La força del país que viu fora

¿Com hauria sigut la Via Catalana sense les mobilitzacions prèvies de milers de catalans que viuen a l’estranger? Probablement la prova s’hauria superat amb el mateix èxit però amb menys seguretat. Veure que tantes i tantes persones s’agafaven de les mans a les principals ciutats del món va donar confiança i coratge als participants de la cadena humana al Principat. Sabien, abans de començar, que allò acabaria bé.

Ara que (si res s’esquinça, i no hi ha motius per a pensar que passi) tenim la pregunta i la data per a la consulta a tocar, és important no oblidar els ciutadans que han marxat. Ells han de ser, en un any decisiu com el que ve, una peça clau del procés per exercir el dret a decidir. Per què? Per tres grans motius.

El primer, i més evident, perquè ells són sovint la veu del país a diversos racons del planeta, els qui a la feina, al bar, a la universitat… expliquen què està passant a Catalunya. A mesura que anem superant pantalles, caldrà centrar-nos més en els detalls, ser més rigorosos, aportar arguments de pes per teixir complicitats internacionals. No oblidem que, sovint, fora del país hi ha prejudicis  amb arrels fondes que costa de combatre. Termes com nacionalisme o espoli fiscal són de mal pair, per exemple, al centre i al nord d’Europa. Hi ha un segon element molt lligat a l’anterior: els catalans que resideixen en d’altres Estats són les nostres orelles i els nostres ulls: d’ells en pot venir informació precisa, objectiva, necessària per veure-hi entre la boira de la propaganda, que s’intensificarà durant el 2014.

En tercer lloc, és important comptar amb ells perquè, massa vegades, es tracta de persones que han hagut de marxar a desgrat, empesos per la manca d’oportunitats laborals a casa seva. Hi ha gent enfadada, dolguda, trista que -com a mínim- ha de saber que el país compta amb ells i espera que puguin tornar. No en va, el procés sobiranista té una part important de revolta contra les injustícies d’un sistema que ha deixat al descobert les seves febleses. Per a molts, votar el futur significa votar també un començar de nou. Segons el Cens Electoral de Residents Abstents (CERA) a 1 d’octubre hi havia 170.518 persones a l’exterior (dades facilitades per la Federació Internacional d’Entitats Catalanes). Són 15.542 ciutadans més que a les eleccions del 25 de novembre del 2012. Un múscul electoral gens menyspreable, amb dret a ser tingudes en compte. Aquest és un dels deures que té el Govern a l’hora de planificar la consulta.

És obvi que el focus del debat és, ara mateix, de portes endins. Però seria una temeritat oblidar la part del país que viu portes enfora. Com afirma la FIEC, “la Catalunya exterior no és, ni tornarà a ser mai, la Catalunya Exterior de les grans entitats i casals de començaments del segle XX. Cal doncs, acceptar aquesta nova realitat i esforçar-se per federar i coordinar el que realment existeix”. Aquest és el repte: llegir bé els canvis que s’han donat els últims anys, donar-hi noves respostes i aprofitar les potencialitats d’aquesta societat civil, la veritable diplomàcia d’una nació sense Estat.

Toca no oblidar l’onada de confiança que van representar aquelles cadenes humanes, promogudes per l’ANC, que van permetre internacionalitzar el debat polític català arreu del món.

 

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús