Independència i retallades

La setmana passada vaig entrevistar en Raimon Obiols. Em deia que el PSC ha tingut sempre com a objectiu la “unitat civil” del poble de Catalunya. Ell mateix reconeixia que no han estat els únics. Qui pot negar, per exemple, al PSUC la funció històrica d’acompanyar bona part de la immigració del sud d’Espanya cap al catalanisme?

De la llarga conversa en va sortir una entrevista publicada a l’ARA el dijous dia 7. Com sol passar, hi ha coses que queden al tinter. No vaig poder explicar als lectors una anècdota que em va semblar signficativa. L’exprimer secretari dels socialistes catalans estava encuriosit, des de la manifestació de la Diada (avui fa mig any!), pels blocs de pisos on conviuen diverses banderes (estelades grogues i blaves, senyeres, espanyoles) a les façanes. Obiols es fa dues preguntes: què es deuen dir aquests veïns quan es troben a l’escala; i quants d’ells els havien votat i ara s’han anat decantant cap a altres opcions. Dit en altres paraules: quants ja no creuen viable un encaix federalitzant de Catalunya a Espanya.

Uns dies després d’aquesta conversa he estat a París. Com en d’altres ciutats europees, el nombre de ciutadans amb arrels familiars fora (sobretot a l’Àfrica) és altíssim. No obstant, aquesta pluralitat cultural no es tradueix en les elits governants que dirigeixen la UE en un moment crucial. Hi ha una clivella semblant en el cas del gènere (només cal mirar els percentatges de dones que hi ha en els alts càrrecs de direcció política).

Passejant per la capital francesa em preguntava fins a quin punt aquests ciutadans (que, per cert, no viuen massivament al cor de la ciutat) se sentien interpel·lats pel que es decideix a Brussel·les. Senten com a seva la gestió europea, que fa pagar els plats trencats de la crisi a les classes populars? (Als carrers, el Front de Gauche recull signatures perquè els estrangers puguin votar a les eleccions del 2014). És cert que el color de la pell no pressuposa en absolut un gir de polítiques cap enlloc, però l’ascens de Barack Obama va sacsejar i cohesionar els EUA mobilitzant activament una part importantíssima de la població, fins aleshores en un segon pla. Europa hauria de ser –com a mínim– conscient de com ha canviat internament la seva base social, mirar-se per reconèixer’s i actuar en conseqüència si vol tallar de soca-rel l’auge dels populismes.

I enllaço amb el principi. En el cas de Catalunya també cal estar atents a la realitat interna, sempre canviant. Per sort, el país no és monolític i cal vetllar perquè el catalanisme  segueixi aglutinant aquesta diversitat, amb esperit cívic, favorable a la unitat civil, sense deixar ningú enrere. I això passa per anar amb peus de ploms amb les retallades: hi ha el risc que una part important de la població, la que pateix més directament la reducció de la despesa pública, acabi identificant només la Generalitat amb la tisora i, en conseqüència, allunyant-se del sobiranisme. L’austeritat sense horitzó i amb poca pedagogia, les seves dures conseqüències socials, pot fer entrebancar el procés pel dret a decidir. I no n’hi ha prou de dir que la culpa és sempre de Madrid. Això ha d’anar acompanyat de propostes clares per a l’estat propi, amb xifres, amb precisió. Demostrar amb rigor que un futur en llibertat significa més benestar, més qualitat de vida. Més justícia social en el marc d’una Europa, també, cada cop més diversa. Sortosament!

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús