equip de Munster és quelcom més que jugar per una franquícia. Només així sé explicar que els jugadors cantin l’himne al vestuari després de les importants victòries o que no escoltin les milionàries ofertes que provenen dels clubs anglesos o francesos. Vestir el vermell no es paga amb diners.

La revenja de Croke Park

dijous, 10/01/2013

Irlanda havia estat sota control i domini anglès des del segle XII, quan el rei Enric II d’Anglaterra va conquerir Dublín i la zona de Leinster, iniciant una ocupació progressiva de tota l’illa. Els nous ocupants van implantar el feudalisme a Irlanda, ocupant l’aristocràcia militar i convertint-se en una oligarquia terratinent que controlava el país. Les insurreccions populars eren fortament reprimides i durant molts segles a Irlanda va existir un seriós problema de subsistència.

Després de segles de lluita contra l’ocupant anglès i per la millora de les condicions de vida dels irlandesos (amb tristos episodis com les grans fams del segle XIX i la emigració massiva als Estats Units), l’any 1919 va esclatar la guerra d’independència d’Irlanda. Una guerrilla formada per voluntaris irlandesos, organitzats sota el nom d’IRA (Irish Republican Army, o Exèrcit Republicà Irlandès en català) va enfrontar-se amb el totpoderós exèrcit imperial britànic, exultant després de la seva victòria a la Primera Guerra Mundial tot just un any abans.

Dirigits pel llegendari Michael Collins, els milicians de l’IRA van plantejar una guerra de guerrilles al totpoderós exèrcit britànic, molt superior en mitjans i recursos als voluntaris irlandesos. La tàctica consistia en atacs contra objectius militars clau o si més no, simbòlics, de les forces ocupants.Per la seva banda, les forces ocupants, formades per la policia britànica -els temibles “Black and Tans”, la força paramilitar de la “Royal Irish Constabulary”, la policia reial irlandesa, encarregada de mantenir la lleialtat a la corona de Westminster- practicaven detencions massives i aleatòries sense poder causar un autèntic daltabaix als milicians de l’IRA.

El diumenge sagnant

El diumenge 21 de novembre de 1920 el mateix Michael Collins va encarregar a un escamot de l’IRA a Dublín la execució dels membres del servei d’intel·ligència enviats per Londres, coneguts popularment com “la patrulla del Caire”, que tenien l’encàrrec d’infiltrar-se a l’IRA.

L’escamot de Michael Collins va localitzar i executar els divuit membres dels serveis d’intel·ligència britànics, i executant també a dos soldats més durant la seva fugida. La missió havia estat un èxit pels milicians de l’IRA, que havien deixat ferida de mort a la xarxa d’intel·ligència britànica a Irlanda. Tanmateix, les forces britàniques van copsar molt malament el cop de gràcia dels republicans als seus serveis d’intel·ligència, i van rebre ordres immediates de Londres reclamant la detenció dels responsables de l’acció i l’empresonament i execució del líder republicà Michael Collins.

La desgràcia va voler que la tarda d’aquell mateix dia es disputés un partit de Futbol Gaèlic entre els equips de Dublín i Tipperary a Croke Park, que aleshores ja era el gran temple dels esports gaèlics. Les tropes auxiliars de l’exèrcit britànic van aparèixer al bell mig del partit i van entrar amb les tanquetes sobre la gespa de Croke Park. Aquesta escena de la pel·lícula “Michael Collins” il·lustra molt bé el que va passar aquell dia:

[youtube QOiQRkK1tyg]

Aquell diumenge sagnant catorze persones van perdre la vida a l’estadi de Croke Park a mans de l’exèrcit britànic. Seixanta-cinc més van ser ferides, algunes d’elles de gravetat. Els soldats britànics havien obert foc contra la població civil, utilitzant un dels símbols més preuats dels irlandesos: un atac a la seva cultura, a les seves tradicions, al seu esport. Entre els morts d’aquella tragèdia hi figuren tres nens, amb edats que oscil·laven entre els deu i els catorze anys.

BloodySunday5.jpg

Cossos inerts de les víctimes de Croke Park.

Fins i tot un jugador que havia intentat seguir jugant amb les tanquetes sobre la gespa va ser executat per les bales del exèrcit de sa majestat. El seu nom era Michael Hogan, i es va convertir en un mite i un heroi pels esports gaèlics. Tant és així, que la GAA (Gael Athletic Association) va posar el seu nom a una de les grades de Croke Park, la Hogan Stand. Encara àvids de sang, els soldats britànics van executar tres presoners al Castell de Dublín aquell mateix vespre, tornant de la matança de Croke Park. El pretext va ser que aquells presoners republicans havien intentat fugir de la presó.

Vista inferior de la Hogan Stand, a l'estadi de Croke Park.

La guerra va finalitzar dos anys més tard, amb la proclamació de l’Estat Lliure d’Irlanda presidit per Eamon de Valera, malgrat que sis comtats de l’Ulster van continuar sota sobirania britànica (malgrat competir a la Federació Irlandesa de Rugbi,  permetent que el rugbi sigui l’únic esport on Irlanda juga com una sola nació malgrat estar dividida en sues administracions diferents). Altrament, el ressò del Diumenge Sagnant de 1920 va ser enorme, i va causar un gran debat i una gran consternació al llarg i ample del Regne Unit, suscitant les crítiques de l’oposició laboralista al govern conservador del Regne Unit. Malauradament, aquell diumenge sagnant de 1920 no va ser el darrer diumenge sagnant de la història d’Irlanda.

 La revenja irlandesa

Vuitanta-set anys després, les seleccions d’Irlanda i d’Anglaterra es veien les cares al Torneig de les Sis Nacions. Aquest fet, per si mateix, no suposava una gran novetat. Irlanda i Anglaterra ja s’havien vist les cares una pila de vegades al mític Lansdowne Road de Dublín o a Twickenham, la catedral del rugbi anglès.

Però l’edició de 2007 havia de ser diferent. El vell Lansdowne Road havia desaparegut, per construir un nou estadi al mateix lloc adequat a les necessitats del segle XXI, símbol de la modernitat de tot el país. Mentrestant, les federacions de futbol i rugbi d’Irlanda es van quedar sense estadi on disputar el seus partits.

Croke Park era (i és) l’estadi més gran d’Irlanda, i està entre els principals estadis europeus. Però la seva propietat correspon a la GAA (Gaelic Athletic Association), que només permetia jugar a esports irlandesos a les seves instal·lacions, cosa que impossibilitava el seu ús per part de les federacions d’esports estrangers, especialment si aquests eren d’origen anglès. A més a més, la sang dels màrtirs de 1920 fa de Croke Park una mena de santuari del nacionalisme irlandès. Finalment, i després de moltes converses a tres bandes entre el govern d’Irlanda, la GAA i les federacions de rugbi i futbol, l’any 2006 la GAA va accedir a obrir les seves instal·lacions a la disputa dels partits de les seleccions de rugbi i de futbol, generant un gran debat entre partidaris i detractors d’obrir el santuari dels esports irlandesos a dos esports anglesos.

I el Sis Nacions de 2007 va arribar. El 24 de Febrer de 2007 Anglaterra havia de visitar Irlanda en la segona jornada del Sis Nacions d’aquell any. I ho havia de fer sobre la sagrada gespa de Croke Park, allà on s’havia vessat la sang de tanta gent innocent la tarda d’aquell fatídic diumenge de 1920. Per primer cop a la història s’escoltaria l’himne britànic al tempe dels esports gaèlics. Per primer cop les notes del “God save the Queen” ressonarien al lloc de la pitjor matança de civils de la Guerra d’Independència d’Irlanda. Seria el primer cop que els anglesos trepitgessin Croke Park en vuitanta-set anys.

Les autoritats estaven una mica espantades per la resposta que poguessin tenir els 82.300 espectadors que omplien les grades de Croke Park el 24 de febrer de 2007. Temien aldarulls, temien una gran xiulada a l’himne britànic en record als fets de 1920. Res de tot això va passar. L’himne britànic va sonar. El públic va callar. Silenci absolut a Croke Park. I llavors van sonar els himnes de la República d’Irlanda, “The Soldier’s Song”, i l’himne de la Federació Irlandesa, l'”Ireland’s Call”. I Croke Park va cantar a ple pulmó. Croke Park s’ensorrava en les llàgrimes d’emoció dels jugadors que sentien el pes de la història sobre seu. Llegendes com Ronan O’Gara i Hayes no van poder contenir les llàgrimes, O’Driscoll, O’Callaghan i O’Connell cantaven amb la mirada perduda, recordant els fets que havien passat allà vuitanta-set anys abans. Trimble i D’Arcy semblaven absents. I així podríem repassar les sensacions intenses que van viure els jugadors aquella tarda, però una imatge val més que mil paraules:

[youtube CQ6-bYixpYE]

Els himnes van acabar. Els jugadors irlandesos es van abraçar a la gespa de Croke Park, escenari tràgic de la bogeria humana. I aquell partit va començar. Personalment, mai he vist un partit com aquell. Mai he vist jugar al rugbi amb tanta passió, amb tantes ganes i amb tanta intensitat com la que vaig veure sobre la sagrada gespa de Croke Park. Cada placatge, cada incursió, cada agrupació i cada pilota robada pels irlandesos encenia un Croke Park que es va convertir en el fortí de la pàtria irlandesa en una atmosfera màgica i especial. No crec en fantasmes ni esperits, però crec en la motivació que dóna a uns jugadors el fet de sentir-se en un partit històric. El peu de Ronan O’Gara i els assajos de Dempsey i Wallace al primer temps van deixar el marcador en un clar parcial de 23 a 3 al final del primer temps. Els jugadors irlandesos empenyien les agrupacions amb una força sobrehumana. Els davanters s’imposaven a tots els serveis de toc i guanyaven totes les melés. Aquell dia el paquet de davanters irlandès semblava més alt, més fort i més compacte que mai. A més a més, els tres quarts celtes entraven com fletxes a les esquerdes defensives del rival, perforant un cop i un altre la defensa anglesa.

La segona part va seguir amb el mateix guió. Irlanda atacava i pressionava, amagava la pilota i perforava la defensa d’un rival que ostentava el títol de Campió del Món. Shane Horgan i Isaac Boss van signar dos assajos més pels irlandesos, deixant el marcador en un clar 43 a 13 a favor dels locals. Va ser la victòria més gran de la història dels irlandesos sobre Anglaterra en tota la història (l’anterior victòria havia estat un 22 a 0 aconseguit l’any 1947), però també va ser la major derrota de la selecció de rugbi anglesa en tota la seva història. Aquí teniu alguns dels moments més destacats del partit:

[youtube NXTUu5PAzR4]

La revenja irlandesa s’havia complert al mateix escenari, amb una victòria històrica sobre l’etern rival jugant al seu esport. Els jugadors es van quedar una estona llarga celebrant la victòria sobre la sagrada gespa de Croke Park, però van oferir el passadís d’honor al rival vençut. El públic també va acomiadar amb aplaudiments a l’etern rival anglès. Finalitzava una batalla simbòlica que va demostrar el grau de maduresa i de saber estar dels aficionats irlandesos, que van tenir un comportament exquisit al llarg de tot el partit. El “dissabte verd” va enterrar els fantasmes del diumenge sagnant de 1920. Les ferides de Croke Park van començar a cicatritzar aquell 24 de febrer de 2007.

O'Driscoll celebra la victòria sobre la gespa de Croke Park

Tercer temps

Si us interessa el periode de la guerra d’independència d’Irlanda i la guerra civil irlandesa, no podeu deixar de veure (si no ho heu fet ja) el film “El vent que agita la civada“, del director Ken Loach. En un altre perfil, molt més comercial, farcit d’errades històriques i imprecisions i amb un argument menys profund, també us recomano la pel·lícula “Michael Collins“, dirigida per Neil Jordan i protagonitzada per Liam Nesson.

Si esteu interessants en un llibre sobre la història d’Irlanda us recomano l’obra de John O’Beirne Ranelagh, autor del llibre “A Short History of Ireland“, que trobareu traduïda al castellà per l’editorial Cambridge.

Maurice Boyau, el rugbier que va fer fugir al Baró Roig

divendres, 16/11/2012

En Maurice Jean-Paul Boyau és un prototip del rugbier de començaments del segle passat. Nascut a Algèria (quan aquesta formava part de l’adminstració colonial francesa) l’any 1888, era fill d’un funcionari francès, que amb els anys va ser destinat a la ciutat de Dacs (Dax), ciutat atlàntica de la regió de l’Aquitània.

Maurice BOYAU - Aviateur.jpg

En Maurice Boyau, amb l'uniforme militar de l'aire.

El jove Maurice Boyeau era tot un “sportman” d’inicis del segle passat, és a dir, un jove de classe mitja-benestant que es dedicava al món de l’esport en el seu temps lliure. Era especialment bo jugant a rugbi, i no va trigar massa en entrar en el primer equip de la US Dax (Unió Esportiva de Dacs). Gràcies al seu físic (182 cm i 77 quilos) i la seva velocitat, es va fer amb un lloc com a segon centre o ala oberta (dreta) de l’equip de l’Aquitània. De fet, al club de Dacs va marcar una època, fins al punt que l’actual estadi de rugbi municipal porta el seu nom.

Del modest Dacs va fer el salt a l’Stade Bordelais, el club més important de la ciutat de Bordeus durant el primer terç del segle XX. Allà va erigir-se com un dels millors jugadors de França, capitanejant un equip que va arribar a la final del campionat francès (l’any 1911) i guanyant-se un lloc al XV titular de la selecció francesa, amb la que va arribar jugar sis partits entre 1912 i 1913 (i capitanejant el XV del gall als darrers dos partits).

Tanmateix, la I Guerra Mundial (la Gran Guerra) va esclatar al 1914, i el jove Maurice Boyau (que aleshores tenia 26 anys) fou cridat a files a l’exèrcit de terra, com a conductor de camions. Aleshores en Maurice Boyau va començar a preparar-se per fer la prova d’ingrés a l’exèrcit de l’aire, a on va ser acceptat a començaments de 1916 (convé destacar que l’aviació era una mena de club tancat dins de l’exèrcit per a nois provinents de famílies amb poder econòmic). Però l’esclat de la guerra i les accions bèl·liques no van allunyar en Maurice dels camps de rugbi. De fet, entre 1914 i 1918 va passar a defensar els colors del Racing Metro parisenc.

Com a membre (i després líder) de l’esquadró 77 (conegut com el dels esportistes, degut a la gran quantitat d’atletes que hi havia en aquell regiment) i al comandament d’un mític caça SPAD XIII, en Maurice Boyau va aconseguir fins a 35 victòries als cels de l’Europa central, esdevenint el cinquè millor pilot de l’exèrcit francès del segle XX. Diu la llegenda que fins i tot el Baró Roig, Manfred Von Richthofen, estava obsessionat amb abatre l’aler del Racing Metro ja que en una ocasió va veure’s obligat a retirar-se d’un combat singular amb ell per falta de benzina.

Spad_XIII_3_vues.jpg.jpg

L'SPAD XIII, l'avió que pilotava en Maurice Boyau

La llegenda diu també que en certa ocasió en Maurice Boyau es va presentar a un partit del seu club amb el seu avió, que va fer aterrar al costat del camp de rugbi, i que va tornar a agafar al finalitzar el partit per tornar a la base aèria.

Però el 16 de setembre de 1918, just dos mesos abans d’acabar la Gran Guerra, en Maurice Boyau va ser abatut per primer i últim cop a la seva carrera. Les causes de la seva mort sobre els cels de la regió de la Lorena no són gens clares. Històricament es va atribuir la seva mort al pilot alemany Georg von Hantelmann, però les darreres investigacions apunten a que és molt probable que l’artilleria antiàeria alemanya fes blanc en l’avió de Maurice Boyau, derrotant el seu SPAD XIII. La tarda d’aquell mateix 16 de setembre de 1916 els seus companys del Racing Metro havien de jugar un partit on en Boyeau havia de jugar d’aler dret. En un darrer homenatge, els seus companys van decidir no reemplaçar en Maurice Boyau a l’ala i sortir a jugar amb només catorze efectius, en memòria d’un dels grans herois del rugbi francès.

stade-maurice-boyau-dax-4.jpeg

Foto de l'estadi Maurice Boyau, de Dacs (Dax), a l'Aquitània.