Arxiu del mes: desembre 2010

Mas Confidencial

dimarts , 28/12/2010

El documental de TV3 “Candidat Mas, President Mas: compte enrere” que vam poder veure ahir va ser motiu de discòrdia a la xarxa. L’audiència li va fer costat com podem llegir aquí però les opinions van ser de tots colors per variar, i molt més polaritzades que mai per tractar-se d’un tema polític.  El documental pretenia mostrar-nos un Mas intimista, familiar i, certament, va aconseguir humanitzar el 129è president de la Generalitat. Tot el reportatge ens recordava al ja mític “Barça Confidencial” del “què n’aprenguin!”. Ja sé que molts diran, i segurament amb raó, que només vam veure allò que ens van voler ensenyar i que per això el documental és una farsa. Que no té valor periodístic i sí propagandístic. Ho admeto. Però tot i així, jo em quedo amb grans moments que crec que vam poder viure: les converses de Mas i Xavier Trias al Majestic o la trucada d’en Mas a Montilla i d’en ZP a Mas. Ja només per aquestes dues perles, ja valia la pena. Aclaridora i colpidora l’opinió de Trias sobre la gestió socialista i la cara de circumstàncies d’en Mas. I després, les trucades curtes i fredes entre Mas-Montilla i ZP-Mas. Fredor institucional. Ah, i estareu d’acord amb mi que la Rahola semblava “La convidada”. I a vosaltres què us va semblar?

Incomunicat 2.0

dijous, 23/12/2010

És curiós el que pot arribar a costar fer un tràmit relativament senzill en plena era 2.0. M’he canviat de domicili i vaig sol·licitar a la meva companyia de telefonia fixa i internet, una migració mantenint el meu número de telèfon. La primera trucada al servei d’atenció telefònica semblava que havia de ser suficient. Amabilitat i “sí, señor Don Guillén”. Vaig començar a sospitar però quan de la mateixa companyia em van trucar, el dia següent, per demanar-me explicacions del perquè m’havia donat de baixa. Perplex, els hi vaig tornar a explicar el cas. Em van dir que ho solucionarien. Van passar 15 dies i, en veure, que la companyia telefònica no em comunicava res, quina paradoxa!, vaig tornar a trucar. La resposta és que jo m’havia donat de baixa i no em garantien poder mantenir el meu número. Em van prometre solucionar-ho.

Dos dies després em truca un individu del servei tècnic demanant-me altre cop explicacions de perquè no sóc a casa quan ell ja té el telèfon llest per instal·lar. L’únic problema és que insistia a fer-ho en l’antic domicili, on ja no viu ningú. Surrealista. Em vaig veure obligat a fer una altra trucada a la companyia i aquesta sí que va ser la bona. Ja tinc telèfon a casa. Ara només queda tornar-me a donar d’alta d’internet quan mai me n’he donat de baixa.  A veure quan tardo en aconseguir-ho.

Al final, el procés ha durat un mes i em temo que no s’ha acabat.  Ara bé, el millor de tot és que , preveient que tot això podia passar, vaig comprar un pen per navegar amb 3G.  Vaig contractar el servei a la competència, per si les mosques. I el pen no funcionava! Vaig trucar al servei tècnic i em van recomanar amablement que tornés a la botiga on l’havia comprat perquè segurament la targeta SIM estava defectuosa. Quins collons! He decidit que aquest Nadal em vendré les poques accions que tinc d’una coneguda companyia de telecomunicacions; no estic tranquil.

No hi ha color

dilluns, 20/12/2010
Nou èxit rotund de La Marató de TV3. Cada any, en un esforç titànic per part de la societat catalana i tota la gent de la Corporació, se superen en notorietat, interès i recaptació. Sorprèn que Intereconomía volgués fer-los la competència amb una marató, en minúscula, per combatre l’atur que no tenia cap mena d’interès i que, a diferència de La Marató, no tenia un discurs positiu. Ans al contrari, la marató d’Intereconomía es va convertir en un espai etern d’odi cap al govern socialista que en alguns moments resultava fins i tot hilarant.

A més, des d’aquesta cadena, coneguda pels atacs indiscriminats a Catalunya, estaria bé que fessin una reflexió sobre la recaptació que van assolir per “combatre” l’atur. Les xifres aconseguides pels uns i pels altres, les podeu llegir a l’Ara, tot i que tampoc seria just comparar-les, són tan abismals que desmunten molts tòpics . I ja que hi som, potser estaria bé que algú demanés perdó per fer bandera d’un mal estil de fer televisió i per esbombar tant d’odi tots els dies de la setmana. Seria el més just i solidari, no trobeu?

Estat d’alarma

dimarts , 14/12/2010

La decisió de Prisa de tancar CNN + hauria de situar el col·lectiu periodístic en estat d’alarma. Segons ens expliquen, és la conseqüència lògica de la fusió entre Cuatro i Telecinco. Tampoc tardarem en veure la fusió entre La Sexta i Antena 3, o el que és el mateix, no trigarem en comprovar que qualsevol altra fusió comportarà menys pluralisme i més destrucció de llocs de treball. Ho dic, perquè he pogut comprovar com l’anunci de tancament de CNN + ha provocat certa eufòria entre alguns companys de professió. Crec que el tancament d’un mitjà i l’acomiadament de molts bons professionals no és mai una bona notícia, però que cadascú pensi el que vulgui. Les coses estan prou fotudes com per anar celebrant segons què. Temps al temps, però jo de moment només em continuaré alegrant de les victòries del Barça.

Un 0 a 5 en comunicació

dimarts , 7/12/2010

La mala gestió comunicativa de la crisi del desplaçament a Pamplona ha estat un error impropi d’un club com el Barça. Es fa molt difícil de digerir que, només una setmana després del 5 a 0, la incompetència, la deixadesa o el que sigui, hagi permès que perdem la iniciativa en l’emissió del discurs. Que permetem, per errors propis, que el discurs dominant sigui un altre. Es fa molt difícil d’entendre que, en veure la indignació dels seguidors blaugranes en les xarxes socials, en percebre els primers símptomes, per part de la Caverna, d’aprofitar l’avinentesa per carregar contra Guardiola per twitter, mar i aire, no és reaccionés amb més velocitat.

La nova comunicació exigeix respostes més ràpides. Més reflexos. Donar la cara. Cal defensar la marca, defensar el Barça, a totes hores i en tots els fronts. A aquestes alçades de la pel·lícula, no es pot, ras i curt, respondre un dia després de la crisi amb una carta oberta. ¿No era més senzill que, el mateix dissabte, el president Rosell sortís per Barça TV per donar les explicacions que calien? Una altra oportunitat perduda per marcar “paquet”, que dirien alguns, i, de passada, aprofitar la raó de ser de Barça TV.  La frase més memorable de Sandro Rosell en el mític documental “Barça Confidencial” era “es pensen que això és Can Pixa”. Sandro, no els hi donem la raó, si us plau.

Periodisme ciutadà d’autodefensa

divendres, 3/12/2010

Uns veïns del barri cordovès de San Martín de Porres han decidit respondre a un reportatge de Callejeros de Cuatro fent el seu propi “Callejeros”. Ho podem llegir al web Periodismo humano. Els veïns no estan d’acord amb la visió que es dóna d’ells en aquest conegut programa de reportatges, que sovint ha estat acusat de practicar el periodisme més groc. Segurament amb raó. Sota l’excusa de fer un periodisme de reportatges àgil, fresc i en primera persona, acostumen a ensenyar el pitjor de la societat, a mostrar una galeria de frikis, sense donar prou context i informació.

Aquests veïns cordovesos han inventat un nou gènere televisiu sense saber-ho: el periodisme ciutadà d’autodefensa. A partir d’ara, tots els ciutadans, associacions, col·lectius que es vegin maltractats per qualsevol programa haurien de poder fer el seu contraprograma. Una nova accepció del terme “contraprogramació”. Us imagineu els polítics fent la seva pròpia versió dels gags de Polònia? O Mourinho donant la seva pròpia versió del Clàssic en un Hat Trick Mourinho? No sé si això passarà, però la televisió seria molt més divertida i plural