Arxiu de la categoria ‘Reglament’

Nous canvis a la melé

dissabte, 11/05/2013

El blog de la Penya Avant ens va avançar, tot just fa un parell de dies, els nous canvis aprovats per la IRB de cara a la temporada vinent i que afecten a la melé. Els principals canvis afecten als temps d’entrada a la melé, que passen d’anomenar-se ” posició, tocar, entrin” (crouch, touch, set) a “posició, agafar, entrin” (crouch, bind, set).

Agafar (bind) i no pas tocar (touch). Aquest és el canvi significatiu. A partir de l’any vinent les dues primeres línies s’hauran d’agafar abans d’entrar a la melé, per reduir el risc de lesions en els violents xocs de pilars i talonadors. Anem a pams. Certament la IRB busca la seguretat dels jugadors -massa melés caigudes, que entraven abans de temps, pilotes introduides directament a  les cames de la segona línia-, però en el fons de tot trobem el que ha passat els darrers anys al rugbi professional.

Club-rugby-600x337.jpg

La nova melé, amb jugadors agafats abans d'introduir la pilota, minimitzant l'impacte a coll i esquena.

Fa uns quants anys, quan el rugbi era amateur, la melé no començava a disputar-se fins que les dues primeres línies estaven col·locades, i la pilota entrava pel passadís central, no pas directament a les cames de la segona línia. Però la Nova Zelanda dels anys 90 va començar a aprofitar un buit normatiu per empènyer abans de la introducció de la pilota, cosa que els facilitava un avantatge decisiu en les melés (que recordem, s’utilitzen per ordenar el joc després d’una infracció lleu o quan la pilota és injugable). Ràpidament el nou sistema es va escampar per arreu del planeta oval. Xocs brutals entre pilars molt forts que arriscaven el coll -literalment- en cada melé. Va ser aleshores quan la IRB va inventar-se això dels tres (o quatre) temps per entrar a disputar la melé.

Però els dos darrers anys hem vist com molts equips busquen la melé per forçar una infracció rival en l’entrada de la melé per aconseguir un cop de càstig a favor i la possibilitat de passar l’oval entre pals, cosa que contradiu la funció de la melé, que com ja hem dit abans, és la de reintroduir i endreçar el joc.

Molts experts, aficionats, periodistes i entrenadors clamaven per un canvi significatiu en la melé, per tal d’acabar amb aquesta pràctica poc esportiva i contrària a la filosofia del rugbi, que a més a més, castigava els colls dels jugadors. Quants dilluns no hem maleït el partit del dia abans quan a la feina som incapaços de girar el coll! Podeu apreciar la nova norma explicada en aquest vídeo a partir del minut 2:20

[youtube QKmzqcXp7zE]

Agafar el rival abans d’entrar a la melé. Solució definitiva o solució provisional? Només el temps ho dirà. Veient els darrers canvis que la IRB ha imposat al voltant de la melé començo a ser pessimista, i no són poques les veus que demanen melés pactades, al més pur estil del rugbi XIII.

 

Quan el rugbi i el futbol eren el mateix esport…

diumenge, 21/04/2013

Rugbi i futbol són dos esports germans. Dues cares de la mateixa moneda. Dos esports amb dos codis diferents amb un mateix origen. De fet, fins i tot a certs països de l’hemisferi sud (Nova Zelanda, Samoa, Tonga, Fiji i fins i tot alguna zona de Sud-Àfrica) el football no es refereix al nostre futbol, si no al rugbi, i el que aquí coneixem com futbol allà és conegut com soccer, cosa que demostra la versatilitat lingüística d’un esport jugat en diferents codis.

El futbol i el rugbi, el rugbi i el futbol. Dos esports massa similars, evolució dels diversos jocs europeus de l’edat mitjana i que ens han arribat fins als nostres dies. Anem a poc a poc, però. Aquesta història es remunta a l’antiguitat, quan els romans controlaven el Mediterrani i els pobles celtes habitaven el centre i el nord d’Europa, i es dedicaven a guerrejar els uns contra els altres. Evidentment a la història no hi ha hagut mai un comportament cultural estanc, i les influències culturals entre els pobles ja era un fet quotidià a l’antiguitat.

L’avantpassat romà

Any 43 de la nostra era. Les legions romanes es troben immerses en una guerra de conquesta a la Bretanya (actualment, al nord-oest de França) lluitant contra els irreductibles gals, immortalitzats en les vinyetes del còmic “Astèrix i Obèlix”. Durant la campanya militar les fonts cròniques llatines mencionen, per primer cop, el Harpastum, un joc d’entrenament de les legions romanes per mantenir-se en forma. El Harpastum és l’avi del rugbi i del futbol europeu, i els partits de legionaris de fa 2.000 anys els antecedents de la Champions i del Sis Nacions. Però, què era el Harpastum? El Harpastum era un joc on s’enfrontaven dos equips en un camp delimitat per cordes, consistent en portar la pilota a la zona de marca rival. Per aconseguir aquest objectiu, pràcticament tot estava permès. Cops de colze, cops de puny, empentes, placatges de tota mena…

harpastum08.jpg

Recreació d'un partit de Harpastum

El Harpastum va fer fortuna arreu de l’imperi, ja que els legionaris, un cop llicenciats i enviats amb un lot de terres a les províncies de l’imperi com premi pels seus serveis prestats, van ajudar a difondre la pràctica d’aquest esport, com un element més del proces de romanització. Encara avui en dia sobreviu una variant del Harpastum, coneguda com Calcio Storico o Calcio Fiorentino, practicat a la capital de la Toscana i que mou enceses passions a Florència.

[youtube V9sZ9Dcdy3k]

L’avi celta

Els romans no s’havien inventat tot joc aquest esport, però. El Harpastum molt probablement va néixer a imitació dels diversos jocs d’origen celta que ja es practicaven a l’Europa cèltica (actual França, nord d’Itàlia, nord de la península ibèrica i illes britàniques) on s’enfrontaven dos equips en lluita per una pilota, que s’havia de portar al camp rival. Aquests jocs es practicaven a camp obert, i no era estrany que durant els partits hi hagués alguna víctima mortal.

Els jocs de pilota celtes van sobreviure a la romanització, i durant l’edat mitja trobem moltes fonts que parlen de l’existència de la Soule a l’actual França. La Soule era un partit que enfrontava dos pobles o parròquies, consistent en portar la pilota a un lloc predeterminat, tal com la plaça del poble rival o la seva parròquia. La Soule va esdevenir un passatemps popular de primer ordre, però les autoritats feudals no estaven massa d’acord amb la pràctica d’aquest esport, i no es estrany trobar documents que prohibeixen la pràctica de la Soule. Malgrat les prohibicions, la pràctica d’aquest esport no es va interrompre mai.

A l’Anglaterra medieval la Soule va derivar en el joc de carnestoltes, un partit on els dos equips tenien com objectiu anotar un punt (o gol) picant amb la pilota a una roda de molí incrustada en un mur de pedra. A vegades el camp estava delimitat en una distància determinada, o practicat a camp obert. Al no existir cap reglament, la evolució del joc va anar prenent matisos al llarg i ample de les illes britàniques, i va practicar-se ben bé fins els nostres dies: al poble d’Ashbourne (Anglaterra) encara sobreviu un partit anual de futbol de carnestoltes.

[youtube nKDjFEtLV88]

Però va ser a Irlanda on la Soule i el futbol de carnestoltes aviat va prendre força social, fins al punt de derivar en un esport original i que per primer cop es practicava de forma més o menys homogènia: el futbol gaèlic. El futbol gaèlic es jugava a Irlanda des del segle XIII, i és abundant en documents escrits a partir del segle XVII: El futbol gaèlic ja disposava d’un codi més o menys uniforme, i seria el germà gran dels altres codis de futbol actuals.

[youtube TEAbWrdB9XU]

La revolució industrial i la codificació dels futbols

Al darrer terç del segle XVIII la societat anglesa pateix la revolució industrial, cosa que significà un canvi en el model social, econòmic i polític de la societat. En termes materialistes, la societat anglesa va deixar de ser feudal pe entrar en un nou sistema de producció capitalista. Apareix el proletariat com força social i la burgesia pren el poder polític i econòmic en detriment de la noblesa i l’esglèsia.A més a més, gràcies a la revolució dels transports amb l’aparició del ferrocarril i vaixells de vapor, va ser possible cobrir grans distàncies geogràfiques en poc temps.

Tots aquests canvis socials i econòmics van afavorir que per primer cop a la història trobem masses d’obrers que practicaven diverses modalitats dels jocs de carnestoltes als suburbis de les grans ciutats angleses. Allà van pendre consciència de la necessitat d’adoptar una sèrie de regles acceptades per tots per poder practicar esport al seu temps lliure. A més a més, la burgesia industrial i financera enviava els seus fills a les grans universitats angleses, on també es produïa el contacte de diverses maneres de jugar el futbol de carnestoltes, cosa que comportà la necessitat d’unificar criteris a l’hora de poder disputar partits entre els estudiants, i especilament quan els partits enfrontaven estudiants d’universitats diferents, conectats gràcies a la xarxa ferroviària. Imagineu les disputes monumentals que hi devia haver entre els dos equips a l’hora de decidir si una acció era legal o no. En algunes ecoles i universitats era legal el placatge, en altres, no. En unes la pilota es portava amb la mà, en altres amb el peu. En algunes escoles existia el fora de joc i la norma de desplaçar la pilota sempre enrere, en altres, no. D’aquella varietat de futbols i codis encara conservem els exemples d’Eton, Winchester i Harrow, que mostren la versatilitat del futbol, ja que combinen aspectes dels actuals futbol associació i rugbi.

eton-wall-game-400x400.jpg

Futbol d'Eton, esglaó evolutiu vers el rugbi i futbol moderns.

Va ser aleshores quan van aparèixer els dos esports germans actuals, el rugbi i el futbol (associació). Segons la llegenda, el rugbi va ser creat per William Weeb, un estudiant de teologia, que va agafar la pilota amb la mà i va carregar contra els rivals. La realitat és que l’any 1841 tres estudiants van codificar les normes del futbol de Rugby -ja que va ser en aquesta ciutat on es va codificar per primer cop aquest esport-, on ja pareixen les normes que identifiquen l’esport, tals com els placatges, els fore de joc, l’obligació de passar la pilota enrere i les melés.

RugbyCode-1845-Portada.jpg

Les normes del futbol de Rugby de 1845.

Aviat el futbol de Rugby va fer-se popular a les universitats i escoles privades del sud, però també entre els obrers proletaris del nord d’Anglaterra i Gal·les. Però alguns estudiants de Cambridge i escoles de Londres van decidir modificar algunes lleis del futbol de Rugby l’any 1863 en una taverna maçònica londinenca, anomenada Freemason’s. En aquella reunió es va decidir prohibir els placatges i la possibilitat de portar la pilota amb les mans: havia nascut la FA, la Football Association o futbol associació, conegut popularment com soccer.

Durant el segle XIX el futbol de Rugby va convertir-se definitivament en rugbi, amb la creació de la RFU (Rugby Football Union) l’any 1871 i amb la celebració del Quatre Nacions (embrió de l’actual Sis Nacions) l’any 1888. L’any 1895 el rugbi patiria una escissió que va comportar la creació del rugbi a XIII o Rugby League al nord d’Anglaterra, per motius econòmics (acceptació o no del professionalisme) i de caire normatiu (eliminació dels serveis de toc o touches, de les melés disputades i fixar el numero de jugadors en tretze homes per equip). El rugbi a XIII o Rugby League va tenir una gran acceptació al nord d’Anglaterra i a Austràlia, aleshores territori colonial britànic.

Altres codis de futbol

Encara sorgirien nous codis de futbol. Els principals foren els futbol australià (popularment conegut com footy o Aussie Rules) i el futbol americà. El footy o futbol australià deriva dels codis de futbol dels nous pobladors europeus (sobretot irlandesos i anglesos) amb el contacte amb els aborígens. Així va néixer, l’any 1858, el futbol australià, un codi de futbol que barreja elements de futbol gaèlic, de rugbi i de criquet, i que va tenir un creixement enorme a l’estat de Victòria i especialment a la seva capital, Melbourne.

[youtube OqymJpIhpPY]

Per últim va aparèixer el futbol americà, que en realitat és una escissió del futbol de Rugby o rugbi XV que va sorgir ja al segle XX, quan Walter Camp va introduir modificacions al reglament de la RFU per la celebració de partits entre les principals universitats americanes, tals com la introducció d’una passada endavant i la possibilitat de blocar jugadors contraris sense pilota. Per tant, el futbol americà no seria un esport “germà” del rugbi o del futbol associació, si no una escissió del rugbi que va fer fortuna a l’American way of life.

Itàlia, Catalunya i els jugadors nacionalitzats

dimecres, 27/02/2013

Amb l’actual edició del torneig de les Sis Nacions en marxa ha sorgit un debat a nivell europeu (des de el Daily Mail a L’Equipe, passant per Marca o la Gazetta dello Sport) sobre els jugadors nacionalitzats en les seleccions nacionals europees, especialment en el cas italià, o el debat que es va generar a Espanya quan la Federació d’aquell país va decidir no convocar els jugadors francesos d’origen espanyol que havien fet un gran paper en l’edició de l’any passat al Sis Nacions “B”.

El cas italià com paradigma

Generalment s’ha utilitzat el cas italià com exemple d’una esquadra que ha crescut molt els darrers anys sobre una base estrangera. Res més lluny de la realitat. El paradigma del rugbi italià es basa en una professionalització de les estructures formatives del seu rugbi, així com la consolidació de clubs potents com el Treviso a l’elit europea.

rugby-italia.jpg

Segons alguns mitjans, la selecció italiana juga amb set estrangers. Un cop més, aquesta és una estadística esbiaixada i tendenciosa. A saber, aquest 2013 el seleccionador italià Jaques Brunel ha convocat vuit jugadors no nascuts al país transalpí, però no per això menys italians que un noi nascut a Pàdua, Treviso o L’Aquila, per posar un exemple.

Si voleu, analitzem el tema cas a cas. Roberto Barbieri va néixer al Canadà, fill d’un emigrant italià que va marxar per motius laborals, i es va casar amb una canadenca. En Barbieri té la nacionalitat italiana d’acord al dret civil italià, que passa la nacionalitat per “ius sanguinis”, és a dir, per dret de sang. És el mateix cas de Manoa Vosawai, jugador d’origen samoà fill d’una italiana i un polinesi, o de Kris Burton, jugador nascut a Austràlia també fill de mare italiana, i per tant, italià per dret de sang. El segona Grey Geldenhuys és neozelandès, però d’àvis italians, i per tant, també té la nacionalitat italiana per “ius sanguinis”, d’acord al dret civil transalpí. Què no dir dels casos de Parisse (fill d’italians que treballaven a l’Argentina), Canale, Orquera o Castrogiovanni, tots ells jugadors argentins amb pares o avis italians i amb dret a la nacionalitat italiana de ple dret.

Així doncs, Itàlia només té tres jugadors que ha “nacionalitzat” per la seva selecció, que són els casos del sud-africà Tobias Botes i els australians Joshua Furno -finalment descartat per Brunel- i Luke McLean. Tant McLean com Botes fa més de cinc anys que viuen a Itàlia, i en els dos casos s’han casat amb noies italianes i han tingut fills italians, i per tant, si bé es cert que no juguen amb el “seu” país, bé ho fan amb el dels seus fills.

Altres casos europeus

No és Itàlia, si no Anglaterra, la selecció que presenta més jugadors nascuts fora de les seves fronteres, per bé que tot ells provinents de les antigues colònies de l’Imperi Britànic i gairebé sempre amb avis o pares d’origen anglès. Però curiosament Anglaterra presenta més “nacionalitzats” per residència i no per sang que la criticada Itàlia, ja que els neozelandesos Waldrom, Hartley o Vunipola no tenen pares o avis anglesos, com tampoc els té el petit de la saga Tuilagi, el samoà Manu Tuilagi o el sud-africà Maurice Botha, d’origen afrikaaner.

england-rugby-union-team-455972889.jpg

Anglaterra és la selecció de rugbi amb més nacionalitzats del món.

Irlanda no té cap jugador nacionalitzat per residència, ja que els nascuts fora d’Irlanda (O’Gara, Heaslip, Fritzpatrick, Boss, Bent o Tom Court) són tots fills o néts dels milions d’emigrants irlandesos repartits arreu del món. A més a més, la selecció sub-20 té el català Jordi Murphy com capità, i de ben segur que debutarà amb el primer equip en un parell d’anys, convertint-se en el primer jugador sud-català en jugar el Sis Nacions.

Gal·les té dos jugadors nacionalitzats per residència, ell cas del sud-africà Pretorius i el tongà Toby Faletau. La resta de jugadors no nascuts a Gal·les són fills o néts dels emigrans gal·lesos que van marxar a Anglaterra com mà d’obra barata per les fàbriques de Manchester, Liverpool o els suburbis londinencs.

França ja fa anys que és una selecció multicultural, i no podem compatibilitzar com estrangers jugadors com Dusatoir, Ouedraogo o Nyanga, que van arribar a l’hexàgon quan eren molt petits provinents de l’Àfrica acompanyant uns pares que buscaven un futur a Europa. Tots tres són formats a l’escola francesa i els hem de considerar 100% gals. Diferent és el cas de Vincent Debaty, exjugador de la USAP i natural de la regió francòfona de la Valònia (Bèlgica) que va optar per jugar amb França pel millor nivell de la seva selecció nacional.

Per acabar aquest bloc, cal esmentar la selecció d’Escòcia. Durant molts anys, la selecció del “XV del Card” era la més restrictiva a l’hora d’incorporar jugadors no nascuts al nord del mur d’Adrià, però quan ha obert la seva selecció a jugadors d’origen anglès o neozelandès fills i néts d’emigrants escocesos, el nivell del Card ha millorat molt sensiblement. Evans, Hamilton, Hartley, Wilson, Visser i sobretot el Kiwi Sean Maitland han donat un plus a la selecció revelació d’aquest Sis Nacions.

El cas català

Personalment (i és la meva opinió) Catalunya no ha de repetir els errors que ha fet Espanya amb el tema dels nacionalitzats. Espanya tenia un bon equip amb base de jugadors fills i néts d’emigrants espanyols que van provar fortuna a França. Els resultats van ser bons, i per primer cop en molts anys, la selecció espanyola era certament competitiva, capaç de derrotar potències mundialistes com Geòrgia, Romania o Rússia. Però l’orgull hispànic i la seva miopia nacionalista mal entesa van excloure aquests jugadors “que no saben hablar español ni sienten la Roja en el corazón”, volent enfrontar-los amb els seus clubs d’origen -que al cap i la fi, són els que els donen de menjar-, fent coincidir compromisos internacionals fora de les dates oficials que la IRB reserva a les seleccions nacionals.

D’aquí a uns anys (pocs o molts, no ho sé) Catalunya serà un estat independent. I personalment (segueix la meva opinió parcial i absolutament criticable) crec que ens n’hem d’estar, i molt, de buscar puresa de sang i mostres d'”hidalguía”, i construir una selecció oberta i competitiva, on tinguin lloc jugadors de la Catalunya Nord (parlin francès o català) i de qualsevol banda del món, independentment del seu color de pell, cognom o religió. Comento això per què recordo molts comentaris racistes al Facebook de la Plataforma Pro-Seleccions catalanes o a mitjans de comunicació espanyolistes vinculats a l’extrema dreta, on es ridiculitzava la selecció catalana de criquet per l’origen indi o paquistanès dels seus jugadors.

Catalunya críquet.JPG

La selecció catalana de críquet júnior va ser ridiculitzada per l'origen dels seus jugadors.

De fet, -i m’allunyo un moment del rugbi per parlar de l’esport i la societat en general- el fet que uns nois d’origen immigrant defensin amb orgull la samarreta del seu nou país és un fet que m’omple de felicitat, ja que és un símptoma d’integració, un èxit de la comunitat educativa i de tota la societat civil.

Tant de bo arribi el dia en que la selecció catalana tingui jugadors d’orígens diferents que enriqueixin la cultura, la societat i les costums del país (seguint una mica el model francès). Malauradament, sempre existirà el discurs identitari-racista que consideri als nouvinguts o als fills dels emigrants del país com estrangers perillosos per les essències del país (seguint també el model del francès Le Pen i el nostrat Josep Anglada). I si, seguint el model italià, la selecció tingués la possibilitat de convocar jugadors nascuts de l’emigració catalana del segle XX a les Amèriques o França, fugint de la Guerra Civil i la repressió franquista (ara penso en el cas dels germans argentins Horacio i Belisario Agulla, el també argentino-català Marcelo Bosch o el francès d’origen català Mathieu Roca) sincerament penso que ho hauria de fer. Seria una victòria esportiva, però també social, ja que tancaria algunes ferides d’un capítol fosc de la nostra història, com és l’exili dels milers de republicans que van haver de marxar del país. Un darrer homenatge als milers de catalans i catalanes que van patir la tortura, la por i la repressió de la bogeria i la barbàrie nazi i feixista.

VAL-CAT1.jpg

La selecció catalana de rugbi ja té alguns jugadors nascuts fora del país.

És el rugbi modern massa perillós?

divendres, 6/07/2012

Fa un parell d’anys la BBC gal·lesa va elaborar un reportatge sobre la perillositat del rugbi modern, professionalitzat i en ocasions massa directe, on sovint prima la capacitat física dels jugadors per sobre de les habilitats tècniques. A més, el número de lesions serioses ha anat creixent de forma progessiva durant les darreres dècades, coincidint amb la professionalització d’aquest esport.

[youtube RIc80k1TxiY&feature=g-like]

El reportatge exposa alguns continguts amb els que no estic d’acord, però penso fa esment d’un tema que em sembla molt important, l’excessiva duresa que mostren molts jugadors (sobretot davanters) en les fases estàtiques del joc, especialment als agrupaments (melés espontànies o rucks, essencialment). En més d’una ocasió el jugador defensor busca netejar l’agrupació rival tot etzibant forts cops als rivals que poden comportar lesions serioses, cas especialment flagrant quan la conquesta de la pilota és impossible. La permissivitat arbitral (molts cops aquestes jugades no són sancionades, o com a molt castigades amb 10 minuts en el sin bin) clama al cel, i potser seria interessant que la IRB modifiqués alguna de les lleis que regulen aquestes accions del joc, ja que no podem deixar perdre els valors que ens fan ser un esport diferent, i la cavallerositat i el fair-play són un dels pilars bàsics de la nostra filosofia de joc, de la nostra manera d’entendre el món.

Nous canvis en el reglament

diumenge, 1/07/2012

Fa un parell de setmanes ja vam parlar del polèmic canvi que suposava la introducció a les melés, que passaven de quatre temps a només tres. Tanmateix, aquesta no és l’única novetat del reglament que la IRB ha adoptat per la temporada vinent. Algunes de les novetats més interessants afecten a la modificació de la Llei 6, que amplia la potestat dels jutges TMO (l’àrbitre que veu el partit per una pantalla televisiva i pot aconsellar a l’àrbitre principal de camp en els jugades dubtoses) i ala de la Llei 4, que permeten l’entrada de tecnologia GPS a disposició dels tècnics i entrenadors durant el partit.

IRB.jpg

La IRB ha efectuat unes polèmiques modificacions de cara a la propera temporada.

Molt més polèmiques han estat les modificacions de les lleis 9, 12 i 16. Anem a pams. La Llei 9 estableix com s’ha de fer la conversió a pals després d’un assaig. Amb la nova normativa, l’equip que ha anotat l’assaig no pot trigar més de 90 segons a efectuar el xut de conversió a pals o perdrà aquesta oportunitat de sumar dos punts a favor.

Per la seva banda, La Llei 12 recull el càstig per efectuar un avançat (o un avant, una passada endavant) o cometre un knock-on, és a dir, que a un jugador se li caigui la pilota endavant, en el cas que aquesta surti fora del camp . Fins ara aquestes situacions es resolien amb un servei de toc en contra de l’equip infractor, però a partir de la propera temporada l’equip beneficiat podrà efectuar un cop franc o sortir jugant al peu de forma immediata.

Per últim, la modificació de la Llei 16 està esdevenint la més polèmica (més, si voleu, que la dels temps d’entrada a la melé). La Llei 16 regula els rucks (en català, melés espontànies o agrupacions estàtiques). Amb la modificació d’aquesta Llei, l’equip en possessió de l’oval i que resulta placat ha de posar-lo en moviment en un interval de temps no superior als cinc segons. Si passat aquest temps no ha alliberat la pilota, l’àrbitre xiularà un cop de càstig en contra.

ruck.jpg

La sortida de l'oval en les melés espontànies no pot superar el cinc segons.

La IRB busca dinamitzar el joc amb aquestes modificacions, i fer-lo més atractiu i dinàmic a la vista de l’espectador. De fet (i és una opinió personal), puc arribar a entendre i fins i tot a compartir les modificacions de les Lleis 9 i 12, però no comparteixo els postulats de la Llei 16. Qualsevol aficionat de rugbi ja sap que els davanters són homes forts, però pesats, i que com a tal, els costarà molt arribar en menys de cinc segons al punt de contacte on hagi caigut el company portador de pilota, o en cas contrari, l’equip defensor haurà d’arribar molt ràpid als punts de contacte si vol tenir opcions de recuperar l’oval. Amb aquesta modificació, penso que es pot perdre bona part de l’esperit de les fases estàtiques d’aquest esport. Imagineu-vos un equip que visqui de la força de la seva davantera, com Anglaterra o Sud-Àfrica, i de l’art del pick and go. Aquesta modificació farà que els punts de trobada i les fases estàtiques siguin molt més curtes, és clar, però també pot afectar al desenvolupament del joc. O és que no forma part de l’espectacle veure en Marler i en Mtawarira trencant-se la cara (literalment) per recuperar la pilota?

Noves regles a la melé

dimarts , 19/06/2012

La IRB, màxim òrgan rector del rugbi a nivell internacional ha decretat un seguit de novetats de cara a la propera temporada que afecten, sobretot, a la melé i als temps d’introducció a aquesta.

Fa molts anys, les melés eren agrupacions on els davanters entraven en contacte de forma anàrquica, sense cap mena de protocol d’introducció per part de l’àrbitre, cosa que provocava no poques lesions de cervicals. Amb el pas dels temps, va fer-se evident la necessitat de regular els temps d’entrada a la melé, precisament per minimitzar els riscos de lesió i garantir al màxim la seguretat i integritat física dels jugadors de rugbi, en especial dels primers línies.

448532-scrum.jpg

Fins ara, l’àrbitre organitzava l’entrada a les melés marcant quatre temps, corresponents als moviments específics que havien de realitzar els davanters a l’hora d’entrar a la melé i disputar la pilota. Aquests quatre temps eren cantats amb els ítems o moviments “posició..toquin…pausa…entrin!!“. El gran problema és que ben sovint els davanters d’un o altre equip s’avançaven al darrer moviment i entraven a la melé abans que els seus rivals, ensorrant la formació i provocant situacions de perill.

A més a més, l’àrbitre podia (i pot) fer repetir la melé si creu que aquesta no s’ha format de forma òptima, pausant els partits en aquestes fases estàtiques. La IRB i les televisions creuen que aquestes interrupcions de joc (els minuts de muntar la formació i haver-la de repetir) incidien directament sobre la qualitat de l’espectacle esportiu, i per això han pressionat a la IRB per reformar els sistemes de formació de les melés.

A partir de la propera temporada, la introducció a la melé constarà de tres temps (“posició, toquin, entrin!”) tot eliminant el temps corresponent a la “pausa”, que era el moment quan les primeres línies aixecaven el cap i es preparaven per l’embranzida que havia de precedir a l’entrada de la melé.

Personalment, no veig massa clar que aquestes noves mesures millorin l’espectacle del nostre esport (de fet, la melé és un dels signes diferencials del rugbi a XV), i el que és més important, no sé fins a quin punt es primen els interessos comercials i publicitaris per sobre de la seguretat dels jugadors de rugbi. Hi ha alguns que encara no han entès que al rugbi, el resultat no és el més important…