A propòsit del federalisme

La setmana passada, la del 8 d’abril, va ser la setmana dels tres ‘nos’. Ni consulta, ni oferta, ni negociació, resumia la portada de l’Ara l’endemà de la votació al Congrés sobre la consulta del 9-N. Alguns van voler entendre que alguna cosa s’havia mogut a Madrid a partir d’una frase del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, en què deia que la via legal -si realment els catalans volen votar- passa per la reforma de la Constitució. Poques hores després, però, el PP va aclarir-ho. María Dolores de Cospedal -presidenta de Castella-La Manxa, no cal oblidar-ho- va dir que la frase no es podia treure de context. I el context és que, pels populars, ara no toca revisar el pacte constitucional.

Aquesta setmana, la del 14 d’abril, és la del federalisme. La conversa que, dijous passat, va mantenir el líder del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, amb el portaveu de CiU al Congrés, Josep Antoni Duran i Lleida, ha evidenciat que hi ha moviments per no dinamitar tots els ponts. Aprofitant aquesta embranzida -aquest context- el secretari general socialista va anunciar dilluns que presentaran una nova iniciativa parlamentària per obrir el meló constitucional i revisar allò que no funciona. Serà la tercera vegada que ho fan. I, en pocs dies de diferència, tres dirigents del PP -Cospedal, Sáenz de Santamaría, Pons- els han dit que ells no hi seran.

El veterà cap de files del PSOE, amant de l’atletisme, sap millor que ningú que la política és una cursa de resistència. Cal tenir paciència i saber actuar en el moment oportú: aquella proposta rebutjada en un determinat moment pot acabar encaixant mesos més tard perquè hi ha hagut canvis de fons en el paisatge. No és en va que l’expresident del Congrés, José Bono, definís el seu col·lega com una “llebre elèctrica”, la que fa corre tothom darrere seu.

La pregunta és si, ara, pot acabar quallant.

El PSOE no planteja res que no faci temps que defensa. Com a mínim, des de la reunió de Granada, l’estiu de l’any passat, en què va aprovar una declaració de consens entre totes les sensibilitats del partit, lluny de la declaració Zapatero-Maragall de Santillana del Mar, el 2003.  A la de Granada s’hi parla de constitucionalitzar “fets diferencials i singularitats” però s’hi exclou el dret a decidir. La gent que coneix bé el secretari general del PSOE assegura que la seva preocupació pel “problema polític” català és profunda i sincera. Que és pessimista, fins i tot. Però la seva alternativa exclou tot allò que tingui a veure amb un repartiment de sobirania, precismaent el moll de l’os de la reivindicació majoritària a Catalunya. Aquesta és la trampa. Ho explicava molt bé el cap de Política del diari, en Ferran Casas, aquest dimarts.

És incompatible, doncs, el federalisme amb el dret a decidir? La resposta taxativa és que no. Llegiu, a tall d’exemple, el que escriu el professor i exdiputat andalús José Antonio Pérez Tapias, en un article recent titulat “A favor de la consulta”. La clau està en si aquest federalisme és de base plurinacional o no. És a dir, si hi ha un reconeixement previ que la sobirania recau en les nacions que, lliurement, decideixen federar-se perquè entenen que hi surten guanyant. I això requereix, també una cultura federal (una lleialtat institucional) dèbil a Espanya.

En privat, el PP admet que no vol sentir ni parlar d’aquest tipus de reformes constitucionals precisament perquè tem que s’acabés qüestionant aquest element central pel nacionalisme d’arrel castellana: el de la sobirania que garanteix una unitat indivisible de l’Estat (sense Catalunya, a Espanya no se li podria dir Espanya, sol dir Esteban González Pons). Per evitar-ho, diuen al PP, és millor deixar les coses com estan.

Per al sobiranisme, i per forces d’esquerra espanyoles com IU, sense el reconeixement del dret a decidir -i, per tant, sense el dret a marxar- la proposta federal de Rubalcaba difícilment pot convèncer.

Així les coses, cal reconèixer l’esforç del PSOE per posar sobre la taula una alternativa a l’independentisme i a l’immobilisme (acabin com acabin les coses sempre podran dir que ells no van quedar-se quiets). Una altra cosa, però, és que aquesta alternativa tingui prou força per quallar. Encara que, després del debat del 8 d’abril, el paisatge de fons hagi començat a canviar.

Comenta

*

(*) Camps obligatoris

L'enviament de comentaris implica l'acceptació de les normes d'ús