Rajoy i el berlusconisme espanyol

“Hem de parlar de Berlusconi i del berlusconisme no com d’una anomalia, sinó com de l’autobiografia d’una nació!”.  Ho diu un dels polítics més interessants d’Itàlia -i m’atreviria a dir d’Europa-, Nichi Vendola, president de Sinistra ecologia libertà. Al llibre Reprendre el camí, afirma que l’exprimer ministre s’ha analitzat, equivocadament, com un “fenomen ‘prepolític’, com una transició folklòrica”. En canvi, els seus comportaments delirants i delictius tenen molt -massa- a veure amb “la societat italiana”. En certa manera, n’ha estat un mirall grotesc.

A Espanya, el cas Gürtel -i la derivada gravíssima de l’extresorer Bárcenas- s’ha d’explicar en aquests mateixos termes. La narrativa que intenta imposar el PP és que es tracta d’un fet aïllat, d’un presumpte corrupte que s’ha aprofitat del seu partit per enriquir-se de forma il·lícita. A aquestes alçades, però, les mentides en seu parlamentària del president espanyol obliguen a qüestionar de dalt a baix aquesta versió. La justícia decidirà.

A la política li toca ara fer una altra feina: diagnosticar l’arrel del mal i posar-hi remei. De veritat. No oblidem que els casos que sacsegen la dreta a espanyola tenen l’epicentre al PP madrileny, valencià i balear. Com en el berlusconisme, responen a l’estètica de la gomina, la totxana i la desmesura (¿recordeu a Alfonso Rus, president de la Diputació de València, prometent Ferraris a qui el votés?). Tornem a Vendola: “Una idea que cal véncer és la idea de bellesa que el berlusconisme ha fet hegemònica”. Gürtel no hauria estat possible sense un món de crèdit fàcil, d’estafa sistemàtica, de manca d’escrúpols, de festes nocturnes, de lideratges polítics inqüestionables sense reflexió ideològica real. Gürtel i Bárcenas -i els falsos ERO andalusos- tenen molt, massa, d’autobiografia d’una nació.

Si el PP se’n vol sortir, només pot refundar-se sobre la base d’un nou imaginari, allunyat de les obres faraòniques, les perles, els havans i els discursos vaporosos.  Si se’n vol sortir, ha d’expulsar els mediocres que se’n han servit per estar prop del poder. Si se’n vol sortir, ha de prendre exemple de Cameron i Clegg i ser demòcrata.

Afrontar aquesta empresa -que Rajoy ja no pot liderar- podria provocar, però, la divisió del partit. Les costures que en sargeixen les diferents famílies polítiques són dèbils. De fet, seguint el patró europeu, seria el més normal: recomençar de zero amb un nova força liberal, una altra conservadora i, qui sap, una altra que aplegui el franquisme sociològic. Potser, d’aquesta manera, amb forces polítiques més controlables i amb una narrativa sòlida aconseguirien que els bárcenas del futur siguin -aleshores sí- una anomalia i prou.

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús