Arxiu de la categoria ‘Temples i Catedrals’

Murrayfield, el temple escocès

divendres, 4/04/2014

L’estadi de Murrayfield (Edimburg) és un dels estadis amb més tradició del rugbi europeu. L’estadi de Murrayfield és propietat de la Scottish Rugby Union, i és l’escenari on el XV del Card disputa els seus partits com locals.

La federació escocesa va comprar els territoris sobre els que actualment es troba l’estadi de Murrayfield ‘any 1924, i no va ser fins un any més tard, al 1925, que l’estadi va ser inaugurat. La data d’inauguració oficial de l temple escocès fou el 21 de març de 1925, aprofitant un Escòcia-Anglaterra que va acabar amb victòria dels locals sobre l’ auld enemy. Aquell 1925 Escòcia s’emportaria el Torneig de les Cinc Nacions, completant el primer Grand Slam de la història del rugbi escocès.

old murrayfield.jpg

El vell Murrayfield vist des de l'aire. Any 1929.

Durant la Segona Guerra Mundial l’estadi de Murrayfield es va posar a disposició de les forces armades del Regne Unit, que el van fer servir com magatzem i camp d’instrucció dels soldats britànics. Durant aquells anys es van disputar dos partits internacionals contra Anglaterra (seguint la tradició de la Copa Calcutta) entre militars de nord i sud del Mur d’Adrià. La recaptació de les taquilles generades aquells dies va ser destinada al suport econòmic de les forces armades, immerses en la guerra contra el nazisme i el feixisme.

Un cop acabada la guerra l’estadi va tornar a ser utilitzat per la federació escocesa, que va tornar a fer de l’estadi la seu oficial de la selecció del Card. De fet, va ser a Murrayfield l’any 1975 on es va batre el rècord d’assistència en un partit de rugbi fins aquell moment, amb 104.000 espectadors a les grades de Murrayfield gaudint d’un partit contra la màgica selecció de Gal·les dels anys 70. Aquell rècord seria superat per Sydney trenta anys després, però encara avui roman com l’esdeveniment esportiu amb més espectadors a la història del Regne Unit.

L’estadi dels anys 20 s’estava envellint, i la Scottish Rugby Union va decidir reformar el seu estadi per adaptar-lo a les necessitats del rugbi modern, tals com la construcció de modernes i segures graderies de formigó, amb tots els espectadors asseguts i a cobert de les freqüents precipitacions i amb l’ instal·lació d’enllumenat artificial que permetia practicar rugbi fora de les hores centrals del dia. La modernització de Murrayfield va culminar el 1995, i va convertir el temple del rugbi escocès en un dels estadis més segurs i confortables de tot el Regne Unit. L’aforament final de l’estadi es va fixar en 67.000 espectadors, i es va conservar una recta d’atletisme de 100 metres just al davant de la tribuna principal de l’estadi.

El segle XXI i l’obertura a nous esports

Gràcies al seu confort i seguretat, Murrayfield es va convertir en la llar de la franquícia celta Edinburg Rugby, equip professional escocès que disputa la Celtic League, amb altres equips d’Escòcia, Irlanda, Gal·les i el nord d’Itàlia. Ara bé, les assistències als partits de l’equip d’Edimburg volten els 10.000 o els 15.000 espectadors, cosa que provoca certa sensació de buidor a les grades de Murrayfield, fins al punt que els responsables d’Edimburg Rugby i de la Scottish Rugby Union hagin decidit construir un nou estadi (molt més petit) per la franquícia de la capital escocesa.

Murrayfield_1400190c.jpg

Vista parcial del nou Murrayfield.

Però no només el rugbi ha utilitzat l’estadi en alguna ocasió. Murrayfield va ser l’escenari on els Hearts (un club de futbol d’Edimburg) va disputar els partits de local de la Copa de la UEFA de la temporada 2004-2005 al temple escocès, i també l’Hibernian (l’altre gran club d’Edimburg) va utilitzar Murrayfield com escenari per jugar un partit amistós de pre-temporada l’any 2008 contra el Barça, en el primer partit que Pep Guardiola es va asseure a la banqueta del Futbol Club Barcelona.

Murrayfield va ser també l’escenari de diverses finals de la Challenge Cup de rugbi XIII als anys 2000, 2002 i 2003. També va hostatjar el Magic Weekend de 2009. A Murrayfield fins i tot s’hi van disputar partits de futbol americà, ja que la franquícia escocesa de la NFL Europe, els Scottish Claymores, van utilitzar el temple del rugbi escocès i Hampden Park (el gran temple del futbol a Escòcia) com a estadis on disputaven els seus partits de local entre els anys 1995 i el 2004.

Per últim, fa uns mesos la BBC Sports va anunciar que la Scottish Rugby Union havia obert la porta a un possible i eventual acord de patrocini de l’estadi, seguin el model de Lansdowne Road (patrocinat per Aviva) o el també mític Ellis Park (patrocinat per Coca Cola). Aquesta possibilitat va obrir un intens debat entre els aficionats i amants del rugbi escocesos, que (al igual que irlandesos i sud-africans) no veuen amb bons ulls vincular a determinades multinacionals els noms d’estadis que formen part del patrimoni emocional i esportiu col·lectiu.

Thomond Park, la reserva espiritual del rugbi europeu

diumenge, 14/04/2013

Segurament l’estadi de Thomond Park no hagi estat mai l’estadi amb més glamur del món del rugbi. Segurament tampoc és l’estadi més maco del món, ni el més antic, ni tan sols un dels més grans d’Europa. Però si preguntes a un manat del rugbi per un estadi on les hauria agradat jugar i/o veure un partit, de ben segur que l’estadi de Thomond Park estaria al capdamunt de les preferències del rugbiers de mig món. L’atmosfera i l’ambient de Thomond Park són únics i irrepetibles, un dels refugis espirituals i materials dels valors del rugbi i de la seva cultura. Un llogarret gaèlic que resisteix, ara i sempre, a les tendències globalitzadores del esports professionalitzats. Un reducte de l’esportivitat i el respecte als rivals. De fet, no és estrany veure el públic de Thomond Park aplaudint als jugadors rivals quan aquests elaboren jugades de mèrit, o com l’estadi guarda un silenci absolut quan el rival xuta a pals.

L’estadi de Thomond Park es troba a Limerik, una petita ciutat portuària de la província de Munster, a la desembocadura del riu Shannon (el riu més important d’Irlanda), a la costa occidental de l’illa maragda. La ciutat de Limerik, i per extensió la província de Munster, ha estat històricament, una de les regions més populars d’Irlanda. Àrees econòmicament deprimides, allunyades de les principals universitats de la capital i amb pocs recursos naturals, les poblacions de Munster han estat, al llarg de la història, un constant focus d’emigració cap els Estats Units, Austràlia o el Regne Unit. Pel seu caràcter obrer, popular i fins a cert punt rural, la província de Munster va ser el bressol de la independència d’Irlanda (recordem que Michael Collins era de Cork), de l’IRA i del seu braç polític, el Sinn Féinn. De fet, gran part del suport electoral del Sinn Féinn al Dáil Éireann -el Parlament de la República d’Irlanda- prové dels comtats de Munster.

L’estadi de Thomond Park va ser construït l’any 1940 (recordem que la República d’Irlanda no va entrar a la Segona Guerra Mundial) per hostatjar els dos clubs de rugbi més exitosos de la ciutat, el Shannon RFC i el Bohemians RFC. Tot i compartir camp, cadascun dels dos equips ocupaven una part diferenciada de l’estadi, instaurant una rivalitat esportiva entre els dos clubs que competien a l’hora de mobilitzar la seva massa social a Thomond Park.

2928277187_acabeac724_z.jpg

El vell Thomond Park, escenari on van caure les totpoderoses seleccions d'Austràlia i Nova Zelanda.

Thomond Park va acollir alguns partits de primer nivell durant aquells anys. El 1958 Thomond Park s’estrenava acollint un partit entre la selecció de Munster i la selecció australiana, que estava fent una gira a Europa. El resultat va ser d’un inusual i sorprenent empat a tres. D’aleshores ençà, Munster va acollir partits contra les princiapals seleccions de l’hemisferi sud fent gires per Europa. La glòria es va tocar el 1978, quan la selecció de Munster va sorprendre als totpoderosos All Blacks, quan els va derrotar per un contundent 12 a 0 davant l’èxtasi dels milers d’espectadors que omplien Thomond Park. La següent selecció en doblegar el genoll al feu del rugbi del sud irlandès va ser Austràlia, que va caure derrotada per 15 a 6 al mateix escenari tres anys més tard. La llegenda de Thomond Park i dels valents soldats de Munster havia nascut.

 

Cap al rugbi professional

La professionalització del rugbi i la creació de quatre franquícies irlandeses per participar a les principals competicions europees a nivell de clubs van suposar una necessària remodelació del vell Thomond Park per adequar-lo a les necessitats del segle XXI. D’aquesta manera es va introduir l’enllumenat artificial, millores en l’accessibilitat a l’estadi, la construcció de lavabos o la remodelació de les graderies. L’aforament va fixar-se en 15.100 seients (tots ells sota cobert als dos laterals del camp), per bé que l’estadi pot hostatjar fins 26.500 persones si hi sumem els dos fons de l’estadi, que no són coberts i tampoc disposen de seients. L’atmosfera del nou Thomond Park era (és) espectacular. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que l’atmosfera que es viu a l’estadi de Limerik és la més especial del món de l’esport. Enlloc he vist un respecte total i absolut al rival, independentment dels seus colors i origen. Enlloc he vist tant orgull i amor propi per uns colors com els que es viuen a Munster. Mai he vist una afició aplaudir els seus rivals incondicionalment, reconeixent l’esforç en la derrota i el mèrit del triompf. Als rivals els hi tremolen les cames quan trepitjen Thomond Park. Només així s’explica que el feu de Musnter estigués més de dotze anys imbatut, i que encara avui es comptin amb els dits d’una mà els equips capaços de guanyar a l’estadi del sud d’Irlanda.

Thomond Park nou.jpg

El nou Thomond Park, l'estadi amb l'atmosfera més espectacular al món de l'esport.

El públic de Munster, majoritàriament obrerista i nacionalista, canta a ple pulmó els dos himnes no oficials del sud irlandès, “The Fields of Antheny” i “Stand Up And Fight”, cançons obertament nacionalistes que es van utilitzar durant l’ocupació britànica i la Guerra d’Independència d’Irlanda. De fet, és molt habitual escoltar com Thomond Park canta a ple pulmó aquestes cançons de lluita per animar els seus homes, especialment si els visitants són un equip anglès (i si no, mireu les cares dels jugadors anglesos dels Sale Sharks mentre Thomond cantava a ple pulmó “The Fields of Antheny”):

[youtube IJMf6XBS4H8]

Però més enllà de les cançons republicanes, Thomond Park es caracteritza per ser l’estadi més carismàtic del rugbi europeu. Com apuntàvem abans, ningú xiula als xutadors rivals, i l’estadi en ple aplaudeix les accions de mèrit dels rivals, encara que aquests siguin anglesos o els eterns rivals de l’Ulster o Leinster. A més a més, els jugadors s’identifiquen plenament amb el caràcter popular i obrer, tradicional i republicà, del club del sud d’Irlanda. Molts encara recordareu quan Ronan O’Gara (la llegenda i líder dels homes de vermell) es va negar a donar la mà a la reina d’Anglaterrashe’s not my Queen“, va dir l’obertura de Cork (nét de lluitadors de l’IRA contra l’invasor anglès a la dècada dels anys 20 del segle passat). Formar part de l’equip de Munster és quelcom més que jugar per una franquícia. Només així sé explicar que els jugadors cantin l’himne al vestuari després de les importants victòries o que no escoltin les milionàries ofertes que provenen dels clubs anglesos o francesos. Vestir el vermell no es paga amb diners.

El vell Lansdowne Road (1872-2007)

dijous, 21/02/2013

El món del rugbi té diverses catedrals. Algunes de llegendàries, com Twickenham, Murrayfield o l’Eden Park. Altres més recents, com l’Estadi Olímpic de Roma, l’Olímpic de Sydney o l’estadi de Sant-Denis. Però cap d’aquestes catedrals era comparable a l’estadi per excel·lència, el vell Lansdowne Road de Dublín, l’estadi de rugbi i de futbol més antic del món.

Els inicis d’un temple

Lansdowne Road va contruïr-se l’any 1872 per acollir els partits del Lansdowne Football Club, un dels clubs de rugbi (no de futbol associació o “soccer”) més antics d’Irlanda. El club prenia nom del carrer on estava la seu social del club i l’estadi, a l’encreuament dels carrers Lansdowne i Shelbourne. Un grapat d’anys després -al 1880- un altre equip de rugbi de la ciutat, el Wanderers Football Club (fundat l’any 1860) també va passar a disputar els seus partits a Lansdowne Road.

Durant el darrer terç del segle XIX Lansdowne Road es va convertir en l’estadi de rugbi més important d’Irlanda. L’any 1878 hostatjava el primer partit internacional de la història de l’esport a l’illa maragda, amb un partit entre les seleccions d’Irlanda i Anglaterra. Aquell primer partit va acabar amb victòria de la Rosa sobre el Trèvol. La primera victòria irlandesa no arribaria fins l’any 1887 -en el marc del Home Nations Championship, predecessor de l’actual Torneig de les Sis Nacions, i que es jugava des de 1883-, quan els irlandesos van aconseguir, finalment, derrotar al seu etern rival.

La federació irlandesa de rugbi (anomenada IRFU, sigles d’IrishRugby Football Union) va fixar l’estadi de Lasndowne com la seva seu oficial, i va projectar la tribuna principal (totalment coberta) l’any 1908, a sobre de les vies del tren, que passaven a pocs metres del camp i per sota de la tribuna de Lansdowne Road.

lansdowne_g.jpg

El ferrocarril del DART passava sota la tribuna principal.

Amb el canvi de segle, el futbol (un esport mai majoritari a Irlanda) va establir-se també a Lansdowne Road. El dia de Sant Patrici de 1900 es va celebrar el primer partit de futbol entre les seleccions d’Irlanda (Ulster inclòs) contra Anglaterra, amb victòria dels pross per 0 a 2. El següent partit de futbol trigaria més d’un quart de segle en produir-se. No va ser fins l’any 1926 que Lansdowne Road va acollir un partit entre l’Estat Lliure d’Irlanda (avui República d’Irlanda, és a dir, els 26 comtats del sud sense incloure l’Ulster) contra la selecció d’Itàlia.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’any 1914, Lansdowne Road va servir d’escenari per a que vora uns tres-cents voluntaris irlandesos (gairebé tots rugbies, i comandats per Francis Browning, president de la IRFU) formessin el setè batalló dels Royal Dublin Fusiliers, en defensa del Regne Unit. Gairebé tots ells van caure en la batalla dels Dardanels, l’agost de 1915. En memòria seva, es va alçar una placa commemorativa a la catedral del rugbi irlandès.

L’edat d’or

Amb la independència d’Irlanda (si més no, dels vint-i-sis comtats que formaven l’Estat Lliure i més tard, la República d’Irlanda), el paper i la rellevància de la selecció de rugbi (que continuava representant tota la nació irlandesa malgrat estar dividida en dos administracions diferents) a la societat irlandesa va esdevenir cabdal. Guanyar a Anglaterra a Dublín era una qüestió d’estat i una reivindicació nacional de primer ordre. La construcció de la graderia est es va acabar l’any 1927, i així es va definir la fisonomia d’un estadi únic al món de l’esport. L’aforament va arribar als 36.000 seients, però a Lansdowne Road poca gent seguia el partit assegut. Amb la gent dempeus, l’aforament arribava fàcilment als 50.000 espectadors, i hi ha qui diu que en alguns moments encara hi havia uns quants milers de persones més a les grades del vell Lansdowne Road.

Lansdowne Road es va convertir en un temple on els jugadors de rugbi de mig món somiaven jugar. A Lansdowne van caure les orgulloses seleccions d’Anglaterra, França i Gal·les, però també hi van caure els sud-africans de l’apartheid (amb càntics i pancartes antiracistes incloses), o fins i tot les seleccions d’Austràlia i Nova Zelanda (memorable fou el dia que els irlandesos van plantar-se davant del Haka neozelandès per posar nerviosos als All Blacks).

Un partit entre Irlanda i Escòcia, any 1927.

I és que l’ambient de Lansdowne Road era excepcional. No hi ha hagut un camp més calent, però alhora educat, en el món de l’esport. Lansdowne tremolava quan els homes del trèvol guanyaven els seus partits, però mai es va xiular l’equip rival. Lansdowne Road bategava amb força amb les visites dels rivals, però mai hi va haver cap incident remarcable durant un partit de rugbi, fins i tot durant els anys de plom dels “troubles” a l’Ulster, durant la dècada dels 70 del segle passat.

Lansdowne es converteix en un camp de futbol

Tot i que ja hi havia jugat esporàdicament, la selecció de futbol de la República d’Irlanda va fixar la seva seu local a Lansdowne Road l’any 1990, ja que el vell estadi de futbol de Dalymount Park -amb un aforament de poc més de 4.000 persones- s’havia quedat petit per acollir els partits de la seva selecció. Com que el futbol jugava els seus partits al vespre, Es va fer necessari que Lansdowne incorporés enllumenat elèctric artificial. D’aquesta manera, els focus van arribar al temple del rugbi irlandès l’any 1993.

old lansdowne road.jpg

El vell estadi a finals del segle XX.

Però amb l’arribada del futbol Lansdowne Road també va haver de conviure amb casos de violència i incivisme dins del camp. Els episodis violents que no havien passat mai en més d’un segle de Torneig de les Cinc Nacions (Itàlia encara no hi havia entrat) van arribar a Lansdowne Road per esquitxar i tacar la imatge de l’estadi.

L’any 1995 Lansdowne Road era l’escenari d’un partit internacional de futbol entre Irlanda i Anglaterra. Feia poc més d’un any que l’IRA havia anunciat un alto al foc, però milers de hooligans anglesos -molts d’ells membre del grup neonazi Combat 88- van envair Dublín amb l’excusa d’animar la seva selecció. Els irlandesos es van avançar al marcador gràcies a un gol de David Kelly, cosa que va despertar l’instint violent dels neonazis anglesos, que van començar a rebentar la graderia i a llençar objectes contra els espectadors irlandesos, contra la policia i al terreny de joc. Veient la situació -absolutament inèdita als més de cent vint anys de vida del vell estadi- l’àrbitre va decidir suspendre el partit. La policia va carregar contra els hooligans, que van contestar de la mateixa manera. Ja fora de l’estadi, els neonazis que no havien estat detinguts van decidir terroritzar el centre de Dublín durant tota la nit, mitjançant pallisses, agressions verbals i sexuals a les noies i destrossant alguns pubs i establiments. Va ser el dia més trist de la història de Lansdowne Road. Fins i tot la UEFA va amenaçar a la Federació Anglesa amb suspendre la Eurocopa que s’havia de jugar l’any següent, precisament a Anglaterra. Us deixo el vídeo del-que va passar aquella nit:

[youtube YOhQp8ENmzs]

Cap un nou mil·leni

Per sort, el malson va acabar, i Lansdowne Road va seguir allotjat esdeveniments esportius de primer ordre sense cap incidència. De fet, Anglaterra tornaria a Lansdowne l’any 1997, en el format del Torneig de les Cinc Nacions (Itàlia no entraria fins l’any 2000). Aquell dia els aficionats del rugbi van tenir un comportament exemplar, com és habitual, malgrat la dolorosa derrota encaixada (6 a 46 a favor del XV de la Rosa), la més gran que Irlanda mai ha rebut en un partit actuant com local.

Amb el canvi de segle es va fer patent la necessitat de remodelar a fons el vell estadi. La “old lady”, com li deien a Irlanda, ja no garantia els estàndards de seguretat i requisits demanats per la UEFA ni per la IRB, i el govern de la República va decidir construir un nou estadi al mateix emplaçament, que hauria de simbolitzar la modernització del país.

Encara va haver-hi temps per a que Lansdowne organitzés una darrera final de la Copa d’Europa de rugbi -la Heineken Cup, per raons comercials- que van disputar l’Stade Toulousain i la USAP. Era la primera vegada que la USAP arribava a una final de competició europea, i més de vint mil catalans van acompanyar el seu equip a Dublín. Molts aficionats encara tenim malsona amb el desastrós primer temps del nostre equip. Al descans, la USAP anava 19 punts per sota al marcador, i amb el seu marcador a zero. La reacció va arribar al segon temps, però no va haver prou temps per capgirar el marcador, que va acabar amb un ajustat 22 a 19 a favor dels occitans.

La vida de Lansdowne Road arribava al seu final. Les seleccions de rugbi i de futbol van jugar els seus darrers partits al novembre de 2006, i el 31 de desembre de 2006 Lansdowne Road va acollir espectadors per darrer cop: era un partit de la lliga celta entre Leinster i Ulster, amb victòria local (20 a 12). Enrere quedaven més de 125 anys d’història, de passions, d’un públic sempre entregat, de somnis, de llàgrimes, de somriures, d’abraçades, de frustracions. L’ “old lady” deixava pas a un nou estadi, símbol d’uns temps, que no per ser moderns, han de ser necessàriament millors:

[youtube Ly1XEikWyco]

Epíleg

El nou estadi va obrir les portes el mes de maig de 2010, amb un cost total de més de 350 milions d’euros. L’aforament del nou estadi és idèntic a l’antic, ja que és de 50.000 persones, per bé que totes amb seient. Per raons de patrocini, el nou Lansdowne Road era rebatejat amb el nom d’Aviva Stadium, un fet mai acceptat a Dublín ni a Irlanda, on els aficionats encara anomenen l’estadi Lansdowne Road. Aquest 2013 la final de la Heineken Cup torna a Lansdowne Road, deu anys després de la derrota usapista al temple irlandès.

aviva-stadium-interior-north-west-(small)-(2).jpg

El nou "Aviva Stadium".

Malgrat la construcció del nou i futurista estadi (que personalment em sembla un calc de l’estadi d’Anoeta) el fantasma del vell Lansdowne Road segueix ben present entre els amants del rugbi. En l’imaginari col·lectiu de molts de nosaltres, encara apareix el fantasma del vell estadi quan pensem en un partit de rugbi a Dublín. El nou estadi és més accessible, més funcional i segur. Però ha perdut aquella essència que el feia únic, original i especial. Suposo que en el futur el nou Lansdowne Road tindrà la seva pròpia llegenda, el seu propi aroma i la seva màgia, però per als que vam conviure amb l’antic estadi, el vell Lansdowne Road sempre serà la casa del rugbi irlandès.