La mosca al nas d’Alemanya

He estat a Colònia. És una ciutat agradable, banyada per les aigües del Rin, a l’estat federat de Renania del Nord-Westfalia. La impressió del visitant és que les coses, més o menys, hi rutllen. Allà vaig tenir l’ocasió de parlar amb una coneguda que hi viu i que coneix molt bé el país, que el trepitja per raons personals i laborals des de fa anys. Em va sorprendre escoltar com relatava el creixent malestar dels autòctons amb els nouvinguts del sud d’Europa. Com s’ha instal·lat la idea que, estats com l’espanyol, han hagut de ser rescatats per la seva manca d’eficiència, per la seva mala gestió. Això cal sumar-hi l’onada migratòria dels últims temps, inclosos centenars de catalans, com hem explicat a l’Ara.

Atenent de primera veu aquesta versió de la realitat, vaig pensar en una reflexió que va escriure fa poc l’eurodiputat Raül Romeva al seu blog, a propòsit de les eleccions a aquell país. Deia: “En part, la gran mobilitzció pro-Merkel en forma de vot hauria pogut haver estat provocada per un discurs, pràcticament unànime en els països del sud i de la perifèria en contra d’Alemanya, en genèric, enlloc de concentrar-nos en les polítiques concretes que encarnava la Cancillera”.

Les dues reflexions -una nascuda del dia a dia, l’altra de la praxis política- parteixen de fets que tenen part de veritat. D’una banda, Espanya (i Grècia i Itàlia i Portugal…) han fet péssimament les coses. De l’altra, els ciutadans i la classe política dels estats del sud, i de forma especial l’esquerra, ha fet una crítica de traç gruixut contra els alemanys. La cronificació del clixé, és a dir, la generalització, porta irremeiablement al conflicte. Abona el terreny als eurofòbics. A la ultradreta que vol desmantellar la UE. Les eleccions al Parlament comunitari de l’any que ve, en bona mesura, seran una lluita en aquest sentit.

El catalanisme -majoritàriament independentista avui- té l’oportunitat de marcar discurs en aquest terreny, de subratllar un perfil propi. De situar-se contra les generalitzacions. De fer autocrítica. D’afirmar que l’exercici del dret a decidir obre les portes a un nou estat al costat del mediterrani que pot fer les coses millor i fer-les buscant l’aliança d’aquells que al nord -a Alemanya,a França- també les hi fan. En cas contrari, que ningú en dubti: els catalans serem inclosos com fins ara en el magma que incomoda a molts a la riba del Rin, persones de classe treballadora que no entenen perquè els seus diners, escassos, han de servir per ajudar els països empobrits pel seu mal cap.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús