Arxiu de la categoria ‘Rugbi XIII’

Copa del Món de rugbi 13

dimarts , 29/10/2013

Aquests dies s’està celebrant la catorzena edició de la Copa del Món de rugbi 13 (també conegut com a “rugby league” o rugbi lliga). La modalitat de 13, molt popular a espais com el nord d’Anglaterra i Austràlia es disputa fins al pròxim 30 de novembre a Anglaterra, a estadis mítics de l’esport britànic tals com Old Trafford (on es disputarà la final del torneig), Wembley (on es jugaran les semifinals) o el DW STadium de Wigan. També es jugaran alguns partits a Irlanda (niu més ni menys que a Thomond Park), a Gal·les (al Millenium Stadium) o a la Catalunya Nord (a l’estadi Gilbert Brutus de Perpinyà, llar dels Catalans Dragons).

índice.jpg

Les favorites

Les seleccions favorites per endur-se el campionat mundial són tres: Anglaterra, Nova Zelanda i Austràlia. Els anglesos juguen com locals al campionat, i s’espera que la selecció nacional anglesa arribi, com a mínim, a les semifinals del campionat mundial. La segona favorita és la selecció de Nova Zelanda. Els “kiwis”, actuals campions del món, defensen títol amb el mediàtic Sonny Bill Williams a les seves files, campió del món de rugbi XV amb els “All Blacks” ara fa tot just dos anys. L’última selecció favorita és la totpoderosa selecció australiana. Qualsevol cosa que no sigui recuperar la Copa del Món serà un fracàs per una selecció australiana que ha guanyat nou dels tretze campionats disputats fins a la data, però que no es proclama campiona del món des de l’any 2000. Els australians, amb un autèntic “Dream Team” de la NRL apunten a favorits de la competició.

AUS-ENG RL.jpg

En un segon nivell trobem seleccions com Samoa, França o Papua Nova Guinea, que segurament arribaran a les semifinals o quarts de final del campionat. Cal destacar que la selecció francesa és en realitat una selecció nord-catalana, ja que el 90% dels integrants de la selecció són catalans o formats als equips de formació dels Catalans Dragons.

Per últim hi ha una sèrie d’equips que poden ser la revelació d’aquest campionat: la sorprenent Itàlia, els sempre competitius gal·lesos, la selecció irlandesa o Fiji tenen les seves opcions de passar la fase de grups i col·locar-se als quarts de final.

Els grups

Els equips es reparteixen en quatre grups. Els grups A i B, de més nivell, estan formats per quatre equips i passen els tres primers equips als quarts de final. Els grups C i D, de menys nivell, només veuran passar al campió de grup als quarts de final. La composició és aquesta:

Grup A: Fiji, Austràlia, Anglaterra i Irlanda. Irlanda i Fiji lluitaran pel tercer lloc.

Grup B: Nova Zelanda, França, Papua-Nova Guinea i Samoa. Els samoans segurament cauran a la primera fase.

Grup C: Itàlia, Escòcia i Tonga. Tongans i italians lluitaran per ser als quarts de final.

Grup D: Illes Cook, Gal·les i Estats Units. Els gal·lesos passaran a quarts.

Per últim, us recomano seguir l’usuari de Twitter Sang_i_Or per mantenir-vos informats de l’actualitat del rugbi 13 en català.

Rugbi, esport “pijo”?

dimecres, 23/10/2013

No hi ha cap esport que sigui de dretes o d’esquerres, obrer o elitista. De fet, el joc per si mateix no deixa de ser una activitat lúdica sense cap vinculació ideològica, social o política. Són les persones que juguen a aquest esport les que poden tenir (o no) una ideologia definida, o pertanyen a una determinada classe social.

Molts cops he escoltat que el rugbi (XV) és un esport exclusiu de les classes socials altes i més afavorides, mentre que el futbol és l’esport popular, amb un gran arrelament obrerista. Aquesta afirmació segurament ha reflectit una realitat social, esportiva i econòmica durant molts anys al sud d’Anglaterra, a Sud-Àfrica i a l’Argentina, països on el rugbi era l’esport favorit de les classes socials més afavorides, i l’activitat esportiva estrella dels centres educatius privats. De fet, les prestigioses “public schools” angleses i sud-africanes (que no signifiquen escoles públiques, si no escoles elitistes de pagament) sovint mesuren una part del seu prestigi en els campionats escolars de rugbi provincials, generant autèntiques rivalitats on s’hi juga quelcom més que un simple esdeveniment esportiu.

També és cert que el rugbi ha tingut un fort arrrelament universitari -fins i tot al nostre país- i que històricament el rugbi XV ha estat molt lligat a joves universitaris que disposaven de les aptituds físiques i el temps necessari per dedicar-se a l’esport de la pilota ovalada.

Fins i tot a Sud-Àfrica el rugbi es va arribar a convertir en un símbol de l’apartheid, ja que l’esport practicat pels blancs era el rugbi, i el dels negres el futbol. Aquesta divisió va arribar al seu màxim quan es va prohibir l’inclusió de jugadors d’ètnia negre a la selecció nacional sud-africana, cosa que els va valer l’expulsió de les competicions internacionals per part de l’IRB, màxim organisme internacional d’aquest esport.

El rugbi popular

Malgrat tot, no podem qualificar el rugbi com un esport elitista i de tendència social conservadora, especialment en el seu conjunt. Afirmar que els ruggers són majoritàriament conservadors és una mostra d’ignorància al respecte el nostre esport i una manifestació d’anglocentrisme -si més no- preocupant. A Gal·les, Nova Zelanda, França (o més ben dit, Occitània), Irlanda o Austràlia el rugbi és l’esport rei i el seu radi d’acció arriba a tots els racons de la societat, fonent el teixit esportiu amb el teixit social, associatiu i polític dels seus pobles i ciutats.

Tenim molts exemples de ruggers provinents de sectors socials obreristes i ideològicament d’esquerres com ara els miners de Gal·les, els obrers del nord d’Anglaterra o els petits agicultors, ramaders i treballadors de les fàbriques occitanes. Fins i tot algunes de les icones de l’esquerra mundial com el Che Guevara, el dictador comunista romanès Ceaucescu o els dirigents socialdemòcrates europeus Jaques Chirac, Gordon Brown i Tony Blair van ser jugadors i grans amants del rugbi. Per no parlar de casa nostre, on existeixen clubs de rugbi antifeixistes amb una gran història al darrere, com ara el Cornellà, una de les poques entitats esportives que va aportar homes i dones al front de batalla l’any 1936 per combatre, fusell en mà, contra el feixisme en defensa de la llibertat i la democràcia.

Cornella antifeixista.jpg

Rugbi a 13

Però si un esport exemplifica com cap altre la classe obrera sorgida de la Revolució Industrial, aquest és, sens e cap mena de dubte, el rugbi 13 o Rugby League. El 13 o League va sorgir a les darreries del segle XIX a Anglaterra, quan els clubs del nord del país, vinculats a les ciutats industrials i formats majoritàriament per treballadors fabrils, van trencar amb els clubs del sud -considerats “pijos”, ja que estaven formats per estudiants de les “public schools- i van organitzar la seva pròpia lliga. Va ser el trencament social i esportiu més gran de la història del rugbi. El motiu no va ser cap altre que la no acceptació, per part dels clubs del sud del país, del cobrament de dietes o sous als esportistes.

Arribats a aquest punt convé recordar que el rugbi XV va ser un esport amateur fins als anys 90 del segle passat, i feien de la no acceptació del professionalisme la bandera diferencial dels dos grans codis de rugbi. Però, per què els obrers del nord volien cobrar dietes i sous per practicar l’esport? La raó cal buscar-la en la composició social dels jugadors d’aquest esport: els obrers del nord posaven en risc la seva integritat física durant els partits, i qualsevol lesió important podia suposar perdre la feina -en una època sense cap tipus de subsidi d’atur o malaltia- i condemnava el jugador i la seva família a la misèria més absoluta. Per contra, els practicants del sud eren majoritàriament membres de la classe mitja-alta, i no tenien cap perill de perdre la feina en cas de lesionar-se jugant a rugbi, ja que la majoria dels membres de les universitats i public schools no eren assalariats o si més no, la seva feina no depenia de les seves capacitats i destresses físiques.

Wigan, l’orgull de l’esport anglès

dilluns, 26/08/2013

Aquest cap de setmana la modesta població de Wigan ha entrat a l’Olimp de l’esport britànic. Mai cap població havia aconseguit guanyar al mateix any les dues competicions més antigues i prestigioses del món a nivell de clubs, la FA Cup de futbol i la Challenge Cup de rugbi XIII (o “Rugby League”). A més a més, en totes dues ocasions ho ha fet al mateix escenari, el londinenc estadi de Wembley -de grat record pels aficionats culers-, un estadi que té prou capacitat per acollir a tota la població resident a Wigan.

Wigan, bressol de la Revolució Industrial

Wigan és una petita ciutat del nord d’Anglaterra, de poc més de 90.000 habitants (per fer-nos una idea, la meitat de població de ciutats com Sabadell o Terrassa, i una mica gran més que poblacions com Sant Boi o Manresa), que va vincular el seu creixement al desenvolupament industrial de la zona al llarg del segle XVIII. Wigan es troba al comtat de Lancashire, tot i que la ciutat sempre ha tingut uns lligams econòmics, socials i demogràfics molt més forts amb la metròpolis de  Manchester que no pas amb Lancaster, la capital administrativa de Lancashire.

La riquesa de la ciutat va ser -ja des de la baixa edat mitja- l’extracció minera del carbó, combustible essencial del gran “take-off” econòmic de les industries tèxtils de les veïnes metròpolis de Liverpool, Manchester o Bolton. Aquest fet va convertir la població de Wigan en una ciutat eminentment obrera, on el treball infantil formava part de la realitat quotidiana i on l’índex de mortaldat era molt superior al d’altres zones d’Anglaterra. Aquesta realitat social va forjar el caràcter de la gent de la ciutat, acostumada a patir i a suar per poder subsistir. No debades, un jove George Orwell va escriure “The Road to Wigan Pier“, una obra que volia exposar als seus lectors les condicions de vida de la classe obrera del nord d’Anglaterra.

time_3318.jpg

"Dinner Hour, Wigan" (1874) obra d'Eyre Crowe que ens ensenya el treball femení a les fàbriques tèxtils.

A aquesta zona tan industrial va arrelar-hi amb força el rugbi, durant la segona meitat del segle XIX. Com a la resta del nord d’Anglaterra, eren els obrers els que fundaven equips de fàbriques i clubs de barris a les principals zones industrials. I va ser al nord d’Anglaterra on va néixer el “Rugby League” o rugbi XIII, la modalitat que va trencar amb l’aleshores elitista i totpoderosa RFU (Rugby Football Union) pel tema del professionalisme. Els obrers del nord volien cobrar una quantitat de diners en concepte d’assegurança en cas de lesió que els impossibilités anar a treballar, cosa que al segle XIX -on no existien els serveis socials ni la cobertura social mínima- podia significar que la família del jugador lesionat no pogués subsistir. Precisament Wigan va ser un dels clubs fundadors de la “Northern Rugby Football Union”, l’escissió de la RFU que al 1895 va assentar les bases del que avui coneixem com “Rugby League” o rugbi XIII.

Warriors i Latics, orgull de la “working-class”

Va ser doncs a aquest nord industrialitzat on el rugbi XIII va créixer amb força, i ben aviat Wigan (i la veïna St.Helens) es va convertir en la capital d’aquesta modalitat. El rugbi XIII era (és) l’esport estrella de les ciutats industrials del nord d’Anglaterra, l’esport de les “working-class”. De fet, no era estrany que els sindicats locals, les associacions de treballadors i els partits comunistes i socialistes de la zona es vinculessin, des d’un primer moment, als clubs de rugbi XIII. Entre ells, cal destacar el Wigan Warriors, el club de la ciutat fundat l’any 1872 i que ha esdevingut en el millor equip de rugbi XIII de l’hemisferi nord.

La vinculació emocional i política dels obrers de Wigan amb el seu club de rugbi ha estat (i és) tan gran que els jugadors professionals del primer equip recolzaven les vages dels treballadors de les mines de carbó de la ciutat als anys 20 del segle passat, i no en poques ocasions els clubs de rugbi de la ciutat -i els Warriors no n’eren cap excepció- servien d’aixopluc pels socis i aficionats que eren perseguits per la policia reial britànica per la seva militància dissident o pels nombrosos conflictes violents contra els “British Union of Fascists” d’Oswald Mosley -el pare de Max Mosley-, que sembraven el terror als carrers de les ciutats obreres del nord amb actes violents, i que sovint eren contestats pels obrers en baralles que s’acabaven convertint en autèntiques batalles campals i on la policia no era sempre del tot imparcial.

Fins i tot mig centenar de “wiganers” van inscriure’s al II Batalló Britànic de la XV Brigada Internacional i van lluitar voluntàriament contra el feixisme durant la Guerra Civil Espanyola (1936-39). Molts d’ells van lluitar -i alguns van morir- a les batalles del Jarama, de Terol i a l’Ebre, en defensa de la democràcia i la llibertat. Entre els lluitadors d’aquell Segon Batalló de la XV Brigada també hi trobem, un cop més, l’escriptor George Orwell.

British_Brigades.JPG-for-web-LARGE.jpg

Durant aquells mateixos anys s’havia fundat el Wigan Athletic, el cinqué intent de crear un club de futbol associació. Popularment coneguts com “The Latics” -abreviatura del mot “Athletic”-, mai van ser un referent esportiu per la ciutat fins ben entrat el segle XXI. En una ciutat que viu orgullosa del seu equip de rugbi XIII, els aficionats de l’esport de la pilota rodona eren (i encara són) una minoria. Però l’any 1995 va accedir a la presidència de l’entitat l’empresari David Whelan, que va professionalitzar el club i va portar-lo a la Premier League, on el tècnic català Robert “Bob” Martínez va dirigir el conjunt durant cinc temporades. Va ser amb el tècnic català a la banqueta que el modest Wigan Athletic va arrribar al seu zenit esportiu: guanyar la FA Cup, la competició de clubs de futbol més antiga del món. I amb ell es va obrar el miracle: els seguidors dels Warriors, que durant molts anys havien girat l’esquena al futbol, van començar a interessar-se també per l’esport de la pilota rodona i van acompanyar el club de la ciutat fins la final disputada a Wembley al mes de maig de 2013. En aquell partit el Wigan va derrotar per un gol a zero al Manchester City, el club més popular de la ciutat de Manchester, actualment propietat d’una família reial de l’Orient Mitjà i acostumat a treballar amb pressupostos moltes vegadessuperiors als de la resta d’equips de la lliga. En una mena de metàfora de la lluita de classes, els obrers de Wigan es van coronar a Wembley davant els multimilionaris “citizens”, en la gesta més gran de la història dels “Latics”. Arribats a aquest punt, us recomano un escrit del gran Axel Torres titulat “Wigan es fútbol y es Europa” al seu blog del diari Marca.

Tres mesos després, la ciutat de Wigan va tornar a organitzar una expedició cap a Wembley, amb motiu de la disputa de la final de la Challenge Cup, que disputaven els Warriors contra el Hull. La victòria dels Warriors per un clar 16 a 0 va suposar que per primer cop a la història els dos trofeus més preuats de l’esport anglès es trobin a la mateixa ciutat. I aquesta ciutat no és la llegendària Londres, la potent Manchester o l’orgullosa Liverpool, sinó la modesta i obrera Wigan, que en un final de conte de fades, ha demostrat que els valors, el treball i el sacrifici donen més fruits que els diners fàcils i l’ostentació. Una lliçó del món de l’esport totalment aplicable a la vida que no podem oblidar.

El Tercer Temps

Al llarg del nostre recorregut, hem parlat de Brigades Internacionals, de Wigan i fins i tot una mica de futbol. Sobre les Brigades Internacionals -en especial els batallons britànics i irlandesos- us recomano la lectura (en anglès) del llibre de Richard Braxton “British Volunteers in the Spanish Civil War: The British Battalion in the International Brigades“, el millor estudi que s’ha realitzat fins a la data sobre els voluntaris britànics a la Guerra Civil Espanyola. També us recomano la pel·lícula de Ken Loach “Tierra y Libertad” (originalment titulada “Land and Freedom”), que explica les peripècies d’un voluntari britànic al llarg de la Guerra Civil Espanyola. Però si parlem de Wigan i Guerra Civil, és totalment imprescindible la lectura (si pot ser, seguida) de “The Road to Wigan Pier” i “Homage to Catalonia” de George Orwell.

Wigan ha estat, és i serà una ciutat obrera i minera. En aquest sentit és molt interessant llegir la biografía de Joe Gromley, líder del sindicat de miners majoritari a Anglaterra, el “National Union of Mineworkers”, que va mantenir intensos conflictes -sovint violents- amb el govern de Margaret Thatcher, que sovint manipulava els mitjans de comunicació afins al seu govern per presentar els miners de Wigan i rodalies com autèntics terroristes i traïdors a la Gran Bretanya. El llibre es diu “Battered Cherub“, i com sovint passa amb aquesta mena de títols, no el trobareu més que en la seva versió original.

En un altre registre, si esteu interessats en la Premier League de futbol i en la presència de jugadors catalans -especialment a Wigan-, és absolutament recomanable la lectura del llibre “We are the Catalans”, dels periodistes de TV3 Àlex Castells i Jordi Sunyer, un recorregut molt interessant pels aficionats al món de l’esport en general i del futbol en particular.

 


Quan el rugbi i el futbol eren el mateix esport…

diumenge, 21/04/2013

Rugbi i futbol són dos esports germans. Dues cares de la mateixa moneda. Dos esports amb dos codis diferents amb un mateix origen. De fet, fins i tot a certs països de l’hemisferi sud (Nova Zelanda, Samoa, Tonga, Fiji i fins i tot alguna zona de Sud-Àfrica) el football no es refereix al nostre futbol, si no al rugbi, i el que aquí coneixem com futbol allà és conegut com soccer, cosa que demostra la versatilitat lingüística d’un esport jugat en diferents codis.

El futbol i el rugbi, el rugbi i el futbol. Dos esports massa similars, evolució dels diversos jocs europeus de l’edat mitjana i que ens han arribat fins als nostres dies. Anem a poc a poc, però. Aquesta història es remunta a l’antiguitat, quan els romans controlaven el Mediterrani i els pobles celtes habitaven el centre i el nord d’Europa, i es dedicaven a guerrejar els uns contra els altres. Evidentment a la història no hi ha hagut mai un comportament cultural estanc, i les influències culturals entre els pobles ja era un fet quotidià a l’antiguitat.

L’avantpassat romà

Any 43 de la nostra era. Les legions romanes es troben immerses en una guerra de conquesta a la Bretanya (actualment, al nord-oest de França) lluitant contra els irreductibles gals, immortalitzats en les vinyetes del còmic “Astèrix i Obèlix”. Durant la campanya militar les fonts cròniques llatines mencionen, per primer cop, el Harpastum, un joc d’entrenament de les legions romanes per mantenir-se en forma. El Harpastum és l’avi del rugbi i del futbol europeu, i els partits de legionaris de fa 2.000 anys els antecedents de la Champions i del Sis Nacions. Però, què era el Harpastum? El Harpastum era un joc on s’enfrontaven dos equips en un camp delimitat per cordes, consistent en portar la pilota a la zona de marca rival. Per aconseguir aquest objectiu, pràcticament tot estava permès. Cops de colze, cops de puny, empentes, placatges de tota mena…

harpastum08.jpg

Recreació d'un partit de Harpastum

El Harpastum va fer fortuna arreu de l’imperi, ja que els legionaris, un cop llicenciats i enviats amb un lot de terres a les províncies de l’imperi com premi pels seus serveis prestats, van ajudar a difondre la pràctica d’aquest esport, com un element més del proces de romanització. Encara avui en dia sobreviu una variant del Harpastum, coneguda com Calcio Storico o Calcio Fiorentino, practicat a la capital de la Toscana i que mou enceses passions a Florència.

[youtube V9sZ9Dcdy3k]

L’avi celta

Els romans no s’havien inventat tot joc aquest esport, però. El Harpastum molt probablement va néixer a imitació dels diversos jocs d’origen celta que ja es practicaven a l’Europa cèltica (actual França, nord d’Itàlia, nord de la península ibèrica i illes britàniques) on s’enfrontaven dos equips en lluita per una pilota, que s’havia de portar al camp rival. Aquests jocs es practicaven a camp obert, i no era estrany que durant els partits hi hagués alguna víctima mortal.

Els jocs de pilota celtes van sobreviure a la romanització, i durant l’edat mitja trobem moltes fonts que parlen de l’existència de la Soule a l’actual França. La Soule era un partit que enfrontava dos pobles o parròquies, consistent en portar la pilota a un lloc predeterminat, tal com la plaça del poble rival o la seva parròquia. La Soule va esdevenir un passatemps popular de primer ordre, però les autoritats feudals no estaven massa d’acord amb la pràctica d’aquest esport, i no es estrany trobar documents que prohibeixen la pràctica de la Soule. Malgrat les prohibicions, la pràctica d’aquest esport no es va interrompre mai.

A l’Anglaterra medieval la Soule va derivar en el joc de carnestoltes, un partit on els dos equips tenien com objectiu anotar un punt (o gol) picant amb la pilota a una roda de molí incrustada en un mur de pedra. A vegades el camp estava delimitat en una distància determinada, o practicat a camp obert. Al no existir cap reglament, la evolució del joc va anar prenent matisos al llarg i ample de les illes britàniques, i va practicar-se ben bé fins els nostres dies: al poble d’Ashbourne (Anglaterra) encara sobreviu un partit anual de futbol de carnestoltes.

[youtube nKDjFEtLV88]

Però va ser a Irlanda on la Soule i el futbol de carnestoltes aviat va prendre força social, fins al punt de derivar en un esport original i que per primer cop es practicava de forma més o menys homogènia: el futbol gaèlic. El futbol gaèlic es jugava a Irlanda des del segle XIII, i és abundant en documents escrits a partir del segle XVII: El futbol gaèlic ja disposava d’un codi més o menys uniforme, i seria el germà gran dels altres codis de futbol actuals.

[youtube TEAbWrdB9XU]

La revolució industrial i la codificació dels futbols

Al darrer terç del segle XVIII la societat anglesa pateix la revolució industrial, cosa que significà un canvi en el model social, econòmic i polític de la societat. En termes materialistes, la societat anglesa va deixar de ser feudal pe entrar en un nou sistema de producció capitalista. Apareix el proletariat com força social i la burgesia pren el poder polític i econòmic en detriment de la noblesa i l’esglèsia.A més a més, gràcies a la revolució dels transports amb l’aparició del ferrocarril i vaixells de vapor, va ser possible cobrir grans distàncies geogràfiques en poc temps.

Tots aquests canvis socials i econòmics van afavorir que per primer cop a la història trobem masses d’obrers que practicaven diverses modalitats dels jocs de carnestoltes als suburbis de les grans ciutats angleses. Allà van pendre consciència de la necessitat d’adoptar una sèrie de regles acceptades per tots per poder practicar esport al seu temps lliure. A més a més, la burgesia industrial i financera enviava els seus fills a les grans universitats angleses, on també es produïa el contacte de diverses maneres de jugar el futbol de carnestoltes, cosa que comportà la necessitat d’unificar criteris a l’hora de poder disputar partits entre els estudiants, i especilament quan els partits enfrontaven estudiants d’universitats diferents, conectats gràcies a la xarxa ferroviària. Imagineu les disputes monumentals que hi devia haver entre els dos equips a l’hora de decidir si una acció era legal o no. En algunes ecoles i universitats era legal el placatge, en altres, no. En unes la pilota es portava amb la mà, en altres amb el peu. En algunes escoles existia el fora de joc i la norma de desplaçar la pilota sempre enrere, en altres, no. D’aquella varietat de futbols i codis encara conservem els exemples d’Eton, Winchester i Harrow, que mostren la versatilitat del futbol, ja que combinen aspectes dels actuals futbol associació i rugbi.

eton-wall-game-400x400.jpg

Futbol d'Eton, esglaó evolutiu vers el rugbi i futbol moderns.

Va ser aleshores quan van aparèixer els dos esports germans actuals, el rugbi i el futbol (associació). Segons la llegenda, el rugbi va ser creat per William Weeb, un estudiant de teologia, que va agafar la pilota amb la mà i va carregar contra els rivals. La realitat és que l’any 1841 tres estudiants van codificar les normes del futbol de Rugby -ja que va ser en aquesta ciutat on es va codificar per primer cop aquest esport-, on ja pareixen les normes que identifiquen l’esport, tals com els placatges, els fore de joc, l’obligació de passar la pilota enrere i les melés.

RugbyCode-1845-Portada.jpg

Les normes del futbol de Rugby de 1845.

Aviat el futbol de Rugby va fer-se popular a les universitats i escoles privades del sud, però també entre els obrers proletaris del nord d’Anglaterra i Gal·les. Però alguns estudiants de Cambridge i escoles de Londres van decidir modificar algunes lleis del futbol de Rugby l’any 1863 en una taverna maçònica londinenca, anomenada Freemason’s. En aquella reunió es va decidir prohibir els placatges i la possibilitat de portar la pilota amb les mans: havia nascut la FA, la Football Association o futbol associació, conegut popularment com soccer.

Durant el segle XIX el futbol de Rugby va convertir-se definitivament en rugbi, amb la creació de la RFU (Rugby Football Union) l’any 1871 i amb la celebració del Quatre Nacions (embrió de l’actual Sis Nacions) l’any 1888. L’any 1895 el rugbi patiria una escissió que va comportar la creació del rugbi a XIII o Rugby League al nord d’Anglaterra, per motius econòmics (acceptació o no del professionalisme) i de caire normatiu (eliminació dels serveis de toc o touches, de les melés disputades i fixar el numero de jugadors en tretze homes per equip). El rugbi a XIII o Rugby League va tenir una gran acceptació al nord d’Anglaterra i a Austràlia, aleshores territori colonial britànic.

Altres codis de futbol

Encara sorgirien nous codis de futbol. Els principals foren els futbol australià (popularment conegut com footy o Aussie Rules) i el futbol americà. El footy o futbol australià deriva dels codis de futbol dels nous pobladors europeus (sobretot irlandesos i anglesos) amb el contacte amb els aborígens. Així va néixer, l’any 1858, el futbol australià, un codi de futbol que barreja elements de futbol gaèlic, de rugbi i de criquet, i que va tenir un creixement enorme a l’estat de Victòria i especialment a la seva capital, Melbourne.

[youtube OqymJpIhpPY]

Per últim va aparèixer el futbol americà, que en realitat és una escissió del futbol de Rugby o rugbi XV que va sorgir ja al segle XX, quan Walter Camp va introduir modificacions al reglament de la RFU per la celebració de partits entre les principals universitats americanes, tals com la introducció d’una passada endavant i la possibilitat de blocar jugadors contraris sense pilota. Per tant, el futbol americà no seria un esport “germà” del rugbi o del futbol associació, si no una escissió del rugbi que va fer fortuna a l’American way of life.

Torna el (súper) rugbi

dimecres, 30/01/2013

Aquest cap de setmana vinent és un d’aquells caps de setmana que tots els amants del bon rugbi tenim marcat al nostre calendari. Amb el primer cap de setmana de febrer arriba l’inici del Torneig de les Sis Nacions (que podreu anar seguint al vostre Diari ARA en edició impresa i digital), però també arriba l’inici de les principals competicions de rugbi XV i de rugbi XIII.

Super15

El proper 15 de febrer comença l’edició 2013 del SuperRugby, la competició de rugbi unió (o XV) amb quinze equips participants, divits en grups de cinc d’acord al seu país d’origen -bé sigui Austràlia, Nova Zelanda o Sud-Àfrica-. Els actuals campions, els Chiefs de Waikato (Nova Zelanda) hauran de suar sang per defensar el títol conquerit l’any passat, ja que els habituals Stormers sud-africans i els Reds australians no ho posaran gens fàcil. A més a més, cal comptar amb el paper que puguin fer els Brumbies de Canberra o els Waratahs de Sydney a la conferència australiana, els sempre perillosos Crusaders de Canterbury i els Highlanders de Dunedin a la conferència neozelandesa, o els Bulls i els Sharks sud-africans.

L’edició d’enguany serà menys brillant que altres temps, per la marxa de les millors figures de l’hemisferi sud cap al Top14 francès, cridats pels milions que mou la lliga de l’hexàgon. En aquest sentit, cal destacar la marxa de Taumalolo a la USAP o de Michalak al seu país d’origen, o l’anunci de l’aler Bryan Habana, que deixarà el Super15 per vestir els milions de Toló. Un altre marxa sensible va ser la de Sony Bill Williams als Japó, pas previ per tornar a la NRL australiana.

Com de costum, el Super15 ens garanteix espectacle pur, diversió i hores de rugbi d’alt nivell. No debades, el Super15 està considerat la millor competició de rugbi XV al món a nivell de clubs, i cada any ens descobreixen nous jugadors destinats a regnar al planeta oval.

SuperLeague

Aquest cap de setmana comença també la SuperLeague, la lliga anglesa de rugbi a XIII, on prenen part els Catalans Dragons, l’equip tretzista de Perpinyà i que representa, de forma no oficial, al rugbi català en la modalitat tretzista. Els Leeds Rhinos defensen el títol guanyat fa uns mesos a Old Trafford, davant uns Warrington Wolves que van completar una gran temporada. A més a més, cal sumar els històrics St. Helens i Wigan Warriors de cara a la graella de favorits.

Els Catalans Dragons voldran repetir la bona temporada de l’any passat, on l’equip va quedar classificats en quarta posició a la fase regular. Als Bosc (nou capità de l’equip), Casty, Dureau, Blanch i Fakir cal sumar els tres nou fitxatges de la temporada, els australians Brent Webb i Zeb Taia, i la del francès Olivier Elima, que han de fer oblidar marxes sensibles com la de Clint Greenshields (que torna a la NRL) o el retirat David Ferriol, una llegenda del club del Rosselló.

c_dragons_home_jersey_r.png

La nova samarreta dels Catalans Dragons per 2013.

L’objectiu dels Catalans ha de ser recuperar el bon patró de joc exhibit al començament de la temporada anterior, i la contundència ofensiva del darrer tram de la temporada. D’aquesta manera podem aspirar a classificar-nos pels Play-off pel títol i a fer un bon paper a la Challenge Cup, que torni a portar els segadors a la megafonia de Wembley.

NRL

I aquest mes de febrer comença la pretemporada de la NRL, la National Rugby League australiana. La temporada comença, com és habitual, amb el partit d’All Stars al Suncorp Stadium de Brisbane. La gran novetat d’aquesta temporada a nivell mediàtic és el retorn del polèmic i polifacètic Sonny Bil Williams al rugbi XIII australià, on és una figura estimada i odiada a parts iguals.

Els favorits d’enguany són els equips habituals: Canterbury Bulldogs, Melburne Stroms, Brisbane Broncos, Sydney Roosters (l’equip de Sonny Bill Williams) i South Sydney Rabbitohs. A aquests equips “grans” cal sumar-hi els clubs més petits, capaços de convertir-se en la revelació de la fase regular, com ara els Canberra Raiders, els North Queensland Cowboys o els Manly Warrigah Sea Eagles. Per acabar, us deixo un vídeo promocional de la NRL per anar fent boca:

[youtube rypwpaVQxL4]

 

Els millors de 2012

dimarts , 18/12/2012

Hemisferi Nord

Aquest 2012 que està a punt d’acabar ens ha deixat una pila de novetats a nivell de clubs i seleccions. Per ordre cronològic, 2012 ens va deixar un primer campió europeu, la selecció de Gal·les, que es va emportar l”edició de 2012 completant un Grand Slam antològic, amb uns que ja formen part de la llegenda del XV del drac: Adam Jones, Charteris, Wyn Jones, Warburton, Faletau, Jonathan Davies, George North o Leigh Halfpenny, entre d’altres ja formen part de la llegenda minera. A aquests noms cal afegir la direcció tècnica de Warren Gatland, el tècnic de moda en el continent europeu, i que es rifen els millors clubs i seleccions. El joc alegre, dinàmic i associatiu dels galesos mostrat al llarg del torneig ha servit per encapçalar una petita revolució en el conjunt del rugbi europeu, creant escola entre els principals equips de l’hemisferi nord.

Wales Grand Slam.jpg

Gal·les va aconseguir un brillant Grand Slam gràcies a un patró de joc dinàmic, alegre i ofensiu.

Aquesta mateixa edició del Sis Nacions ens va presentar una Anglaterra molt forta, que només va cedir una derrota en tot el torneig, precisament contra Gal·les, i a Twickenham. La nova Anglaterra de Lancaster ha apostat pels valors tradicionals del rugbi anglès (xut a seguir, davantera de ferro, pressió asfixiant sobre la zona de creació rival i ús desproporcionat del “pick and go”) amb una nova generació de jugadors que garanteixen el futur del XV de la Rosa durant els propers anys. Els  Manu Tuilagi, Barritt, Owen Farrell, Robshaw, Corbisiero i companyia són la gran esperança anglesa de cara al Mundial de 2015 que disputaran a casa.

A nivell de clubs, i seguint el curs cronològic de l’any, trobem els mateixos dos equips que encapçalen el rugbi europeu a nivell de clubs: Toulouse i Leinster. Els irlandesos de Leinster van repetir victòria a la Copa d’Europa (la Heineken Cup) al imposar-se als també irlandesos de l’Ulster per un clar 42 a 14, tot sumant la seva segona corona europea i allargant la dictadura del rugbi irlandès en aquesta competició (en els darrers cinc anys, hi ha hagut quatre campions irlandesos). La “Blue Army” (nom popular de l’equip de Dublín) allarga la seva pròpia llegenda gràcies a una de les millors plantilles del continent (no debades, la columna vertebral de la selecció irlandesa és el Leinster), amb noms com Cian Healy, Sean O’Brian, Heaslip, Sexton o l’etern Brian O’Driscoll.

Leinster HCUP.jpg

La "Blue Army" va repetir victòria a la Heineken Cup.

Però si Leinster va sumar el seu segon campionat europeu consecutiu, no va passar el mateix a la lliga domèstica, la Celtic League, on els gegants de Dublín van caure, contra tot pronòstic i als darrers minuts, contra els Ospreys de Swansea, amb un decisiu assaig sobre la botzina del genial Shane Williams, que es retirava del rugbi en actiu en aquella final. Final èpic i poètic per un dels millors jugadors europeus del segle XXI.

Al Top-14 francès es va allargar el regnat del Toulouse (en català, Tolosa), que va tornar a conquerir el Planxot en una final contra els multimilionaris del Toulon (o Toló). L’equip occità va mostrar-se eficaç i fiable, i va fer valer la seva llei a l’hexàgon amb el seu tradicional joc obert i la contundència d’una davantera que no es cansa mai. Amb la millor plantilla europea, el Tolosa pot allargar el seu regnat uns quants anys més i marcar una època a l’hemisferi nord.

Per tancar el bloc dedicat a Europa, cal esmentar la victòria dels Harlequins a la Premier, agafant el relleu del contracultural Saracens, campió la temporada anterior. Els Harlequins van guanyar per un ajustat 30 a 23 a Northampton, el gegant del rugbi anglès, en un partit trepidant. Els Quins són un equip molt compacte, típicament anglès, amb una davantera que fa tremolar qualsevol equip (amb noms com Marler, Robson, Fa’asavalu, Easter o Robshaw) i el polèmic Danny Care dirigint els fils de l’equip des del mig del camp, enllaçant amb una tres quarts més ràpida i potent que no pas tècnica.

Hemisferi Sud

Tot seguint amb l’ordre natural de 2012, l’hemisferi sud ens va oferir un Super15 més obert, igualat i espectacular que mai. Primer de tot, cal constatar l’enfonsament del rugbi australià (que no va classificar cap equip per les semifinals del torneig tot i que els actuals campions eren els Queenland Reds), que ha perdut tota la força i energia, brillantor i rapidesa que el caracteritzaven. Els Reds van tornar a ser el millor equip australià a la fase regular, el que tampoc vol dir gran cosa, donat el baix perfil dels equips de Melbourne Stormers o els Brumbies de Camberra.

Per contra, els Chiefs d’Auckland (Nova Zelanda) van tocar el cel contra tot pronòstic, al imposar-se als Sharks sud-africans per un contundent 37 a 6 i sumant el primer títol de la seva història. Els Chiefs van generar un patró de joc molt atractiu, gràcies al gran paper d’Aaron Cruden al centre del camp, distribuïnt el joc i l’espai de l’equip i generant connexions letals amb els centres Richard Kahui i Sonny Bill Williams.

Chiefs.jpg

Els Chiefs de Cruden, Kahui i SBW van dictar a l'hemisferi sud.

 

Per part dels finalistes, els Sharks de Durban (Sud-àfrica) van arribar a la final gràcies a un patró de joc diametralment oposat, amb un domini del joc de davanters basat en la pausa i la força, picant com un ariet a la defensa rival fins que s’obre alguna escletxa. En aquest sentit, cal destacar el paper d’homes com “la bèstia” Mtawarira, du Plessis o el jove Coetzee, la gran esperança “springbok” pels propers anys.

Per la seva banda, els Canterbury Crusaders (segurament l’equip més fort del món, base de la selecció neozelandesa) dels McCaw, Dan Carter i companyia, només van poder ser tercers, al caure contra els sorprenents Chiefs a la semifinal. Aviat farà cinc anys del seu darrer títol, cosa gairebé impensable tenint en compte els homes que integren la seva plantilla.

A nivell de seleccions, 2012 ha estat l’any dels primer “Rugby Championship” de la història, que ha acabat amb una victòria incontestable dels “All Blacks”, que a més, han completat un Grand Slam antològic. Els neozelandesos es van mostrar molt superiors als seus rivals en el còmput global del torneig, especialment contra uns “wallabies” que defensaven el títol del darrer Tres Nacions de la història. El “Rugby Championship” ens deixa la sorpresa agradable dels “pumas” argentins, competitius com sempre, que van plantar cara a australians i sud-africans, especialment en els partits disputats a territori argentí. Caldrà veure l’evolució de l’Argentina durant els propers anys, ja que sembla que ho té tot a favor per engegar un salt qualitatiu en el seu nivell i patró de joc. Per últim, els “springboks” sud-africans continuen en un procés de renovació de la seva selecció , que comença a mostrar alguns joves interessants (Etzebeth, Coetzee, Arno Botha, Lambie…) que de ben segur donaran molta guerra en un futur no massa llunyà.

Rugbi 13

Abans de tancar el repàs als millors del rugbi de l’any 2012, farem un cop d’ull al rugbi 13 ( també rugbi a XIII o rugbi lliga) als dos principals escenaris internacionals, la Super League anglesa i la National Rugby League (NRL) australiana.

Aquest any, la Super League arribava a la seva dissetena edició, amb uns Leeds Rhinos que defensaven el títol guanyat a 2011, i els eterns gegants del nord anglès lluitant per coronar-se millor equip de l’hemisferi nord. La fase regular ens va deixar uns Wigan Warriors espectaculars, que dirigits des de la banqueta per Shaun Wane van mostrar-se l’equip més sòlid de la fase regular, gràcies a un conjunt molt compacte on sobresortien figures com l’australià Brett Finch, els anglesos Josh Charnley, Sam Tomkins Liam Farrell (cosí de l’internacional Andy Farrell) o el gran capità Sean O’Loughlin. Ara bé, el conjunt de Wigan va punxar en els play-off pel títol al caure a semifinals contra els Leeds Rhinos, que van acabar revalidant el títol de l’any passat. Els de Leeds, que havien finalitzat en quarta posició la fase regular, van acabar emportant-se la Super League gràcies al talent de Kevin Sinfield (màxim anotador de la competició) i a l’aportació ofensiva de Ryan Hall i Danny McGuire. L’altre gran competició de l’any a Europa, la Challenge Cup, va ser conquerida pels Warrington Wolves en una final vibrant a Wembley precisament contra els Leeds Rhinos, que es van quedar a les portes de fer un doblet memorable aquesta temporada.

Leluluai Leeds.jpg

Leeds va tornar a emportar-se la Super League al derrotar Wigan a la gran final de Wembley.

 

Per acabar el nostre repàs al rugbi durant l’any 2012, fem una ràpida repassada a la NRL australiana, possiblement la competició de rugbi de clubs més espectacular del món, amb permís del Super15. Contra tot pronòstic, els Melbourne Storm van emportar-se l’edició de 2012, gràcies a una bona ratxa inicial a la fase regular (nou victòries consecutives) que van portar a l’equip de Victòria als capdamunt de la classificació (per bé que va acabar la fase regular en segon lloc, a dos punts dels Canterbury Bulldogs, als que van guanyar a la gran final disputada a l’ANZ Stadium (l’Estadi Olímpic de Sydney) per un ajustat 14 a 4. Cal destacar la gran temporada de l’aborigen australià Ben Barba, jugador dels Canterbury Bulldogs i una peça clau pel seu rendiment.

 

 

 

Famosos i rugbi

dimecres, 24/10/2012

L’altre dia estàvem mantenint una conversa per Twitter amb alguns amics del rugbi català, i tot d’una va sorgir el tema de famosos que han jugat a rugbi. Donada la quantitat de polítics, escriptors, actors, músics i altres que han jugat a l’esport de la pilota ovalada, he decidit recopilar-los en un post d’aquest blog. Espero que trobeu el tema tant interessant com ara jo! I si sabeu algun cas més que m’hagi deixat, si us plau, deixeu-me un comentari!

Actors, artistes i rugbi

Famosos són els casos d’actors espanyols com ara Antonio Resines o sobretot, Javier Bardem. El cas de Bardem és especial, ja que l’actor madrileny és un apassionat total del rugbi, i no és estrany veure’l gaudint de partits del Sis Nacions o de la Heineken Cup en directe.

França és una terra de bon rugbi i bons actors. I si pensem una mica, no costa massa descobrir el nom de l’actor francès més apassionat pel rugbi: Gerard Depardieu. De fet, la passió del senyor Depardieu és tant gran que fins i tot és membre de la directiva del Burdeus.

Però la terra d’actors i rugbi per excel·lència és el Regne Unit. De fet, quin actor britanic no ha jugat a rugbi? Quin actor no n’és seguidor? La llista és llarga, i segur que em deixo uns quants: Boris Karloff (Frankenstein), l’escocès Sean Connery, Daniel Radcliffe (Harry Potter jugava a rugbi i n’és un gran seguidor!), l’escultural Daniel Cudmore (de fet, el seu germà Jaimie és flanker del Clarmont francès), el gal·lès Richard Burton (un dels homes més guapos de la història, un gran amant del rugbi), els comediants anglesos Stephen Fry i Nick Frost el clàssic Charlie Chaplin (jugador de rugbi i fanàtic d’aquest esport), en Daniel Craig (l’actual 007) i en Jonny Lee Miller (sí, l’ex d’Angelina Jolie jugava a rugbi). Entre el gremi d’escriptors, el Regne Unit també té uns quants ruggers (i quins noms!): J.R.R. Tolkien, Sir Arthur Conan Doyle o el cineasta-escriptor anglès David Niven. Per últim, al Regne Unit també trobem cantants que van jugar a rugbi, com ara el tigre de Gal·les, Tom Jones.

richard_burton.jpg

Richard Burton fou un gran jugador i aficionat del rugbi.

Irlanda també ha donat grans artistes,  actors i ruggers, com ara el difunt Richard Harris (era tota una promesa de Munster, però finalment va dedicar-se als escenaris), el genial escriptor James Joyce o el també escriptor Bram Stoker (autor de Dràcula).

Als Estats Units també trobem escriptors que van jugar a rugbi i n’eren grans seguidors, com ara Raymond Chandler, cantants de música country, com ara Kris Kristofferson o el dibuixant de còmic Darby Conley, o l’actor Billy Campbell. Un altre gran escriptor com George R.R. Martin també és un gran amant del rugbi.

Austràlia i Nova Zelanda són nacions de rugbi (tant de XV com de tretze), i no és estrany trobar una pila d’actors que han jugat al rugbi, com ara els kiwis Daniel Logan, Lawrence Makoare i Jay Laga’aia o l’australià Russell Crowe (per bé que aquest jugava a rugbi XIII, no pas a rugbi XV).

Per últim, a Catalunya tenim el cas del cantant Joan Garriga (Dusminguet, La Troba Kung-Fu) que va jugar durant uns anys al Cornellà, o el cas de l’escriptor Quim Monzó, aficionat d’aquest esport.

Rugbi i política

El món de la política també està ple de jugadors i aficionats al rugbi. I en trobem de tots colors: des de polítics feixistes com Benito Mussolini (de fet, il Duce va intentar implantar, sense èxit, el rugbi com esport de masses a Itàlia en detriment del futbol, esport que veia poc viril i allunyat del nou ordre italià), dictadors com ara Nicolae Ceaușescu, revolucionaris com el “Che” Guevara, socialdemocràtes com el francès Jaques Chirac o els britànics Tony Blair i el seu successor Gordon Brown, el carsimàtic Winston Churchill, el president del COI Jacques Rogge, el primer ministre japonès Yoshio Mori o el president de Corea del Sud  als anys 80, el senyor Roh Tae Woo.

Polítics i ruggers també n’hi han hagut als Estats Units, on el rugbi no és un esport de masses. Podem destacar casos com ara els presidents dels Estats Units John F. Kennedy (que jugava amb el seu germà Ted Kennedy, un altre gran jugador de rugbi), o els més recents Bill Clinton i (encara que no ens agradi dir-ho) el president George W. Bush, que a sobre, era un dels grans jugadors de la Universitat de Yale. De fet, segons algunes fonts, molts equips van interessar-se per Bush (que jugava de primer o segon centre), però la seva afició a la beguda i als tercers temps (algunes fonts parlen de festes i borratxeres descomunals) van fer que el futur president dels Estats Units es quedés a les portes de debutar amb el segon equip nacional dels Estats Units.

bush 2.jpg

George W.Bush fa un placatge alt en la seva època de jugador de la Universitat de Yale.

Al rugbi també hi ha hagut destacats membres de l’aristocràcia, com ara el Príncep Eduard (el fill de la reina Isabel II era un molt bon jugador de rugbi), o els prínceps Guillem i Enric, jugadors del presitigiós centre educatiu d’Eton i asidus a la tribuna de Twickenham. Menció a part mereix Alexander Obolensky, un membre de la família Romanov que va exiliar-se a Anglaterra fugint de la Revolució Russa i que es va convertir en un dels millors jugadors de rugbi de tots els temps, arribant a debutar amb la selecció anglesa l’any 1936 en un partit contra els “All Blacks”, en el que va destacar i va conseguir anotar dos assajos, en una victòria històrica del XV de la Rosa davant dels neozelandesos (el partit va acabar 13 a 0). Malauradament, “el príncep” (sobrenom amb que era popularment conegut) va morir al 1940 durant la Batalla d’Anglaterra pilotant un Hurracaine de la RAF britànica quan només tenia 24 anys.

Per tancar aquest segon bloc, no podem oblidar el cas de Kojo Annan, fill del que va ser president de les Nacions Unides Kofi Annan, o el cas de Jordi Pujol i Ferrusola, el primer fill del president Pujol (qui també és un aficionat al rugbi, tal com demostra la seva vinculació amb la USAP).

Esportistes i rugbi

I no podem tancar el post sense parlar d’esportistes que van destcar en altres disciplines però que havien estat jugadors i/o grans aficionats d’aquest esport. Podem destacar els casos del campió olímpic Eric Liddell (atleta que inspirà el film “Carros de foc”), l’alpinista neozelandès Sir Edmund Hillary (primer home en completar amb èxit una expedició a l’Everest), els mites de la NBA Michael Olokowandi i Don Amaeche, el golfista sud-africà Ernie Els i fins i tot el creador (inventor, millor dit) del bàsquet James Naismith. Per últim, podem destacar alguns futbolistes d’elit que van començar jugant a rugbi, com ara el veterà Ryan Giggs, el valencianista Adil Rami, els joves gunners Jack Wilshere i sobretot Aaron Ramsey o l’italià Gennaro Gattuso, entre d’altres.

En un segon grup, podem classificar alguns esportistes que tot i no haver jugat mai al rugbi seriosament, en són grans seguidors. Per exemple, no és cap secret que David Beckham és seguidor dels Sale Sharks o que els també futbolistes Wayne Rooney i Rio Ferdinand són grans amants del rugbi XIII. També seguidor del rugbi a XIII és el cicilista Bradley Wiggins. Per tancar aquest apartat (que podríem allargar molt més) podem destacar el mànager del Celtic de Glasgow Neil Lennon, un autèntic amant del rugbi i gran seguidor de la selecció irlandesa.

La gran temporada dels Catalans Dragons

dijous, 11/10/2012

El cap de setmana passat es va jugar a la gespa d’Old Trafford la final del SuperLeague 2012, la millor competició de rugbi a tretze de tot l’hemisferi nord. La gran final va enfrontar als Warrington Wolves i als Leeds Rhinos, amb victòria final pels Rhinos per un emocionant 18 a 26. Curiosament cap dels dos equips va acabar en primera posició a la fase regular, ja que els de Warrington van finalitzar segons i els de Leeds, en cinquena posició, però la fortuna en els encreuaments al play-off pel títol van propiciar que els homes de Yorkshire s’emportesin el títol a casa. Del partit vull destacar el jugador Paul Wood, dels Warrington Wolves, qui va jugar tota la segona part del partit amb el testicle dret trencat després de rebre un cop de genoll en una acció fortuïta del joc. Us deixo amb un vídeo amb les millors jugades del partit:

[youtube UcgZv8Qpdk4&list=UUDoKbw7Np8oheT6XCtjPf2A&index=1&feature=plcp]

Gran temporada dels Catalans Dragons

Els Catalans Dragons, l’equip de Perpinyà que juga a la SuperLeague anglesa, no van arribar a la gran final de Manchester, ja que pel camí van caure eliminats a quarts de final pels flamants campions, els Leeds Rhinos, que van imposar-se a Perpinyà per un ajustat 20 a 27 als Catalans i van impedir que el XIII del Roselló culminés una temporada gairebé excel·lent.

Els Catalans havien començat l’any en plena forma, amb quatre victòries en les quatre primeres jornades de lliga (contra equips històricament forts com ara el St. Helens), però una mala ratxa als mesos de juliol i agost (quan els Dragons van perdre quatre dels cinc partits de lliga que van jugar) van impedir que els Catalans finalitzessin en les tres primeres posicions de la classificació final de la fase regular. Els Catalans van finalitzar la fase regular en quarta posició, empatat a punts amb el tercer classificat (el St. Helens) i quatre per sobre del guanyador de la gran final, el Leeds.

Hull-Catalans.jpg

Arribats a aquest punt hem de destacar noms propis com ara l’australià Clint Greenshields (màxim anotador de l’equip, amb divuit assaigs), el franco-australià Jason Baitieri (més metres guanyats i màxim placador de l’equip), el també australià Scott Dureau, obertura titular de l’equip i dotat d’una gran intel·ligència tàctica, o els francesos Vincent Duport i Remi Casty, que juntament amb  l’etern Steve Menzies i els catalans Ferriol, Bosc i Jamal Fakir han fet les delícies del públic del Gilbert Brutus aquesta temporada.