Arxiu de la categoria ‘Bad Boys’

Gordon Simpson, de Cornellà al Sis Nacions

divendres, 6/12/2013

Fa pocs dies vam parlar dels “Kilted Kiwis”, jugadors d’origen neozelandès i sang escocesa que han defensat els colors del XV del Card. Avui parlarem el cas d’un “Kilted Kiwi” que va deixar empremta a casa nostra.

I és que pocs jugadors que hagin jugat a clubs de rugbi sud-catalans poden dir que han jugat un campionat del món, i encara menys poden presumir d’haver jugat al Cinc i al Sis Nacions (després de l’entrada d’Itàlia al torneig l’any 2000). De fet, l’únic jugador que ha vestit la samarreta d’un club al sud de les alberes i d’una selecció del Sis Nacions és Gordon Simpson, exjugador del Cornellà.

En Gordon Leslie Simpson va néixer l’any 1971 a la petita població neozelandesa de Takapuna, un dels diversos suburbis d’Auckland,  a l’illa nord. Des de ben jove va destacar pel seu físic i les seves habilitats tant a la primera línia com a la tercera línia, on actuava al cantó tancat (número 6). La seva qualitat i la seva polivalència a la davantera va convertir en Gordon Simpson en una de les grans promeses del rugbi neozelandès. L’any 1989 en Gordon Simpson va ser seleccionat per jugar amb la selecció sub-18 (oficialment anomenada “Secundary Schools”) i l’any 1992 va ser convocat diverses vegades per jugar amb els New Zeland Colts, que podem considerar tercera selecció nacional i sub-21.

La carrera professional de Gordon Simpson va començar l’any 1988, amb l’equip provincial de North Harbour a la NPC (màxima competició del rugbi a Nova Zelanda a nivell nacional. La NPC també s’ha anomenat, per ranos de patrocini, ITM Cup). El seu joc i les seves bones actuacions amb North Harbour li van valer a en Gordon Simpson un traspàs al poderós Wellington l’any 1994, quan només tenia 23 anys.  Va ser precisament a Wellington on el jove Gordon va tocar el cel amb els dits de la mà, al ser escollit millor jugador de l’any 1995.

Però en Gordon Simpson no va rebre mai la trucada dels “All Blacks”, que aquell 1995 havien perdut la final de la Copa del Món contra Sud-Àfrica. El gran Josh Kronfeld li barrava el pas a la selecció nacional. Tampoc podia anar convocat amb NZ Maori, ja que en Gordon Simpson no tenia avantpassats maoris, si no escocesos.

Així doncs, quan en Gordon Simpson va acabar el seu contracte amb North Harbour, i abans de fitxar per Wellington, a finals de 1993, va decidir iniciar la seva aventura europea. Després de passar per Itàlia i França, va arribar a Catalunya per establir-se durant uns mesos. El seu destí va ser Cornellà, club on va arribar l’octubre de l’any 1993. El seu objectiu, amb vint-i-dos anys, era el de seguir practicant el rugbi coneixent un nou país i una nova cultura tot preparant-se físicament per intentar tornar al primer nivell del rugbi neozelandès després del seu any sabàtic a Europa. En Gordon Simpson va deixar una gran petjada al club del Baix Llobregat, on encara avui en dia és venerat i recordat amb tots els honors, i entre els clubs catalans i espanyols en general. De fet, molts veterans d’aquells anys segurament recorden el cap rapat d’en Gordon i la seva capacitat tècnica, fins aleshores mai vistos als camps de la Catalunya del sud. El seus 185 centímetres i els seu cent deu quilos de pes van passejar-se sense massa dificultat als camps de rugbi catalans.

En Gordon Simpson era un exemple del que els anglosaxons anomenen “work hard, party hard”, és a dir, treballa dur però diverteix-te al límit després dels partits. En Gordon seguia un entrenament a banda dels entrenaments conjunts del Cornellà, i de fet arribava i marxava dels entrenaments corrent. Durant el temps que va estar a Cornellà mai se’l va veure excessivament cansat, i la Divisió d’Honor “B” espanyola se li quedava molt petita al neozelandès, fins al punt de fer pujar al Cornellà ala màxima divisió estatal pràcticament tot sol. Però de la mateixa manera que treballava al màxim i feia manifesta la seva superioritat física i tècnica allà on jugava, els companys i rivals encara recorden les mítiques gresques i tercer temps on participava. De fet, encara avui existeixen llegendes i rumors sobre les festes del neozelandès, que mai podrem saber de ciència certa si són reals o no. Els mites ho són precisament gràcies a les llegendes que hi ha al seu voltant.

Després de la seva breu estada a Cornellà -va marxar l’abril de 1994-, en Gordon va tornar a Nova Zelanda, per fitxar per Wellington, però tot i els seus intents, en Gordon Simpson no va aconseguir obrir mai les portes dels “All Blacks”, i els contractes amb equips del seu país no el seduïen. Aleshores va aparèixer la possibilitat de fitxar pel Glasgow Caledonians (actualment anomenats Glasgow Warriors) i de ser convocat amb el XV del Card, ja que en Gordon Simpson té ascendents escocesos. Així les coses, l’any 1998 en Gordon Simpson ja va ser convocat amb la selecció escocesa per disputar partits amistosos, i el 1999 ja va debutar en partit oficial del Cinc Nacions, repetint els anys 2000 i 2001 (ja sota format Sis Nacions, incloent-hi Itàlia).

Gordon Simpson.jpg

En Gordon va jugar un total de 22 partits amb el XV del Card i 95 partits de Lliga Celta i Heineken Cup amb Glasgow, i va col·laborar decisivament en la victòria escocesa al torneig de 1999, la darrera vegada que els homes del nord del mur d’Adrià han guanyat el campionat. Aquell 1999 es celebrava la Copa del Món a Gal·les, i en Gordon Simpson hi va participar amb la selecció escocesa. Precisament Escòcia va quedar enquadrada al mateix grup que Espanya, que debutava per primer i últim cop en una Copa del Món. Escòcia va passar la primera fase, escombrant -no cal dir-ho- a Espanya amb un clar 48-0 amb els suplents. Aquella Espanya comptava amb alguns jugadors catalans de la Santboiana com Jordi Camps, Víctor Torres, Albert Malo o Oriol Ripol, així que aquell partit entre Escòcia i Espanya es va viure amb certa intensitat a les dues ribes del Llobregat.

Però el zenit del nostre jugador va arribar al juny de l’any 2000, quan va anotar un assaig a Nova Zelanda en un partit amistós disputat a Carisbrook. En Gordon es revenjava així de la selecció que no l’havia volgut donar la possibilitat de demostrar les seves capacitats vestint el negre. Després d’anotar el seu assaig, el públic va aplaudir el jugador d’origen neozelandès, reconeixent la seva vàlua.

simpson415_1475sue.jpg

Malauradament la carrera internacional d’en Gordon Simpson podia haver estat molt més profitosa de no haver-se vist esquitxat per escàndols, com el de novembre del mateix 2000, quan en Gordon es va escapar de la concentració de l’hotel de la selecció per marxar de gresca amb companys i amics la nit abans d’un partit contra els Estats Units i haver tornat a la matinada begut i generant un escàndol. L’aleshores tècnic escocès Ian McGeechan va decidir castigar-lo expulsant-lo de la selecció i obrint-li un expedient sancionador que el va apartar gairebé un any i mig del XV del Card.

El nostre protagonista va viure a Escòcia fins a l’any 2004, quan va retornar a Nova Zelanda per treballar a la cervesera DB Breweries i seguir jugant de manera amateur. Finalment, l’any 2008 en Gordon Simpson va marxar a la ciutat de North Shore per treballar com publicista i seguir jugant, de manera amateur, amb l’equip de la ciutat, amb el que va superar la barrera dels 100 partits amb 37 anys.

 

James O’Connor, talent sense control

diumenge, 3/11/2013

Pocs esportistes poden escollir quina selecció nacional desitgen representar. I encara menys són els que poden fer-ho entre les tres grans potències de l’esport que practica la persona en qüestió. En aquest sentit, James O’Connor sempre ha estat un privilegiat. Nascut a Austràlia fill d’una parella neozelandesa establerta a Gold Coast, en James O’Connor va passar gran part de la seva infantesa a Nova Zelanda, però amb onze anys va retornar a la seva Austràlia natal, per motius laborals dels seus progenitors. A l’estat de Queensland va començar a destacar jugant al rugbi, i ben aviat va cridar l’atenció dels caçadors de talents de l’hemisferi sud.

Fill de neozelandesos, en O’Connor podia haver escollit defensar el negre, però va rebutjar aquesta possibilitat. Com també va rebutjar la possibilitat de jugar amb Sud-Àfrica (els avis materns eren sud-africans), i fins i tot la possibilitat de jugar amb Irlanda, pàtria d’on l’avi O’Connor va haver de marxar per buscar un futur millor a l’hemisferi sud.

L’any 2008, amb només 17 anys, el jove O’Connor ja havia debutat al rugbi professional, de la mà dels Western Force, franquícia establert a Perth on va sorprendre a tothom amb el seu joc de peus, la seva habilitat amb la mà i la seva impressionant capacitat tècnica. En O’Connor, capaç d’ocupar qualsevol demarcació als tres quarts -i de fer-ho bé- va trigar només uns mesos a ser convocat amb la selecció absoluta australiana. Precisament va ser en el seu debut amb els “Wallabies” quan va donar-se a conèixer globalment anotant un “hat-trick” contra Itàlia.

james-oconnor-001.jpg

O'Connor anotant un assaig al seu debut amb els "Wallabies". Aquell dia va fer un "hat-trick".

El descens a l’infern

La seva joventut, la seva enorme qualitat i el seu aspecte físic -els companys l’anomenen Justin Biber- van convertir-lo en un fenomen social a Austràlia i en un dels esportistes més seguits del país. Escollit “rookie” de l’any al Super15 i a la selecció australiana els anys 2008 i 2009, l’estrella del jove O’Connor semblava destinada a regnar a l’hemisferi sud durant molts anys. Res més lluny de la realitat. El polivalent tres quarts va començar a estancar el seu nivell de joc a partir de 2010, coincidint amb la davallada general del nivell dels “Wallabies”. El seu mal estat de forma -el jugador havia perdut espurna, velocitat i semblava haver engreixat uns quants quilos- va provocar que no renovés contracte amb Western Force a finals de 2011 i iniciés una segona etapa al Super15 amb els Melbourne Rebels a partir de 2012.

Durant els primers mesos de 2012 O’Connor va recuperar part del seu nivell habitual, i va ser escollit, amb només 21 anys, un dels capitans de la selecció australiana, juntament a gegants com Will Genia, Pockock, McCabe i Horwill. Però el descens als inferns del jove O’Connor no s’havia aturat. Els seus propis companys d’equip a Melbourne ja van avisar als tècnics que en O’Connor allargava massa els tercers temps i era massa generós amb la beguda. Una manera subtil per alertar un principi d’alcoholisme.

Durant l’any 2013 en O’Connor no va estar al seu nivell de forma i de joc, però malgrat tot va seguir convocat amb els “wallabies” durant la gira dels “Lions” al juny passat. Va ser llavors quan vam veure el pitjor O’Connor que mai havíem vist. Un noi de 22 anys que s’arrosegava al camp, incapaç de generar joc, de córrer cinc metres o de trencar la defensa. Els capitans de la selecció australiana van recriminar-li el seu pèssim estat de forma i la seva poca professinalitat. La seva desmesurada afició a la beguda i el poc rigurós control de la seva dieta alimentària havien penalitzat un dels millors talents del rugbi mundial.

063844-james-o-039-connor.jpg

Però en O’Connor va tocar fons al setembre passat, quan el jugador, totalment ebri, va protagonitzar un lamentable episodi a l’aeroport de Perth que va acabar amb el jugador al calabós, detingut per la policia federal per desordre públic i desobediència a l’autoritat. Era la gota que feia vessar el got. La Unió Australiana de Rugbi (ARU) va decidir apartar el jugador de la selecció i del seu club, suspenent el seu contracte i enviant al jove talent a l’atur.

London Irish, destí ideal per un “exile”

L’incident, a més a més, va servir per destapar el que ja era més o menys sabut per tothom. James O’Connor era un jugador problemàtic, amb pocs amics dins dels vestidors on ha anat,  lluny de la seva millor forma i tenia problemes de control de pes i de la seva afició a l’alcohol.

Amb el jugador a l’atur, van començar a sorgir rumors que parlaven de la possibilitat d’un fitxatge amb algun club de rugbi 13 de la NRL (National Rugby League) o la possibilitat d’estar un temps entrenant pel seu compte. Però aleshores va aparèixer la possibilitat de fitxar pels London Irish, l’equip dels “exiles” que disputa la Premier League. O’Connor ha decidit acceptar la proposta dels exiliats per vestir el verd -recordem que la família O’Connor és originària d’Irlanda- durant la temporada 2013-2014.

El fitxatge pel club londinenc pot ser un punt d’inflexió per la carrera de James O’Connor. Amb només 23 anys és a temps de reconduir els seus hàbits i la seva conducta a Europa, ja que el jugador té l’objectiu de recuperar el seu millor estat de forma per tornar a Austràlia i formar part dels “Wallabies” de cara a la Copa del Món de 2015. Si ho aconsegueix, el rugbi hi sortirà guanyant.

 

L’adéu de Ronan O’Gara, el republicà irlandès

divendres, 24/05/2013

Ronan O’Gara, l’irlandès rebel, ha anunciat la seva retirada. El màgic Ronan O’Gara deixarà els terrenys de joc als trenta-sis anys, després d’una gran carrera amb la franquícia de la província de Munster i amb la selecció irlandesa.

rog.jpg

O'Gara és l'home rècord del rugbi europeu, i el jugador més important de la història de Munster.

Curiosament, l’obertura de més talent de l ‘illa maragda dels darrers anys, el màgic O’Gara, no és natural d’Irlanda si no de San Diego (Califòrnia, Estats Units), on va néixer ja que el seu pare Fergal O’Gara –qui havia jugat d’aler a Connacht- es trobava en aquella ciutat californiana acabant el seu màster en microbiologia. Quan el pare de família va finalitzar els seus estudis, la famñilia en ple va retornar al seu país d’origen per establir-se a la ciutat de Cork, al sud d’Irlanda, a la província de Munster. Va ser a Cork on Ronan O’Gara va començar a destacar en l’esport de la pilota ovalada, convertint-se en un fixe en les alineacions de l’UCC (University College of Cork) -centre universitari on O’Gara va finalitzar la carrera d’econòmiques- i del Cork Constitution, el club amb millor palmarès de tota Irlanda i autèntic filial de la franquícia de Munster i de la selecció irlandesa.

Ronan O’Gara va fer el salt a la franquícia de Munster l’any 1997, quan el talentós jugador només tenia vint anys. El dia del seu debut contra Connacht –equip on havia jugat el seu pare- el jove O’Gara va mostrar les seves millors habilitats i va signar quinze punts. Curiosament, aquell dia el seu equip va sortir derrotat de Galway (48-40). Home d’un sol club, O’Gara ha desenvolupat tota la seva trajectòria al club vermell, on és considerat un ídol i un heroi.

El seu estil de joc, elèctric i dinàmic, i el seu encert de cara a pals amb xuts de sobrebot (drop) o mitjançant cops de càstig li van obrir ben aviat les portes de la selecció irlandesa. El seu peu de seda i la seva visió de joc li van obrir el camí entre els més grans ben aviat. Ronan O’Gara va debutar l’any 2000 amb la selecció al Sis Nacions d’aquell any. D’aleshores ençà el geni de Munster es va fer amb la titularitat del mig del camp irlandès.

Finalment, l’irlandès rebel, un home de conviccions nacionalistes i republicanes- capaç de negar la mà a la reina d’Anglaterra en un acte oficial- ha anunciat la seva retirada del rugbi professional. Ho fa després d’acceptar la proposta del Racing Métro parisenc, que li ha ofert la possibilitat d¡’esdevenir entrenador de tres quarts i de xutadors d’un dels clubs amb més projecció del Top14, on es retrobarà amb Jonathan Sexton, l’home que ha des ser el seu substitut a la selecció irlandesa (si arriba a un acord satisfactori amb la IRFU).

queen.jpg

O'Gara li nega la mà a la reina d'Anglaterra. "She's not my Queen", va dir el republicà.

O’Gara deixa un reguitzell de rècords i honors que difícilment ningú podrà superar en molts anys: màxim anotador de la història de Munster, amb 2.625 punts, home que més cops ha jugat amb Munster, amb 240 partits, home que més partits de Copa d’Europa ha disputat, amb 110 partits, màxim anotador de la història de la Copa d’Europa, amb 1.365 punts, màxim anotador de la història d’Irlanda, amb 1.083 punts, jugador que més cops ha jugat amb la selecció irlandesa, amb 128 internacionalitats, i màxim anotador de la història del Sis Nacions, amb 557 punts, i més partits jugats al Sis Nacions, amb 63 partits.

A aquests mèrits individuals cal sumar una lliga irlandesa, conquerida amb el Cork Constitution l’any 1999, tres lligues celtes amb Munster (anys 2003, 2009 i 2011), dues copes d’Europa, també amb Munster (2006 i 2008), a més d’un Grand Slam, una Triple Corona i un Sis Nacions conquerits amb la selecció nacional l’any 2009. A més a més, O’Gara ha estat seleccionat tres vegades per jugar amb els British&Irish Lions a les gires de 2001, 2005 i 2009.

Amb l’adéu de Ronan O’Gara acomiadem un dels millors obertures de la història d’Irlanda, un home,que en paraules del seu company a mil batalles Donncha O’Callaghan “fa millors als companys que l’envolten”. O’Gara marxa quan encara podia seguir en actiu. Tal i com ell mateix ha confirmat, el club li oferia una any més de contracte, però segons les seves pròpies paraules “m’adonava que el meu temps havia passat. Cada cop em costava més entrenar-me per mantenir-me al màxim nivell i no volia acabar arrossegant-me pel camp”. Home de conviccions fortes, O’Gara deixa una empremta profunda entre els seus companys, rivals i aficionats. De caràcter difícil, sempre s’exigia al màxim i esperava el mateix dels seus companys.

La seva figura despertava certa controvèrsia, especialment als darrers anys, quan a Irlanda es debatia la necessitat de jugar amb O’Gara al mig del camp o reemplaçar-lo per homes més joves com Sexton, Madigan o Jackson. Fins i tot hi havia algun sector d’aficionats (bàsicament de la capital irlandesa), que retreien al gran capità irlandès -O’Gara és l’home que més cops ha exercit de capità de la selecció, amb 83 partits- el no haver passat dels quarts de final de cap Mundial i només haver guanyat un cop el Sis Nacions (això sí, guanyant Grand Slam i Triple Corona). Certament O’Gara, líder de la generació d’or del rugbi irlandès, no ha estat capaç de respondre les elevadíssimes expectatives que els aficionats hi tenien dipositades. Copes del Món al marge, la carrera de ROG (sigles de Ronan O’Gara) ha estat brillant, tant per la qualitat del jugador com pel comportament, gairebé sempre exemplar, del gran capità irlandès. Per acomiadar-nos d’aquest jugador singular, us deixo un vídeo amb alguns dels seus millors moments:

[youtube Ur6ze5icKnA]

Els “bad boys” del rugbi: Gavin Henson

dimarts , 10/04/2012

El Regne Unit en general té un seriós problema amb el comportament d’alguns dels seus esportistes més brillants. La premsa groga anglesa ha contribuït a riure-li les gràcies a esportistes d’un talent immens que s’han deixat perdre per culpa de les festes, els escàndols i massa sovint, l’alcohol. Sense anar més lluny, dos dels millors futbolistes britànics de tots els temps, George Best i Paul Gascoine, van deixar perdre bona part del seu talent malgastant els seus millors anys en festes i borratxeres.

El rugbi no és pas un excepció dins de l’esport britànic, i no són pocs els casos de jugadors o tècnics (tant de rugbi XV com de XIII o League) que han malgastat part del seu potencial esportiu per no seguir uns hàbits que es pressuposen en un esportista d’elit.

El cas del que avui volia parlar és el del jugador gal·lès Gavin Henson. En Henson és un noi de 30 anys, que juga d’utility back (pot jugar en diverses posicions a la línia de tres quarts) amb una qualitat immensa. Rapidesa, agilitat, força, potència, bon joc a la mà i un guant de seda al peu que van catapultar-lo a la titularitat i el lideratge dels Ospreys entre els anys 2003 i el 2010. Les seves bones actuacions amb el seu club li van obrir la porta de la selecció nacional, i amb els dragons va tocar la glòria al guanyar els Sis Nacions de 2005 i 2008 completant un Grand Slam. Més enllà del rugbi, Henson va tenir un fill amb la cantant Charlotte Church, una celebritat al Regne Unit (que fins i tot tenia un programa televisiu propi), a l’any 2007. Aquest fet va catapultar a la parella a la primera línia de foc mediàtica, de la que en Henson no ha volgut escapar mai.

Gavin Henson.jpg

Però el món del rugbi (i de l’esport en general) se li va quedar petit a en Gavin Henson. L’any 2009 va decidir penjar les botes de forma temporal per dedicar-se al món de la faràndula i de l’espectacle. El seu cos musculat i la seva popularitat li van obrir les portes de la televisió, com a actor de sèries televisives dels canals ITV1 o la BBC. Aquest fet li va valer fortes crítiques del món del rugbi, especialment important a Gal·les.

En una sortida cap endevant, en Henson va deicidir tornar a jugar a la primavera de 2010, en una aventura que el va portar a Londres (on va estar jugant un temps amb els Saracens) i a França, on va jugar unes setmanes amb el Toló. Cap de les dues experiències va ser satisfactòria i en Henson va tornar al seu Gal·les natal, per defensar la samarreta de l’etern rival d’Ospreys, els Cardiff Blues.

Si a nivell esportiu l’estrella de Henson s’ha anat apagant, la seva faceta mediàtica no ha fet més que créixer. En Henson va ocupar totes les portades del cor del país a la primavera de 2010 quan va anunciar el seu divorci de la cantant Charlotte Church tot just dos mesos després d’haver-se casat i amb qui havia tingut una segona filla poc temps abans. El solter Henson va convertir-se en objectiu de la premsa rosa, i ell va decidir aprofitar-ho tot buscant novia en una edició del reality televisiu The Bachelor, un programa on un grapat de noies es barallen per ser l’escollida d’un noi, preferentment guapo i/o famós, on va conèixer la seva actual parella.

Gavin-Henson-The-Bachelor-007.jpg

Henson i les seves amigues del rality "The Bachelor"

 

A més a més, en Gavin Henson havia estat detingut en diverses ocasions per la policia a causa de desordre públic (les seves monumentals festes són ben conegudes al llarg i ample del Regne Unit). La seva última malifeta, i que segurament li ha tancat la seva darrera oportunitat com a jugador, va ser emborratxar-se i muntar un bon escàndol en l’avió amb que tornava de Glasgow després d’una dura derrota del seu club al camp dels Warriors. La línea aèria (Flybe) li ha prohibit l’entrada als seus avions en els propers sis mesos, i el seu club, els Cardiff Blues, li van aplicar una multa exemplar, a més d’ensenyar-li la porta de sortida del club, que segurament traspassarà en els propers mesos.

En definitiva, els cas de Gavin Henson és un típic cas d’esportista britànic desaprofitat, que s’ha guanyat la desaprovació del món del rugbi en general i que ha deixat perdre el seu enorme talent al no tenir prou seny com per redirigir la seva carrera. Henson no tornarà a vestir la samarreta de Gal·les (de fet, ja no va ser convocat ni per la Copa del Món de Nova Zelanda ni pel passat Sis Nacions), i segurament tampoc trobarà un club de primer nivell que aposti per ell. Per desgràcia, ell ja fa molts anys que va deixar de fer-ho.

 

SBW, un boxejador musulmà amb els All Blacks

dimecres, 28/09/2011

En Sonny Bill Williams s’està convertint, per mèrits propis, en la sensació dels All Blacks durant aquesta Copa del Món que es celebra al seu país. En SBW (nom amb el que l’anomenen els mitjans anglosaxons) destaca per la seva corpulència (191 centímetres d’alçada i 108 quilos de pes), la seva velocitat i el seu joc de mà, a més de la seva imatge física i el seu caràcter extrovertit, que el converteixen en una gran celebritat entre el públic femení.

SBW.jpg

En SBW s'ha convertit en tota una celebritat mediàtica.

En Superman (un dels altres renoms amb el que l’han batejat els mitjans locals) té només 26 anys i juga de primer centre i té en la capacitat de donar continuïtat al joc un cop placat la seva millor virtut. Fixeu-vos en aquest vídeo, on s’aprecien les característiques del joc de Sonny Bill Williams:

[youtube 1IM5hVcNJXQ]

En SBW és poc conegut entre els cercles del XV ja que no és un esportista gens convencional, ni políticament correcte. El crack neozelandès, nascut a Auckland, va iniciar la seva carrera esportiva jugant a rugbi XIII tot seguint la tradició familiar iniciada pel seu pare Jon Williams, una antiga llegenda samoana del rugby league. En SBW destacava tant en aquest esport que els Sydney Bulldogs (club australià professional de rugbi XIII) van fitxar-lo amb només setze anys, l’any 2002, per ingressar a les categories inferiors del club. Dos anys desprès, amb només divuit anys, va debutar amb el primer equip i es va convertir en un jugador fixe en les alineacions del club del sud de Sydney i ben aviat va ser convocat per la selecció nacional de Nova Zelanda de rugbi XIII. Durant aquell 2004 en SBW va tocar la glòria al ser nomenat millor jugador de rugbi XIII del món, despertant l’interès dels principals clubs del món i ampliant el seu salari a mesura que pujava la seva popularitat.

El nostre crack va jugar durant quatre anys més a rugbi XIII amb els Bulldogs i amb la selecció de Nova Zelanda, però la fama, l’èxit i els diners no li van fer cap bé a un noi a qui la riquesa li havia arribat quan el cap encara no estava del tot assentat. A més a més, el fet d’estar allunyat de la seva família des de tant jove, va passar factura a la vida personal de’n SBW. Dins dels camps, en SBW era sancionat freqüentment per les baralles i els placatges perillosos que practicava a cada partit, però era fora del camp on els problemes de Sonny Bill Williams eren més grans.  Al 2007 va ser detingut per conduir begut amb una taxa d’alcohol a la sang de 0.75, cosa que li va valer una estada a la presó d’un parell de setmanes. Però un cop va recuperar la llibertat, en Sonny Bill Williams va tornar a ser detingut per orinar en públic i buscar brega a la porta d’un pub cèntric de Sydney. A més a més, la premsa australiana va destapar alguns escàndols sexuals d’en SBW amb diverses models i actrius com l’australiana Candice Falzon (fins i tot van arribar a sortir suposades fotos de les relacions que mantenien), quan l’atleta tenia una relació sentimental amb Genna Shaw. Arribats a aquest punt, el jove jugador va haver de reconèixer públicament el seu alcoholisme i les seves infidelitats i va iniciar un tractament de desintoxicació de la beguda i de les sortides nocturnes mitjançant diverses teràpies d’autocontrol i ajuda. A més a més, en SBW s’havia convertit en un dels jugadors de rugbi XIII més odiats d’Austràlia a causa del seu comportament dins i fora del camp.

En SBW va decidir que calia fer un canvi en la seva vida si volia redreçar la seva carrera. L’any 2008 en SBW va rebre una oferta per jugar a rugbi XV a França, al Toulon (l’equip més ric del sud del país). L’oferta li oferia canviar determinats hàbits i costums de la seva vida a Austràlia, a més d’una interessant aposta econòmica i suposar un nou repte esportiu. Sense necessitat de pensar-ho massa, en SBW va fer les maletes i va marxar a provar fortuna a Europa. Un cop a França en SBW va canviar d’hàbits, i va trobar en la motivació religiosa el camí per allunyar-se del alcohol i la vida nocturna. El mateix 2008 en Sonny Bill Williams es va convertir a l’Islam, i l’espiritualitat religiosa va ser un pilar per ajudar a superar els seus problemes d’alcoholisme i d’agressivitat dins i fora del camp.

A més de la motivació religiosa, en SBW l’any 2009 va començar a practicar de forma seriosa un altre esport de contacte, la boxa. La boxa suposa una vàlvula d’escapament de l’energia i l’agressivitat de’n SBW, i les seves qualitats físiques extraordinàries van permetre que s’hi dediqués (amb permís del seu club) de forma professional. El 29 de maig de 2009 en SBW va debutar com a boxejador de pesos pesants a un combat a Brisbane (Austràlia) contra en Garry Gurr. L’oponent li va durar dos assalts, fins que el crack neozelandès va deixar KO al seu rival. Tres dies després va fer el seu segon combat, contra l’australià Ryan Hogan, al que va deixar KO en només dos minuts i mig:

[youtube _oJak7Su5iY]

Al Toulon en SBW va completar dues temporades, amb molt bons partits i demostrant unes qualitats físiques i tècniques excepcionals, que van cridar l’atenció dels tècnics de la NZRU(Federació de rugbi de Nova Zelanda), que va proposar a en SBW la possibilitat de jugar amb els All Blacks si tornava a Nova Zelanda (recordem que per ser seleccionat amb els All Blacks, has de jugar a un club del país). En SBW va acceptar la proposta de la Federació amb la condició que el deixessin boxejar de tant en tant.

Amb una nova il·lusió sota el braç, en SBW va tornar a Nova Zelanda l’any 2010, vuit anys desprès de que marxés, amb hàbits i costums totalment diferents, amb el cap més assentat i practicant l’altre codi de rugbi, el XV. En SBW va fitxar pels Canterbury Crusaders, el club de rugbi més potent del món. El 3 de setembre de 2010 va debutar amb els Crusaders, deixant bocabadat l’exigent públic neozelandès. En només un mes en SBW va guanyar-se la confiança del seleccionador nacional de Nova Zelanda i va debutar amb els All Blacks el 6 de novembre de 2010, ni més ni menys que a Twickenham contra la poderosa selecció d’Anglaterra, i convertint-se en el primer musulmà que defensa la samarreta dels All Blacks. En el seu segon partit amb els All Blacks (uns dies després, contra Escòcia a Murrayfield) en SBW ja va ser l’home del partit.

Però tot l’èxit del món és poc per la gana del geni neozelandès. En SBW va tornar a pujar al ring durant la pretemporada del seu club, al gener del present any, per lluitar contra un boxejador molt més experimentat, en Scott Lewis (combat que va guanyar als punts, però on es va fer una fissura a la tíbia de la cama dreta). A més a més, en SBW va marxar a esquiar (un altre de les seves passions) durant un període de recuperació d’una lesió lleu durant la pretemporada, cosa que li va valer una multa del seu club. Lluny d’empenedir-se, el nostre crack va tornar a marxar a esquiar unes setmanes més tard, durant una concentració del seu club abans d’un partit vital del Super15, i el mateix president del club va haver de recordar-li llurs obligacions. EN SBW també ha estat objectiu de la premsa del cor del seu país durant tot aquest temps, ja que aparentment ha tingut diverses parelles durant els darrers anys. Però els escàndols esportius i extraesportius no feien més que fer créixer la popularitat d’en SBW, tal com podeu comprovar en aquest anunci de la Federació de rugbi de Nova Zelanda, on apareix en SBW acompanyat de Brad Thorn (llegenda All Black i del rugbi XIII) i de Ma’a Nonu, amb qui forma el centre de més pes (i més curiós) de tota la història dels All Blacks:

[youtube da8D1ZEYBqQ&feature=related]

Però en SBW també és capaç d’organitzar actes benèfics, com el combat de boxa que va organitzar al juny d’aquest any contra el boxejador de Tonga Alipate Liava’a a Auckland per recollir fons per les víctimes del terratrèmol de Christchurch. EN SBW va donar als damnificats els més de 100.000 € que va recaptar en el combat (que per cert, va tornar a guanyar).

Ara mateix tenim el nostre crack disputant la Copa del Món de rugbi amb els All Blacks, però el seu contracte amb els Canterbury Crusaders i la NZRU finalitza a final d’any. De moment, en SBW té ofertes molt importants dels millors clubs de rugbi XIII i rugbi XV de tot el món, i dels promotors de combat de boxa de mig món. Qui sap on estarà jugant (i a quin esport) el nostre crack d’aquí a uns mesos? Personalment, crec que ni ell mateix ho sap. Rugbi XIII, rugbi XV, boxa, esquí…

SBW, un esportista poc habitual.