Operació Príncep de Girona

El primer secretari del PSC, Pere Navarro, ha apostat aquest dissabte perquè la Corona espanyola faci de mitjancera en el debat territorial. La petició -la súplica, gairebé- és l’expressió d’una possibilitat que, des de fa temps, circula en privat a determinats cercles madrilenys: donar pas a Felip VI perquè lideri una nova etapa política a l’Estat. Perquè agafi la regnes d’una Segona Transició.

És probable que el paper del príncep hereu durant la campanya de Madrid 2020 hagi deixat bon regust de boca en aquests àmbits. Pot haver-se instal·lat la sensació que està preparat per rebre el testimoni de mans del seu pare, afeblit sense remei pels escàndols de corrupció del seu gendre i els episodis que toquen de ple la seva esfera privada. Cedir el poder -com han fet a Holanda o Bèlgica recentment- no és una operació fàcil, però per l’status-quo dels últims trenta anys, incapaç ara de llegir i reaccionar als nous esquemes socials i polítics, pot ser més car i perillós quedar-se quiets. La inacció de Rajoy alimenta i dóna múscul al neoespanyolisme d’UPyD. Només caldrà veure el proper cicle electoral (2014, 2015).

El més significatiu de tot plegat és que el portaveu d’aquesta ‘Operació Príncep de Girona’ sigui el Partit dels Socialistes de Catalunya. Deia fa anys Pasqual Maragall, responent al periodista Francesc-Marc Àlvaro: “L’esquerra per ser esquerra ha de ser centre, ha d’estar al centre i ha d’anar a buscar la gent allà on és, majoritàriament, estadísticament, i ha de fer seus els valors de la gent”. És a la centralitat avui el PSC? La política catalana -el gruix de la societat- pivota en el sobiranisme. Hi ha una demanda social perquè la Corona -cap de l’exèrcit espanyol- prengui partit? Crec, sincerament, que no. Amb aquest tipus de propostes, Navarro s’allunya d’on batega el cor d’un país que es mou i fa via, del Pertús a Alcanar (i més avall).

El socialista Manuel Serra i Moret, nascut a Vic, afirmava: “Som catalans, títol ben humil, però suficient”. I afegia, tenint molt clar on era el pal de paller del país: “Sabem que el federalisme autèntic neix a la base, en el mateix fer del poble, per tal de salvaguardar la independència individual i nacional”, sense plans “preconcebuts” des de dalt. Lluny d’aquest plantejament, la proposta del líder socialista té un segon però: fa flaire de projecte de despatx, de pacte d’elits, de distància amb les demandes de democràcia participativa.

En els temps actuals, on els vells paradigmes desapareixen, les solucions in extremis dissenyades en salons encatifats difícilment funcionen. La crisi ha desacomplexat els ciutadans, que volen decidir. La petició d’un estat propi -com es va veure a la Via Catalana- neix de baix a dalt, és una onada popular. Això és el que no acaben de comprendre els qui han perdut aquella centralitat que tenien històricament.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús