De bojos i de Nadal

dimarts , 14/12/2010

DSCF1024.JPGAixò és de bojos. I ara que em perdonin els meteoròlegs de la meva ciutat natal però amb el tema del canvi climàtic només m’he quedat amb una idea, més fred a l’estiu i més calor a l’hivern. Ja ho poden ben dir, ja, si no fos per l’atrezzo nadalenc ahir no m’hagués cregut que érem al mes de desembre.

A la riba del Tet, a mode de rambla, hi ha aquesta fira artesana i de joguines que va començar la setmana passada. Hi podem trobar de tot, com sempre, amb la finalitat de fer negoci empolainat de colors d’hivern. Jo m’aturo molta estona davant d’una parada que no ven res de Nadal sinó que tracta de la navalla nordcatalana o couteaux catalans i la seva gran història. Mai és tard per descobrir aquest racons artesanals i conèixer que el ferro de les muntanyes del Canigó és el mineral que impedia l’oxidació ràpida d’aquests instruments, tan i tan importants pels trabucaires i, encara ara, per nosaltres.

De creps, gofres, vi calent i samarretes de l’Usap no en falten.DSCF1034.JPG

Una fira de dimensions petites però amb regust de centre històric, acollidora i provinciana que contrasta amb l’eco d’ El Centre del Món. Justament dijous passat va obrir les portes aquest centre comercial a Perpinyà, sense massa ressò entre els vianants i amb unes quantes reaccions per les consqüències negatives que això suposarà als petits comerços. Totalment comprensible i també una qüestió de bojos obrir una gran superfície en un indret com aquest.

Tot plegat dins un diumenge qualsevol, després d’un dissabte de bon rugbi a la capital rossellonesa.

A buscar neu i més fred!

dijous, 9/12/2010

Si m’haguessin parlat fa una setmana de madras, només hagués estat capaç d’associar aquest nom a una salsa picant, feta de curri vermell i altres condiments que acostuma a adobar els pollastres dels restaurants indis. Fa ben bé un any que no en freqüento cap però encara en recordo el bon gust, picant i durador. Des de dilluns, però, madras va més enllà del meu paladar.

100_2203.JPGEm refereixo al Massís de Madres, a 2.400 metres d’alçada, on vam passar-hi dos dies amb alguns estudiants de la universitat, volent deixar aparcada la nostra condició d’urbanites per unes hores i buscant aire fresc abans dels exàmens.

Des de Prades, passant per Rià, Vilafranca de Conflent, Serdinyà, Joncet, Olette i finalment el magnífic poble d’Evol vam començar enfilar muntanya amunt. La neu no va ser un impediment sinó que es va convertir en companya de viatge; el fred, no cal dir-ho, va ser dominant i detonant i les raquetes als peus les vam trobar a faltar, no havíem previst tanta neu!

100_2267.JPG

Una nit de refugi, uns quants graus sota zero i un vent que amenaçava pluja van fer que el descens fos molt més ràpid de l’esperat però no per això menys gustós a la vista. Per acabar, una visita a Les Bains de Saint-Thomas, la millor teràpia de xoc quan baixes de tanta alçada i amb tant de fred.

A partir d’aleshores madras o Madres continua tenint aquest regust picant i durador i a més a més, plaent a la vista!

Senyores, senyors, apostem pel que volem!

dijous, 2/12/2010

Avui des de La Plaça dels Peluts, una de les meves places favorites a Perpinyà. Arribar fins aquí és molt més que un simple caminar pel carrer Mariscal Foch o el dels Agustins, és travessar vuit-centes mil possibilitats pel paladar, basars farcits d’ofertes, coiffeurs i moltes façanes antigues que parlen per si soles. Però no és una qüestió ni de passeig ni d’estètica la que em porta avui aquí sinó una preocupació més de fons.

I és que la seu de Ràdio Arrels es troba a tocar d’aquesta petita plaça, amb un estudi petit i acollidor. Fa vint-i-nou anys que parla, que dóna corda des del Nord i treballa posant els punts sobre les is en matèria cultural, política i social del nostre país. Ho fa en la mesura que pot, amb les possibilitats econòmiques que la subvenció de la Generalitat de Catalunya ho permet però ara resulta que això s’acaba.

Hi entro, de nou, per poder-ne parlar una mica més. Enfeinats em regalen deu minuts, és el que passa quan et presentes als llocs sense avisar. Poc temps però suficient per concretar una cita dilluns el matí, en directe, per opinar i parlar-los també de l’Ara!

Els números no han estat mai el meu fort, ho reconec, però sé del cert que les retallades en cultura portaran conseqüències negatives per a totes i tots.

Declaració d’un principi

dimarts , 30/11/2010

Pocs graus, pluja i molta grisor. Uns bons ingredients per encetar aquest racó i per recordar-me a mi mateixa el què i el perquè d’haver escollit Perpinyà! De realitats transfronteres n’hi ha per tot arreu però aquesta és especial i molt propera.

Passes Portbou i el vaivé sobre el seient del tren t’anuncia, sense voler-ho, que estàs entrant en una altra banda, com si trepitjessis alguna cosa amb por,  molt lentament, però que no et deixa de resultar familiar. T’hi sents bé, còmoda però no les tens totes.

Aquestes petites sensacions creixen a mesura que passen les setmanes i els mesos, mentre trobes bona literatura autòctona en català, plaques de carrers monolingües i bilingües però, contràriament, no aconsegueixes escoltar ni un bri de la teva llengua a les converses de carrer. La simpatia d’alguns cambrers quan demanes un tallat i et contesten, eouuh la catalane!, i aleshores s’esforcen amb humor a elaborar una resposta que sovint es queda en un je comprends un peu le catalan mais ne parle pas. Sempre hi ha excepcions, és clar, i amb aquestes pots entaular una llarga estona.

Una de moltes

diumenge, 28/11/2010

Una salutació breu, d’aquestes que fem quan ens trobem amb algú conegut pel carrer. Un conegut que no ho és prou com per encetar una conversa però que promet ser agradable. Un simple hola, rialler, que ens dóna peu a pensar en moltes històries mentre continuem caminant cap allà on ens dirigíem.

Tantes històries com les que a partir de demà començaran a brotar des d’aquest racó de l’Ara! Des de Perpinyà, el nord del país, us saludo molt efusivament i espero trobar-vos sovint per aquí!