Almunia i la declaració de Mèrida

Fa uns mesos, em vaig trobar -per atzar- caminant al costat del comissari Joaquín Almunia a Brussel·les. L’exsecretari general del PSOE conversava animadament amb un altra persona sobre música clàssica. Era l’imatge d’un home tranquil. Vaig recordar una anècdota que ell mateix explica a Memorias políticas sobre la campanya electoral del 2000: “Yo tenía […] un sondeo gratuito que se repetía con más insistencia a medida que se acercaba la fecha electoral: me lo proporcionaba la gente que se me acercaba con cara de circunstancias, y en voz baja me soplaba al oído: ‘Joaquín, ánimo, que siempre te toca lo peor'”.

És probable que Almunia (Bilbao, 1948) hagi estat un eficaç polític-cover, l’home triat quan fallen les opcions inicials perquè saben que se’n surt bé, reinterpretant l’original. Com aquells vins que, més o menys, encaixen amb qualsevol menú. De fet, Almunia va ser l’encarregat de mantenir la respiració artificial del felipisme quan l’hereu natural, Solana, va escapar-se a l’OTAN. Ara, quan aquella generació de vells rockers han recuperat el control del partit -si és que mai l’havien deixat- l’home tot terreny, aquell a qui li tocava sempre el pitjor, torna a tenir capacitat d’incidir en un dels debats més importants que té plantejats l’estat espanyol: l’adéu de Catalunya.

Sense rubor, avui opina una cosa ben diferent d’allò que deia fa un any, quan afirmava que no seria “honest” dir que un nou Estat quedaria fora de la UE. Hi ha molts motius per entendre aquest canvi de discurs: des de la pressió espanyola fins a les dinàmiques internes a Brussel·les, passant pel fet que aviat deixarà de ser comissari i passarà el ‘problema’ probablement a Arias Cañete. No obstant, n’hi ha un altre que té a veure amb el seu perfil polític: és un home d’ideologia soft, un home que ha hagut de passar per la vida fent molts equilibris. I d’això n’ha fet el seu ADN.

Només cal llegir, de nou, les seves memòries, on fa autocrítica. Hi explica que la seva  “debilitat” durant la bicefàlia amb Josep Borrell es va evidenciar quan, el 1998, els barons socialistes del sud van signar la Declaració de Mèrida -enrocant-se en la Constitució amb flaire espanyolista- per fer front a la de Barcelona, firmada pels nacionalistes, i el nou discurs que plantejava Maragall. Era el fracàs del document que l’executiva defensava en aquell temps i que apostava per “el desarrollo del Título VIII de la Constitución bajo una inspiración federal“. Davant del desafiament de Bono, Ibarra i Chaves, què va fer Almunia? Va optar pel camí fàcil: fer seva la proposta de Mèrida mentre, temps després, pactava amb IU, que tenia una visió prou diferent de com organitzar territorialment l’Estat. I aquí pau i després glòria.

Avui, com aleshores, el felipisme -de Rubalcaba a Alumina- camina per la corda fluixa, provant de fer-se poques esgarrinxades. Encara que això suposi dir blanc avui, negre demà.  Seria bo tenir-ho present.

 

 

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús