La pregunta que interessa a Europa

Europa (és a dir, Berlín i París) reaccionen només als fets. Molts dels debats apassionats al voltant dels quals gira la política catalana no interessen a les capitals europees. Per sort? Qui ho sap. Ningú està preocupat a hores d’ara per l’estira-i-arronsa entre els partits sobiranistes sobre el contingut de la pregunta. Només aixecaran l’orella quan hi hagi acord i, de manera especial, si és clara. Dit en altres paraules: si segueix el camí escocès i demana als ciutadans si volen separar-se de l’estat espanyol per formar-ne un de nou.

Com que al capdavall el nostre és un país mediterrani, que sovint es deixa endur per l’abrandament dialèctic i oscil·la del blanc al negre amb una rapidesa incomprensible, és bo prendre distància. Què hi ha, ara mateix, a la carpeta catalana a Brussel·les? 1. El resultat de les eleccions del 2012; 2. la declaració de sobirania del Parlament; 3. el concert del Camp Nou; 4. les imatges de la Via Catalana; 5. els compromisos del president de la Generalitat i els del cap de l’oposició en les seves visites a la capital comunitària, i 6. el no immòbil de Madrid (acompanyat de la pressió política corresponent). Aquests són els fets. Aquests són els elements que figuren als dossiers de premsa interns.  Ningú prejutja com acabarà el procés, prenguem-ne nota.

Com sol recordar l’eurodiputat Ramon Tremosa, a les institucions europees les portades de la premsa espanyola no tenen la capacitat per provocar la polseguera que causen allà. Els debats circulen per altres viaranys. El titular del Financial Times l’endemà de les eleccions va ser “Catalan proindependence parties win a sweeping mandate for referendum”. Res a veure amb la lectura que es va imposar al sistema meditàtic madrileny i que es va cuinar, amb gran eufòria, la mateixa nit electoral a la seu del PP. És bo no perdre de vista que a les cancelleries europees i sobretot a la Comissió allò que compta és el que surt publicat a la bíblia periodística, al FT, i que a vegades no coincideix amb els mantres que es repeteixen a la península. Probablement la pregunta de la consulta només hi sortirà quan s’hagi pactat i sobretot si s’entén, si no hi ha dubte sobre què passarà en cas que una majoria voti sí. Quan l’economia se senti interpel·lada de veritat.

Potser, doncs, seria interessant desdramatitzar les coses -sense perdre l’exigència i la pressió- i fer com el nord, prioritzant els fets que, ara com ara, són inequívocs. I mentrestant, el govern espanyol pot dedicar-se a dues coses: o a fixar l’atenció en seminaris històrics per alimentar la seva clientela més espanyolista (sense cap impacte a Europa) o bé a treballar per reedreçar la imatge de la marca Espanya, que -com s’acaba de veure- està en caiguda lliure. Ells sabran.

 

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús