Opinió

Això és de bojos. I ara que em perdonin els meteoròlegs de la meva ciutat natal però amb el tema del canvi climàtic només m’he quedat amb una idea, més fred a l’estiu i més calor a l’hivern. Ja ho poden ben dir, ja, si no fos per l’atrezzo nadalenc ahir no m’hagués cregut que érem al mes de desembre.

A la riba del Tet, a mode de rambla, hi ha aquesta fira artesana i de joguines que va començar la setmana passada. Hi podem trobar de tot, com sempre, amb la finalitat de fer negoci empolainat de colors d’hivern. Jo m’aturo molta estona davant d’una parada que no ven res de Nadal sinó que tracta de la navalla nordcatalana o couteaux catalans i la seva gran història. Mai és tard per descobrir aquest racons artesanals i conèixer que el ferro de les muntanyes del Canigó és el mineral que impedia l’oxidació ràpida d’aquests instruments, tan i tan importants pels trabucaires i, encara ara, per nosaltres.

De creps, gofres, vi calent i samarretes de l’Usap no en falten.

Una fira de dimensions petites però amb regust de centre històric, acollidora i provinciana que contrasta amb l’eco d’ El Centre del Món. Justament dijous passat va obrir les portes aquest centre comercial a Perpinyà, sense massa ressò entre els vianants i amb unes quantes reaccions per les consqüències negatives que això suposarà als petits comerços. Totalment comprensible i també una qüestió de bojos obrir una gran superfície en un indret com aquest.

Tot plegat dins un diumenge qualsevol, després d’un dissabte de bon rugbi a la capital rossellonesa.

Pocs graus, pluja i molta grisor. Uns bons ingredients per encetar aquest racó i per recordar-me a mi mateixa el què i el perquè d’haver escollit Perpinyà! De realitats transfronteres n’hi ha per tot arreu però aquesta és especial i molt propera.

Passes Portbou i el vaivé sobre el seient del tren t’anuncia, sense voler-ho, que estàs entrant en una altra banda, com si trepitjessis alguna cosa amb por,  molt lentament, però que no et deixa de resultar familiar. T’hi sents bé, còmoda però no les tens totes.

Aquestes petites sensacions creixen a mesura que passen les setmanes i els mesos, mentre trobes bona literatura autòctona en català, plaques de carrers monolingües i bilingües però, contràriament, no aconsegueixes escoltar ni un bri de la teva llengua a les converses de carrer. La simpatia d’alguns cambrers quan demanes un tallat i et contesten, eouuh la catalane!, i aleshores s’esforcen amb humor a elaborar una resposta que sovint es queda en un je comprends un peu le catalan mais ne parle pas. Sempre hi ha excepcions, és clar, i amb aquestes pots entaular una llarga estona.