Arxiu de la categoria ‘Reflexions’

Nous espais web de rugbi en català

dijous, 17/10/2013

Aviat farà quatre anys que vaig començar a escriure sobre rugbi de manera regular al meu blog Ruc-bi català. Primer ho vaig fer sobre un format wordpress i des de fa tres anys, ens vam allotjar en aquest espai web del Diari Ara. I no us podeu imaginar com em complau veure l’evolució del rugbi en espais digitals en tot aquest temps.

No fa pas tant, a inicis de 2011, vaig decidir començar a escriure sobre rugbi donat que no hi havien gaires espais de difusió de l’esport oval a casa nostre: feia un temps que el blog del rugbi-pensador o el del tretzista gracienc (dels quals jo em considero alumne i deixeble) estaven inactius i que l’espai web RugbyCatala.org no actualitzava les seves dades. Malgrat que en Adam Majó sí que parlava -parla- de rugbi al seu blog, no podem considerar-lo un blog exclusivament dedicat al rugbi, i només La Lleganya, espai veterà i degà del rugbi en català a internet ens regalava els seus continguts de forma periòdica. En un altre línia, el mestre Germà Capdevila ens regala grans articles de rugbi a la seva columna al diari El9Esportiu des de ja fa uns quants anys, disponibles també a internet.

La nova fornada

Però per fortuna, tots aquests espais han trobat substituts de molta qualitat que han mantingut viva la flama del rugbi en català a internet. És el cas del blog de la Penya Avant -actualitzat pel Xavier-Albert Canal- i del magnífic espai RugbiXV, dirigit pel company Jose Gámez, una de les persones que més en sap del nostre esport a tota Catalunya. Aquests dos grans espais han estat cabdals per la difusió i la didàctica del rugbi en la nostra llengua i han aportat molts nous seguidors al nostre esport. A més a més, han aparegut espais personals que dediquen molt espai al nostre esport, com ara el blog de Marian, una gran seguidora del rugbi i de la USAP.

Però els diaris digitals en català també han contribuït decisivament en la tasca de portar el rugbi a la primera línia mediàtica i allunyar-lo d’un ostracisme immerescut. Aquests espais tals com l’espai de rugbi del propi Diari ARA, on el company Martí Molina ha fet una feina incansable de seguiment del rugbi català i de la Unió Esportiva Santboiana o l’espai del diari TitularDigital.cat, on el bucaner Pol Camprubí ens ha narrat els millors partits de l’any. Per últim, l’espai del Diari Liffey, diari en català escrit a Dublín -per bé que d’informació generalista-, també ha parlat del nostre esport en diverses ocasions.

Però si alguna cosa evidencia el bon estat de salut del rugbi en català, aquesta és l’aparició de més espais que volen explicar l’actualitat del rugbi a casa nostre i la seva cultura implicada a la societat. En aquest sentit, als darrers mesos han aparegut els blogs del Comunicador Ovalat, dirigit pel company Víctor López i el blog rugbiciats, del jove jugador del SEL Vilanova Andreu Rodríguez.

Els últims en arribar han estat els creadors de l’espai rugbycat.cat, una plataforma que vol aglutinar l’actualitat oval de casa nsotre, dirigida pel Francesc Gómez, llicenciat en Periodisme i jugador dels Enginyers de Poble Nou.

Tercer temps: la polèmica rugbi-rugby

Segurament us  haureu fixat que uns quants blogs utilitzen la forma normativa rugbi i uns altres l’incorrecte “rugby”. El debat “rugbi o rugby?” segueix igual de vigent!

 

Oulu, esport de pel·lícula a l’àrtic

dilluns, 14/10/2013

Oulu és una petita ciutat bàltica, capital de la regió d’Ostrobòtnia del Nord, a la República de Finlàndia. Situada més o menys al centre del territori finès, més de 500 quilòmetres al nord de la capital del país, Hèlsinki. La ciutat, fundada l’any 1605 pel rei Carles IX de Suècia -es una època en la qual el regne suec dominava tot el que avui en dia és Finlàndia, les tres repúbliques bàltiques, Polònia i part del que avui és Rússia- va convertir-se en un centre comercial de primer ordre gràcies a la seva situació estratègica.

La ciutat d’Oulu va fer-se famosa gràcies al comerç del salmó, el producte estrella de la localitat, i a la qualitat de la fusta dels boscos que envolten la ciutat. Amb l’arribada de la revolució industrial, la ciutat es va convertir en un centre productor i de distribució d’acer al Bàltic i a Rússia, cosa que va afavorir el creixement d’una ciutat molt exposada al fred -no debades, la ciutat d’Oulu està situada als 65 graus latitud nord, molt a la vora del cercle polar àrtic-. De fet, la vida a Oulu no ha estat mai fàcil, ja que els seus habitants han de suportar una mitjana anual que voreja els zero graus i la neu i el gel fan acte de presència durant la majoria de mesos de l’any.

Però una meteorologia adversa no ha estat un fre insuperable pels habitants de la ciutat d’Oulu. Els darrers anys Oulu s’ha convertit en un important centre financer i pioner en determinades indústries com la informàtica (gràcies a la presència multinacional Nokia i diverses indústries auxiliars, que inclouen la química i l’elèctrica) o la històricament potent indústria del paper. El seu aeroport, a més a més, s’ha convertit en el segon aeroport amb mes trànsit aeri del país. La clau del secret de l’èxit econòmic de la ciutat -i de tota Finlàndia- és la forta inversió en educació. Oulu es sent orgullosa dels seus centres educatius i de la seva Universitat, que ha esdevingut un centre de referència gràcies a un model educatiu de primer ordre en un país que encapçala tots els rànquings educatius del planeta. De fet, la facultat d’arquitectura de la Universitat d’Oulu és una de les més importants a escala mundial, tot un referent en el panorama internacional.

Però a més de ser una petita ciutat industrial i un centre de referència educatiu, Oulu és també un dels referents esportius de primer ordre a Finlàndia. L’esport més practicat a la ciutat és l’hoquei sobre gel, i s’enorgulleix de ser el bressol del pilot de Fòrmula1 Keke Rosberg, un pilot d’èxit als anys 80 del segle passat -campió del Mundial de pilots l’any 1982, amb l’escuderia Williams- i pare de l’actual pilot de Mercedes Nico Rosberg.

El club de rugbi més al nord del món

Oulu disposa també del seu propi equip de rugbi. L‘OYUS Rugby (“Oulun Yliopiston Urheiluseura”, Club Esportiu Universitari d’Oulu) és un club fundat per estudiants universitaris, però obert a qualsevol amant de la pilota ovalada. Es tracta d’un club petit, que disputa la segona divisió finesa, i que fins fa uns pocs mesos, era el tercer club del món amb un percentatge de derrotes més elevat. Lluny d’amagar-se d’aquest fet, els membres del club s’ho prenien amb molt humor i en feien bandera.

oulu rugby.jpg

Però el que fa realment diferent i curiós al club de la capital d’Ostrobòtnia del Nord és el fet de ser el club situat en una latitud més meridional del món, ja que es troba a molts pocs quilòmetres del cercle polar àrtic. Com que a la ciutat d’Oulu no hi havia molta cultura oval, els membres de l’equip van haver de buscar nous jugadors al carrer. De fet, no era estrany veure entrenador i jugadors repartint propaganda pels pubs de la ciutat o al mateix aeroport cercant nous jugadors pel club situat a la latitud més nòrdica del món.

oulu.jpg

Rugbi a Oulu. Mai s'havia jugat tan al nord.

Conscients de la seva singularitat, els membres del club fins i tot van fer una pel·lícula guanyadora de molts premis -entre ells, una menció al DocsBarcelona- titulada “Freetime Machos”, el tràiler de la qual es troba disponible a youtube:

[youtube SI8IKu4slyo]

La pel·lícula en qüestió parla de les relacions socials que s’estableixen entre els membres d’un petit club de rugbi, situat al costat del cercle polar àrtic. Es tracta d’una divertida comèdia que repassa, amb ironia i humor, diversos clixés associats a la masculinitat. Segurament, tots els que heu entrat a un vestuari de rugbi us hi reconeixereu de seguida. Històries humanes teixides al voltant d’una pilota oval. Una radiografia social excel·lent que us farà riure. Si voleu veure el film sencer, podeu veure’l al web de la pel·lícula, punxant aquí (el visionat sencer del film és de pagament).

Res és etern en aquest món, i l’OYUS Rugby va abandonar l’espiral negativa i va començar a guanyar. No només va deixar de ser el tercer pitjor equip del món, sinó que la temporada passada es va proclamar campió de la segona divisió finesa contra tot pronòstic. Tanmateix el club no va poder ocupar la seva plaça guanyada al camp, ja que no disposava de les fitxes requerides per la Federació de Finlàndia per disputar la primera divisió. Llàstima.

El club ha servit també per integrar nouvinguts procedents d’arreu del món, atrets per la potent economia de la ciutat o per la seva excel·lent universitat. D’aquesta manera, a l’OYUS van aparèixer irlandesos, amants del rugbi i de l’esport nacional del seu país, el futbol gaèlic.

Oulu, una petita Irlanda

Cada any al mes d’octubre es celebra un festival de cultura irlandesa a Oulu. Enguany, coincidint amb el festival cultural -un dels més importants de tota Escandivàvia- ha aparegut a escena un club de futbol gaèlic que fa pocs dies va debutar contra el Hèlsinki al campionat de Finlàndia davant de 200 espectadors. La notícia ha ocupat molt espai a Irlanda, ja que parla d’un esport atípic en una ciutat atípica. Dóna la casualitat que el club està format per tres irlandesos, anglesos, escocesos, americans, neozelandesos, una pila dels mateixos jugadors de l’equip de rugbi de la ciutat -fins i tot comparteixen entrenador-… i un jugador català, l’Elias Casanova, resident a la ciutat d’Oulu i exjugador del club de futbol gaèlic de Barcelona, els Barcelona Gaels.

oulu gaa.jpg

Equip de futbol gaèlic d'Oulu, amb un català. L'Elias Caasanova és el segon jugador de la segona fila començant a l'esquerra.

L’equip d’Oulu de futbol gaèlic és, al igual que els seus germans del rugbi, un centre multicultural que demostra com l’esport pot servir d’element aglutinador i integrador i com l’esport pot fer de pont i nexe d’unió de la suma de diverses cultures.

El tercer temps

Avui al tercer temps canviarem la cervesa per les crispetes. El rugbi ha estat sempre un esport molt popular, però el seu ressò cinematogràfic ha estat més aviat escàs. A banda de la comèdia sobre els amics d’Oulu, poques pel·lícules han tractat el món oval. Segurament les pel·lícules més famoses que s’han fet mai sobre el rugbi hagin estat la famosa “Invictus” de Clint Eastwood, que explica la història de la selecció de Sud-Àfrica a la Copa del Món de 1995 o “Alive” (traduïda al castellà amb el títol “Viven”), que explica la història d’un equip de rugbi xilè que té un accident aeri als Andes.

Una pel·lícula força recent i poc coneguda ha estat la nord-americana “Forever Strong”, que explica la història d’un adolescent amb problemes socials i familiars i com el rugbi serveix de brúixola del seu desordre emocional. Una visió molt més personal i radicalment diferent sobre la mateixa temàtica és l’obra japonesa “School Wars: Hero”, que ens explica com un professor de secundària aconsegueix ajudar un adolescent que pateix assetjament escolar mitjançant el rugbi.

En un to molt més humorístic, també trobem la comèdia britànica “Up&Under”, que explica les peripècies d’un equip de rugbi a 13 de pub. Més profunda però en el mateix to humorístic trobem la tailandesa “Cheerleader Queens”, que explica la història de quatre transsexuals tailandesos que són rebutjats de tots els equips d’animació per la seva condició sexual, fins que troben al rugbi un espai de tolerància i llibertat on poden ser elles mateixes.

 

Les notes del Sis Nacions 2013

dimecres, 27/03/2013

Ja han passat uns dies per poder digerir i començar a copsar i avaluar el torneig de les Sis Nacions d’enguany. Per començar, he de ser un pèl crític: feia molts anys que no m’avorria tant veient rugbi. Esquemes ultradefensius, predomini del joc amb el peu que no pas amb la mà, actituds pròpies del futbol a la gespa (amb casos com els d’Owen Farrell o fins i tot O’Driscoll), melés que es col·lapsen i s’enfonsen i escàs espectacle esportiu, amb marcadors més aviat baixos. Tant és així que Anglaterra gairebé s’emporta el torneig practicant un joc especialment lleig i resultadista, que delega tota responsabilitat ofensiva a l’encert de cara a pals de Farrell o Flood.

6 nacions.jpg

No vull ser especialment negatiu. Em quedo sobretot amb alguns aspectes positius, com ara el gran ressò mediàtic del torneig (que va arribar a més de cinc-cents milions de persones, que van seguir en directe el campionat mitjançant el televisor), i els molts milers de rugbiers catalans que van seguir el campionat als pubs i seus dels principals clubs del país i que van fer “Trending Topic” diversos moments del campionat, com ara les paraules #Irlanda, #Gal·les o #6Nations. El comportament de les aficions al camp, tant bo com de costum, per bé que vull recordar les moltes senyeres i estelades que vam poder veure per televisor als diversos camps de rugbi europeus, portades pels aficionats i aficionades de l’oval al nostre país.

També sabeu que a més de malalt del rugbi sóc professor de secundària (quan el Departament d’Ensenyament em deixa), i per tant no m’he pogut estar d’avaluar amb els clàssics ítems les actuacions dels sis equips participants. Evidentment són unes notes que poden (i han de ser) consensuades, així que si teniu ganes de comentar i avaluar vosaltres també, us convido a fer-ho. Sense més, comencem:

Gal·les: Notable (7)

Gal·les s’ha emportat la victòria final del Sis Nacions havent jugat només un dels cinc partits del torneig. El primer temps del partit inaugural contra Irlanda va ser desastrós, i en la resta de partits els tres quarts gal·lesos van brillar per la seva absència. No va ser fins la batalla final al Millenium Stadium de Cardiff que el Drac va despertar l’orgull del poble miner i van pansir la Rosa anglesa passant per sobre dels anglesos en tots els aspectes del joc. Un últim partit de 10, però les avaluacions no tenen en compte només l’examen final. També cal fer els deures cada dia.

Anglaterra: Bé (6)

El XV de la Rosa és un bloc fort i potent, que treu petroli del seu tradicional mètode de joc, basat en el “pick and go“. Tanmateix, feia temps que no veia una Anglaterra tant fosca, que es va veure superada per Itàlia i Gal·les als darrers dos partits del campionat. Un equip molt jove i amb un gran potencial de creixement, que podria fer molt més si no es conformés amb treballar per sota de les seves possibilitats.

Escòcia: Excel·lent (9)

Els homes del XV del Card començaven el campionat amb l’etiqueta de ventafocs, però tal com vam analitzar minuciosament a un anterior escrit, els homes de Scott Johnson van brillar per emportar-se el bronze i silenciar les crítiques d’un equip que ha sabut portar amb orgull el seu passat gloriós.

Itàlia: Excel·lent (9)

La progressió del rugbi italià és espectacular. Actualment Itàlia està per sobre de França i Irlanda, i no massa lluny d’Anglaterra, a la que va tancar i espantar a casa seva, fent callar Twickenham com feia molts anys que no passava. Els homes de Jaques Brunel ja són una realitat, un equip capaç de derrotar a qualsevol equip de l’hemisferi nord -i com vam veure al mes de novembre passat, fer passar una mala estona a Roma als All Blacks i als Wallabies-. Amb un patró de joc molt elaborat, un treball diari constant i el lideratge de Parisse al camp, els gladiadors han completat un torneig per recordar, que hauria pogut ser de 10 si no fos per la relliscada de Murrayfield a la segona jornada.

Irlanda: Suficient (5)

Irlanda és un equip bipolar, anàrquic i que funciona a batzegades. Dotada d’un indubtable talent natural, la selecció irlandesa té moments de glòria (com el primer temps al Millenium a la jornada inaugural) seguits de partits sencers on sembla que el XV del Trèvol no hagi sortit al camp. Aquest autisme temporal dificulta molt la continuïtat de la generació d’or del rugbi a l’illa maragda, ja que els eterns O’Callaghan, O’Gara, O’Driscoll o Hayes no tenen substituts de garanties. De fet, ja veiem que els clubs de Leinster i Munster ja no tallen el bacallà a Europa, i ha de ser l’Ulster qui -irònicament- formi la columna vertebral dels exèrcits irlandesos.

França: Insuficient (4)

Quan tens els millors jugadors d’Europa i acabes últim un Sis Nacions, tens un gran problema. De fet, França arriba al 4 final només gràcies a l’empat a Lansdowne Road i la victòria a París a les dues darreres jornades. El XV del Gall no pot acabar últim un torneig de les Sis Nacions. El que més em sorprèn és que el tècnic Phillipe Saint-André encara tingui el cap enganxat al cos, metafòricament parlant.

Per acabar, us deixo amb un vídeo amb les millors imatges del campionat d’enguany. A gaudir-lo!

[youtube hdxydIlXo7k]

 

Itàlia, Catalunya i els jugadors nacionalitzats

dimecres, 27/02/2013

Amb l’actual edició del torneig de les Sis Nacions en marxa ha sorgit un debat a nivell europeu (des de el Daily Mail a L’Equipe, passant per Marca o la Gazetta dello Sport) sobre els jugadors nacionalitzats en les seleccions nacionals europees, especialment en el cas italià, o el debat que es va generar a Espanya quan la Federació d’aquell país va decidir no convocar els jugadors francesos d’origen espanyol que havien fet un gran paper en l’edició de l’any passat al Sis Nacions “B”.

El cas italià com paradigma

Generalment s’ha utilitzat el cas italià com exemple d’una esquadra que ha crescut molt els darrers anys sobre una base estrangera. Res més lluny de la realitat. El paradigma del rugbi italià es basa en una professionalització de les estructures formatives del seu rugbi, així com la consolidació de clubs potents com el Treviso a l’elit europea.

rugby-italia.jpg

Segons alguns mitjans, la selecció italiana juga amb set estrangers. Un cop més, aquesta és una estadística esbiaixada i tendenciosa. A saber, aquest 2013 el seleccionador italià Jaques Brunel ha convocat vuit jugadors no nascuts al país transalpí, però no per això menys italians que un noi nascut a Pàdua, Treviso o L’Aquila, per posar un exemple.

Si voleu, analitzem el tema cas a cas. Roberto Barbieri va néixer al Canadà, fill d’un emigrant italià que va marxar per motius laborals, i es va casar amb una canadenca. En Barbieri té la nacionalitat italiana d’acord al dret civil italià, que passa la nacionalitat per “ius sanguinis”, és a dir, per dret de sang. És el mateix cas de Manoa Vosawai, jugador d’origen samoà fill d’una italiana i un polinesi, o de Kris Burton, jugador nascut a Austràlia també fill de mare italiana, i per tant, italià per dret de sang. El segona Grey Geldenhuys és neozelandès, però d’àvis italians, i per tant, també té la nacionalitat italiana per “ius sanguinis”, d’acord al dret civil transalpí. Què no dir dels casos de Parisse (fill d’italians que treballaven a l’Argentina), Canale, Orquera o Castrogiovanni, tots ells jugadors argentins amb pares o avis italians i amb dret a la nacionalitat italiana de ple dret.

Així doncs, Itàlia només té tres jugadors que ha “nacionalitzat” per la seva selecció, que són els casos del sud-africà Tobias Botes i els australians Joshua Furno -finalment descartat per Brunel- i Luke McLean. Tant McLean com Botes fa més de cinc anys que viuen a Itàlia, i en els dos casos s’han casat amb noies italianes i han tingut fills italians, i per tant, si bé es cert que no juguen amb el “seu” país, bé ho fan amb el dels seus fills.

Altres casos europeus

No és Itàlia, si no Anglaterra, la selecció que presenta més jugadors nascuts fora de les seves fronteres, per bé que tot ells provinents de les antigues colònies de l’Imperi Britànic i gairebé sempre amb avis o pares d’origen anglès. Però curiosament Anglaterra presenta més “nacionalitzats” per residència i no per sang que la criticada Itàlia, ja que els neozelandesos Waldrom, Hartley o Vunipola no tenen pares o avis anglesos, com tampoc els té el petit de la saga Tuilagi, el samoà Manu Tuilagi o el sud-africà Maurice Botha, d’origen afrikaaner.

england-rugby-union-team-455972889.jpg

Anglaterra és la selecció de rugbi amb més nacionalitzats del món.

Irlanda no té cap jugador nacionalitzat per residència, ja que els nascuts fora d’Irlanda (O’Gara, Heaslip, Fritzpatrick, Boss, Bent o Tom Court) són tots fills o néts dels milions d’emigrants irlandesos repartits arreu del món. A més a més, la selecció sub-20 té el català Jordi Murphy com capità, i de ben segur que debutarà amb el primer equip en un parell d’anys, convertint-se en el primer jugador sud-català en jugar el Sis Nacions.

Gal·les té dos jugadors nacionalitzats per residència, ell cas del sud-africà Pretorius i el tongà Toby Faletau. La resta de jugadors no nascuts a Gal·les són fills o néts dels emigrans gal·lesos que van marxar a Anglaterra com mà d’obra barata per les fàbriques de Manchester, Liverpool o els suburbis londinencs.

França ja fa anys que és una selecció multicultural, i no podem compatibilitzar com estrangers jugadors com Dusatoir, Ouedraogo o Nyanga, que van arribar a l’hexàgon quan eren molt petits provinents de l’Àfrica acompanyant uns pares que buscaven un futur a Europa. Tots tres són formats a l’escola francesa i els hem de considerar 100% gals. Diferent és el cas de Vincent Debaty, exjugador de la USAP i natural de la regió francòfona de la Valònia (Bèlgica) que va optar per jugar amb França pel millor nivell de la seva selecció nacional.

Per acabar aquest bloc, cal esmentar la selecció d’Escòcia. Durant molts anys, la selecció del “XV del Card” era la més restrictiva a l’hora d’incorporar jugadors no nascuts al nord del mur d’Adrià, però quan ha obert la seva selecció a jugadors d’origen anglès o neozelandès fills i néts d’emigrants escocesos, el nivell del Card ha millorat molt sensiblement. Evans, Hamilton, Hartley, Wilson, Visser i sobretot el Kiwi Sean Maitland han donat un plus a la selecció revelació d’aquest Sis Nacions.

El cas català

Personalment (i és la meva opinió) Catalunya no ha de repetir els errors que ha fet Espanya amb el tema dels nacionalitzats. Espanya tenia un bon equip amb base de jugadors fills i néts d’emigrants espanyols que van provar fortuna a França. Els resultats van ser bons, i per primer cop en molts anys, la selecció espanyola era certament competitiva, capaç de derrotar potències mundialistes com Geòrgia, Romania o Rússia. Però l’orgull hispànic i la seva miopia nacionalista mal entesa van excloure aquests jugadors “que no saben hablar español ni sienten la Roja en el corazón”, volent enfrontar-los amb els seus clubs d’origen -que al cap i la fi, són els que els donen de menjar-, fent coincidir compromisos internacionals fora de les dates oficials que la IRB reserva a les seleccions nacionals.

D’aquí a uns anys (pocs o molts, no ho sé) Catalunya serà un estat independent. I personalment (segueix la meva opinió parcial i absolutament criticable) crec que ens n’hem d’estar, i molt, de buscar puresa de sang i mostres d'”hidalguía”, i construir una selecció oberta i competitiva, on tinguin lloc jugadors de la Catalunya Nord (parlin francès o català) i de qualsevol banda del món, independentment del seu color de pell, cognom o religió. Comento això per què recordo molts comentaris racistes al Facebook de la Plataforma Pro-Seleccions catalanes o a mitjans de comunicació espanyolistes vinculats a l’extrema dreta, on es ridiculitzava la selecció catalana de criquet per l’origen indi o paquistanès dels seus jugadors.

Catalunya críquet.JPG

La selecció catalana de críquet júnior va ser ridiculitzada per l'origen dels seus jugadors.

De fet, -i m’allunyo un moment del rugbi per parlar de l’esport i la societat en general- el fet que uns nois d’origen immigrant defensin amb orgull la samarreta del seu nou país és un fet que m’omple de felicitat, ja que és un símptoma d’integració, un èxit de la comunitat educativa i de tota la societat civil.

Tant de bo arribi el dia en que la selecció catalana tingui jugadors d’orígens diferents que enriqueixin la cultura, la societat i les costums del país (seguint una mica el model francès). Malauradament, sempre existirà el discurs identitari-racista que consideri als nouvinguts o als fills dels emigrants del país com estrangers perillosos per les essències del país (seguint també el model del francès Le Pen i el nostrat Josep Anglada). I si, seguint el model italià, la selecció tingués la possibilitat de convocar jugadors nascuts de l’emigració catalana del segle XX a les Amèriques o França, fugint de la Guerra Civil i la repressió franquista (ara penso en el cas dels germans argentins Horacio i Belisario Agulla, el també argentino-català Marcelo Bosch o el francès d’origen català Mathieu Roca) sincerament penso que ho hauria de fer. Seria una victòria esportiva, però també social, ja que tancaria algunes ferides d’un capítol fosc de la nostra història, com és l’exili dels milers de republicans que van haver de marxar del país. Un darrer homenatge als milers de catalans i catalanes que van patir la tortura, la por i la repressió de la bogeria i la barbàrie nazi i feixista.

VAL-CAT1.jpg

La selecció catalana de rugbi ja té alguns jugadors nascuts fora del país.