Censura a TV3?

divendres, 27/05/2011

A Twitter s’està criticant molt TV3 pel tractament del desallotjament de Plaça Catalunya. Molts tuitaires l’acusen de censura, manipulació i d’amagar la realitat. La veritat és que jo he pogut veure imatges molt dures de l’actuació dels Mossos al 3/24 i al Matins. No acabo d’entendre quina és la manipulació. ¿És manipulació que la Pilar Rahola opini sobre el què està passant? No, ho crec. És discrepància. I segurament, incorrecció política, però la discrepància també és necessària i és democràtica.

En contraposició, molts altres internautes lloen el tractament que n’està fent Antena 3. ¿És neutralitat informativa ensenyar les imatges més brutals i anar-les comentant com si fos una transmissió de toros amb comentaris grocs i sense contextualitzar res? Està clar que amb casos tan propers, trobar el terme mig és molt difícil, però alguns tuits també estan escrits des del sectarisme poc amant de la veritat. Així com la democràcia és massa important per deixar-la només en mans dels polítics, la paraula “censura” és massa grossa per utilitzar-la amb tanta gratuïtat.

Pop a la catalana

divendres, 20/05/2011

Pop Ràpid, que es pot veure els dimecres al Canal 33, és una sèrie difícilment classificable però que podríem situar a mig camí  entre “Els joves” i de “Bottom” (La pareja basura). Amb diàlegs curts, intel·ligents i punyents, una notable dosi de mala llet, una realització àgil i un ritme trepidant. Amb tot, per mi el millor és el retrat àcid que fa d’una generació de “gafapastes” que, probablement, avui poden estar acampats a la Plaça Catalunya com en una reunió de creatius en una gran multinacional amb un sou estratosfèric. Aquest és el contrast de la sèrie i d’aquesta generació. La crítica és més legítima, i més acurada, perquè es fa des de dins i coneixent bé la matèria prima. A més a més, l’exercici de riure’s d’un mateix sempre és un exercici enormement saludable. Només cal afegir-hi les píndoles culturals, en forma d’actuacions en directe especialment, i ens surt una bona combinació i una de les millors sèries nacionals que he pogut veure darrerament. Hi haurà una segona temporada?

Uns pirates que fan aigües

dimarts , 10/05/2011

La nova sèrie de Telecinco, Piratas, ha debutat amb una audiència notable a Espanya (17.2% de quota i 3.453.000 espectadors), però no tant a Catalunya (13 % de quota i 414.000 espectadors). Aquestes xifres, de ben segur, permetran la continuïtat de la sèrie. Ara bé, vist el primer capítol, la cosa no s’aguanta per enlloc. Algú ha tornat a enganyar Pilar Rubio explicant-li ara que ser actriu és fàcil. I Óscar Jaenada no l’ajuda gens fent una pèssima imitació de Jack Sparrow i que en alguns moments és de vergonya aliena. No te’ls creus en cap moment.

D’altra banda, també fa molt mal a la vista veure segons quins decorats que aconsegueixen, fins i tot, que els de Águila Roja semblin d’una superproducció de Hollywood. Per no parlar dels vaixells, que semblen pasteres. En fi, estic convençut però, que amb quatre escenes d’acció i unes bones dosis de cuixa, la sèrie superarà la primera temporada. Miracles de la televisió.

El puto amo

dimecres, 27/04/2011

Pep Guardiola ha explotat. Ha decidit deixar de callar per donar el cop de puny sobre la taula que molts li reclamaven fa mesos. Pràcticament des de les primeres pixades fora de test de Mourinho.  És comprensible. Hi ha un moment que tanta provocació, tanta infàmia i tanta injúria resulta inaguantable fins i tot per qui ha fet del seny la seva bandera. I més, quan el teu club et deixa força sol davant les andanades.  Ara bé, en cap moment ha faltat el respecte a ningú, ni ha perdut la seva elegància habitual.  No podia ser d’una altra manera.

Pep Guardiola ha dit en veu alta el que pensa molta gent que, n’està més que tipa, que un maleducat vagi donant lliçons de no se sap  què amb la genuflexió còmplice de la Caverna Mediàtica. Passi el que passi en aquesta eliminatòria de Champions, en Pep ha aconseguit una cosa que mai aconseguirà Mourinho; erigir-se en un líder respectat i que molts culers estiguin més orgullosos que mai d’estar en el mateix bàndol d’algú que és “més que un entrenador”.

Estarem atents

dilluns, 11/04/2011

Aquesta setmana viurem el primer Clàssic dels quatre que podem viure en pocs dies. Caldrà estar molt atents als comentaris de la Caverna madridista. No tingueu cap dubte que, a manca d’arguments futbolístics, caldrà que s’inventin altres coses. Crearan pantalles de fum, escalfaran els partits amb l’ajuda inestimable de Mourinho, generaran tensions, buscaran excuses en cas de derrota i el que és pitjor; ho faran amb total impunitat i sense que ningú els pugui demanar responsabilitats.

Després de “Villaratos”, de l’episodi del presumpte dopatge, de “problemes infogràfics”, la polèmica sobre la campanya de publicitat dels jugadors del Barça on ensenyen la mà -fins quan haurem de continuar demanant perdó pel 5 a 0?-, ara només cal esperar el pitjor. L’únic que demano és que no caiguem en la provocació i estaria molt i molt bé que la Asociación de la Prensa de Madrid -amb sigles APM, que ja té collons!- vigilés les pràctiques d’alguns dels seus associats. Seria tot un exercici de responsabilitat.

 

Un exercici emocionant de memòria col·lectiva

dijous, 31/03/2011

El documental “ETA a la ciutat dels sants”  de l’Albert Om ens reconcilia amb la televisió. Una història molt ben explicada sobre uns fets que van sacsejar els vigatans i Catalunya sencera. Emociona veure les cares dels supervivents, dels protagonistes, dels seus testimonis, després de 20 anys. Esparvera tornar a recordar algunes de les fotografies més punyents sobre l’atemptat. Destaca per sobre de totes la surrealista fotografia del guàrdia civil i la seva dona, amb cares desencaixades pel terror, arrossegant un cotxet amb el seu nen, que riu aliè a la magnitud de la barbàrie.  El nen és una metàfora del que devien sentir molt ciutadans llavors i que ara hem tornat a experimentar. Un bon exercici de memòria col·lectiva que dignifica el mitjà, el periodisme i que ens fa sentir orgullosos de TV3.

L’Albert Om es consolida com un dels explicadors de històries que gestiona millor les emocions de l’espectador. I tot això sense caure en el groguisme, la llàgrima fàcil i altres tècniques habituals que alguns coneixen molt bé i practiquen a diari. Om, sense deixar de tenir un protagonisme i narrar el fets en primera persona, ell hi va ser, aconsegueix donar la paraula als protagonistes i que les imatges parlin per a elles mateixes.  Ah, i la bona televisió també pot ser líder del dia amb un 21.3 de quota i 710.000 espectadors de mitjana.

 

Adéu, “marquistes”

dimarts , 22/03/2011

El relleu d’Eduardo Inda a la direcció del diari Marca és, en principi, una bona notícia per al periodisme esportiu. Quan Inda va aterrar el 2007 al diari amb més lectors de l’Estat, va començar una batalla duríssima amb el Diario As per enarborar en solitari la bandera del madridisme més bel·ligerant i espanyolista. En aquesta guerra, que finalment ha guanyat, no va tenir cap remordiment en practicar el periodisme més groc, fer les campanyes de persecució més bèsties que s’han pogut veure i barrejar esport i política sense cap mena de complexe.

Ara cal veure quina línia editorial prendrà el diari esportiu madrileny, però no sóc gaire optimista. La política d’Inda ha refermat el lideratge del Marca i ha marcat, valgui la redundància, una manera de fer periodisme que em temo que ha fet fortuna. Només cal veure l’assumpte del presumpte dopatge blaugrana i la Cope. Estarem atents. I també estarem atents a les noves aventures d’Eduardo Inda a Veo 7. Segur que tornarà a donar grans moments de glòria als qui ens dediquem a l’humor.

El cop de puny sobre la taula arriba tard

dimarts , 15/03/2011

El Barça ha decidit demandar la Cadena Cope perquè troba insuficients les seves disculpes arran de les informacions que apuntaven l’existència de dopatge en la plantilla blaugrana. Ja era hora que el club, de forma oficial, donés un cop de puny sobre la taula per dir prou a tot el soroll que està promovent la Caverna Mediàtica. Com que no poden guanyar al camp, intenten fer-ho fora. Però ja fa dies que han sobrepassat els límits d’allò que és legítima opinió, i han entrat en el terreny llefiscós de les injúries, les calúmnies, les veritats a mitges i les alteracions infogràfiques. 

La demanda del Barça arriba tard, però. Cal més contundència i més velocitat per part del Club per denunciar segons quins comportaments periodístics i institucionals. I cal tenir clar que aquest paper l’ha de fer la Institució, i no pas l’entrenador o la plantilla. Aquest darrers que parlin al camp; que se’ls hi entén tot. El Barça ha de passar al contraatac d’una manera definitiva perquè fa por escoltar tot el que s’està dient a aquestes alçades, veure tot el que encara falta per jugar, i les barbaritats que encara poden arribar a dir. Com deia aquell: cap agressió sense resposta.

La primera nevada 2.0

dimarts , 8/03/2011

Avui fa un any de les intenses nevades que van paralitzar el país. Per molts, va ser la primera nevada 2.0. Les xarxes socials anaven plenes de notícies, vídeos i fotografies compartides pels mateixos usuaris. En molts moments, van avançar, llavors a 120 km/h però amb cadenes, els mitjans tradicionals. En d’altres, era més fiable seguir la informació del trànsit pel Twitter que per qualsevol altre mitjà. En alguns casos, les xarxes socials eren l’única font possible.

Estic convençut, que aquest fet tan extraordinari, va servir perquè molts periodistes obrissin els ulls vers la revolució que ja tenim aquí. Molts vam patir l’estranya sensació que els periodistes perdíem el monopoli de la transmissió de la informació. Va semblar que el públic ens estava dient que ja no ens necessitava. Va ser el moment clau per començar a entendre que el periodisme havia de ser més social o no seria. Va ser el moment clau per obrir la porta dels continguts a l’audiència. Va ser un moment fantàstic enmig del caos. Beneïda nevada.

Vergonya aliena

dimarts , 1/03/2011

L’actuació de certs periodistes en el dramàtic cas Mari Luz desperten un sentiment de vergonya molt gran vers el mitjà televisiu.  Moltes crítiques se les emporten Ana Rosa Quintana, i la seva tropa, per la  lamentable actuació de divendres passat, on van aconseguir una confessió en directe després d’un interrogatori digne de la Gestapo. Les imatges que hem pogut veure després encara embruten més l’episodi. És veritablement repugnant veure com una periodista tracta l’entrevistada com un objecte, com una mercaderia. Tot s’hi val. Cal dir, però, que altres programes, i de la mateixa franja horària,  viuen d’aquesta història explicant-ne tota mena de detalls truculents i ara s’esquincen les vestidures de forma interessada.

L’Ana Rosa es defensa dient que han “donat la notícia que tot periodista hauria volgut donar”. Home, doncs això no és ben bé així. Estic convençut que molts col·legues no els interessa gens participar d’aquest circ on l’audiència és l’objectiu que passa per sobre dels sentiments, les persones i la justícia. Creu el lladre que tothom roba. I sabeu el millor de tot plegat? Aquest polèmic divendres, el programa d’Ana Rosa va assolir un 16.5% de share i 443.000 espectadors de mitjana, quan el divendres anterior era vist per un 18.6% i 512.000 espectadors. Així doncs, on són els resultats? Què justifica aquestes actuacions? Alguns poden dormir per les nits?