A propòsit del federalisme

dimarts , 15/04/2014

La setmana passada, la del 8 d’abril, va ser la setmana dels tres ‘nos’. Ni consulta, ni oferta, ni negociació, resumia la portada de l’Ara l’endemà de la votació al Congrés sobre la consulta del 9-N. Alguns van voler entendre que alguna cosa s’havia mogut a Madrid a partir d’una frase del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en què deia que la via legal -si realment els catalans volen votar- passa per la reforma de la Constitució. Poques hores després, però, el PP va aclarir-ho. María Dolores de Cospedal -presidenta de Castella-La Manxa, no cal oblidar-ho- va dir que la frase no es podia treure de context. I el context és que, pels populars, ara no toca revisar el pacte constitucional.

Aquesta setmana, la del 14 d’abril, és la del federalisme. La conversa que, dijous passat, va mantenir el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, amb el portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, ha evidenciat que hi ha moviments per no dinamitar tots els ponts. Aprofitant aquesta embranzida -aquest context- el secretari general socialista va anunciar dilluns que presentaran una nova iniciativa parlamentària per obrir el meló constitucional i revisar allò que no funciona. Serà la tercera vegada que ho fan. I, en pocs dies de diferència, tres dirigents del PP -Cospedal, Sáenz de Santamaría, Pons- els han dit que ells no hi seran.

El veterà cap de files del PSOE, amant de l’atletisme, sap millor que ningú que la política és una cursa de resistència. Cal tenir paciència i saber actuar en el moment oportú: aquella proposta rebutjada en un determinat moment pot acabar encaixant mesos més tard perquè hi ha hagut canvis de fons en el paisatge. No és en va que l’expresident del Congrés, José Bono, definís el seu col·lega com una “llebre elèctrica”, la que fa corre tothom darrere seu.

La pregunta és si, ara, pot acabar quallant.

El PSOE no planteja res que no faci temps que defensa. Com a mínim, des de la reunió de Granada, l’estiu de l’any passat, en què va aprovar una declaració de consens entre totes les sensibilitats del partit, lluny de la declaració Zapatero-Maragall de Santillana del Mar, el 2003.  A la de Granada s’hi parla de constitucionalitzar “fets diferencials i singularitats” però s’hi exclou el dret a decidir. La gent que coneix bé el secretari general del PSOE assegura que la seva preocupació pel “problema polític” català és profunda i sincera. Que és pessimista, fins i tot. Però la seva alternativa exclou tot allò que tingui a veure amb un repartiment de sobirania, precismaent el moll de l’os de la reivindicació majoritària a Catalunya. Aquesta és la trampa. Ho explicava molt bé el cap de Política del diari, en Ferran Casas, aquest dimarts.

És incompatible, doncs, el federalisme amb el dret a decidir? La resposta taxativa és que no. Llegiu, a tall d’exemple, el que escriu el professor i exdiputat andalús José Antonio Pérez Tapias, en un article recent titulat “A favor de la consulta”. La clau està en si aquest federalisme és de base plurinacional o no. És a dir, si hi ha un reconeixement previ que la sobirania recau en les nacions que, lliurement, decideixen federar-se perquè entenen que hi surten guanyant. I això requereix, també una cultura federal (una lleialtat institucional) dèbil a Espanya.

En privat, el PP admet que no vol sentir ni parlar d’aquest tipus de reformes constitucionals precisament perquè tem que s’acabés qüestionant aquest element central pel nacionalisme d’arrel castellana: el de la sobirania que garanteix una unitat indivisible de l’Estat (sense Catalunya, a Espanya no se li podria dir Espanya, sol dir Esteban González Pons). Per evitar-ho, diuen al PP, és millor deixar les coses com estan.

Per al sobiranisme, i per forces d’esquerra espanyoles com IU, sense el reconeixement del dret a decidir -i, per tant, sense el dret a marxar- la proposta federal de Rubalcaba difícilment pot convèncer.

Així les coses, cal reconèixer l’esforç del PSOE per posar sobre la taula una alternativa a l’independentisme i a l’immobilisme (acabin com acabin les coses sempre podran dir que ells no van quedar-se quiets). Una altra cosa, però, és que aquesta alternativa tingui prou força per quallar. Encara que, després del debat del 8 d’abril, el paisatge de fons hagi començat a canviar.

Un país a la recerca de relat

dimarts , 25/03/2014

Escric aquestes notes després que Madrid i Àvila hagin acomiadat el primer president espanyol de la democràcia després de la dictadura. Els governants de l’Estat, que sovint mereixen tantes crítiques, han sabut organitzar un acte solemne i emotiu, a l’alçada de qualsevol país europeu que acomiada un dels seus pares constitucionals. La decisió de posar el nom d’Adolfo Suárez a l’aeroport de Barajas generarà debat, sobretot pel cost econòmic en un moment de crisi. És comprensible. Però, des del punt de vista espanyol, tenen arguments per justificar la decisió. Com fan altres països, la porta principal des de l’estranger estarà lligada a qui els ciutadans consideren la seva pedra fundacional. Quan els visitants s’interessin per saber qui era el tal Suárez, es toparan a Google amb la foto d’un home assegut impassible al seu escó mentre uns colpistes indesitjables disparen dins del Congrés.

Amb la mort del polític centrista, Espanya sembla haver retrobat el fil perdut del seu relat. El que els permet tornar a casa que, a la Puerta del Sol, sempre es sinònim de Transició. Consens, diàleg, concòrdia… Paraules que s’han repetit aquests dies per polítics, tertulians i mitjans de comunicació. La majoria dels qui ho han reivindicat ho han fet amb nostàlgia -eren joves, influents, centrals… aleshores- i amb un intent de fer-se perdonar l’oblit a què van sotmetre Suárez i el seu camí del mig quan el Madrid del poder es va configurar en dos grans blocs, alternant-se a la Moncloa. Són difícils de pair els elogis de persones com Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón o d’Alfonso Guerra, per dir-ne només dos.

Necessitava mites, aquesta Espanya un punt despitada, incapaç de buscar solucions imaginatives al repte que planteja Catalunya (punta de l’iceberg d’un problema espanyol de gran abast) o de respondre a la indignació ciutadana que va recórrer el centre de la capital espanyola dissabte a la tarda, poc abans de la mort de l’expresident. Quanta distància entre els portaveus d’aquestes mobilitzacions socials, que tenen el seu potencial a les xarxes, i molts dels qui clamen per un retorn als Pactes de la Moncloa sense practicar amb l’exemple. Contrastos d’un país que busca amb urgència retrobar-se. A la recerca d’un relat compartit en temps complexos.

I Suárez, de cop, s’ha erigit com el referent que genera consens a dreta i esquerra, probablement perquè era un polític amb olfacte, com deia l’Antoni Bassas a l’editorial de l’AraBassas de dilluns, que va saber ser flexible, dúctil, permeable a les demandes socials. Això permet que cadascú se’n quedi la part del llegat que més li convé. Un referent, però, que per si sol no aguantarà el relat. Ell no hauria fet res sense un poble que l’empenyia, un poble que estava tip de repressió, mort i exili. Si el relat espanyol no incorpora la importància de la lluita antifranquista -amb tots els errors i debilitats que vulgueu- no servirà, perquè hi haurà una part d’espanyols, en bona mesura els més joves, que no s’hi sentiran representats. Alerta amb expressions, repetides aquests dies, com “el president que ens va tornar la democràcia”.

El comiat de l’excap de l’executiu espanyol ha donat força al Madrid oficial. Es concretarà això en gestos per adaptar el masegat ‘esperit de la Transició’ al segle XXI? La prova de foc és si Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba sabran prendre’n exemple i donar resposta a una altra nació, Catalunya, que també està en transició i que té el relat molt clar.

Maneres perilloses de governar

dimecres, 5/02/2014

Encara que sembli estrany, les crisis dins dels partits polítics comencen a incubar-se quan s’acumula molt poder. L’embolic semàntic del ministre Montoro evidencia els moviments de terres que remouen el PP i, sobretot, la incapacitat de trobar una vàlvula d’escapament a les tensions d’un govern central enfrontat amb un poder territorial i local majoritàriament del mateix color polític.

L’estil amb què Mariano Rajoy ha gestionat la majoria absoluta -Wert i Gallardón, per entendre’ns- l’ha deixat ara sense excuses. Només la Moncloa és responsable d’errors tan greus com pretendre amagar la informació de les balances fiscals, fet que ha indignat fins i tot alguns dels seus barons (Esperanza Aguirre segueix sent el personatge més inquietant i hàbil de l’ecosistema polític espanyol).

Per això, arribats a aquest punt, allò raonable seria que el president espanyol fes una crisi de govern per començar de nou, buscant el diàleg amb l’oposició i les comunitats autònomes. L’altre camí, perillós i equivocat, és provar de tapar-ho tot amb una injecció de més nacionalisme espanyol, usant Catalunya com a pretext. Apostes?

La pregunta que interessa a Europa

dimecres, 11/12/2013

Europa (és a dir, Berlín i París) reaccionen només als fets. Molts dels debats apassionats al voltant dels quals gira la política catalana no interessen a les capitals europees. Per sort? Qui ho sap. Ningú està preocupat a hores d’ara per l’estira-i-arronsa entre els partits sobiranistes sobre el contingut de la pregunta. Només aixecaran l’orella quan hi hagi acord i, de manera especial, si és clara. Dit en altres paraules: si segueix el camí escocès i demana als ciutadans si volen separar-se de l’estat espanyol per formar-ne un de nou.

Com que al capdavall el nostre és un país mediterrani, que sovint es deixa endur per l’abrandament dialèctic i oscil·la del blanc al negre amb una rapidesa incomprensible, és bo prendre distància. Què hi ha, ara mateix, a la carpeta catalana a Brussel·les? 1. El resultat de les eleccions del 2012; 2. la declaració de sobirania del Parlament; 3. el concert del Camp Nou; 4. les imatges de la Via Catalana; 5. els compromisos del president de la Generalitat i els del cap de l’oposició en les seves visites a la capital comunitària, i 6. el no immòbil de Madrid (acompanyat de la pressió política corresponent). Aquests són els fets. Aquests són els elements que figuren als dossiers de premsa interns.  Ningú prejutja com acabarà el procés, prenguem-ne nota.

Com sol recordar l’eurodiputat Ramon Tremosa, a les institucions europees les portades de la premsa espanyola no tenen la capacitat per provocar la polseguera que causen allà. Els debats circulen per altres viaranys. El titular del Financial Times l’endemà de les eleccions va ser “Catalan proindependence parties win a sweeping mandate for referendum”. Res a veure amb la lectura que es va imposar al sistema meditàtic madrileny i que es va cuinar, amb gran eufòria, la mateixa nit electoral a la seu del PP. És bo no perdre de vista que a les cancelleries europees i sobretot a la Comissió allò que compta és el que surt publicat a la bíblia periodística, al FT, i que a vegades no coincideix amb els mantres que es repeteixen a la península. Probablement la pregunta de la consulta només hi sortirà quan s’hagi pactat i sobretot si s’entén, si no hi ha dubte sobre què passarà en cas que una majoria voti sí. Quan l’economia se senti interpel·lada de veritat.

Potser, doncs, seria interessant desdramatitzar les coses -sense perdre l’exigència i la pressió- i fer com el nord, prioritzant els fets que, ara com ara, són inequívocs. I mentrestant, el govern espanyol pot dedicar-se a dues coses: o a fixar l’atenció en seminaris històrics per alimentar la seva clientela més espanyolista (sense cap impacte a Europa) o bé a treballar per reedreçar la imatge de la marca Espanya, que -com s’acaba de veure- està en caiguda lliure. Ells sabran.

 

La força del país que viu fora

dimarts , 3/12/2013

¿Com hauria sigut la Via Catalana sense les mobilitzacions prèvies de milers de catalans que viuen a l’estranger? Probablement la prova s’hauria superat amb el mateix èxit però amb menys seguretat. Veure que tantes i tantes persones s’agafaven de les mans a les principals ciutats del món va donar confiança i coratge als participants de la cadena humana al Principat. Sabien, abans de començar, que allò acabaria bé.

Ara que (si res s’esquinça, i no hi ha motius per a pensar que passi) tenim la pregunta i la data per a la consulta a tocar, és important no oblidar els ciutadans que han marxat. Ells han de ser, en un any decisiu com el que ve, una peça clau del procés per exercir el dret a decidir. Per què? Per tres grans motius.

El primer, i més evident, perquè ells són sovint la veu del país a diversos racons del planeta, els qui a la feina, al bar, a la universitat… expliquen què està passant a Catalunya. A mesura que anem superant pantalles, caldrà centrar-nos més en els detalls, ser més rigorosos, aportar arguments de pes per teixir complicitats internacionals. No oblidem que, sovint, fora del país hi ha prejudicis  amb arrels fondes que costa de combatre. Termes com nacionalisme o espoli fiscal són de mal pair, per exemple, al centre i al nord d’Europa. Hi ha un segon element molt lligat a l’anterior: els catalans que resideixen en d’altres Estats són les nostres orelles i els nostres ulls: d’ells en pot venir informació precisa, objectiva, necessària per veure-hi entre la boira de la propaganda, que s’intensificarà durant el 2014.

En tercer lloc, és important comptar amb ells perquè, massa vegades, es tracta de persones que han hagut de marxar a desgrat, empesos per la manca d’oportunitats laborals a casa seva. Hi ha gent enfadada, dolguda, trista que -com a mínim- ha de saber que el país compta amb ells i espera que puguin tornar. No en va, el procés sobiranista té una part important de revolta contra les injustícies d’un sistema que ha deixat al descobert les seves febleses. Per a molts, votar el futur significa votar també un començar de nou. Segons el Cens Electoral de Residents Abstents (CERA) a 1 d’octubre hi havia 170.518 persones a l’exterior (dades facilitades per la Federació Internacional d’Entitats Catalanes). Són 15.542 ciutadans més que a les eleccions del 25 de novembre del 2012. Un múscul electoral gens menyspreable, amb dret a ser tingudes en compte. Aquest és un dels deures que té el Govern a l’hora de planificar la consulta.

És obvi que el focus del debat és, ara mateix, de portes endins. Però seria una temeritat oblidar la part del país que viu portes enfora. Com afirma la FIEC, “la Catalunya exterior no és, ni tornarà a ser mai, la Catalunya Exterior de les grans entitats i casals de començaments del segle XX. Cal doncs, acceptar aquesta nova realitat i esforçar-se per federar i coordinar el que realment existeix”. Aquest és el repte: llegir bé els canvis que s’han donat els últims anys, donar-hi noves respostes i aprofitar les potencialitats d’aquesta societat civil, la veritable diplomàcia d’una nació sense Estat.

Toca no oblidar l’onada de confiança que van representar aquelles cadenes humanes, promogudes per l’ANC, que van permetre internacionalitzar el debat polític català arreu del món.

 

 

La mosca al nas d’Alemanya

dilluns, 28/10/2013

He estat a Colònia. És una ciutat agradable, banyada per les aigües del Rin, a l’estat federat de Renania del Nord-Westfalia. La impressió del visitant és que les coses, més o menys, hi rutllen. Allà vaig tenir l’ocasió de parlar amb una coneguda que hi viu i que coneix molt bé el país, que el trepitja per raons personals i laborals des de fa anys. Em va sorprendre escoltar com relatava el creixent malestar dels autòctons amb els nouvinguts del sud d’Europa. Com s’ha instal·lat la idea que, estats com l’espanyol, han hagut de ser rescatats per la seva manca d’eficiència, per la seva mala gestió. Això cal sumar-hi l’onada migratòria dels últims temps, inclosos centenars de catalans, com hem explicat a l’Ara.

Atenent de primera veu aquesta versió de la realitat, vaig pensar en una reflexió que va escriure fa poc l’eurodiputat Raül Romeva al seu blog, a propòsit de les eleccions a aquell país. Deia: “En part, la gran mobilitzció pro-Merkel en forma de vot hauria pogut haver estat provocada per un discurs, pràcticament unànime en els països del sud i de la perifèria en contra d’Alemanya, en genèric, enlloc de concentrar-nos en les polítiques concretes que encarnava la Cancillera”.

Les dues reflexions -una nascuda del dia a dia, l’altra de la praxis política- parteixen de fets que tenen part de veritat. D’una banda, Espanya (i Grècia i Itàlia i Portugal…) han fet péssimament les coses. De l’altra, els ciutadans i la classe política dels estats del sud, i de forma especial l’esquerra, ha fet una crítica de traç gruixut contra els alemanys. La cronificació del clixé, és a dir, la generalització, porta irremeiablement al conflicte. Abona el terreny als eurofòbics. A la ultradreta que vol desmantellar la UE. Les eleccions al Parlament comunitari de l’any que ve, en bona mesura, seran una lluita en aquest sentit.

El catalanisme -majoritàriament independentista avui- té l’oportunitat de marcar discurs en aquest terreny, de subratllar un perfil propi. De situar-se contra les generalitzacions. De fer autocrítica. D’afirmar que l’exercici del dret a decidir obre les portes a un nou estat al costat del mediterrani que pot fer les coses millor i fer-les buscant l’aliança d’aquells que al nord -a Alemanya,a França- també les hi fan. En cas contrari, que ningú en dubti: els catalans serem inclosos com fins ara en el magma que incomoda a molts a la riba del Rin, persones de classe treballadora que no entenen perquè els seus diners, escassos, han de servir per ajudar els països empobrits pel seu mal cap.

Què retreu Aguirre a Rajoy?

dimarts , 17/09/2013

Fa un any que Esperanza Aguirre va deixar la presidència de la Comunitat de Madrid. S’ha allunyat de la “primera fila política”, com assegura ella. Però s’ha instal·lat satisfeta a la trinxera per marcar el camí de l’espanyolisme. ¿Intenta que Rajoy rectifiqui o ja pensa en la línia que haurà de prendre la dreta postmarianista? ¿Vol influir dins del PP o comença a pensar en una reordenació del mapa conservador? Fa unes setmanes vaig escriure, a propòsit del cas Bárcenas, que els populars només poden “refundar-se o assumir que no hi ha lloc per a tanta diversitat interna”. Els reptes de l’estat espanyol s’accentuen i tensen un partit massa heterogeni, una raresa a Europa.

La lideresa no vol deixar aire a UPyD, un fenomen madrileny en bon estat de salut. No és estrany que en l’entrevista d’aquest dimarts a Tele 5 el primer comentari elogiós fos pel líder de Ciutadans, Albert Rivera. Per això, i perquè ho creu, Aguirre ha tret a passejar la duresa ideològica davant la vaporositat de la Moncloa. Heus aquí el llistat de retrets:

-Catalunya. “Estic a favor de publicar les balances fiscals. Aquí discrepo del meu partit”. Aposta per la línia de confrontació: afirma que el “dret a la secessió” no té cabuda a la Constitució i que la resposta del president del govern espanyol al de la Generalitat ha de ser un ‘no’ rotund.

-Corrupció. Monàrquica convençuda, avisa que a Urdangarín se l’hauria d’haver jutjat ja. No creu que, en general, hi hagi un problema de saturació als jutjats, sinó de lentitud.

-Botella. Si bé no vol fer “futuribles”, no descarta el seu retorn per competir per algun càrrec electe. Va ironitzar sobre l’anglès d’Ana Botella a Buenos Aires dient que no s’ha de fer tant cas dels “assessors” (malgrat que l’assessoria és ara la seva feina).

-Eurovegas. Aguirre està molesta. Molt molesta amb la ministra de Sanitat, Ana Mato, per no deixar fumar als futurs casinos de Sheldon Adelson. A l’entrevista de T5 ha deixat clar que, si finalment no hi ha inversió, la culpa serà del marianisme.

-Impostos. Ultraliberal en temes econòmics, conservadora en els debats ètics com l’avortament, la presidenta del PP del Madrid no descansa a l’hora de burxar Rajoy recordant-li que no l’ha volgut al seu costat. Insisteix que la seva gran diferència amb el ministre Ruiz-Gallardón és que l’exalcalde de Madrid és partidari de gastar i ella que els diners estiguin a “la butxaca” dels ciutadans. De Montoro tampoc en diu elogis, precisament.

-Cuba. Aguirre s’ha pres com una batalla personal aconseguir que s’arxivi definitivament la causa contra Ánegl Carromero, el militant de Nuevas Generaciones que conduïa el cotxe en què va morir l’opositor cubà Osvaldo Payá. Vol que se l’indulti. És molt crítica amb la Fiscalia i, en un article a ABC, afirma: “Hay motivos más que suficientes para estar preocupados por la sumisión que la dictadura comunista cubana impone a la democracia liberal española”.

A la llista de deures pendents que Rajoy ha anat ajornant no pot oblidar -perquè creix- el de l’oposició interna. La inacció i les enquestes, negatives, la poden carregar de raons.

Almunia i la declaració de Mèrida

dilluns, 16/09/2013

Fa uns mesos, em vaig trobar -per atzar- caminant al costat del comissari Joaquín Almunia a Brussel·les. L’exsecretari general del PSOE conversava animadament amb un altra persona sobre música clàssica. Era l’imatge d’un home tranquil. Vaig recordar una anècdota que ell mateix explica a Memorias políticas sobre la campanya electoral del 2000: “Yo tenía […] un sondeo gratuito que se repetía con más insistencia a medida que se acercaba la fecha electoral: me lo proporcionaba la gente que se me acercaba con cara de circunstancias, y en voz baja me soplaba al oído: ‘Joaquín, ánimo, que siempre te toca lo peor'”.

És probable que Almunia (Bilbao, 1948) hagi estat un eficaç polític-cover, l’home triat quan fallen les opcions inicials perquè saben que se’n surt bé, reinterpretant l’original. Com aquells vins que, més o menys, encaixen amb qualsevol menú. De fet, Almunia va ser l’encarregat de mantenir la respiració artificial del felipisme quan l’hereu natural, Solana, va escapar-se a l’OTAN. Ara, quan aquella generació de vells rockers han recuperat el control del partit -si és que mai l’havien deixat- l’home tot terreny, aquell a qui li tocava sempre el pitjor, torna a tenir capacitat d’incidir en un dels debats més importants que té plantejats l’estat espanyol: l’adéu de Catalunya.

Sense rubor, avui opina una cosa ben diferent d’allò que deia fa un any, quan afirmava que no seria “honest” dir que un nou Estat quedaria fora de la UE. Hi ha molts motius per entendre aquest canvi de discurs: des de la pressió espanyola fins a les dinàmiques internes a Brussel·les, passant pel fet que aviat deixarà de ser comissari i passarà el ‘problema’ probablement a Arias Cañete. No obstant, n’hi ha un altre que té a veure amb el seu perfil polític: és un home d’ideologia soft, un home que ha hagut de passar per la vida fent molts equilibris. I d’això n’ha fet el seu ADN.

Només cal llegir, de nou, les seves memòries, on fa autocrítica. Hi explica que la seva  “debilitat” durant la bicefàlia amb Josep Borrell es va evidenciar quan, el 1998, els barons socialistes del sud van signar la Declaració de Mèrida -enrocant-se en la Constitució amb flaire espanyolista- per fer front a la de Barcelona, firmada pels nacionalistes, i el nou discurs que plantejava Maragall. Era el fracàs del document que l’executiva defensava en aquell temps i que apostava per “el desarrollo del Título VIII de la Constitución bajo una inspiración federal“. Davant del desafiament de Bono, Ibarra i Chaves, què va fer Almunia? Va optar pel camí fàcil: fer seva la proposta de Mèrida mentre, temps després, pactava amb IU, que tenia una visió prou diferent de com organitzar territorialment l’Estat. I aquí pau i després glòria.

Avui, com aleshores, el felipisme -de Rubalcaba a Alumina- camina per la corda fluixa, provant de fer-se poques esgarrinxades. Encara que això suposi dir blanc avui, negre demà.  Seria bo tenir-ho present.

 

 

 

 

Operació Príncep de Girona

dissabte, 14/09/2013

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, ha apostat aquest dissabte perquè la Corona espanyola faci de mitjancera en el debat territorial. La petició -la súplica, gairebé- és l’expressió d’una possibilitat que, des de fa temps, circula en privat a determinats cercles madrilenys: donar pas a Felip VI perquè lideri una nova etapa política a l’Estat. Perquè agafi la regnes d’una Segona Transició.

És probable que el paper del príncep hereu durant la campanya de Madrid 2020 hagi deixat bon regust de boca en aquests àmbits. Pot haver-se instal·lat la sensació que està preparat per rebre el testimoni de mans del seu pare, afeblit sense remei pels escàndols de corrupció del seu gendre i els episodis que toquen de ple la seva esfera privada. Cedir el poder -com han fet a Holanda o Bèlgica recentment- no és una operació fàcil, però per l’status-quo dels últims trenta anys, incapaç ara de llegir i reaccionar als nous esquemes socials i polítics, pot ser més car i perillós quedar-se quiets. La inacció de Rajoy alimenta i dóna múscul al neoespanyolisme d’UPyD. Només caldrà veure el proper cicle electoral (2014, 2015).

El més significatiu de tot plegat és que el portaveu d’aquesta ‘Operació Príncep de Girona’ sigui el Partit dels Socialistes de Catalunya. Deia fa anys Pasqual Maragall, responent al periodista Francesc-Marc Àlvaro: “L’esquerra per ser esquerra ha de ser centre, ha d’estar al centre i ha d’anar a buscar la gent allà on és, majoritàriament, estadísticament, i ha de fer seus els valors de la gent”. És a la centralitat avui el PSC? La política catalana -el gruix de la societat- pivota en el sobiranisme. Hi ha una demanda social perquè la Corona -cap de l’exèrcit espanyol- prengui partit? Crec, sincerament, que no. Amb aquest tipus de propostes, Navarro s’allunya d’on batega el cor d’un país que es mou i fa via, del Pertús a Alcanar (i més avall).

El socialista Manuel Serra i Moret, nascut a Vic, afirmava: “Som catalans, títol ben humil, però suficient”. I afegia, tenint molt clar on era el pal de paller del país: “Sabem que el federalisme autèntic neix a la base, en el mateix fer del poble, per tal de salvaguardar la independència individual i nacional”, sense plans “preconcebuts” des de dalt. Lluny d’aquest plantejament, la proposta del líder socialista té un segon però: fa flaire de projecte de despatx, de pacte d’elits, de distància amb les demandes de democràcia participativa.

En els temps actuals, on els vells paradigmes desapareixen, les solucions in extremis dissenyades en salons encatifats difícilment funcionen. La crisi ha desacomplexat els ciutadans, que volen decidir. La petició d’un estat propi -com es va veure a la Via Catalana- neix de baix a dalt, és una onada popular. Això és el que no acaben de comprendre els qui han perdut aquella centralitat que tenien històricament.

Rajoy i el berlusconisme espanyol

dilluns, 19/08/2013

“Hem de parlar de Berlusconi i del berlusconisme no com d’una anomalia, sinó com de l’autobiografia d’una nació!”.  Ho diu un dels polítics més interessants d’Itàlia -i m’atreviria a dir d’Europa-, Nichi Vendola, president de Sinistra ecologia libertà. Al llibre Reprendre el camí, afirma que l’exprimer ministre s’ha analitzat, equivocadament, com un “fenomen ‘prepolític’, com una transició folklòrica”. En canvi, els seus comportaments delirants i delictius tenen molt -massa- a veure amb “la societat italiana”. En certa manera, n’ha estat un mirall grotesc.

A Espanya, el cas Gürtel -i la derivada gravíssima de l’extresorer Bárcenas- s’ha d’explicar en aquests mateixos termes. La narrativa que intenta imposar el PP és que es tracta d’un fet aïllat, d’un presumpte corrupte que s’ha aprofitat del seu partit per enriquir-se de forma il·lícita. A aquestes alçades, però, les mentides en seu parlamentària del president espanyol obliguen a qüestionar de dalt a baix aquesta versió. La justícia decidirà.

A la política li toca ara fer una altra feina: diagnosticar l’arrel del mal i posar-hi remei. De veritat. No oblidem que els casos que sacsegen la dreta a espanyola tenen l’epicentre al PP madrileny, valencià i balear. Com en el berlusconisme, responen a l’estètica de la gomina, la totxana i la desmesura (¿recordeu a Alfonso Rus, president de la Diputació de València, prometent Ferraris a qui el votés?). Tornem a Vendola: “Una idea que cal véncer és la idea de bellesa que el berlusconisme ha fet hegemònica”. Gürtel no hauria estat possible sense un món de crèdit fàcil, d’estafa sistemàtica, de manca d’escrúpols, de festes nocturnes, de lideratges polítics inqüestionables sense reflexió ideològica real. Gürtel i Bárcenas -i els falsos ERO andalusos- tenen molt, massa, d’autobiografia d’una nació.

Si el PP se’n vol sortir, només pot refundar-se sobre la base d’un nou imaginari, allunyat de les obres faraòniques, les perles, els havans i els discursos vaporosos.  Si se’n vol sortir, ha d’expulsar els mediocres que se’n han servit per estar prop del poder. Si se’n vol sortir, ha de prendre exemple de Cameron i Clegg i ser demòcrata.

Afrontar aquesta empresa -que Rajoy ja no pot liderar- podria provocar, però, la divisió del partit. Les costures que en sargeixen les diferents famílies polítiques són dèbils. De fet, seguint el patró europeu, seria el més normal: recomençar de zero amb un nova força liberal, una altra conservadora i, qui sap, una altra que aplegui el franquisme sociològic. Potser, d’aquesta manera, amb forces polítiques més controlables i amb una narrativa sòlida aconseguirien que els bárcenas del futur siguin -aleshores sí- una anomalia i prou.