Arxiu de la categoria ‘Sis nacions’

L’adéu dels gegants

dimarts , 1/07/2014

El temps passa inexorablement. Arriba una edat en la que els mesos i els anys comencen a accelerar de forma vertiginosa, sense que siguem conscients que el temps corre entre les nostre mans. No ens adonem, i ens hem fet grans. La nostra etapa com jugadors de rugbi (en actiu) s’acaba al voltant dels trenta o trenta-cinc anys, ja que les lesions, les obligacions familiars o laborals t’imposen tancar una etapa de la teva vida.

Enguany s’han retirat dos grans llegendes del rugbi mundial. Brian O’Driscoll i Jonny Wilkinson. Encara recordo, com si fos ahir, els primers dies que vaig començar a interessar-me i jugar a rugbi gràcies a un company de la universitat. Era l’any 2003 i Anglaterra va completar un Grand Slam històric al imposar-se per més de quaranta punts a Lansdowne Road, davant una Irlanda emergent on destacava un jove centre que ja era el capità i líder de la seva selecció.

Aquella Anglaterra no acabava allà, però. Aquell XV de la Rosa va toca rel cel al guanyar la Copa del Món de rugbi a Austràlia, en una final apassionant al últim minut contra l’equip amfitrió. El drop de Wilkinson. Possiblement el primer gran record que conservo quan penso en rugbi d’elit. Possiblement sigui el record.

D’aquells fets ja fa onze anys. I aviat en faran dotze, tretze… Els anys passen, però la memòria, absolutament selectiva, persisteix.

Jonny Wilkinson

Cavaller dins i fora del camp, ja vam parlar d’ell i el seu adéu a la selecció ja fa uns mesos. El millor obertura de la història d’Anglaterra, i qui sap si del món.

WilkinsonKick_468x368.jpg

Wilko va revolucionar el 10. Fins aleshores, l’obertura era un jugador constructor, de vocació ofensiva, que dirigia el seu equip a cops de peu i joc de mà a la zona oberta del camp. Aquest era el guió d’un obertura fins que va arribar ell i ho va canviar tot. El mag de Frimley ha estat el primer obertura que es comportava al camp com un davanter més quan tocava defensar, i com el més estilista dels tres quarts quan tocava atacar. Mai es va fer enrere davant de cap rival.Retirat de la selecció de fa un parell d’anys, Wilkinson ha acabat aquest juny la seva vinculació amb el rugbi professional, i ho ha fet per la porta gran: conquerint un doblet màgic amb el seu segon i darre club, el Toló, amb el que ha guanyat enguany la Copa d’Europa de rugbi -Heineken Cup- i la lliga francesa -Top 14-.

Brian O’Driscoll

 Brian O’Driscoll ha estat un mite, una llegenda viva, un ídol i un referent. O’Driscoll ha estat capaç de fer història, al ser el capità d’un país sencer dividit en dos estats, en dues administracions. Brian O’Driscoll ha estat l’orgull del rugbi irlandès i europeu durant els darrers deu anys.

Brian-ODriscoll.jpg

 A nivell anecdòtic, podem explicar que O’Driscoll va començar jugant a futbol gaèlic durant la seva infantesa, i gràcies a això va adquirir unes destreses tècniques que marcarien la diferència a l’hora de passar-se a l’oval, ja a l’etapa d’educació secundària, a la prestigiosa escola secundària de Blackrock College (la mateixa escola on va anar a parar Jordi Murphy després de la seva estada a Barcelona).

 Ràpid, intuïtiu, elèctric i elegant, BOD (abreviació emprada als seu país al referir-se al geni) ha fet història al seu país durant els seus quinze anys de professional (1999-2014).

 Home d’un sol club, el Leinster de la seva província natal, O’Driscoll pot presumir, als seus trenta-cinc anys, d’un palmarès impressionant: quatre lligues celtes, tres copes d’Europa i una Amlin Cup (segona competició continental) conquerides amb la samarreta blau de Leinster. De fet, el seu darrer partit fou la final d’¡enguany a la lliga celta contra Glasgow, que va acabar amb victòria irlandesa i amb O’Driscoll lesionat i havent de marxar del camp rebent una espectacular ovació del públic , i aixecant el seu darrer títol com professional després de la victòria dels seus companys.

 A nivell de seleccions, BOD ha conquerit una Copa del Món sub19 amb Irlanda (1998), quatre Triples Corones (2004, 2005, 2007, 2009) i dos tornejos de les Sis Nacions (2009 amb Grand Slam i 2014, any de la seva retirada).

 Però aquí no acaben els èxits i rècords del millor 13 de la història europea, del millor jugador del segle XXI. O’Driscoll és el jugador que més assajos ha anotat a la història del Sis Nacions (amb un total de vint-i-sis), i va ser escollit millor jugador del Torneig durant tres temporades (2006,2007 i 2009). A més a més, al prestigiosa revista “Rugby World” el va escollir millor jugador de la dècada 2000-2010 . A tot això cal afegir-hi l’honor d’haver anat fins a quatre ocasions de gira amb els British&Irish Lions (2001, 2005, 2009 i 2013). De fet, l’únic gran títol que li manca a O’Drsicoll és la Copa del Món absoluta, que molts pensaven que havia d’aconseguir de la mà del seu company i rival Ronan O’Gara, que es va retirar l’any passat.

 Més enllà dels números, caps, títols i victòries, queda la qualitat del jugador. No hi ha cap altre jugador que desperti l’admiració que desperta O’Driscoll al rugbi actual. De fet, a les escoles de rugbi d’Austràlia s’ensenyen els vídeos tècnics i tàctics de BOD. També a Nova Zelanda els centres s’emmirallen en O’Driscoll, i no pas en cap All Black com Nonu o Smith. El 13 d’Irlanda és seu, com seva és la admiració de tots els aficionats del rugbi.

 O’Driscoll marxa per la porta gran, campió amb Irlanda i Leinster. O’Driscoll marxa sabent que encara podria estirar la seva carrera uns anys més. O’Driscoll marxa per què vol marxar essent un campió.

 O’Driscoll ho deixa, i el 13 queda orfe. Wilkinson ho deixa, i cap 10 podrà omplir el seu buit. Els meus dos primers grans ídols, els grans referents de tots els de la meva generació.Dos grans genis, rivals de nacions enfrontades, però per sobre de tot, dos homes plens de valors. Dos RUGBIERS. Amb majúscules. Amb això ja està tot dit.

[youtube ry_VcuymsWc]

Murrayfield, el temple escocès

divendres, 4/04/2014

L’estadi de Murrayfield (Edimburg) és un dels estadis amb més tradició del rugbi europeu. L’estadi de Murrayfield és propietat de la Scottish Rugby Union, i és l’escenari on el XV del Card disputa els seus partits com locals.

La federació escocesa va comprar els territoris sobre els que actualment es troba l’estadi de Murrayfield ‘any 1924, i no va ser fins un any més tard, al 1925, que l’estadi va ser inaugurat. La data d’inauguració oficial de l temple escocès fou el 21 de març de 1925, aprofitant un Escòcia-Anglaterra que va acabar amb victòria dels locals sobre l’ auld enemy. Aquell 1925 Escòcia s’emportaria el Torneig de les Cinc Nacions, completant el primer Grand Slam de la història del rugbi escocès.

old murrayfield.jpg

El vell Murrayfield vist des de l'aire. Any 1929.

Durant la Segona Guerra Mundial l’estadi de Murrayfield es va posar a disposició de les forces armades del Regne Unit, que el van fer servir com magatzem i camp d’instrucció dels soldats britànics. Durant aquells anys es van disputar dos partits internacionals contra Anglaterra (seguint la tradició de la Copa Calcutta) entre militars de nord i sud del Mur d’Adrià. La recaptació de les taquilles generades aquells dies va ser destinada al suport econòmic de les forces armades, immerses en la guerra contra el nazisme i el feixisme.

Un cop acabada la guerra l’estadi va tornar a ser utilitzat per la federació escocesa, que va tornar a fer de l’estadi la seu oficial de la selecció del Card. De fet, va ser a Murrayfield l’any 1975 on es va batre el rècord d’assistència en un partit de rugbi fins aquell moment, amb 104.000 espectadors a les grades de Murrayfield gaudint d’un partit contra la màgica selecció de Gal·les dels anys 70. Aquell rècord seria superat per Sydney trenta anys després, però encara avui roman com l’esdeveniment esportiu amb més espectadors a la història del Regne Unit.

L’estadi dels anys 20 s’estava envellint, i la Scottish Rugby Union va decidir reformar el seu estadi per adaptar-lo a les necessitats del rugbi modern, tals com la construcció de modernes i segures graderies de formigó, amb tots els espectadors asseguts i a cobert de les freqüents precipitacions i amb l’ instal·lació d’enllumenat artificial que permetia practicar rugbi fora de les hores centrals del dia. La modernització de Murrayfield va culminar el 1995, i va convertir el temple del rugbi escocès en un dels estadis més segurs i confortables de tot el Regne Unit. L’aforament final de l’estadi es va fixar en 67.000 espectadors, i es va conservar una recta d’atletisme de 100 metres just al davant de la tribuna principal de l’estadi.

El segle XXI i l’obertura a nous esports

Gràcies al seu confort i seguretat, Murrayfield es va convertir en la llar de la franquícia celta Edinburg Rugby, equip professional escocès que disputa la Celtic League, amb altres equips d’Escòcia, Irlanda, Gal·les i el nord d’Itàlia. Ara bé, les assistències als partits de l’equip d’Edimburg volten els 10.000 o els 15.000 espectadors, cosa que provoca certa sensació de buidor a les grades de Murrayfield, fins al punt que els responsables d’Edimburg Rugby i de la Scottish Rugby Union hagin decidit construir un nou estadi (molt més petit) per la franquícia de la capital escocesa.

Murrayfield_1400190c.jpg

Vista parcial del nou Murrayfield.

Però no només el rugbi ha utilitzat l’estadi en alguna ocasió. Murrayfield va ser l’escenari on els Hearts (un club de futbol d’Edimburg) va disputar els partits de local de la Copa de la UEFA de la temporada 2004-2005 al temple escocès, i també l’Hibernian (l’altre gran club d’Edimburg) va utilitzar Murrayfield com escenari per jugar un partit amistós de pre-temporada l’any 2008 contra el Barça, en el primer partit que Pep Guardiola es va asseure a la banqueta del Futbol Club Barcelona.

Murrayfield va ser també l’escenari de diverses finals de la Challenge Cup de rugbi XIII als anys 2000, 2002 i 2003. També va hostatjar el Magic Weekend de 2009. A Murrayfield fins i tot s’hi van disputar partits de futbol americà, ja que la franquícia escocesa de la NFL Europe, els Scottish Claymores, van utilitzar el temple del rugbi escocès i Hampden Park (el gran temple del futbol a Escòcia) com a estadis on disputaven els seus partits de local entre els anys 1995 i el 2004.

Per últim, fa uns mesos la BBC Sports va anunciar que la Scottish Rugby Union havia obert la porta a un possible i eventual acord de patrocini de l’estadi, seguin el model de Lansdowne Road (patrocinat per Aviva) o el també mític Ellis Park (patrocinat per Coca Cola). Aquesta possibilitat va obrir un intens debat entre els aficionats i amants del rugbi escocesos, que (al igual que irlandesos i sud-africans) no veuen amb bons ulls vincular a determinades multinacionals els noms d’estadis que formen part del patrimoni emocional i esportiu col·lectiu.

Prèvia Sis Nacions 2014

dimecres, 15/01/2014

El torneig de les Sis Nacions de 2014 està a punt de començar. Un any més, les potències del rugbi europeu es veuran les cares a les grans catedrals del continent per decidir qui és el gran campió europeu. De fet, l’edició d’enguany es presenta molt atractiva i igualada, ja que no hi ha cap equip que sembli molt superior als altres, i tal com hem estat veient en els darrers anys, qualsevol selecció “petita” (entenent com selecció petita a conjunts extraordinaris com Itàlia o Escòcia) pot complicar-li la vida a qualsevol selecció potent.

Anglaterra

El XV de la Rosa segueix el seu procès de renovació i millora que els ha de portar al seu millor estat de forma a la Copa del Món de l’any vinent en la que seran amfitrions. Els homes de Stuart Lancaster són un conjunt encara jove, on els jugadors de Northampton i Leicester formen la columna vertebral de la selecció (Hartley, Lawes, Tom Wood pels Saints i Tom Youngs, Dan Cole i Dan Youngs per part dels Tigers). La clau de l’evolució del joc del XV de la Rosa ha de ser el seu mig del camp: si Lancaster confia en la parella de Saracens Wiggleswoth-Farrell, podem esperar una Anglaterra mecànica, que abusa del joc de davanters i que no regula les transaccions al costat obert del camp.

França-Anglaterra.jpg

A favor:Un equip poc atractiu plàsticament però molt fort i ben treballat que aspira a tot, especialment perillós enguany: amb l’orgull ferit per la humiliació del Milleniu, els homes de Sa Majestat voldran arrasar Europa per demostrar al món del rugbi qui són els inventors d’aquest esport. En contra: Anglaterra té un calendari complicat. Començarà el Sis Nacions a Paris, i haurà de visitar el sempre difícil Murrayfield l’any del referèndum per la independència d’Escòcia, en un partit que es preveu intens i simbòlic. Per contra rebrà a Irlanda i a Gal·les a Twickenham, en la gran oportunitat de revenjar l’afronta del Millenium. Per acabar, haurà de despalaçar-se a Roma i superar els valerosos italians.

França

El XV del Gall inicia l’any de la seva recuperació cercant la seva pròpia identitat. Després d’un desastrós 2013 en què els homes de Philippe Saint-André van fer el ridícul, el conjunt gall haurà de suar de valent per tornar a regnar a Europa. PSA confia en la seva guàrdia veterana (Dusatoir, Mas, Skrela, Papé, Picamoles, Nyanga, Basteraud, Mermoz i Médard), homes que van arribar a la final de la Copa del Món fa dos anys i que van mantenir contra les cordes als All Blacks al seu Mundial. A més a més, una nova generació de jugadors puja amb molta força (Guitone, Huget, Fofana, Vahaamina, Le Roux i Plisson). Si França troba les peces adequades al mig del camp, on fa anys que cap obertura és capaç de dignificar l’enorme herència del dorsal 10 gal, França pot aspirar a tot. Els homes de Saint-André tenen les millors individualitats d’Europa, amb diferència. Ara caldrà veure si PSA pot convertir-los en un equip, un bloc granític. Si ho fa, França pot recuperar la “grandeur”.

A favor: Els noms i la qualitat dels seus jugadors. En contra: No sembla que PSA encara hagi trobat la fórmula per fer rutllar la maquinària de la selecció francesa. De fet, centres com Basteraud no responen al patró de joc tradicional dels “bleus”. Caldrà veure com el relleu generacional dels Fickou, Plisson o Doussain prenen posicions en una nau que és a la vora de perdre’s a la deriva. La darrera oportunitat de Saint-André.

Irlanda

El XV del Trebol comença l’any I sense Ronan O’Gara i l’any 0 sense Brian O’Driscoll. El genial centre de Leinster disputa enguany el seu darrer gran campionat amb la seva selecció, i de ben segur que tant ell com els seus companys volen acomiadar el millor jugador europeu del segle XXI amb un bon gust de boca. Altrament, els celtes del tècnic neozelandès debutant Joe Schmidt ja han començat a oblidar els temps de la “generació d’or” del tombant de segle i han trobat recanvis de garanties per un conjunt amb molt de talent però excessivament anàrquic, que funciona a batzegades. Irlanda pot fer front i derrotar a qualsevol rival, però també pot desaparèixer partits sencers de la gespa i fer vagar quinze homes sense ànima per les catedrals europees. Els Best, Cronin, O’Callaghan, O’Brien, Heaslip, Murray, Jackson, Sexton, Madigan, Keith Earls, Marshall i Bowe acompanyaran a les darreres batalles del gran capità Brian O’Driscoll. I si troben la tecla adequada, poden fer saltar la banca a Londres, objectiu històric dels irlandesos.

Jamie+Roberts+Tomas+O+Leary+Ireland+v+Wales+apDeR_TjrbHl.jpg

A favor: un conjunt que tothom coneix de memòria i que pot derrotar a qualsevol equip del món gràcies al seu joc elèctric i letal. A més a més, tenen un calendari propici a Dublín (contra Gal·les, Escòcia i Itàlia com locals). En contra: L’equip s’apaga de forma inexplicable i es perd durant molts minuts, que impossibiliten, en molts casos, les victòries irlandeses. A més a més, ha de visitar Londres i París, pel que un nou Grand Slam sembla una tasca impossible.

Itàlia

L'”azzurra” ha estat la selecció que més ha progressat al rugbi mundial els darrers anys. Els homes de Jaques Brunel ja fa anys que van deixar de ser la ventafocs del Sis Nacions i ara són un conjunt capaç de plantar cara i derrotar a qualsevol selecció europea. Gràcies a una davantera molt eficaç i compacte i a una gran tasca de pressió a la zona de creació rival, Itàlia s’ha convertit en un rival molt dur, capaç de fer tremolar Anglaterra a Twickenham o derrotar a França a l’Olímpic de Roma. De fet, molts analistes coincideixen a dir que la parella Zanni-Parisse a la tercera línia és la millor del món en el traball de pressió a camp obert, amb permís dels  neozelandesos. Una Itàlia amb cert regust usapista (el seleccionador Brunel va ser entrenador de la USAP, i el jove obertura Tommasso Allan i l’aler Tommasso Benvenutti són integrants del conjunt nord-català) i comandada pels eterns Castrogiovanni, Ghiraldini, Rizzo, García i els germans Mauro i Mirco Bergamasco buscarà fer saltar la banca a Cardiff, Dublín i París, i intentar derrotar a anglesos i escocesos a Roma.

A favor: Un equip molt compacte i equilibrat, amb una base que porta molts anys treballant junta i que sap a què vol jugar. En contra: Itàlia pateix massa a la zona ample del camp, contra equips amb tres quarts ràpids i potents. La defensa italiana es basa en el joc d’agrupaments i fases estàtiques, i no és capaç de frenar els rivals quan aquests plantegen accions ràpides a la zona oberta del camp.

Escòcia

El XV del Card va viure un cert ressorgiment durant la passada edició del Sis Nacions. Escòcia, de la mà de l’interí Scott Johnson, es presenta al Sis Nacions de 2014 envoltada de misteri i dubtes. El XV del Card tornarà a ser l’equip competitiu i compacte que es va intuir en algus partits de l’any passat o tornarà a ser l’equip acomplexat incapaç de finalitzar les accions ofensives a la zona de marca rival?

A favor: La solvència d’homes com Ross Ford, Euan Murray, Richie Gray, Laidlaw o el jove Fusaro permet pensar que el XV del Card pot plantar cara als seus rivals, especialment als partits de Murrayfield. En contra: Escòcia és un conjunt certament irregular, que encara no ha acabat de definir quin patró de joc vol seguir. Poc expeditius en la tres quarts, els escocesos tampoc destaquen per tenir la millor davantera del campionat.

Gal·les

El campió de les dues darreres edicions del Sis Nacions busca enguany el tercer títol consecutiu, si pot ser, completant un nou Grand Slam, tal com van fer al 2012. Els homes de Warren Gatland són els favorits a la victòria final, ja que a més del seu exquisit tracte a l’oval i el seu joc dinàmic, alegre, plàstic i combinatiu, cal sumar-hi l’enorme estat de forma d’alguns dels seus jugadors, que es troben en els millors anys de la seva carrera. Els Warbuton, Halfpenny, Adam Jones i companyia volen repetir els èxits de la màgica selecció gal·lesa dels anys setanta del segle passat i instaurar la seva hegemonia a Europa. Un conjunt que encara segueix en creixement amb la vista posada, en un horitzó no massa llunyà, en la Copa del Món de l’any vinent.

Wales Grand Slam.jpg

A favor: Gal·les és l’actual campió. Defensa títol amb el millor seleccionador europeu (Gatland) i amb el XV més equilibrat de tot l’hemisferi nord. En contra: els seus rivals ja coneixen el sistema tàctic dels dracs i els moviments de les seves estrelles. A més a més, el fet de ser el rival a guanyar motivarà especialment als anglesos, ansiosos de revenjar el seu honor a Twickenham.

Gordon Simpson, de Cornellà al Sis Nacions

divendres, 6/12/2013

Fa pocs dies vam parlar dels “Kilted Kiwis”, jugadors d’origen neozelandès i sang escocesa que han defensat els colors del XV del Card. Avui parlarem el cas d’un “Kilted Kiwi” que va deixar empremta a casa nostra.

I és que pocs jugadors que hagin jugat a clubs de rugbi sud-catalans poden dir que han jugat un campionat del món, i encara menys poden presumir d’haver jugat al Cinc i al Sis Nacions (després de l’entrada d’Itàlia al torneig l’any 2000). De fet, l’únic jugador que ha vestit la samarreta d’un club al sud de les alberes i d’una selecció del Sis Nacions és Gordon Simpson, exjugador del Cornellà.

En Gordon Leslie Simpson va néixer l’any 1971 a la petita població neozelandesa de Takapuna, un dels diversos suburbis d’Auckland,  a l’illa nord. Des de ben jove va destacar pel seu físic i les seves habilitats tant a la primera línia com a la tercera línia, on actuava al cantó tancat (número 6). La seva qualitat i la seva polivalència a la davantera va convertir en Gordon Simpson en una de les grans promeses del rugbi neozelandès. L’any 1989 en Gordon Simpson va ser seleccionat per jugar amb la selecció sub-18 (oficialment anomenada “Secundary Schools”) i l’any 1992 va ser convocat diverses vegades per jugar amb els New Zeland Colts, que podem considerar tercera selecció nacional i sub-21.

La carrera professional de Gordon Simpson va començar l’any 1988, amb l’equip provincial de North Harbour a la NPC (màxima competició del rugbi a Nova Zelanda a nivell nacional. La NPC també s’ha anomenat, per ranos de patrocini, ITM Cup). El seu joc i les seves bones actuacions amb North Harbour li van valer a en Gordon Simpson un traspàs al poderós Wellington l’any 1994, quan només tenia 23 anys.  Va ser precisament a Wellington on el jove Gordon va tocar el cel amb els dits de la mà, al ser escollit millor jugador de l’any 1995.

Però en Gordon Simpson no va rebre mai la trucada dels “All Blacks”, que aquell 1995 havien perdut la final de la Copa del Món contra Sud-Àfrica. El gran Josh Kronfeld li barrava el pas a la selecció nacional. Tampoc podia anar convocat amb NZ Maori, ja que en Gordon Simpson no tenia avantpassats maoris, si no escocesos.

Així doncs, quan en Gordon Simpson va acabar el seu contracte amb North Harbour, i abans de fitxar per Wellington, a finals de 1993, va decidir iniciar la seva aventura europea. Després de passar per Itàlia i França, va arribar a Catalunya per establir-se durant uns mesos. El seu destí va ser Cornellà, club on va arribar l’octubre de l’any 1993. El seu objectiu, amb vint-i-dos anys, era el de seguir practicant el rugbi coneixent un nou país i una nova cultura tot preparant-se físicament per intentar tornar al primer nivell del rugbi neozelandès després del seu any sabàtic a Europa. En Gordon Simpson va deixar una gran petjada al club del Baix Llobregat, on encara avui en dia és venerat i recordat amb tots els honors, i entre els clubs catalans i espanyols en general. De fet, molts veterans d’aquells anys segurament recorden el cap rapat d’en Gordon i la seva capacitat tècnica, fins aleshores mai vistos als camps de la Catalunya del sud. El seus 185 centímetres i els seu cent deu quilos de pes van passejar-se sense massa dificultat als camps de rugbi catalans.

En Gordon Simpson era un exemple del que els anglosaxons anomenen “work hard, party hard”, és a dir, treballa dur però diverteix-te al límit després dels partits. En Gordon seguia un entrenament a banda dels entrenaments conjunts del Cornellà, i de fet arribava i marxava dels entrenaments corrent. Durant el temps que va estar a Cornellà mai se’l va veure excessivament cansat, i la Divisió d’Honor “B” espanyola se li quedava molt petita al neozelandès, fins al punt de fer pujar al Cornellà ala màxima divisió estatal pràcticament tot sol. Però de la mateixa manera que treballava al màxim i feia manifesta la seva superioritat física i tècnica allà on jugava, els companys i rivals encara recorden les mítiques gresques i tercer temps on participava. De fet, encara avui existeixen llegendes i rumors sobre les festes del neozelandès, que mai podrem saber de ciència certa si són reals o no. Els mites ho són precisament gràcies a les llegendes que hi ha al seu voltant.

Després de la seva breu estada a Cornellà -va marxar l’abril de 1994-, en Gordon va tornar a Nova Zelanda, per fitxar per Wellington, però tot i els seus intents, en Gordon Simpson no va aconseguir obrir mai les portes dels “All Blacks”, i els contractes amb equips del seu país no el seduïen. Aleshores va aparèixer la possibilitat de fitxar pel Glasgow Caledonians (actualment anomenats Glasgow Warriors) i de ser convocat amb el XV del Card, ja que en Gordon Simpson té ascendents escocesos. Així les coses, l’any 1998 en Gordon Simpson ja va ser convocat amb la selecció escocesa per disputar partits amistosos, i el 1999 ja va debutar en partit oficial del Cinc Nacions, repetint els anys 2000 i 2001 (ja sota format Sis Nacions, incloent-hi Itàlia).

Gordon Simpson.jpg

En Gordon va jugar un total de 22 partits amb el XV del Card i 95 partits de Lliga Celta i Heineken Cup amb Glasgow, i va col·laborar decisivament en la victòria escocesa al torneig de 1999, la darrera vegada que els homes del nord del mur d’Adrià han guanyat el campionat. Aquell 1999 es celebrava la Copa del Món a Gal·les, i en Gordon Simpson hi va participar amb la selecció escocesa. Precisament Escòcia va quedar enquadrada al mateix grup que Espanya, que debutava per primer i últim cop en una Copa del Món. Escòcia va passar la primera fase, escombrant -no cal dir-ho- a Espanya amb un clar 48-0 amb els suplents. Aquella Espanya comptava amb alguns jugadors catalans de la Santboiana com Jordi Camps, Víctor Torres, Albert Malo o Oriol Ripol, així que aquell partit entre Escòcia i Espanya es va viure amb certa intensitat a les dues ribes del Llobregat.

Però el zenit del nostre jugador va arribar al juny de l’any 2000, quan va anotar un assaig a Nova Zelanda en un partit amistós disputat a Carisbrook. En Gordon es revenjava així de la selecció que no l’havia volgut donar la possibilitat de demostrar les seves capacitats vestint el negre. Després d’anotar el seu assaig, el públic va aplaudir el jugador d’origen neozelandès, reconeixent la seva vàlua.

simpson415_1475sue.jpg

Malauradament la carrera internacional d’en Gordon Simpson podia haver estat molt més profitosa de no haver-se vist esquitxat per escàndols, com el de novembre del mateix 2000, quan en Gordon es va escapar de la concentració de l’hotel de la selecció per marxar de gresca amb companys i amics la nit abans d’un partit contra els Estats Units i haver tornat a la matinada begut i generant un escàndol. L’aleshores tècnic escocès Ian McGeechan va decidir castigar-lo expulsant-lo de la selecció i obrint-li un expedient sancionador que el va apartar gairebé un any i mig del XV del Card.

El nostre protagonista va viure a Escòcia fins a l’any 2004, quan va retornar a Nova Zelanda per treballar a la cervesera DB Breweries i seguir jugant de manera amateur. Finalment, l’any 2008 en Gordon Simpson va marxar a la ciutat de North Shore per treballar com publicista i seguir jugant, de manera amateur, amb l’equip de la ciutat, amb el que va superar la barrera dels 100 partits amb 37 anys.

 

L’adéu de Ronan O’Gara, el republicà irlandès

divendres, 24/05/2013

Ronan O’Gara, l’irlandès rebel, ha anunciat la seva retirada. El màgic Ronan O’Gara deixarà els terrenys de joc als trenta-sis anys, després d’una gran carrera amb la franquícia de la província de Munster i amb la selecció irlandesa.

rog.jpg

O'Gara és l'home rècord del rugbi europeu, i el jugador més important de la història de Munster.

Curiosament, l’obertura de més talent de l ‘illa maragda dels darrers anys, el màgic O’Gara, no és natural d’Irlanda si no de San Diego (Califòrnia, Estats Units), on va néixer ja que el seu pare Fergal O’Gara –qui havia jugat d’aler a Connacht- es trobava en aquella ciutat californiana acabant el seu màster en microbiologia. Quan el pare de família va finalitzar els seus estudis, la famñilia en ple va retornar al seu país d’origen per establir-se a la ciutat de Cork, al sud d’Irlanda, a la província de Munster. Va ser a Cork on Ronan O’Gara va començar a destacar en l’esport de la pilota ovalada, convertint-se en un fixe en les alineacions de l’UCC (University College of Cork) -centre universitari on O’Gara va finalitzar la carrera d’econòmiques- i del Cork Constitution, el club amb millor palmarès de tota Irlanda i autèntic filial de la franquícia de Munster i de la selecció irlandesa.

Ronan O’Gara va fer el salt a la franquícia de Munster l’any 1997, quan el talentós jugador només tenia vint anys. El dia del seu debut contra Connacht –equip on havia jugat el seu pare- el jove O’Gara va mostrar les seves millors habilitats i va signar quinze punts. Curiosament, aquell dia el seu equip va sortir derrotat de Galway (48-40). Home d’un sol club, O’Gara ha desenvolupat tota la seva trajectòria al club vermell, on és considerat un ídol i un heroi.

El seu estil de joc, elèctric i dinàmic, i el seu encert de cara a pals amb xuts de sobrebot (drop) o mitjançant cops de càstig li van obrir ben aviat les portes de la selecció irlandesa. El seu peu de seda i la seva visió de joc li van obrir el camí entre els més grans ben aviat. Ronan O’Gara va debutar l’any 2000 amb la selecció al Sis Nacions d’aquell any. D’aleshores ençà el geni de Munster es va fer amb la titularitat del mig del camp irlandès.

Finalment, l’irlandès rebel, un home de conviccions nacionalistes i republicanes- capaç de negar la mà a la reina d’Anglaterra en un acte oficial- ha anunciat la seva retirada del rugbi professional. Ho fa després d’acceptar la proposta del Racing Métro parisenc, que li ha ofert la possibilitat d¡’esdevenir entrenador de tres quarts i de xutadors d’un dels clubs amb més projecció del Top14, on es retrobarà amb Jonathan Sexton, l’home que ha des ser el seu substitut a la selecció irlandesa (si arriba a un acord satisfactori amb la IRFU).

queen.jpg

O'Gara li nega la mà a la reina d'Anglaterra. "She's not my Queen", va dir el republicà.

O’Gara deixa un reguitzell de rècords i honors que difícilment ningú podrà superar en molts anys: màxim anotador de la història de Munster, amb 2.625 punts, home que més cops ha jugat amb Munster, amb 240 partits, home que més partits de Copa d’Europa ha disputat, amb 110 partits, màxim anotador de la història de la Copa d’Europa, amb 1.365 punts, màxim anotador de la història d’Irlanda, amb 1.083 punts, jugador que més cops ha jugat amb la selecció irlandesa, amb 128 internacionalitats, i màxim anotador de la història del Sis Nacions, amb 557 punts, i més partits jugats al Sis Nacions, amb 63 partits.

A aquests mèrits individuals cal sumar una lliga irlandesa, conquerida amb el Cork Constitution l’any 1999, tres lligues celtes amb Munster (anys 2003, 2009 i 2011), dues copes d’Europa, també amb Munster (2006 i 2008), a més d’un Grand Slam, una Triple Corona i un Sis Nacions conquerits amb la selecció nacional l’any 2009. A més a més, O’Gara ha estat seleccionat tres vegades per jugar amb els British&Irish Lions a les gires de 2001, 2005 i 2009.

Amb l’adéu de Ronan O’Gara acomiadem un dels millors obertures de la història d’Irlanda, un home,que en paraules del seu company a mil batalles Donncha O’Callaghan “fa millors als companys que l’envolten”. O’Gara marxa quan encara podia seguir en actiu. Tal i com ell mateix ha confirmat, el club li oferia una any més de contracte, però segons les seves pròpies paraules “m’adonava que el meu temps havia passat. Cada cop em costava més entrenar-me per mantenir-me al màxim nivell i no volia acabar arrossegant-me pel camp”. Home de conviccions fortes, O’Gara deixa una empremta profunda entre els seus companys, rivals i aficionats. De caràcter difícil, sempre s’exigia al màxim i esperava el mateix dels seus companys.

La seva figura despertava certa controvèrsia, especialment als darrers anys, quan a Irlanda es debatia la necessitat de jugar amb O’Gara al mig del camp o reemplaçar-lo per homes més joves com Sexton, Madigan o Jackson. Fins i tot hi havia algun sector d’aficionats (bàsicament de la capital irlandesa), que retreien al gran capità irlandès -O’Gara és l’home que més cops ha exercit de capità de la selecció, amb 83 partits- el no haver passat dels quarts de final de cap Mundial i només haver guanyat un cop el Sis Nacions (això sí, guanyant Grand Slam i Triple Corona). Certament O’Gara, líder de la generació d’or del rugbi irlandès, no ha estat capaç de respondre les elevadíssimes expectatives que els aficionats hi tenien dipositades. Copes del Món al marge, la carrera de ROG (sigles de Ronan O’Gara) ha estat brillant, tant per la qualitat del jugador com pel comportament, gairebé sempre exemplar, del gran capità irlandès. Per acomiadar-nos d’aquest jugador singular, us deixo un vídeo amb alguns dels seus millors moments:

[youtube Ur6ze5icKnA]

Les notes del Sis Nacions 2013

dimecres, 27/03/2013

Ja han passat uns dies per poder digerir i començar a copsar i avaluar el torneig de les Sis Nacions d’enguany. Per començar, he de ser un pèl crític: feia molts anys que no m’avorria tant veient rugbi. Esquemes ultradefensius, predomini del joc amb el peu que no pas amb la mà, actituds pròpies del futbol a la gespa (amb casos com els d’Owen Farrell o fins i tot O’Driscoll), melés que es col·lapsen i s’enfonsen i escàs espectacle esportiu, amb marcadors més aviat baixos. Tant és així que Anglaterra gairebé s’emporta el torneig practicant un joc especialment lleig i resultadista, que delega tota responsabilitat ofensiva a l’encert de cara a pals de Farrell o Flood.

6 nacions.jpg

No vull ser especialment negatiu. Em quedo sobretot amb alguns aspectes positius, com ara el gran ressò mediàtic del torneig (que va arribar a més de cinc-cents milions de persones, que van seguir en directe el campionat mitjançant el televisor), i els molts milers de rugbiers catalans que van seguir el campionat als pubs i seus dels principals clubs del país i que van fer “Trending Topic” diversos moments del campionat, com ara les paraules #Irlanda, #Gal·les o #6Nations. El comportament de les aficions al camp, tant bo com de costum, per bé que vull recordar les moltes senyeres i estelades que vam poder veure per televisor als diversos camps de rugbi europeus, portades pels aficionats i aficionades de l’oval al nostre país.

També sabeu que a més de malalt del rugbi sóc professor de secundària (quan el Departament d’Ensenyament em deixa), i per tant no m’he pogut estar d’avaluar amb els clàssics ítems les actuacions dels sis equips participants. Evidentment són unes notes que poden (i han de ser) consensuades, així que si teniu ganes de comentar i avaluar vosaltres també, us convido a fer-ho. Sense més, comencem:

Gal·les: Notable (7)

Gal·les s’ha emportat la victòria final del Sis Nacions havent jugat només un dels cinc partits del torneig. El primer temps del partit inaugural contra Irlanda va ser desastrós, i en la resta de partits els tres quarts gal·lesos van brillar per la seva absència. No va ser fins la batalla final al Millenium Stadium de Cardiff que el Drac va despertar l’orgull del poble miner i van pansir la Rosa anglesa passant per sobre dels anglesos en tots els aspectes del joc. Un últim partit de 10, però les avaluacions no tenen en compte només l’examen final. També cal fer els deures cada dia.

Anglaterra: Bé (6)

El XV de la Rosa és un bloc fort i potent, que treu petroli del seu tradicional mètode de joc, basat en el “pick and go“. Tanmateix, feia temps que no veia una Anglaterra tant fosca, que es va veure superada per Itàlia i Gal·les als darrers dos partits del campionat. Un equip molt jove i amb un gran potencial de creixement, que podria fer molt més si no es conformés amb treballar per sota de les seves possibilitats.

Escòcia: Excel·lent (9)

Els homes del XV del Card començaven el campionat amb l’etiqueta de ventafocs, però tal com vam analitzar minuciosament a un anterior escrit, els homes de Scott Johnson van brillar per emportar-se el bronze i silenciar les crítiques d’un equip que ha sabut portar amb orgull el seu passat gloriós.

Itàlia: Excel·lent (9)

La progressió del rugbi italià és espectacular. Actualment Itàlia està per sobre de França i Irlanda, i no massa lluny d’Anglaterra, a la que va tancar i espantar a casa seva, fent callar Twickenham com feia molts anys que no passava. Els homes de Jaques Brunel ja són una realitat, un equip capaç de derrotar a qualsevol equip de l’hemisferi nord -i com vam veure al mes de novembre passat, fer passar una mala estona a Roma als All Blacks i als Wallabies-. Amb un patró de joc molt elaborat, un treball diari constant i el lideratge de Parisse al camp, els gladiadors han completat un torneig per recordar, que hauria pogut ser de 10 si no fos per la relliscada de Murrayfield a la segona jornada.

Irlanda: Suficient (5)

Irlanda és un equip bipolar, anàrquic i que funciona a batzegades. Dotada d’un indubtable talent natural, la selecció irlandesa té moments de glòria (com el primer temps al Millenium a la jornada inaugural) seguits de partits sencers on sembla que el XV del Trèvol no hagi sortit al camp. Aquest autisme temporal dificulta molt la continuïtat de la generació d’or del rugbi a l’illa maragda, ja que els eterns O’Callaghan, O’Gara, O’Driscoll o Hayes no tenen substituts de garanties. De fet, ja veiem que els clubs de Leinster i Munster ja no tallen el bacallà a Europa, i ha de ser l’Ulster qui -irònicament- formi la columna vertebral dels exèrcits irlandesos.

França: Insuficient (4)

Quan tens els millors jugadors d’Europa i acabes últim un Sis Nacions, tens un gran problema. De fet, França arriba al 4 final només gràcies a l’empat a Lansdowne Road i la victòria a París a les dues darreres jornades. El XV del Gall no pot acabar últim un torneig de les Sis Nacions. El que més em sorprèn és que el tècnic Phillipe Saint-André encara tingui el cap enganxat al cos, metafòricament parlant.

Per acabar, us deixo amb un vídeo amb les millors imatges del campionat d’enguany. A gaudir-lo!

[youtube hdxydIlXo7k]

 

Per què guanya Escòcia?

dimecres, 6/03/2013

La revelació del Sis Nacions d’enguany ha estat Escòcia. Sense cap mena de dubtes, i independentment del que faci les properes dues jornades, el conjunt del Card ha soprés a propis i estranys amb una sèrie de bons resultats contra Itàlia i Irlanda a Murrayfield, i plantant cara ni més ni menys que a Anglaterra a Twickenham. Avui intentarem analitzarr les claus tàctiques de la revolució escocesa, dirigida per l’entrenador interí Scott Johnson (que es postula com principal candidat a quedar-se en propietat la plaça de seleccionador escocès).

Scottish_Rugby_001.jpg

El bon estat escocès no és flor (o Card) d’un sol dia. Molts ja veníem alabant el bon joc practicat els darrers dos anys, sota la direcció tècnica d’Andy Robinson. L’anglès havia canviat el patró de joc escocès, havia perfeccionat els seus mecanismes ofensius i defensius, fent del XV del Card un conjunt potent, fiable i amb dosis de bon joc, que incomprensiblement no es traduïa en bons resultats esportius. Les decepcions de la Copa del Món i del passat Sis Nacions i especialment els mals resultats als darrers test de novembre van empènyer el tècnic anglès a la dimissió. En un acte de cavallerositat i honestedat el seleccionador va reconèixer la seva incapacitat per treure bons resultats d’un grup que mostrava habilitats i maneres com per plantar cara als seus rivals. De fet, alguns ja van preveure l’actual estat de gràcia escocès en un partit a Austràlia al mes de juny de l’any passat, quan el XV del Card va aconseguir una victòria de prestigi contra els Wallabies. Els fruits del treball de Robinson els està recollint el seu antic ajudant i successor Scott Johnson, que ha consolidat el XV del Card com la gran revelació de l’any, gràcies a una sòlida defensa i un bloc potent, especialment a la davantera.

La derrota contra Anglaterra, el primer avís

La derrota (injusta) de la selecció escocesa a la primera jornada del Sis Nacions ja va suposar un avís per a navegants. Els escocesos van començar molt bé el partit, sorprenent als anglesos amb la seva pressió a la zona alta del camp i forçant-lo a tancar-se dins del seu camp. Però amb el pas dels minuts, i gràcies al tradicional “pick and go” anglès i al letal peu de Farrell, els homes del XV de la Rosa van aconseguir generar escletxes defensives al seu rival, especialment amb els xuts a l’esquena dels tres quarts escocesos i entrant per les bandes un cop castigat el centre de la defensa escocesa, a base de punts de trobada continuats a l’eix de l’atac anglès.

[youtube uGQldWRVQ0Y]

El partit contra Itàlia, la confirmació del Card

A la segona jornada del torneig, Escòcia rebia Itàlia (el seu gran rival esportiu aquests darrers anys i que enguany semblava més fort que el Card) a Murrayfield, en el que havia de ser el partit per decidir la cullera de fusta del campionat (per bé que Itàlia ja havia donat la campanada a Roma una setmana abans al guanyar a França).

Els escocesos van cedir l’oval als italians, conscients de la poca efectivitat transalpina a la zona de creació, i preparant un parany al seu propi camp. Escòcia cedia molts metres als davanters italians, potents però massa pesats, per robar-li la possessió i generar ràpids contraatacs que destrossaven una defensa transalpina desorganitzada. A més a més, la superioritat dels davanters escocesos al llarg del partit va ser total, ja que van dominar pràcticament totes les jugades estàtiques del partit, desgastant la vella guàrdia de les legions italianes i obligant-la a cometre infraccions que Laidlaw s’encarregava de convertir entre els pals de Murrayfield.

[youtube drgcrDg7FmM]

La victòria contra Irlanda, el cènit escocès

Irlanda arribava a Murrayfield amb la idea de sumar els punts en joc i no perdre pistonada amb Anglaterra, la líder del campionat. Allà es van trobar amb la millor defensa que he vist en un partit del Sis Nacions dels darrers cinc anys. Els homes de Jonhson van limitar-se a deixar que els del Trèvol es desgastessin al llarg de la primera part, frenant gairebé totes les incursions irlandeses del primer temps, i cedint la iniciativa del joc i la possessió de l’oval al seu rival.

Però a la segona part la davantera escocesa va desplegar el seu potencial, i conscient de la seva inferioritat tècnica, va forçar les errades dels rivals a les jugades estàtiques generant quatre penalitats que en Laidlaw va aprofitar per posar per davant el seu equip i endur-se el partit contra tot pronòstic.

[youtube I5xwiE4OCs0]

En conclusió, podem afirmar que el joc del XV del Card ha passat a ser essencialment efectiu i resultadista -per sobre de la voluntat de joc preciosista del rugbi típica dels conjunts dirigits per entrenadors australians- basant el seu joc en una defensa sòlida i contundent (tot i que té el seu taló d’Aquil·les en els dos flancs del camp) i a una gran efectivitat de cara a pals. Les peces clau del XV del Card són, sense cap mena de dubte, el paquet de davanters que formen Dickinson, Euan Murray i Ross Ford a la prímera línia (una de les més competitives del torneig) Richie Gray, Hamilton i Kellock a la segona i que tanquen el gran capità Kelly Brown (ànima de l’equip), l’usapista Strockosch i Beattie a la tercera línia del mur escocès. Laidlaw i Jackson dominen el mig del camp, enllaçant amb els centres Evans i Lamont (més físics que no pas tècnics) i els alers Maitland (exjugador dels Crusaders neozelandesos) i Tim Visser. El jove Sturat Hogg tanca l’equip, una interessant barreja de veterans i joves jugadors que han revolucionat el panorama del rugbi escocès.

Itàlia, Catalunya i els jugadors nacionalitzats

dimecres, 27/02/2013

Amb l’actual edició del torneig de les Sis Nacions en marxa ha sorgit un debat a nivell europeu (des de el Daily Mail a L’Equipe, passant per Marca o la Gazetta dello Sport) sobre els jugadors nacionalitzats en les seleccions nacionals europees, especialment en el cas italià, o el debat que es va generar a Espanya quan la Federació d’aquell país va decidir no convocar els jugadors francesos d’origen espanyol que havien fet un gran paper en l’edició de l’any passat al Sis Nacions “B”.

El cas italià com paradigma

Generalment s’ha utilitzat el cas italià com exemple d’una esquadra que ha crescut molt els darrers anys sobre una base estrangera. Res més lluny de la realitat. El paradigma del rugbi italià es basa en una professionalització de les estructures formatives del seu rugbi, així com la consolidació de clubs potents com el Treviso a l’elit europea.

rugby-italia.jpg

Segons alguns mitjans, la selecció italiana juga amb set estrangers. Un cop més, aquesta és una estadística esbiaixada i tendenciosa. A saber, aquest 2013 el seleccionador italià Jaques Brunel ha convocat vuit jugadors no nascuts al país transalpí, però no per això menys italians que un noi nascut a Pàdua, Treviso o L’Aquila, per posar un exemple.

Si voleu, analitzem el tema cas a cas. Roberto Barbieri va néixer al Canadà, fill d’un emigrant italià que va marxar per motius laborals, i es va casar amb una canadenca. En Barbieri té la nacionalitat italiana d’acord al dret civil italià, que passa la nacionalitat per “ius sanguinis”, és a dir, per dret de sang. És el mateix cas de Manoa Vosawai, jugador d’origen samoà fill d’una italiana i un polinesi, o de Kris Burton, jugador nascut a Austràlia també fill de mare italiana, i per tant, italià per dret de sang. El segona Grey Geldenhuys és neozelandès, però d’àvis italians, i per tant, també té la nacionalitat italiana per “ius sanguinis”, d’acord al dret civil transalpí. Què no dir dels casos de Parisse (fill d’italians que treballaven a l’Argentina), Canale, Orquera o Castrogiovanni, tots ells jugadors argentins amb pares o avis italians i amb dret a la nacionalitat italiana de ple dret.

Així doncs, Itàlia només té tres jugadors que ha “nacionalitzat” per la seva selecció, que són els casos del sud-africà Tobias Botes i els australians Joshua Furno -finalment descartat per Brunel- i Luke McLean. Tant McLean com Botes fa més de cinc anys que viuen a Itàlia, i en els dos casos s’han casat amb noies italianes i han tingut fills italians, i per tant, si bé es cert que no juguen amb el “seu” país, bé ho fan amb el dels seus fills.

Altres casos europeus

No és Itàlia, si no Anglaterra, la selecció que presenta més jugadors nascuts fora de les seves fronteres, per bé que tot ells provinents de les antigues colònies de l’Imperi Britànic i gairebé sempre amb avis o pares d’origen anglès. Però curiosament Anglaterra presenta més “nacionalitzats” per residència i no per sang que la criticada Itàlia, ja que els neozelandesos Waldrom, Hartley o Vunipola no tenen pares o avis anglesos, com tampoc els té el petit de la saga Tuilagi, el samoà Manu Tuilagi o el sud-africà Maurice Botha, d’origen afrikaaner.

england-rugby-union-team-455972889.jpg

Anglaterra és la selecció de rugbi amb més nacionalitzats del món.

Irlanda no té cap jugador nacionalitzat per residència, ja que els nascuts fora d’Irlanda (O’Gara, Heaslip, Fritzpatrick, Boss, Bent o Tom Court) són tots fills o néts dels milions d’emigrants irlandesos repartits arreu del món. A més a més, la selecció sub-20 té el català Jordi Murphy com capità, i de ben segur que debutarà amb el primer equip en un parell d’anys, convertint-se en el primer jugador sud-català en jugar el Sis Nacions.

Gal·les té dos jugadors nacionalitzats per residència, ell cas del sud-africà Pretorius i el tongà Toby Faletau. La resta de jugadors no nascuts a Gal·les són fills o néts dels emigrans gal·lesos que van marxar a Anglaterra com mà d’obra barata per les fàbriques de Manchester, Liverpool o els suburbis londinencs.

França ja fa anys que és una selecció multicultural, i no podem compatibilitzar com estrangers jugadors com Dusatoir, Ouedraogo o Nyanga, que van arribar a l’hexàgon quan eren molt petits provinents de l’Àfrica acompanyant uns pares que buscaven un futur a Europa. Tots tres són formats a l’escola francesa i els hem de considerar 100% gals. Diferent és el cas de Vincent Debaty, exjugador de la USAP i natural de la regió francòfona de la Valònia (Bèlgica) que va optar per jugar amb França pel millor nivell de la seva selecció nacional.

Per acabar aquest bloc, cal esmentar la selecció d’Escòcia. Durant molts anys, la selecció del “XV del Card” era la més restrictiva a l’hora d’incorporar jugadors no nascuts al nord del mur d’Adrià, però quan ha obert la seva selecció a jugadors d’origen anglès o neozelandès fills i néts d’emigrants escocesos, el nivell del Card ha millorat molt sensiblement. Evans, Hamilton, Hartley, Wilson, Visser i sobretot el Kiwi Sean Maitland han donat un plus a la selecció revelació d’aquest Sis Nacions.

El cas català

Personalment (i és la meva opinió) Catalunya no ha de repetir els errors que ha fet Espanya amb el tema dels nacionalitzats. Espanya tenia un bon equip amb base de jugadors fills i néts d’emigrants espanyols que van provar fortuna a França. Els resultats van ser bons, i per primer cop en molts anys, la selecció espanyola era certament competitiva, capaç de derrotar potències mundialistes com Geòrgia, Romania o Rússia. Però l’orgull hispànic i la seva miopia nacionalista mal entesa van excloure aquests jugadors “que no saben hablar español ni sienten la Roja en el corazón”, volent enfrontar-los amb els seus clubs d’origen -que al cap i la fi, són els que els donen de menjar-, fent coincidir compromisos internacionals fora de les dates oficials que la IRB reserva a les seleccions nacionals.

D’aquí a uns anys (pocs o molts, no ho sé) Catalunya serà un estat independent. I personalment (segueix la meva opinió parcial i absolutament criticable) crec que ens n’hem d’estar, i molt, de buscar puresa de sang i mostres d'”hidalguía”, i construir una selecció oberta i competitiva, on tinguin lloc jugadors de la Catalunya Nord (parlin francès o català) i de qualsevol banda del món, independentment del seu color de pell, cognom o religió. Comento això per què recordo molts comentaris racistes al Facebook de la Plataforma Pro-Seleccions catalanes o a mitjans de comunicació espanyolistes vinculats a l’extrema dreta, on es ridiculitzava la selecció catalana de criquet per l’origen indi o paquistanès dels seus jugadors.

Catalunya críquet.JPG

La selecció catalana de críquet júnior va ser ridiculitzada per l'origen dels seus jugadors.

De fet, -i m’allunyo un moment del rugbi per parlar de l’esport i la societat en general- el fet que uns nois d’origen immigrant defensin amb orgull la samarreta del seu nou país és un fet que m’omple de felicitat, ja que és un símptoma d’integració, un èxit de la comunitat educativa i de tota la societat civil.

Tant de bo arribi el dia en que la selecció catalana tingui jugadors d’orígens diferents que enriqueixin la cultura, la societat i les costums del país (seguint una mica el model francès). Malauradament, sempre existirà el discurs identitari-racista que consideri als nouvinguts o als fills dels emigrants del país com estrangers perillosos per les essències del país (seguint també el model del francès Le Pen i el nostrat Josep Anglada). I si, seguint el model italià, la selecció tingués la possibilitat de convocar jugadors nascuts de l’emigració catalana del segle XX a les Amèriques o França, fugint de la Guerra Civil i la repressió franquista (ara penso en el cas dels germans argentins Horacio i Belisario Agulla, el també argentino-català Marcelo Bosch o el francès d’origen català Mathieu Roca) sincerament penso que ho hauria de fer. Seria una victòria esportiva, però també social, ja que tancaria algunes ferides d’un capítol fosc de la nostra història, com és l’exili dels milers de republicans que van haver de marxar del país. Un darrer homenatge als milers de catalans i catalanes que van patir la tortura, la por i la repressió de la bogeria i la barbàrie nazi i feixista.

VAL-CAT1.jpg

La selecció catalana de rugbi ja té alguns jugadors nascuts fora del país.

El vell Lansdowne Road (1872-2007)

dijous, 21/02/2013

El món del rugbi té diverses catedrals. Algunes de llegendàries, com Twickenham, Murrayfield o l’Eden Park. Altres més recents, com l’Estadi Olímpic de Roma, l’Olímpic de Sydney o l’estadi de Sant-Denis. Però cap d’aquestes catedrals era comparable a l’estadi per excel·lència, el vell Lansdowne Road de Dublín, l’estadi de rugbi i de futbol més antic del món.

Els inicis d’un temple

Lansdowne Road va contruïr-se l’any 1872 per acollir els partits del Lansdowne Football Club, un dels clubs de rugbi (no de futbol associació o “soccer”) més antics d’Irlanda. El club prenia nom del carrer on estava la seu social del club i l’estadi, a l’encreuament dels carrers Lansdowne i Shelbourne. Un grapat d’anys després -al 1880- un altre equip de rugbi de la ciutat, el Wanderers Football Club (fundat l’any 1860) també va passar a disputar els seus partits a Lansdowne Road.

Durant el darrer terç del segle XIX Lansdowne Road es va convertir en l’estadi de rugbi més important d’Irlanda. L’any 1878 hostatjava el primer partit internacional de la història de l’esport a l’illa maragda, amb un partit entre les seleccions d’Irlanda i Anglaterra. Aquell primer partit va acabar amb victòria de la Rosa sobre el Trèvol. La primera victòria irlandesa no arribaria fins l’any 1887 -en el marc del Home Nations Championship, predecessor de l’actual Torneig de les Sis Nacions, i que es jugava des de 1883-, quan els irlandesos van aconseguir, finalment, derrotar al seu etern rival.

La federació irlandesa de rugbi (anomenada IRFU, sigles d’IrishRugby Football Union) va fixar l’estadi de Lasndowne com la seva seu oficial, i va projectar la tribuna principal (totalment coberta) l’any 1908, a sobre de les vies del tren, que passaven a pocs metres del camp i per sota de la tribuna de Lansdowne Road.

lansdowne_g.jpg

El ferrocarril del DART passava sota la tribuna principal.

Amb el canvi de segle, el futbol (un esport mai majoritari a Irlanda) va establir-se també a Lansdowne Road. El dia de Sant Patrici de 1900 es va celebrar el primer partit de futbol entre les seleccions d’Irlanda (Ulster inclòs) contra Anglaterra, amb victòria dels pross per 0 a 2. El següent partit de futbol trigaria més d’un quart de segle en produir-se. No va ser fins l’any 1926 que Lansdowne Road va acollir un partit entre l’Estat Lliure d’Irlanda (avui República d’Irlanda, és a dir, els 26 comtats del sud sense incloure l’Ulster) contra la selecció d’Itàlia.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’any 1914, Lansdowne Road va servir d’escenari per a que vora uns tres-cents voluntaris irlandesos (gairebé tots rugbies, i comandats per Francis Browning, president de la IRFU) formessin el setè batalló dels Royal Dublin Fusiliers, en defensa del Regne Unit. Gairebé tots ells van caure en la batalla dels Dardanels, l’agost de 1915. En memòria seva, es va alçar una placa commemorativa a la catedral del rugbi irlandès.

L’edat d’or

Amb la independència d’Irlanda (si més no, dels vint-i-sis comtats que formaven l’Estat Lliure i més tard, la República d’Irlanda), el paper i la rellevància de la selecció de rugbi (que continuava representant tota la nació irlandesa malgrat estar dividida en dos administracions diferents) a la societat irlandesa va esdevenir cabdal. Guanyar a Anglaterra a Dublín era una qüestió d’estat i una reivindicació nacional de primer ordre. La construcció de la graderia est es va acabar l’any 1927, i així es va definir la fisonomia d’un estadi únic al món de l’esport. L’aforament va arribar als 36.000 seients, però a Lansdowne Road poca gent seguia el partit assegut. Amb la gent dempeus, l’aforament arribava fàcilment als 50.000 espectadors, i hi ha qui diu que en alguns moments encara hi havia uns quants milers de persones més a les grades del vell Lansdowne Road.

Lansdowne Road es va convertir en un temple on els jugadors de rugbi de mig món somiaven jugar. A Lansdowne van caure les orgulloses seleccions d’Anglaterra, França i Gal·les, però també hi van caure els sud-africans de l’apartheid (amb càntics i pancartes antiracistes incloses), o fins i tot les seleccions d’Austràlia i Nova Zelanda (memorable fou el dia que els irlandesos van plantar-se davant del Haka neozelandès per posar nerviosos als All Blacks).

Un partit entre Irlanda i Escòcia, any 1927.

I és que l’ambient de Lansdowne Road era excepcional. No hi ha hagut un camp més calent, però alhora educat, en el món de l’esport. Lansdowne tremolava quan els homes del trèvol guanyaven els seus partits, però mai es va xiular l’equip rival. Lansdowne Road bategava amb força amb les visites dels rivals, però mai hi va haver cap incident remarcable durant un partit de rugbi, fins i tot durant els anys de plom dels “troubles” a l’Ulster, durant la dècada dels 70 del segle passat.

Lansdowne es converteix en un camp de futbol

Tot i que ja hi havia jugat esporàdicament, la selecció de futbol de la República d’Irlanda va fixar la seva seu local a Lansdowne Road l’any 1990, ja que el vell estadi de futbol de Dalymount Park -amb un aforament de poc més de 4.000 persones- s’havia quedat petit per acollir els partits de la seva selecció. Com que el futbol jugava els seus partits al vespre, Es va fer necessari que Lansdowne incorporés enllumenat elèctric artificial. D’aquesta manera, els focus van arribar al temple del rugbi irlandès l’any 1993.

old lansdowne road.jpg

El vell estadi a finals del segle XX.

Però amb l’arribada del futbol Lansdowne Road també va haver de conviure amb casos de violència i incivisme dins del camp. Els episodis violents que no havien passat mai en més d’un segle de Torneig de les Cinc Nacions (Itàlia encara no hi havia entrat) van arribar a Lansdowne Road per esquitxar i tacar la imatge de l’estadi.

L’any 1995 Lansdowne Road era l’escenari d’un partit internacional de futbol entre Irlanda i Anglaterra. Feia poc més d’un any que l’IRA havia anunciat un alto al foc, però milers de hooligans anglesos -molts d’ells membre del grup neonazi Combat 88- van envair Dublín amb l’excusa d’animar la seva selecció. Els irlandesos es van avançar al marcador gràcies a un gol de David Kelly, cosa que va despertar l’instint violent dels neonazis anglesos, que van començar a rebentar la graderia i a llençar objectes contra els espectadors irlandesos, contra la policia i al terreny de joc. Veient la situació -absolutament inèdita als més de cent vint anys de vida del vell estadi- l’àrbitre va decidir suspendre el partit. La policia va carregar contra els hooligans, que van contestar de la mateixa manera. Ja fora de l’estadi, els neonazis que no havien estat detinguts van decidir terroritzar el centre de Dublín durant tota la nit, mitjançant pallisses, agressions verbals i sexuals a les noies i destrossant alguns pubs i establiments. Va ser el dia més trist de la història de Lansdowne Road. Fins i tot la UEFA va amenaçar a la Federació Anglesa amb suspendre la Eurocopa que s’havia de jugar l’any següent, precisament a Anglaterra. Us deixo el vídeo del-que va passar aquella nit:

[youtube YOhQp8ENmzs]

Cap un nou mil·leni

Per sort, el malson va acabar, i Lansdowne Road va seguir allotjat esdeveniments esportius de primer ordre sense cap incidència. De fet, Anglaterra tornaria a Lansdowne l’any 1997, en el format del Torneig de les Cinc Nacions (Itàlia no entraria fins l’any 2000). Aquell dia els aficionats del rugbi van tenir un comportament exemplar, com és habitual, malgrat la dolorosa derrota encaixada (6 a 46 a favor del XV de la Rosa), la més gran que Irlanda mai ha rebut en un partit actuant com local.

Amb el canvi de segle es va fer patent la necessitat de remodelar a fons el vell estadi. La “old lady”, com li deien a Irlanda, ja no garantia els estàndards de seguretat i requisits demanats per la UEFA ni per la IRB, i el govern de la República va decidir construir un nou estadi al mateix emplaçament, que hauria de simbolitzar la modernització del país.

Encara va haver-hi temps per a que Lansdowne organitzés una darrera final de la Copa d’Europa de rugbi -la Heineken Cup, per raons comercials- que van disputar l’Stade Toulousain i la USAP. Era la primera vegada que la USAP arribava a una final de competició europea, i més de vint mil catalans van acompanyar el seu equip a Dublín. Molts aficionats encara tenim malsona amb el desastrós primer temps del nostre equip. Al descans, la USAP anava 19 punts per sota al marcador, i amb el seu marcador a zero. La reacció va arribar al segon temps, però no va haver prou temps per capgirar el marcador, que va acabar amb un ajustat 22 a 19 a favor dels occitans.

La vida de Lansdowne Road arribava al seu final. Les seleccions de rugbi i de futbol van jugar els seus darrers partits al novembre de 2006, i el 31 de desembre de 2006 Lansdowne Road va acollir espectadors per darrer cop: era un partit de la lliga celta entre Leinster i Ulster, amb victòria local (20 a 12). Enrere quedaven més de 125 anys d’història, de passions, d’un públic sempre entregat, de somnis, de llàgrimes, de somriures, d’abraçades, de frustracions. L’ “old lady” deixava pas a un nou estadi, símbol d’uns temps, que no per ser moderns, han de ser necessàriament millors:

[youtube Ly1XEikWyco]

Epíleg

El nou estadi va obrir les portes el mes de maig de 2010, amb un cost total de més de 350 milions d’euros. L’aforament del nou estadi és idèntic a l’antic, ja que és de 50.000 persones, per bé que totes amb seient. Per raons de patrocini, el nou Lansdowne Road era rebatejat amb el nom d’Aviva Stadium, un fet mai acceptat a Dublín ni a Irlanda, on els aficionats encara anomenen l’estadi Lansdowne Road. Aquest 2013 la final de la Heineken Cup torna a Lansdowne Road, deu anys després de la derrota usapista al temple irlandès.

aviva-stadium-interior-north-west-(small)-(2).jpg

El nou "Aviva Stadium".

Malgrat la construcció del nou i futurista estadi (que personalment em sembla un calc de l’estadi d’Anoeta) el fantasma del vell Lansdowne Road segueix ben present entre els amants del rugbi. En l’imaginari col·lectiu de molts de nosaltres, encara apareix el fantasma del vell estadi quan pensem en un partit de rugbi a Dublín. El nou estadi és més accessible, més funcional i segur. Però ha perdut aquella essència que el feia únic, original i especial. Suposo que en el futur el nou Lansdowne Road tindrà la seva pròpia llegenda, el seu propi aroma i la seva màgia, però per als que vam conviure amb l’antic estadi, el vell Lansdowne Road sempre serà la casa del rugbi irlandès.

La revenja de Croke Park

dijous, 10/01/2013

Irlanda havia estat sota control i domini anglès des del segle XII, quan el rei Enric II d’Anglaterra va conquerir Dublín i la zona de Leinster, iniciant una ocupació progressiva de tota l’illa. Els nous ocupants van implantar el feudalisme a Irlanda, ocupant l’aristocràcia militar i convertint-se en una oligarquia terratinent que controlava el país. Les insurreccions populars eren fortament reprimides i durant molts segles a Irlanda va existir un seriós problema de subsistència.

Després de segles de lluita contra l’ocupant anglès i per la millora de les condicions de vida dels irlandesos (amb tristos episodis com les grans fams del segle XIX i la emigració massiva als Estats Units), l’any 1919 va esclatar la guerra d’independència d’Irlanda. Una guerrilla formada per voluntaris irlandesos, organitzats sota el nom d’IRA (Irish Republican Army, o Exèrcit Republicà Irlandès en català) va enfrontar-se amb el totpoderós exèrcit imperial britànic, exultant després de la seva victòria a la Primera Guerra Mundial tot just un any abans.

Dirigits pel llegendari Michael Collins, els milicians de l’IRA van plantejar una guerra de guerrilles al totpoderós exèrcit britànic, molt superior en mitjans i recursos als voluntaris irlandesos. La tàctica consistia en atacs contra objectius militars clau o si més no, simbòlics, de les forces ocupants.Per la seva banda, les forces ocupants, formades per la policia britànica -els temibles “Black and Tans”, la força paramilitar de la “Royal Irish Constabulary”, la policia reial irlandesa, encarregada de mantenir la lleialtat a la corona de Westminster- practicaven detencions massives i aleatòries sense poder causar un autèntic daltabaix als milicians de l’IRA.

El diumenge sagnant

El diumenge 21 de novembre de 1920 el mateix Michael Collins va encarregar a un escamot de l’IRA a Dublín la execució dels membres del servei d’intel·ligència enviats per Londres, coneguts popularment com “la patrulla del Caire”, que tenien l’encàrrec d’infiltrar-se a l’IRA.

L’escamot de Michael Collins va localitzar i executar els divuit membres dels serveis d’intel·ligència britànics, i executant també a dos soldats més durant la seva fugida. La missió havia estat un èxit pels milicians de l’IRA, que havien deixat ferida de mort a la xarxa d’intel·ligència britànica a Irlanda. Tanmateix, les forces britàniques van copsar molt malament el cop de gràcia dels republicans als seus serveis d’intel·ligència, i van rebre ordres immediates de Londres reclamant la detenció dels responsables de l’acció i l’empresonament i execució del líder republicà Michael Collins.

La desgràcia va voler que la tarda d’aquell mateix dia es disputés un partit de Futbol Gaèlic entre els equips de Dublín i Tipperary a Croke Park, que aleshores ja era el gran temple dels esports gaèlics. Les tropes auxiliars de l’exèrcit britànic van aparèixer al bell mig del partit i van entrar amb les tanquetes sobre la gespa de Croke Park. Aquesta escena de la pel·lícula “Michael Collins” il·lustra molt bé el que va passar aquell dia:

[youtube QOiQRkK1tyg]

Aquell diumenge sagnant catorze persones van perdre la vida a l’estadi de Croke Park a mans de l’exèrcit britànic. Seixanta-cinc més van ser ferides, algunes d’elles de gravetat. Els soldats britànics havien obert foc contra la població civil, utilitzant un dels símbols més preuats dels irlandesos: un atac a la seva cultura, a les seves tradicions, al seu esport. Entre els morts d’aquella tragèdia hi figuren tres nens, amb edats que oscil·laven entre els deu i els catorze anys.

BloodySunday5.jpg

Cossos inerts de les víctimes de Croke Park.

Fins i tot un jugador que havia intentat seguir jugant amb les tanquetes sobre la gespa va ser executat per les bales del exèrcit de sa majestat. El seu nom era Michael Hogan, i es va convertir en un mite i un heroi pels esports gaèlics. Tant és així, que la GAA (Gael Athletic Association) va posar el seu nom a una de les grades de Croke Park, la Hogan Stand. Encara àvids de sang, els soldats britànics van executar tres presoners al Castell de Dublín aquell mateix vespre, tornant de la matança de Croke Park. El pretext va ser que aquells presoners republicans havien intentat fugir de la presó.

Vista inferior de la Hogan Stand, a l'estadi de Croke Park.

La guerra va finalitzar dos anys més tard, amb la proclamació de l’Estat Lliure d’Irlanda presidit per Eamon de Valera, malgrat que sis comtats de l’Ulster van continuar sota sobirania britànica (malgrat competir a la Federació Irlandesa de Rugbi,  permetent que el rugbi sigui l’únic esport on Irlanda juga com una sola nació malgrat estar dividida en sues administracions diferents). Altrament, el ressò del Diumenge Sagnant de 1920 va ser enorme, i va causar un gran debat i una gran consternació al llarg i ample del Regne Unit, suscitant les crítiques de l’oposició laboralista al govern conservador del Regne Unit. Malauradament, aquell diumenge sagnant de 1920 no va ser el darrer diumenge sagnant de la història d’Irlanda.

 La revenja irlandesa

Vuitanta-set anys després, les seleccions d’Irlanda i d’Anglaterra es veien les cares al Torneig de les Sis Nacions. Aquest fet, per si mateix, no suposava una gran novetat. Irlanda i Anglaterra ja s’havien vist les cares una pila de vegades al mític Lansdowne Road de Dublín o a Twickenham, la catedral del rugbi anglès.

Però l’edició de 2007 havia de ser diferent. El vell Lansdowne Road havia desaparegut, per construir un nou estadi al mateix lloc adequat a les necessitats del segle XXI, símbol de la modernitat de tot el país. Mentrestant, les federacions de futbol i rugbi d’Irlanda es van quedar sense estadi on disputar el seus partits.

Croke Park era (i és) l’estadi més gran d’Irlanda, i està entre els principals estadis europeus. Però la seva propietat correspon a la GAA (Gaelic Athletic Association), que només permetia jugar a esports irlandesos a les seves instal·lacions, cosa que impossibilitava el seu ús per part de les federacions d’esports estrangers, especialment si aquests eren d’origen anglès. A més a més, la sang dels màrtirs de 1920 fa de Croke Park una mena de santuari del nacionalisme irlandès. Finalment, i després de moltes converses a tres bandes entre el govern d’Irlanda, la GAA i les federacions de rugbi i futbol, l’any 2006 la GAA va accedir a obrir les seves instal·lacions a la disputa dels partits de les seleccions de rugbi i de futbol, generant un gran debat entre partidaris i detractors d’obrir el santuari dels esports irlandesos a dos esports anglesos.

I el Sis Nacions de 2007 va arribar. El 24 de Febrer de 2007 Anglaterra havia de visitar Irlanda en la segona jornada del Sis Nacions d’aquell any. I ho havia de fer sobre la sagrada gespa de Croke Park, allà on s’havia vessat la sang de tanta gent innocent la tarda d’aquell fatídic diumenge de 1920. Per primer cop a la història s’escoltaria l’himne britànic al tempe dels esports gaèlics. Per primer cop les notes del “God save the Queen” ressonarien al lloc de la pitjor matança de civils de la Guerra d’Independència d’Irlanda. Seria el primer cop que els anglesos trepitgessin Croke Park en vuitanta-set anys.

Les autoritats estaven una mica espantades per la resposta que poguessin tenir els 82.300 espectadors que omplien les grades de Croke Park el 24 de febrer de 2007. Temien aldarulls, temien una gran xiulada a l’himne britànic en record als fets de 1920. Res de tot això va passar. L’himne britànic va sonar. El públic va callar. Silenci absolut a Croke Park. I llavors van sonar els himnes de la República d’Irlanda, “The Soldier’s Song”, i l’himne de la Federació Irlandesa, l'”Ireland’s Call”. I Croke Park va cantar a ple pulmó. Croke Park s’ensorrava en les llàgrimes d’emoció dels jugadors que sentien el pes de la història sobre seu. Llegendes com Ronan O’Gara i Hayes no van poder contenir les llàgrimes, O’Driscoll, O’Callaghan i O’Connell cantaven amb la mirada perduda, recordant els fets que havien passat allà vuitanta-set anys abans. Trimble i D’Arcy semblaven absents. I així podríem repassar les sensacions intenses que van viure els jugadors aquella tarda, però una imatge val més que mil paraules:

[youtube CQ6-bYixpYE]

Els himnes van acabar. Els jugadors irlandesos es van abraçar a la gespa de Croke Park, escenari tràgic de la bogeria humana. I aquell partit va començar. Personalment, mai he vist un partit com aquell. Mai he vist jugar al rugbi amb tanta passió, amb tantes ganes i amb tanta intensitat com la que vaig veure sobre la sagrada gespa de Croke Park. Cada placatge, cada incursió, cada agrupació i cada pilota robada pels irlandesos encenia un Croke Park que es va convertir en el fortí de la pàtria irlandesa en una atmosfera màgica i especial. No crec en fantasmes ni esperits, però crec en la motivació que dóna a uns jugadors el fet de sentir-se en un partit històric. El peu de Ronan O’Gara i els assajos de Dempsey i Wallace al primer temps van deixar el marcador en un clar parcial de 23 a 3 al final del primer temps. Els jugadors irlandesos empenyien les agrupacions amb una força sobrehumana. Els davanters s’imposaven a tots els serveis de toc i guanyaven totes les melés. Aquell dia el paquet de davanters irlandès semblava més alt, més fort i més compacte que mai. A més a més, els tres quarts celtes entraven com fletxes a les esquerdes defensives del rival, perforant un cop i un altre la defensa anglesa.

La segona part va seguir amb el mateix guió. Irlanda atacava i pressionava, amagava la pilota i perforava la defensa d’un rival que ostentava el títol de Campió del Món. Shane Horgan i Isaac Boss van signar dos assajos més pels irlandesos, deixant el marcador en un clar 43 a 13 a favor dels locals. Va ser la victòria més gran de la història dels irlandesos sobre Anglaterra en tota la història (l’anterior victòria havia estat un 22 a 0 aconseguit l’any 1947), però també va ser la major derrota de la selecció de rugbi anglesa en tota la seva història. Aquí teniu alguns dels moments més destacats del partit:

[youtube NXTUu5PAzR4]

La revenja irlandesa s’havia complert al mateix escenari, amb una victòria històrica sobre l’etern rival jugant al seu esport. Els jugadors es van quedar una estona llarga celebrant la victòria sobre la sagrada gespa de Croke Park, però van oferir el passadís d’honor al rival vençut. El públic també va acomiadar amb aplaudiments a l’etern rival anglès. Finalitzava una batalla simbòlica que va demostrar el grau de maduresa i de saber estar dels aficionats irlandesos, que van tenir un comportament exquisit al llarg de tot el partit. El “dissabte verd” va enterrar els fantasmes del diumenge sagnant de 1920. Les ferides de Croke Park van començar a cicatritzar aquell 24 de febrer de 2007.

O'Driscoll celebra la victòria sobre la gespa de Croke Park

Tercer temps

Si us interessa el periode de la guerra d’independència d’Irlanda i la guerra civil irlandesa, no podeu deixar de veure (si no ho heu fet ja) el film “El vent que agita la civada“, del director Ken Loach. En un altre perfil, molt més comercial, farcit d’errades històriques i imprecisions i amb un argument menys profund, també us recomano la pel·lícula “Michael Collins“, dirigida per Neil Jordan i protagonitzada per Liam Nesson.

Si esteu interessants en un llibre sobre la història d’Irlanda us recomano l’obra de John O’Beirne Ranelagh, autor del llibre “A Short History of Ireland“, que trobareu traduïda al castellà per l’editorial Cambridge.