Un país a la recerca de relat

Escric aquestes notes després que Madrid i Àvila hagin acomiadat el primer president espanyol de la democràcia després de la dictadura. Els governants de l’Estat, que sovint mereixen tantes crítiques, han sabut organitzar un acte solemne i emotiu, a l’alçada de qualsevol país europeu que acomiada un dels seus pares constitucionals. La decisió de posar el nom d’Adolfo Suárez a l’aeroport de Barajas generarà debat, sobretot pel cost econòmic en un moment de crisi. És comprensible. Però, des del punt de vista espanyol, tenen arguments per justificar la decisió. Com fan altres països, la porta principal des de l’estranger estarà lligada a qui els ciutadans consideren la seva pedra fundacional. Quan els visitants s’interessin per saber qui era el tal Suárez, es toparan a Google amb la foto d’un home assegut impassible al seu escó mentre uns colpistes indesitjables disparen dins del Congrés.

Amb la mort del polític centrista, Espanya sembla haver retrobat el fil perdut del seu relat. El que els permet tornar a casa que, a la Puerta del Sol, sempre es sinònim de Transició. Consens, diàleg, concòrdia… Paraules que s’han repetit aquests dies per polítics, tertulians i mitjans de comunicació. La majoria dels qui ho han reivindicat ho han fet amb nostàlgia -eren joves, influents, centrals… aleshores- i amb un intent de fer-se perdonar l’oblit a què van sotmetre Suárez i el seu camí del mig quan el Madrid del poder es va configurar en dos grans blocs, alternant-se a la Moncloa. Són difícils de pair els elogis de persones com Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón o d’Alfonso Guerra, per dir-ne només dos.

Necessitava mites, aquesta Espanya un punt despitada, incapaç de buscar solucions imaginatives al repte que planteja Catalunya (punta de l’iceberg d’un problema espanyol de gran abast) o de respondre a la indignació ciutadana que va recórrer el centre de la capital espanyola dissabte a la tarda, poc abans de la mort de l’expresident. Quanta distància entre els portaveus d’aquestes mobilitzacions socials, que tenen el seu potencial a les xarxes, i molts dels qui clamen per un retorn als Pactes de la Moncloa sense practicar amb l’exemple. Contrastos d’un país que busca amb urgència retrobar-se. A la recerca d’un relat compartit en temps complexos.

I Suárez, de cop, s’ha erigit com el referent que genera consens a dreta i esquerra, probablement perquè era un polític amb olfacte, com deia l’Antoni Bassas a l’editorial de l’AraBassas de dilluns, que va saber ser flexible, dúctil, permeable a les demandes socials. Això permet que cadascú se’n quedi la part del llegat que més li convé. Un referent, però, que per si sol no aguantarà el relat. Ell no hauria fet res sense un poble que l’empenyia, un poble que estava tip de repressió, mort i exili. Si el relat espanyol no incorpora la importància de la lluita antifranquista -amb tots els errors i debilitats que vulgueu- no servirà, perquè hi haurà una part d’espanyols, en bona mesura els més joves, que no s’hi sentiran representats. Alerta amb expressions, repetides aquests dies, com “el president que ens va tornar la democràcia”.

El comiat de l’excap de l’executiu espanyol ha donat força al Madrid oficial. Es concretarà això en gestos per adaptar el masegat ‘esperit de la Transició’ al segle XXI? La prova de foc és si Mariano Rajoy i Alfredo Pérez Rubalcaba sabran prendre’n exemple i donar resposta a una altra nació, Catalunya, que també està en transició i que té el relat molt clar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús