Arxiu de la categoria ‘Rugbi XV’

L’adéu de Ronan O’Gara, el republicà irlandès

divendres, 24/05/2013

Ronan O’Gara, l’irlandès rebel, ha anunciat la seva retirada. El màgic Ronan O’Gara deixarà els terrenys de joc als trenta-sis anys, després d’una gran carrera amb la franquícia de la província de Munster i amb la selecció irlandesa.

rog.jpg

O'Gara és l'home rècord del rugbi europeu, i el jugador més important de la història de Munster.

Curiosament, l’obertura de més talent de l ‘illa maragda dels darrers anys, el màgic O’Gara, no és natural d’Irlanda si no de San Diego (Califòrnia, Estats Units), on va néixer ja que el seu pare Fergal O’Gara –qui havia jugat d’aler a Connacht- es trobava en aquella ciutat californiana acabant el seu màster en microbiologia. Quan el pare de família va finalitzar els seus estudis, la famñilia en ple va retornar al seu país d’origen per establir-se a la ciutat de Cork, al sud d’Irlanda, a la província de Munster. Va ser a Cork on Ronan O’Gara va començar a destacar en l’esport de la pilota ovalada, convertint-se en un fixe en les alineacions de l’UCC (University College of Cork) -centre universitari on O’Gara va finalitzar la carrera d’econòmiques- i del Cork Constitution, el club amb millor palmarès de tota Irlanda i autèntic filial de la franquícia de Munster i de la selecció irlandesa.

Ronan O’Gara va fer el salt a la franquícia de Munster l’any 1997, quan el talentós jugador només tenia vint anys. El dia del seu debut contra Connacht –equip on havia jugat el seu pare- el jove O’Gara va mostrar les seves millors habilitats i va signar quinze punts. Curiosament, aquell dia el seu equip va sortir derrotat de Galway (48-40). Home d’un sol club, O’Gara ha desenvolupat tota la seva trajectòria al club vermell, on és considerat un ídol i un heroi.

El seu estil de joc, elèctric i dinàmic, i el seu encert de cara a pals amb xuts de sobrebot (drop) o mitjançant cops de càstig li van obrir ben aviat les portes de la selecció irlandesa. El seu peu de seda i la seva visió de joc li van obrir el camí entre els més grans ben aviat. Ronan O’Gara va debutar l’any 2000 amb la selecció al Sis Nacions d’aquell any. D’aleshores ençà el geni de Munster es va fer amb la titularitat del mig del camp irlandès.

Finalment, l’irlandès rebel, un home de conviccions nacionalistes i republicanes- capaç de negar la mà a la reina d’Anglaterra en un acte oficial- ha anunciat la seva retirada del rugbi professional. Ho fa després d’acceptar la proposta del Racing Métro parisenc, que li ha ofert la possibilitat d¡’esdevenir entrenador de tres quarts i de xutadors d’un dels clubs amb més projecció del Top14, on es retrobarà amb Jonathan Sexton, l’home que ha des ser el seu substitut a la selecció irlandesa (si arriba a un acord satisfactori amb la IRFU).

queen.jpg

O'Gara li nega la mà a la reina d'Anglaterra. "She's not my Queen", va dir el republicà.

O’Gara deixa un reguitzell de rècords i honors que difícilment ningú podrà superar en molts anys: màxim anotador de la història de Munster, amb 2.625 punts, home que més cops ha jugat amb Munster, amb 240 partits, home que més partits de Copa d’Europa ha disputat, amb 110 partits, màxim anotador de la història de la Copa d’Europa, amb 1.365 punts, màxim anotador de la història d’Irlanda, amb 1.083 punts, jugador que més cops ha jugat amb la selecció irlandesa, amb 128 internacionalitats, i màxim anotador de la història del Sis Nacions, amb 557 punts, i més partits jugats al Sis Nacions, amb 63 partits.

A aquests mèrits individuals cal sumar una lliga irlandesa, conquerida amb el Cork Constitution l’any 1999, tres lligues celtes amb Munster (anys 2003, 2009 i 2011), dues copes d’Europa, també amb Munster (2006 i 2008), a més d’un Grand Slam, una Triple Corona i un Sis Nacions conquerits amb la selecció nacional l’any 2009. A més a més, O’Gara ha estat seleccionat tres vegades per jugar amb els British&Irish Lions a les gires de 2001, 2005 i 2009.

Amb l’adéu de Ronan O’Gara acomiadem un dels millors obertures de la història d’Irlanda, un home,que en paraules del seu company a mil batalles Donncha O’Callaghan “fa millors als companys que l’envolten”. O’Gara marxa quan encara podia seguir en actiu. Tal i com ell mateix ha confirmat, el club li oferia una any més de contracte, però segons les seves pròpies paraules “m’adonava que el meu temps havia passat. Cada cop em costava més entrenar-me per mantenir-me al màxim nivell i no volia acabar arrossegant-me pel camp”. Home de conviccions fortes, O’Gara deixa una empremta profunda entre els seus companys, rivals i aficionats. De caràcter difícil, sempre s’exigia al màxim i esperava el mateix dels seus companys.

La seva figura despertava certa controvèrsia, especialment als darrers anys, quan a Irlanda es debatia la necessitat de jugar amb O’Gara al mig del camp o reemplaçar-lo per homes més joves com Sexton, Madigan o Jackson. Fins i tot hi havia algun sector d’aficionats (bàsicament de la capital irlandesa), que retreien al gran capità irlandès -O’Gara és l’home que més cops ha exercit de capità de la selecció, amb 83 partits- el no haver passat dels quarts de final de cap Mundial i només haver guanyat un cop el Sis Nacions (això sí, guanyant Grand Slam i Triple Corona). Certament O’Gara, líder de la generació d’or del rugbi irlandès, no ha estat capaç de respondre les elevadíssimes expectatives que els aficionats hi tenien dipositades. Copes del Món al marge, la carrera de ROG (sigles de Ronan O’Gara) ha estat brillant, tant per la qualitat del jugador com pel comportament, gairebé sempre exemplar, del gran capità irlandès. Per acomiadar-nos d’aquest jugador singular, us deixo un vídeo amb alguns dels seus millors moments:


Nous canvis a la melé

dissabte, 11/05/2013

El blog de la Penya Avant ens va avançar, tot just fa un parell de dies, els nous canvis aprovats per la IRB de cara a la temporada vinent i que afecten a la melé. Els principals canvis afecten als temps d’entrada a la melé, que passen d’anomenar-se ” posició, tocar, entrin” (crouch, touch, set) a “posició, agafar, entrin” (crouch, bind, set).

Agafar (bind) i no pas tocar (touch). Aquest és el canvi significatiu. A partir de l’any vinent les dues primeres línies s’hauran d’agafar abans d’entrar a la melé, per reduir el risc de lesions en els violents xocs de pilars i talonadors. Anem a pams. Certament la IRB busca la seguretat dels jugadors -massa melés caigudes, que entraven abans de temps, pilotes introduides directament a  les cames de la segona línia-, però en el fons de tot trobem el que ha passat els darrers anys al rugbi professional.

Club-rugby-600x337.jpg

La nova melé, amb jugadors agafats abans d'introduir la pilota, minimitzant l'impacte a coll i esquena.

Fa uns quants anys, quan el rugbi era amateur, la melé no començava a disputar-se fins que les dues primeres línies estaven col·locades, i la pilota entrava pel passadís central, no pas directament a les cames de la segona línia. Però la Nova Zelanda dels anys 90 va començar a aprofitar un buit normatiu per empènyer abans de la introducció de la pilota, cosa que els facilitava un avantatge decisiu en les melés (que recordem, s’utilitzen per ordenar el joc després d’una infracció lleu o quan la pilota és injugable). Ràpidament el nou sistema es va escampar per arreu del planeta oval. Xocs brutals entre pilars molt forts que arriscaven el coll -literalment- en cada melé. Va ser aleshores quan la IRB va inventar-se això dels tres (o quatre) temps per entrar a disputar la melé.

Però els dos darrers anys hem vist com molts equips busquen la melé per forçar una infracció rival en l’entrada de la melé per aconseguir un cop de càstig a favor i la possibilitat de passar l’oval entre pals, cosa que contradiu la funció de la melé, que com ja hem dit abans, és la de reintroduir i endreçar el joc.

Molts experts, aficionats, periodistes i entrenadors clamaven per un canvi significatiu en la melé, per tal d’acabar amb aquesta pràctica poc esportiva i contrària a la filosofia del rugbi, que a més a més, castigava els colls dels jugadors. Quants dilluns no hem maleït el partit del dia abans quan a la feina som incapaços de girar el coll! Podeu apreciar la nova norma explicada en aquest vídeo a partir del minut 2:20


Agafar el rival abans d’entrar a la melé. Solució definitiva o solució provisional? Només el temps ho dirà. Veient els darrers canvis que la IRB ha imposat al voltant de la melé començo a ser pessimista, i no són poques les veus que demanen melés pactades, al més pur estil del rugbi XIII.

 

British&Irish Lions, gira del 125è aniversari

divendres, 3/05/2013

El tècnic Warren Gatland ja ha fet pública la llista de jugadors que integraran els British&Irish Lions de cara a la gira australiana que començarà el mes vinent. Com molts ja sabeu, els Lions són un equip format per jugadors de les Home Unions (és a dir, Anglaterra, Gal·les, Irlanda i Escòcia) que realitzen gires a l’hemisferi sud des de 1888, és a dir, fa 125 anys.

Actualment els Lions només són convocats cada quatre anys i formar part dels escollits és un dels màxims honors que hi ha al món oval. A més a més, la rivalitat dels equips del sud amb els Lions és enorme, ja que en joc hi ha l’honor i l’orgull del rugbi europeu –per bé que sense jugadors francesos i italians- contra les grans potències del sud.

images.jpg

Com dèiem, enguany es compleixen 125 anys de la primera gira dels Lions a Nova Zelanda i Austràlia, i per tant la gira que començarà aquest proper mes de juny esdevindrà molt especial. Els Lions se les veuran amb les cinc franquícies australianes del Super Rugby (Western Force, Queensland Reds, Waratahs, Brumbies i Rebels) i amb una selecció de l’estat de Queensland abans d’iniciar una sèrie de tres partits contra els Wallabies.

La convocatòria del tècnic Warren Gatland no ha estat exempta de polèmica. La pressió mediàtica i popular per tal d’incloure el llegendari Wilkinson a l’equip dels Lions (ja havia realitzat dues gires defensant el vermell) van propiciar que el tècnic oferís a l’obertura anglès la possibilitat de formar part de la llista de convocats, segons informava el diari The Guardian i la BBC. Però el veterà jugador anglès va declinar aquesta possibilitat al·legant esgotament físic i mental i un necessari temps de recuperació per superar unes molèsties musculars que està arrossegant aquest final de temporada.

La llista definitiva és una verdadera selecció de primer nivell, capaç de plantar cara als equips australians i a la seva selecció nacional amb garanties d’èxit. El capità serà el gal·lès Sam Warbuton, que als seus 24 anys es converteix en el capità més jove de la història dels llegendaris British&Irish Lions. La llista de 37 homes -amb forta presència anglesa, amb deu homes, i sobretot gal·lesa, amb quinze- la formen els següents jugadors:

  • Talonadors: Hartley (ENG), Hibbard (WAL) i Tom Youngs (ENG).
  • Pilars: Dan Cole (ENG), Cian Healy (IRE), Jenkins (WAL), Adam Jones (WAL), Stevens (ENG) i Vunipola (ENG).
  • Segona línia: Evans (WAL), Gray (SCO), Alun Wyn Jones (WAL), Paul O’Connell (IRE) i Geoff Parling (ENG).
  • Tercera línia: Tom Croft (ENG), Dan Lydiate (WAL), Sean O’Brian (IRE), Tipuric (WAL), Warbuton (WAL), Heaslip (IRE) i Faletau (WAL).
  • Mig de melé: Coonor Murray (IRE), Mike Phillips (WAL) i Ben Youngs (ENG).
  • Mig d’obertura: Owen Farrell (ENG) i Jonathan Sexton (IRE).
  • Centres: Jonathan Davies (WAL), Brian O’Driscoll (IRE), Jamie Roberts (WAL) i Manu Tuilagi (ENG).
  • Alers: Bowe (IRE), Cuthbert (WAL), Maitland (SCO) i North (WAL).
  • Darrers: Leigh Halfpenny (WAL), Hogg (SCO) i Kearney (IRE).

La col·lecció de noms és espectacular, amb una mitjana d’edat molt jove i acompanyada d’un fort accent gal·lès. La darrera gira a Austràlia (l’any 2001) va acabar amb un parcial favorable als Wallabies per dues victòries a una, però el global històric de partits entre Wallabies i Lions és favorable als europeus, amb un 75% de victòries. Percentatge que de ben segur voldran mantenir els joves homes de Gatland. De fet, estic segur que no veurem el XV de gala fins els primer i el tercer partit contra els australians.

rfu-116791.jpg

Tercer Temps

Com que cada aficionat té el seu XV ideal,i ja sabeu que m’agrada jugar i fer alineacions, jo ja he pensat el meu equip ideal (obert a suggerències, és clar): 1-Adam Jones, 2-Hartley, 3-Cian Healy; 4-O’Connel, 5-Parling; 6-O’Brian, 7-Warbuton, 8-Heaslip; 9-Ben Youngs; 10-Farrell; 11- Maitland, 12-Davies, 13-O’Driscoll, 14-North, 15-Halfpenny. Què us sembla?

Quan el rugbi i el futbol eren el mateix esport…

diumenge, 21/04/2013

Rugbi i futbol són dos esports germans. Dues cares de la mateixa moneda. Dos esports amb dos codis diferents amb un mateix origen. De fet, fins i tot a certs països de l’hemisferi sud (Nova Zelanda, Samoa, Tonga, Fiji i fins i tot alguna zona de Sud-Àfrica) el football no es refereix al nostre futbol, si no al rugbi, i el que aquí coneixem com futbol allà és conegut com soccer, cosa que demostra la versatilitat lingüística d’un esport jugat en diferents codis.

El futbol i el rugbi, el rugbi i el futbol. Dos esports massa similars, evolució dels diversos jocs europeus de l’edat mitjana i que ens han arribat fins als nostres dies. Anem a poc a poc, però. Aquesta història es remunta a l’antiguitat, quan els romans controlaven el Mediterrani i els pobles celtes habitaven el centre i el nord d’Europa, i es dedicaven a guerrejar els uns contra els altres. Evidentment a la història no hi ha hagut mai un comportament cultural estanc, i les influències culturals entre els pobles ja era un fet quotidià a l’antiguitat.

L’avantpassat romà

Any 43 de la nostra era. Les legions romanes es troben immerses en una guerra de conquesta a la Bretanya (actualment, al nord-oest de França) lluitant contra els irreductibles gals, immortalitzats en les vinyetes del còmic “Astèrix i Obèlix”. Durant la campanya militar les fonts cròniques llatines mencionen, per primer cop, el Harpastum, un joc d’entrenament de les legions romanes per mantenir-se en forma. El Harpastum és l’avi del rugbi i del futbol europeu, i els partits de legionaris de fa 2.000 anys els antecedents de la Champions i del Sis Nacions. Però, què era el Harpastum? El Harpastum era un joc on s’enfrontaven dos equips en un camp delimitat per cordes, consistent en portar la pilota a la zona de marca rival. Per aconseguir aquest objectiu, pràcticament tot estava permès. Cops de colze, cops de puny, empentes, placatges de tota mena…

harpastum08.jpg

Recreació d'un partit de Harpastum

El Harpastum va fer fortuna arreu de l’imperi, ja que els legionaris, un cop llicenciats i enviats amb un lot de terres a les províncies de l’imperi com premi pels seus serveis prestats, van ajudar a difondre la pràctica d’aquest esport, com un element més del proces de romanització. Encara avui en dia sobreviu una variant del Harpastum, coneguda com Calcio Storico o Calcio Fiorentino, practicat a la capital de la Toscana i que mou enceses passions a Florència.


L’avi celta

Els romans no s’havien inventat tot joc aquest esport, però. El Harpastum molt probablement va néixer a imitació dels diversos jocs d’origen celta que ja es practicaven a l’Europa cèltica (actual França, nord d’Itàlia, nord de la península ibèrica i illes britàniques) on s’enfrontaven dos equips en lluita per una pilota, que s’havia de portar al camp rival. Aquests jocs es practicaven a camp obert, i no era estrany que durant els partits hi hagués alguna víctima mortal.

Els jocs de pilota celtes van sobreviure a la romanització, i durant l’edat mitja trobem moltes fonts que parlen de l’existència de la Soule a l’actual França. La Soule era un partit que enfrontava dos pobles o parròquies, consistent en portar la pilota a un lloc predeterminat, tal com la plaça del poble rival o la seva parròquia. La Soule va esdevenir un passatemps popular de primer ordre, però les autoritats feudals no estaven massa d’acord amb la pràctica d’aquest esport, i no es estrany trobar documents que prohibeixen la pràctica de la Soule. Malgrat les prohibicions, la pràctica d’aquest esport no es va interrompre mai.

A l’Anglaterra medieval la Soule va derivar en el joc de carnestoltes, un partit on els dos equips tenien com objectiu anotar un punt (o gol) picant amb la pilota a una roda de molí incrustada en un mur de pedra. A vegades el camp estava delimitat en una distància determinada, o practicat a camp obert. Al no existir cap reglament, la evolució del joc va anar prenent matisos al llarg i ample de les illes britàniques, i va practicar-se ben bé fins els nostres dies: al poble d’Ashbourne (Anglaterra) encara sobreviu un partit anual de futbol de carnestoltes.


Però va ser a Irlanda on la Soule i el futbol de carnestoltes aviat va prendre força social, fins al punt de derivar en un esport original i que per primer cop es practicava de forma més o menys homogènia: el futbol gaèlic. El futbol gaèlic es jugava a Irlanda des del segle XIII, i és abundant en documents escrits a partir del segle XVII: El futbol gaèlic ja disposava d’un codi més o menys uniforme, i seria el germà gran dels altres codis de futbol actuals.


La revolució industrial i la codificació dels futbols

Al darrer terç del segle XVIII la societat anglesa pateix la revolució industrial, cosa que significà un canvi en el model social, econòmic i polític de la societat. En termes materialistes, la societat anglesa va deixar de ser feudal pe entrar en un nou sistema de producció capitalista. Apareix el proletariat com força social i la burgesia pren el poder polític i econòmic en detriment de la noblesa i l’esglèsia.A més a més, gràcies a la revolució dels transports amb l’aparició del ferrocarril i vaixells de vapor, va ser possible cobrir grans distàncies geogràfiques en poc temps.

Tots aquests canvis socials i econòmics van afavorir que per primer cop a la història trobem masses d’obrers que practicaven diverses modalitats dels jocs de carnestoltes als suburbis de les grans ciutats angleses. Allà van pendre consciència de la necessitat d’adoptar una sèrie de regles acceptades per tots per poder practicar esport al seu temps lliure. A més a més, la burgesia industrial i financera enviava els seus fills a les grans universitats angleses, on també es produïa el contacte de diverses maneres de jugar el futbol de carnestoltes, cosa que comportà la necessitat d’unificar criteris a l’hora de poder disputar partits entre els estudiants, i especilament quan els partits enfrontaven estudiants d’universitats diferents, conectats gràcies a la xarxa ferroviària. Imagineu les disputes monumentals que hi devia haver entre els dos equips a l’hora de decidir si una acció era legal o no. En algunes ecoles i universitats era legal el placatge, en altres, no. En unes la pilota es portava amb la mà, en altres amb el peu. En algunes escoles existia el fora de joc i la norma de desplaçar la pilota sempre enrere, en altres, no. D’aquella varietat de futbols i codis encara conservem els exemples d’Eton, Winchester i Harrow, que mostren la versatilitat del futbol, ja que combinen aspectes dels actuals futbol associació i rugbi.

eton-wall-game-400x400.jpg

Futbol d'Eton, esglaó evolutiu vers el rugbi i futbol moderns.

Va ser aleshores quan van aparèixer els dos esports germans actuals, el rugbi i el futbol (associació). Segons la llegenda, el rugbi va ser creat per William Weeb, un estudiant de teologia, que va agafar la pilota amb la mà i va carregar contra els rivals. La realitat és que l’any 1841 tres estudiants van codificar les normes del futbol de Rugby -ja que va ser en aquesta ciutat on es va codificar per primer cop aquest esport-, on ja pareixen les normes que identifiquen l’esport, tals com els placatges, els fore de joc, l’obligació de passar la pilota enrere i les melés.

RugbyCode-1845-Portada.jpg

Les normes del futbol de Rugby de 1845.

Aviat el futbol de Rugby va fer-se popular a les universitats i escoles privades del sud, però també entre els obrers proletaris del nord d’Anglaterra i Gal·les. Però alguns estudiants de Cambridge i escoles de Londres van decidir modificar algunes lleis del futbol de Rugby l’any 1863 en una taverna maçònica londinenca, anomenada Freemason’s. En aquella reunió es va decidir prohibir els placatges i la possibilitat de portar la pilota amb les mans: havia nascut la FA, la Football Association o futbol associació, conegut popularment com soccer.

Durant el segle XIX el futbol de Rugby va convertir-se definitivament en rugbi, amb la creació de la RFU (Rugby Football Union) l’any 1871 i amb la celebració del Quatre Nacions (embrió de l’actual Sis Nacions) l’any 1888. L’any 1895 el rugbi patiria una escissió que va comportar la creació del rugbi a XIII o Rugby League al nord d’Anglaterra, per motius econòmics (acceptació o no del professionalisme) i de caire normatiu (eliminació dels serveis de toc o touches, de les melés disputades i fixar el numero de jugadors en tretze homes per equip). El rugbi a XIII o Rugby League va tenir una gran acceptació al nord d’Anglaterra i a Austràlia, aleshores territori colonial britànic.

Altres codis de futbol

Encara sorgirien nous codis de futbol. Els principals foren els futbol australià (popularment conegut com footy o Aussie Rules) i el futbol americà. El footy o futbol australià deriva dels codis de futbol dels nous pobladors europeus (sobretot irlandesos i anglesos) amb el contacte amb els aborígens. Així va néixer, l’any 1858, el futbol australià, un codi de futbol que barreja elements de futbol gaèlic, de rugbi i de criquet, i que va tenir un creixement enorme a l’estat de Victòria i especialment a la seva capital, Melbourne.


Per últim va aparèixer el futbol americà, que en realitat és una escissió del futbol de Rugby o rugbi XV que va sorgir ja al segle XX, quan Walter Camp va introduir modificacions al reglament de la RFU per la celebració de partits entre les principals universitats americanes, tals com la introducció d’una passada endavant i la possibilitat de blocar jugadors contraris sense pilota. Per tant, el futbol americà no seria un esport “germà” del rugbi o del futbol associació, si no una escissió del rugbi que va fer fortuna a l’American way of life.

Les notes del Sis Nacions 2013

dimecres, 27/03/2013

Ja han passat uns dies per poder digerir i començar a copsar i avaluar el torneig de les Sis Nacions d’enguany. Per començar, he de ser un pèl crític: feia molts anys que no m’avorria tant veient rugbi. Esquemes ultradefensius, predomini del joc amb el peu que no pas amb la mà, actituds pròpies del futbol a la gespa (amb casos com els d’Owen Farrell o fins i tot O’Driscoll), melés que es col·lapsen i s’enfonsen i escàs espectacle esportiu, amb marcadors més aviat baixos. Tant és així que Anglaterra gairebé s’emporta el torneig practicant un joc especialment lleig i resultadista, que delega tota responsabilitat ofensiva a l’encert de cara a pals de Farrell o Flood.

6 nacions.jpg

No vull ser especialment negatiu. Em quedo sobretot amb alguns aspectes positius, com ara el gran ressò mediàtic del torneig (que va arribar a més de cinc-cents milions de persones, que van seguir en directe el campionat mitjançant el televisor), i els molts milers de rugbiers catalans que van seguir el campionat als pubs i seus dels principals clubs del país i que van fer “Trending Topic” diversos moments del campionat, com ara les paraules #Irlanda, #Gal·les o #6Nations. El comportament de les aficions al camp, tant bo com de costum, per bé que vull recordar les moltes senyeres i estelades que vam poder veure per televisor als diversos camps de rugbi europeus, portades pels aficionats i aficionades de l’oval al nostre país.

També sabeu que a més de malalt del rugbi sóc professor de secundària (quan el Departament d’Ensenyament em deixa), i per tant no m’he pogut estar d’avaluar amb els clàssics ítems les actuacions dels sis equips participants. Evidentment són unes notes que poden (i han de ser) consensuades, així que si teniu ganes de comentar i avaluar vosaltres també, us convido a fer-ho. Sense més, comencem:

Gal·les: Notable (7)

Gal·les s’ha emportat la victòria final del Sis Nacions havent jugat només un dels cinc partits del torneig. El primer temps del partit inaugural contra Irlanda va ser desastrós, i en la resta de partits els tres quarts gal·lesos van brillar per la seva absència. No va ser fins la batalla final al Millenium Stadium de Cardiff que el Drac va despertar l’orgull del poble miner i van pansir la Rosa anglesa passant per sobre dels anglesos en tots els aspectes del joc. Un últim partit de 10, però les avaluacions no tenen en compte només l’examen final. També cal fer els deures cada dia.

Anglaterra: Bé (6)

El XV de la Rosa és un bloc fort i potent, que treu petroli del seu tradicional mètode de joc, basat en el “pick and go“. Tanmateix, feia temps que no veia una Anglaterra tant fosca, que es va veure superada per Itàlia i Gal·les als darrers dos partits del campionat. Un equip molt jove i amb un gran potencial de creixement, que podria fer molt més si no es conformés amb treballar per sota de les seves possibilitats.

Escòcia: Excel·lent (9)

Els homes del XV del Card començaven el campionat amb l’etiqueta de ventafocs, però tal com vam analitzar minuciosament a un anterior escrit, els homes de Scott Johnson van brillar per emportar-se el bronze i silenciar les crítiques d’un equip que ha sabut portar amb orgull el seu passat gloriós.

Itàlia: Excel·lent (9)

La progressió del rugbi italià és espectacular. Actualment Itàlia està per sobre de França i Irlanda, i no massa lluny d’Anglaterra, a la que va tancar i espantar a casa seva, fent callar Twickenham com feia molts anys que no passava. Els homes de Jaques Brunel ja són una realitat, un equip capaç de derrotar a qualsevol equip de l’hemisferi nord -i com vam veure al mes de novembre passat, fer passar una mala estona a Roma als All Blacks i als Wallabies-. Amb un patró de joc molt elaborat, un treball diari constant i el lideratge de Parisse al camp, els gladiadors han completat un torneig per recordar, que hauria pogut ser de 10 si no fos per la relliscada de Murrayfield a la segona jornada.

Irlanda: Suficient (5)

Irlanda és un equip bipolar, anàrquic i que funciona a batzegades. Dotada d’un indubtable talent natural, la selecció irlandesa té moments de glòria (com el primer temps al Millenium a la jornada inaugural) seguits de partits sencers on sembla que el XV del Trèvol no hagi sortit al camp. Aquest autisme temporal dificulta molt la continuïtat de la generació d’or del rugbi a l’illa maragda, ja que els eterns O’Callaghan, O’Gara, O’Driscoll o Hayes no tenen substituts de garanties. De fet, ja veiem que els clubs de Leinster i Munster ja no tallen el bacallà a Europa, i ha de ser l’Ulster qui -irònicament- formi la columna vertebral dels exèrcits irlandesos.

França: Insuficient (4)

Quan tens els millors jugadors d’Europa i acabes últim un Sis Nacions, tens un gran problema. De fet, França arriba al 4 final només gràcies a l’empat a Lansdowne Road i la victòria a París a les dues darreres jornades. El XV del Gall no pot acabar últim un torneig de les Sis Nacions. El que més em sorprèn és que el tècnic Phillipe Saint-André encara tingui el cap enganxat al cos, metafòricament parlant.

Per acabar, us deixo amb un vídeo amb les millors imatges del campionat d’enguany. A gaudir-lo!


 

Per què guanya Escòcia?

dimecres, 6/03/2013

La revelació del Sis Nacions d’enguany ha estat Escòcia. Sense cap mena de dubtes, i independentment del que faci les properes dues jornades, el conjunt del Card ha soprés a propis i estranys amb una sèrie de bons resultats contra Itàlia i Irlanda a Murrayfield, i plantant cara ni més ni menys que a Anglaterra a Twickenham. Avui intentarem analitzarr les claus tàctiques de la revolució escocesa, dirigida per l’entrenador interí Scott Johnson (que es postula com principal candidat a quedar-se en propietat la plaça de seleccionador escocès).

Scottish_Rugby_001.jpg

El bon estat escocès no és flor (o Card) d’un sol dia. Molts ja veníem alabant el bon joc practicat els darrers dos anys, sota la direcció tècnica d’Andy Robinson. L’anglès havia canviat el patró de joc escocès, havia perfeccionat els seus mecanismes ofensius i defensius, fent del XV del Card un conjunt potent, fiable i amb dosis de bon joc, que incomprensiblement no es traduïa en bons resultats esportius. Les decepcions de la Copa del Món i del passat Sis Nacions i especialment els mals resultats als darrers test de novembre van empènyer el tècnic anglès a la dimissió. En un acte de cavallerositat i honestedat el seleccionador va reconèixer la seva incapacitat per treure bons resultats d’un grup que mostrava habilitats i maneres com per plantar cara als seus rivals. De fet, alguns ja van preveure l’actual estat de gràcia escocès en un partit a Austràlia al mes de juny de l’any passat, quan el XV del Card va aconseguir una victòria de prestigi contra els Wallabies. Els fruits del treball de Robinson els està recollint el seu antic ajudant i successor Scott Johnson, que ha consolidat el XV del Card com la gran revelació de l’any, gràcies a una sòlida defensa i un bloc potent, especialment a la davantera.

La derrota contra Anglaterra, el primer avís

La derrota (injusta) de la selecció escocesa a la primera jornada del Sis Nacions ja va suposar un avís per a navegants. Els escocesos van començar molt bé el partit, sorprenent als anglesos amb la seva pressió a la zona alta del camp i forçant-lo a tancar-se dins del seu camp. Però amb el pas dels minuts, i gràcies al tradicional “pick and go” anglès i al letal peu de Farrell, els homes del XV de la Rosa van aconseguir generar escletxes defensives al seu rival, especialment amb els xuts a l’esquena dels tres quarts escocesos i entrant per les bandes un cop castigat el centre de la defensa escocesa, a base de punts de trobada continuats a l’eix de l’atac anglès.


El partit contra Itàlia, la confirmació del Card

A la segona jornada del torneig, Escòcia rebia Itàlia (el seu gran rival esportiu aquests darrers anys i que enguany semblava més fort que el Card) a Murrayfield, en el que havia de ser el partit per decidir la cullera de fusta del campionat (per bé que Itàlia ja havia donat la campanada a Roma una setmana abans al guanyar a França).

Els escocesos van cedir l’oval als italians, conscients de la poca efectivitat transalpina a la zona de creació, i preparant un parany al seu propi camp. Escòcia cedia molts metres als davanters italians, potents però massa pesats, per robar-li la possessió i generar ràpids contraatacs que destrossaven una defensa transalpina desorganitzada. A més a més, la superioritat dels davanters escocesos al llarg del partit va ser total, ja que van dominar pràcticament totes les jugades estàtiques del partit, desgastant la vella guàrdia de les legions italianes i obligant-la a cometre infraccions que Laidlaw s’encarregava de convertir entre els pals de Murrayfield.


La victòria contra Irlanda, el cènit escocès

Irlanda arribava a Murrayfield amb la idea de sumar els punts en joc i no perdre pistonada amb Anglaterra, la líder del campionat. Allà es van trobar amb la millor defensa que he vist en un partit del Sis Nacions dels darrers cinc anys. Els homes de Jonhson van limitar-se a deixar que els del Trèvol es desgastessin al llarg de la primera part, frenant gairebé totes les incursions irlandeses del primer temps, i cedint la iniciativa del joc i la possessió de l’oval al seu rival.

Però a la segona part la davantera escocesa va desplegar el seu potencial, i conscient de la seva inferioritat tècnica, va forçar les errades dels rivals a les jugades estàtiques generant quatre penalitats que en Laidlaw va aprofitar per posar per davant el seu equip i endur-se el partit contra tot pronòstic.


En conclusió, podem afirmar que el joc del XV del Card ha passat a ser essencialment efectiu i resultadista -per sobre de la voluntat de joc preciosista del rugbi típica dels conjunts dirigits per entrenadors australians- basant el seu joc en una defensa sòlida i contundent (tot i que té el seu taló d’Aquil·les en els dos flancs del camp) i a una gran efectivitat de cara a pals. Les peces clau del XV del Card són, sense cap mena de dubte, el paquet de davanters que formen Dickinson, Euan Murray i Ross Ford a la prímera línia (una de les més competitives del torneig) Richie Gray, Hamilton i Kellock a la segona i que tanquen el gran capità Kelly Brown (ànima de l’equip), l’usapista Strockosch i Beattie a la tercera línia del mur escocès. Laidlaw i Jackson dominen el mig del camp, enllaçant amb els centres Evans i Lamont (més físics que no pas tècnics) i els alers Maitland (exjugador dels Crusaders neozelandesos) i Tim Visser. El jove Sturat Hogg tanca l’equip, una interessant barreja de veterans i joves jugadors que han revolucionat el panorama del rugbi escocès.

Itàlia, Catalunya i els jugadors nacionalitzats

dimecres, 27/02/2013

Amb l’actual edició del torneig de les Sis Nacions en marxa ha sorgit un debat a nivell europeu (des de el Daily Mail a L’Equipe, passant per Marca o la Gazetta dello Sport) sobre els jugadors nacionalitzats en les seleccions nacionals europees, especialment en el cas italià, o el debat que es va generar a Espanya quan la Federació d’aquell país va decidir no convocar els jugadors francesos d’origen espanyol que havien fet un gran paper en l’edició de l’any passat al Sis Nacions “B”.

El cas italià com paradigma

Generalment s’ha utilitzat el cas italià com exemple d’una esquadra que ha crescut molt els darrers anys sobre una base estrangera. Res més lluny de la realitat. El paradigma del rugbi italià es basa en una professionalització de les estructures formatives del seu rugbi, així com la consolidació de clubs potents com el Treviso a l’elit europea.

rugby-italia.jpg

Segons alguns mitjans, la selecció italiana juga amb set estrangers. Un cop més, aquesta és una estadística esbiaixada i tendenciosa. A saber, aquest 2013 el seleccionador italià Jaques Brunel ha convocat vuit jugadors no nascuts al país transalpí, però no per això menys italians que un noi nascut a Pàdua, Treviso o L’Aquila, per posar un exemple.

Si voleu, analitzem el tema cas a cas. Roberto Barbieri va néixer al Canadà, fill d’un emigrant italià que va marxar per motius laborals, i es va casar amb una canadenca. En Barbieri té la nacionalitat italiana d’acord al dret civil italià, que passa la nacionalitat per “ius sanguinis”, és a dir, per dret de sang. És el mateix cas de Manoa Vosawai, jugador d’origen samoà fill d’una italiana i un polinesi, o de Kris Burton, jugador nascut a Austràlia també fill de mare italiana, i per tant, italià per dret de sang. El segona Grey Geldenhuys és neozelandès, però d’àvis italians, i per tant, també té la nacionalitat italiana per “ius sanguinis”, d’acord al dret civil transalpí. Què no dir dels casos de Parisse (fill d’italians que treballaven a l’Argentina), Canale, Orquera o Castrogiovanni, tots ells jugadors argentins amb pares o avis italians i amb dret a la nacionalitat italiana de ple dret.

Així doncs, Itàlia només té tres jugadors que ha “nacionalitzat” per la seva selecció, que són els casos del sud-africà Tobias Botes i els australians Joshua Furno -finalment descartat per Brunel- i Luke McLean. Tant McLean com Botes fa més de cinc anys que viuen a Itàlia, i en els dos casos s’han casat amb noies italianes i han tingut fills italians, i per tant, si bé es cert que no juguen amb el “seu” país, bé ho fan amb el dels seus fills.

Altres casos europeus

No és Itàlia, si no Anglaterra, la selecció que presenta més jugadors nascuts fora de les seves fronteres, per bé que tot ells provinents de les antigues colònies de l’Imperi Britànic i gairebé sempre amb avis o pares d’origen anglès. Però curiosament Anglaterra presenta més “nacionalitzats” per residència i no per sang que la criticada Itàlia, ja que els neozelandesos Waldrom, Hartley o Vunipola no tenen pares o avis anglesos, com tampoc els té el petit de la saga Tuilagi, el samoà Manu Tuilagi o el sud-africà Maurice Botha, d’origen afrikaaner.

england-rugby-union-team-455972889.jpg

Anglaterra és la selecció de rugbi amb més nacionalitzats del món.

Irlanda no té cap jugador nacionalitzat per residència, ja que els nascuts fora d’Irlanda (O’Gara, Heaslip, Fritzpatrick, Boss, Bent o Tom Court) són tots fills o néts dels milions d’emigrants irlandesos repartits arreu del món. A més a més, la selecció sub-20 té el català Jordi Murphy com capità, i de ben segur que debutarà amb el primer equip en un parell d’anys, convertint-se en el primer jugador sud-català en jugar el Sis Nacions.

Gal·les té dos jugadors nacionalitzats per residència, ell cas del sud-africà Pretorius i el tongà Toby Faletau. La resta de jugadors no nascuts a Gal·les són fills o néts dels emigrans gal·lesos que van marxar a Anglaterra com mà d’obra barata per les fàbriques de Manchester, Liverpool o els suburbis londinencs.

França ja fa anys que és una selecció multicultural, i no podem compatibilitzar com estrangers jugadors com Dusatoir, Ouedraogo o Nyanga, que van arribar a l’hexàgon quan eren molt petits provinents de l’Àfrica acompanyant uns pares que buscaven un futur a Europa. Tots tres són formats a l’escola francesa i els hem de considerar 100% gals. Diferent és el cas de Vincent Debaty, exjugador de la USAP i natural de la regió francòfona de la Valònia (Bèlgica) que va optar per jugar amb França pel millor nivell de la seva selecció nacional.

Per acabar aquest bloc, cal esmentar la selecció d’Escòcia. Durant molts anys, la selecció del “XV del Card” era la més restrictiva a l’hora d’incorporar jugadors no nascuts al nord del mur d’Adrià, però quan ha obert la seva selecció a jugadors d’origen anglès o neozelandès fills i néts d’emigrants escocesos, el nivell del Card ha millorat molt sensiblement. Evans, Hamilton, Hartley, Wilson, Visser i sobretot el Kiwi Sean Maitland han donat un plus a la selecció revelació d’aquest Sis Nacions.

El cas català

Personalment (i és la meva opinió) Catalunya no ha de repetir els errors que ha fet Espanya amb el tema dels nacionalitzats. Espanya tenia un bon equip amb base de jugadors fills i néts d’emigrants espanyols que van provar fortuna a França. Els resultats van ser bons, i per primer cop en molts anys, la selecció espanyola era certament competitiva, capaç de derrotar potències mundialistes com Geòrgia, Romania o Rússia. Però l’orgull hispànic i la seva miopia nacionalista mal entesa van excloure aquests jugadors “que no saben hablar español ni sienten la Roja en el corazón”, volent enfrontar-los amb els seus clubs d’origen -que al cap i la fi, són els que els donen de menjar-, fent coincidir compromisos internacionals fora de les dates oficials que la IRB reserva a les seleccions nacionals.

D’aquí a uns anys (pocs o molts, no ho sé) Catalunya serà un estat independent. I personalment (segueix la meva opinió parcial i absolutament criticable) crec que ens n’hem d’estar, i molt, de buscar puresa de sang i mostres d’”hidalguía”, i construir una selecció oberta i competitiva, on tinguin lloc jugadors de la Catalunya Nord (parlin francès o català) i de qualsevol banda del món, independentment del seu color de pell, cognom o religió. Comento això per què recordo molts comentaris racistes al Facebook de la Plataforma Pro-Seleccions catalanes o a mitjans de comunicació espanyolistes vinculats a l’extrema dreta, on es ridiculitzava la selecció catalana de criquet per l’origen indi o paquistanès dels seus jugadors.

Catalunya críquet.JPG

La selecció catalana de críquet júnior va ser ridiculitzada per l'origen dels seus jugadors.

De fet, -i m’allunyo un moment del rugbi per parlar de l’esport i la societat en general- el fet que uns nois d’origen immigrant defensin amb orgull la samarreta del seu nou país és un fet que m’omple de felicitat, ja que és un símptoma d’integració, un èxit de la comunitat educativa i de tota la societat civil.

Tant de bo arribi el dia en que la selecció catalana tingui jugadors d’orígens diferents que enriqueixin la cultura, la societat i les costums del país (seguint una mica el model francès). Malauradament, sempre existirà el discurs identitari-racista que consideri als nouvinguts o als fills dels emigrants del país com estrangers perillosos per les essències del país (seguint també el model del francès Le Pen i el nostrat Josep Anglada). I si, seguint el model italià, la selecció tingués la possibilitat de convocar jugadors nascuts de l’emigració catalana del segle XX a les Amèriques o França, fugint de la Guerra Civil i la repressió franquista (ara penso en el cas dels germans argentins Horacio i Belisario Agulla, el també argentino-català Marcelo Bosch o el francès d’origen català Mathieu Roca) sincerament penso que ho hauria de fer. Seria una victòria esportiva, però també social, ja que tancaria algunes ferides d’un capítol fosc de la nostra història, com és l’exili dels milers de republicans que van haver de marxar del país. Un darrer homenatge als milers de catalans i catalanes que van patir la tortura, la por i la repressió de la bogeria i la barbàrie nazi i feixista.

VAL-CAT1.jpg

La selecció catalana de rugbi ja té alguns jugadors nascuts fora del país.

El vell Lansdowne Road (1872-2007)

dijous, 21/02/2013

El món del rugbi té diverses catedrals. Algunes de llegendàries, com Twickenham, Murrayfield o l’Eden Park. Altres més recents, com l’Estadi Olímpic de Roma, l’Olímpic de Sydney o l’estadi de Sant-Denis. Però cap d’aquestes catedrals era comparable a l’estadi per excel·lència, el vell Lansdowne Road de Dublín, l’estadi de rugbi i de futbol més antic del món.

Els inicis d’un temple

Lansdowne Road va contruïr-se l’any 1872 per acollir els partits del Lansdowne Football Club, un dels clubs de rugbi (no de futbol associació o “soccer”) més antics d’Irlanda. El club prenia nom del carrer on estava la seu social del club i l’estadi, a l’encreuament dels carrers Lansdowne i Shelbourne. Un grapat d’anys després -al 1880- un altre equip de rugbi de la ciutat, el Wanderers Football Club (fundat l’any 1860) també va passar a disputar els seus partits a Lansdowne Road.

Durant el darrer terç del segle XIX Lansdowne Road es va convertir en l’estadi de rugbi més important d’Irlanda. L’any 1878 hostatjava el primer partit internacional de la història de l’esport a l’illa maragda, amb un partit entre les seleccions d’Irlanda i Anglaterra. Aquell primer partit va acabar amb victòria de la Rosa sobre el Trèvol. La primera victòria irlandesa no arribaria fins l’any 1887 -en el marc del Home Nations Championship, predecessor de l’actual Torneig de les Sis Nacions, i que es jugava des de 1883-, quan els irlandesos van aconseguir, finalment, derrotar al seu etern rival.

La federació irlandesa de rugbi (anomenada IRFU, sigles d’IrishRugby Football Union) va fixar l’estadi de Lasndowne com la seva seu oficial, i va projectar la tribuna principal (totalment coberta) l’any 1908, a sobre de les vies del tren, que passaven a pocs metres del camp i per sota de la tribuna de Lansdowne Road.

lansdowne_g.jpg

El ferrocarril del DART passava sota la tribuna principal.

Amb el canvi de segle, el futbol (un esport mai majoritari a Irlanda) va establir-se també a Lansdowne Road. El dia de Sant Patrici de 1900 es va celebrar el primer partit de futbol entre les seleccions d’Irlanda (Ulster inclòs) contra Anglaterra, amb victòria dels pross per 0 a 2. El següent partit de futbol trigaria més d’un quart de segle en produir-se. No va ser fins l’any 1926 que Lansdowne Road va acollir un partit entre l’Estat Lliure d’Irlanda (avui República d’Irlanda, és a dir, els 26 comtats del sud sense incloure l’Ulster) contra la selecció d’Itàlia.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’any 1914, Lansdowne Road va servir d’escenari per a que vora uns tres-cents voluntaris irlandesos (gairebé tots rugbies, i comandats per Francis Browning, president de la IRFU) formessin el setè batalló dels Royal Dublin Fusiliers, en defensa del Regne Unit. Gairebé tots ells van caure en la batalla dels Dardanels, l’agost de 1915. En memòria seva, es va alçar una placa commemorativa a la catedral del rugbi irlandès.

L’edat d’or

Amb la independència d’Irlanda (si més no, dels vint-i-sis comtats que formaven l’Estat Lliure i més tard, la República d’Irlanda), el paper i la rellevància de la selecció de rugbi (que continuava representant tota la nació irlandesa malgrat estar dividida en dos administracions diferents) a la societat irlandesa va esdevenir cabdal. Guanyar a Anglaterra a Dublín era una qüestió d’estat i una reivindicació nacional de primer ordre. La construcció de la graderia est es va acabar l’any 1927, i així es va definir la fisonomia d’un estadi únic al món de l’esport. L’aforament va arribar als 36.000 seients, però a Lansdowne Road poca gent seguia el partit assegut. Amb la gent dempeus, l’aforament arribava fàcilment als 50.000 espectadors, i hi ha qui diu que en alguns moments encara hi havia uns quants milers de persones més a les grades del vell Lansdowne Road.

Lansdowne Road es va convertir en un temple on els jugadors de rugbi de mig món somiaven jugar. A Lansdowne van caure les orgulloses seleccions d’Anglaterra, França i Gal·les, però també hi van caure els sud-africans de l’apartheid (amb càntics i pancartes antiracistes incloses), o fins i tot les seleccions d’Austràlia i Nova Zelanda (memorable fou el dia que els irlandesos van plantar-se davant del Haka neozelandès per posar nerviosos als All Blacks).

Un partit entre Irlanda i Escòcia, any 1927.

I és que l’ambient de Lansdowne Road era excepcional. No hi ha hagut un camp més calent, però alhora educat, en el món de l’esport. Lansdowne tremolava quan els homes del trèvol guanyaven els seus partits, però mai es va xiular l’equip rival. Lansdowne Road bategava amb força amb les visites dels rivals, però mai hi va haver cap incident remarcable durant un partit de rugbi, fins i tot durant els anys de plom dels “troubles” a l’Ulster, durant la dècada dels 70 del segle passat.

Lansdowne es converteix en un camp de futbol

Tot i que ja hi havia jugat esporàdicament, la selecció de futbol de la República d’Irlanda va fixar la seva seu local a Lansdowne Road l’any 1990, ja que el vell estadi de futbol de Dalymount Park -amb un aforament de poc més de 4.000 persones- s’havia quedat petit per acollir els partits de la seva selecció. Com que el futbol jugava els seus partits al vespre, Es va fer necessari que Lansdowne incorporés enllumenat elèctric artificial. D’aquesta manera, els focus van arribar al temple del rugbi irlandès l’any 1993.

old lansdowne road.jpg

El vell estadi a finals del segle XX.

Però amb l’arribada del futbol Lansdowne Road també va haver de conviure amb casos de violència i incivisme dins del camp. Els episodis violents que no havien passat mai en més d’un segle de Torneig de les Cinc Nacions (Itàlia encara no hi havia entrat) van arribar a Lansdowne Road per esquitxar i tacar la imatge de l’estadi.

L’any 1995 Lansdowne Road era l’escenari d’un partit internacional de futbol entre Irlanda i Anglaterra. Feia poc més d’un any que l’IRA havia anunciat un alto al foc, però milers de hooligans anglesos -molts d’ells membre del grup neonazi Combat 88- van envair Dublín amb l’excusa d’animar la seva selecció. Els irlandesos es van avançar al marcador gràcies a un gol de David Kelly, cosa que va despertar l’instint violent dels neonazis anglesos, que van començar a rebentar la graderia i a llençar objectes contra els espectadors irlandesos, contra la policia i al terreny de joc. Veient la situació -absolutament inèdita als més de cent vint anys de vida del vell estadi- l’àrbitre va decidir suspendre el partit. La policia va carregar contra els hooligans, que van contestar de la mateixa manera. Ja fora de l’estadi, els neonazis que no havien estat detinguts van decidir terroritzar el centre de Dublín durant tota la nit, mitjançant pallisses, agressions verbals i sexuals a les noies i destrossant alguns pubs i establiments. Va ser el dia més trist de la història de Lansdowne Road. Fins i tot la UEFA va amenaçar a la Federació Anglesa amb suspendre la Eurocopa que s’havia de jugar l’any següent, precisament a Anglaterra. Us deixo el vídeo del-que va passar aquella nit:


Cap un nou mil·leni

Per sort, el malson va acabar, i Lansdowne Road va seguir allotjat esdeveniments esportius de primer ordre sense cap incidència. De fet, Anglaterra tornaria a Lansdowne l’any 1997, en el format del Torneig de les Cinc Nacions (Itàlia no entraria fins l’any 2000). Aquell dia els aficionats del rugbi van tenir un comportament exemplar, com és habitual, malgrat la dolorosa derrota encaixada (6 a 46 a favor del XV de la Rosa), la més gran que Irlanda mai ha rebut en un partit actuant com local.

Amb el canvi de segle es va fer patent la necessitat de remodelar a fons el vell estadi. La “old lady”, com li deien a Irlanda, ja no garantia els estàndards de seguretat i requisits demanats per la UEFA ni per la IRB, i el govern de la República va decidir construir un nou estadi al mateix emplaçament, que hauria de simbolitzar la modernització del país.

Encara va haver-hi temps per a que Lansdowne organitzés una darrera final de la Copa d’Europa de rugbi -la Heineken Cup, per raons comercials- que van disputar l’Stade Toulousain i la USAP. Era la primera vegada que la USAP arribava a una final de competició europea, i més de vint mil catalans van acompanyar el seu equip a Dublín. Molts aficionats encara tenim malsona amb el desastrós primer temps del nostre equip. Al descans, la USAP anava 19 punts per sota al marcador, i amb el seu marcador a zero. La reacció va arribar al segon temps, però no va haver prou temps per capgirar el marcador, que va acabar amb un ajustat 22 a 19 a favor dels occitans.

La vida de Lansdowne Road arribava al seu final. Les seleccions de rugbi i de futbol van jugar els seus darrers partits al novembre de 2006, i el 31 de desembre de 2006 Lansdowne Road va acollir espectadors per darrer cop: era un partit de la lliga celta entre Leinster i Ulster, amb victòria local (20 a 12). Enrere quedaven més de 125 anys d’història, de passions, d’un públic sempre entregat, de somnis, de llàgrimes, de somriures, d’abraçades, de frustracions. L’ “old lady” deixava pas a un nou estadi, símbol d’uns temps, que no per ser moderns, han de ser necessàriament millors:


Epíleg

El nou estadi va obrir les portes el mes de maig de 2010, amb un cost total de més de 350 milions d’euros. L’aforament del nou estadi és idèntic a l’antic, ja que és de 50.000 persones, per bé que totes amb seient. Per raons de patrocini, el nou Lansdowne Road era rebatejat amb el nom d’Aviva Stadium, un fet mai acceptat a Dublín ni a Irlanda, on els aficionats encara anomenen l’estadi Lansdowne Road. Aquest 2013 la final de la Heineken Cup torna a Lansdowne Road, deu anys després de la derrota usapista al temple irlandès.

aviva-stadium-interior-north-west-(small)-(2).jpg

El nou "Aviva Stadium".

Malgrat la construcció del nou i futurista estadi (que personalment em sembla un calc de l’estadi d’Anoeta) el fantasma del vell Lansdowne Road segueix ben present entre els amants del rugbi. En l’imaginari col·lectiu de molts de nosaltres, encara apareix el fantasma del vell estadi quan pensem en un partit de rugbi a Dublín. El nou estadi és més accessible, més funcional i segur. Però ha perdut aquella essència que el feia únic, original i especial. Suposo que en el futur el nou Lansdowne Road tindrà la seva pròpia llegenda, el seu propi aroma i la seva màgia, però per als que vam conviure amb l’antic estadi, el vell Lansdowne Road sempre serà la casa del rugbi irlandès.

Els Senglars del Ripollès, un nou equip de rugbi català

dimecres, 6/02/2013

Durant els darrers mesos s’ha anat formant un nou equip de rugbi al Ripollès (tal com explicava aquest reportatge de l’Arnau Urgell al diari El Ripollèsinfo), una comarca amb poca tradició oval. Nascuts de la iniciativa d’un grup d’entusiastes d’aquest esport, tenen com objectiu disputar les competicions federades la propera temporada. Sempre és bo que neixin nous clubs de rugbi, especialment si aquests sorgeixen en àmbits geogràfics fins ara inèdits en la història del rugbi català. De fet, un objectiu de la Federació i de tot el rugbi català hauria de ser intentar que el 75% de les poblacions -capitals de comarca o no- de més de 10.000 habitants tinguessin un club de rugbi que els representés.

senglars ripollès.jpeg

El nou club té el nom de Senglars del Ripollès Rugbi Club (no confondre amb uns altres il·lustres senglars, els de Torroella), i disposa d’una vintena d’efectius que efectua entrenaments de manera regular a l’estadi municipal de Ripoll. Tant de bon aquest club tingui una vida ben llarga i exitosa, seguint l’exemple de clubs amb menys de cinc ans de vida i molt ben arrelats socialment a les seves poblacions, com ara els amics de Mataró, de Manresa, els i les Carboners de Terrassa o els Taus d’Amposta. Malauradament, durant aquests anys també han desaparegut diversos equips, com ara els Bandolers de Santa Coloma de Farners, el Calella o l’Arenys de Munt (per bé que aquest darrer club encara entrena de forma regular i potser el veiem tornar a competir de forma oficial als campionats de casa nostre), als que cal sumar la desaparició, aquest any, d’alguns sènior “B”, com és el cas del Sitges “B”, ARPN “B” i Cornellà “B”.

 

Torna el (súper) rugbi

dimecres, 30/01/2013

Aquest cap de setmana vinent és un d’aquells caps de setmana que tots els amants del bon rugbi tenim marcat al nostre calendari. Amb el primer cap de setmana de febrer arriba l’inici del Torneig de les Sis Nacions (que podreu anar seguint al vostre Diari ARA en edició impresa i digital), però també arriba l’inici de les principals competicions de rugbi XV i de rugbi XIII.

Super15

El proper 15 de febrer comença l’edició 2013 del SuperRugby, la competició de rugbi unió (o XV) amb quinze equips participants, divits en grups de cinc d’acord al seu país d’origen -bé sigui Austràlia, Nova Zelanda o Sud-Àfrica-. Els actuals campions, els Chiefs de Waikato (Nova Zelanda) hauran de suar sang per defensar el títol conquerit l’any passat, ja que els habituals Stormers sud-africans i els Reds australians no ho posaran gens fàcil. A més a més, cal comptar amb el paper que puguin fer els Brumbies de Canberra o els Waratahs de Sydney a la conferència australiana, els sempre perillosos Crusaders de Canterbury i els Highlanders de Dunedin a la conferència neozelandesa, o els Bulls i els Sharks sud-africans.

L’edició d’enguany serà menys brillant que altres temps, per la marxa de les millors figures de l’hemisferi sud cap al Top14 francès, cridats pels milions que mou la lliga de l’hexàgon. En aquest sentit, cal destacar la marxa de Taumalolo a la USAP o de Michalak al seu país d’origen, o l’anunci de l’aler Bryan Habana, que deixarà el Super15 per vestir els milions de Toló. Un altre marxa sensible va ser la de Sony Bill Williams als Japó, pas previ per tornar a la NRL australiana.

Com de costum, el Super15 ens garanteix espectacle pur, diversió i hores de rugbi d’alt nivell. No debades, el Super15 està considerat la millor competició de rugbi XV al món a nivell de clubs, i cada any ens descobreixen nous jugadors destinats a regnar al planeta oval.

SuperLeague

Aquest cap de setmana comença també la SuperLeague, la lliga anglesa de rugbi a XIII, on prenen part els Catalans Dragons, l’equip tretzista de Perpinyà i que representa, de forma no oficial, al rugbi català en la modalitat tretzista. Els Leeds Rhinos defensen el títol guanyat fa uns mesos a Old Trafford, davant uns Warrington Wolves que van completar una gran temporada. A més a més, cal sumar els històrics St. Helens i Wigan Warriors de cara a la graella de favorits.

Els Catalans Dragons voldran repetir la bona temporada de l’any passat, on l’equip va quedar classificats en quarta posició a la fase regular. Als Bosc (nou capità de l’equip), Casty, Dureau, Blanch i Fakir cal sumar els tres nou fitxatges de la temporada, els australians Brent Webb i Zeb Taia, i la del francès Olivier Elima, que han de fer oblidar marxes sensibles com la de Clint Greenshields (que torna a la NRL) o el retirat David Ferriol, una llegenda del club del Rosselló.

c_dragons_home_jersey_r.png

La nova samarreta dels Catalans Dragons per 2013.

L’objectiu dels Catalans ha de ser recuperar el bon patró de joc exhibit al començament de la temporada anterior, i la contundència ofensiva del darrer tram de la temporada. D’aquesta manera podem aspirar a classificar-nos pels Play-off pel títol i a fer un bon paper a la Challenge Cup, que torni a portar els segadors a la megafonia de Wembley.

NRL

I aquest mes de febrer comença la pretemporada de la NRL, la National Rugby League australiana. La temporada comença, com és habitual, amb el partit d’All Stars al Suncorp Stadium de Brisbane. La gran novetat d’aquesta temporada a nivell mediàtic és el retorn del polèmic i polifacètic Sonny Bil Williams al rugbi XIII australià, on és una figura estimada i odiada a parts iguals.

Els favorits d’enguany són els equips habituals: Canterbury Bulldogs, Melburne Stroms, Brisbane Broncos, Sydney Roosters (l’equip de Sonny Bill Williams) i South Sydney Rabbitohs. A aquests equips “grans” cal sumar-hi els clubs més petits, capaços de convertir-se en la revelació de la fase regular, com ara els Canberra Raiders, els North Queensland Cowboys o els Manly Warrigah Sea Eagles. Per acabar, us deixo un vídeo promocional de la NRL per anar fent boca: