Sense polítics no hi ha estat propi

(i em trobareu sota una mata/  convertit en destral/  i una destral és per a obrir camí/ .) 

Enric Casasses. ‘D’equivocar-se així’.

Divendres dia 7 a la tarda tornava de París a Brussel·les amb el tren d’alta velocitat després d’una jornada magnífica a Sciences Po sobre el dret de Catalunya a decidir el seu futur, organitzada per l’Albert Royo, el puntal de Diplocat. Intentant posar ordre als arguments que hi havia escoltat em va venir al cap -els meandres de la memòria a vegades són insospitats- la Concepció Ferrer, que va ser durant 17 anys diputada al Parlament europeu. Els confessaré que ella és una dels primers polítics de qui tinc un record viu senzillament perquè de petit em va donar propaganda electoral un dissabte al mercat de Vic. I aquestes coses queden.

El primer cop que aquesta dirigent d’UDC, nascuda a Ripoll, es va presentar a les eleccions europees va ser el 1987, fa 26 anys. Ignoro quin ha estat el seu recorregut personal pel que fa a la qüestió nacional però mentre el tren creuava veloçment els camps francesos em preguntava què deuen pensar d’actes com el de divendres tota la generació de polítics catalanistes -independentistes o no- que provaven d’explicar el país Pirineus enllà quan això d’Europa era vist com una boira imprecisa on els partits no sabien gaire ben bé qui enviar-hi. Sense la feina de tots els representants públics que, des de Brussel·les o des de Barcelona, han obert camins a l’exterior avui no seríem on som. Ni de bon tros.

Escrivia en Josep Ramoneda a El País, dies abans d’aquest acte a París on ell en va ser un dels ponents: “Y así se explica que el único que ofrece alguna perspectiva más allá del fango de la austeridad sea, en el ámbito de la cuestión nacional, la independencia de Cataluña. […] Lo que busca una mayoría en Cataluña es reconocimiento”. La mateixa idea, expressada en altres paraules, va argumentar davant del públic francès que l’escoltava a Sciences Po, bo i recordant que si aquest pensament avui és majoritari a la societat catalana és en bona mesura perquè en Josep Lluís Carod-Rovira va saber diferenciar, a la campanya electoral del 2003, nacionalisme de sobiranisme de forma desacomplexada i això va servir de pista d’aterratge a molts dels qui abans havien militat a les files federalistes. En un moment de descrèdit de les institucions tan accentuat com l’actual, algú des de la societat civil reivindicava la feina feta pels polítics, per la democràcia representativa. I em va semblar essencial si volem que tot plegat acabi amb èxit.

No és l’únic exemple. Dilluns dia 3 el president Mas també va ser a París i a la compareixença davant dels mitjans de comunicació va fer una crida als catalans a no perdre la llengua francesa perquè pot ser útil per buscar oportunitats de negoci al mercat francòfon, tant al nord com al sud de la península, al nord d’Àfrica. En les seves paraules hi ressonava la proposta que, fa uns anys, va fer el president Maragall en un sentit semblant. Aleshores pocs hi van creure i avui ens sembla una obvietat.

He escrit sovint que la societat civil és el motor del procés que vivim al Principat. N’estic convençut. Però també crec que sense polítics no hauríem arribat mai on som. Des d’Antoni Guitérrez Díaz a Lluís Maria de Puig, d’Àngel Colom a Xavier Rubert de Ventós, de Carles Gasòliba a Oriol Junqueras. I tants i tants que, amb accents i discursos diversos, s’han explicat, han escoltat, han topat amb Europa. Fins als que els toca fer-ho ara -Badia, Tremosa, Romeva- i als que vindran l’any que ve.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús