Arxiu de la categoria ‘USAP’

Colomièrs, rugbi en català al cor de l’Occitània

dilluns, 30/09/2013

Colomièrs és una ciutat dels afores de Tolosa, al cor del Llenguadoc. Un suburbi obrer de la regió metropolitana de la capital occitana, bressol de grans líders socialistes com Eugène Montel, combatent antifeixista i polític de base que va arribar a ser la mà dreta del socialista León Blum. En un altre fil ideològic, cal destacar que també l’expresident de la República francesa François Mitterrand va créixer en els carrers de la ciutat de Colomièrs. No és d’estranyar, doncs, que Colomièrs sigui famosa per ser la primera ciutat del món on el servei de transport públic és gratuït i universal, on els serveis socials reben atenció preferent per part del consistori o que els ciutadans tinguin un dels índexs de participació social i política més alts del continent.

colomiers p.jpg

Esquadra del Colomièrs que va aconseguir l'ascens la temporada passada.

Però Colomièrs ha estat -i és- rugbi. Rugbi occità en estat pur. No debades el club de la ciutat, la Unió Sportive Colomiers Rugby, és un dels clubs amb més història de tot l’Hexàgon. Malgrat viure a l’ombra d’un gegant del rugbi a escala mundial com l’Stade Toulousain, el club de la petita ciutat de Colomièrs s’ha fet un lloc per mèrits propis al món de la pilota ovalada.

De fet, aquest club modest que va viure els seus anys d’or durant el canvi de mil·lenni pot presumir de ser campió europeu de la Challenge Cup -la segona competició continental a nivell de clubs-, fita assolida l’any 1998. Aquella gesta li va valer al club occità la classificació directa per la Heineken Cup, la Copa d’Europa de rugbi. I el Colomièrs va aprofitar aquella ocasió per plantar-se a la final de la màxima competició europea, havent eliminat equips a priori més potents ala fase de grups com ara el Treviso italià, el desaparegut Pontypridd gal·lès o el Glasgow. Consolidats com “outsiders”, els occitans van derrotar el totpoderós Munster als quarts de final i a la USAP a les semifinals. Però la gesta dels de Colomièrs no es va poder completar, ja que l’Ulster va derrotar als occitans a la final jugada al vell Lansdowne Road de Dublín.

Però lluny de caure en el desànim, el club de Colomièrs va seguir lluitant. Fruit de la seva feina, el club occità va arribar a la final del Top14 la temporada següent, després de deixar fora de combat els orgullosos veïns de Tolosa. David havia mort Goliat i tot estava preparat per la conquesta del Planxot, però una desafortunada final a Sant Denis davant l’Stade Français per un ajustat 28 a 23 van privar als occitans de fer saltar la banca a la capital francesa.

Però després dels anys de glòria i de tocar el cel amb la punta dels dits, el club va caure en una profunda crisis esportiva i institucional que va portar l’equip fins a la Federal 1, tercera divisió del rugbi gal. Aleshores va ser quan la directiva del club va decidir apostar per dotar al seu equip d’un marcat accent català, amb la contractació de l’exjugador i entrenador de davanters de la USAP Bernat Goutta.

Gotta.jpg

Goutta, "l'home miracle" del Colomièrs.

La tasca de Goutta amb el Colomièrs ha estat genial: va treure l’equip del pou i va ascendir el Colomièrs a la Pro2, segona divisió del rugbi francès. A més a més, ha dotat l’equip d’una forta personalitat, amb valors molt identificats a l’escola catalana com ara la lluita, el sacrifici i l’intensitat en el joc.

Goutta ha apostat per regenerar el rugbi formatiu d’un equip on es van formar grans jugadors com David Skrela i el seu pare Jean-Claude Skrela, Jean-Luc Sadourny, Jannik Jauzion, Thierry Dusatoir o el mediàtic Fabien Galthé. Però a més a més de promocionar nous i joves valors, Goutta va emportar-se alguns jugadors catalans -de la USAP o d’altres clubs catalans, com el Ceret o el Voló- que poc a poc han format una autèntica colònia catalana al cor de l’Occitània. Goutta va emportar-se a Colomièrs jugadors com l’aler Armand Batlle (un dels millors alers catalans del segle XXI), el centre Fabrice Català, el mig d’obertura Cédric Coll, el tercera línia Fabià Berenau, el segona Yohann Vivalda i el jove pilar Thomas Dubois.

Tots aquests jugadors formen la columna vertebral d’un equip capitanejat pel retornat Skrela i que enguany busca consolidar-se entre els clubs capdavanters per retornar a la màxima divisió del rugbi francès. I ho fa amb una aposta decidida per un estil de rugbi amb marcat accent català.

Tercer Temps

Ara fa més o menys un any que al web de la Penya La Lleganya, petita joia i espai de culte dels amants del rugbi en català, va aparèixer un article del company Jan Faidit amb fotografies de l’Ivan Font, titulat “Colomièrs, el fil retrobat” i lectura obligatòria per entendre la realitat social i cultural que envolta el club de les afores de Tolosa.

 

Anàlisi dels rivals de la USAP a la Heineken Cup

dimecres, 5/06/2013

En el sorteig celebrat aquest mateix migdia a Londres, la USAP ha quedat enquadrada al Grup 6 de la màxima competició continental, la Heineken Cup. Després de dos anys d’absència, el conjunt català se les veurà en un grup molt difícil en una de les edicions més igualades d’aquesta competició als darrers anys. Els de Perpinyà jugaran contra Munster, Edimburg i Gloucester.

Munster, el gran rival

El fet de no sortir com cap de sèrie ha provocat que la USAP se les vegi amb un gegant del rugbi europeu com Munster, equip del que ja vam parlar a aquest mateix blog fa unes setmanes. Què dir dels rebels irlandesos que no sabem ja? Certament Munster és un equip que ha perdut potencial els darrers anys (i que s’haurà de recompondre després de l’anunci de la retirada de Ronan O’Gara, la seva gran estrella), però que encara conserva una de les columnes vertebrals més perilloses de l’hemisferi nord. Botha, Cronin, Donncha O’Callaghan, O’Mahony, Connor Murray, Keith Earls, Laulala, O’Dea, Zebo… una plantilla que fa tremolar i pràcticament inexpugnable quan juga al màgic Thomond Park. La USAP haurà de suar sang per doblegar els rebels irlandesos a l’Aimé Giral i per plantar cara a la catedral celta.

Thomond Park nou.jpg

La USAP visitarà Thomond Park, el temple irlandès.

Edimburg, el tapat

Sobre el paper, l’equip de la capital d’Escòcia és el més fluix del grup. La USAP hauria de poder guanyar a casa i intentar treure profit de la seva visita a Murrayfield, el temple del rugbi escocès. Els escocesos van ser la sensació de la Heineken Cup fa dos anys, quan van arribar a semifinals després de doblegar al totpoderós Toulouse i fer tremolar el potent Ulster, però a la competició domèstica, la Lliga Celta, els d’Edimburg no han estat a l’alçada i han mostrat algunes de les seves mancances. Un equip poc compacte i que cedeix massa espais en defensa, que sovint li acaba costant el partit. Ara bé, la debilitat defensiva dels escocesos es veu compensada pel seu encert ofensiu: homes com Laidlaw, De Luca, Scott o Tim Visser són capaços de trencar qualsevol defensa gràcies a la seva velocitat d’execució. La USAP haurà de privar als escocesos de la possessió de l’oval si vol aconseguir algun resultat positiu.

El talent de Laidlaw, el gran perill de la USAP.

 

Gloucester, el tapat

Els “Cherry & Whites” segurament són un dels equips més infravalorats de la Premier anglesa. Només així em puc explicar el poc respecte que molts analistes dels mitjans de comunicació britànics mostren cap un club històric com Gloucester. Segurament el fet de pertànyer a una lliga dominada pels “big four” (Northampton, Leicester, Harlequins i Saracens) resten atenció mediàtica a l’equip del gal·lès Nigell Davies.

gloucester.jpg

Gloucester representa a la perfecció els principals valors del rugbi tradicional anglès. Joc lent i travat, potència física, joc directe, domini de les fases estàtiques… però per sobre de tot, l’equip de Davies és un bloc compacte amb poques fissures i una figura emergent (Twelvetrees), cridat a ser una peça clau del XV de la Rosa al seu Mundial…

 

El vell Lansdowne Road (1872-2007)

dijous, 21/02/2013

El món del rugbi té diverses catedrals. Algunes de llegendàries, com Twickenham, Murrayfield o l’Eden Park. Altres més recents, com l’Estadi Olímpic de Roma, l’Olímpic de Sydney o l’estadi de Sant-Denis. Però cap d’aquestes catedrals era comparable a l’estadi per excel·lència, el vell Lansdowne Road de Dublín, l’estadi de rugbi i de futbol més antic del món.

Els inicis d’un temple

Lansdowne Road va contruïr-se l’any 1872 per acollir els partits del Lansdowne Football Club, un dels clubs de rugbi (no de futbol associació o “soccer”) més antics d’Irlanda. El club prenia nom del carrer on estava la seu social del club i l’estadi, a l’encreuament dels carrers Lansdowne i Shelbourne. Un grapat d’anys després -al 1880- un altre equip de rugbi de la ciutat, el Wanderers Football Club (fundat l’any 1860) també va passar a disputar els seus partits a Lansdowne Road.

Durant el darrer terç del segle XIX Lansdowne Road es va convertir en l’estadi de rugbi més important d’Irlanda. L’any 1878 hostatjava el primer partit internacional de la història de l’esport a l’illa maragda, amb un partit entre les seleccions d’Irlanda i Anglaterra. Aquell primer partit va acabar amb victòria de la Rosa sobre el Trèvol. La primera victòria irlandesa no arribaria fins l’any 1887 -en el marc del Home Nations Championship, predecessor de l’actual Torneig de les Sis Nacions, i que es jugava des de 1883-, quan els irlandesos van aconseguir, finalment, derrotar al seu etern rival.

La federació irlandesa de rugbi (anomenada IRFU, sigles d’IrishRugby Football Union) va fixar l’estadi de Lasndowne com la seva seu oficial, i va projectar la tribuna principal (totalment coberta) l’any 1908, a sobre de les vies del tren, que passaven a pocs metres del camp i per sota de la tribuna de Lansdowne Road.

lansdowne_g.jpg

El ferrocarril del DART passava sota la tribuna principal.

Amb el canvi de segle, el futbol (un esport mai majoritari a Irlanda) va establir-se també a Lansdowne Road. El dia de Sant Patrici de 1900 es va celebrar el primer partit de futbol entre les seleccions d’Irlanda (Ulster inclòs) contra Anglaterra, amb victòria dels pross per 0 a 2. El següent partit de futbol trigaria més d’un quart de segle en produir-se. No va ser fins l’any 1926 que Lansdowne Road va acollir un partit entre l’Estat Lliure d’Irlanda (avui República d’Irlanda, és a dir, els 26 comtats del sud sense incloure l’Ulster) contra la selecció d’Itàlia.

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’any 1914, Lansdowne Road va servir d’escenari per a que vora uns tres-cents voluntaris irlandesos (gairebé tots rugbies, i comandats per Francis Browning, president de la IRFU) formessin el setè batalló dels Royal Dublin Fusiliers, en defensa del Regne Unit. Gairebé tots ells van caure en la batalla dels Dardanels, l’agost de 1915. En memòria seva, es va alçar una placa commemorativa a la catedral del rugbi irlandès.

L’edat d’or

Amb la independència d’Irlanda (si més no, dels vint-i-sis comtats que formaven l’Estat Lliure i més tard, la República d’Irlanda), el paper i la rellevància de la selecció de rugbi (que continuava representant tota la nació irlandesa malgrat estar dividida en dos administracions diferents) a la societat irlandesa va esdevenir cabdal. Guanyar a Anglaterra a Dublín era una qüestió d’estat i una reivindicació nacional de primer ordre. La construcció de la graderia est es va acabar l’any 1927, i així es va definir la fisonomia d’un estadi únic al món de l’esport. L’aforament va arribar als 36.000 seients, però a Lansdowne Road poca gent seguia el partit assegut. Amb la gent dempeus, l’aforament arribava fàcilment als 50.000 espectadors, i hi ha qui diu que en alguns moments encara hi havia uns quants milers de persones més a les grades del vell Lansdowne Road.

Lansdowne Road es va convertir en un temple on els jugadors de rugbi de mig món somiaven jugar. A Lansdowne van caure les orgulloses seleccions d’Anglaterra, França i Gal·les, però també hi van caure els sud-africans de l’apartheid (amb càntics i pancartes antiracistes incloses), o fins i tot les seleccions d’Austràlia i Nova Zelanda (memorable fou el dia que els irlandesos van plantar-se davant del Haka neozelandès per posar nerviosos als All Blacks).

Un partit entre Irlanda i Escòcia, any 1927.

I és que l’ambient de Lansdowne Road era excepcional. No hi ha hagut un camp més calent, però alhora educat, en el món de l’esport. Lansdowne tremolava quan els homes del trèvol guanyaven els seus partits, però mai es va xiular l’equip rival. Lansdowne Road bategava amb força amb les visites dels rivals, però mai hi va haver cap incident remarcable durant un partit de rugbi, fins i tot durant els anys de plom dels “troubles” a l’Ulster, durant la dècada dels 70 del segle passat.

Lansdowne es converteix en un camp de futbol

Tot i que ja hi havia jugat esporàdicament, la selecció de futbol de la República d’Irlanda va fixar la seva seu local a Lansdowne Road l’any 1990, ja que el vell estadi de futbol de Dalymount Park -amb un aforament de poc més de 4.000 persones- s’havia quedat petit per acollir els partits de la seva selecció. Com que el futbol jugava els seus partits al vespre, Es va fer necessari que Lansdowne incorporés enllumenat elèctric artificial. D’aquesta manera, els focus van arribar al temple del rugbi irlandès l’any 1993.

old lansdowne road.jpg

El vell estadi a finals del segle XX.

Però amb l’arribada del futbol Lansdowne Road també va haver de conviure amb casos de violència i incivisme dins del camp. Els episodis violents que no havien passat mai en més d’un segle de Torneig de les Cinc Nacions (Itàlia encara no hi havia entrat) van arribar a Lansdowne Road per esquitxar i tacar la imatge de l’estadi.

L’any 1995 Lansdowne Road era l’escenari d’un partit internacional de futbol entre Irlanda i Anglaterra. Feia poc més d’un any que l’IRA havia anunciat un alto al foc, però milers de hooligans anglesos -molts d’ells membre del grup neonazi Combat 88- van envair Dublín amb l’excusa d’animar la seva selecció. Els irlandesos es van avançar al marcador gràcies a un gol de David Kelly, cosa que va despertar l’instint violent dels neonazis anglesos, que van començar a rebentar la graderia i a llençar objectes contra els espectadors irlandesos, contra la policia i al terreny de joc. Veient la situació -absolutament inèdita als més de cent vint anys de vida del vell estadi- l’àrbitre va decidir suspendre el partit. La policia va carregar contra els hooligans, que van contestar de la mateixa manera. Ja fora de l’estadi, els neonazis que no havien estat detinguts van decidir terroritzar el centre de Dublín durant tota la nit, mitjançant pallisses, agressions verbals i sexuals a les noies i destrossant alguns pubs i establiments. Va ser el dia més trist de la història de Lansdowne Road. Fins i tot la UEFA va amenaçar a la Federació Anglesa amb suspendre la Eurocopa que s’havia de jugar l’any següent, precisament a Anglaterra. Us deixo el vídeo del-que va passar aquella nit:


Cap un nou mil·leni

Per sort, el malson va acabar, i Lansdowne Road va seguir allotjat esdeveniments esportius de primer ordre sense cap incidència. De fet, Anglaterra tornaria a Lansdowne l’any 1997, en el format del Torneig de les Cinc Nacions (Itàlia no entraria fins l’any 2000). Aquell dia els aficionats del rugbi van tenir un comportament exemplar, com és habitual, malgrat la dolorosa derrota encaixada (6 a 46 a favor del XV de la Rosa), la més gran que Irlanda mai ha rebut en un partit actuant com local.

Amb el canvi de segle es va fer patent la necessitat de remodelar a fons el vell estadi. La “old lady”, com li deien a Irlanda, ja no garantia els estàndards de seguretat i requisits demanats per la UEFA ni per la IRB, i el govern de la República va decidir construir un nou estadi al mateix emplaçament, que hauria de simbolitzar la modernització del país.

Encara va haver-hi temps per a que Lansdowne organitzés una darrera final de la Copa d’Europa de rugbi -la Heineken Cup, per raons comercials- que van disputar l’Stade Toulousain i la USAP. Era la primera vegada que la USAP arribava a una final de competició europea, i més de vint mil catalans van acompanyar el seu equip a Dublín. Molts aficionats encara tenim malsona amb el desastrós primer temps del nostre equip. Al descans, la USAP anava 19 punts per sota al marcador, i amb el seu marcador a zero. La reacció va arribar al segon temps, però no va haver prou temps per capgirar el marcador, que va acabar amb un ajustat 22 a 19 a favor dels occitans.

La vida de Lansdowne Road arribava al seu final. Les seleccions de rugbi i de futbol van jugar els seus darrers partits al novembre de 2006, i el 31 de desembre de 2006 Lansdowne Road va acollir espectadors per darrer cop: era un partit de la lliga celta entre Leinster i Ulster, amb victòria local (20 a 12). Enrere quedaven més de 125 anys d’història, de passions, d’un públic sempre entregat, de somnis, de llàgrimes, de somriures, d’abraçades, de frustracions. L’ “old lady” deixava pas a un nou estadi, símbol d’uns temps, que no per ser moderns, han de ser necessàriament millors:


Epíleg

El nou estadi va obrir les portes el mes de maig de 2010, amb un cost total de més de 350 milions d’euros. L’aforament del nou estadi és idèntic a l’antic, ja que és de 50.000 persones, per bé que totes amb seient. Per raons de patrocini, el nou Lansdowne Road era rebatejat amb el nom d’Aviva Stadium, un fet mai acceptat a Dublín ni a Irlanda, on els aficionats encara anomenen l’estadi Lansdowne Road. Aquest 2013 la final de la Heineken Cup torna a Lansdowne Road, deu anys després de la derrota usapista al temple irlandès.

aviva-stadium-interior-north-west-(small)-(2).jpg

El nou "Aviva Stadium".

Malgrat la construcció del nou i futurista estadi (que personalment em sembla un calc de l’estadi d’Anoeta) el fantasma del vell Lansdowne Road segueix ben present entre els amants del rugbi. En l’imaginari col·lectiu de molts de nosaltres, encara apareix el fantasma del vell estadi quan pensem en un partit de rugbi a Dublín. El nou estadi és més accessible, més funcional i segur. Però ha perdut aquella essència que el feia únic, original i especial. Suposo que en el futur el nou Lansdowne Road tindrà la seva pròpia llegenda, el seu propi aroma i la seva màgia, però per als que vam conviure amb l’antic estadi, el vell Lansdowne Road sempre serà la casa del rugbi irlandès.

Anàlisi tàctica del USAP-Toulouse

dilluns, 17/09/2012

Segurament cap de nosaltres apostàvem per una victòria clara de la USAP. Tots dèiem que el Toulouse era força favorit, malgrat que molts encara teníem l’esperança que Montjuïc fos el talismà necessari per motivar els usapistes i poder derrotar al totpoderós Stade Toulousain. L’any vinent es compliran 800 anys de la derrota de Muret, que suposà la fi del somni de crear un regne catalano-occità potent a banda i banda dels Pirineus. 800 anys més tard, catalans i occitans se les veien de nou en el camp de batalla, en un clàssic del TOP14 com és un partit entre aquests dos equips.

Després d’un parell de dies de reflexió, crec que puc enumerar algunes de les claus del partit i que van contribuir decisivament a la victòria del conjunt català sobre l’equip occità.

1. Possessió de l’oval. El Tolosa no està gens acostumat a que el rival li amagui la pilota, i sense possessió efectiva, els temibles mecanismes ofensius dels occitans no poden rutllar. Com aconseguir una òptima possessió de pilota? Cal que la teva tercera línia no s’arronsi gens ni mica i que no estigui mai a més de cinc o deu metres del mig de melé i de la pilota. D’aquesta manera s’apuntalen els possibles punts de trobades (melés espontànies o rucks) i s’agilitza la circulació de la pilota en les fases dinàmiques d’atac.

2. Tallar la connexió Burguer-McAlister. L’ànima del joc tolosí és la connexió al mig del camp entre els dos Luke (Burger i McAlister). Gràcies a la gran feina de Cazenave i Melé dirigint la davantera i controlant espais pels tres quarts, el mig del camp dels campions de França va ser inexistent durant els primers seixanta minuts. Descol·locats, sense pilota i superats defensivament, el mig del camp de Tolosa no va saber contrarestar les accions dels catalans.

3. Anul·lar el joc de Dusatoir i Picamoles. Ja fa anys que “el gitano” Guy Novès (l’entrenador del Toulouse) utilitza els seus terceres línies per apuntalar els centres en les accions ofensives. Copiant un vell esquema dels “All Blacks”, l’Stade Toulousain situa a Dusatoir entre el 12 i el 13 (això és, entre Fritz i Jauzion) i a Picamoles entre el 13 i el 14 (és a dir, entre Jauzion i Clerc). D’aquesta manera busca força en atac i la possibilitat d’apuntalar i garantir una sortida ràpida de la pilota en cas d’agrupament. Conscient d’aquesta realitat, en Marc Delpoux (entrenador de la USAP) va ordenar als centres usapistes (Marty i Liefemi Mafi) atacar per la banda dreta, defensada per un Huget que va resultar ser un amic, i allunyant la pilota i les accions dels perillosos Dusatoir i Picamoles.

4. Rapidesa i verticalitat. La USAP va plantejar un partit de ràtzies ofensives ràpides i curtes, per treure el màxim botí possible de les seves accions. En aquesta realitat, l’aportació de James Hook i la rapidesa de Farid Sid i Adrié Planté als flancs, amb les penetracions de Joffrey Michel i Richard Haughton escorats a les bandes, van permetre trencar (sempre pels laterals) la muralla defensiva occitana.

5- Aportació ofensiva dels davanters. Generalment els davanters usapistes brillen per la seva força i la seva valentia, però històricament mai han estat homes que es sumessin ràpidament a l’atac seguint l’estela dels tres quarts. Tanmateix, a Montjuïc vam veure una de les millors actuacions ofensives del paquet de davanters en fases dinàmiques que jo recordi. La força i la verticalitat de Taumalolo (vital per obrir escletxes a la defensa occitana), la intel·ligència tàctica dels nouvinguts Strokosch i Charteris (sempre ben posicionats i amb arguments per fer mal a la defensa rival), el lideratge de Guirado a falta del lesionat Mas, endreçant i liderant l’atac dels homes forts, i la força de Guiry, Taofifenua i Narraway netejant les fases estàtiques i avançant molts metres pel seu equip van sorprendre a la totpoderosa davantera occitana, que durant seixanta minuts no va poder fer més que recular davant les forces catalanes.

6. L’efecte Montjuïc. La fúria catalana. La USAP va sortir disposada a mossegar i a menjar-se el rival, desplegant tota la fúria catalana que no fa tants anys els nord-catalans patentaven com a segell de la casa. Personalment, no veia una USAP tant ben plantada al camp i amb tantes ganes des de fa anys, potser de 2009 ençà. El famós “quart d’hora català” va durar seixanta minuts en els que un dels millors equips europeus no va poder fer absolutament res per aturar el vendaval català.

USAP. Pere Virgili..jpg

La USAP va superar per 34 a 20 al Tolosa. Foto de Pere Virgili.

Aspectes a millorar

Malgrat la gran victòria catalana, cal apuntar que hi ha un parell d’aspectes que la USAP encara ha de millorar per esdevenir un equip temible. En primer lloc, cal que la melé catalana sigui més compacte per intentar proporcionar més possessions de qualitat als tres quarts. De fet, a l’entrenament previ de la USAP no vaig veure que els davanters treballessin gaire la melé i la sortida de pilota, si no els serveis de toc (o touches) i els agrupaments espontanis (rucks i mauls, sobretot).

En segon lloc, la USAP hauria de millorar la seva capacitat de recuperació de pilota, ja que a les acaballes del partit els tolosans van tenir excessives facilitats per conservar la pilota, cosa que va provocar un parell d’errades que la USAP va pagar molt cares en forma de dos assajos en contra.

Per últim, cal lamentar la tràgica mort del conductor de l’autobús de la USAP per un atac de cor a Barcelona durant el partit. Tot el meu condol per família, amics i companys del difunt.

Els nous fitxatges de la USAP

dilluns, 20/02/2012

La USAP ja està treballant per millorar l’equip de cara a la propera temporada. A l’arribada del nou tècnic (el senyor Marc Delpoux) s’hi sumen un grapat de reforços que han de millorar el nivell d’una plantilla que ha estat rendint per sota de les seves possibilitats durant bona part de la temporada.

El primer problema que ha tingut la USAP aquesta temporada ha estat la seva davantera, incapaç de trencar les defenses rivals i hegemonitzar les fases estàtiques (melés, serveis de toc i melés espontànies). De la incapacitat de conquerir l’oval o de mantenir-lo en camp contrari s’han derivat bona part dels mals de l’equip, que ha notat en excés lesions puntuals d’alguns dels seus jugadors així com la retirada d’Álvarez-Kairelis, el gran segona línia argentí.

Per apuntalar la davantera els serveis tècnics de la USAP han llençat la casa per la finestra i han contractat en Sona Taumalolo, un pilar internacional per Tonga que ha estat jugant durant els darrers anys als Chiefs neozelandesos, un dels principals equips del Super15. Taumalolo ha d’apuntalar l’equip a les melés (molts parlen de que és el substitut natural de Freshwater) i formar una primera línia de por amb els catalans Guirado i Mas.

alisona-taumalolo-2011-9-9-7-10-52.jpg

En Taumalolo s'escapa de la pressió dels All Blacks durant la passada Copa del Món.

Els salts al serveis de toc i el recolzament en els punts de contacte han estat dos dels punts febles dels catalans al llarg de la temporada. Per corregir aquestes mancances el club ha contractat els serveis del internacional gal·lès Luke Charteris, que enguany acabava contracte amb els Newport Dragons.

Luke-Charteris_2654908.jpg

En Luke Charteris durant la passada edició de la Copa del Món.

Per acabar d’apuntalar i reforçar el paquet de davanters, la USAP ha realitzat un parell d’incorporacions de luxe a la seva tercera línia, enguany massa tova i discutida. L’internacional samoà Daniel Leo (fins aquest anys a les files del Bordeus) i sobretot el fitxatge de l’escocès Alsadir Strokosch (fins ara a les files del Gloucester i indiscutible al XV del card) han de millorar les prestacions dels terceres usapistes, homes com Tuilagi, Tonita o Chouly.

Alasdair-Strokosch-Scotland-2012_2718077.jpg

Alsadir Strokosch durant un partit del Sis Nacions.

El mig de melé de la USAP també despertava dubtes. La mala ratxa del català Cazenave i el mal estat de forma de David Melé havien mostrat les mancances d’un equip que necessitava aire fresc a la distribució i organització del joc. Precisament per això el club ha contractat l’irlandès Thomas O’Leary, internacional per Irlanda i fins ara jugador del potent Munster, que ha de servir de revulsiu als problemes de distribució en el joc usapista.

Jamie+Roberts+Tomas+O+Leary+Ireland+v+Wales+apDeR_TjrbHl.jpg

En Thomas O'Leary arriba per reorganitzar l'estructura de joc catalana.

També de Munster arriba el darrer fitxatge de la USAP fins al moment, el neozelandès Lifeimi Mafi, un jugador que pot ocupar els centres gràcies a la seva velocitat, placatge i habilitat en el joc a la mà. L’arribada de Mafi podria ser el recanvi natural d’en Maxime Mermoz, de qui s’especula que marxarà a un club més potent la propera temporada.

Munster-v-Ospreys-Lifemi-Mafi-Jonny-Vaughton_2150513.jpg

El neozelandès Mafi en una acció de joc amb el Munster.

La USAP destitueix el seu tècnic, Jacques Delmas.

dijous, 24/11/2011

Dilluns passat saltava la notícia a Perpinyà. La directiva de la USAP ha decidit destituir el tècnic Jaques Delmas al capdavant dels del Rosselló. Els mals resultats recollits durant els darrers mesos a la competició domèstica (la USAP és a la zona baixa de la classificació, vuitena amb només dinou punts, a disset del líder) i el pobre joc dels catalans durant aquest inici de temporada han estat determinants per a que el president del club, el senyor Paul Goze, hagi pres la decisió d’acomiadar en Delmas.

Jacques_Delmas50.jpg

Delmas, l'entrenador destituït.

En Jaques Delmas va arribar el passat estiu a Perpinyà per suplir la marxa del carismàtic tècnic Jaques Brunel, (un home molt estimat a Perpinyà). En Delmas té un currículum força complert i un gran renom a terres gales, ja que no en va havia fet campió del Top 14 als bascos del Biarritz els anys 2005 i 2006. El mètodes de Delmas semblen no haver acabat de funcionar amb l’equip català, que ha mostrat un perfil de joc baix i en ocasions preocupant. La gota que va fer vessar el got fou la humiliant derrota contra els Newport Dragons gal·lesos a l’Amlin Cup (segona competició europea), on el conjunt del Rosselló va perdre bona part del prestigi europeu que tant li havia costat guanyar durant els darrers anys.

De moment encara no s’ha confirmat qui substituirà de forma oficial en Delmas al capdavant de la USAP, tot i que la direcció tècnica de l’equip (que aquest proper divendres rep la visita del potent Stade Français a l’Aimé Giral) recaurà, de moment i de forma interina, en Bernard Goutta i Christophe Manas, ajudants fins ara del denostat  Jacques Delmas

Als mitjans de comunicació de l’hexàgon s’ha especulat amb diversos noms de prestigi per ocupar la banqueta catalana. En les darreres hores han sonat amb certa força noms  com en Martin Johnson (antic jugador de la USAP i seleccionador anglès fins fa uns dies), Marc Lièvremont (ex seleccionador del XV del Gall) o en Nick Mallet, antic seleccionador italià. Dóna la casualitat que en Nick Mallet va ser substituït per Jaques Brunel (predecessor de Delmas a Perpinyà) a la banqueta de l’equip transalpí. De confirmar-se el fitxatge de Nick Mallet la USAP i la selecció azzurra tancarien un curiós cercle.