Arxiu de la categoria ‘Super15’

Highlanders, els escocesos de Nova Zelanda

dimarts , 3/12/2013

Nova Zelanda és el bressol de la cultura Maori. Especialment a l’illa nord, els aborígens encara avui mantenen bona part dels seus trets culturals, socials i lingüístics ben presents. Però si la cultura maori s’associa ràpidament amb el país del núvol blanc, ni de bon tros passa el mateix amb la segona comunitat del país, la dels descendents dels immigrants escocesos, especialment importants a l’illa sud.

La gran migració escocesa

A mitjans del segle XIX Escòcia estava vivint els efectes de la industrialització, el pas de comunitats rurals a urbanització massiva de les grans ciutats del país, especialment Glasgow i Edimburg. Lligat al procés industrialitzador es va produir una dràstica disminució de la mortaldat infantil gràcies als avenços mèdics i la incipient cobertura sanitària. En pocs anys la població escocesa es va duplicar, creant un excedent de mà d’obra especialment important a les zones rurals del país (les Highlands del nord d’Escòcia) i als subrbis dels nous centres industrials.

Davant aquesta realitat, molts escocesos van emigrar a altres indrets cercant un futur millor allunyats de la vella pàtria. Alguns van marxar al nord d’Anglaterra, altres als Estats Units, Sud-Àfrica o el Canadà, i una part important, a Nova Zelanda. La majoria d’escocesos que es van establir a Nova Zelanda ho van fer al sud de l’illa sud, a la zona de l’actual Otago i Southland, fundant noves ciutats (de fet el nom de la capital del sud, Dunedin, deriva del mot gaèlic “Dùn Èidann”, l’antic nom celta d’Edimburg, la capital escocesa).

La majoria dels immigrants escocesos arribats a Nova Zelanda buscava un futur millor, dedicant-se a la ramaderia o al comerç, però una part molt important d’aquests nouvinguts van escollir emigrar a Nova Zelanda per motius religiosos: la majoria de colons arribats a l’illa sud eren presbiterians escocesos, que pretenien fundar una comunitat cristiana lluny dels pecats de l’Escòcia terrenal del segle XIX. Però també van arribar immigrants amb idees socialistes i igualitàries, que escapaven del control i la persecució política al Regne Unit. La diversitat ideològica dels colons escocesos va forjar un interessant grisol que va mantenir molt viva la flama de la cultura escocesa i gaèlica a Nova Zelanda.

Els immigrants escocesos, molts d’ells parlants de gaèlic, van adaptar-se ràpidament al seu nou país, malgrat no perdre bona part dels seus trets distintius, com ara les gaites, la música celta i els “Céilidh” (ball gaèlic tradicional) el culte al poeta Robert Burns o l’ús del tartà i el “kilt” o faldilla escocesa. Entre les desenes de milers de nouvinguts, majoritàriament vinculats als sectors progressistes i esquerrans, aviat van aparèixer personatges molt i molt rellevants per la història universal, tals com les activistes feministes Kate Sheppard (líder i icona del sufragi femení) o Elizabeth Yates, la primera alcaldessa de la història de l’Imperi Britànic i de tot el planeta. També era d’origen escocès en Peter Fraser, primer ministre socialista de Nova Zelanda durant els anys de la Segona Guerra Mundial i líder carismàtic que va col·laborar decisivament en la victòria aliada (un altre dia parlarem de la batalla d’El-Alamein) i en la creació d’una Nova Zelanda independent sota l’aixopluc de la Commonwealth britànica.

Els Highlanders, orgull d’un passat

Els primers nouvinguts escocesos van batejar les terres muntanyoses i fredes d’Otago i Southland com les Highlands, imitant el nom que reben les terres altes i fredes d’Escòcia. Fins i tot van batejar diverses muntanyes, turons i rius amb noms que evocaven a la vella pàtria. Per això, quan es va crear la franquícia per jugar el Super Rugby -la gran competició a escala de clubs de l’hemisferi sud que disputen equips australians, sud-africans i neozelandesos- els dirigents d’Otago i Southland ho van tenir molt clar: el nou club s’havia d’anomenar Highlanders, en honor al passat escocès de la majoria d’habitants de la zona.

352px-Highlanders_NZ_rugby_union_team_logo.svg.png

El logo dels Highlanders és un guerrer escocès vestit amb un “kilt” abans de la batalla, i la samarreta i els colors dels Highlanders evoquen als de la bandera d’Escòcia.  A més a més, l’equip ha fet seus els valors que identifiquen als habitants de la zona, descendents dels primers colons escocesos: fortalesa, lleialtat, honestedat i treball. També és habitual veure banderes escoceses o escoltar gaites durant els partits dels Highlanders al nou i flamant Forsuth Barr Stadium de Dunedin, especialment si els rivals provenen de l’illa nord.

Un moment especialment emotiu es va viure durant la Copa del Món de 2011 disputada a Nova Zelanda. La selecció d’Escòcia, enquadrada al Grup B amb les seleccions d’Anglaterra, Argentina, Geòrgia i Romania, va disputar els seus dos primers partits -contra Geòrgia i contra Romania- a Invercargill, Southland. Totes les Highlands neozelandeses es van mobilitzar per fer sentir als escocesos com a casa: flors, banderes, festivals de múscica celta… Evidentment Escòcia va derrotar als seus rivals, però per desgràcia no va poder classificar-se pels quarts de final de la Copa del Món, ja que Anglaterra i l’Argentina van derrotar el XV del Card i van privar-lo de les dues primeres places del grup.

Kilted Kiwis

“Kilted Kiwis” és el sobrenom que reben els jugadors de rugbi neozelandesos i d’origen escocès que han defensat els colors del XV del Card. El primer “Kilted Kiwi” va ser Sean Lineen, que va conquerir com jugador el Grand Slam de 1990 amb la samarreta d’Escòcia. Actualment Lineen és el tècnic de la selecció sub-20 d’Escòcia.

Maitland, el darrer "Kilted Kiwi"

Seguint l’exemple de Lineen altres jugadors nascuts a Nova Zelanda van vestir la samarreta dels seus avantpassats: els germans John i Martin Leslie, Gleen Metcalfe, Cameron Mather o Sean Maitland -encara en actiu- són alguns exemples dels “Kilted Kiwis”, herència d’un llegat cultural que segueix ben viu a Nova Zelanda.

El tercer temps

Un dels “Kilted Kiwis” dels que parlàvem durant el post és el rugger Gordon Simpson, un genial jugador neozelandès que va jugar a Catalunya, a les files del Cornellà, abans de marxar a Escòcia per disputar el torneig de les Cinc Nacions (aleshores encara no havia entrat Itàlia), i a qui dedicarem un post sencer explicant la seva història.

S’acaba la Heineken Cup?

dissabte, 14/09/2013

La Heineken Cup, nom comercial de la Copa d’Europa de rugbi, podria tenir les hores comptades. Ja fa temps que es rumoreja sobre la possibilitat que els principals clubs anglesos i francesos organitzin la seva pròpia competició continental per la seva disconformitat amb el repartiment dels beneficis obtinguts per l’explotació comercial de la competició i els drets d’imatge.

Heineken_Cup_web.jpg
Cal recordar que aquesta competició va aparèixer l’any 1995 quan les potències de l’aleshores Cinc Nacions -Itàlia encara no formava part del selecte grup- van decidir organitzar una competició continental professional de màxim nivell amb els principals clubs europeus, per fomentar la pràctica i la difusió del rugbi i per explotar comercialment el terreny. Des d’aleshores, l’ERC (European Rugby Council) ha estat l’encarregada de vetllar per la organitzció i aprofitament comercial de la Heineken Cup i l’Amlin Challenge Cup, la segona competició a escala continental.

Els clubs francesos i anglesos ja van anunciar fa un temps la seva disconformitat amb la gestió de l’ERC, i ara negocien la possibilitat de boicotejar la competició europea i gestionar una competició pròpia amb els principals conjunts del continent. En principi es busca crear un torneig complementari a les lligues domèstiques, però no es descarta la creació a mitjà o llarg termini, d’una gran super lliga europea. Caldrà estar molt atent a les possibles evolucions d’una hipotètica lliga europea, o si més no, una mena de Super15 a escala europea que -qui sap- podria obrir el camí a noves franquícies i/o clubs, fet que podria obrir -per què no?- la porta d’una possible participació sud-catalana al màxim nivell europeu a escala de clubs.

Torna el (súper) rugbi

dimecres, 30/01/2013

Aquest cap de setmana vinent és un d’aquells caps de setmana que tots els amants del bon rugbi tenim marcat al nostre calendari. Amb el primer cap de setmana de febrer arriba l’inici del Torneig de les Sis Nacions (que podreu anar seguint al vostre Diari ARA en edició impresa i digital), però també arriba l’inici de les principals competicions de rugbi XV i de rugbi XIII.

Super15

El proper 15 de febrer comença l’edició 2013 del SuperRugby, la competició de rugbi unió (o XV) amb quinze equips participants, divits en grups de cinc d’acord al seu país d’origen -bé sigui Austràlia, Nova Zelanda o Sud-Àfrica-. Els actuals campions, els Chiefs de Waikato (Nova Zelanda) hauran de suar sang per defensar el títol conquerit l’any passat, ja que els habituals Stormers sud-africans i els Reds australians no ho posaran gens fàcil. A més a més, cal comptar amb el paper que puguin fer els Brumbies de Canberra o els Waratahs de Sydney a la conferència australiana, els sempre perillosos Crusaders de Canterbury i els Highlanders de Dunedin a la conferència neozelandesa, o els Bulls i els Sharks sud-africans.

L’edició d’enguany serà menys brillant que altres temps, per la marxa de les millors figures de l’hemisferi sud cap al Top14 francès, cridats pels milions que mou la lliga de l’hexàgon. En aquest sentit, cal destacar la marxa de Taumalolo a la USAP o de Michalak al seu país d’origen, o l’anunci de l’aler Bryan Habana, que deixarà el Super15 per vestir els milions de Toló. Un altre marxa sensible va ser la de Sony Bill Williams als Japó, pas previ per tornar a la NRL australiana.

Com de costum, el Super15 ens garanteix espectacle pur, diversió i hores de rugbi d’alt nivell. No debades, el Super15 està considerat la millor competició de rugbi XV al món a nivell de clubs, i cada any ens descobreixen nous jugadors destinats a regnar al planeta oval.

SuperLeague

Aquest cap de setmana comença també la SuperLeague, la lliga anglesa de rugbi a XIII, on prenen part els Catalans Dragons, l’equip tretzista de Perpinyà i que representa, de forma no oficial, al rugbi català en la modalitat tretzista. Els Leeds Rhinos defensen el títol guanyat fa uns mesos a Old Trafford, davant uns Warrington Wolves que van completar una gran temporada. A més a més, cal sumar els històrics St. Helens i Wigan Warriors de cara a la graella de favorits.

Els Catalans Dragons voldran repetir la bona temporada de l’any passat, on l’equip va quedar classificats en quarta posició a la fase regular. Als Bosc (nou capità de l’equip), Casty, Dureau, Blanch i Fakir cal sumar els tres nou fitxatges de la temporada, els australians Brent Webb i Zeb Taia, i la del francès Olivier Elima, que han de fer oblidar marxes sensibles com la de Clint Greenshields (que torna a la NRL) o el retirat David Ferriol, una llegenda del club del Rosselló.

c_dragons_home_jersey_r.png

La nova samarreta dels Catalans Dragons per 2013.

L’objectiu dels Catalans ha de ser recuperar el bon patró de joc exhibit al començament de la temporada anterior, i la contundència ofensiva del darrer tram de la temporada. D’aquesta manera podem aspirar a classificar-nos pels Play-off pel títol i a fer un bon paper a la Challenge Cup, que torni a portar els segadors a la megafonia de Wembley.

NRL

I aquest mes de febrer comença la pretemporada de la NRL, la National Rugby League australiana. La temporada comença, com és habitual, amb el partit d’All Stars al Suncorp Stadium de Brisbane. La gran novetat d’aquesta temporada a nivell mediàtic és el retorn del polèmic i polifacètic Sonny Bil Williams al rugbi XIII australià, on és una figura estimada i odiada a parts iguals.

Els favorits d’enguany són els equips habituals: Canterbury Bulldogs, Melburne Stroms, Brisbane Broncos, Sydney Roosters (l’equip de Sonny Bill Williams) i South Sydney Rabbitohs. A aquests equips “grans” cal sumar-hi els clubs més petits, capaços de convertir-se en la revelació de la fase regular, com ara els Canberra Raiders, els North Queensland Cowboys o els Manly Warrigah Sea Eagles. Per acabar, us deixo un vídeo promocional de la NRL per anar fent boca:

[youtube rypwpaVQxL4]

 

Els millors de 2012

dimarts , 18/12/2012

Hemisferi Nord

Aquest 2012 que està a punt d’acabar ens ha deixat una pila de novetats a nivell de clubs i seleccions. Per ordre cronològic, 2012 ens va deixar un primer campió europeu, la selecció de Gal·les, que es va emportar l”edició de 2012 completant un Grand Slam antològic, amb uns que ja formen part de la llegenda del XV del drac: Adam Jones, Charteris, Wyn Jones, Warburton, Faletau, Jonathan Davies, George North o Leigh Halfpenny, entre d’altres ja formen part de la llegenda minera. A aquests noms cal afegir la direcció tècnica de Warren Gatland, el tècnic de moda en el continent europeu, i que es rifen els millors clubs i seleccions. El joc alegre, dinàmic i associatiu dels galesos mostrat al llarg del torneig ha servit per encapçalar una petita revolució en el conjunt del rugbi europeu, creant escola entre els principals equips de l’hemisferi nord.

Wales Grand Slam.jpg

Gal·les va aconseguir un brillant Grand Slam gràcies a un patró de joc dinàmic, alegre i ofensiu.

Aquesta mateixa edició del Sis Nacions ens va presentar una Anglaterra molt forta, que només va cedir una derrota en tot el torneig, precisament contra Gal·les, i a Twickenham. La nova Anglaterra de Lancaster ha apostat pels valors tradicionals del rugbi anglès (xut a seguir, davantera de ferro, pressió asfixiant sobre la zona de creació rival i ús desproporcionat del “pick and go”) amb una nova generació de jugadors que garanteixen el futur del XV de la Rosa durant els propers anys. Els  Manu Tuilagi, Barritt, Owen Farrell, Robshaw, Corbisiero i companyia són la gran esperança anglesa de cara al Mundial de 2015 que disputaran a casa.

A nivell de clubs, i seguint el curs cronològic de l’any, trobem els mateixos dos equips que encapçalen el rugbi europeu a nivell de clubs: Toulouse i Leinster. Els irlandesos de Leinster van repetir victòria a la Copa d’Europa (la Heineken Cup) al imposar-se als també irlandesos de l’Ulster per un clar 42 a 14, tot sumant la seva segona corona europea i allargant la dictadura del rugbi irlandès en aquesta competició (en els darrers cinc anys, hi ha hagut quatre campions irlandesos). La “Blue Army” (nom popular de l’equip de Dublín) allarga la seva pròpia llegenda gràcies a una de les millors plantilles del continent (no debades, la columna vertebral de la selecció irlandesa és el Leinster), amb noms com Cian Healy, Sean O’Brian, Heaslip, Sexton o l’etern Brian O’Driscoll.

Leinster HCUP.jpg

La "Blue Army" va repetir victòria a la Heineken Cup.

Però si Leinster va sumar el seu segon campionat europeu consecutiu, no va passar el mateix a la lliga domèstica, la Celtic League, on els gegants de Dublín van caure, contra tot pronòstic i als darrers minuts, contra els Ospreys de Swansea, amb un decisiu assaig sobre la botzina del genial Shane Williams, que es retirava del rugbi en actiu en aquella final. Final èpic i poètic per un dels millors jugadors europeus del segle XXI.

Al Top-14 francès es va allargar el regnat del Toulouse (en català, Tolosa), que va tornar a conquerir el Planxot en una final contra els multimilionaris del Toulon (o Toló). L’equip occità va mostrar-se eficaç i fiable, i va fer valer la seva llei a l’hexàgon amb el seu tradicional joc obert i la contundència d’una davantera que no es cansa mai. Amb la millor plantilla europea, el Tolosa pot allargar el seu regnat uns quants anys més i marcar una època a l’hemisferi nord.

Per tancar el bloc dedicat a Europa, cal esmentar la victòria dels Harlequins a la Premier, agafant el relleu del contracultural Saracens, campió la temporada anterior. Els Harlequins van guanyar per un ajustat 30 a 23 a Northampton, el gegant del rugbi anglès, en un partit trepidant. Els Quins són un equip molt compacte, típicament anglès, amb una davantera que fa tremolar qualsevol equip (amb noms com Marler, Robson, Fa’asavalu, Easter o Robshaw) i el polèmic Danny Care dirigint els fils de l’equip des del mig del camp, enllaçant amb una tres quarts més ràpida i potent que no pas tècnica.

Hemisferi Sud

Tot seguint amb l’ordre natural de 2012, l’hemisferi sud ens va oferir un Super15 més obert, igualat i espectacular que mai. Primer de tot, cal constatar l’enfonsament del rugbi australià (que no va classificar cap equip per les semifinals del torneig tot i que els actuals campions eren els Queenland Reds), que ha perdut tota la força i energia, brillantor i rapidesa que el caracteritzaven. Els Reds van tornar a ser el millor equip australià a la fase regular, el que tampoc vol dir gran cosa, donat el baix perfil dels equips de Melbourne Stormers o els Brumbies de Camberra.

Per contra, els Chiefs d’Auckland (Nova Zelanda) van tocar el cel contra tot pronòstic, al imposar-se als Sharks sud-africans per un contundent 37 a 6 i sumant el primer títol de la seva història. Els Chiefs van generar un patró de joc molt atractiu, gràcies al gran paper d’Aaron Cruden al centre del camp, distribuïnt el joc i l’espai de l’equip i generant connexions letals amb els centres Richard Kahui i Sonny Bill Williams.

Chiefs.jpg

Els Chiefs de Cruden, Kahui i SBW van dictar a l'hemisferi sud.

 

Per part dels finalistes, els Sharks de Durban (Sud-àfrica) van arribar a la final gràcies a un patró de joc diametralment oposat, amb un domini del joc de davanters basat en la pausa i la força, picant com un ariet a la defensa rival fins que s’obre alguna escletxa. En aquest sentit, cal destacar el paper d’homes com “la bèstia” Mtawarira, du Plessis o el jove Coetzee, la gran esperança “springbok” pels propers anys.

Per la seva banda, els Canterbury Crusaders (segurament l’equip més fort del món, base de la selecció neozelandesa) dels McCaw, Dan Carter i companyia, només van poder ser tercers, al caure contra els sorprenents Chiefs a la semifinal. Aviat farà cinc anys del seu darrer títol, cosa gairebé impensable tenint en compte els homes que integren la seva plantilla.

A nivell de seleccions, 2012 ha estat l’any dels primer “Rugby Championship” de la història, que ha acabat amb una victòria incontestable dels “All Blacks”, que a més, han completat un Grand Slam antològic. Els neozelandesos es van mostrar molt superiors als seus rivals en el còmput global del torneig, especialment contra uns “wallabies” que defensaven el títol del darrer Tres Nacions de la història. El “Rugby Championship” ens deixa la sorpresa agradable dels “pumas” argentins, competitius com sempre, que van plantar cara a australians i sud-africans, especialment en els partits disputats a territori argentí. Caldrà veure l’evolució de l’Argentina durant els propers anys, ja que sembla que ho té tot a favor per engegar un salt qualitatiu en el seu nivell i patró de joc. Per últim, els “springboks” sud-africans continuen en un procés de renovació de la seva selecció , que comença a mostrar alguns joves interessants (Etzebeth, Coetzee, Arno Botha, Lambie…) que de ben segur donaran molta guerra en un futur no massa llunyà.

Rugbi 13

Abans de tancar el repàs als millors del rugbi de l’any 2012, farem un cop d’ull al rugbi 13 ( també rugbi a XIII o rugbi lliga) als dos principals escenaris internacionals, la Super League anglesa i la National Rugby League (NRL) australiana.

Aquest any, la Super League arribava a la seva dissetena edició, amb uns Leeds Rhinos que defensaven el títol guanyat a 2011, i els eterns gegants del nord anglès lluitant per coronar-se millor equip de l’hemisferi nord. La fase regular ens va deixar uns Wigan Warriors espectaculars, que dirigits des de la banqueta per Shaun Wane van mostrar-se l’equip més sòlid de la fase regular, gràcies a un conjunt molt compacte on sobresortien figures com l’australià Brett Finch, els anglesos Josh Charnley, Sam Tomkins Liam Farrell (cosí de l’internacional Andy Farrell) o el gran capità Sean O’Loughlin. Ara bé, el conjunt de Wigan va punxar en els play-off pel títol al caure a semifinals contra els Leeds Rhinos, que van acabar revalidant el títol de l’any passat. Els de Leeds, que havien finalitzat en quarta posició la fase regular, van acabar emportant-se la Super League gràcies al talent de Kevin Sinfield (màxim anotador de la competició) i a l’aportació ofensiva de Ryan Hall i Danny McGuire. L’altre gran competició de l’any a Europa, la Challenge Cup, va ser conquerida pels Warrington Wolves en una final vibrant a Wembley precisament contra els Leeds Rhinos, que es van quedar a les portes de fer un doblet memorable aquesta temporada.

Leluluai Leeds.jpg

Leeds va tornar a emportar-se la Super League al derrotar Wigan a la gran final de Wembley.

 

Per acabar el nostre repàs al rugbi durant l’any 2012, fem una ràpida repassada a la NRL australiana, possiblement la competició de rugbi de clubs més espectacular del món, amb permís del Super15. Contra tot pronòstic, els Melbourne Storm van emportar-se l’edició de 2012, gràcies a una bona ratxa inicial a la fase regular (nou victòries consecutives) que van portar a l’equip de Victòria als capdamunt de la classificació (per bé que va acabar la fase regular en segon lloc, a dos punts dels Canterbury Bulldogs, als que van guanyar a la gran final disputada a l’ANZ Stadium (l’Estadi Olímpic de Sydney) per un ajustat 14 a 4. Cal destacar la gran temporada de l’aborigen australià Ben Barba, jugador dels Canterbury Bulldogs i una peça clau pel seu rendiment.

 

 

 

El Sis Nacions, l’esdeveniment esportiu més multitudinari de 2012

dijous, 13/12/2012

El rugbi és un esport de masses. Milions de persones miren, segueixen, juguen i gaudeixen amb aquest esport, en qualsevol de les seves modalitats (XV o Unió, 13 o Lliga, 7’s i Touch). De fet, el Mundial de rugbi és el tercer esdeveniment amb més audiència televisiva del món, just per darrera del Mundial de futbol i dels Jocs Olímpics, i per davant dels Mundials de bàsquet, de la Fòrmula 1, de Moto GP…

Però on el rugbi és el rei indiscutible és en el camp d’assistència als estadis en competicions entre nacions. El Sis Nacions no és el millor campionat del món de rugbi (de fet la Copa del Món, la NRL de rugbi a 13 o el Rugby Championship de l‘hemisferi sud són millors en termes d’espectacle) però és el torneig més antic del món, i amb més rellevància social, política i econòmica del món de l’esport. Les xifres ho demostren.

 6 nacions.jpg

El Sis Nacions d’enguany, és a dir, l’edició de 2012, ha tingut una mitjana d’espectadors als estadis de 68.995 persones, molt per sobre de la Copa del Món de futbol de 2010 a Sud-àfrica (amb una mitjana de 49.670 espectadors) o que l’Eurocopa d’aquest any a Polònia i Ucraïna (amb una mitjana de 46.481 espectadors). A nivell televisiu el Sis Nacions està per sota de les dades globals del s grans esdeveniments de futbol, però és força curiós i revelador que es segueixi més per televisió el rugbi de nacions que no pas el futbol a països com ara el Regne Unit o França. Aquestes deades globals ens permeten copsar l’enorme pes que té la competició internacional de rugbi a nivell de nacions als principals països europeus.

El rugbi de clubs, a anys llum del de nacions

A nivell de clubs, la cosa canvia, ja que les mitjanes d’assitència als partits de rugbi no són tant elevades com les de futbol, tot i que la NRL (la National Rugby League australiana), per exemple, està per sobre de la mitjana d’assistència de públic als circuits de F1, MotoGP i de la NBA. Malgrat tot, es dóna la paradoxa que les finals continentals amb més espectadors de 2012 han estat la final de la Heineken Cup (Copa d’Europa de rugbi XV), amb 81.744 espectadors omplint les grades de Twickenham i la Challenge Cup de rugbi a 13, amb 78.500 persones a les grades de Wembley, força per sobre de les 69.901 persones que va presenciar en directe la final de la Champions League de futbol a l’estadi Allianz Arena de Munic.

Ara bé, si mirem l’assitència mitjana total de la competició, la Champions League de futbol té millor mitjana d’assistència (44.306 espectadors) que la Heineken Cup o la Challenge Cup (amb només uns 20.000 espectadors de mitjana), però també cal dir que el Super Rugby (competició que aglutina els millors 15 equips de l’hemisferi sud) està per sobre en nivells d’assitència que la UEFA Europa League o la Copa Libertadores de futbol, per un petit marge (21.987 espectadors del Super Rugby per 21.734 i 21.443 de l’Europa League i la Libertadores, respectivament.

En resum, totes aquestes xifres demostren la força i la vitalitat del rugbi (tant de XV com de 13 i 7’s), i el gran potencial de creixement que encara té. De fet, el rugbi és l’esport que més ha crescut a l’Àfrica durant tot l’any (en especiala països com Senegal o Madagascar, on està al nivell del futbol) i a països emergents com ara el Brasil.

Els Chiefs guanyen el Super Rugby 2012

dilluns, 6/08/2012

Els Chiefs han imposat la seva llei a l’hemisferi sud després de guanyar la final del Super Rugby (o també conegut com Super15) en la final disputada al seu estadi, el Waikato Stadium de Hamilton, als Sharks sud-africans per un contundent 37 a 6.

El partit no va tenir massa història, ja que la defensa dels de Durban tot just va aguantar vint minuts, el temps necessari per a que els de Hamilton perforessin la zona d’assaig gràcies a una bona jugada ofensiva culminada per Nanai-Williams, que avançava els Chiefs al marcador, aventange que van saber conservar i augmentar fins la fi del partit.

El segon temps va ser de clar domini kiwi, ja que els Chiefs van perforar la defensa sud-africana fins a tres vegades més, mitjançant Thompson, Masaga i Sonny Bill Williams, que deixarà el rugbi a XV havent guanyat el Super Rugby i la Copa del Món en una mateixa temporada.

També va ser l’acomiadament del pilar Sona Taumalolo, un tros de davanter a l’elit mundial, que s’incorporarà a la disciplina de la USAP les properes setmanes. Amb les marxes de Taumalolo i Sonny Bill Williams, els flamants campions neozelandesos perden dos dels seus puntals aquesta temporada. Per bé que els Chiefs pateixen aquestes terribles baixes, cal destacar un home en la victòria dels Chiefs en aquest campionat: Aaron Cruden.

cruden chiefs.jpg

Aaron Cruden capitaneja el Haka que els Chiefs van fer per celebrar la seva històrica victòria.

L’obertura de Manawatu ha revolucionat als Chiefs amb la seva arribada aquesta temporada procedent dels Hurricanes. En Cruden és un talent pur, un home capaç de trencar la pressió defensiva rival amb un acurat xut a esquenes de la defensa rival, un talent amb l’oval a la mà i un 10 que no s’arronsa gens ni mica a l’hora d’entrar en contacte amb el rival. El seu punt més fluix, l’efectivitat amb els xuts a pals, l’ha anat millorant al llarg de tota la temporada. Personalment, penso que Aaron Cruden s’ha guanyat el privilegi de lluir el 10 dels All Blacks durant el proper Quatre Nacions, que comença en dues setmanes.

Us deixo amb les millors imatges de la final del Super15 d’enguany:

[youtube oI8uLb6zQVM]