Arxiu de la categoria ‘Rugbi XV’

L’adéu dels gegants

dimarts , 1/07/2014

El temps passa inexorablement. Arriba una edat en la que els mesos i els anys comencen a accelerar de forma vertiginosa, sense que siguem conscients que el temps corre entre les nostre mans. No ens adonem, i ens hem fet grans. La nostra etapa com jugadors de rugbi (en actiu) s’acaba al voltant dels trenta o trenta-cinc anys, ja que les lesions, les obligacions familiars o laborals t’imposen tancar una etapa de la teva vida.

Enguany s’han retirat dos grans llegendes del rugbi mundial. Brian O’Driscoll i Jonny Wilkinson. Encara recordo, com si fos ahir, els primers dies que vaig començar a interessar-me i jugar a rugbi gràcies a un company de la universitat. Era l’any 2003 i Anglaterra va completar un Grand Slam històric al imposar-se per més de quaranta punts a Lansdowne Road, davant una Irlanda emergent on destacava un jove centre que ja era el capità i líder de la seva selecció.

Aquella Anglaterra no acabava allà, però. Aquell XV de la Rosa va toca rel cel al guanyar la Copa del Món de rugbi a Austràlia, en una final apassionant al últim minut contra l’equip amfitrió. El drop de Wilkinson. Possiblement el primer gran record que conservo quan penso en rugbi d’elit. Possiblement sigui el record.

D’aquells fets ja fa onze anys. I aviat en faran dotze, tretze… Els anys passen, però la memòria, absolutament selectiva, persisteix.

Jonny Wilkinson

Cavaller dins i fora del camp, ja vam parlar d’ell i el seu adéu a la selecció ja fa uns mesos. El millor obertura de la història d’Anglaterra, i qui sap si del món.

WilkinsonKick_468x368.jpg

Wilko va revolucionar el 10. Fins aleshores, l’obertura era un jugador constructor, de vocació ofensiva, que dirigia el seu equip a cops de peu i joc de mà a la zona oberta del camp. Aquest era el guió d’un obertura fins que va arribar ell i ho va canviar tot. El mag de Frimley ha estat el primer obertura que es comportava al camp com un davanter més quan tocava defensar, i com el més estilista dels tres quarts quan tocava atacar. Mai es va fer enrere davant de cap rival.Retirat de la selecció de fa un parell d’anys, Wilkinson ha acabat aquest juny la seva vinculació amb el rugbi professional, i ho ha fet per la porta gran: conquerint un doblet màgic amb el seu segon i darre club, el Toló, amb el que ha guanyat enguany la Copa d’Europa de rugbi -Heineken Cup- i la lliga francesa -Top 14-.

Brian O’Driscoll

 Brian O’Driscoll ha estat un mite, una llegenda viva, un ídol i un referent. O’Driscoll ha estat capaç de fer història, al ser el capità d’un país sencer dividit en dos estats, en dues administracions. Brian O’Driscoll ha estat l’orgull del rugbi irlandès i europeu durant els darrers deu anys.

Brian-ODriscoll.jpg

 A nivell anecdòtic, podem explicar que O’Driscoll va començar jugant a futbol gaèlic durant la seva infantesa, i gràcies a això va adquirir unes destreses tècniques que marcarien la diferència a l’hora de passar-se a l’oval, ja a l’etapa d’educació secundària, a la prestigiosa escola secundària de Blackrock College (la mateixa escola on va anar a parar Jordi Murphy després de la seva estada a Barcelona).

 Ràpid, intuïtiu, elèctric i elegant, BOD (abreviació emprada als seu país al referir-se al geni) ha fet història al seu país durant els seus quinze anys de professional (1999-2014).

 Home d’un sol club, el Leinster de la seva província natal, O’Driscoll pot presumir, als seus trenta-cinc anys, d’un palmarès impressionant: quatre lligues celtes, tres copes d’Europa i una Amlin Cup (segona competició continental) conquerides amb la samarreta blau de Leinster. De fet, el seu darrer partit fou la final d’¡enguany a la lliga celta contra Glasgow, que va acabar amb victòria irlandesa i amb O’Driscoll lesionat i havent de marxar del camp rebent una espectacular ovació del públic , i aixecant el seu darrer títol com professional després de la victòria dels seus companys.

 A nivell de seleccions, BOD ha conquerit una Copa del Món sub19 amb Irlanda (1998), quatre Triples Corones (2004, 2005, 2007, 2009) i dos tornejos de les Sis Nacions (2009 amb Grand Slam i 2014, any de la seva retirada).

 Però aquí no acaben els èxits i rècords del millor 13 de la història europea, del millor jugador del segle XXI. O’Driscoll és el jugador que més assajos ha anotat a la història del Sis Nacions (amb un total de vint-i-sis), i va ser escollit millor jugador del Torneig durant tres temporades (2006,2007 i 2009). A més a més, al prestigiosa revista “Rugby World” el va escollir millor jugador de la dècada 2000-2010 . A tot això cal afegir-hi l’honor d’haver anat fins a quatre ocasions de gira amb els British&Irish Lions (2001, 2005, 2009 i 2013). De fet, l’únic gran títol que li manca a O’Drsicoll és la Copa del Món absoluta, que molts pensaven que havia d’aconseguir de la mà del seu company i rival Ronan O’Gara, que es va retirar l’any passat.

 Més enllà dels números, caps, títols i victòries, queda la qualitat del jugador. No hi ha cap altre jugador que desperti l’admiració que desperta O’Driscoll al rugbi actual. De fet, a les escoles de rugbi d’Austràlia s’ensenyen els vídeos tècnics i tàctics de BOD. També a Nova Zelanda els centres s’emmirallen en O’Driscoll, i no pas en cap All Black com Nonu o Smith. El 13 d’Irlanda és seu, com seva és la admiració de tots els aficionats del rugbi.

 O’Driscoll marxa per la porta gran, campió amb Irlanda i Leinster. O’Driscoll marxa sabent que encara podria estirar la seva carrera uns anys més. O’Driscoll marxa per què vol marxar essent un campió.

 O’Driscoll ho deixa, i el 13 queda orfe. Wilkinson ho deixa, i cap 10 podrà omplir el seu buit. Els meus dos primers grans ídols, els grans referents de tots els de la meva generació.Dos grans genis, rivals de nacions enfrontades, però per sobre de tot, dos homes plens de valors. Dos RUGBIERS. Amb majúscules. Amb això ja està tot dit.

[youtube ry_VcuymsWc]

USAP, crònica d’un descens anunciat

dimecres, 7/05/2014

Ja és oficial. La USAP és equip de segona divisió. Els arlequinats han consumat el primer descens de categoria de la seva centenària història. I ho han fet de la manera més cruel: a la darrera jornada, a un sol cop de càstig de la permanència. I el que és pitjor, ho fa de manera merescuda, ja que ens agradi o no, aquesta USAP no és ni una ombra del que va ser el conjunt que va enlluernar Europa ara fa cinc anys. El que va passar a Clermont no és més que la confirmació d’un descens anunciat, tal com hauria titulat el gran Gabriel Garcia Márquez, traspassat fa pocs dies.

Però quines han estat les causes del descens usapista? Sense por d’equivocar-nos podem concloure i assenyalar que la USAP ha perdut la categoria a causa d’una mala gestió administrativa, social i esportiva.

La marxa de Brunel

Esportivament, la USAP no ha pogut recuperar-se mai de la marxa de Jaques Brunel, D’ençà que l’Astèrix va abandonar la banqueta de l’Aimat Giralt rumb a Itàlia, els de Perpinyà no han sabut recuperar el seu nivell de joc.

La USAP dels anys 2009 i 2010 -les millors versions de l’equip de Brunel, al meu entendre- era un conjunt dinàmic, amb un paquet de davanters molt contundent, i un paper protagonista de la tercera línia, que en tot moment oscil·lava entre el paquet de davanters i la zona de tres quarts per donar una major consistència al mig del camp, minimitzant el risc de perdre pilotes i optimitzant els recursos d’atac multiplicant-se en tasques ofensives. Aquella era una USAP amb una gran personalitat, que volia imposar la seva llei al seu rival, independentment d’on o contra qui juguessin.

Un joc matusser

Com a col·laborador del Diari ARA, he tingut un privilegi enorme a les darreres festes del rugbi català. Vaig poder accedir als entrenaments previs a l’Estadi Olímpic de Montjuïc els dos darrers anys, i vaig poder observar, de primera mà, com entrenava la USAP de Delpoux i De Carli, i com ho feien el Tolosa de Guy Novés i el Toló de Laporte.

Sense ser un gran especialista ni un entrenador de primer nivell, les diferències de preparació entre els equips eren més que notables: mentre la USAP treballava molt les jugades estàtiques i l’atac frontal de davanters, fent un ús gairebé malaltís del “pick and go”, el Tolosa de Novés i el Toló de Laporte entrenaven d’una manera molt més creativa, assajant situacions pràctiques de joc en espais reduïts, observant els moviments que els jugadors haurien de realitzar en cada moment i automatitzant cada acció fins al punt de trobar un equilibri gairebé perfecte entre les fases d’atac i defensa, entre moviments estàtics i dinàmics.

Aquesta observació, totalment subjectiva i poc experta, lliga amb el model de joc de la USAP a les darreres temporades: l’equip ha passat de l’excel·lència tècnica i tàctica de Brunel a un model vulgar, que prima el joc directe i físic per sobre dels moviments tàctics. Un conjunt sense idees que es llença amb moltes ganes i valor sobre les línies enemigues, però que ho fa sense un projecte definit. Evidentment aquests jugadors s’hi han deixat la pell, però cal molt més que això.

Ja sé que històricament el rugbi nord-català s’ha caracteritzat per la seva duresa i pel valor dels seus jugadors, ja sé que a Perpinyà -i bona part del Principat de Catalunya- agrada aquest joc directe, potent i un pèl agressiu. Ja sé que molts aficionat aplaudeixen més un assaig de davantera, trencant el sistema defensiu rival per ganes i empenta que no pas el joc elaborat a foc lent a la zona de màquines que proposava Brunel. Però quan el talent és substituït pel múscul, i la intel·ligència es veu arraconada per la força, és molt difícil poder competir contra les grans potències europees. No es pot pretendre tenir èxit en ple segle XXI amb models de joc heretats del segle XIX. Aquesta és la crua realitat de la USAP. El joc que planteja és superat fàcilment per conjunts més treballats a nivell tàctic, i més intel·ligents a l’hora de moure l’oval. Fixeu-vos en les darreres posicions del Top14, hi trobareu que els equips que proposen un patró de joc més directe són precisament aquells que han perillat al llarg de la temporada. Per contra, observeu el rendiment de conjunts que proposen un joc més dinàmic i evolucionat, a l’estil de Brunel: Toló, Montpeller, Tolosa i Clermont han ocupat el “top four” de la lliga francesa. Casualitat? Jo opino que no…

USAP Enri tugali.jpg

LA USAP no ha recuperat mai el nivell de l'any 2009-2010

La marxa de jugadors emblemàtics, primer símptoma crisi social

Entenent l’empobriment tàctic de la USAP es comprèn també molt millor la marxa de grans jugadors de la USAP, molts d’ells autèntics emblemes del club, com Porical, Guirado, Mas, Schuster, Chouly, Tchale-Watchou, Planté i Bosch, o de futures estrelles del rugbi com Camille López, Sofiuane Guitone o Romain Taofifenua.

Des de molts mitjans de comunicació, i fins i tot des de dins del propi club, s’ha presentat aquesta fuga de jugadors de forma esbiaixada, presentant els jugadors com autèntics mercenaris que abandonen el club per motius econòmics.

La realitat és que darrere de totes aquestes sortides de jugadors s’amaga una realitat més amarga, la de casos en que alguns jugadors es veuen obligats a sortir -o se’ls presenta la porta de sortida del club- per minimitzar qualsevol crítica interna o veu discordant amb la direcció esportiva o amb la junta directiva.

Goze i la crisi administrativa

L’últim pla que podem analitzar per explicar la trista realitat usapista és la crisi administrativa. La presidència de Paul Goze (2007-2012) no va estar exempta de polèmica. Alguns dits l’assenyalaven a ell com el responsable de la delicada situació econòmica del club, que si bé semblava estar ben sanejat, es troba en una fase de certa fragilitat, que complicaven els fitxatges de jugadors de més qualitat. No cal dir que amb l’equip a segona divisió, les finances del club es veuran seriosament afectades, ja que els ingressos per drets d’imatge, televisions i taquilles seran molt menors a la Pro2.

La marxa de Goze a la presidència de la Lliga Nacional de rugbi (LNR) va ser interpretada per alguns opositors a la directiva com una fugida d’un personatge al que s’atribueixen, de forma especulativa, rumors d’opacitat en algunes transaccions, primes i salaris de jugadors.

La marxa del president va deixar un buit a la presidència del club del Rosselló, obrint una etapa de certa incertesa que no va ajudar a estabilitzar la situació d’una entitat en decadència. La presidència de Daniel Besson va ser un període d’inestabilitat institucional constant, que van portar-lo a deixar la presidència a l’inici de l’actual temporada. Algunes informacions apuntaven que el propi Goze podria haver mogut alguns fils per provocar la caiguda en desgràcia del seu successor.

A l’agost de 2013, tot començant l’actual temporada, els divuit membres del consell d’administració van escollir president de l’entitat al senyor François Rivière, un empresari d’èxit vinculat als partits de dreta francesa, que prometia augmentar el pressupost del club rascant-se la seva pròpia butxaca (segons sembla, invertint un milió i escaig d’euros).

Un futur millor?

El propi Rivière ha anunciat una remodelació profunda del club. Segons ell “seria estúpid mantenir allò que no funciona”, i ha promès un pressupost d’onze milions d’euros per la temporada vinent,, el pressupost més alt de la segona divisió. Un altre cosa és la credibilitat d’una directiva que volia tornar a fer la USAP campiona en tres anys i que l’han portat a segona divisió per primera vegada en la seva història…

Murrayfield, el temple escocès

divendres, 4/04/2014

L’estadi de Murrayfield (Edimburg) és un dels estadis amb més tradició del rugbi europeu. L’estadi de Murrayfield és propietat de la Scottish Rugby Union, i és l’escenari on el XV del Card disputa els seus partits com locals.

La federació escocesa va comprar els territoris sobre els que actualment es troba l’estadi de Murrayfield ‘any 1924, i no va ser fins un any més tard, al 1925, que l’estadi va ser inaugurat. La data d’inauguració oficial de l temple escocès fou el 21 de març de 1925, aprofitant un Escòcia-Anglaterra que va acabar amb victòria dels locals sobre l’ auld enemy. Aquell 1925 Escòcia s’emportaria el Torneig de les Cinc Nacions, completant el primer Grand Slam de la història del rugbi escocès.

old murrayfield.jpg

El vell Murrayfield vist des de l'aire. Any 1929.

Durant la Segona Guerra Mundial l’estadi de Murrayfield es va posar a disposició de les forces armades del Regne Unit, que el van fer servir com magatzem i camp d’instrucció dels soldats britànics. Durant aquells anys es van disputar dos partits internacionals contra Anglaterra (seguint la tradició de la Copa Calcutta) entre militars de nord i sud del Mur d’Adrià. La recaptació de les taquilles generades aquells dies va ser destinada al suport econòmic de les forces armades, immerses en la guerra contra el nazisme i el feixisme.

Un cop acabada la guerra l’estadi va tornar a ser utilitzat per la federació escocesa, que va tornar a fer de l’estadi la seu oficial de la selecció del Card. De fet, va ser a Murrayfield l’any 1975 on es va batre el rècord d’assistència en un partit de rugbi fins aquell moment, amb 104.000 espectadors a les grades de Murrayfield gaudint d’un partit contra la màgica selecció de Gal·les dels anys 70. Aquell rècord seria superat per Sydney trenta anys després, però encara avui roman com l’esdeveniment esportiu amb més espectadors a la història del Regne Unit.

L’estadi dels anys 20 s’estava envellint, i la Scottish Rugby Union va decidir reformar el seu estadi per adaptar-lo a les necessitats del rugbi modern, tals com la construcció de modernes i segures graderies de formigó, amb tots els espectadors asseguts i a cobert de les freqüents precipitacions i amb l’ instal·lació d’enllumenat artificial que permetia practicar rugbi fora de les hores centrals del dia. La modernització de Murrayfield va culminar el 1995, i va convertir el temple del rugbi escocès en un dels estadis més segurs i confortables de tot el Regne Unit. L’aforament final de l’estadi es va fixar en 67.000 espectadors, i es va conservar una recta d’atletisme de 100 metres just al davant de la tribuna principal de l’estadi.

El segle XXI i l’obertura a nous esports

Gràcies al seu confort i seguretat, Murrayfield es va convertir en la llar de la franquícia celta Edinburg Rugby, equip professional escocès que disputa la Celtic League, amb altres equips d’Escòcia, Irlanda, Gal·les i el nord d’Itàlia. Ara bé, les assistències als partits de l’equip d’Edimburg volten els 10.000 o els 15.000 espectadors, cosa que provoca certa sensació de buidor a les grades de Murrayfield, fins al punt que els responsables d’Edimburg Rugby i de la Scottish Rugby Union hagin decidit construir un nou estadi (molt més petit) per la franquícia de la capital escocesa.

Murrayfield_1400190c.jpg

Vista parcial del nou Murrayfield.

Però no només el rugbi ha utilitzat l’estadi en alguna ocasió. Murrayfield va ser l’escenari on els Hearts (un club de futbol d’Edimburg) va disputar els partits de local de la Copa de la UEFA de la temporada 2004-2005 al temple escocès, i també l’Hibernian (l’altre gran club d’Edimburg) va utilitzar Murrayfield com escenari per jugar un partit amistós de pre-temporada l’any 2008 contra el Barça, en el primer partit que Pep Guardiola es va asseure a la banqueta del Futbol Club Barcelona.

Murrayfield va ser també l’escenari de diverses finals de la Challenge Cup de rugbi XIII als anys 2000, 2002 i 2003. També va hostatjar el Magic Weekend de 2009. A Murrayfield fins i tot s’hi van disputar partits de futbol americà, ja que la franquícia escocesa de la NFL Europe, els Scottish Claymores, van utilitzar el temple del rugbi escocès i Hampden Park (el gran temple del futbol a Escòcia) com a estadis on disputaven els seus partits de local entre els anys 1995 i el 2004.

Per últim, fa uns mesos la BBC Sports va anunciar que la Scottish Rugby Union havia obert la porta a un possible i eventual acord de patrocini de l’estadi, seguin el model de Lansdowne Road (patrocinat per Aviva) o el també mític Ellis Park (patrocinat per Coca Cola). Aquesta possibilitat va obrir un intens debat entre els aficionats i amants del rugbi escocesos, que (al igual que irlandesos i sud-africans) no veuen amb bons ulls vincular a determinades multinacionals els noms d’estadis que formen part del patrimoni emocional i esportiu col·lectiu.

2013, l’any en negre

divendres, 27/12/2013

L’any 2013 ha estat l’any dels “All Blacks”. El millor equip esportiu del món, fent les gestes més grans en la història del rugbi. Un any que quedarà gravat a la memòria dels aficionats i amants del rugbi. 2013 ha estat, sense cap mena de dubte, l’any en negre.

all blacks.jpg

Us reprodueixo l’article que vam publicar al diari Ara el dia després de la gesta neozelandesa a Dublín:

Els “All Blacks” de Nova Zelanda són l’equip esportiu amb un major percentatge de victòries a tot el planeta. Els homes de negre (que abans de cada partit executen la “Haka” o dansa tribal maori en honor de l’equip contra qui juguen) són un mite del món de l’esport, un grisol cultural dels aborígens maoris i dels colons anglosaxons, l’orgull de tot un país. Actuals campions del món i referent mundial del rugbi, els “All Blacks” han conquerit la darrera gran fita que els hi faltava, la de completar un any natural amb ple de victòries en cadascun dels partits disputats.

Durant el 2013 els “All Blacks” han sumat catorze victòries en cadascun dels catorze partits que han disputat al llarg de l’any. Per assolir la seva gesta, els neozelandesos han completat un històric ple de victòries al “Rugby Championship” -torneig que disputen les quatre potències de l’hemisferi sud, és a dir, l’Argentina, Austràlia, Sud-Àfrica i la pròpia Nova Zelanda durant els mesos d’hivern austral-. Però no contents amb la gesta de conquerir el primer “Grand Slam” de la història al campionat de l’hemisferi sud havent conquerit grans places fortes de l’hemisferi sud com Johannesburg, Sydney o La Plata, els “All Blacks” han seguit la seva ratxa triomfal durant la visita de la selecció francesa -actual subcampiona del món- a l’hemisferi sud al mes de juny que va acabar amb tres victòries locals als tres partits disputats a terres neozelandeses i que ha seguit durant la tradicional gira europea dels neozelandesos al mes de novembre. Precisament ha estat durant la gira europea d’aquest mes de novembre que els neozelandesos han conquerit les tres grans catedrals del rugbi europeu, amb ple de victòries a Londres, París i Dublín, completant els millors registres en un any natural en tota la història del rugbi internacional.

Més enllà dels grans resultats dels “All Blacks”, primera selecció de rugbi que tanca un any natural amb ple de victòries en més de cent vint-i-cinc anys d’història i campions enguany dels dos títols oficials que ha disputat -el “Rugby Championship”, i la “Bledisloe Cup”, competició anual que disputen les seleccions de Nova Zelanda i Austràlia-, el mèrit més gran de la selecció oceànica ha estat el de reinventar el rugbi. Nova Zelanda ha estat capaç d’innovar nous sistemes tàctics i executar-los amb una precisió i una rapidesa gairebé sobrehumanes, generant un joc fluid i elèctric que permet estirar les línies defensives dels seus rivals i generar espais per trencar amb facilitat l’esquema defensiu dels seus oponents. Un total de 430 punts a favor i només 217 en contra que exemplifiquen el domini pràcticament abusiu dels homes de negre sobre els seus rivals al llarg dels catorze partits disputats al 2013. Els “All Blacks” tancaran el millor any de la seva història, havent imposat una hegemonia que ara com ara sembla no acabar-se mai.

I per acabar, us deixo amb el vídeo dels millors moments de l’any dels homes de negre, absolutament brillant, una delícia pels sentits:

[youtube BREqs_sk59M&feature=youtu.be]

Japó, el rugbi emergent

dilluns, 11/11/2013

Aquest mes de novembre s’estan disputant els test de tardor a l’hemisferi nord. Les principals potències mundials de l’hemisferi sud i dels continents asiàtic i americà viatgen als principals estadis europeus per disputar partits amistosos internacionals d’alt nivell. Entre les seleccions que enguany han viatjat a Europa hi trobem el Japó, una nació emergent en el món del rugbi que ben aviat donarà molt per parlar. La seva lliga domèstica millora el seu nivell any rere any, i els jugadors nipons no tenen res a envejar a les segones seleccions europees (tals com Romania, Geòrgia, Espanya o Rússia). De fet, la Copa del Món de 2019 es disputarà a les terres del sol naixent, i les màximes autoritats esportives del país volen que la selecció amfitriona ofereixi una bona imatge al món del rugbi.

Una llarga tradició

El rugbi va arribar al Japó al darrer terç del segle XIX. Ben aviat es va fer molt popular entre els estudiants universitaris japonesos, penetrant en àmplies capes de la societat nipona, ja que els valors, la noblesa i l’honor del rugbi casen perfectament amb els valors tradicionals dels guerrers nipons i el “Bushido”, el que vindria a ser el codi de conducta dels samurais. Tradicionalment s’ha considerat que en Ginnosuke Tanaka va ser l’introductor i gran difusor del rugbi i la seva cultura al Japó. Fos com fos, l’èxit d’aquest esport al país nipó va ser brutal: l’any 1920 existien més de 60.000 llicències de jugadors, superant de llarg les llicències de nacions tradicionals com Irlanda, Escòcia o Gal·les.

La popularitat del rugbi japonès tocava el cel a l’inici dels anys 30 del segle passat. El 30 de gener de 1932 el Japó derrotava a la selecció de Canadà (un altre gran potència mundial) per un contundent 38 a 5 a Tòkio davant de 25.000 espectadors. Dos anys més tard, el Japó derrotava en dues ocasions a la selecció universitària d’Austràlia (una mena de selecció sub-23) amb més de 20.000 espectadors omplint els camps universitaris de la capital nipona.

La passió pel rugbi fins i tot va arribar a la família imperial nipona. Els membres de la família imperial eren aficionats al rugbi, i fins i tot el príncep Chichibu (germà petit de l’emperador Hirohito) va jugar al rugbi durant la seva estada a Oxford i Sandhurst, per convertir-se en el padrí del rugbi nipó durant la primera meitat del segle XX.

Prince_Chichibu2.jpg

El príncep Chichibu, padrí del rugbi japonès

El feixisme i la II Guerra Mundial

Però el creixement del rugbi nipó -aleshores un esport molt més popular que el futbol- va veure’s ferit de mort pel règim filofeixista dels militars japonesos i per la Segona Guerra Mundial. El règim dels almiralls Konoe, Tojo, Koizo i Suzuki menyspreava el rugbi, al considerar-lo un esport estranger que atemptava contra la identitat tradicional japonesa. La paranoia dels militars japonesos va arribar fins al punt de canviar el nom a l’esport, batejant-lo amb el nom de “Tokyu”.

A més a més, la mobilització total dels joves japonesos al camp de batalla va tallar de soca-rel la progressió d’una generació d’or. Els jugadors morien al front i els camps de rugbi eren reconvertits pels militars en instal·lacions amb finalitats bèl·liques, bé com magatzems, o com camps d’entrenament o fins i tot bases aèries.

La derrota total dels japonesos a la II Guerra Mundial va comportar l’ocupació nord-americana del Japó a càrrec del general Douglas McArthur, i l’aparició del bèisbol, un esport que causaria furor al Japó i reemplaçaria al rugbi com esport de masses.

El renaixement japonès

Durant el segon terç del segle XX el rugbi va convertir-se en el tercer esport més practicat del país, però la seva incidència mediàtica era força restringida. El fet de ser un esport amateur va provocar que els seu radi d’acció i difusió es veiés restringit a les universitats i a les lligues d’empreses, una tradició cultural japonesa que va ser molt polèmica: alguns equips d’empresa acusaven als rivals de contractar jugadors per la seva empresa amb l’objectiu de millorar el nivell del seu equip de rugbi i no pas amb finalitats productives.

Però els darrers anys del segle XX i l’inici del XXI han estat els anys de ressorgiment del rugbi nipó. La professionalització del rugbi ha permès al Japó millorar molt les seves instal·lacions i sistemes d’entrenament, millorant el nivell tècnic i tàctic del seu rugbi.

Com a resultat, el rugbi japonès del segle XXI és un rugbi valent, eficaç i ofensiu. La progressió de la  selecció nipona als darrers anys ha estat espectacular. Sense anar més lluny, segurament recordeu el partit de la fase de grups de la passada Copa del Món entre Japó i Nova Zelanda, on els asiàtics van perdre per un marcador molt abultat però van demostrar sobre la gespa la seva valentia. Els japonesos van voler tractar de tu al millor equip de la història, pressionant als homes de negre a la seva zona de creació i buscant el joc a la mà per trencar el mur defensiu rival. Una tàctica que alguns analistes consideraven “kamikaze”, però que va enamorar a propis i estranys. Si voleu, us recupero la crònica d’aquell dia que vaig fer pel Diari Ara, que podeu llegir si punxeu aquí. Sempre em quedarà gravat el fet que el públic local animés als japonesos contra la seva pròpia selecció, l’orgull de Nova Zelanda, premiant l’esforç d’un equip valent. Pell de gallina. Per si ho desitgeu, també us recupero el vídeo amb les “highlights” del partit:

[youtube wSTFO5NcjbY]

D’aleshores ençà, el nivell de la selecció de la flor de cirera -sobrenom poètic de la seva selecció nacional- no ha fet més que millorar. Els deixebles del tècnic Eddie Jones s’han convertit en un equip temible, amb una davantera que carrega l’adversari com un veritable tifó des del primer fins al darrer minut, i uns tres quarts àgils que busquen i troben els espais als intervals de les defenses rivals. En defensa, el XV de la flor de cirera és un conjunt valent, que no deixa segones cortines defensives per cobrir els espais a l’esquena (una característica que qualsevol equip de primer nivell consideraria una temeritat, però que els japonesos han convertit en marca de la casa), i que permet ràpids i letals contraatacs cada cop que es recupera la pilota. A més a més, els japonesos mai rifen una possessió, i prefereixen avançar amb la pilota a la mà que no pas mitjançant xuts a l’esquena del rival. Una puresa i un bon gust en el joc que es veu reforçat per l’enorme capacitat de sacrifici dels jugadors japonesos, que mai es rendeixen malgrat la seva manifesta inferioritat física en termes d’alçada i pes. L’honor i la disciplina supleixen la manca de força, centímetres i quilos als agrupaments. Segurament no dic cap bajanada quan afirmo que el Japó és un dels equips que millor rugbi juga i que més fa gaudir als aficionats d’aquest esport.

La millora tècnica i tàctica es va plasmar el passat 15 de juny de 2013, quan una sorpenent selecció nipona va derrotar l’orgullosa campiona europea, la selecció de Gal·les, per un clar 23 a 8. Aquell dia els homes de la flor de cirerer van derrotar als homes del drac en un partit històric.

4756456-3x2-700x467.jpg

El Japó va derrotar els campions europeus, Gal·les, fa uns mesos.

El darrer pas d’aquesta selecció ha estat la seva gira d’enguany a terres europees. El seu darrer partit a terres escoceses ha deixat un gran gust de boca als aficionats d’aquest esport, demostrant les millors armes dels dos conjunts:

[youtube 1CeOWwVlM5s]

Avui dia, el Japó es pot considerar un conjunt sòlid i creïble. No debades, alguns dels seus internacionals juguen al SuperRugby, com el cas del talonador Shota Horie (Melbourne Rebels) o el mig de melé Fumiaki Tanaka (Highlanders, NZ). De seguir la seva progressió, no podem descartar-los al top 10 del rànquing de l’IRB o als quarts de final de la Copa del Món en uns anys.

James O’Connor, talent sense control

diumenge, 3/11/2013

Pocs esportistes poden escollir quina selecció nacional desitgen representar. I encara menys són els que poden fer-ho entre les tres grans potències de l’esport que practica la persona en qüestió. En aquest sentit, James O’Connor sempre ha estat un privilegiat. Nascut a Austràlia fill d’una parella neozelandesa establerta a Gold Coast, en James O’Connor va passar gran part de la seva infantesa a Nova Zelanda, però amb onze anys va retornar a la seva Austràlia natal, per motius laborals dels seus progenitors. A l’estat de Queensland va començar a destacar jugant al rugbi, i ben aviat va cridar l’atenció dels caçadors de talents de l’hemisferi sud.

Fill de neozelandesos, en O’Connor podia haver escollit defensar el negre, però va rebutjar aquesta possibilitat. Com també va rebutjar la possibilitat de jugar amb Sud-Àfrica (els avis materns eren sud-africans), i fins i tot la possibilitat de jugar amb Irlanda, pàtria d’on l’avi O’Connor va haver de marxar per buscar un futur millor a l’hemisferi sud.

L’any 2008, amb només 17 anys, el jove O’Connor ja havia debutat al rugbi professional, de la mà dels Western Force, franquícia establert a Perth on va sorprendre a tothom amb el seu joc de peus, la seva habilitat amb la mà i la seva impressionant capacitat tècnica. En O’Connor, capaç d’ocupar qualsevol demarcació als tres quarts -i de fer-ho bé- va trigar només uns mesos a ser convocat amb la selecció absoluta australiana. Precisament va ser en el seu debut amb els “Wallabies” quan va donar-se a conèixer globalment anotant un “hat-trick” contra Itàlia.

james-oconnor-001.jpg

O'Connor anotant un assaig al seu debut amb els "Wallabies". Aquell dia va fer un "hat-trick".

El descens a l’infern

La seva joventut, la seva enorme qualitat i el seu aspecte físic -els companys l’anomenen Justin Biber- van convertir-lo en un fenomen social a Austràlia i en un dels esportistes més seguits del país. Escollit “rookie” de l’any al Super15 i a la selecció australiana els anys 2008 i 2009, l’estrella del jove O’Connor semblava destinada a regnar a l’hemisferi sud durant molts anys. Res més lluny de la realitat. El polivalent tres quarts va començar a estancar el seu nivell de joc a partir de 2010, coincidint amb la davallada general del nivell dels “Wallabies”. El seu mal estat de forma -el jugador havia perdut espurna, velocitat i semblava haver engreixat uns quants quilos- va provocar que no renovés contracte amb Western Force a finals de 2011 i iniciés una segona etapa al Super15 amb els Melbourne Rebels a partir de 2012.

Durant els primers mesos de 2012 O’Connor va recuperar part del seu nivell habitual, i va ser escollit, amb només 21 anys, un dels capitans de la selecció australiana, juntament a gegants com Will Genia, Pockock, McCabe i Horwill. Però el descens als inferns del jove O’Connor no s’havia aturat. Els seus propis companys d’equip a Melbourne ja van avisar als tècnics que en O’Connor allargava massa els tercers temps i era massa generós amb la beguda. Una manera subtil per alertar un principi d’alcoholisme.

Durant l’any 2013 en O’Connor no va estar al seu nivell de forma i de joc, però malgrat tot va seguir convocat amb els “wallabies” durant la gira dels “Lions” al juny passat. Va ser llavors quan vam veure el pitjor O’Connor que mai havíem vist. Un noi de 22 anys que s’arrosegava al camp, incapaç de generar joc, de córrer cinc metres o de trencar la defensa. Els capitans de la selecció australiana van recriminar-li el seu pèssim estat de forma i la seva poca professinalitat. La seva desmesurada afició a la beguda i el poc rigurós control de la seva dieta alimentària havien penalitzat un dels millors talents del rugbi mundial.

063844-james-o-039-connor.jpg

Però en O’Connor va tocar fons al setembre passat, quan el jugador, totalment ebri, va protagonitzar un lamentable episodi a l’aeroport de Perth que va acabar amb el jugador al calabós, detingut per la policia federal per desordre públic i desobediència a l’autoritat. Era la gota que feia vessar el got. La Unió Australiana de Rugbi (ARU) va decidir apartar el jugador de la selecció i del seu club, suspenent el seu contracte i enviant al jove talent a l’atur.

London Irish, destí ideal per un “exile”

L’incident, a més a més, va servir per destapar el que ja era més o menys sabut per tothom. James O’Connor era un jugador problemàtic, amb pocs amics dins dels vestidors on ha anat,  lluny de la seva millor forma i tenia problemes de control de pes i de la seva afició a l’alcohol.

Amb el jugador a l’atur, van començar a sorgir rumors que parlaven de la possibilitat d’un fitxatge amb algun club de rugbi 13 de la NRL (National Rugby League) o la possibilitat d’estar un temps entrenant pel seu compte. Però aleshores va aparèixer la possibilitat de fitxar pels London Irish, l’equip dels “exiles” que disputa la Premier League. O’Connor ha decidit acceptar la proposta dels exiliats per vestir el verd -recordem que la família O’Connor és originària d’Irlanda- durant la temporada 2013-2014.

El fitxatge pel club londinenc pot ser un punt d’inflexió per la carrera de James O’Connor. Amb només 23 anys és a temps de reconduir els seus hàbits i la seva conducta a Europa, ja que el jugador té l’objectiu de recuperar el seu millor estat de forma per tornar a Austràlia i formar part dels “Wallabies” de cara a la Copa del Món de 2015. Si ho aconsegueix, el rugbi hi sortirà guanyant.

 

Rugbi, esport “pijo”?

dimecres, 23/10/2013

No hi ha cap esport que sigui de dretes o d’esquerres, obrer o elitista. De fet, el joc per si mateix no deixa de ser una activitat lúdica sense cap vinculació ideològica, social o política. Són les persones que juguen a aquest esport les que poden tenir (o no) una ideologia definida, o pertanyen a una determinada classe social.

Molts cops he escoltat que el rugbi (XV) és un esport exclusiu de les classes socials altes i més afavorides, mentre que el futbol és l’esport popular, amb un gran arrelament obrerista. Aquesta afirmació segurament ha reflectit una realitat social, esportiva i econòmica durant molts anys al sud d’Anglaterra, a Sud-Àfrica i a l’Argentina, països on el rugbi era l’esport favorit de les classes socials més afavorides, i l’activitat esportiva estrella dels centres educatius privats. De fet, les prestigioses “public schools” angleses i sud-africanes (que no signifiquen escoles públiques, si no escoles elitistes de pagament) sovint mesuren una part del seu prestigi en els campionats escolars de rugbi provincials, generant autèntiques rivalitats on s’hi juga quelcom més que un simple esdeveniment esportiu.

També és cert que el rugbi ha tingut un fort arrrelament universitari -fins i tot al nostre país- i que històricament el rugbi XV ha estat molt lligat a joves universitaris que disposaven de les aptituds físiques i el temps necessari per dedicar-se a l’esport de la pilota ovalada.

Fins i tot a Sud-Àfrica el rugbi es va arribar a convertir en un símbol de l’apartheid, ja que l’esport practicat pels blancs era el rugbi, i el dels negres el futbol. Aquesta divisió va arribar al seu màxim quan es va prohibir l’inclusió de jugadors d’ètnia negre a la selecció nacional sud-africana, cosa que els va valer l’expulsió de les competicions internacionals per part de l’IRB, màxim organisme internacional d’aquest esport.

El rugbi popular

Malgrat tot, no podem qualificar el rugbi com un esport elitista i de tendència social conservadora, especialment en el seu conjunt. Afirmar que els ruggers són majoritàriament conservadors és una mostra d’ignorància al respecte el nostre esport i una manifestació d’anglocentrisme -si més no- preocupant. A Gal·les, Nova Zelanda, França (o més ben dit, Occitània), Irlanda o Austràlia el rugbi és l’esport rei i el seu radi d’acció arriba a tots els racons de la societat, fonent el teixit esportiu amb el teixit social, associatiu i polític dels seus pobles i ciutats.

Tenim molts exemples de ruggers provinents de sectors socials obreristes i ideològicament d’esquerres com ara els miners de Gal·les, els obrers del nord d’Anglaterra o els petits agicultors, ramaders i treballadors de les fàbriques occitanes. Fins i tot algunes de les icones de l’esquerra mundial com el Che Guevara, el dictador comunista romanès Ceaucescu o els dirigents socialdemòcrates europeus Jaques Chirac, Gordon Brown i Tony Blair van ser jugadors i grans amants del rugbi. Per no parlar de casa nostre, on existeixen clubs de rugbi antifeixistes amb una gran història al darrere, com ara el Cornellà, una de les poques entitats esportives que va aportar homes i dones al front de batalla l’any 1936 per combatre, fusell en mà, contra el feixisme en defensa de la llibertat i la democràcia.

Cornella antifeixista.jpg

Rugbi a 13

Però si un esport exemplifica com cap altre la classe obrera sorgida de la Revolució Industrial, aquest és, sens e cap mena de dubte, el rugbi 13 o Rugby League. El 13 o League va sorgir a les darreries del segle XIX a Anglaterra, quan els clubs del nord del país, vinculats a les ciutats industrials i formats majoritàriament per treballadors fabrils, van trencar amb els clubs del sud -considerats “pijos”, ja que estaven formats per estudiants de les “public schools- i van organitzar la seva pròpia lliga. Va ser el trencament social i esportiu més gran de la història del rugbi. El motiu no va ser cap altre que la no acceptació, per part dels clubs del sud del país, del cobrament de dietes o sous als esportistes.

Arribats a aquest punt convé recordar que el rugbi XV va ser un esport amateur fins als anys 90 del segle passat, i feien de la no acceptació del professionalisme la bandera diferencial dels dos grans codis de rugbi. Però, per què els obrers del nord volien cobrar dietes i sous per practicar l’esport? La raó cal buscar-la en la composició social dels jugadors d’aquest esport: els obrers del nord posaven en risc la seva integritat física durant els partits, i qualsevol lesió important podia suposar perdre la feina -en una època sense cap tipus de subsidi d’atur o malaltia- i condemnava el jugador i la seva família a la misèria més absoluta. Per contra, els practicants del sud eren majoritàriament membres de la classe mitja-alta, i no tenien cap perill de perdre la feina en cas de lesionar-se jugant a rugbi, ja que la majoria dels membres de les universitats i public schools no eren assalariats o si més no, la seva feina no depenia de les seves capacitats i destresses físiques.

Oulu, esport de pel·lícula a l’àrtic

dilluns, 14/10/2013

Oulu és una petita ciutat bàltica, capital de la regió d’Ostrobòtnia del Nord, a la República de Finlàndia. Situada més o menys al centre del territori finès, més de 500 quilòmetres al nord de la capital del país, Hèlsinki. La ciutat, fundada l’any 1605 pel rei Carles IX de Suècia -es una època en la qual el regne suec dominava tot el que avui en dia és Finlàndia, les tres repúbliques bàltiques, Polònia i part del que avui és Rússia- va convertir-se en un centre comercial de primer ordre gràcies a la seva situació estratègica.

La ciutat d’Oulu va fer-se famosa gràcies al comerç del salmó, el producte estrella de la localitat, i a la qualitat de la fusta dels boscos que envolten la ciutat. Amb l’arribada de la revolució industrial, la ciutat es va convertir en un centre productor i de distribució d’acer al Bàltic i a Rússia, cosa que va afavorir el creixement d’una ciutat molt exposada al fred -no debades, la ciutat d’Oulu està situada als 65 graus latitud nord, molt a la vora del cercle polar àrtic-. De fet, la vida a Oulu no ha estat mai fàcil, ja que els seus habitants han de suportar una mitjana anual que voreja els zero graus i la neu i el gel fan acte de presència durant la majoria de mesos de l’any.

Però una meteorologia adversa no ha estat un fre insuperable pels habitants de la ciutat d’Oulu. Els darrers anys Oulu s’ha convertit en un important centre financer i pioner en determinades indústries com la informàtica (gràcies a la presència multinacional Nokia i diverses indústries auxiliars, que inclouen la química i l’elèctrica) o la històricament potent indústria del paper. El seu aeroport, a més a més, s’ha convertit en el segon aeroport amb mes trànsit aeri del país. La clau del secret de l’èxit econòmic de la ciutat -i de tota Finlàndia- és la forta inversió en educació. Oulu es sent orgullosa dels seus centres educatius i de la seva Universitat, que ha esdevingut un centre de referència gràcies a un model educatiu de primer ordre en un país que encapçala tots els rànquings educatius del planeta. De fet, la facultat d’arquitectura de la Universitat d’Oulu és una de les més importants a escala mundial, tot un referent en el panorama internacional.

Però a més de ser una petita ciutat industrial i un centre de referència educatiu, Oulu és també un dels referents esportius de primer ordre a Finlàndia. L’esport més practicat a la ciutat és l’hoquei sobre gel, i s’enorgulleix de ser el bressol del pilot de Fòrmula1 Keke Rosberg, un pilot d’èxit als anys 80 del segle passat -campió del Mundial de pilots l’any 1982, amb l’escuderia Williams- i pare de l’actual pilot de Mercedes Nico Rosberg.

El club de rugbi més al nord del món

Oulu disposa també del seu propi equip de rugbi. L‘OYUS Rugby (“Oulun Yliopiston Urheiluseura”, Club Esportiu Universitari d’Oulu) és un club fundat per estudiants universitaris, però obert a qualsevol amant de la pilota ovalada. Es tracta d’un club petit, que disputa la segona divisió finesa, i que fins fa uns pocs mesos, era el tercer club del món amb un percentatge de derrotes més elevat. Lluny d’amagar-se d’aquest fet, els membres del club s’ho prenien amb molt humor i en feien bandera.

oulu rugby.jpg

Però el que fa realment diferent i curiós al club de la capital d’Ostrobòtnia del Nord és el fet de ser el club situat en una latitud més meridional del món, ja que es troba a molts pocs quilòmetres del cercle polar àrtic. Com que a la ciutat d’Oulu no hi havia molta cultura oval, els membres de l’equip van haver de buscar nous jugadors al carrer. De fet, no era estrany veure entrenador i jugadors repartint propaganda pels pubs de la ciutat o al mateix aeroport cercant nous jugadors pel club situat a la latitud més nòrdica del món.

oulu.jpg

Rugbi a Oulu. Mai s'havia jugat tan al nord.

Conscients de la seva singularitat, els membres del club fins i tot van fer una pel·lícula guanyadora de molts premis -entre ells, una menció al DocsBarcelona- titulada “Freetime Machos”, el tràiler de la qual es troba disponible a youtube:

[youtube SI8IKu4slyo]

La pel·lícula en qüestió parla de les relacions socials que s’estableixen entre els membres d’un petit club de rugbi, situat al costat del cercle polar àrtic. Es tracta d’una divertida comèdia que repassa, amb ironia i humor, diversos clixés associats a la masculinitat. Segurament, tots els que heu entrat a un vestuari de rugbi us hi reconeixereu de seguida. Històries humanes teixides al voltant d’una pilota oval. Una radiografia social excel·lent que us farà riure. Si voleu veure el film sencer, podeu veure’l al web de la pel·lícula, punxant aquí (el visionat sencer del film és de pagament).

Res és etern en aquest món, i l’OYUS Rugby va abandonar l’espiral negativa i va començar a guanyar. No només va deixar de ser el tercer pitjor equip del món, sinó que la temporada passada es va proclamar campió de la segona divisió finesa contra tot pronòstic. Tanmateix el club no va poder ocupar la seva plaça guanyada al camp, ja que no disposava de les fitxes requerides per la Federació de Finlàndia per disputar la primera divisió. Llàstima.

El club ha servit també per integrar nouvinguts procedents d’arreu del món, atrets per la potent economia de la ciutat o per la seva excel·lent universitat. D’aquesta manera, a l’OYUS van aparèixer irlandesos, amants del rugbi i de l’esport nacional del seu país, el futbol gaèlic.

Oulu, una petita Irlanda

Cada any al mes d’octubre es celebra un festival de cultura irlandesa a Oulu. Enguany, coincidint amb el festival cultural -un dels més importants de tota Escandivàvia- ha aparegut a escena un club de futbol gaèlic que fa pocs dies va debutar contra el Hèlsinki al campionat de Finlàndia davant de 200 espectadors. La notícia ha ocupat molt espai a Irlanda, ja que parla d’un esport atípic en una ciutat atípica. Dóna la casualitat que el club està format per tres irlandesos, anglesos, escocesos, americans, neozelandesos, una pila dels mateixos jugadors de l’equip de rugbi de la ciutat -fins i tot comparteixen entrenador-… i un jugador català, l’Elias Casanova, resident a la ciutat d’Oulu i exjugador del club de futbol gaèlic de Barcelona, els Barcelona Gaels.

oulu gaa.jpg

Equip de futbol gaèlic d'Oulu, amb un català. L'Elias Caasanova és el segon jugador de la segona fila començant a l'esquerra.

L’equip d’Oulu de futbol gaèlic és, al igual que els seus germans del rugbi, un centre multicultural que demostra com l’esport pot servir d’element aglutinador i integrador i com l’esport pot fer de pont i nexe d’unió de la suma de diverses cultures.

El tercer temps

Avui al tercer temps canviarem la cervesa per les crispetes. El rugbi ha estat sempre un esport molt popular, però el seu ressò cinematogràfic ha estat més aviat escàs. A banda de la comèdia sobre els amics d’Oulu, poques pel·lícules han tractat el món oval. Segurament les pel·lícules més famoses que s’han fet mai sobre el rugbi hagin estat la famosa “Invictus” de Clint Eastwood, que explica la història de la selecció de Sud-Àfrica a la Copa del Món de 1995 o “Alive” (traduïda al castellà amb el títol “Viven”), que explica la història d’un equip de rugbi xilè que té un accident aeri als Andes.

Una pel·lícula força recent i poc coneguda ha estat la nord-americana “Forever Strong”, que explica la història d’un adolescent amb problemes socials i familiars i com el rugbi serveix de brúixola del seu desordre emocional. Una visió molt més personal i radicalment diferent sobre la mateixa temàtica és l’obra japonesa “School Wars: Hero”, que ens explica com un professor de secundària aconsegueix ajudar un adolescent que pateix assetjament escolar mitjançant el rugbi.

En un to molt més humorístic, també trobem la comèdia britànica “Up&Under”, que explica les peripècies d’un equip de rugbi a 13 de pub. Més profunda però en el mateix to humorístic trobem la tailandesa “Cheerleader Queens”, que explica la història de quatre transsexuals tailandesos que són rebutjats de tots els equips d’animació per la seva condició sexual, fins que troben al rugbi un espai de tolerància i llibertat on poden ser elles mateixes.

 

Colomièrs, rugbi en català al cor de l’Occitània

dilluns, 30/09/2013

Colomièrs és una ciutat dels afores de Tolosa, al cor del Llenguadoc. Un suburbi obrer de la regió metropolitana de la capital occitana, bressol de grans líders socialistes com Eugène Montel, combatent antifeixista i polític de base que va arribar a ser la mà dreta del socialista León Blum. En un altre fil ideològic, cal destacar que també l’expresident de la República francesa François Mitterrand va créixer en els carrers de la ciutat de Colomièrs. No és d’estranyar, doncs, que Colomièrs sigui famosa per ser la primera ciutat del món on el servei de transport públic és gratuït i universal, on els serveis socials reben atenció preferent per part del consistori o que els ciutadans tinguin un dels índexs de participació social i política més alts del continent.

colomiers p.jpg

Esquadra del Colomièrs que va aconseguir l'ascens la temporada passada.

Però Colomièrs ha estat -i és- rugbi. Rugbi occità en estat pur. No debades el club de la ciutat, la Unió Sportive Colomiers Rugby, és un dels clubs amb més història de tot l’Hexàgon. Malgrat viure a l’ombra d’un gegant del rugbi a escala mundial com l’Stade Toulousain, el club de la petita ciutat de Colomièrs s’ha fet un lloc per mèrits propis al món de la pilota ovalada.

De fet, aquest club modest que va viure els seus anys d’or durant el canvi de mil·lenni pot presumir de ser campió europeu de la Challenge Cup -la segona competició continental a nivell de clubs-, fita assolida l’any 1998. Aquella gesta li va valer al club occità la classificació directa per la Heineken Cup, la Copa d’Europa de rugbi. I el Colomièrs va aprofitar aquella ocasió per plantar-se a la final de la màxima competició europea, havent eliminat equips a priori més potents ala fase de grups com ara el Treviso italià, el desaparegut Pontypridd gal·lès o el Glasgow. Consolidats com “outsiders”, els occitans van derrotar el totpoderós Munster als quarts de final i a la USAP a les semifinals. Però la gesta dels de Colomièrs no es va poder completar, ja que l’Ulster va derrotar als occitans a la final jugada al vell Lansdowne Road de Dublín.

Però lluny de caure en el desànim, el club de Colomièrs va seguir lluitant. Fruit de la seva feina, el club occità va arribar a la final del Top14 la temporada següent, després de deixar fora de combat els orgullosos veïns de Tolosa. David havia mort Goliat i tot estava preparat per la conquesta del Planxot, però una desafortunada final a Sant Denis davant l’Stade Français per un ajustat 28 a 23 van privar als occitans de fer saltar la banca a la capital francesa.

Però després dels anys de glòria i de tocar el cel amb la punta dels dits, el club va caure en una profunda crisis esportiva i institucional que va portar l’equip fins a la Federal 1, tercera divisió del rugbi gal. Aleshores va ser quan la directiva del club va decidir apostar per dotar al seu equip d’un marcat accent català, amb la contractació de l’exjugador i entrenador de davanters de la USAP Bernat Goutta.

Gotta.jpg

Goutta, "l'home miracle" del Colomièrs.

La tasca de Goutta amb el Colomièrs ha estat genial: va treure l’equip del pou i va ascendir el Colomièrs a la Pro2, segona divisió del rugbi francès. A més a més, ha dotat l’equip d’una forta personalitat, amb valors molt identificats a l’escola catalana com ara la lluita, el sacrifici i l’intensitat en el joc.

Goutta ha apostat per regenerar el rugbi formatiu d’un equip on es van formar grans jugadors com David Skrela i el seu pare Jean-Claude Skrela, Jean-Luc Sadourny, Jannik Jauzion, Thierry Dusatoir o el mediàtic Fabien Galthé. Però a més a més de promocionar nous i joves valors, Goutta va emportar-se alguns jugadors catalans -de la USAP o d’altres clubs catalans, com el Ceret o el Voló- que poc a poc han format una autèntica colònia catalana al cor de l’Occitània. Goutta va emportar-se a Colomièrs jugadors com l’aler Armand Batlle (un dels millors alers catalans del segle XXI), el centre Fabrice Català, el mig d’obertura Cédric Coll, el tercera línia Fabià Berenau, el segona Yohann Vivalda i el jove pilar Thomas Dubois.

Tots aquests jugadors formen la columna vertebral d’un equip capitanejat pel retornat Skrela i que enguany busca consolidar-se entre els clubs capdavanters per retornar a la màxima divisió del rugbi francès. I ho fa amb una aposta decidida per un estil de rugbi amb marcat accent català.

Tercer Temps

Ara fa més o menys un any que al web de la Penya La Lleganya, petita joia i espai de culte dels amants del rugbi en català, va aparèixer un article del company Jan Faidit amb fotografies de l’Ivan Font, titulat “Colomièrs, el fil retrobat” i lectura obligatòria per entendre la realitat social i cultural que envolta el club de les afores de Tolosa.

 

S’acaba la Heineken Cup?

dissabte, 14/09/2013

La Heineken Cup, nom comercial de la Copa d’Europa de rugbi, podria tenir les hores comptades. Ja fa temps que es rumoreja sobre la possibilitat que els principals clubs anglesos i francesos organitzin la seva pròpia competició continental per la seva disconformitat amb el repartiment dels beneficis obtinguts per l’explotació comercial de la competició i els drets d’imatge.

Heineken_Cup_web.jpg
Cal recordar que aquesta competició va aparèixer l’any 1995 quan les potències de l’aleshores Cinc Nacions -Itàlia encara no formava part del selecte grup- van decidir organitzar una competició continental professional de màxim nivell amb els principals clubs europeus, per fomentar la pràctica i la difusió del rugbi i per explotar comercialment el terreny. Des d’aleshores, l’ERC (European Rugby Council) ha estat l’encarregada de vetllar per la organitzció i aprofitament comercial de la Heineken Cup i l’Amlin Challenge Cup, la segona competició a escala continental.

Els clubs francesos i anglesos ja van anunciar fa un temps la seva disconformitat amb la gestió de l’ERC, i ara negocien la possibilitat de boicotejar la competició europea i gestionar una competició pròpia amb els principals conjunts del continent. En principi es busca crear un torneig complementari a les lligues domèstiques, però no es descarta la creació a mitjà o llarg termini, d’una gran super lliga europea. Caldrà estar molt atent a les possibles evolucions d’una hipotètica lliga europea, o si més no, una mena de Super15 a escala europea que -qui sap- podria obrir el camí a noves franquícies i/o clubs, fet que podria obrir -per què no?- la porta d’una possible participació sud-catalana al màxim nivell europeu a escala de clubs.