Els amics són una estructura d’estat

No sé si aquests, els que ens toca viure, són uns temps pitjors que d’altres per al periodisme. Depèn on i per a qui. Depèn de les lliçons que en surtin. Potser la sotragada de la crisi ens tornarà als orígens de l’ofici, que consisteix a anar a un lloc i explicar el que hi passa -o el que veiem nosaltres que hi passa-. Aquesta és una feina aspra, poc agraïda, que es pot fer només per convicció. Ens dediquem a això, senzillament, perquè no ens imaginem vivint d’altra manera.

Aquest dilluns, 13 de maig, vaig poder escoltar a Brussel·les en Martí Anglada, periodista jubilat (es pot retirar del tot un periodista?) i de nou vaig entendre de què va aquesta professió, com qui treu la pols als mobles antics i s’adona dels gravats que hi havia a sota mig amagats. Anglada és un home “que a més d’informar, ha après i ha ensenyat molt”, va recordar Amadeu Altafaj, cap de gabinet adjunt de la vicepresidència de la Comissió. Ell moderava l’acte de presentació del llibre ‘Quatre vies per a la independència’ a la seu de la delegació de la Generalitat a Brussel·les. Era el primer gran acte públic que hi convocava l’assemblea de l’ANC a la capital comunitària, conjuntament amb el Casal Català. A la taula també hi eren els eurodiputats sobiranistes Ramon Tremosa i Raül Romeva.

El protagonista de la xerrada va deixar caure, com qui no vol la cosa (em recordava el Pla murri i desmenjat entrevistat per Soler Serrano al programa ‘A fondo’), que coneixia les capitals de comarques dels països que ha analitzat al seu llibre: Estònia, Letònia, Eslovàquia i Eslovènia. Alguns somriures a la sala que ell va esmenar amb elegància: ha procurat visitar-ne tantes com ha pogut per conèixer de primera mà què s’hi diu, què en pensen els seus habitants. Periodisme real en temps de Wikipedia. Anar, veure, explicar. La sala, plena de gom a gom, se’l mirava amb els ulls oberts de qui busca pis, que diu el crític teatral Marcos Ordóñez.

Altafaj, bon mestre de cerimònies, (un actiu per a Catalunya que no cal perdre de vista)  diu que tenim entre mans un llibre “erudit i honest”. Adjectius que casen amb el seu autor, que prova de donar pistes a l’audiència majoritàriament independentista que l’escolta però deixant ben clar des d’un principi que cada cas és diferent i cada història d’èxit, cada nou estat sobirà que se’n surt, és únic i probablement irrepetible. “Tenir un full de ruta és molt ambiciós. Cap d’aquests països en tenia. Els fulls de ruta s’escriuen a posteriori”, admet sorneguer. Primer mite de la nit que cau. El segon és el de la unitat. Les dretes que facin de dretes, les esquerres d’esquerres i que cadascú a casa treballi per convèncer els seus.

“Les independències les declaren els parlaments. S’han de tenir majories, un parlament en marxa i amics”, afirma. Això vol dir que cal oblidar-se de fer un referèndum? “La consulta s’ha de fer de totes totes”, per enfortir-se de portes endins i per donar un missatge de democràcia exemplar al món. I els amics? “Pensem poc en els amics, en els que tenim i els que hauríem de tenir”, avisa. Els aliats internacionals són en bona mesura estructures d’estat. L’acció exterior, com prou bé sap el ministre espanyol García-Maragallo, no és un luxe, és una necessitat si volem ser un estat. A Anglada li hauria agradat veure més banderes europees a primera línia a la manifestació de l’11 de Setembre del 2012. D’altres països tal vegada no seran les nostres parelles de ball però com a mínim haurien de formar part de la categoria, tan nostrada, dels ‘amics i saludats': “El Vaticà no és amic de Catalunya des de Pere III el Cerimoniós”, recorda. Sort de Tarcisio Bertone que és un enamorat de Montserrat i pot fer feina amb el papa Francisco.

“El principal aliat que tindrem dins la UE serà Espanya”, diu un optimista i provocador Romeva (ICV). Algunes mirades de perplexitat entre l’audiència. Parla en termes de prospectiva, recolzant-se en el que ha passat a d’altres indrets: es vulgui o no, Catalunya i Espanya seguiran sent veïns i és fàcil pensar que tinguin, en un futur, interessos estratègics comuns. Romeva, que fa un temps va abandonar el federalisme espanyol per quedar-se només amb el federalisme europeu, posa l’accent en la dimensió cívica, ciutadana, “de baix a dalt”, d’aquest procés que sacseja Catalunya. “Per demanar ajuda als amics no els parlaré de 1714, sinó de la manifestació del 2012″, diu seriós. Coneix prou bé les lliçons tràgiques dels Balcans i, malgrat les enormes diferències, és partidari de no atiar la història contra ningú. L’eurodiputat no s’està de reivindicar el gir que ha fet el seu partit. “Ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí, que diuen els Manel”, reconeix.

Tremosa (CDC) també mira al Bàltic i veu un “paral·lelisme entre el moment de fracàs que viu Espanya” i la Rússia de fa 20 anys. Dissecciona el moment de paràlisi que viu Madrid -un acomplexament que Anglada, citant Zarzalejos, assegura que els condueix a no celebrar ni les derrotes del Barça- incapaç de fer les polítiques modernitzadores que els exigeix Europa. Per això, Tremosa aventura que “l’estat català és la gran reforma que Espanya necessita”. Reconeix que el president Mas, a parer seu, va fer el clic la setmana en què es va nacionalitzar Bankia i es va adonar que Rajoy tampoc faria els deures. La llotja del Bernabéu ordena i la Moncloa acata. Governi qui governi. Això fa molt difícil, diu, que a Espanya hi floreixi en solitari un Partit Liberal. A Catalunya, però, el cert és que els liberals també han anat fins ara sempre al costat dels conservadors.

La xerrada ha començat passats dos quarts de 8 i s’acaba al voltant de les 10. Fet insòlit a Brussel·les. Hi ha qui truca al restaurant per assegurar-se que no tanqui la cuina. Com en els bons treballs periodístics, el públic ha entès i après. I la conferència ha esdevingut, sense forçar-ho, una trobada d’amics.

 

 

 

2 comentaris

  • mERITXELL eSTRADA

    14/05/2013 18:27

    Tot l´article molt bé, però només vull dir una cosa; la xerrada no va començar pas a 3/4 de 7. La trobada era a 2/4 de 8, i si que van ser bastant puntuals, cinc minuts mes tard.
    Gràcies.

  • jrusinol

    14/05/2013 19:31

    Corregit. Gràcies per la correcció.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús