Arxiu de la categoria ‘Tradicions’

  1. Pages:
  2. 1
  3. 2

Quan el rugbi i el futbol eren el mateix esport…

diumenge, 21/04/2013

Rugbi i futbol són dos esports germans. Dues cares de la mateixa moneda. Dos esports amb dos codis diferents amb un mateix origen. De fet, fins i tot a certs països de l’hemisferi sud (Nova Zelanda, Samoa, Tonga, Fiji i fins i tot alguna zona de Sud-Àfrica) el football no es refereix al nostre futbol, si no al rugbi, i el que aquí coneixem com futbol allà és conegut com soccer, cosa que demostra la versatilitat lingüística d’un esport jugat en diferents codis.

El futbol i el rugbi, el rugbi i el futbol. Dos esports massa similars, evolució dels diversos jocs europeus de l’edat mitjana i que ens han arribat fins als nostres dies. Anem a poc a poc, però. Aquesta història es remunta a l’antiguitat, quan els romans controlaven el Mediterrani i els pobles celtes habitaven el centre i el nord d’Europa, i es dedicaven a guerrejar els uns contra els altres. Evidentment a la història no hi ha hagut mai un comportament cultural estanc, i les influències culturals entre els pobles ja era un fet quotidià a l’antiguitat.

L’avantpassat romà

Any 43 de la nostra era. Les legions romanes es troben immerses en una guerra de conquesta a la Bretanya (actualment, al nord-oest de França) lluitant contra els irreductibles gals, immortalitzats en les vinyetes del còmic “Astèrix i Obèlix”. Durant la campanya militar les fonts cròniques llatines mencionen, per primer cop, el Harpastum, un joc d’entrenament de les legions romanes per mantenir-se en forma. El Harpastum és l’avi del rugbi i del futbol europeu, i els partits de legionaris de fa 2.000 anys els antecedents de la Champions i del Sis Nacions. Però, què era el Harpastum? El Harpastum era un joc on s’enfrontaven dos equips en un camp delimitat per cordes, consistent en portar la pilota a la zona de marca rival. Per aconseguir aquest objectiu, pràcticament tot estava permès. Cops de colze, cops de puny, empentes, placatges de tota mena…

harpastum08.jpg

Recreació d'un partit de Harpastum

El Harpastum va fer fortuna arreu de l’imperi, ja que els legionaris, un cop llicenciats i enviats amb un lot de terres a les províncies de l’imperi com premi pels seus serveis prestats, van ajudar a difondre la pràctica d’aquest esport, com un element més del proces de romanització. Encara avui en dia sobreviu una variant del Harpastum, coneguda com Calcio Storico o Calcio Fiorentino, practicat a la capital de la Toscana i que mou enceses passions a Florència.


L’avi celta

Els romans no s’havien inventat tot joc aquest esport, però. El Harpastum molt probablement va néixer a imitació dels diversos jocs d’origen celta que ja es practicaven a l’Europa cèltica (actual França, nord d’Itàlia, nord de la península ibèrica i illes britàniques) on s’enfrontaven dos equips en lluita per una pilota, que s’havia de portar al camp rival. Aquests jocs es practicaven a camp obert, i no era estrany que durant els partits hi hagués alguna víctima mortal.

Els jocs de pilota celtes van sobreviure a la romanització, i durant l’edat mitja trobem moltes fonts que parlen de l’existència de la Soule a l’actual França. La Soule era un partit que enfrontava dos pobles o parròquies, consistent en portar la pilota a un lloc predeterminat, tal com la plaça del poble rival o la seva parròquia. La Soule va esdevenir un passatemps popular de primer ordre, però les autoritats feudals no estaven massa d’acord amb la pràctica d’aquest esport, i no es estrany trobar documents que prohibeixen la pràctica de la Soule. Malgrat les prohibicions, la pràctica d’aquest esport no es va interrompre mai.

A l’Anglaterra medieval la Soule va derivar en el joc de carnestoltes, un partit on els dos equips tenien com objectiu anotar un punt (o gol) picant amb la pilota a una roda de molí incrustada en un mur de pedra. A vegades el camp estava delimitat en una distància determinada, o practicat a camp obert. Al no existir cap reglament, la evolució del joc va anar prenent matisos al llarg i ample de les illes britàniques, i va practicar-se ben bé fins els nostres dies: al poble d’Ashbourne (Anglaterra) encara sobreviu un partit anual de futbol de carnestoltes.


Però va ser a Irlanda on la Soule i el futbol de carnestoltes aviat va prendre força social, fins al punt de derivar en un esport original i que per primer cop es practicava de forma més o menys homogènia: el futbol gaèlic. El futbol gaèlic es jugava a Irlanda des del segle XIII, i és abundant en documents escrits a partir del segle XVII: El futbol gaèlic ja disposava d’un codi més o menys uniforme, i seria el germà gran dels altres codis de futbol actuals.


La revolució industrial i la codificació dels futbols

Al darrer terç del segle XVIII la societat anglesa pateix la revolució industrial, cosa que significà un canvi en el model social, econòmic i polític de la societat. En termes materialistes, la societat anglesa va deixar de ser feudal pe entrar en un nou sistema de producció capitalista. Apareix el proletariat com força social i la burgesia pren el poder polític i econòmic en detriment de la noblesa i l’esglèsia.A més a més, gràcies a la revolució dels transports amb l’aparició del ferrocarril i vaixells de vapor, va ser possible cobrir grans distàncies geogràfiques en poc temps.

Tots aquests canvis socials i econòmics van afavorir que per primer cop a la història trobem masses d’obrers que practicaven diverses modalitats dels jocs de carnestoltes als suburbis de les grans ciutats angleses. Allà van pendre consciència de la necessitat d’adoptar una sèrie de regles acceptades per tots per poder practicar esport al seu temps lliure. A més a més, la burgesia industrial i financera enviava els seus fills a les grans universitats angleses, on també es produïa el contacte de diverses maneres de jugar el futbol de carnestoltes, cosa que comportà la necessitat d’unificar criteris a l’hora de poder disputar partits entre els estudiants, i especilament quan els partits enfrontaven estudiants d’universitats diferents, conectats gràcies a la xarxa ferroviària. Imagineu les disputes monumentals que hi devia haver entre els dos equips a l’hora de decidir si una acció era legal o no. En algunes ecoles i universitats era legal el placatge, en altres, no. En unes la pilota es portava amb la mà, en altres amb el peu. En algunes escoles existia el fora de joc i la norma de desplaçar la pilota sempre enrere, en altres, no. D’aquella varietat de futbols i codis encara conservem els exemples d’Eton, Winchester i Harrow, que mostren la versatilitat del futbol, ja que combinen aspectes dels actuals futbol associació i rugbi.

eton-wall-game-400x400.jpg

Futbol d'Eton, esglaó evolutiu vers el rugbi i futbol moderns.

Va ser aleshores quan van aparèixer els dos esports germans actuals, el rugbi i el futbol (associació). Segons la llegenda, el rugbi va ser creat per William Weeb, un estudiant de teologia, que va agafar la pilota amb la mà i va carregar contra els rivals. La realitat és que l’any 1841 tres estudiants van codificar les normes del futbol de Rugby -ja que va ser en aquesta ciutat on es va codificar per primer cop aquest esport-, on ja pareixen les normes que identifiquen l’esport, tals com els placatges, els fore de joc, l’obligació de passar la pilota enrere i les melés.

RugbyCode-1845-Portada.jpg

Les normes del futbol de Rugby de 1845.

Aviat el futbol de Rugby va fer-se popular a les universitats i escoles privades del sud, però també entre els obrers proletaris del nord d’Anglaterra i Gal·les. Però alguns estudiants de Cambridge i escoles de Londres van decidir modificar algunes lleis del futbol de Rugby l’any 1863 en una taverna maçònica londinenca, anomenada Freemason’s. En aquella reunió es va decidir prohibir els placatges i la possibilitat de portar la pilota amb les mans: havia nascut la FA, la Football Association o futbol associació, conegut popularment com soccer.

Durant el segle XIX el futbol de Rugby va convertir-se definitivament en rugbi, amb la creació de la RFU (Rugby Football Union) l’any 1871 i amb la celebració del Quatre Nacions (embrió de l’actual Sis Nacions) l’any 1888. L’any 1895 el rugbi patiria una escissió que va comportar la creació del rugbi a XIII o Rugby League al nord d’Anglaterra, per motius econòmics (acceptació o no del professionalisme) i de caire normatiu (eliminació dels serveis de toc o touches, de les melés disputades i fixar el numero de jugadors en tretze homes per equip). El rugbi a XIII o Rugby League va tenir una gran acceptació al nord d’Anglaterra i a Austràlia, aleshores territori colonial britànic.

Altres codis de futbol

Encara sorgirien nous codis de futbol. Els principals foren els futbol australià (popularment conegut com footy o Aussie Rules) i el futbol americà. El footy o futbol australià deriva dels codis de futbol dels nous pobladors europeus (sobretot irlandesos i anglesos) amb el contacte amb els aborígens. Així va néixer, l’any 1858, el futbol australià, un codi de futbol que barreja elements de futbol gaèlic, de rugbi i de criquet, i que va tenir un creixement enorme a l’estat de Victòria i especialment a la seva capital, Melbourne.


Per últim va aparèixer el futbol americà, que en realitat és una escissió del futbol de Rugby o rugbi XV que va sorgir ja al segle XX, quan Walter Camp va introduir modificacions al reglament de la RFU per la celebració de partits entre les principals universitats americanes, tals com la introducció d’una passada endavant i la possibilitat de blocar jugadors contraris sense pilota. Per tant, el futbol americà no seria un esport “germà” del rugbi o del futbol associació, si no una escissió del rugbi que va fer fortuna a l’American way of life.

Publicat a Futbol Australià, Reglament, Rugbi XIII, Rugbi XV, Tradicions | Deixa-hi un comentari »

Thomond Park, la reserva espiritual del rugbi europeu

diumenge, 14/04/2013

Segurament l’estadi de Thomond Park no hagi estat mai l’estadi amb més glamur del món del rugbi. Segurament tampoc és l’estadi més maco del món, ni el més antic, ni tan sols un dels més grans d’Europa. Però si preguntes a un manat del rugbi per un estadi on les hauria agradat jugar i/o veure un partit, de ben segur que l’estadi de Thomond Park estaria al capdamunt de les preferències del rugbiers de mig món. L’atmosfera i l’ambient de Thomond Park són únics i irrepetibles, un dels refugis espirituals i materials dels valors del rugbi i de la seva cultura. Un llogarret gaèlic que resisteix, ara i sempre, a les tendències globalitzadores del esports professionalitzats. Un reducte de l’esportivitat i el respecte als rivals. De fet, no és estrany veure el públic de Thomond Park aplaudint als jugadors rivals quan aquests elaboren jugades de mèrit, o com l’estadi guarda un silenci absolut quan el rival xuta a pals.

L’estadi de Thomond Park es troba a Limerik, una petita ciutat portuària de la província de Munster, a la desembocadura del riu Shannon (el riu més important d’Irlanda), a la costa occidental de l’illa maragda. La ciutat de Limerik, i per extensió la província de Munster, ha estat històricament, una de les regions més populars d’Irlanda. Àrees econòmicament deprimides, allunyades de les principals universitats de la capital i amb pocs recursos naturals, les poblacions de Munster han estat, al llarg de la història, un constant focus d’emigració cap els Estats Units, Austràlia o el Regne Unit. Pel seu caràcter obrer, popular i fins a cert punt rural, la província de Munster va ser el bressol de la independència d’Irlanda (recordem que Michael Collins era de Cork), de l’IRA i del seu braç polític, el Sinn Féinn. De fet, gran part del suport electoral del Sinn Féinn al Dáil Éireann -el Parlament de la República d’Irlanda- prové dels comtats de Munster.

L’estadi de Thomond Park va ser construït l’any 1940 (recordem que la República d’Irlanda no va entrar a la Segona Guerra Mundial) per hostatjar els dos clubs de rugbi més exitosos de la ciutat, el Shannon RFC i el Bohemians RFC. Tot i compartir camp, cadascun dels dos equips ocupaven una part diferenciada de l’estadi, instaurant una rivalitat esportiva entre els dos clubs que competien a l’hora de mobilitzar la seva massa social a Thomond Park.

2928277187_acabeac724_z.jpg

El vell Thomond Park, escenari on van caure les totpoderoses seleccions d'Austràlia i Nova Zelanda.

Thomond Park va acollir alguns partits de primer nivell durant aquells anys. El 1958 Thomond Park s’estrenava acollint un partit entre la selecció de Munster i la selecció australiana, que estava fent una gira a Europa. El resultat va ser d’un inusual i sorprenent empat a tres. D’aleshores ençà, Munster va acollir partits contra les princiapals seleccions de l’hemisferi sud fent gires per Europa. La glòria es va tocar el 1978, quan la selecció de Munster va sorprendre als totpoderosos All Blacks, quan els va derrotar per un contundent 12 a 0 davant l’èxtasi dels milers d’espectadors que omplien Thomond Park. La següent selecció en doblegar el genoll al feu del rugbi del sud irlandès va ser Austràlia, que va caure derrotada per 15 a 6 al mateix escenari tres anys més tard. La llegenda de Thomond Park i dels valents soldats de Munster havia nascut.

 

Cap al rugbi professional

La professionalització del rugbi i la creació de quatre franquícies irlandeses per participar a les principals competicions europees a nivell de clubs van suposar una necessària remodelació del vell Thomond Park per adequar-lo a les necessitats del segle XXI. D’aquesta manera es va introduir l’enllumenat artificial, millores en l’accessibilitat a l’estadi, la construcció de lavabos o la remodelació de les graderies. L’aforament va fixar-se en 15.100 seients (tots ells sota cobert als dos laterals del camp), per bé que l’estadi pot hostatjar fins 26.500 persones si hi sumem els dos fons de l’estadi, que no són coberts i tampoc disposen de seients. L’atmosfera del nou Thomond Park era (és) espectacular. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que l’atmosfera que es viu a l’estadi de Limerik és la més especial del món de l’esport. Enlloc he vist un respecte total i absolut al rival, independentment dels seus colors i origen. Enlloc he vist tant orgull i amor propi per uns colors com els que es viuen a Munster. Mai he vist una afició aplaudir els seus rivals incondicionalment, reconeixent l’esforç en la derrota i el mèrit del triompf. Als rivals els hi tremolen les cames quan trepitjen Thomond Park. Només així s’explica que el feu de Musnter estigués més de dotze anys imbatut, i que encara avui es comptin amb els dits d’una mà els equips capaços de guanyar a l’estadi del sud d’Irlanda.

Thomond Park nou.jpg

El nou Thomond Park, l'estadi amb l'atmosfera més espectacular al món de l'esport.

El públic de Munster, majoritàriament obrerista i nacionalista, canta a ple pulmó els dos himnes no oficials del sud irlandès, “The Fields of Antheny” i “Stand Up And Fight”, cançons obertament nacionalistes que es van utilitzar durant l’ocupació britànica i la Guerra d’Independència d’Irlanda. De fet, és molt habitual escoltar com Thomond Park canta a ple pulmó aquestes cançons de lluita per animar els seus homes, especialment si els visitants són un equip anglès (i si no, mireu les cares dels jugadors anglesos dels Sale Sharks mentre Thomond cantava a ple pulmó “The Fields of Antheny”):


Però més enllà de les cançons republicanes, Thomond Park es caracteritza per ser l’estadi més carismàtic del rugbi europeu. Com apuntàvem abans, ningú xiula als xutadors rivals, i l’estadi en ple aplaudeix les accions de mèrit dels rivals, encara que aquests siguin anglesos o els eterns rivals de l’Ulster o Leinster. A més a més, els jugadors s’identifiquen plenament amb el caràcter popular i obrer, tradicional i republicà, del club del sud d’Irlanda. Molts encara recordareu quan Ronan O’Gara (la llegenda i líder dels homes de vermell) es va negar a donar la mà a la reina d’Anglaterra “she’s not my Queen“, va dir l’obertura de Cork (nét de lluitadors de l’IRA contra l’invasor anglès a la dècada dels anys 20 del segle passat). Formar part de l’equip de Munster és quelcom més que jugar per una franquícia. Només així sé explicar que els jugadors cantin l’himne al vestuari després de les importants victòries o que no escoltin les milionàries ofertes que provenen dels clubs anglesos o francesos. Vestir el vermell no es paga amb diners.

Publicat a Heineken Cup, Llegendes, Temples i Catedrals, Tradicions | 2 comentaris »

La revenja de Croke Park

dijous, 10/01/2013

Irlanda havia estat sota control i domini anglès des del segle XII, quan el rei Enric II d’Anglaterra va conquerir Dublín i la zona de Leinster, iniciant una ocupació progressiva de tota l’illa. Els nous ocupants van implantar el feudalisme a Irlanda, ocupant l’aristocràcia militar i convertint-se en una oligarquia terratinent que controlava el país. Les insurreccions populars eren fortament reprimides i durant molts segles a Irlanda va existir un seriós problema de subsistència.

Després de segles de lluita contra l’ocupant anglès i per la millora de les condicions de vida dels irlandesos (amb tristos episodis com les grans fams del segle XIX i la emigració massiva als Estats Units), l’any 1919 va esclatar la guerra d’independència d’Irlanda. Una guerrilla formada per voluntaris irlandesos, organitzats sota el nom d’IRA (Irish Republican Army, o Exèrcit Republicà Irlandès en català) va enfrontar-se amb el totpoderós exèrcit imperial britànic, exultant després de la seva victòria a la Primera Guerra Mundial tot just un any abans.

Dirigits pel llegendari Michael Collins, els milicians de l’IRA van plantejar una guerra de guerrilles al totpoderós exèrcit britànic, molt superior en mitjans i recursos als voluntaris irlandesos. La tàctica consistia en atacs contra objectius militars clau o si més no, simbòlics, de les forces ocupants.Per la seva banda, les forces ocupants, formades per la policia britànica -els temibles “Black and Tans”, la força paramilitar de la “Royal Irish Constabulary”, la policia reial irlandesa, encarregada de mantenir la lleialtat a la corona de Westminster- practicaven detencions massives i aleatòries sense poder causar un autèntic daltabaix als milicians de l’IRA.

El diumenge sagnant

El diumenge 21 de novembre de 1920 el mateix Michael Collins va encarregar a un escamot de l’IRA a Dublín la execució dels membres del servei d’intel·ligència enviats per Londres, coneguts popularment com la patrulla del Caire, que tenien L’encàrrec d’infiltrar-se a l’IRA.

L’escamot de Michael Collins va executar els divuit membres dels serveis d’intel·ligència britànics, i executant també a dos soldats més durant la seva fugida. La missió havia estat un èxit pels milicians de l’IRA, que havien deixat ferida de mort a la xarxa d’intel·ligència britànica a Irlanda. Tanmateix, les forces britàniques van copsar molt malament el cop de gràcia dels republicans als seus serveis d’intel·ligència, i van rebre ordres immediates de Londres reclamant la detenció dels responsables de l’acció i l’empresonament i execució del líder republicà Michael Collins.

La desgràcia va voler que la tarda d’aquell mateix dia es disputés un partit de Futbol Gaèlic entre els equips de Dublín i Tipperary a Croke Park, que aleshores ja era el gran temple dels esports gaèlics. Les tropes auxiliars de l’exèrcit britànic van aparèixer al bell mig del partit i van entrar amb les tanquetes sobre la gespa de Croke Park. Aquesta escena de la pel·lícula “Michael Collins” il·lustra molt bé el que va passar aquell dia:


Aquell diumenge sagnant catorze persones van perdre la vida a l’estadi de Croke Park a mans de l’exèrcit britànic. Seixanta-cinc més van ser ferides, algunes d’elles de gravetat. Els soldats britànics havien obert foc contra la població civil, utilitzant un dels símbols més preuats dels irlandesos: un atac a la seva cultura, a les seves tradicions, al seu esport. Entre els morts d’aquella tragèdia hi figuren tres nens, amb edats que oscil·laven entre els deu i els catorze anys.

BloodySunday5.jpg

Cossos inerts de les víctimes de Croke Park.

Fins i tot un jugador que havia intentat seguir jugant amb les tanquetes sobre la gespa va ser executat per les bales del exèrcit de sa majestat. El seu nom  era Michael Hogan, i es va convertir en un mite i un heroi pels esports gaèlics. Tant és així, que la GAA (Gael Athletic Association) va posar el seu nom a una de les grades de Croke Park, la Hogan Stand. Encara àvids de sang, els soldats britànics van executar tres presoners al Castell de Dublín aquell mateix vespre, tornant de la matança de Croke Park. El pretext va ser que aquells presoners republicans havien intentat fugir de la presó.

Vista inferior de la Hogan Stand, a l'estadi de Croke Park.

La guerra va finalitzar dos anys més tard, amb la proclamació de l’Estat Lliure d’Irlanda presidit per Eamon de Valera, malgrat que sis comtats de l’Ulster van continuar sota sobirania britànica (malgrat competir a la Federació Irlandesa de Rugbi,  permetent que el rugbi sigui l’únic esport on Irlanda juga com una sola nació malgrat estar dividida en sues administracions diferents). Altrament, el ressò del Diumenge Sagnant de 1920 va ser enorme, i va causar un gran debat i una gran consternació al llarg i ample del Regne Unit, suscitant les crítiques de l’oposició laboralista al govern conservador del Regne Unit. Malauradament, aquell diumenge sagnant de 1920 no va ser el darrer diumenge sagnant de la història d’Irlanda.

 La revenja irlandesa

Vuitanta-set anys després, les seleccions d’Irlanda i d’Anglaterra es veien les cares al Torneig de les Sis Nacions. Aquest fet, per si mateix, no suposava una gran novetat. Irlanda i Anglaterra ja s’havien vist les cares una pila de vegades al mític Lansdowne Road de Dublín o a Twickenham, la catedral del rugbi anglès.

Però l’edició de 2007 havia de ser diferent. El vell Lansdowne Road havia desaparegut, per construir un nou estadi al mateix lloc adequat a les necessitats del segle XXI, símbol de la modernitat de tot el país. Mentrestant, les federacions de futbol i rugbi d’Irlanda es van quedar sense estadi on disputar el seus partits.

Croke Park era (i és) l’estadi més gran d’Irlanda, i està entre els principals estadis europeus. Però la seva propietat correspon a la GAA (Gaelic Athletic Association), que només permetia jugar a esports irlandesos a les seves instal·lacions, cosa que impossibilitava el seu ús per part de les federacions d’esports estrangers, especialment si aquests eren d’origen anglès. A més a més, la sang dels màrtirs de 1920 fa de Croke Park una mena de santuari del nacionalisme irlandès. Finalment, i després de moltes converses a tres bandes entre el govern d’Irlanda, la GAA i les federacions de rugbi i futbol, l’any 2006 la GAA va accedir a obrir les seves instal·lacions a la disputa dels partits de les seleccions de rugbi i de futbol, generant un gran debat entre partidaris i detractors d’obrir el santuari dels esports irlandesos a dos esports anglesos.

I el Sis Nacions de 2007 va arribar. El 24 de Febrer de 2007 Anglaterra havia de visitar Irlanda en la segona jornada del Sis Nacions d’aquell any. I ho havia de fer sobre la sagrada gespa de Croke Park, allà on s’havia vessat la sang de tanta gent innocent la tarda d’aquell fatídic diumenge de 1920. Per primer cop a la història s’escoltaria l’himne britànic al tempe dels esports gaèlics. Per primer cop les notes del “God save the Queen” ressonarien al lloc de la pitjor matança de civils de la Guerra d’Independència d’Irlanda. Seria el primer cop que els anglesos trepitgessin Croke Park en vuitanta-set anys.

Les autoritats estaven una mica espantades per la resposta que poguessin tenir els 82.300 espectadors que omplien les grades de Croke Park el 24 de febrer de 2007. Temien aldarulls, temien una gran xiulada a l’himne britànic en record als fets de 1920. Res de tot això va passar. L’himne britànic va sonar. El públic va callar. Silenci absolut a Croke Park. I llavors van sonar els himnes de la República d’Irlanda, “The Soldier’s Song”, i l’himne de la Federació Irlandesa, l’”Ireland’s Call”. I Croke Park va cantar a ple pulmó. Croke Park s’ensorrava en les llàgrimes d’emoció dels jugadors que sentien el pes de la història sobre seu. Llegendes com Ronan O’Gara i Hayes no van poder contenir les llàgrimes, O’Driscoll, O’Callaghan i O’Connell cantaven amb la mirada perduda, recordant els fets que havien passat allà vuitanta-set anys abans. Trimble i D’Arcy semblaven absents. I així podríem repassar les sensacions intenses que van viure els jugadors aquella tarda, però una imatge val més que mil paraules:


Els himnes van acabar. Els jugadors irlandesos es van abraçar a la gespa de Croke Park, escenari tràgic de la bogeria humana. I aquell partit va començar. Personalment, mai he vist un partit com aquell. Mai he vist jugar al rugbi amb tanta passió, amb tantes ganes i amb tanta intensitat com la que vaig veure sobre la sagrada gespa de Croke Park. Cada placatge, cada incursió, cada agrupació i cada pilota robada pels irlandesos encenia un Croke Park que es va convertir en el fortí de la pàtria irlandesa en una atmosfera màgica i especial. No crec en fantasmes ni esperits, però crec en la motivació que dóna a uns jugadors el fet de sentir-se en un partit històric. El peu de Ronan O’Gara i els assajos de Dempsey i Wallace al primer temps van deixar el marcador en un clar parcial de 23 a 3 al final del primer temps. Els jugadors irlandesos empenyien les agrupacions amb una força sobrehumana. Els davanters s’imposaven a tots els serveis de toc i guanyaven totes les melés. Aquell dia el paquet de davanters irlandès semblava més alt, més fort i més compacte que mai. A més a més, els tres quarts celtes entraven com fletxes a les esquerdes defensives del rival, perforant un cop i un altre la defensa anglesa.

La segona part va seguir amb el mateix guió. Irlanda atacava i pressionava, amagava la pilota i perforava la defensa d’un rival que ostentava el títol de Campió del Món. Shane Horgan i Isaac Boss van signar dos assajos més pels irlandesos, deixant el marcador en un clar 43 a 13 a favor dels locals. Va ser la victòria més gran de la història dels irlandesos sobre Anglaterra en tota la història (l’anterior victòria havia estat un 22 a 0 aconseguit l’any 1947), però també va ser la major derrota de la selecció de rugbi anglesa en tota la seva història. Aquí teniu alguns dels moments més destacats del partit:


La revenja irlandesa s’havia complert al mateix escenari, amb una victòria històrica sobre l’etern rival jugant al seu esport. Els jugadors es van quedar una estona llarga celebrant la victòria sobre la sagrada gespa de Croke Park, però van oferir el passadís d’honor al rival vençut. El públic també va acomiadar amb aplaudiments a l’etern rival anglès. Finalitzava una batalla simbòlica que va demostrar el grau de maduresa i de saber estar dels aficionats irlandesos, que van tenir un comportament exquisit al llarg de tot el partit. El “dissabte verd” va enterrar els fantasmes del diumenge sagnant de 1920. Les ferides de Croke Park van començar a cicatritzar aquell 24 de febrer de 2007.

O'Driscoll celebra la victòria sobre la gespa de Croke Park

Tercer temps

Si us interessa el periode de la guerra d’independència d’Irlanda i la guerra civil irlandesa, no podeu deixar de veure (si no ho heu fet ja) el film “El vent que agita la civada“, del director Ken Loach. En un altre perfil, molt més comercial, farcit d’errades històriques i imprecisions i amb un argument menys profund, també us recomano la pel·lícula “Michael Collins“, dirigida per Neil Jordan i protagonitzada per Liam Nesson.

Si esteu interessants en un llibre sobre la història d’Irlanda us recomano l’obra de John O’Beirne Ranelagh, autor del llibre “A Short History of Ireland“, que trobareu traduïda al castellà per l’editorial Cambridge.

Publicat a Llegendes, Rugbi XV, Sis nacions, Tradicions | 10 comentaris »

Vídeo històric del primer partit internacional de rugbi a Barcelona

diumenge, 9/12/2012

El primer partit oficial de rugbi internacional de Barcelona, de Catalunya i de tota la Península ibèrica es va jugar a Barcelona l’any 1929, a l’estadi de Montjuïc. El partit es va jugar el 20 de maig de 1929 en un estadi de Montjuïc absolutament ple, i va enfrontar a la selecció italiana i la selecció espanyola, que també debutaven oficialment en aquell partit.

Curiosament, la selecció espanyola estava formada íntegrament per jugadors catalans. A més a més, la selecció espanyola anava vestida amb la vestimenta de la Federació Catalana de Rugbi, amb una samarreta grisa amb la part superior negra i la senyera a les mitgetes, cosa que va crear una gran controvèrsia al seu moment.

En la parcel·la esportiva, aquell partit va acabar amb victòria de la selecció espanyola per 9 a 0. A la llotja hi havia el cap de l’estat del moment, el rei Alfons XIII, i el cap de govern aleshores, el dictador Miguel Primo de Rivera, entre altres personalitats.

Gràcies al fons de la LUCE (l’institut italià del cinema i dels documentals durant els anys de govern de la Itàlia feixista) hem recuperat un vídeo que va preparar aquest organisme per fer-ne un documental que es projectava a les sales de cinema abans de les pel·lícules (de fet, la LUCE i els seus documentals propagandístics són el referent que farà servir el NO-DO durant els anys de dictadura franquista a l’estat espanyol). Sense més, us deixo amb les imatges del partit:

 


Publicat a Catalunya, Rugbi XV, Tradicions | 4 comentaris »

Tacs de goma o tacs d’alumini?

divendres, 7/12/2012

De ben segur que he escoltat aquesta pregunta un milió de vegades. Segurament, si heu jugat o jugueu encara a rugbi, més d’un cop heu dubtat a l’hora de comprar-vos unes botes noves a començaments de temporada. Hi ha tot un petit gran debat dins i fora dels vestidors dels clubs de rugbi d’arreu del món amb partidaris i detractors de totes dues opcions.De fet, m’he fixat que darrerament es veuen cada cop menys tacs d’alumnini als partits de rugbi d’alt nivell, ja que al Sis Nacions, a la Copa del Món o al Rugby Championship veiem cada vegada més jugadors utilitzant botes amb tacs de goma.

Anem a pams, però. Aquest és un debat exclusiu de davanters (espero que els meus amics tres quarts no s’enfadin), ja que els tacs d’alumini només són realment útils a les tres primeres línies del camp. Certament he vist algun tres quarts utilitzar tacs d’alumini, però generalment aquests són terceres línies reciclats a la posició de primer o segon centre. També és un debat exclusiu del rugbi XV, ja que ni els jugadors de tretze, touch o 7′s tenen raons per utilitzar tacs d’alumini, i la goma monopolitza les sabates dels jugadors i jugadores d’aquestes modalitats de rugbi.

Quan el camp en el què anem a jugar és de gespa artificial (un altre dia parlarem del debat entre partidaris i detractors de gespa artificial), aquest debat ja no té sentit, ja que aquesta superfície obliga als jugadors haver d’utilitzar botes amb tacs de goma per no fer malbé la gespa artificial.

botes rugby.jpg

Tacs d’alumini, una vella tradició

Històricament, els jufgadors de rugbi han utilitzat botes amb tacs d’alumini. Antigament les botes eren de canya alta, per protegir els turmells (i de fet, encara se’n veuen d’aqueste botes als camps de rugbi catalans), rígides i una mica pesades, que limitaven i perjudicaven la velocitat i l’agilitat dels jugadors. Amb la professionalització progressiva del rugbi, les botes van evolucionar (molts cops seguint l’estela de les innovacions tècniques aplicades al món del futbol) cap a models més lleugers i anatòmics, que permitien un major confort dels peus dels jugadors.

Les botes amb tacs d’alumini tenen una llarga tradició al món del rugbi, i han arribat en un estat de salut excel·lent fins els nostres dies (no així a altres esports com l’hoquei, el futbol o el futbol americà, on han estat substituïts pels tacs de goma). La principal aventatge d’aquest sistema de calçat és que permet intercanviar i moldejar la posició dels tacs de les botes de rugbi en funció de les necesitats especifíques de cada posició dins del camp. Per entendre’ns, no ha de ser igual la disposició dels tacs d’una bota d’un pilar o un talonador que la d’un tercera, ja que els primers necessiten molta adherència (o “grip“, com diuen al món del motor), mentre que els terceres prioritzen la velocitat i agilitat per sobre de l’adherència al camp.

Però darrerament les botes amb tacs d’alumini tendeixen a disminuir, especialment al rugbi d’elit. Quines són les causes d’aquesta tendència? Podem enumerar-ne algunes, però la més important de totes elles és una constatació científica: l’ús de botes amb tacs de goma disminueix el risc de lesió a turmells i genolls, al no clavar en excés als jugadors a la gespa durant l’activitat esportiva. Un davanter de rugbi pesa, pel cap baix, entre 90 i 110 quilos. Per tant, el pes que suporten les botes fan que el jugador es clavi molt a terra i dificulti les accions en carrera i augmenti significativament el risc de lesió per placatage, melé o servei de toc, quan el tronc del cos gira en sec i no és acompanyat degudament per les articulacios del genoll i/o el turmell, causant una severa lesió al jugador. També és cert i de sobres conegut per tots els que hem jugat a rugbi la perillositat que suposen els tacs d’alumini en les melés espontànies o rucks, quan jugadors d’un i altre equip trepitjen tot el que hi hagi a terra per asegurar la possessió de la pilota, fent mal a companys i rivals de forma colateral a l’acció principal de joc.

botes rugbi canya alta.jpg

Botes de rugbi de canya alta i amb tacs d'alumini, una combinació "tradicional" que no es veu massa.

 

Tacs de goma, el futur del rugbi?

Els tacs de goma són més lleugers i permeten moviments més elàstics que no pas els d’alumini. Permeten fer canvis de direcció o amortiguar l’impacte del contacte amb un risc de lesió sensiblement inferior que els tacs d’alumini. Ara bé, també és ben cert que no tenen les mateixes prestacions d’aherència a la gespa, un element molt valorat pels davanters (especialment a la primera i segona línia). Per últim, els tacs de goma no só tan perillosos en els agrupaments (rucks o melés espontànies), on les trepitjades als jugadros que cauen a terra formen part del joc. Els tacs de goma són menys agressius i en conseqüència minimitzen el risc de causar ferides, esgarrapades i traus als jugadors que són a terra.

En els darrers anys estem veient també que la IRB prioritza la homologació  dels camps de gespa artificials o mixtes per jugar-hi a rugbi, superfícies on els tacs d’alumini perden bona part de les seves prestacions habituals i multipliquen el risc de lesions.

botes rugbi.jpg

Els tacs de goma són el futur del rugbi?

De ben segur que encara queden uns quants anys de debat entre partidaris dels tacs de goma o els tacs d’alumini. Segurament entrem en el terreny de la opinió personal, basada en les experiències pròpies i en la tradició de cada jugador. Però accidents com els de Valenin Courent ajuden a que la IRB començi a plantejar-se la supressió dels tacs d’alumini:


 Actualització: El company Roger Ripol, que molts ja coneixeu per la seva trajectòria professional a França i per pertànyer a una família de grans rugbiers, m’ha facilitat una foto amb les botes que ell (professional amb molts anys d’experiència) fa servir. Cal fer notar que en Roger és talonador, i per tant, ha adaptat les seves botes a les necessitats específiques dels davanters.

botes.jpg

Les botes de'n Roger Ripol, una solució intermitja.

 


Publicat a Rugbi XV, Tradicions | 5 comentaris »

L’origen del XV de la Ginesta

dijous, 6/12/2012

Els amics i companys de la Penya Avant han preparat un gran post al seu blog sobre l’origen del símbol de la Federació Catalana de rugbi i els colors de la selecció nacional. Si us interessa el tema, podeu llegir-ho punxant aquí.

rugbi20catale0_41.jpeg

Publicat a Catalunya, Rugbi XV, Tradicions | 1 comentari »

Movember 2012

dijous, 8/11/2012

Un any més, estem al mes de novembre, un mes marcat en vermell per molts rugbiers del país. La raó no és cap altra que el moviment Movember, un moviment que pretén recollir diners i conscienciar a la població sobre la importància de la lluita contra el càncer en general i contra el càncer de pròstata en particular.

movember.png

El moviment consisteix en deixar-se créixer un bigoti durant el mes de novembre, per molt ridícul o extravagant que aquest sigui, per fer visible i patent la necessitat de recollir fons per la lluita contra el càncer. La idea és que companys de feina, veïns, amics, coneguts i altres et preguntin sobre el teu bigoti i tu puguis explicar la raó per la que el portes.

I què té a veure aquest moviment amb el rugbi? Absolutament tot. A Austràlia i Nova Zelanda (països on va començar aquest moviment) era molt habitual veure bigotis en els equips de totes les divisions, i ja fa un parell d’anys que es va exportar a Europa, amb un gran acolliment per part de les famílies del rugbi de tots els països. Catalunya, com país europeu (per molt que alguns ens vulguin fer creure que fora d’Espanya no som Europa) no és una excepció, i és habitual veure bigotis entre els jugadors de qualsevol edat, condició o divisió. Veurem bigotis entre els davanters d’un equip de Tercera Catalana, o de Divisió d’Honor. També els veurem als estadis dels principals equips europeus, repartits entre els jugadors i aficionats de tots els equips.

Per això, us vull animar a que participeu d’aquest moviment i empenyem, tots junts, una gran melé contra el càncer. Deixeu-vos bigotis, feu festes solidàries, recolliu donatius i ajudem, entre tots, en la lluita contra el càncer. Posició… toquin…ENTRIN!!

Publicat a Catalunya, Tradicions | Deixa-hi un comentari »

Vídeo promocional del Rugby Club Badalona

divendres, 15/06/2012

Amb motiu de la celebració dels 50 anys de vida del club badaloní, els seus integrants han preparat un gran vídeo que reflecteixen els valors i la filosofia d’un club de rugbi català. Si teniu cinc minuts, us recomano que li feu una ullada. Us emocionarà.

 


Publicat a Catalunya, Rugbi XV, Tradicions | 1 comentari »

Els himnes del Sis Nacions

diumenge, 22/01/2012

El Sis Nacions és la festa del rugbi europeu per excel·lència. Color, espectacle, passió, amor per uns colors i respecte, sobretot respecte, als símbols culturals i nacionals propis i sobretot els forans. Més d’un cop hem comentat que als aficionats del futbol els sobta que al rugbi les dues aficions estiguin barrejades, i cantin i escoltin amb respecte i atenció els himnes de cada país, encara que aquest sigui el de l’enemic tradicional. Els himnes i el Sis Nacions, una barreja sagrada, emotiva, espectacular i preciosa. Aposto que no sóc l’únic que ha somiat més d’un cop en cantar els Segadors a capella amb un estadi ple fins a la bandera abans d’un partit de la Copa del Món o del Sis Nacions. Esportivament, crec que no pot haver-hi res més enllà.

Un bon exemple del que comento és l’Irlanda -Anglaterra de 2007. Aquell dia el XV de la Rosa visitava l’escenari del dramàtic diumenge de sang de 1920, quan en el context de la guerra d’independència d’Irlanda les tropes de Sa Majestat van irrompre a Croke Park, santuari dels esports gaèlics, i van disparar a tort i a dret al públic assistent a un partit de futbol gaèlic que es celebrava aquell dia, causant desenes de morts i ferits innocents, entre els que es comptaven dones i nens. Els morts van ser elevats a la categoria de màrtirs nacionals, i la carnisseria de Croke Park va passar a la història com un dels episodis més foscos de la història d’Anglaterra.

El febrer de 2007 la selecció anglesa de rugbi visitava Croke Park, ja que el tradicional estadi irlandès, Lansdowne Road, es trobava en obres. Era el primer cop que un equip dels de Sa Majestat trepitjava el temple sagrat de la cultura gaèlica, i hi havia certs dubtes sobre com calia rebre als anglesos. Finalment l’escena dels himnes va segellar una cicatriu entre les dues nacions que encara sagnava, i el públic de Dublín va mostrar un respecte total guardant silenci durant l’himne britànic (el famós God save the Queen), per enfonsar-se durant interpretació de l’himne de la República d’Irlanda (The Soldier’s Song) i el de la federació de rugbi irlandesa (Ireland’s Call). Pell de gallina:


Hi han altres himnes plens d’història i tradició, amb lletres precioses plenes de sentiment. Especialment emotius són els himnes d’Escòcia i de Gal·les, que cobren una dimensió especial quan les dues nacions juguen de locals, a Murrayfield o el Millenium Stadium, respectivament.

En primer lloc, podeu escoltar el preciós Flower of Scotland interpretat per una banda de gaites i cantat a pulmó pel públic de Murrayfield:


Igualment emocionant és l’himne de Gal·les, titulat Land of my fathers, un himne un pèl trist, capaç d’emocionar a propis i estranys, amb una lírica plena de passió i emotivitat:


Molt més coneguts pel públic en general són els himnes de França i Itàlia. El Fratelli d’Italia era capaç de fer tremolar els fonaments del vell Stadio Flaminio cada cop que Itàlia hi jugava, i el seu ritme alegre i dinàmic intimidava els rivals alhora que encoratjava als gladiadors italians:


Per últim, la marseillaise és segurament l’himne revolucionari i marxa militar més famosa del món. Pot haver-hi res més estimulant pels jugadors abans de jugar un partit de rugbi que escoltar aquest himne?


Publicat a Rugbi XV, Sis nacions, Tradicions | 19 comentaris »

London Irish, els “celtics” del rugbi

dijous, 19/01/2012

Irlanda ha estat tradicionalment un país d’emigrants. Diverses generacions d’irlandesos han hagut de fer les maletes buscant un futur millor lluny de les seves llars. Tot i que hi ha colònies irlandeses a gairebé mig món, especialment importants a països anglosaxons com Sud-Àfrica, Nova Zelanda o Austràlia, les destinacions preferides dels emigrants irlandesos durant en segle XIX i els inicis del segle XX van ser, sense cap mena de dubte, el Regne Unit i els Estats Units.

L’esport és una bona mostra de la petjada dels emigrants irlandesos arreu on van anar. A les diverses ciutats els irlandesos van crear comunitats que disposaven dels seus propis centres de culte (recordem que Irlanda és un país eminentment catòlic), d’oci (les famoses tavernes irlandeses) o entitats esportives. Algunes d’aquestes entitats esportives van acabar esdevenint clubs esportius de molt èxit en els seus països d’acollida, com el cas dels Boston Celtics de bàsquet als Estats Units o clubs de futbol a Esòcia, amb l’Hibernian i els Celtic, establerts respectivament a Edimburg i Glasgow, com a casos més representatius .

El rugbi no és pas cap excepció, i una comunitat de joves irlandesos amants d’aquest esport establerts a Londres va fundar els London Irish Rugby Football Club a l’any 1898. Els inicis no van ser fàcils pels joves celtes, ja que molts d’ells eren obrers industrials que havien anat a provar fortuna a la City londinenca, i havien de competir contra equips ben sovint formats per membres de la petita burgesia o de la classe mitja (cal recordar que el rugbi a Anglaterra ha estat sovint l’esport de les classes benestants, al contrari d’Irlanda o Gal·les, on la seva popularitat entre les classes obreres sempre va ser enorme) que ridiculitzaven i feien escarni de la fila d’aquells proletaris irlandesos. Ben aviat el club es va convertir en un centre social, cultural i esportiu dels emigrants irlandesos a Londres, i la seva tasca social era més rellevant que la vessant esportiva. Amb tot un exèrcit de seguidors i simpatitzants, el club va disposar de suficients recursos com per a créixer socialment i esportivament, consolidant-se com el club de referència dels irlandesos londinencs.

London_Irish.jpg

Logo dels London Irish, amb la creu de Sant Jordi i els trèvols (símbols d'Anglaterra i Irlanda, respectivament).

Durant aquells anys l’equip, format íntegrament per jugadors irlandesos residents a Londres, va guanyar-se l’apel·latiu de The Exiles. El malnom no només no va ferir la sensibilitat dels jugadors, membres i seguidors del club, si no que aquests ben aviat el va adoptar amb tot l’orgull del món.

Així doncs, en poc temps aquell petit equip de barri, format per emigrants irlandesos, es va consolidar com un dels millors equips de rugbi de tota la ciutat, capaç de plantar cara a qualsevol equip i d’omplir els camps on jugava d’aficionats incondicionals de l’equip. Quan els London Irish s’havien consolidat entre l’elit esportiva londinenca, va esclatar la Primera Guerra Mundial, que deixà el club sense la majoria dels seus jugadors, destinats al front.

El drama es va accentuar durant els anys de la Guerra d’Independència d’Irlanda, que va tenir lloc entre 1918 i 1921, i que finalitzà amb l’escissió del país en dues part: l’estat lliure amb capital a Dublín, i l’Irlanda unionista o Irlanda del nord, depenent políticament de les directrius de Londres. Durant els anys de la guerra d’independència i els anys posteriors el club va haver de suportar la manca de jugadors disponibles (alguns d’ells mobilitzats al front) i la prohibició per part de la RFU (Federació Anglesa de rugbi) de prendre part en competicions oficials organitzades per ells. El fet de ser simpatitzant dels London Irish podia ser motiu suficient per a que els detectius d’Scotland Yard obrissin una fitxa criminal, ja que l’individu passava a ser sospitós de col·laborar amb l’IRA.

No va ser fins al 1923 que el club va obtindre els permisos necessaris per a poder competir de nou en competicions oficials, i ho va tornar a fer amb jugadors naturals de l’illa maragda. Des d’aleshores i fins a l’actualitat els London Irish han estat sempre a l’elit del rugbi continental, obrint-se mica en mica a la participació de jugadors no-irlandesos. Tot i que el club ha tingt jugadors de moltes nacionalitats diferents al llarg dels seus cent tretze anys d’història (anglesos, francesos, escocesos, samoans, fijians, neozelandesos, sud-africans…) i que han representat els valors dels emigrants no només irlandesos, els London Irish sempre han estat la destinació preferida de molts dels millors jugadors de rugbi irlandesos, que han vist en els Exiles el seu hàbitat natural fora d’Irlanda. Encara avui en dia la major part de l’afició irlandesa simpatitza amb aquest club londinenc (com també ho fan amb els Celtics de bàsquet o de futbol), i bona part de la seva massa social prové de la classe obrera londinenca, que veu reflectit en els Exiles els valors lligats als emigrants (irlandesos o de qualsevol altre indret del món): sacrifici, honor, treball i esperança en un demà millor.

london-irish-rugby_1210114c.jpg

Els Londo Irish vesteixen de verd i blanc, colors nacionals d'Irlanda.

 

Publicat a Llegendes, Rugbi XV, Tradicions | 4 comentaris »

  1. Pages:
  2. 1
  3. 2